Aquells que seguiu assíduament aquest blog potser sabreu que fa un bon grapat de mesos que intente traure’m el carnet de conduir. Pel juny de l’any passat em vaig matricular a l’única autoescola de Pedreguer pensant que podria fer l’examen teòric abans de les Festes de juliol. Però no pogué ser i ho vaig deixar estar pel setembre, abans de començar les classes a la universitat. Però en passar agost tampoc pogué ser.
A finals de setembre començà el curs i al novembre em vaig matricular en una autoescola a tocar del pis. I vaig començar a mirar-me el llibret i a fer testos, però entre la faena de la universitat i les poques ganes, vaig anar relaxant-me i vaig deixar d’anar a l’autoescola durant una bona temporadeta.
I no fou fins fa poc més d’un mes que vaig decidir traure’m aquest pes de damunt d’una vegada. I vaig tornar a fer testos i vaig tornar a anar a l’autoescola; fins que fa un parell de dilluns, el dia 5, vaig anar a fer l’examen teòric, aprovant-lo a la primera. Ahir, per no perdre més temps en açò, vaig anar a fer la primera pràctica.
En pujar al cotxe (un Kia cee’d prou manoset) i conèixer al professor, em vaig tranquil·litzar bastant, car l’home resultà prou simpàtic i comprensiu (era prou major i se’l veia bregat en mil i una pràctiques amb mil i un alumnes). I la cosa no anà tan malament com esperava. Després de fer-me anar per uns carrers poc transitats pròxims al campus de Tarongers per veure com de verd estava, anàrem a donar unes quantes voltes per Blasco Ibáñez, la Serreria, Just i Pastor, Manuel Candela, i alguns carrers més de la zona. La veritat és que no m’esperava que el primer dia em portara ja per tan atabaladores avingudes, encara que també és cert que si hi havia algun problema era ell qui feia anar els pedals i qui em guiava les mans per dirigir el volant.
A pesar de tot el que haig de millorar encara, especialment pel que fa al volant (he d’aprendre a guiar millor el cotxe) i al fre (el prem massa bruscament), estic content perquè em pensava que no sobreviuria a la primera pràctica a la ciutat, amb tantes senyals, semàfors, passos zebra, cotxes i demés.
Divendres tinc la pròxima pràctica, toquem ferro i esperem que a poc a poc la cosa vaja millorant. Ja ho deia Juli Cèsar en un dels seus notables comentaris: rerum omium magister usus (la pràctica és la mestra de totes les coses).

Compartir

La solució?

Ja ho han comentat altres companys (Vent d Cabylia, A garrot de la llei) però no podia estar-me’n de dir alguna cosa al respecte: Les universitats valencianes estan a punt de fer fallida per culpa de la Generalitat, que els deu 891 milions d’euros. Quasi res porta el diari!
La demagògia pepera és al·lucinant i l’estupidesa dels crèduls votants (i perdoneu-me, però ho havia de dir), encara més. La gent no té en compte els barracons, ni les llargues llistes d’espera de la sanitat, ni la privatització de l’educació; no pensen en els problemes de l’agricultura, ni en el dèficit d’infraestructures, ni en l’especulació desmesurada; no. L’únic que recorden és la visita del Papa, l’America’s Cup, la F1, l’agua para todos… No sé quin serà la següent bogeria que se’ls ocorrerà, quina la propera sorpresa que ens donaran, però de ben segur que serà més grossa.
Sembla increïble, però al País Valencià és real.

Compartir

«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Compartir

Perdoneu l’abandó, però aquesta setmana he estat bastant ocupat amb la tornada a les classes després de les vacances de Pasqua. I ha estat tornar de les vacances i començar a manar-nos faena.
A més de les traduccions que anem fent dia a dia a casa i a classe, ens han manat dos treballs per a les assignatures d’Iniciació a l’Estudi de Texts Llatins i Introducció a la Filologia Clàssica Llatina, igual que al primer quadrimestre van fer amb les seus homòlogues de Filologia Grega. El primer l’haurem de fer en grups i sobre algun aspecte de la vida i obra del poeta llatí Ovidi, a qui estem traduint a classe. A mi i al meu company de grup ens ha tocat fer el treball sobre els Amors. Pel que fa al segon treball, que és individual, ens han donat llibertat per elegir qualsevol tema relacionat amb el món romà (l’important és que aprenguem a fer un treball, ens diuen) i jo (com la majoria) m’he decantat per un tema més històric que filològic i he pensat de fer-lo sobre les institucions políltiques de la Roma repubicana. El primer que hauré de fer serà posar-me a buscar bibliografia sobre el tema i assegurar-me que puc fer un bon treball amb ella, així que ja sabeu, si coneixeu algun llibre que em puga resultar útil, no dubteu en dir-m’ho.
A banda de tot això, la resta continua més o menys igual: València igual d’atabaladora, bruta i estressant; el pis igual de descuidat (ens toca netejar-lo la setmana que ve, tranquil·litat!), i el poble tan acollidor i relaxant com fins ara.
Bé, ja aniré contant-vos com avancen els treballs i com evoluciona tot. Passeu-ho bé.

