Hic et nunc

Aquests dies que, en teoria, haurien de ser per a descansar abans de l'inici de les Festes de Pedreguer, m'estan estresant més que els dies previs a la selectivitat.
Com ja vos vaig dir fa uns dies, estic anant a l'autoescola. El problema està en què si vull treure'm el teòric abans de les vacances d'agost, he d'anar tots els dies i, si pot ser, de matí i de vesprada, cosa que no estic fent. O siga que m'hauré de posar les piles.
A més, aquests són dies de pensar en el demà, i ara per ara, pensar en el demà significa intentar trobar un pis d'universitaris a València. Ja fa unes setmanes que jo i uns amics estem donant-li voltes al tema, però encara no hem trobat el pis adequat. Aquests dies m'he cansat de buscar pisos per Internet i de cridar per telèfon per informar-me (menys mal que comptem amb certs col·laboradors a València que ens envien telèfons i informació). Ara per ara els esforços han estat en va, ja que els pocs pisos que hem trobat o bé són massa cars, o bé es troben massa lluny de les universitats. Haurem de tenir paciència, perquè supose que tard o prompte en trobarem algun que siga del nostre gust.
Per si no hi havia prou amb tot açò, també he de preparar, amb uns altres amics, un viatge per Europa que farem durant la primera quinzena d'agost. Cosa que significa que he d'anar a fer-me el passaport, la targeta sanitària europea, el segur de viatge i un llarg etcètera. No obstant, d'açò no em queixe perquè el viatge que farem val molt més que tot el temps que perdré amb la paperassa. Ja vos contaré els detalls del periple més endavant.
Bé, espere que amb paciència tot es solucione per tal que el dia 13 puguem començar les Festes de Pedreguer en les condicions adequades. Sols queden 8 dies, 4 hores, 59 minuts i 35 34 33… segons.

Compartir

L’altre dia, mentre mirava la tele, em vaig trobar que al Punt 2 estaven retransmetent una partida de pilota valenciana. Ja feia alguns anys que no n’havia vist cap, així que vaig estar una bona estona veient com els blaus i els rojos anaven passant-se la pilota.
La pilota valenciana és l’esport de pilota autòcton del País Valencià. Els seus orígens, com els de quasi tots els jocs de pilota, es remunten a a l’antiguitat clàssica, encara que és a l’època medieval quan comencen a aparèixer els primers avantpassats directes de l’actual joc de pilota. Amb el temps, i per diverses raons (prohibició de jugar al carrer, aparició de nous entreteniments…), la pilota anà perdent popularitat arreu d’Europa, i el País Valencià fou l’únic lloc on es mantingué la genuïna tradició del joc de pilota. Al segle XIX, la pilota valenciana visqué el seu temps de màxim esplendor i es mantingué amb bona salut fins a la meitat del segle XX, quan patí les conseqüències de la Guerra Civil. Després de la Guerra, però, anà recuperant-se amb el temps, fins arribar a l’actualitat.
Encara que originalment es jugava al carrer, avui en dia la gran majoria de les partides de pilota valenciana es juguen als trinquets. Bàsicament, el joc de pilota consisteix en colpejar amb la mà una pilota (que pot ser de vaqueta, de badana, de tec…) per tornar-la a l’altre equip, però existeixen diverses modalitats de pilota valenciana, de les quals cal destacar-ne tres: escala i corda (practicada als trinquets amb una corda d’uns 2 metres al mig de la canxa que separa els dos camps, per damunt de la qual ha de passar la pilota, cosa que li dóna una especial dificultat tècnica), llargues (és la modalitat més antiga, es juga al carrer, i té com a característica l’existència de les ratlles, una mena de meitat del camp mòbil; a més, té diverses variants com la palma i la perxa) i raspall (es juga al trinquet o al carrer, i el nom li ve del fet que el pilotaire ha de raspar el terra amb la mà per tornar la pilota quan aquesta li ve rodada; aquesta és la modalitat més dura físicament).
En la pilota valenciana els jugadors no duen cap uniforme, sinó que vesteixen de roig o de blau, essent el roig el color de l’equip teòricament més fort. Els jugadors, a més, es col·loquen a les mans diverses proteccions per a evitar fer-se mal en fregar la mà amb el terra o en colpejar la pilota. És habitual, a més, que es travesse en les partides de pilota valenciana, augmentant així els incentius dels jugadors.
Quan era menut vaig formar part de l’escola de pilota valenciana de Pedreguer en els seus inicis, arribant a disputar algunes partides de raspall en diversos pobles de la Marina Alta. Ara, l’escola ha anat creixent en importància fins al punt d’haver algunes competicions a nivell de comarca i de país. Esperem que la pilota continue viva durant molts anys i que els futurs valencians puguen continuar gaudint d’un joc tan peculiar i únic com és la pilota valenciana. Cavallers, va de bo!

