Hic et nunc

M’envia Josep Lluís, de Saps què vull dir-te?, un mem (de meme, no de memo) que corre aquests dies per la blogosfera. Es tracta d’enumerar sis coses sense importància que et facen feliç i després passar el mem a sis bloguistes més. Bé, les meues sis coses:

- Llegir un bon llibre.
- Perdre la noció del temps parlant i rient amb els amics.
- Passejar pel poble tranquil·lament.
- Un bon rift de guitarra.
- Poder quedar-me dormint cinc minuts més.
- Escriure ací i que algú em llija.

Molt bé, ara és moment d’elegir als destinataris del mem. Anem allà: Joan, Felip, Òscar, Belén, Sergi (que vaja bé per Santiago!) i Marina, vos ha tocat! Jo vos passe el mem, sou lliures de seguir-lo o no (faltaria més!).

Fa aproximadament entre 10 i 8 milions d’anys [1], el moviment de les plaques tectòniques aràbiga i africana acabà donant lloc a la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Les muntanyes que s’originaren amb la falla separaren l’Àfrica occidental i central de l’est africà, impedint l’arribada dels núvols provinents de l’Atlàntic a la part oriental, la qual cosa donà lloc a la transformació de la selva humida de l’orient africà en un bosc clar primer i en sabana després.

Les cadenes muntanyoses, no sols impedien el pas cap a l’est dels núvols plens d’aigua, sinó també el trànsit d’animals d’una part a l’altra del continent africà. Aquesta incomunicació entre els animals situats a ambdós costats de la vall del Rift, afavorí que el procés evolutiu es produïra de manera diferent. A la part occidental de la falla, els hominoideus no patiren la transformació del seu entorn i han evolucionat fins a donar lloc als goril·les i ximpanzés actuals. A la part oriental, però, el canvi del medi natural degué afavorir la selecció d’un mètode de locomoció més eficaç d’acord amb el nou hàbitat: el bipedisme. Així, els homínids —els hominoideus bípedes— esdevingueren la forma de primat millor adaptada al nou entorn i aconseguiren sobreviure al canvi ambiental. Aquests primers homínids bípedes de l’Àfrica oriental serien els avantpassats de l’Homo sàpiens actual.

I fins ací arriba la hipòtesi proposada pel paleontòleg francés Yves Coppens i batejada com East Side Story. Els descobriments, però, de restes d’altres homínids com el Sahelanthropus tchadensis o l’Australopithecus bahrelghazali que, per la seua localització —s’han trobat al Txad, al nord-oest de la falla del Rift— i datació —al Sahelanthropus se li calculen més de 7 milions d’anys— compliquen bastant la credibilitat de la hipòtesi de Coppens.

Hi ha qui diu que som fruit de la voluntat i bondat de Déu. Històries! No som més que el resultat d’un accident geològic, d’una sèrie de factors geoclimàtics que poc tenen a veure amb divines creacions i coses d’aquestes.

———
[1] En realitat el procés de formació de la falla del Rift havia començat molt abans, fa uns 30 milions d’anys.

«DOWNING STREET, JUNE 22, 1815 – The Duke of Wellington’s Dispatch, dated Waterloo, the 19th of June, slaies that on the preceding day Buonaparte attacked, with his whole force, the British line, supported by a corps of Prussians; which attack, after a long and sanguinary conflict, terminated in the complete Overthrow of the Enemy’s Army, with the loss of one hundred and fifty pieces of cannon and two eagles. During the night, the Prussians under Marshall Blücher, who joined in the pursuit of the enemy, captured sixty guns, and a large part of Buonaparte’s Baggage. The Allied Armies continued to pursue the enemy. Two French Generals were taken…».

Extret del Times Archive, un arxiu que conté les notícies publicades al periòdic The Times entre 1785 i 1985.

«Casi al mismo tiempo Bonden trajo la correspondencia. Dejó en el suelo la bolsa que la contenía, una bolsa de cuero negro con una placa de latón con el nombre de Ashgrove Cottage grabado, en el momento en que los niños, su abuela y los sirvientes salían de la habitación, y se excusó por llegar tarde diciendo que aquel día tenía lugar el mercado allí abajo. Era un mercado de caballos y ganado.
—Seguro que estaba muy lleno.
—Abarrotado, señor. Pero encontré al señor Meiklejohn y le dije que usten no iría a su oficina hasta el sábado.
Bonden vaciló. Entonces Jack [Aubrey] le miró inquisitivamente y él continuó:
—La verdad es que Killick hizo una compra, una compra legal, y me pidió que fuera el primero en decírselo, Su Señoría.
—¿Ah, sí? —preguntó Jack abriendo la bolsa—. Un jamelgo, seguramente. Le deseo que le saque provecho. Puede dejarlo en el establo viejo.
—No es exactamente un jamelgo, señor, aunque estaba atada con un cabestro. Si me permite decirlo, tiene dos piernas y una falda. Es una esposa, señor.
—¿Para qué demonios quiere una esposa? —preguntó Jack asombrado.
—Bueno, señor —respondió Bonden enrojecido y apartando la vista de Sophie—, no lo sé muy bien, pero se compró una legalmente. Parece que ella y su esposo no estaban de acuerdo, por eso él la llevó al mercado atada con un cabestro. Y Killick la compró legalmente: depositó las monedas a la vista de todos y dió un apretón de manos. Había tres a escoger.
—¡Pero no se puede vender a una esposa…! ¡Eso es tratar a las mujeres como si fueran ganado! —exclamó Sophie—. ¡Qué vergüenza! ¡Eso es una barbaridad, Jack!
—Parece un poco raro, però es una costumbre, ¿sabes?, una costumbre muy vieja.
—Pero, indudablemente, no permitirás algo tan horrible, capitán Aubrey.
—Bueno, por lo que se refiere a eso, no quisiera ir en contra de la costumbre ni del derecho consuetudinario, a menos que existiera algún impedimento o, como dicen, algún aspecto ilegítimo. ¿Qué seria de la Armada si no siguiéramos las costumbres? Hazle pasar.
—Bueno, Killick… —dijo cuando tuvo frente a él a la pareja formada por su despensero, un hombre de mediana edad, feo, alto y delgado, con un aspecto más extraño de lo habitual debido a la vergüenza que sentía, y una joven de ojos negros muy vivaracha, un auténtico placer para cualquier marinero—. Bueno, Killick, espero que no vayas al matrimonio de forma precipitada, sin pensarlo bien. El matrimonio es algo muy serio.
—¡Oh, no, señor! Lo he pensado bien. Lo he pensado durante casi veinte minutos. Había tres para escoger, y ésta —dijo, mirando cariñosamente a su adquisición— era la mejor del grupo.
—Pero Killick, , ahora que lo pienso, tenías una esposa en Mahón. Me lavaba las camisas. No debes cometer bigamia, ¿sabes? Eso es infringir la ley. Tenías una esposa em Mahón.
—Tenía dos, Su Señoría; la otra estaba en Wapping Dock. Pero no eran fijas, ni con certificado… usted ya me entiende, señor. No las había comprado legalmente, con el cabestro en la mano.
—Bueno —dio Jack—, supongo que querrás incluirla en la servidumbre, pero primero tendrás que presentarte ante el párroco. Vete enseguida a la rectoría.
—Sí, sí, señor —dijo Killick—. A la rectoría.»

