És evident que des de fa alguns anys, una gran part (per no dir la majoria) dels objectes d’ús quotidià que ens envolten provenen de la Xina. Des d’ordinadors i telèfons mòbils fins a bolígrafs i peces de roba, quasi tot és made in China. Les empreses occidentals prefereixen la barata mà d’obra asiàtica i els avantatges fiscals i administratius que ofereixen els estats del sud-est asiàtic i la Xina. A tot açò hem d’afegir la proliferació en les nostres terres dels basars xinesos, que amb els seus baixos preus han agreujat encara més la crisi de les empreses autòctones i han omplert encara més el mercat amb productes orientals i moltes vegades, per què no dir-ho, de dubtosa qualitat.
Doncs bé, tot açò (que haguera pogut obviar-se, però calia fer llarg el post) ve per una curiosa notícia que m’he trobat a la web del Corriere della Sera, el periòdic de més tiratge d’Itàlia. Resulta que, per ironia della sorte, com diu l’autora de la notícia, la policia xinesa ha descobert a la província de Guangdong una fàbrica on s’elaboraven banderes tibetanes com les emprades arreu del món en les protestes pro-Tibet de les últimes setmanes. No és broma, no. Sembla que el propietari de la fàbrica ha declarat que «no era conscient del significat de la bandera» i que per a ell no era més que un «tros de tela de colors».
El que no sabem, però, és com haurà acabat aquest pobre empresari, ja que veient com les juguen a la Xina, no seria d’estranyar que l’hagueren fet desaparèixer de mala manera.

Compartir

No vos heu preguntat mai per què no és possible treure’s el carnet de conduir en valencià? Per què tot el material de les autoescoles (llibres, qüestionaris, vídeos, pòsters) ha d’estar en castellà? Serà que el valencià no serveix per a aquestes coses? Ves tu a saber.

Compartir

Logotip de la campanya pro Meravelles Valencianes

Fa una estona, mentre buscava informació (per curiositat pura i dura) sobre la dilatada història de la ciutat de Llíria, m’he trobat amb una interessant iniciativa.
Si fa quasi un any, des de la New7Wonders Foundation ens proposaven l’elecció de les noves meravelles del món; ara, des del club de viatges Fil-per-randa pretenen que triem les set Meravelles Valencianes. Aquesta vegada, però, les 56 candidates han estat agrupades en 7 categories independents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, i monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI. En cadascuna d’aquestes categories hem de triar una meravella, de manera que al final en tindrem set, una de cada àmbit.
La veritat és que em sembla d’allò més encertada la iniciativa, perquè crec que pot servir per fer un poc de publicitat d’alguns monuments valencians (ja siguen naturals, culturals o arquitectònics) que potser no coneixem (en el meu cas, no tenia ni idea de l’existència del curiós pelegrinatge de Les Useres) o que ens caldria tenir més en compte.
Jo ja he votat, què espereu per fer-ho vosaltres?

Compartir

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Compartir

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.

Compartir

The Parthenon (tsak_d)

En l’Atenes de l’època clàssica no existia un sistema d’impostos com el que tenim actualment, però la tradició exigia als ciutadans més rics el pagament d’un tribut a la polis. Aquest tribut consistia habitualment en la construcció d’un vaixell per a la marina atenesa o en la posada en escena d’una obra dramàtica per al gaudi dels seus conciutadans.
No obstant això, si algun dels ciutadans rics creia que no ho era bastant podia negar-se a pagar, això sí, sempre que designara algú més ric que ell que s’estiguera lliurant del pagament. Llavors, el ciutadà assenyalat tenia dues opcions, o bé pagar el tribut i admetre la seua superior riquesa, o bé defensar-se dient que l’anterior tributari (aquell que havia argumentat que no era prou ric per pagar) havia mentit i sí que era més adinerat. En aquest punt, existia la possibilitat d’aplicar-se l’antidosi, és a dir, el canvi de les fortunes d’ambdós implicats. D’aquest manera, si el segon tributari era realment més pobre que el primer, no tindria cap problema en bescanviar-li la riquesa i pagar el tribut, mentre que si era més ric, preferiria pagar l’impost abans que perdre la fortuna.
La veritat és que no estaria gens malament que en l’actualitat existira un sistema semblant per a fer pagar als més rics allò que els pertoca, i evitar així alguns dels fraus fiscals que patim avui en dia.