Compartir

Enguany es compleixen cent anys del naixement de Georges Remi, més conegut com a Hergé. Aquest dibuixant de còmics belga creà, el 1929, un personatge que revolucionà el món del còmic a escala mundial; aquest personatge és el cèlebre Tintín.
Les aventures d’aquest personatge s’iniciaren amb Tintín al país dels soviets, un pamflet antisoviètic i de baix nivell artístic. En els seus inicis, les aventures tenien uns dibuixos senzills i uns guions de baixa qualitat (exemples d’açò són Tintín al Congo, Tintin a Amèrica o Els cigars del faraó). Amb el temps, però, la qualitat dels guions i dels dibuixos anà augmentant fins arribar a còmics com El lotus blau, El ceptre d’Ottokar, Objectiu: la Lluna, Tintín al Tibet, L’afer Tornassol… aquest últim considerat per molts com un dels millors còmics de la història. Hergé morí el 1983, deixant inacabat Tintin i l’Art-Alfa, que fou publicat pòstumament com un conjunt d’esbossos.
El diumenge passat, al 30 minuts, van emetre un documental sobre la vida i obra d’Hergé. Quan s’acabà el programa em vaig quedar amb ganes de més Tintín, així que em vaig posar a regirar els armaris i calaixos de ma casa fins que vaig trobar els meus còmics de l’intrèpid reporter. Em vaig posar a rellegir-los, i en una estona, me’n vaig acabar un parell. Mentre anava llegint i observant les vinyetes anava recordant totes les vegades que els havia llegit abans, fa ja bastants anys. Quan era menut, em passava hores i hores amb els Tintins, els llegia una i mil vegades, mai no me’n cansava. I ara, després de molts anys, els he tornat a llegir i no me n’he cansat. Amb aquesta relectura he descobert milions de coses que de menut havia passat per alt i que m’han fet veure les aventures del jove reporter amb uns altres ulls.
A Hergé, a Tintín, a Milú, al capità Haddock (mil milions de llamps i trons!), al professor Tornassol i a tots els personatges de les historietes, a tots ells, moltes gràcies per haver-me fet passar moments inoblidables amb un llibre de Tintín a les mans.

Compartir

Bé, per fi ha arribat el gran dia, en dia tan esperat, el dia d’anunciar el nom guanyador! 18 dies després de l’inici del concurs per trobar-li el nom a la musa dels blogaires, és hora ja d’anunciar el nom que ha estat escollit pel jurat, el nom de la desena musa (recordem que les muses eren les deïtats clàssiques inspiradores de l’escriptura, la música i la poesia). Primer, però, Marina i jo hem d’agrair-vos a tots i totes la vostra desinteressada participació en aquesta petita competició que sorgí de forma totalment espontània. Gràcies.
Un total de sis propostes, publicades ací i a Secretos de Argos han optat al premi: aparèixer en negreta en aquest blog, en Voces Griegas i en Secretos de Argos (jejeje, quin premi!). Les propostes han estat les següents:

