Hic et nunc

Ja estem ben entrats en gener, sant Antoni està al caure, i això només pot significar una cosa: han arribat els exàmens. La setmana que ve comencem i, per tant, ha arribat l’hora de posar-se a estudiar de valent. Supose, però, que en les pròximes quatre setmanes alguna estona lliure tindré per deixar caure alguna cosa per ací. Ja veurem.

El mite del rapte d’Europa és potser un dels més coneguts de la tradició mitològica grecoromana. La celebritat d’aquest mite es deu, com tots sabem, al fet que la seua protagonista acabà donant nom al continent europeu, però més enllà d’aquesta anècdota, el mite d’Europa i el bou ens  dóna certes pistes útils a l’hora d’entendre no només el procés de formació d’allò que actualment anomenem Europa o Occident, sinó també la concepció que d’aquesta han tingut aquelles cultures que no en formen part. Comencem, però, fent memòria i recordant el mite.

Segons conta la mitologia, Europa era una bonica princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir, aficionada a passejar vora la mar. Zeus, com no podia ser d’altra manera tenint en compte el seu tarannà, s’enamorà de la princesa i per tal de seduir-la (o violar-la) es transmutà en bou i aprofità un dels passeigs d’Europa per la platja per apropar-se-li. La princesa, veient que el bou era mans, l’acaronà i acabà pujant-li al llom, la qual cosa fou aprofitada per Zéus-bou per arrencar a córrer mar endins, portant Europa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seua autèntica identitat. Aleshores, segons la versió més edulcorada del mite, Europa s’enamorà perdudament de Zeus i amb ell engendraren tres fills: Minos, Radamant i Sarpedó. D’acord amb una altra versió, menys light que l’anterior, Europa no s’enamorà de Zeus, sinó que aquest, en arribar a les platges de Creta, la violà.

Aquest contrast entre ambdues versions del mite a l’hora de definir la naturalesa consentida o no de les relacions entre Zeus i Europa coincideix quasi a la perfecció amb les dues maneres existents de concebre la relació d’Europa-Occident amb la resta del món. D’una banda, en la línia de la primera versió del mite, s’ha dit que Europa ha intentat compartir amb la resta del món la seua tradició cultural de manera pacífica i amatent. De l’altra, d’acord amb la segona versió, s’ha afirmat que Occident, marcat pel pecat original que representa la violació d’Europa per part de Zeus, ha “violat” al seu torn la resta del món, imposant-hi la seua cultura i civilització de manera violenta i interessada.

La curiosa transcendència del mite del rapte d’Europa més enllà de l’esfera mitològica no s’acaba ací. L’element bàsic del mite, el rapte en si mateix, és també un element a tindre en compte, ja que es troba relacionat amb l’origen del concepte actual d’Europa-Occident. Aquest concepte, pràcticament com l’entenem avui en dia, apareix per primera vegada a l’edat mitjana amb l’objectiu clar de diferenciar el món cristià (Europa-Occident) del món musulmà. Fins aleshores, el continent europeu s’havia dividit en l’Imperi romà occidental, l’oriental i les terres que escapaven al domini llatí; no existia, per tant, un tot cultural o polític anomenat Europa. Amb l’expansió del cristianisme açò comença a canviar: el continent europeu s’uniformitza culturalment i religiosa,  i encunya el concepte d’Europa (la cristiandat) com un tot que va més enllà de la geografia i que s’oposa a l’Islam.

La construcció d’aquest nou concepte d’Europa s’inicia, doncs, a l’edat mitjana i continua fins als nostres dies (tenint especial rellevància les aportacions del Renaixement i del Romanticisme). Tanmateix, aquest nou edifici que és Europa es construeix (i ací ve la importància del mite d’Europa) en base a un rapte. En aquest cas no es tracta del rapte d’una princesa fenícia, sinó del d’una cultura: la cultura hel·lenística. L’Europa que construeix aquest nou concepte per definir la civilització suposadament pròpia dels europeus és eminentment occidental i cristiana, però la base d’aquesta nova Europa (Grècia i l’hel·lenisme) és oriental i musulmana. I no només està en mans musulmanes l’hel·lenisme geogràfic (és a dir, els territoris que formaren part del món hel·lenístic), sinó també la cultura hel·lenística (el saber clàssic està en possessió dels erudits musulmans). Però els europeus obvien aquests fets i s’apropien la cultura clàssica grega (de la mateixa manera que Zeus rapta una princesa oriental, els europeus segresten una cultura de l’Orient), situant-la en la base d’allò que anomenaran civilització europea.

