Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Compartir

Em contava mon pare que, quan ell era menut, en aquells temps en què els veïns eren com de la família, hi havia una veïna que, quan preguntava l’hora, en respondre-li, per exemple, les 12, sempre deia «però les 12 noves o velles?». Aquest dubte que tenia la dona es devia al fet que el 16 de març del 1940 l’hora fou avançada 60 minuts, la qual cosa li degué trastocar d’alguna manera el seu rellotge mental. Amb aquest desconcertant —i encara més en aquell temps!— avançament, Espanya passava d’emprar la Western European Time (WET, UTC o hora vella) a emprar la Central European Time (CET, UTC+1 o hora nova).

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

Compartir

«Així que el dicmenge a nit, can tothom fo colgat al palau, los dits vint-e-quatre hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e les dotze dones e les dotze donzelles ab los ciris en la mà entraren en lo palau, e els dos notaris. E vengren entrò a la cambra del senyor rei, a la porta. E aquí entrà madona la reina. E ells estegueren defora, agenollats, en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava tenir prop la dona de què era enamorat.

E així estegueren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpesller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era tot ordonat.

E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encés en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s e saltà tantost sobre el llit e pres l’espaa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren en plorant:

—Senyor, mercé! Sia de gràcia e de mercé vostra que vejats qui us jau de prop.

E la reina dreça’s e el rei la conec. E sí li contaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment».

Així ens conta Ramon Muntaner, en el capítol V de la seua fantàstica Crònica, l’engendrament del futur rei Jaume I el Conqueridor, certament un afer d’estat que els 24 prohoms, els 2 notaris, els diversos abats i priors, l’oficial del bisbe, les 12 dames i les 12 donzelles presents havien de certificar. Quin numeret!

Compartir

Imagineu-vos que aquest estiu per llevar-vos la calor de damunt decidiu anar a prendre un bany a la mar. Vos poseu el banyador, agafeu la tovallola i aneu cap a la platja. En arribar-hi, però, vos trobeu que no hi ha aigua, que s’ha assecat la mar. Açò que ens sembla del tot impossible no ho és tant, fa uns quants milions d’anys ja li va passar una cosa semblant al nostre mar Mediterrani. Això ens explica Violeta Tena en un article publicat al número 1.292 d’El Temps.

Per poder comprendre aquest assecament hem d’anar 5,6 milions d’anys enrere, cap a la fi del període terciari. El Mediterrani, format per la reducció del primitiu oceà de Tetis (que separava els antics continents de Gondwana i Lauràsia que acabaran donant lloc a Àfrica i Euràsia respectivament), quedava unit a l’oceà Atlàntic a través de dos canals, un que començava on avui està Cadis i arribava fins l’actual Almeria, i un altre que anava de l’actual Rabat a Oujda. Aquests canals mantenien el Mediterrani  ple, ja que l’aigua aportada pels rius de la seua pròpia conca no era suficient per fer-ho a causa de la ràpida evaporació d’aigua.

Aquest equilibri hídric es trencà quan la formació de la serralada Bètica, deguda a la col·lisió de les plaques africana i euroasiàtica, tancà el canal situat més al nord. Més tard, per raons encara desconegudes es tancà també el canal nord-africà. Aleshores, el Mediterrani, privat de la seua principal font de subministrament hídric, començà a assecar-se. Els rius no aportaven prou aigua i el ritme d’evaporació era d’uns 4.000 quilòmetres cúbics a l’any. Un mil·lenni després del tancament dels canals, el Mediterrani havia esdevingut un desert de sal i guix, on la vida animal i vegetal era pràcticament impossible. La desaparició de l’aigua marina deixà via lliure a l’erosió, que transformà radicalment el paisatge que fins aleshores havia estat submergit.

Així romangué el Mediterrani durant uns 300.000 anys, fins que tornà a omplir-se d’aigua. Per tal d’explicar aquest fenomen s’han proposat dues teories. La primera, més estesa fins ara, apunta a l’augment de l’aigua de l’oceà Atlàntic, que, juntament amb tot un seguit de moviments tèctonics, acabaren per erosionar el sistema de serralades que hi havia on actualment es troba l’estret de Gibraltar. La segona, menys estesa i més recent, proposa que el trencament del dic natural de muntanyes es degué  la pressió de l’aigua de l’oceà Atlàntic que hauria provocat el pas de xicotetes quantitats d’aigua que haurien anat erosionant progressivament els cims d’aquelles serralades.

Siga quina siga la causa del reompliment, és evident que aquest degué tindre dimensions apocalíptiques. A través del canal, d’uns 14 quilòmetres d’amplària, començà a entrar aigua al ritme de més de 100 quilòmetres cúbics al dia. El nivell de l’aigua anà creixent 10 metres al dia fins que el Mediterrani tornà a ser una mar. Vos imagineu, però, que el Mediterrani no s’haguera reomplit? On anirien ara els turistes que omplin les nostres platges? Chi lo sà…

Compartir

De vegades el subconscient ens juga males passades i ens fa dir coses que no volem, com li succeí l’altre dia al primer ministre britànic, Gordon Brown. L’home estava parlant a la Cambra dels Comuns sobre l’estat de l’economia, la crisi i tot això, i digué per error «We not only saved the world.» quan volia dir «We not only saved the world’s baking system.» o simplement «We not only saved the banks.» També és mala sort.