• Sergi féu la següent proposta: “El munt de blogs que pul·lulen per Internet sempre m’han fet l’efecte d’una immensa teranyina, formada per tota la interacció que es produeix entre comentaristes, re-enllaços, debats i diversa “vidilla”. Per això, jo done el meu vot per a la més perfecta teixedora de xarxes, és a dir, Aracne [a més, no puc evitar pensar en la raó per la qual és convertida en aranya, eixa supérbia i orgull, que més o menys tots els blogaires demostrem, conscientment o inconscient, per les nostres “obres”, jeje. Tampoc no està mal la relació que té amb super Atenea i com mostra les vergonyetes dels déus en el seu tapís, una miqueta com fem a voltes nosaltres des dels blogs amb actuacions o fets que ens semblen criticables]“.
• Carlos Cabanillas s’uní al concurs proposant Eco per “su cháchara incesante y por su condena a repetir lo que oye“.
• La següent proposta, molt treballada, fou d’elgreco, i la reproduïsc ací íntegrament: “Bé, supose que el nom de la Musa no ha de coincidir amb alguna existent. El nom que propose és un compost de les paraules “xarxa” i “llibre de notes o diari de navegació”. Recordem que un “blog”, paraula creada per Jon Barger, i que procedeix de “web” (= xarxa de Internet) i log (=quadern de navegació, diari d’abord), és un lloc web periòdicament actualitzat que recopila cronològicament textos i/o articles d’un o varis autors, on el més recent apareix primer.
  Heu triat com a atributs de la vostra musa un ratolí i un teclat. En grec modern “ratolí” es diu ποντικός i “teclat” πληκτρολογώ. Però com que la Musa ha de ser la dels blogs i aquesta paraula ve de WEBLOG, el nom ha de tenir aquestes paraules. M’incline pel grec. En grec modern “xarxa” és δίκτυο i en grec clàssic δίκτυον; logbook en grec modern és ημερολόγιο πλοίου. Aquesta darrera paraula és molt llarga, per la qual cosa em quede amb l’element λόγιο que, fins i tot, recorda en la pronunciació a log.
  El compost seria, en transcripció, DICTIOLOG. Ens falta un final típicament grec i em decante per -MENE (com en Melpòmene).
  La Musa dels blogs seria, doncs, DICTIOLOGOMENE. És un nom una mica llarg, però és la meua proposta. Fins i tot tinc un adjectiu, epítet, per a la nostra musa; seria μυοπληκτρολογόφορος, on el primer element (μυο) deriva del nom del ratolí en grec clàssic (μῦς, μυός); el final (φόρος) vol dir “la que porta”.
  No queda malament del tot:
  “Inspira’m, o Dictiologomene, mioplectrologoforos, abans d’iniciar el meu article d’avui”.
  L’epítet és de difícil pronunicació; es podria canviar l’ordre i quedaria “plectrologomioforos”, però m’agrada més el primer.
  Bé, disculpeu que haja gosat proposar quelcom tan disparatat, però m’inspirava Dictiologomene“.
• A continuació, i per abreviar un poc, elgreco proposà també Logodictía.
• Seguidament ankh proposà Nautika, que justificava dient “ya que para hacer nuestros posts navegamos por la red para recebar información“.
• Finalment, l’inesgotable elgreco proposà Pleusa, transcripció del participi de present actiu del verb “navegar” en grec, que es tradueix per “la que navega”.

Bé, vistes ja les propostes participants, ha arribat l’hora d’anunciar el nom guanyador. El jurat del concurs “Quina és la musa dels blogs?” ha decidit, per unanimitat i després d’una avaluació exhaustiva de cada proposta, que el nom guanyador és… Nàutica… proposat per ankh i millorat per elgreco.
El jurat justifica aquesta decisió dient que, a pesar que el nom proposat per ankh era “Nautika”, amb k, ens ha semblat que era just reconèixer el treball d’investigació d’elgreco seguint la seva proposta i convertint aquesta k en una c.

De nou, gràcies a totes i tots!

PS: A data de 04/05/07 s’ha decidit canviar el nom de la nostra lloada musa de Nautica a Nàutica (en castellà “Náutica“), ja que, segons els entesos, és més correcte i adequat. Ja sé que el nom fa pensar en la Copa de l’Amèrica, però bé, és el que hi ha. A pesar d’açò, s’accepten suggeriments de tot tipus. Gràcies.

Compartir

Aquesta vesprada, com quasi totes les vesprades, he estat una bona estona pensant un tema sobre el qual escriure un post. Mentre estava jo ací mirant per la finestra, veient caure la pluja i pensant un bon tema per escriure alguna cosa, s'ha connectat Marina al messenger i hem estat parlant. Quan ja feia una estona que parlàvem li he comentat, per veure si em podia ajudar, que m'havia abandonat la musa i que no se m'acudia res per escriure.
Les muses, en la mitologia clàssica, eren les filles de Zeus, rei dels olímpics, i Mnemòsine, deessa de la memòria. Les muses eren les inspiradores de les arts de l'escriptura, la música i la poesia i per això eren especialment lloades per artistes i escriptors, però també pel poble pla. El nombre de muses s'establí en nou i els seus noms eren: Cal·líope (musa de la poesia èpica), Clio (de la història), Èrato (musa de la lírica i de la poesia amorosa), Euterpe (protectora de la música i de la poesia lírica), Melpòmene (de la tragèdia), Polímnia (musa de al poesia sagrada i de la geometria), Talia (protectora de la comèdia), Terpsícora (de la dansa) i Urània (musa del l'astronomia i l'astrologia).
Doncs bé, llavors Marina m'ha preguntat quina era la meva musa i jo li he dit que Clio em resultava més simpàtica. Aleshores se m'ha acudit, per art de màgia (o, millor dit, per art de musa) la següent qüestió: Quina és la musa dels blogaires? Li ho he comentat a la Marina i entre els dos li hem atorgat els seus atributs: un teclat i un ratolí (però un ratolí d'ordinador!); però arribats al moment de triar-ne el nom no n'hem sabut trobar cap.
Per tant, aprofite aquest post per llençar una proposta a tota la blogosfera i en especial a la blogosfera clàssica (que bé que queda això, com si aquest blog fóra el centre de la susdita blogosfera) per tal que ens ajuden a trobar un nom per a la musa dels blogs.
Espere que algú hi participe deixant un comentari amb el nom proposat, però tampoc em faig massa il·lusions ja que l'última vegada que vaig proposar una cosa semblant a aquesta sols hi participà una persona. Però bé, el que volia era trobar un tema per a un article i ho he aconseguit, o siga que jo deixe ací la proposta i qui vulga que s'hi apunte. El premi serà un sopar per a dos persones al millor restaurant de… ei!, para el carro! No hi haurà premi material sinó honorífic: el nom del guanyador apareixerà en negreta en un article d'aquest blog (hala! quin premi eh!!). El jurat estarà compost per Marina i per un servidor.