Acabem de veure,  doncs, com el mite del rapte d’Europa és molt menys innocent del que pot semblar-nos a simple vista. La breu història d’una més de les nombroses aventures amoroses de Zeus ha esdevingut una espècie de matrioixka russa, que ha demostrat contenir més d’una sorpresa. Amb aquesta curiosa història del mite d’Europa podeu fer-vos una idea de fins a quin punt ha donat de si la primera classe d’Àfrica i Àsia Contemporànies, una assignatura que promet bastant.

El que començà fa dues setmanes com un simple constipat de panxa, d’aquests amb una mica de febre i certa inestabilitat intestinal, ha acabat (per fi!) com una gastroenteritis aguda, dos dies a l’hospital i la impossibilitat de començar el curs quan calia, o siga, despús-ahir dilluns. Però ara (gràcies als déus) ja tot ha tornar al seu lloc, i demà de bon matí me’n vaig cap a València per començar aquest segon curs de la Llicenciatura en Història que promet ser intens.

Ha arribat l’hora, doncs, d’acomiadar-se de l’estiu (la pluja sembla animar-nos a fer-ho), d’acomiadar-se de les vacances, del no fer res,  de la piscina, de la platja i de tot això. Donem la benvinguda (quin remei) a la tardor, al fred, als núvols negres, a les mànegues llargues i a les jaquetes. I per fer el canvi menys traumàtic, ací vos deixe el vídeo d’una de les cançons de l’últim disc de Quimi Portet, que, precisament, també parla d’acomiadaments i benvingudes.

El mes de setembre ja ha arribat i, per tant, és hora d’anar pensant en el nou curs que començarem d’ací a quinze dies. La setmana passada ens tocà anar a netejar i condicionar el pis, i aquest matí m’ha tocat anar-hi a fer la matrícula.

Després de donar-hi moltes voltes, l’agrupació d’assignatures que finalment he elegit és la A —en valencià i de matí—, però amb algunes modificacions. De les tres optatives que incloïa aquesta agrupació —Àfrica i Àsia Contemporànies, Arqueologia del Mar i Pràctiques de Cultura Material i Arqueologia de Camp en Prehistòria— només he agafat la primera i he substituït les altres dues per Història de l’Art. A més a més, aprofitant que enguany, com l’any passat, només anava a tindre tres dies de classe a la setmana, m’he agafat un parell d’assignatures de lliure elecció per no avorrir-me i omplir buits: d’una banda, Llengua Italiana I —aquesta la vaig començar quan feia Filologia Clàssica, però la falta de ganes i un error de càlcul me la van fer suspendre— i, de l’altra, Antropologia.

En definitiva, enguany aniré més atabalat que l’any passat, però tampoc massa, ja que 74 crèdits no són res de l’altre món. Ara, però, toca oblidar-se de tot això i gaudir de les últimes setmanes d’aquest estiu que ja s’acaba.

Dos setmanes després d’acabar els exàmens de juny ja tenim totes les notes i, per tant, ha arribat l’hora de fer balanç d’aquest primer curs d’Història i segon d’universitat que tot just ha acabat. Sobre els exàmens no diré res, ja vaig dir tot el que havia de dir en un altre post, però sí que voldria parlar de les assignatures que he fet enguany, comentant-les i, com han fet els professors amb mi, avaluant-les de l’1 al 10. Començarem per l’optativa i seguirem en ordre cronològic.

L’única optativa que he fet enguany ha estat Introducció a la història, amb M. B. En aquesta assignatura han intentat fer-nos entendre què és la història en tant que disciplina científica, quins són els materials sobre els quals treballa, quin paper hi juguen els individus i les societats, i com ha evolucionat la manera de veure i entendre la història des d’Heròdot fins a la història social. El temari era bastant ampli i, per tant, hi ha hagut classes més interessats (sobretot les dedicades al paper dels individus i les societats en l’esdevindre històric i a l’evolució de la historiografia) i classes menys interessats (especialment les dedicades a definir què és la història i sobre què treballa). La nota final serà un 7.

