Zaplana + Rouco Varela = Xavi Castillo

Ahir, l’Espai Cultural de Pedreguer acollí la representació de Con la Iglesia hemos topao del magnífic Xavi Castillo.
Hi ha qui diu que quan ja has vist un dels seus espectacles ja els has vist tots. Però si bé és veritat que repeteix la mateixa fórmula i pràcticament els mateixos personatges en la majoria de les seues obres, també ho és el fet que això és el que la gent li demana, perquè ahir més d’un, de dos i tres, eixírem del teatre amb un mal considerable a les barres, de tant riure.

Compartir

Com demà és Sant Vicent màrtir, els alumnes de filologia de la UV tenim un parell de dies de festa. Aprofitant aquest pont i per desconnectar un poc dels exàmens que s’acosten, despús-ahir dissabte, vaig anar a Alacant a gaudir de la meua afició marinera.
Amb el meu oncle, eixírem a navegar en el seu xicotet veler i, com quasi sempre, posàrem rumb a Tabarca. Després d’unes quantes hores de travessia i a pesar que el vent no ens acompanyava, aconseguírem arribar a l’illa (a motor, això sí) i atracar-hi. Després de donar una volta per Tabarca i dinar en un dels restaurants de l’illa, tornàrem a bord i posàrem rumb a Alacant. Aquesta vegada hissàrem l’espinàquer per intentar aprofitar el poc vent que bufava, arribant a aconseguir la miserable velocitat de 2,3 nusos. Però com Èol no ens era favorable, arriàrem el velam i engegàrem el motor, fins que, quan el sol es ponia, entràrem al port d’Alacant.
Cada vegada que vaig a navegar amb el veler del meu oncle m’agrada més tot eixe món. Sentir el vent inflant les veles, escoltar el soroll de la proa fenent l’aigua, balancejar-se al ritme de les onades. Tot això no té preu.
I d’on em ve aquesta afició? Doncs no ho sé. Com ja vaig comentar en un altre post, de menut m’agradava d’allò més anar al port de Dénia a veure els vaixells, però amb els anys vaig anar perdent el contacte amb la mar, fins que fa uns anys vaig conèixer l’obra de Patrick O’Brian. Aquest magnífic escriptor i la seua sèrie de novel·les sobre les aventures del capità Jack Aubrey i el cirurgià Stephen Maturin, i la vida en la Marina Reial Britànica dels segles XVIII i XIX, em despertaren de nou la vena marinera.
Des d’aleshores, sempre que puc, faig una escapada a Alacant per navegar amb el meu oncle o devore amb avidesa les pàgines dels llibres d’O'Brian.

Compartir

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.

Compartir

El 2007 ens diu adéu i és hora de fer balanç. A nivell internacional aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l’Iraq (i ja van 4 anys!), del problema del Pròxim Orient i d’altres conflictes oblidats (Sàhara Occidental, Darfur…); pel canvi climàtic, que ha revolucionat la nostra forma de veure el futur i ja ha provocat els primers estralls arreu del Món; per l’ampliació de la Unió Europea amb la incorporació de Romania i Bulgària; per la suposada amenaça nuclear iraniana; pel mediàtic segrest de Madeleine; per la revolta pacífica del poble de Birmània, reprimida amb molta duresa per la junta militar que hi governa; per les polèmiques actuacions d’Hugo Chávez; i per moltes altres coses.
En l’àmbit estatal hem viscut pendents de la crispació política, atiada desmesuradament per uns i altres sense miraments i sense treva; de la sentència del judici de l’11-M; dels atacs constants de la Conferència Episcopal Espanyola contra tot allò que els ha resultat incòmode; del retorn a la violència d’ETA; del desinflament de la bombolla immobiliària; del caos a les infraestructures a Catalunya i del consegüent enuig català.
Al País Valencià enguany hem commemorat els 300 anys de la derrota d’Almansa; ens hem quedat sense canvi a la Generalitat; hem acudit, amb la resta de catalanoparlants, a la Fira del Llibre de Frankfurt; hem allotjat la Copa de l’Amèrica (que, sens dubte, ha portat el benestar i la prosperitat a tots els valencians); ens han censurat la TV3…
A més de tot açò, aquest any que deixem enrere ha marcat un abans i un després en la meua vida. A l’estiu, després de ser quinto, vaig fer un viatge per Europa que em resultà tota una experiència i al setembre vaig començar a construir el meu futur amb l’inici de les classes a la Universitat.
Ara, però, és hora de mirar endavant, al 2008. Esperem que aquest any que arriba vaja molt millor que el que deixem enrere. Per a acabar, ací vos deixe un enllaç a les millors fotografies de l’any segons la World Press Photo. Sort a tots, salut i bon any!

Compartir

Ahir per la vesprada vam anar a Xàbia a comprar peix. Com que la llotja estava tancada i no hi havia peix, ens vam dedicar a passejar pel port i jo vaig aprofitar per estrenar l’objectiu que m’he comprat aquest Nadal.
Es tracta d’un objectiu Nikkor (la marca d’objectius de Nikon) 55-200mm amb sistema de reducció de vibracions (VR) i motor d’ona silenciosa (SWM). Ara, gràcies a aquest objectiu i al que ja tenia, puc abastar qualsevol de les longituds focals compreses entre 18 i 200mm, amb la qual cosa queda completat [per ara] el meu equip fotogràfic.
I tornant a Xàbia, ací vos deixe una de les fotos que vaig fer mentre passejava per l’escullera.

