Hic et nunc

Ara vinc de l’IES Pedreguer. L’Estranya Família, la companyia de teatre de l’institut, ha representat l’Assemblea de les dones d’Aristòfanes. Ho han fet molt bé (van millorant amb els anys) i els assistents ho hem passat de meravella.

Mentre estava allí assegut, entre rialla i rialla, m’han vingut al cap les obres de teatre en què vaig participar jo quan anava a l’institut, fa dos i tres anys. La primera va ser El zero transparent, a la qual em vaig incorporar a mitjan curs per fer de narrador surrealista, i després vingué Parole, en la qual feia uns quants papers en els diversos esquetxos de l’obra.

En una i altra obra ho vaig passar molt bé, tant al llarg de l’any en els assajos com el dia de la representació. I la veritat és que avui ho he trobat a faltar tot allò. He trobat a faltar els divendres assajant amb els companys, els nervis previs a l’estrena, la injecció d’adrenalina en eixir a l’escenari i el goig d’haver-ho fet bé una vegada acabada la representació. Estava bé tot allò; com passa el temps.

Època d’exàmens, surrealisme pur i dur. Somniar que s’ha tornat a cremar el Liceu (!??!?), dormir poc i malament o massa i a deshora, menjar bé, massa bé, anar a fer els exàmens, estudiar, no saber quin dia és, estar més de 3 setmanes sense baixar al poble (aaargh!), que et donen un dels Premis Bloc de les Comarques Centrals del País Valencià (gràcies!), eixir poc (massa poc) de casa, anar a comprar al Consum i no al Mercadona (heu vist que a la web diferencien entre valencià i català?). Tot això i molt més; coses que només passen en època d’exàmens.

Si no esteu ofuscats pel consum de torrons i altres llepolies nadalenques (a mi enguany m’estan perdent els pastissets casolans de moniato amb pasta d’ametlla) haureu notat que no m’he calfat massa amb els últims posts. Sí, és veritat, però he de dir en la meua defensa que aquestes vacances de Nadal han tingut poc de vacances, almenys en el sentit reposat del terme.

Els compromisos familiars propis de l’època i altres de no familiars (un concert i la gravació del videoclip dels Reckless Side, les compres per al sopar de Cap d’Any…), la voluntat de millorar amb la guitarra elèctrica (no sé si sobreviuré als acords amb celleta) i, sobretot, les pàgines i pàgines d’apunts que he hagut i haig de passar a net (sempre a última hora, com no) de cara als exàmens de finals de gener, m’han deixat ben poc de temps per pensar i escriure algun post.

Evidentment, però, no puc deixar escapar l’any sense escriure quatre línies ací acomiadant el 2008 i donant la benvinguda al 2009. Mirant l’historial del blog he vist com en l’últim post que vaig escriure l’any passat desitjava que l’any següent, és a dir el 2008, anara molt millor que el 2007. I estic satisfet perquè em sembla que almenys a mi sí que m’ha anat millor (potser no “molt millor”, però sí “suficientment millor”) que l’any passat, sobretot amb el canvi de carrera.

Si esperàveu el típic balanç de l’any que acabem o una llista dels propòsits per al nou any, oblideu-vos-en. Només em queda desitjar-vos un feliç any 2009, així que, salut, sort i bon any!

M’envia Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?, un mem (de meme, no de memo) que corre aquests dies per la blogosfera. Es tracta d’enumerar sis coses sense importància que et facen feliç i després passar el mem a sis bloguistes més. Bé, les meues sis coses:

- Llegir un bon llibre.
- Perdre la noció del temps parlant i rient amb els amics.
- Passejar pel poble tranquil·lament.
- Un bon rift de guitarra.
- Poder quedar-me dormint cinc minuts més.
- Escriure ací i que algú em llija.

Molt bé, ara és moment d’elegir als destinataris del mem. Anem allà: Joan, Felip, Òscar, Belén, Sergi (que vaja bé per Santiago!) i Marina, vos ha tocat! Jo vos passe el mem, sou lliures de seguir-lo o no (faltaria més!).

Pam dalt, pam baix així estàvem

Com si d’un dels Land Rover de la Camel Trophy es tractara, aquesta nit la policia local ha hagut de traure el meu C3 (i dic meu perquè jo l’he portat fins allí) d’un clot ple de fang que, misteriosament, ha anat a parar baix de les rodes davanteres del cotxe.