L’assignatura més “antiga” que he fet ha estat, evidentment, Prehistòria, amb E. G. Sobre l’assignatura (és a dir, sobre el temari) he de dir que ha aconseguit satisfer les meues expectatives, ja que m’ha permés fer-me una idea de com hem evolucionat els humans fins a l’actualitat (cosa que feia temps que m’interessava) i, a més, m’ha servit per despertar-me una vena antropològica (alguns dels posts de la categoria Antropologia en són bona mostra) que m’ha portat a interessar-me per fets com la història de les mentalitats, dels comportaments i de la “manera de ser” dels humans. La nota final, però, serà un 5 pelat, ja que no tot han estat flors i violes i la docència ha estat bastant deficient.

Cronològicament és el torn d’Història antiga universal, amb A. L. De lluny, de molt lluny, la millor assignatura del curs, no només per la matèria en sí mateixa (la meua debilitat per l’antiguitat clàssica és proverbial), sinó també pel professor i la seua manera de fer les classes. De debò, un plaer. Només un inconvenient: l’amplitud del temari ha fet impossible donar-lo en la seua totalitat. Així, si suposadament havíem de donar tota l’antiguitat, des de l’aparició de l’escriptura cap al 4000 aC fins a la caiguda de l’Imperi romà el 476 dC, hem acabat donant “només” Grècia i Roma. En conseqüència, la nota d’Antiga serà un 9.

La següent és Història medieval universal, amb J. A. D’aquesta assignatura esperava molt més, i he de dir que m’ha decebut bastant. Un temari que a priori resultava atraient, molt atraient, ha acabat resultant pesat i, per què no dir-ho, avorrit. Em sap greu dir-ho, perquè sé que el professor s’ha esforçat, però així és. Potser les meues expectatives eren massa altes. La nota, per tant, serà d’un 6’5.

Després de l’edat mitjana ve l’edat moderna i, per tant, és el torn d’Història moderna universal, amb M. A. Una assignatura estranya pel que fa al temari: només hem donat la història social, política i cultural de l’edat moderna, és a dir, no res de política. Hem demostrat, doncs, que la història no és només una successió successiva de fets successius succeïts successivament, sinó que va més enllà de l’encadenament d’esdeveniments concrets. La nota, per tant, es veurà ressentida pel fet d’haver-nos deixat sense història política, però es mantindrà perquè la història va més enllà de la política i perquè el professor ho ha fet molt bé (de fet, arribà a nomenar Pedreguer en una ocasió!). En definitiva, un 7’5.

I per acabar, òbviament, queda Història contemporània universal, amb R. T. D’aquesta assignatura he de dir abans que res que ha estat un complet i absolut caos, en el bon sentit de la paraula, això sí. El professor arribà un mes tard, per la qual cosa haguérem de córrer i botar-nos alguns temes per tal d’aconseguir assolir un temari mínimament digne (és a dir de la Revolució Francesa a l’esclat de la  Segona Guerra Mundial, excloent les unificacions d’Alemanya i Itàlia i anant de pressa i corrents en la resta). De totes maneres, he de dir que en aquesta assignatura he rigut com feia temps que no reia, gràcies a l’humor del professor i a la seua manera de ser i de fer. Per tot això, la nota serà un 8’5.

Si sumem i fem els càlculs pertinents, la mitjana de les assignatures és d’un 7’25, per la qual cosa podem deduir que el balanç és bo. I efectivament ho és; ha estat un curs fantàstic, fent (per fi) allò que m’agrada, i rodejat de molt bona gent amb la mateixa afició que jo per la història. Finalment, per acabar d’arrodonir el curs, s’han dissipat els dubtes sobre el Pla Bolonya i ha quedat confirmat que podrem continuar amb la llicenciatura de 5 anys si així ho deicidim (de fet, serem els últims llicenciats), la qual cosa és una molt bona notícia. Només em queda esperar que l’any que ve vaja igual o millor que aquest. S’intentarà.

Per fi han passat els exàmens, per fi han arribat les vacances. Estiu!

Aquest matí, que ha començat amb un examen bastant assequible d’Introducció a la història sobre el canvi social i l’evolució dels corrents historiogràfics des de l’explicació mítica a la història cultural, ha acabat amb una visita a la llibreria Tres i Quatre i amb la compra de dos llibres relacionats amb Joan Francesc Mira.

