Hic et nunc

El món és un mocador i la vida és una caixa de sorpreses; i amb internet, encara més. El 9 d’agost del 2007, caminava jo amb una amiga per una de les avingudes de la preciosa ciutat de Ljubljana, capital d’Eslovènia. Havíem estat tot el dia passejant pel centre històric, havíem caminat per la riba del riu Ljubljanica, visitat la catedral i pujat al castell, i ens dirigíem a l’estació per tal de consultar els horaris dels autobusos que a l’endemà havien de portar-nos fins a Bled, un meravellós i pintoresc poblet situat a uns 50 quilòmetres al nord-oest de la capital. Doncs bé, mentre anàvem cap a l’estació a pas de turista, es posà de sobte a plovisquejar i el cel agafà un to groguenc preciós, alhora que apareixia un magnífic i doble arc de Sant Martí. Evidentment, no m’ho vaig pensar dues vegades, vaig treure la càmera i vaig disparar un parell de fotos.

Segurament vos preguntareu per què torne a contar-vos aquesta batalleta, si ja l’he explicada alguna vegada per ací. Doncs bé, resulta que una de les dues fotos que vaig fer aquell dia acabà penjada al meu compte de Flickr. La gràcia està en què uns mesos després d’haver-la penjada, un altre usuari de Flickr comentà la meua foto dient que ell n’havia fet una altra del mateix arc de sant Martí. La increïble i doble –no només fotografiàrem el mateix motiu, sinó que a més ens hem trobat per internet– coincidència em sorprengué molt gratament i em revelà la petitesa d’aquest món tan gran i tan menut alhora. Però l’anècdota no acaba ací. Aquesta vesprada, buscant a la xarxa fotos de l’església de l’Assumpció de Ljubljana, m’he trobat encara amb una altra imatge del tan fotografiat arc de sant Martí. Extasiat pel nou descobriment, he entrat al Flickr i he escrit al cercador “rainbow ljubljana”. La sorpresa ha estat encara major quan m’he trobat fins a un total de huit fotografies d’aquell fantàstic i a dia d’avui cèlebre doble arc iris eslové del 9 d’agost del 2007. Definitivament, el món és un mocador!

Sí, salta als ulls, he tornat a canviar el tema del blog. L’anterior donava alguns problemes amb el reproductor de música i, després de donar-hi algunes voltes a la qüestió, he preferit tallar curt i canviar-li per complet l’aspecte a la pàgina. Ja veurem quant em dura… Bé, però eixe no era el tema d’aquestes quatre ratlles que m’he proposat d’escriure avui. La cosa va de mapes; de mapes i de llengües. Som-hi.

Existeix un blog relativament interessant –i dic relativament perquè tampoc és res de l’altre món, tot s’ha de dir– anomenat La historia con mapas, en el qual, com el seu nom indica, es van publicant gran varietat de mapes històrics. Podem trobar-hi qualsevol cosa: des d’un mapa dels dominis de Felip II de Castella a un de les ètnies de l’Imperi austrohongarés o un altre de la guerra de Corea. A la web hi vaig arribar gràcies a un company de classe i val a dir que en alguna ocasió m’han sorprés alguns dels mapes que hi han penjat.

Precisament aquest ha estat el cas d’un mapa que m’he trobat aquesta vesprada. Es tracta d’un mapa de les llengües i famílies lingüístiques d’Europa. Com a bon aficionat als mapes que sóc, li he donat un colp d’ull i m’he trobat amb quelcom de curiós. El que m’ha cridat l’atenció ha estat la manera com s’hi ha representat l’àmbit lingüístic del català. Com podeu observar al mapa (ací amb més detall), el creador d’aquest ha volgut que el català s’estenga al nord enllà de Besiers, pràcticament fins a Montpeller, al sud únicament fins a l’alçada de Gandia, i a l’oest fins a endinsar-se en les províncies de Conca i Terol.

Nyas coca! Veient això n’he tingut prou per deixar estar el mapa, encara que, ben mirat, d’aquesta manera l’àrea catalanoparlant sembla un pèl més gran –o almenys més concentrada– del que és en la realitat. Ara bé, si amb el cas català, tan simple, l’embolic ha estat tan gran, no vull ni pensar què haurà passat amb els Balcans o el Caucas… Un mapa trobat a l’atzar com a exemple que per internet s’ha de navegar amb quatre ulls.

Aquestes coses dels blogs –com la inspiració, de la qual depenen– són així, van i venen. Últimament, sembla que han anat més que han vingut i fa més d’un mes que no done senyals de vida. La faena de la Universitat em deixa ben poc de temps per escriure quatre ratlles per ací. A més, el fet d’anar de bòlit amb altres múltiples quefers no em deixa el cap lliure per dedicar-me a pensar articles i eixes coses que fem els desqueferats que escrivim per aquestes contrades. Sembla, però, que hui un raig de llum m’ha il·luminat i alguna cosa escriuré abans de continuar passat apunts a net, la tasca estrella d’aquests dies. Bé, deixem-nos de donar voltes i som-hi.