Compartir

Lilit i Dionís en concert (Blai Server)

Una nit ben completa la d’avui. Després d’un bon grapat de mesos sense escoltar-los, per fi he tornat a gaudir de la música de Lilit i Dionís.
Després de sopar al pis he anat amb un parell d’amics a la sala Matisse, on ha tingut lloc el concert. Només arribar-hi ja hem notat en l’ambient que aquell no anava a ser un concert normal. Molta gent parlant en valencià (crec que des que estic a València que no n’havia vist tanta junta) i molta gent del gremi dionisíac que demanava festa.
El concert ha començat a les 23:30h amb els manresans de Plouen Catximbes, que, bé, no han estat malament, però no són comparables amb els artistes de Lilit i Dionís; encara que sincerament no els he parat massa atenció als manresans perquè el so crec que no anava bé del tot i perquè estava delerós per tornar a escoltar els de la Marina.
Al voltant de la 1h li ha tocat el torn a Lilit i Dionís i, com sempre, no han defraudat. Amb el seu estil tan peculiar, irreverent i festiu, ens han ofert els seus temes més populars, des del melic de Pau, fins a l’olor del baejo, passant pel rector bisexual, els cérvols multicolors, les creïlles del laboratori, etcètera. Passades les 2h hem acabat el concert, remullats de suor i mig morts de tant ballar i botar.
El millor de la nit potser haja estat l’anunci que l’esperat disc ja està molt a prop i que podria veure la llum el més que ve. Esperem que tot els vaja bé i que el treguen prompte, encara que el fet de tindre el disc a casa no ens dissuadirà de continuar anant als seus fantàstics concerts. Au, bona nit!

Compartir

Aquest migdia, mentre tornava cap al pis, he decidit passar a comprar-me un kebab per dinar ràpidament i tornar al poble el més prompte possible. Reproduiré ací íntegrament la curiosa conversa que he tingut (en castellà, per cert) amb el venedor de kebabs:
Venedor: Hola! Què volies?
Blai: Hola, voldria un döner kebab gran per emportar.
V: Molt bé, ara mateix te’l prepare [i s’ha posat a tallar la carn]. Tu eres d’ací, de València?
B: No, no sóc d’ací però visc ací.
V: Ah, i [atenció!!] a qui votaràs en les eleccions? A Zapatero o a Rajoy?
B: Ehms, doncs a cap dels dos.
V: [Fent cara de sorpresa]. A cap dels dos? Bé, a mi m’agrada Rajoy.
B: Rajoy? Per què?
V: Per què Rajoy pensa en els espanyols, en la gent d’ací. En canvi Zapatero pensa en els espanyols, però també en la gent que ve [?].
B: Ja, però Rajoy no vol deixar entrar a més immigrants, això et sembla bé?
V: No, és veritat. Zapatero tampoc està mal, és més jove i més llest [!] que Rajoy.
B: He he he, sí, més jove sí. Tu d’on eres, de l’Índia?
V: Sí, de l’Índia.
B: I quant de temps portes ací?
V: Porte 2 anys i uns mesos. L’espanyol vaig aprenent-lo poc a poc.
B: Molt bé [la veritat és que el castellà el parlava bastant bé]. Però saps alguna cosa de valencià?
V: Valencià? Ah sí! Hi ha alguna gent que el parla, no? Em costa entendre’l. Potser més avant… Per cert, ací abans la gent era més pobra que ara, no? Fins i tot emigraven, no?
B: Bé, sí, molta gent se n’anà a Alemanya, França… Però tot ha canviat bastant en els últims anys.
V: Clar. I quan es sabrà qui ha guanyat les eleccions?
B: Això depén, però segurament serà el dia 9 prou tard.
V: Molt bé, moltes gràcies [aleshores m’ha donat el kebab, li l’he pagat i he eixit del bar].
Quan m’ha preguntat per la meua intenció de vot m’he quedat de pedra. Mai haguera pensat que algun dia parlaria de política amb un indi. L’home semblava interessat pel tema, supose que abans d’anar a votar voldrà saber què pensem els d’ací sobre els nostres propis polítics (potser vol saber què votaria una persona autòctona de bona veritat per poder imitar-la i sentir-se més d’ací). M’ha cridat l’atenció això que ha dit de «Rajoy pensa en els espanyols i Zapatero en els espanyols i en els que venen de fora» i m’ha fet gràcia allò de «Zapatero és més llest que Rajoy». Supose que si tots els immigrants estigueren tan interessats com aquest en la nostra societat, no hi hauria massa problemes d’integració.
Ah, per cert, el kebab estava boníssim.

PS: Després d’escriure l’article he recordat (amnèsic de mi) que per votar cal tenir la «nacionalitat» espanyola, per tant, no crec que l’amable venedor de kebabs puga fer-ho.

