Això succeí el primer matí que eixírem a passejar per Lisboa i  les ofertes es repetiren durant tota l’estada a la ciutat del fado. Fins al punt que, en una ocasió, acceptarem l’oferiment per cansament i per tal d’esbrinar-ne el cost i aconseguírem, sense massa esforç, una rebaixa del 50% en el preu de la droga. No vam picar. L’alarmant abundància de camells, però, no deixà de sorprendre’ns i fou un dels temes estrella tant de viatge com dels posteriors relats que férem del mateix en arribar a casa. No podíem explicar-nos com era que n’hi havia tants; la policia ho havia de saber, era massa evident, estaven massa a la vista, però semblava que, o bé no feien res contra ells o bé no aconseguien treure’ls dels carrers lisboetes. Avui, però, m’he trobat per casualitat amb una notícia que podria aportar un poc de llum a la qüestió. La notícia l’he trobada a la web del periòdic britànic The Guardian i analitza, en clau britànica, la política portuguesa de drogues. Resulta que l’any 2001 Portugal descriminalitzà la compra, la possessió i el consum d’estupefaents sense excepcions, des de la marihuana a l’heroïna. I eixa mesura, que alguns pronosticaven que convertiria Portugal en una sort de Sodoma, sembla que està funcionant, i és que el consum de droga ha baixat de manera considerable. La clau està en el fet que els consumidors, compradors i venedors de droga ja no són considerats criminals, sinó víctimes d’una malaltia,  i com a tals reben ajuda i tractament. Au, ja hem resolt el misteri i hem aprés una cosa més, i tot plegat sense buscar-ho.

Segurament vos preguntareu per què torne a contar-vos aquesta batalleta, si ja l’he explicada alguna vegada per ací. Doncs bé, resulta que una de les dues fotos que vaig fer aquell dia acabà penjada al meu compte de Flickr. La gràcia està en què uns mesos després d’haver-la penjada, un altre usuari de Flickr comentà la meua foto dient que ell n’havia fet una altra del mateix arc de sant Martí. La increïble i doble –no només fotografiàrem el mateix motiu, sinó que a més ens hem trobat per internet– coincidència em sorprengué molt gratament i em revelà la petitesa d’aquest món tan gran i tan menut alhora. Però l’anècdota no acaba ací. Aquesta vesprada, buscant a la xarxa fotos de l’església de l’Assumpció de Ljubljana, m’he trobat encara amb una altra imatge del tan fotografiat arc de sant Martí. Extasiat pel nou descobriment, he entrat al Flickr i he escrit al cercador “rainbow ljubljana”. La sorpresa ha estat encara major quan m’he trobat fins a un total de huit fotografies d’aquell fantàstic i a dia d’avui cèlebre doble arc iris eslové del 9 d’agost del 2007. Definitivament, el món és un mocador!

Existeix un blog relativament interessant –i dic relativament perquè tampoc és res de l’altre món, tot s’ha de dir– anomenat La historia con mapas, en el qual, com el seu nom indica, es van publicant gran varietat de mapes històrics. Podem trobar-hi qualsevol cosa: des d’un mapa dels dominis de Felip II de Castella a un de les ètnies de l’Imperi austrohongarés o un altre de la guerra de Corea. A la web hi vaig arribar gràcies a un company de classe i val a dir que en alguna ocasió m’han sorprés alguns dels mapes que hi han penjat.

Precisament aquest ha estat el cas d’un mapa que m’he trobat aquesta vesprada. Es tracta d’un mapa de les llengües i famílies lingüístiques d’Europa. Com a bon aficionat als mapes que sóc, li he donat un colp d’ull i m’he trobat amb quelcom de curiós. El que m’ha cridat l’atenció ha estat la manera com s’hi ha representat l’àmbit lingüístic del català. Com podeu observar al mapa (ací amb més detall), el creador d’aquest ha volgut que el català s’estenga al nord enllà de Besiers, pràcticament fins a Montpeller, al sud únicament fins a l’alçada de Gandia, i a l’oest fins a endinsar-se en les províncies de Conca i Terol.

Nyas coca! Veient això n’he tingut prou per deixar estar el mapa, encara que, ben mirat, d’aquesta manera l’àrea catalanoparlant sembla un pèl més gran –o almenys més concentrada– del que és en la realitat. Ara bé, si amb el cas català, tan simple, l’embolic ha estat tan gran, no vull ni pensar què haurà passat amb els Balcans o el Caucas… Un mapa trobat a l’atzar com a exemple que per internet s’ha de navegar amb quatre ulls.

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

E així estegueren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpesller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era tot ordonat.

E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encés en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s e saltà tantost sobre el llit e pres l’espaa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren en plorant:

—Senyor, mercé! Sia de gràcia e de mercé vostra que vejats qui us jau de prop.

E la reina dreça’s e el rei la conec. E sí li contaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment».

Així ens conta Ramon Muntaner, en el capítol V de la seua fantàstica Crònica, l’engendrament del futur rei Jaume I el Conqueridor, certament un afer d’estat que els 24 prohoms, els 2 notaris, els diversos abats i priors, l’oficial del bisbe, les 12 dames i les 12 donzelles presents havien de certificar. Quin numeret!