Resulta que després de sopar a Dénia, hem tornat al poble a fer-nos alguna cosa al Quatre i hem hagut de buscar lloc per aparcar. Com que no en trobàvem, m’he decidit a deixar el cotxe en un descampat que sol emprar-se com a pàrquing. I ho he fet amb tanta bona sort, que he anat a clavar el C3 en un senyor clot, que jo pensava que no tenia fang, però sí que en tenia, i tant que en tenia.

He tirat avant, no res; he tirat arrere, no res (bé, sí res, l’he encallat encara més, com a les pel·lícules). Hem intentat empènyer-lo, no res. Hem posat alguns pedres a les rodes, per fer-lo eixir, tampoc. I aleshores (mai estan on han d’estar, excepte avui), ha aparegut la policia local, que ens ha preguntat què passava i si necessitàvem ajuda. Evidentment, els hem dit que sí i han vingut cap allí. Veient que empenyent no eixia, han decidit provar remolcant el meu cotxe amb el seu, però no tenien cap corda. Escodrinyant per allí ens hem trobat una ràfia de plàstic, d’aquestes que s’usen per a lligar els blocs als palets, i hem intentat treure’l amb ella. Però no ha resultat, així que han avisat a un altre policia perquè els portara la corda.
Després d’una bona estona esperant (durant la qual ens han preguntat si érem del poble i què estudiàvem i on), ha arribat la corda i finalment han pogut estirar el cotxe i treure’l del maleït i enfangat clot.

Primera lliçó que hem aprés: No ens hem de fiar dels clots sospitosos de tindre fang, sobretot a l’hora d’aparcar el cotxe. Segona lliçó: Encara queden bons policies (locals, almenys). I tercera lliçó: Si et pregunten què estudies i dius Història, la persona que t’ho ha preguntat sempre té algun cosí, germà o nebot que ha estudiat Història i que no ha aconseguit cap treball relacionat amb la carrera. No falla.

Aquesta vesprada he fet la primera classe de guitarra elèctrica. Sí, ja feia temps que li donava voltes a l’assumpte i farà cosa d’un mes i mig o així em vaig decidir a buscar algun lloc on aprendre a tocar-la. Al mateix temps vaig demanar consell als experts per trobar una guitarra acceptable a un preu accessible.

En un principi en buscava una tipus Stratocaster (la típica guitarra elèctrica amb les dues puntes a la part de dalt del cos, al costat del mànec) i em vaig decidir per la Yamaha Pacifica 112V, que no estava malament ni estèticament ni econòmica. Quan estava a punt de demanar-la, m’arribà la notícia que podia estalviar-me els més de 200€ de la guitarra: el meu cosí en tenia una. No era la Yamaha, ni tampoc era tipus Stratocaster, sinó Telecaster (semblant a la Strato, però amb una de les dues puntes arrodonida), però això m’era igual, per començar em feia falta poca cosa més que una granera amb sis cordes. Vaig parlar amb el meu cosí i va accedir a deixar-me-la, ja tenia guitarra, una Squier Affinity Tele, com la de la imatge que acompanya el post.

Arreplegada la guitarra, només em faltava acabar d’aclarir el tema de les classes, aconseguir un amplificador i algunes cosetes més. Les classes, en una acadèmia no massa lluny del pis, les vaig concertar fa quinze dies, una hora a la setmana a un preu assequible. L’amplificador (no massa potent, però amb uns quants efectes per no avorrir-me), unes cordes de recanvi, un grapat de pues, els cables i l’afinador els vaig comprar el dilluns, en una tenda d’ací València. I avui, per fi, he començat les classes.