Però no he posat el vídeo per les desafortunades paraules de Brown, que no deixen de ser una anècdota sense més importància, sinó per la reacció dels diputats de l’oposició al lapsus del primer ministre. Quan Brown diu allò de «saved the world» tots esclaten a riure, es colpegen amb força les cuixes, agiten els papers que tenen a les mans, fins que el president de la Cambra els crida a l’ordre i es calmen. M’encanta.

Una altra cosa que em fa molta gràcia del vídeo (bé, i en general, de les cambres parlamentàries britàniques) és el fet que la Cambra dels Comuns és relativament menuda (fins i tot les Corts valencianes són més grans!) i està estructurada de manera que els diputats del partit o partits en el govern es situen enfront i a molt poca distància dels de l’oposició (supose que els murmuris d’una bancada podran escoltar-se perfectament en l’altra sense massa dificultat). A més, si cap dels diputats ha de prendre la paraula, no ho fa pujant a cap estrada, sinó que parla des del bell mig de la sala, a peu pla i a escassos metres dels diputats contraris (com fa Brown en el vídeo).

Una llàstima que arreu del món haja triomfat el model més espaiós de l’hemicicle (mireu l’enorme parlament europeu d’Estrasburg, per exemple), en lloc del de les acollidores cambres britàniques.

Compartir

M’envia Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?, un mem (de meme, no de memo) que corre aquests dies per la blogosfera. Es tracta d’enumerar sis coses sense importància que et facen feliç i després passar el mem a sis bloguistes més. Bé, les meues sis coses:

- Llegir un bon llibre.
- Perdre la noció del temps parlant i rient amb els amics.
- Passejar pel poble tranquil·lament.
- Un bon rift de guitarra.
- Poder quedar-me dormint cinc minuts més.
- Escriure ací i que algú em llija.

Molt bé, ara és moment d’elegir als destinataris del mem. Anem allà: Joan, Felip, Òscar, Belén, Sergi (que vaja bé per Santiago!) i Marina, vos ha tocat! Jo vos passe el mem, sou lliures de seguir-lo o no (faltaria més!).

Compartir

Fa aproximadament entre 10 i 8 milions d’anys [1], el moviment de les plaques tectòniques aràbiga i africana acabà donant lloc a la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Les muntanyes que s’originaren amb la falla separaren l’Àfrica occidental i central de l’est africà, impedint l’arribada dels núvols provinents de l’Atlàntic a la part oriental, la qual cosa donà lloc a la transformació de la selva humida de l’orient africà en un bosc clar primer i en sabana després.

Les cadenes muntanyoses, no sols impedien el pas cap a l’est dels núvols plens d’aigua, sinó també el trànsit d’animals d’una part a l’altra del continent africà. Aquesta incomunicació entre els animals situats a ambdós costats de la vall del Rift, afavorí que el procés evolutiu es produïra de manera diferent. A la part occidental de la falla, els hominoideus no patiren la transformació del seu entorn i han evolucionat fins a donar lloc als goril·les i ximpanzés actuals. A la part oriental, però, el canvi del medi natural degué afavorir la selecció d’un mètode de locomoció més eficaç d’acord amb el nou hàbitat: el bipedisme. Així, els homínids —els hominoideus bípedes— esdevingueren la forma de primat millor adaptada al nou entorn i aconseguiren sobreviure al canvi ambiental. Aquests primers homínids bípedes de l’Àfrica oriental serien els avantpassats de l’Homo sàpiens actual.

I fins ací arriba la hipòtesi proposada pel paleontòleg francés Yves Coppens i batejada com East Side Story. Els descobriments, però, de restes d’altres homínids com el Sahelanthropus tchadensis o l’Australopithecus bahrelghazali que, per la seua localització —s’han trobat al Txad, al nord-oest de la falla del Rift— i datació —al Sahelanthropus se li calculen més de 7 milions d’anys— compliquen bastant la credibilitat de la hipòtesi de Coppens.

Hi ha qui diu que som fruit de la voluntat i bondat de Déu. Històries! No som més que el resultat d’un accident geològic, d’una sèrie de factors geoclimàtics que poc tenen a veure amb divines creacions i coses d’aquestes.

———
[1] En realitat el procés de formació de la falla del Rift havia començat molt abans, fa uns 30 milions d’anys.

Compartir

«DOWNING STREET, JUNE 22, 1815 – The Duke of Wellington’s Dispatch, dated Waterloo, the 19th of June, slaies that on the preceding day Buonaparte attacked, with his whole force, the British line, supported by a corps of Prussians; which attack, after a long and sanguinary conflict, terminated in the complete Overthrow of the Enemy’s Army, with the loss of one hundred and fifty pieces of cannon and two eagles. During the night, the Prussians under Marshall Blücher, who joined in the pursuit of the enemy, captured sixty guns, and a large part of Buonaparte’s Baggage. The Allied Armies continued to pursue the enemy. Two French Generals were taken…».