Compartir

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic d'un dels editors de les guies de viatges Schmap. Vaig estar a punt d'eliminar el missatge, pensant-me que es tractava de publicitat, però finalment vaig decidir llegir-lo, vaig fer ben fet.
Schmap Worldwide Travel Guides és una pàgina web on podem trobar un munt de guies de viatges interactives de ciutats d'arreu del món. Aquestes guies inclouen informació sobre cada ciutat, descripcions dels llocs d'interés, fotografies i mapes, tot mesclat i ben muntat, de forma que cada lloc apareix situat al mapa i alhora descrit i il·lustrat; a més, les guies es poden descarregar gratuïtament. Doncs bé, al correu em deien que una de les fotos de Barcelona del meu compte del Flickr havia estat preseleccionada per a aparéixer a la nova edició barcelonina de la guia, sempre que jo hi estiguera d'acord, és clar. La sorpresa fou important perquè no m'ho esperava gens i perquè la foto elegida no té res de particular, és una simple imatge del Fossar de les Moreres, i punt. Vaig acceptar la proposta sense dubtar-ho, sempre fa goig que algú es fixe en una de les teues fotos, encara que siga per motius purament funcionals i no per estètica o per la qualitat de la imatge.
Aquesta vesprada he rebut un altre correu, anunciant-me que finalment l'havien seleccionada i enviant-me un enllaç de la pàgina sobre el Fossar de les Moreres, amb la foto inclosa.
Espere que la meua foto ajude a portar visitants a Barcelona i especialment al Fossar, una mostra del que significà la Guerra de Successió per als antics territoris de la Corona d'Aragó. 

Compartir

Copie ací íntegrament un curiós correu electrònic que m’ha arribat. A veure què vos sembla.

Hola, com suposareu, a mi me la bufa el que faça la selecció espanyola de qualsevol esport, però no puc permetrem el luxe que no pugueu veure com va donar Canal 9 la notícia del partit de la selecció espanyola de bàsquet a Alacant… i desprès em responeu a algunes preguntes:

• Qui jugava?

• A què es jugava?

• Quin va ser el resultat?

• Qui són eixos jugadors dels que parlen en la notícia?

Ai…. què faríem sense Canal 9…

Salut! i molta força… que vist el panorama, ens fa molta falta!!

Acabeu de veure una mostra del periodisme que es fa a Canal 9; un periodisme de qualitat, objectiu, lliure de partidismes, imparcial i sense manipulació. O no?

Compartir

Aquests dies que, en teoria, haurien de ser per a descansar abans de l'inici de les Festes de Pedreguer, m'estan estresant més que els dies previs a la selectivitat.
Com ja vos vaig dir fa uns dies, estic anant a l'autoescola. El problema està en què si vull treure'm el teòric abans de les vacances d'agost, he d'anar tots els dies i, si pot ser, de matí i de vesprada, cosa que no estic fent. O siga que m'hauré de posar les piles.
A més, aquests són dies de pensar en el demà, i ara per ara, pensar en el demà significa intentar trobar un pis d'universitaris a València. Ja fa unes setmanes que jo i uns amics estem donant-li voltes al tema, però encara no hem trobat el pis adequat. Aquests dies m'he cansat de buscar pisos per Internet i de cridar per telèfon per informar-me (menys mal que comptem amb certs col·laboradors a València que ens envien telèfons i informació). Ara per ara els esforços han estat en va, ja que els pocs pisos que hem trobat o bé són massa cars, o bé es troben massa lluny de les universitats. Haurem de tenir paciència, perquè supose que tard o prompte en trobarem algun que siga del nostre gust.
Per si no hi havia prou amb tot açò, també he de preparar, amb uns altres amics, un viatge per Europa que farem durant la primera quinzena d'agost. Cosa que significa que he d'anar a fer-me el passaport, la targeta sanitària europea, el segur de viatge i un llarg etcètera. No obstant, d'açò no em queixe perquè el viatge que farem val molt més que tot el temps que perdré amb la paperassa. Ja vos contaré els detalls del periple més endavant.
Bé, espere que amb paciència tot es solucione per tal que el dia 13 puguem començar les Festes de Pedreguer en les condicions adequades. Sols queden 8 dies, 4 hores, 59 minuts i 35 34 33… segons.