Gràcies a tots i totes.

PS (13/04/07): Ja tenim la imatge d'aquesta nova musa dels blogaires. El dibuix l'ha fet Marina, i esperem que ens ajude a trobar-li un nom adequat.

Compartir

Aquesta vesprada, entre les pàgines de l’Aurea Dicta m’he trobat tres curiosos travallengües en llatí, ací us els deixe amb la seva traducció al valencià:

De cane, cane decane, cane.
«Canta al ca, canós degà.»

Ave, ave, aveo esse aves.
«Hola avi!, vull menjar aus.»

Persevera, per severa, per se vera.
«Persevera, a través de les dificultats, per grans que siguen.»

O Tite, tute, Tati, tibi tanta, tyranne, tulisti!.
«¡Oh, Titus Taci, tirà, quantes desgracies et vas atraure tu mateix!»

Estan bojos aquests romans!!

Compartir

Resten dos dies per acabar l'any 2006 i és hora de fer balanç. Aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l'Iraq (que cada vegada s'assembla més al conflicte del Vietnam); la publicació, en un periòdic danès, de les caricatures del profeta Mahoma (cosa que alçà una enorme polseguera internacional); la resolució del teorema de Poincaré (segons la revista Science, l'avanç científic de l'any); l'estrena de Trafficking Fennel e: un urinari per a no orinar (que provocà nombrosos aplaudiments el dia de la seva estrena a l'Espai Cultural de Pedreguer); la definició de Plutó com a planeta nan (deixant el sistema solar amb vuit planetes); el Poloni 210 (amb el qual fou emmmetzinat l'espia rus Alexander Litvinenko); la mort de Pinochet (als 91 anys i sense haver estat jutjat pes seus crims); la corrupció immobiliària (que ja fa anys que va, però que ara ha començat a destapar-se), i moltes altres coses que ara no em vénen al cap.
A més, l'any 2006 ha estat l'any Mozart (enguany s'han complert 250 anys del seu naixement), l'any Rembrandt (nascut fa enguany 400 anys), l'any de Tesla (commemorant el 150è aniversari del naixement del científic Nikola Tesla) i l'any internacional del Dr. Asperger (es compleixen 100 anys del naixement del descobridor del trastorn d'Asperger). A més enguany ha estat l'any dels deserts i la desertificació i s'ha celebrat el 75é aniversari de la proclamació de la Segona República Espanyola i el 70é aniversari de l'inici de la Guerra Civil Espanyola.

Per acabar, ací us deixe un enllaç a les fotos més representatives de l'any 2006 segons la revista TIME, la qual ens declarà (gràcies Sebastià) persones de l'any a tots nosaltres per la nostra participació a Internet.

Compartir

Ací us deixe un vídeo que m’ha enviat Sergi sobre un règim bastant interessant per perdre pes (ho sent Sergi, però no he pogut evitar-ho, és massa bo):

Si voleu veure més vídeos del genial programa de tv3 Polònia, féu clic ací.

