Hic et nunc

Quatre mesos després de l’última lliçó, torna el curs de llatí. Vos recorde que disposeu d’un vocabulari on trobareu totes les paraules llatines que vagen apareixent durant el curs. També crec necessari fer memòria del codi emprat per a la anàlisi sintàctica: el taronja per al subjecte, el blau clar per a l’objecte directe, el negre (la negreta) per al verb, el blau obscur per als objectes directes dels infinitius i, a partir d’ara, el rosa per als nexes. Si teniu algun dubte, no dubteu (valga la redundància) a fer-me’l saber. Anem allà.

En llatí, igual que en valencià, existeixen diversos mecanismes per unir missatges (ja siguen oracions completes, parts d’una oració…). Aquests mecanismes són la juxtaposició, la coordinació i la subordinació. En aquesta lliçó veurem únicament els dos primers, deixant el tercer per a més endavant.

Juxtaposició

És la forma més senzilla i primitiva d’emetre missatges, successius i sense altra separació de pauses. Observem els següents exemples:

- cerva venatorem timet, venator cervam vulnerat – la cérvola tem el caçador, el caçador fereix la cérvola
- filii, uxor, servi dominum amant – els fills, l’esposa, els esclaus estimen el senyor
- victoria famam, gloriam dat – la victòria dóna fama, glòria

Aquestes dues oracions són dos exemples clars de juxtaposició, ja que en ambdós casos els diversos elements (els missatges) estan separats per pauses. En aquests exemples, cada pausa està marcada amb una coma, però també poden ser representades amb altres símbols (punt, punt i coma…).
També cal tindre en compte que no només existeix la juxtaposició interoracional (com és el cas del primer exemple), sinó que també poden juxtaposar-se les diferents parts de l’oració (en el segon exemple s’estan juxtaposant els subjectes i en el tercer, els objectes directes). Continua llegint »

Després d'una llarga pausa, continuem amb el curs de llatí, desitjant que encara quede algú interessat en aprendre aquesta fantàstica llengua. Recordem que disposeu d'un vocabulari on trobareu totes les paraules necessàries per a traduir o entendre les frases llatines del curs. Per acabar aquesta introducció, sols em queda fer memòria del codi emprat per a la anàlisi sintàctica: el taronja per al subjecte, el blau clar per a l'objecte directe i el negre (la negreta) per al verb.

Tot i que la ciència lingüística sòl considerar aquest tipus de paraules com diferents del nom, veurem que per estructura, funció sintàctica i finalitat per a la qual han estat creades, són idèntiques al substantiu. Per això els anomenem equivalents del nom.

En primer lloc tenim els pronoms personals. Aquests tenen les mateixes característiques morfològiques que es noms: gènere, nombre i cas. A més, hauran de referir-se sempre a un nom que ja haja aparegut i, per tant, tindran el mateix gènere que aquest. Els pronoms en nominatiu i acusatiu de primera i segona persona en llatí són els següents:

Abans de continuar observem que els verbs llatins no acaben solament en -t/-nt, ja que ara els subjectes també són de primera o segona persona singular o plural (i no de tercera persona com havien estat fins ara). Aquestes desinències noves són -o (1a persona singular), -mus (1a plural), -s (2a singular) i -tis (2a plural). Ara observem les següents oracions per veure com funcionen els pronoms personals i les desinències verbals que acabem de comentar.

- ego imperatorem saluto - jo salude l'emperador
- imperator me salutat - l'emperador em saluda
- tu laboras - tu treballes
- gladiator te vocat - el gladiador et crida
- nos murum aedificamus - nosaltres edifiquem la muralla
- capra nos timet - la cabra ens tem
- vos fabulam scribitis - vosaltres escriviu una faula
- mulieres vos cognoscunt - les dones us coneixen

En segon lloc tenim l'infinitiu present. Aquest també s'anomena substantiu verbal i per això hem de tenir em compte que tindrà característiques del substantiu i del verb. Per això:

Continua llegint »

La solució a l'activitat de la passada sessió està al final d'aquest article. A partir d'aquesta sessió (la cosa ja comença a complicar-se un poc), podreu disposar d'un vocabulari en el qual aniré posant totes les paraules necessàries per a traduir o entendre les frases llatines del curs. El podeu trobar a la barra lateral, en l'apartat "El blog". A més, d'ara endavant empraré colors per a realitzar la anàlisi sintàctica: el taronja serà per al subjecte, el blau per a l'objecte directe i el negre (la negreta) per al verb. Quan apareguen noves funcions ja us indicaré el color assignat a cadascuna.