Extret del llibre Isla Desolación de Patrick O’Brian.

Andorinha das Chaminés (Emerging Birder)

Cada any, en arribar el bon temps, les oronetes tornen a les nostres terres cercant els vells nius que ocupen tots els estius i que els serveixen de recer per pondre els ous i criar els pollets.
Farà uns dos mesos una parella ocupà un dels dos nius que tenim al riu-rau de la caseta i es disposaren a criar. Després de pondre els ous i covar-los durant quinze dies, fa cosa d’un parell de setmanes nasqueren els pollets i els dos progenitors començaren a portar-los menjar al niu i ompliren el riu-rau amb el seu característic rebombori. Tot semblava anar sobre rodes, però la setmana passada en canviar el temps i arribar les pluges d’aquests dies, les oronetes no pogueren eixir a cercar menjar, i el divendres, en arribar de València, vaig rebre la notícia que les oronetes adultes havien expulsat del niu els pollets, que de totes maneres no haurien pogut sobreviure sense menjar.
I és que la naturalesa és així: si els pares no poden alimentar les cries, millor deixar de perdre el temps i fer tabula rasa, els tiren del niu i tornen a començar de nou, amb una altra posta. Què hauria fet una persona en les mateixes circumstàncies? Qui sap…

És evident que des de fa alguns anys, una gran part (per no dir la majoria) dels objectes d’ús quotidià que ens envolten provenen de la Xina. Des d’ordinadors i telèfons mòbils fins a bolígrafs i peces de roba, quasi tot és made in China. Les empreses occidentals prefereixen la barata mà d’obra asiàtica i els avantatges fiscals i administratius que ofereixen els estats del sud-est asiàtic i la Xina. A tot açò hem d’afegir la proliferació en les nostres terres dels basars xinesos, que amb els seus baixos preus han agreujat encara més la crisi de les empreses autòctones i han omplert encara més el mercat amb productes orientals i moltes vegades, per què no dir-ho, de dubtosa qualitat.
Doncs bé, tot açò (que haguera pogut obviar-se, però calia fer llarg el post) ve per una curiosa notícia que m’he trobat a la web del Corriere della Sera, el periòdic de més tiratge d’Itàlia. Resulta que, per ironia della sorte, com diu l’autora de la notícia, la policia xinesa ha descobert a la província de Guangdong una fàbrica on s’elaboraven banderes tibetanes com les emprades arreu del món en les protestes pro-Tibet de les últimes setmanes. No és broma, no. Sembla que el propietari de la fàbrica ha declarat que «no era conscient del significat de la bandera» i que per a ell no era més que un «tros de tela de colors».
El que no sabem, però, és com haurà acabat aquest pobre empresari, ja que veient com les juguen a la Xina, no seria d’estranyar que l’hagueren fet desaparèixer de mala manera.

No vos heu preguntat mai per què no és possible treure’s el carnet de conduir en valencià? Per què tot el material de les autoescoles (llibres, qüestionaris, vídeos, pòsters) ha d’estar en castellà? Serà que el valencià no serveix per a aquestes coses? Ves tu a saber.

Logotip de la campanya pro Meravelles Valencianes

Fa una estona, mentre buscava informació (per curiositat pura i dura) sobre la dilatada història de la ciutat de Llíria, m’he trobat amb una interessant iniciativa.
Si fa quasi un any, des de la New7Wonders Foundation ens proposaven l’elecció de les noves meravelles del món; ara, des del club de viatges Fil-per-randa pretenen que triem les set Meravelles Valencianes. Aquesta vegada, però, les 56 candidates han estat agrupades en 7 categories independents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, i monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI. En cadascuna d’aquestes categories hem de triar una meravella, de manera que al final en tindrem set, una de cada àmbit.
La veritat és que em sembla d’allò més encertada la iniciativa, perquè crec que pot servir per fer un poc de publicitat d’alguns monuments valencians (ja siguen naturals, culturals o arquitectònics) que potser no coneixem (en el meu cas, no tenia ni idea de l’existència del curiós pelegrinatge de Les Useres) o que ens caldria tenir més en compte.
Jo ja he votat, què espereu per fer-ho vosaltres?

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.