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Em contava mon pare que, quan ell era menut, en aquells temps en què els veïns eren com de la família, hi havia una veïna que, quan preguntava l’hora, en respondre-li, per exemple, les 12, sempre deia «però les 12 noves o velles?». Aquest dubte que tenia la dona es devia al fet que el 16 de març del 1940 l’hora fou avançada 60 minuts, la qual cosa li degué trastocar d’alguna manera el seu rellotge mental. Amb aquest desconcertant —i encara més en aquell temps!— avançament, Espanya passava d’emprar la Western European Time (WET, UTC o hora vella) a emprar la Central European Time (CET, UTC+1 o hora nova).

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

«Així que el dicmenge a nit, can tothom fo colgat al palau, los dits vint-e-quatre hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e les dotze dones e les dotze donzelles ab los ciris en la mà entraren en lo palau, e els dos notaris. E vengren entrò a la cambra del senyor rei, a la porta. E aquí entrà madona la reina. E ells estegueren defora, agenollats, en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava tenir prop la dona de què era enamorat.

E així estegueren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpesller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era tot ordonat.

E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encés en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s e saltà tantost sobre el llit e pres l’espaa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren en plorant:

—Senyor, mercé! Sia de gràcia e de mercé vostra que vejats qui us jau de prop.

E la reina dreça’s e el rei la conec. E sí li contaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment».

Així ens conta Ramon Muntaner, en el capítol V de la seua fantàstica Crònica, l’engendrament del futur rei Jaume I el Conqueridor, certament un afer d’estat que els 24 prohoms, els 2 notaris, els diversos abats i priors, l’oficial del bisbe, les 12 dames i les 12 donzelles presents havien de certificar. Quin numeret!

Imagineu-vos que aquest estiu per llevar-vos la calor de damunt decidiu anar a prendre un bany a la mar. Vos poseu el banyador, agafeu la tovallola i aneu cap a la platja. En arribar-hi, però, vos trobeu que no hi ha aigua, que s’ha assecat la mar. Açò que ens sembla del tot impossible no ho és tant, fa uns quants milions d’anys ja li va passar una cosa semblant al nostre mar Mediterrani. Això ens explica Violeta Tena en un article publicat al número 1.292 d’El Temps.

Per poder comprendre aquest assecament hem d’anar 5,6 milions d’anys enrere, cap a la fi del període terciari. El Mediterrani, format per la reducció del primitiu oceà de Tetis (que separava els antics continents de Gondwana i Lauràsia que acabaran donant lloc a Àfrica i Euràsia respectivament), quedava unit a l’oceà Atlàntic a través de dos canals, un que començava on avui està Cadis i arribava fins l’actual Almeria, i un altre que anava de l’actual Rabat a Oujda. Aquests canals mantenien el Mediterrani  ple, ja que l’aigua aportada pels rius de la seua pròpia conca no era suficient per fer-ho a causa de la ràpida evaporació d’aigua.

Aquest equilibri hídric es trencà quan la formació de la serralada Bètica, deguda a la col·lisió de les plaques africana i euroasiàtica, tancà el canal situat més al nord. Més tard, per raons encara desconegudes es tancà també el canal nord-africà. Aleshores, el Mediterrani, privat de la seua principal font de subministrament hídric, començà a assecar-se. Els rius no aportaven prou aigua i el ritme d’evaporació era d’uns 4.000 quilòmetres cúbics a l’any. Un mil·lenni després del tancament dels canals, el Mediterrani havia esdevingut un desert de sal i guix, on la vida animal i vegetal era pràcticament impossible. La desaparició de l’aigua marina deixà via lliure a l’erosió, que transformà radicalment el paisatge que fins aleshores havia estat submergit.

Així romangué el Mediterrani durant uns 300.000 anys, fins que tornà a omplir-se d’aigua. Per tal d’explicar aquest fenomen s’han proposat dues teories. La primera, més estesa fins ara, apunta a l’augment de l’aigua de l’oceà Atlàntic, que, juntament amb tot un seguit de moviments tèctonics, acabaren per erosionar el sistema de serralades que hi havia on actualment es troba l’estret de Gibraltar. La segona, menys estesa i més recent, proposa que el trencament del dic natural de muntanyes es degué  la pressió de l’aigua de l’oceà Atlàntic que hauria provocat el pas de xicotetes quantitats d’aigua que haurien anat erosionant progressivament els cims d’aquelles serralades.