M’he endut molt bona impressió, l’acadèmia està molt ben muntada, el professor és bon xic i sap ensenyar i els companys (les classes són en grup) són bona gent. Així que per ara, tot va bé. M’han posat els primers deures, practicar unes escales, i intentaré millorar-les d’ací al dimecres que ve. Ací baix vos deixe una cançoneta mítica d’AC/DC, Back in Black, que espere poder tocar algun dia. Ja vos aniré contant.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Ahir per la vesprada, després de formatar l’ordinador per a la LAN d’aquest cap de setmana, vaig anar amb el Toni a Dénia a una llibreria i per primera vegada en molt de temps vaig estar a punt de sortir-ne amb les mans buides. M’explique.
Hi vaig anar buscant un parell de llibres, d’una banda el vuité volum de la fantàstica sèrie Aubrey-Maturin de Patrick O’Brian i de l’altra un llibre sobre la història d’Anglaterra del qual no recordava ni el títol ni l’autor, només la imatge de la tapa. Ambdós llibres els havia vist a la llibreria feia un temps i esperava tornar-me’ls a trobar, il·lús de mi, al mateix lloc que els havia deixat temps arrere. Evidentment, la cosa no anà així i els llibres no aparegueren per enlloc; però aprofitant que havia anat fins a Dénia, em vaig posar a mirar i remirar prestatges, buscant algun altre llibre que em despertara la curiositat.
Però no hi havia manera, tu. Una bona estona vaig estar donant voltes, d’ací a allà i d’allà a ací, sense resultat, cap llibre m’acabava de convéncer —i mira que n’hi havien!—; no m’havia passat mai. Entre les novel·les històriques, algunes ja llegides i poca cosa més; entre les novetats, res de profit, i a l’apartat d’assajos històrics, un munt de llibres dedicats a monarques castellans medievals i als fets madrilenys del 2 de maig del 1808, res més.
Finalment, crec que gràcies a la Divina Providència, al racó dedicat als llibres en valencià em vaig trobar un exemplar de la primera edició —del 1989, l’any que jo vaig nàixer— d’Els treballs perduts de Joan Francesc Mira i com que ja feia temps que tenia ganes de llegir-me algun altre llibre seu a part de Borja Papa, vaig decidir endur-me’l. Segons he llegit es tracta d’una espècie de reedició a la valenciana i amb reminiscències joycianes del mite dels dotze treballs d’Hèrcules, encarnat en la figura de Jesús Oliver, un curiós bibliotecari. Pel que he llegit, tinc la sensació que m’agradarà.
De totes maneres, i per tal d’evitar que es torne a repetir el desagradable succés de la llibreria, vos demane que em recomaneu qualsevol llibre que penseu que em pot interessar —novel·la i assaig històric o simplement literatura en general—. Vos estaré molt agraït.

Bé, ja està, ja he acabat el curs. Sembla que era ahir quan començàvem les classes i ja hem acabat, el temps passa volant. Però no era això el que volia contar-vos en aquest article, després d’uns quants dies de silenci; la notícia a què fa referència el títol del post és la següent: senyores i cavallers, per al curs vinent vaig a matricular-me a Història!
Alguns ja ho sabíeu, altres no i potser vos sobte bastant, però és el que hi ha. Després de tot un any dedicat a les Clàssiques m’he adonat que, sí, el llatí i el grec no estan malament, però no m’acaben de fer el pes i per això he decidit —i no sabeu les voltes que li he donat al tema— matricular-me a Història (la meua vertadera vocació?) i provar a veure què tal.
Potser vos preguntareu “i per què no continues fent Filologia Clàssica i t’agafes alguna assignatura d’Història?”. Doncs bàsicament perquè no m’hi veig amb cor, primer vull veure què tal és Història i després ja parlarem, no tanque ni de lluny la porta a continuar amb la Filologia, però ara per ara em centraré en Història i els déus ja proveiran.
Per a remarcar aquest canvi d’etapa, he decidit donar-li un nou aspecte al blog —amb foto de València inclosa; què vos sembla?—, on continuaré contant-vos les meues dèries i tot allò que se’m passe pel cap. Tant en el cas del blog com en el meu personal, canvia l’hàbit, però no el monjo.

Ara sí! Aquest migdia he aprovat el pràctic del cotxe! Després del fracàs de la setmana passada, avui ho he tornat a intentar i per fi ho he aconseguit. Després de les incontables pràctiques que he fet i dels  centenars i centenars i centenars d’euros que m’he gastat, ja era hora.
Bé, ara només em queda esperar a què em donen el resguard que em servirà per a conduir mentre m’arriba el carnet. Per a celebrar-ho, ací baix vos deixe una altra cançó dels Black Sabbath, el protagonista de la qual (hi ha qui diu que és Gandalf i hi ha que diu que és el camell que els passava la droga a Ozzy i companyia) sembla que no té el carnet, ja que sempre va caminant. Pobre.

Never talking,
just keeps walking,
spreading his magic.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

Catul, Carmen LXXXV