D’una banda una novel·la, El desig dels dies, escrita per Mira ja fa uns quants anys i de la qual espere quelcom en la línia del superb Els treballs perduts. I de l’altra libel curiós, Contra els galileus de Julià l’Apòstata, emperador romà entre el 361 i el 363. En aquest cas, Mira ha exercit de traductor i comentarista d’un text que ens ha arribat a través de fragments i citacions i en el qual l’emperador Julià —que durant el seu breu però intens regnat intentà restaurar i recuperar la religió “pagana” tradicional en un moment en què el cristianisme es trobava en plena expansió— argumenta contra la fe dels galileus, és a dir, el cristianisme.

I amb aquests dos, el munt de llibres pendents de llegir que esperen l’arribada de les vacances supera de llarg la desena d’exemplars; i això que enguany volia centrar-me en els clàssics! La veritat és que no sé com me’ls trauré dels dits, perquè entre festes, viatges, la piscina i tot plegat l’estiu se’m farà curt, com sempre.

Total i absolut maremàgnum de dates (aC i dC), de leges, de guerres, de cònsols, d’emperadors, d’usurpadors, de mesures polítiques i de reformes econòmiques. Roma, en tota la seua amplada: del 753 aC al 476 dC. I en paral·lel, molta calor, les eleccions europees, Hugo Mas, les últimes pàgines de la Crònica, el primer disc dels The Whiskyers i poca cosa més. Demà comença el xou.

Senyores i cavallers, d’ací una setmana comencen els exàmens. En aquesta ocasió en tinc sis, dos cada setmana durant tres setmanes, és a dir, que fins el 25 de juny el blog estarà un poc abandonat. Esperem que vaja tot bé.

Just abans de les vacances de falles vaig anar a l’Arxiu del Regne de València a consultar el lligall de mitjan segle XIX que conté tota la paperassa generada pel procés de desfeudalització de Pedreguer. L’objectiu era aprofitar la visita per matar dos pardals d’un tir: d’una banda per donar-li un cop d’ull a la documentació i valorar si podia emprar-la en un treball de la universitat, i de l’altra per començar a familiaritzar-me amb l’arxiu i el seu funcionament.

Els pardals vaig aconseguir matar-los: vaig fullejar el lligall, arribant a la conclusió que aquell no era el tipus de document que estava buscant per al treball, i vaig poder assabentar-me del funcionament de l’arxiu. En arribar a la sala de consulta, vaig demanar a l’encarregat el lligall, que em van treure després d’emplenar un formulari i explicar-me poc dalt o baix com funcionava tot allò. Amb el lligall a les mans, em vaig asseure en una de les taules i em vaig disposar a obrir-lo. Al principi tenia por de trencar-lo, evidentment, però quan ja portava una estona (i, sobretot, veient com tractaven els arxivers el material), vaig començar a passar les pàgines amb més desimboltura. Això sí, vaig trobar a faltar alguna noció de paleografia o documentació a l’hora d’enfrontar-me als papers; no sé per què l’assignatura dedicada precisament a això està just al final de la carrera. Per sort, però, no vam de lamentar cap pèrdua documental per inexperiència.

Bé, vaig estar una mitja hora llegint i rellegint el lligall, i prenent algunes notes. Com que s’apropava l’hora de tancar l’arxiu i tenia ganes d’analitzar més  a fons alguns dels fulls, vaig demanar que em feren algunes còpies. Sense problema, em digueren que marcara les pàgines amb un paper, que omplira un altre imprés, que ells s’encarregarien de fer les fotografies, i que al cap d’un mes aproximadament m’avisarien perquè passara pagar-les i arreplegar-les.

“Has dit un mes?”  “Sí, tardaran un mes a fer-les.” “Ah, val, bé, d’acord, moltes gràcies.” Així acabà la meua conversa amb l’arxiver, i amb eixes paraules vaig abandonar l’arxiu. Un mes! Trenta dies per fotografiar 20 pàgines! Increïble. A l’endemà em van dir que només tenen un fotògraf per fer les fotos i que es respecta estrictament l’ordre de demanda (òbviament), i també que potser aprofiten per digitalitzar el document complet. De totes maneres, em sembla una gran pèrdua de temps per als investigadors. Ara entenc per què la sala de consulta estava plena de gent copiant textos a llapis.

D’ací a un parell de dies farà un mes de la meua visita a l’arxiu i encara no he rebut cap notícia sobre les còpies. Espere que no tarden massa en arribar-me (i que no em costen massa cares!), i puga reprendre’n l’anàlisi que vaig deixar a mitges.