Siga quina siga la causa del reompliment, és evident que aquest degué tindre dimensions apocalíptiques. A través del canal, d’uns 14 quilòmetres d’amplària, començà a entrar aigua al ritme de més de 100 quilòmetres cúbics al dia. El nivell de l’aigua anà creixent 10 metres al dia fins que el Mediterrani tornà a ser una mar. Vos imagineu, però, que el Mediterrani no s’haguera reomplit? On anirien ara els turistes que omplin les nostres platges? Chi lo sà…

De vegades el subconscient ens juga males passades i ens fa dir coses que no volem, com li succeí l’altre dia al primer ministre britànic, Gordon Brown. L’home estava parlant a la Cambra dels Comuns sobre l’estat de l’economia, la crisi i tot això, i digué per error «We not only saved the world.» quan volia dir «We not only saved the world’s baking system.» o simplement «We not only saved the banks.» També és mala sort.

Però no he posat el vídeo per les desafortunades paraules de Brown, que no deixen de ser una anècdota sense més importància, sinó per la reacció dels diputats de l’oposició al lapsus del primer ministre. Quan Brown diu allò de «saved the world» tots esclaten a riure, es colpegen amb força les cuixes, agiten els papers que tenen a les mans, fins que el president de la Cambra els crida a l’ordre i es calmen. M’encanta.

Una altra cosa que em fa molta gràcia del vídeo (bé, i en general, de les cambres parlamentàries britàniques) és el fet que la Cambra dels Comuns és relativament menuda (fins i tot les Corts valencianes són més grans!) i està estructurada de manera que els diputats del partit o partits en el govern es situen enfront i a molt poca distància dels de l’oposició (supose que els murmuris d’una bancada podran escoltar-se perfectament en l’altra sense massa dificultat). A més, si cap dels diputats ha de prendre la paraula, no ho fa pujant a cap estrada, sinó que parla des del bell mig de la sala, a peu pla i a escassos metres dels diputats contraris (com fa Brown en el vídeo).

Una llàstima que arreu del món haja triomfat el model més espaiós de l’hemicicle (mireu l’enorme parlament europeu d’Estrasburg, per exemple), en lloc del de les acollidores cambres britàniques.

M’envia Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?, un mem (de meme, no de memo) que corre aquests dies per la blogosfera. Es tracta d’enumerar sis coses sense importància que et facen feliç i després passar el mem a sis bloguistes més. Bé, les meues sis coses:

- Llegir un bon llibre.
- Perdre la noció del temps parlant i rient amb els amics.
- Passejar pel poble tranquil·lament.
- Un bon rift de guitarra.
- Poder quedar-me dormint cinc minuts més.
- Escriure ací i que algú em llija.

Molt bé, ara és moment d’elegir als destinataris del mem. Anem allà: Joan, Felip, Òscar, Belén, Sergi (que vaja bé per Santiago!) i Marina, vos ha tocat! Jo vos passe el mem, sou lliures de seguir-lo o no (faltaria més!).

Fa aproximadament entre 10 i 8 milions d’anys [1], el moviment de les plaques tectòniques aràbiga i africana acabà donant lloc a la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Les muntanyes que s’originaren amb la falla separaren l’Àfrica occidental i central de l’est africà, impedint l’arribada dels núvols provinents de l’Atlàntic a la part oriental, la qual cosa donà lloc a la transformació de la selva humida de l’orient africà en un bosc clar primer i en sabana després.

Les cadenes muntanyoses, no sols impedien el pas cap a l’est dels núvols plens d’aigua, sinó també el trànsit d’animals d’una part a l’altra del continent africà. Aquesta incomunicació entre els animals situats a ambdós costats de la vall del Rift, afavorí que el procés evolutiu es produïra de manera diferent. A la part occidental de la falla, els hominoideus no patiren la transformació del seu entorn i han evolucionat fins a donar lloc als goril·les i ximpanzés actuals. A la part oriental, però, el canvi del medi natural degué afavorir la selecció d’un mètode de locomoció més eficaç d’acord amb el nou hàbitat: el bipedisme. Així, els homínids —els hominoideus bípedes— esdevingueren la forma de primat millor adaptada al nou entorn i aconseguiren sobreviure al canvi ambiental. Aquests primers homínids bípedes de l’Àfrica oriental serien els avantpassats de l’Homo sàpiens actual.

I fins ací arriba la hipòtesi proposada pel paleontòleg francés Yves Coppens i batejada com East Side Story. Els descobriments, però, de restes d’altres homínids com el Sahelanthropus tchadensis o l’Australopithecus bahrelghazali que, per la seua localització —s’han trobat al Txad, al nord-oest de la falla del Rift— i datació —al Sahelanthropus se li calculen més de 7 milions d’anys— compliquen bastant la credibilitat de la hipòtesi de Coppens.

Hi ha qui diu que som fruit de la voluntat i bondat de Déu. Històries! No som més que el resultat d’un accident geològic, d’una sèrie de factors geoclimàtics que poc tenen a veure amb divines creacions i coses d’aquestes.

———
[1] En realitat el procés de formació de la falla del Rift havia començat molt abans, fa uns 30 milions d’anys.