Compartir

Aquesta vesprada, acabats ja els exàmens [sembla que de tant traduir Cèsar se m’està encomanant l’afició pels ablatius absoluts], he anat a veure (i sobretot a escoltar) un concert de Feliu Ventura, organitzat pel SEPC dins la “Jornada per l’ensenyament en català” (més prompte s’ha fet també un debat sobre “La situació del català a la Universitat de València”).
Cap a les 18:15h he eixit del pis i he enfilat cap a la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, a la porta de la qual m’he trobat amb la Sofia i hem entrat a l’Aula Magna. Quan ja era l’hora i estàvem tots asseguts ha pujat un dels membres del SEPC dalt l’escenari i ha fet un xicotet parlament, disculpant-se perquè al cartell no havien posat que abans del Feliu actuaria el grup Naia. I així ha sigut, de seguida els de Naia han pres posicions i s’han posat a tocar. La veritat és que no han fet gens malament i les seues cançons m’han agradat bastant (especialment la versió del poema Vora el barranc del Carraixet de Vicent Andrés Estellés), però prompte han acabat i han donat pas al Feliu.
Com fan sempre, ell i Borja Penalba (el guitarrista) han començat el concert amb la cançó Per tornar a començar i han continuat amb altres com Ales curtes, Alacant per interior (magnífica), El que diuen els arbres, Com la pell de la bresquilla, El pes d’un somriure (una de les que més m’agraden)…
El concert ha durat al voltant d’una hora, encara que se’ns ha fet molt més curt, i quan s’ha acabat he tornat cap al pis taral·lejant les cançons del Feliu. Perquè pugueu taral·lejar-les vosaltres també, ací baix vos en deixe un parell. Gaudiu-les.

Compartir

Exacte, no m’he mort, i crec que és perquè ja estem a tocar de les vacances de Nadal, tot i que aquesta setmana passada ha sigut bastant intensa. Els últims cinc dies els he dedicat a avançar els treballs que tinc pendents, a passar i repassar apunts, a analitzar i traduir textos i, com no, a fer un poc el gos pel pis (què seria de nosaltres, els estudiants, sense eixa peresa tenaç que ens entra quan més faena tenim per fer?), i encara em queda una altra setmana igual d’interessant (o potser més) que aquesta.
Dilluns hauré de fer front al primer examen quadrimestral d’italià, que serà també el primer que faré a la Universitat. En un principi no hauria de tindre cap problema amb l’examen perquè no hem donat res excessivament complicat (sols hem vist l’alfabeto, il numero e il genere dei sostantivi e degli aggettivi, i graddi degli aggettivi, gli articoli e alcune formi verbali), però com tots sabem, la ciència dels exàmens i de la seua suposada dificultat tendeix a ser terriblement inexacta i no m’agradaria clavar la pota ja en la primera prova; per tant, entre avui i demà encara hauré de repassar un poc. Passat l’examen, el dimarts, m’espera un exercici sobre els verbs atemàtics (o verbs en -μι) grecs (que els déus m’agarren confessat). I la resta de dies els hauré de passar acabant d’enllestir els dos treballs en grup que ens manaren fer a principi de curs. Tot açò sense oblidar algun sopar de classe i coses per l’estil.
De totes formes, la proximitat de les [curtes] vacances de Nadal m’ajudarà a sobreviure. O això espere.

Compartir

Aquesta vesprada, després de dinar amb dos il·lustres (Sergi i Juanvi) en un restaurant grec, he anat a donar una volta pel centre de València, aprofitant que no tenia massa faena per fer.
En acabar de dinar, i amb la panxa plena d’exquisitats gregues, he agafat el metro a la parada de Facultats i he anat fins a la de Xàtiva. Una vegada allí, he enfilat per l’avinguda Marqués de Sotelo, passant per la plaça de l’Ajuntament, i he continuat pel carrer de Maria Cristina fins arribar a la Llotja. La Llotja de la Seda de València, construïda entre el 1482 i el 1548, és un dels exemples més importants del gòtic civil català i és també un dels meus edificis favorits de tota la ciutat. Després de donar-li la volta i fer-li algunes fotos (no he pogut entrar-hi perquè estaven desmuntant els paraments de l’entrega dels premis Jaume I), i com s’estava fent de nit, he aprofitat que estava allí i he anat a donar-li un cop d’ull a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Després de regirar tots els estants de la llibreria Tres i Quatre i de contemplar la xicoteta exposició dedicada a Lucrècia Borja i els seus cabells, he tornat a eixir al carrer i me n’he anat cap al pis.
Ja feia temps que tenia ganes d’eixir a fer fotos pel centre i avui per fi ho he pogut fer. Quan torne a tindre temps intentaré continuar amb la sèrie de visites que m’he proposat fer i que m’ajudaran a conèixer millor la ciutat. Si algú de vosaltres vol proposar-me algun itinerari, endavant.

Compartir

Si estàs a València, plou i no vols acabar remullat de cap a peus, el que no has de fer és eixir de casa. Si ixes, encara que agafes un bon paraigües i una jaqueta impermeable, acabaràs ben xop. Paraula.

Compartir