Extret del Times Archive, un arxiu que conté les notícies publicades al periòdic The Times entre 1785 i 1985.

Compartir

«Casi al mismo tiempo Bonden trajo la correspondencia. Dejó en el suelo la bolsa que la contenía, una bolsa de cuero negro con una placa de latón con el nombre de Ashgrove Cottage grabado, en el momento en que los niños, su abuela y los sirvientes salían de la habitación, y se excusó por llegar tarde diciendo que aquel día tenía lugar el mercado allí abajo. Era un mercado de caballos y ganado.
—Seguro que estaba muy lleno.
—Abarrotado, señor. Pero encontré al señor Meiklejohn y le dije que usten no iría a su oficina hasta el sábado.
Bonden vaciló. Entonces Jack [Aubrey] le miró inquisitivamente y él continuó:
—La verdad es que Killick hizo una compra, una compra legal, y me pidió que fuera el primero en decírselo, Su Señoría.
—¿Ah, sí? —preguntó Jack abriendo la bolsa—. Un jamelgo, seguramente. Le deseo que le saque provecho. Puede dejarlo en el establo viejo.
—No es exactamente un jamelgo, señor, aunque estaba atada con un cabestro. Si me permite decirlo, tiene dos piernas y una falda. Es una esposa, señor.
—¿Para qué demonios quiere una esposa? —preguntó Jack asombrado.
—Bueno, señor —respondió Bonden enrojecido y apartando la vista de Sophie—, no lo sé muy bien, pero se compró una legalmente. Parece que ella y su esposo no estaban de acuerdo, por eso él la llevó al mercado atada con un cabestro. Y Killick la compró legalmente: depositó las monedas a la vista de todos y dió un apretón de manos. Había tres a escoger.
—¡Pero no se puede vender a una esposa…! ¡Eso es tratar a las mujeres como si fueran ganado! —exclamó Sophie—. ¡Qué vergüenza! ¡Eso es una barbaridad, Jack!
—Parece un poco raro, però es una costumbre, ¿sabes?, una costumbre muy vieja.
—Pero, indudablemente, no permitirás algo tan horrible, capitán Aubrey.
—Bueno, por lo que se refiere a eso, no quisiera ir en contra de la costumbre ni del derecho consuetudinario, a menos que existiera algún impedimento o, como dicen, algún aspecto ilegítimo. ¿Qué seria de la Armada si no siguiéramos las costumbres? Hazle pasar.
—Bueno, Killick… —dijo cuando tuvo frente a él a la pareja formada por su despensero, un hombre de mediana edad, feo, alto y delgado, con un aspecto más extraño de lo habitual debido a la vergüenza que sentía, y una joven de ojos negros muy vivaracha, un auténtico placer para cualquier marinero—. Bueno, Killick, espero que no vayas al matrimonio de forma precipitada, sin pensarlo bien. El matrimonio es algo muy serio.
—¡Oh, no, señor! Lo he pensado bien. Lo he pensado durante casi veinte minutos. Había tres para escoger, y ésta —dijo, mirando cariñosamente a su adquisición— era la mejor del grupo.
—Pero Killick, , ahora que lo pienso, tenías una esposa en Mahón. Me lavaba las camisas. No debes cometer bigamia, ¿sabes? Eso es infringir la ley. Tenías una esposa em Mahón.
—Tenía dos, Su Señoría; la otra estaba en Wapping Dock. Pero no eran fijas, ni con certificado… usted ya me entiende, señor. No las había comprado legalmente, con el cabestro en la mano.
—Bueno —dio Jack—, supongo que querrás incluirla en la servidumbre, pero primero tendrás que presentarte ante el párroco. Vete enseguida a la rectoría.
—Sí, sí, señor —dijo Killick—. A la rectoría.»

Extret del llibre Isla Desolación de Patrick O’Brian.

Compartir

Andorinha das Chaminés (Emerging Birder)

Cada any, en arribar el bon temps, les oronetes tornen a les nostres terres cercant els vells nius que ocupen tots els estius i que els serveixen de recer per pondre els ous i criar els pollets.
Farà uns dos mesos una parella ocupà un dels dos nius que tenim al riu-rau de la caseta i es disposaren a criar. Després de pondre els ous i covar-los durant quinze dies, fa cosa d’un parell de setmanes nasqueren els pollets i els dos progenitors començaren a portar-los menjar al niu i ompliren el riu-rau amb el seu característic rebombori. Tot semblava anar sobre rodes, però la setmana passada en canviar el temps i arribar les pluges d’aquests dies, les oronetes no pogueren eixir a cercar menjar, i el divendres, en arribar de València, vaig rebre la notícia que les oronetes adultes havien expulsat del niu els pollets, que de totes maneres no haurien pogut sobreviure sense menjar.
I és que la naturalesa és així: si els pares no poden alimentar les cries, millor deixar de perdre el temps i fer tabula rasa, els tiren del niu i tornen a començar de nou, amb una altra posta. Què hauria fet una persona en les mateixes circumstàncies? Qui sap…

Compartir