Gavina / Gull (Blai Server)

Compartir

Aquest matí, abans de tornar cap al poble, he passat per la Fnac del carrer de Sant Agustí de València i, després d’una bona estona recorrent tots els prestatges de la secció de llibres, m’he fet amb dos exemplars que espere llegir aquest Nadal: Juego de tronos de George R. R. Martin i Guía Avanzada de Fotografía de la National Geographic.
El primer és una novel·la de temàtica fantàstica que em recomanaren fa bastant temps i que no havia trobat en cap llibreria fins avui. Si bé no acostume a llegir novel·les fantàstiques (excepte El Senyor dels Anells i la sèrie Discworld), tinc la impressió que aquest llibre m’agradarà i espere que així siga. Ja vos ho contaré quan l’haja llegit.
El segon, com el nom ja indica, és un manual de fotografia, fet amb la col·laboració d’alguns dels millors fotògrafs del món (o almenys això diu el subtítol del llibre). Aquesta guia m’ajudarà a perfeccionar els meus coneixements de fotografia i a poder esprémer al màxim la meua càmera reflex digital.
Jo passaré el Nadal llegint aquests llibres, repassant per als exàmens de gener i febrer i, sobretot, gaudint de les festes amb la família i els amics. No sé vosaltres què fareu, però espere que tingueu un bon Nadal i que els torrons tinguen pietat de tots nosaltres.

Bon Nadal!

Compartir

Aquesta vesprada, acabats ja els exàmens [sembla que de tant traduir Cèsar se m’està encomanant l’afició pels ablatius absoluts], he anat a veure (i sobretot a escoltar) un concert de Feliu Ventura, organitzat pel SEPC dins la “Jornada per l’ensenyament en català” (més prompte s’ha fet també un debat sobre “La situació del català a la Universitat de València”).
Cap a les 18:15h he eixit del pis i he enfilat cap a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, a la porta de la qual m’he trobat amb la Sofia i hem entrat a l’Aula Magna. Quan ja era l’hora i estàvem tots asseguts ha pujat un dels membres del SEPC dalt l’escenari i ha fet un xicotet parlament, disculpant-se perquè al cartell no havien posat que abans del Feliu actuaria el grup Naia. I així ha sigut, de seguida els de Naia han pres posicions i s’han posat a tocar. La veritat és que no han fet gens malament i les seues cançons m’han agradat bastant (especialment la versió del poema Vora el barranc del Carraixet de Vicent Andrés Estellés), però prompte han acabat i han donat pas al Feliu.
Com fan sempre, ell i Borja Penalba (el guitarrista) han començat el concert amb la cançó Per tornar a començar i han continuat amb altres com Ales curtes, Alacant per interior (magnífica), El que diuen els arbres, Com la pell de la bresquilla, El pes d’un somriure (una de les que més m’agraden)…
El concert ha durat al voltant d’una hora, encara que se’ns ha fet molt més curt, i quan s’ha acabat he tornat cap al pis taral·lejant les cançons del Feliu. Perquè pugueu taral·lejar-les vosaltres també, ací baix vos en deixe un parell. Gaudiu-les.

Compartir

Exacte, no m’he mort, i crec que és perquè ja estem a tocar de les vacances de Nadal, tot i que aquesta setmana passada ha sigut bastant intensa. Els últims cinc dies els he dedicat a avançar els treballs que tinc pendents, a passar i repassar apunts, a analitzar i traduir textos i, com no, a fer un poc el gos pel pis (què seria de nosaltres, els estudiants, sense eixa peresa tenaç que ens entra quan més faena tenim per fer?), i encara em queda una altra setmana igual d’interessant (o potser més) que aquesta.
Dilluns hauré de fer front al primer examen quadrimestral d’italià, que serà també el primer que faré a la Universitat. En un principi no hauria de tindre cap problema amb l’examen perquè no hem donat res excessivament complicat (sols hem vist l’alfabeto, il numero e il genere dei sostantivi e degli aggettivi, i graddi degli aggettivi, gli articoli e alcune formi verbali), però com tots sabem, la ciència dels exàmens i de la seua suposada dificultat tendeix a ser terriblement inexacta i no m’agradaria clavar la pota ja en la primera prova; per tant, entre avui i demà encara hauré de repassar un poc. Passat l’examen, el dimarts, m’espera un exercici sobre els verbs atemàtics (o verbs en -μι) grecs (que els déus m’agarren confessat). I la resta de dies els hauré de passar acabant d’enllestir els dos treballs en grup que ens manaren fer a principi de curs. Tot açò sense oblidar algun sopar de classe i coses per l’estil.
De totes formes, la proximitat de les [curtes] vacances de Nadal m’ajudarà a sobreviure. O això espere.

Compartir

Si haguera de fer una llista amb els meus programes de televisió favorits, en un dels primers llocs estaria sens dubte Malalts de tele. Aquest programa, presentat per Toni Soler, Rosa Andreu i Albert Om, fou emès entre els anys 1997 i 2000, i encara que jo era bastant menut em quedava alçat fins tard per poder-lo veure. Encara recorde ara les magnífiques paròdies de sèries mítiques com Dallas, Verano Azul, Expedient X… i moments inoblidables com la senyora de la “sufície” o l’irrepetible senyor Pelegrí Pelegrí Pelegrí amb el seu “¿de dónde soy o de dónde vengo?” i un llarg etcètera.
Per a recordar aquell magnífic programa que tant he trobat a faltar ací vos deixe un vídeo amb alguns dels talls mítics del Malalts de tele. Espere que els gaudiu.

Compartir

Si estàs a València, plou i no vols acabar remullat de cap a peus, el que no has de fer és eixir de casa. Si ixes, encara que agafes un bon paraigües i una jaqueta impermeable, acabaràs ben xop. Paraula.

Compartir