Compartir

L’altre dia, mentre mirava la tele, em vaig trobar que al Punt 2 estaven retransmetent una partida de pilota valenciana. Ja feia alguns anys que no n’havia vist cap, així que vaig estar una bona estona veient com els blaus i els rojos anaven passant-se la pilota.
La pilota valenciana és l’esport de pilota autòcton del País Valencià. Els seus orígens, com els de quasi tots els jocs de pilota, es remunten a a l’antiguitat clàssica, encara que és a l’època medieval quan comencen a aparèixer els primers avantpassats directes de l’actual joc de pilota. Amb el temps, i per diverses raons (prohibició de jugar al carrer, aparició de nous entreteniments…), la pilota anà perdent popularitat arreu d’Europa, i el País Valencià fou l’únic lloc on es mantingué la genuïna tradició del joc de pilota. Al segle XIX, la pilota valenciana visqué el seu temps de màxim esplendor i es mantingué amb bona salut fins a la meitat del segle XX, quan patí les conseqüències de la Guerra Civil. Després de la Guerra, però, anà recuperant-se amb el temps, fins arribar a l’actualitat.
Encara que originalment es jugava al carrer, avui en dia la gran majoria de les partides de pilota valenciana es juguen als trinquets. Bàsicament, el joc de pilota consisteix en colpejar amb la mà una pilota (que pot ser de vaqueta, de badana, de tec…) per tornar-la a l’altre equip, però existeixen diverses modalitats de pilota valenciana, de les quals cal destacar-ne tres: escala i corda (practicada als trinquets amb una corda d’uns 2 metres al mig de la canxa que separa els dos camps, per damunt de la qual ha de passar la pilota, cosa que li dóna una especial dificultat tècnica), llargues (és la modalitat més antiga, es juga al carrer, i té com a característica l’existència de les ratlles, una mena de meitat del camp mòbil; a més, té diverses variants com la palma i la perxa) i raspall (es juga al trinquet o al carrer, i el nom li ve del fet que el pilotaire ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota quan aquesta li ve rodada; aquesta és la modalitat més dura físicament).
En la pilota valenciana els jugadors no duen cap uniforme, sinó que vesteixen de roig o de blau, essent el roig el color de l’equip teòricament més fort. Els jugadors, a més, es col·loquen a les mans diverses proteccions per a evitar fer-se mal en fregar la mà amb el terra o en colpejar la pilota. És habitual, a més, que es travesse en les partides de pilota valenciana, augmentant així els incentius dels jugadors.
Quan era menut vaig formar part de l’escola de pilota valenciana de Pedreguer en els seus inicis, arribant a disputar algunes partides de raspall en diversos pobles de la Marina Alta. Ara, l’escola ha anat creixent en importància fins al punt d’haver algunes competicions a nivell de comarca i de país. Esperem que la pilota continue viva durant molts anys i que els futurs valencians puguen continuar gaudint d’un joc tan peculiar i únic com és la pilota valenciana. Cavallers, va de bo!

Compartir