Per poder comprendre aquest assecament hem d’anar 5,6 milions d’anys enrere, cap a la fi del període terciari. El Mediterrani, format per la reducció del primitiu oceà de Tetis (que separava els antics continents de Gondwana i Lauràsia que acabaran donant lloc a Àfrica i Euràsia respectivament), quedava unit a l’oceà Atlàntic a través de dos canals, un que començava on avui està Cadis i arribava fins l’actual Almeria, i un altre que anava de l’actual Rabat a Oujda. Aquests canals mantenien el Mediterrani  ple, ja que l’aigua aportada pels rius de la seua pròpia conca no era suficient per fer-ho a causa de la ràpida evaporació d’aigua.

Aquest equilibri hídric es trencà quan la formació de la serralada Bètica, deguda a la col·lisió de les plaques africana i euroasiàtica, tancà el canal situat més al nord. Més tard, per raons encara desconegudes es tancà també el canal nord-africà. Aleshores, el Mediterrani, privat de la seua principal font de subministrament hídric, començà a assecar-se. Els rius no aportaven prou aigua i el ritme d’evaporació era d’uns 4.000 quilòmetres cúbics a l’any. Un mil·lenni després del tancament dels canals, el Mediterrani havia esdevingut un desert de sal i guix, on la vida animal i vegetal era pràcticament impossible. La desaparició de l’aigua marina deixà via lliure a l’erosió, que transformà radicalment el paisatge que fins aleshores havia estat submergit.

Així romangué el Mediterrani durant uns 300.000 anys, fins que tornà a omplir-se d’aigua. Per tal d’explicar aquest fenomen s’han proposat dues teories. La primera, més estesa fins ara, apunta a l’augment de l’aigua de l’oceà Atlàntic, que, juntament amb tot un seguit de moviments tèctonics, acabaren per erosionar el sistema de serralades que hi havia on actualment es troba l’estret de Gibraltar. La segona, menys estesa i més recent, proposa que el trencament del dic natural de muntanyes es degué  la pressió de l’aigua de l’oceà Atlàntic que hauria provocat el pas de xicotetes quantitats d’aigua que haurien anat erosionant progressivament els cims d’aquelles serralades.

Siga quina siga la causa del reompliment, és evident que aquest degué tindre dimensions apocalíptiques. A través del canal, d’uns 14 quilòmetres d’amplària, començà a entrar aigua al ritme de més de 100 quilòmetres cúbics al dia. El nivell de l’aigua anà creixent 10 metres al dia fins que el Mediterrani tornà a ser una mar. Vos imagineu, però, que el Mediterrani no s’haguera reomplit? On anirien ara els turistes que omplin les nostres platges? Chi lo sà…

De vegades el subconscient ens juga males passades i ens fa dir coses que no volem, com li succeí l’altre dia al primer ministre britànic, Gordon Brown. L’home estava parlant a la Cambra dels Comuns sobre l’estat de l’economia, la crisi i tot això, i digué per error «We not only saved the world.» quan volia dir «We not only saved the world’s baking system.» o simplement «We not only saved the banks.» També és mala sort.

Però no he posat el vídeo per les desafortunades paraules de Brown, que no deixen de ser una anècdota sense més importància, sinó per la reacció dels diputats de l’oposició al lapsus del primer ministre. Quan Brown diu allò de «saved the world» tots esclaten a riure, es colpegen amb força les cuixes, agiten els papers que tenen a les mans, fins que el president de la Cambra els crida a l’ordre i es calmen. M’encanta.

Una altra cosa que em fa molta gràcia del vídeo (bé, i en general, de les cambres parlamentàries britàniques) és el fet que la Cambra dels Comuns és relativament menuda (fins i tot les Corts valencianes són més grans!) i està estructurada de manera que els diputats del partit o partits en el govern es situen enfront i a molt poca distància dels de l’oposició (supose que els murmuris d’una bancada podran escoltar-se perfectament en l’altra sense massa dificultat). A més, si cap dels diputats ha de prendre la paraula, no ho fa pujant a cap estrada, sinó que parla des del bell mig de la sala, a peu pla i a escassos metres dels diputats contraris (com fa Brown en el vídeo).

Una llàstima que arreu del món haja triomfat el model més espaiós de l’hemicicle (mireu l’enorme parlament europeu d’Estrasburg, per exemple), en lloc del de les acollidores cambres britàniques.

- Llegir un bon llibre.
- Perdre la noció del temps parlant i rient amb els amics.
- Passejar pel poble tranquil·lament.
- Un bon rift de guitarra.
- Poder quedar-me dormint cinc minuts més.
- Escriure ací i que algú em llija.

Molt bé, ara és moment d’elegir als destinataris del mem. Anem allà: Joan, Felip, Òscar, Belén, Sergi (que vaja bé per Santiago!) i Marina, vos ha tocat! Jo vos passe el mem, sou lliures de seguir-lo o no (faltaria més!).