Filologia és l’art de comprendre, explicar i restablir la tradició literària en el sentit més ampli. És un coneixement que s’aprén (τέχνη). L’embrió de la filologia el trobem en les explicacions dels mestres d’escola, que busquen fer comprendre als alumnes els texts dels poetes, especialment Homer. Com a ciència, disciplina intel·lectual independent, naix entre els segles IV i III aC i és creada per poetes interessats en conservar la seua herència, els clàssics, i interessants també en servir-se d’aquesta herència.
En l’antiga Grècia, l’escriptura, que era comunitària i que fou ràpidament socialitzada, tingué una major difusió que en la gran majoria de les seues cultures contemporànies. Al primer mil·lenni abans de Crist tingué lloc la reintroducció de l’alfabet, que fou feta per comerciants. Llavors s’inicià la creació d’escoles públiques per als ciutadans. La democratització i l’alfabetització estigueren fortament relacionades (calia saber llegir per comprendre les lleis).
Abans del segle VI aC, els mestres explicaven els poemes (especialment Homer, referent i contenidor dels valors morals dels grecs) als alumnes. Homer escrigué en una llengua artificial i, per tant, es féu necessari explicar-lo als alumnes, aleshores començà a explicar-se morfologia, sintaxi, mètrica… aplicades a l’obra homèrica. A partir de tot açò sorgiran la retòrica, la poètica, la gramàtica…
La filologia és també l’estudi del logos (λόγος), el pensament articulat en un discurs amb una finalitat determinada. Açò fa que la filologia no s’ocupe únicament del discurs escrit, sinó també de la resta de modalitats discursives (imatges). El logos (també “percepció de la realitat”) és, per tant, l’objecte de la filologia.
El grec tingué com a fonament bàsic del coneixement la visió, però també es desenvolupà el logos. Amb la primera τέχνη, la retòrica, sorgí la primera discussió sobre el logos, i sorgí molt prompte. Els tres genera dicendi (tipus de discurs) estigueren ja presents en la Ilíada d’Homer.
La primera discussió sobre el logos aparegué a Sicília, en caure una tirania. Llavors es donà una important activitat judicial i social, cosa que féu aparéixer una demanda d’instrucció en el logos per a dur a terme la defensa i l’acusació judicial (en l’antiga Grècia, els mateixos ciutadans exercien la defensa i l’acusació en els judicis). Per satisfer aquesta demanda sorgiren diversos personatges que s’encarregaren d’instruir i educar en el logos; açò provocà el naixement de la retòrica. De Sicília, aquest fenomen es traslladà a la mateixa Atenes (els primers rètors foren sicilians). A la capital de l’Àtica es donaren les condicions perfectes per al desenvolupament del logos, sobretot per la gran activitat política i judicial que hi havia en aquells moments.
A Atenes, la retòrica siciliana xocà amb un altre moviment, el relativisme, aquest d’origen jònic. Aquesta conjunció (la de retòrica siciliana i relativisme jònic) donà lloc a la retòrica sofística, que significà el primer intent d’establir una educació sistemàtica. A partir d’aquest moment, els sofistes continuaren oferint al poble (δήμος) allò que aquest demanava: les eines bàsiques per dominar el logos i triomfar públicament.
Amb la crisi de la polis i la creació dels regnes hel·lenístics (al voltant del segle III aC), els ciutadans deixaren d’intervindre directament en la política i la justícia. La magnitud dels nous regnes hel·lenístics féu impossible la democràcia directa, cosa que deixà obsoletes l’oratòria política i la judicial, i únicament restà l’oratòria epidíctica (aquella que s’ensenya a l’escola), unida a la poètica. En aquest moment es prengué consciència que un món i una cultura (la clàssica grega) havien mort, i s’intentà recuperar i recollir aquesta tradició ja perduda. Aquest fet posà les bases de la reflexió filològica. Continuarà…
Compartir