Compartir

Un grup de científics britànics i grecs ha publicat, en la revista especialitzada Science, noves conclusions sobre el funcionament i la utilitat del mecanisme d'Antiquitera (ὁ μηχανισμός των Αντικυθήρων). Les restes d'aquest artefacte foren trobades l'any 1902 per l'arqueòleg Valerios Stais, entre les despulles del naufragi d'un vaixell d'època romana. Des d'aleshores, diversos científics han estudiat l'artefacte proposant diverses teories al respecte de la utilitat i el funcionament d'aquest.
L'historiador i científic Derek Solla Price sostingué que l'instrument era utilitzat per a calcular i mostrar informació celestial, cosa que hauria estat important per a establir el cronograma de les festivitats agrícoles i religioses. Altres investigadors han proposat que el mecanisme d'Antiquitera fou utilitzat amb usos docents o per a la navegació. Encara que el treball de Solla ajudà en el coneixement de les funcions de l'aparell, les seves interpretacions sobre la mecànica del mecanisme han estat rebutjades quasi totalment en temps més recents.
Una reinterpretació dels fragments del mecanisme, duta a terme pel britànic Michael Wright entre els anys 2002 i 2005, proposà un model d'acoblament molt diferent per als engranatges.
L'equip de científics britànics i hel·lènics prengué fotografies detallades de l'instrument i hi descobrí nova informació. L'estructura principal tenia un dial únic, ubicat en el centre del plat frontal, que mostrava el zodíac grec i un calendari egipci en escales concèntriques. Al respatller, dos dials addicionals mostraven informació sobre la duració dels cicles lunars i els patrons dels eclipses.
A més, també pogueren desxifrar més text del mecanisme, duplicant la quantitat de text llegible. Combinades amb les anàlisis dels dials, les inscripcions suggereixen la possibilitat que el mecanisme pogués haver estat emprar per mostrar les òrbites planetàries.
Aquesta és sols una mostra més de l'altíssim nivell tècnic de l'antiga civilització clàssica, mare de la actual cultura occidental.

Compartir

Es podria dir que no sóc massa aficionat al futbol, a pesar de considerar-me barcelonista fins la medul·la, però avui us vull parlar d’un joc que està considerat un precedent del futbol modern: el “calcio in costume” o “calcio storico fiorentino” o “calcio in livrea”.
Aquest joc té el seu origen en un antic joc grec, adaptat per les legions romanes de Florència per mantenir-se en forma. Practicat durant l’Edat Mitjana com el gioco del calcio (joc del cop de peu), no fou fins a l’arribada dels Mèdici al poder (segle XV) que s’oficialitzà. Fins a finals del segle XVIII es va concebre com un espectacle programat per la noblesa urbana per celebrar moments especials (casaments, recepcions, trobades cortesanes…), encara que també s’utilitzà per a entretenir el poble. Amb el pas del temps, es convertí en un espectacle festiu i caigué en l’oblit a principis del segle XIX. A partir de 1930 (any del quart centenari del setge a Florència per les tropes de l’emperador Carles V, durant el qual es disputà una partida de calcio) començà a recuperar-se. Avui en dia es celebren tres partides a l’any durant la tercera setmana de juny a la plaça de la Santa Croce.
Les regles oficials del calcio foren publicades per primera vegada el 1580 pel comte Giovanni de Bardi. Les principals places de Florència, entre elles la de la Signoria o la de Santa Maria Novella, servien com a camps de joc per al calcio. La de la Santa Croce era una de les més grans de la ciutat (al segle XV tenia 137 metres de llarg per 50 d’ample). Però no sols açò la convertí en un camp ideal. L’any 1530, les autoritats de la ciutat decidiren celebrar els encontres en aquesta plaça perquè consideraren que aquest era el millor lloc des d’on vigilar les tropes de Carles V, que assetjaven la ciutat. La ciutat de Florència tenia quatre equips, cadascun amb un color diferent: el blanc identificava l’equip del Santo Spirito, el blau el de la Santa Croce, el roig el de Santa Maria Novella i el verd el de San Giovanni.
Cada equip estava format per 27 homes fornits i d’origen noble. L’objectiu era col·locar la pilota en la meta, una línia marcada a cada extrem del camp. Per aconseguir portar la pilota fins a la meta els jugadors podien llançar la pilota amb els peus i agafar-la amb les mans. Els únics jugadors que podien llançar la pilota amb les mans eren els defenses (tres per cada equip), que actuaven de porters. El calcio era (i en les partides que actualment es juguen encara ho és) un joc extremadament violent, ja que empentes, rebolcades, cops de puny, puntades de peu i tota classe d’artificis entre els contrincants estaven permesos (hi havia moments fins i tot, en els quals els jugadors deixaven de preocupar-se pel baló i es dedicaven a colpejar i agredir els rivals). El joc durava uns 50 minuts.
Aquesta activitat gaudí de tanta fama que no tardà en practicar-se també a Roma. Entre alguns dels seus jugadors més il·lustres es troben els posteriors papes Climent VII, Lleó XI i Urbà VIII.
Ací us deixe un vídeo (en italià) en el qual podreu contemplar la brutalitat d'aquest esport (després que diguen que els videojocs fan la gent violenta…):

Curiós esport, si més no.

Compartir