En llatí, l'estructura bàsica es composa de tres elements: subjecte, objecte directe (complement directe) i verb. Entre totes les classes de paraules que ens ofereix la llengua ―substantiu, verb, adjectiu, pronom, adverbi, preposició, conjunció i interjecció― és el substantiu el que, en principi, ocuparà el lloc de subjecte o objecte directe, de la mateixa manera que el verb ocupa normalment la posició de predicat.
Observem ara aquestes oracions i intentem traduir-les i analitzar-les sintàcticament seguint els exemples i tenint en compte el vocabulari:

poeta reginam laudat – el poeta lloa la reina
regina poetam laudat
nauta feminam cognoscit

populus lupum timet – el poble tem el llop
lupus populum timet
servus mendicum increpat
mendicus servum increpat

imperator consulem audit – l'emperador escolta el cònsol
consul imperatorem audit
Hannibal mercatorem repudiat
mercator Hannibalem repudiat

Un cop observades i traduïdes les oracions podem veure que els substantius (les paraules que no estan en negreta) no tenen el mateix acabament. Açò es deu a que en llatí les paraules acaben de forma diferent segons la funció sintàctica que desenvolupen. És a dir, un substantiu no acabarà igual quan funcione com a subjecte que quan ho faça com a objecte directe. Com vam veure l'altre dia, el llatí té fins a 6 casos, però ara per ara, sols ens interessen el nominatiu (per al substantiu que funcione de subjecte) i l'acusatiu (per al substantiu que funcione d'objecte directe)

Continua llegint »

L'alfabet llatí, en època clàssica, constava dels següents signes: A, B, C, D, E ,F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, Y, Z

En general el llatí es pronuncia igual que el valencià, excepte per unes quantes diferències:

• La C es pronuncia sempre k (Cicero es pronuncia "Kikero").
• La G sempre presenta so suau (leges es pronuncia "legues").
• La V es pronuncia sempre u (brevi es pronuncia "breui").
• La U es pronuncia també en els grups qu i gu (propinquis es pronuncia "propinqüis").
• La I seguida de vocal sona com y (iustitia es pronuncia "yustitia").
• La ll es pronuncia com la l·l del valencià (puella es pronuncia "puel·la").
• La ch es pronuncia k (schola es pronuncia "skola").
• La ph es pronuncia f (philosophia sona com "filosofia").
• La th es pronuncia t (thesaurus sona com "tesaurus").

Ara és el moment de llegir aquest text (no us preocupeu per la traducció, únicament llegiu-lo seguint les regles de pronunciació de dalt):

Caesar Romanus est. Tu Caesarem non cognoscis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, brevi tempore, latinam linguam cognosces.

Ara heu de comprovar si l'heu llegit de la següent manera

Caesar romanus est. Tu Caesarem non cognoskis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, breui tempore, latinam linguam cognoskes.

I ara la traducció al valencià:

Cèsar és romà. Tu no coneixes Cèsar ni la llengua de Cèsar; però presta atenció a Cèsar i amb Cèsar, amb poc temps, coneixeràs la llengua llatina.

Continua llegint »

Per petició popular d’alguns personatges del canal #pedreguer de l’IRC-hispano he decidit començar avui un curs de llatí per a profans en aquesta meravellosa llengua. A partir d’avui, i cada dues setmanes (aproximadament) aniré penjat sessions que aniran acompanyades d’alguns exercicis, la solució dels quals es trobarà en la sessió següent. Espere que aquells que m’han fet iniciar açò no m’abandonen i, ja que estem, que algú més s’hi apunte. M’agradaria demanar als latin kings que visiteu el blog (Sergi, Sebastià, Ana, Lluís…) que li pegueu un cop d’ull a les sessions que aniré publicant en busca d’algun error (tota proposta serà benvinguda). Pràcticament tot el material que penjaré ací estarà extret dels quaderns que emprem els alumnes de llatí de l’IES Pedreguer (amb el permís de Sergi) i que alhora estan basants en “Introducción al latín I” de Francisco Linares Rodríguez, publicat al 1988 pel Centro Editorial de Servicios y Publicaciones Universitarias, S.A. ISBN 84-86486-25-4. Bé, moltes gràcies a tots; avui començarem amb una petita introducció.

El llatí és una llengua flexiva d’origen Indoeuropeu de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. El llatí apareix al voltant de l’any 1000 aC, en el centre de la península Itàlica, al sud del riu Tíber, entre els Apenins i el mar Tirrè, en una regió anomenada Latium (Laci), d’on prové el nom de la llengua. El llatí sorgí pel contacte entre la llengua dels pobles indoeuropeus que arribaren a la Península itàlica al entre els anys 1500 i 1000 aC i les llengües autòctones de la zona (osc, umbre, etrusc…). La llengua llatina presenta diverses períodes:

• Llatí protohistòric (s. IV aC – s. III aC). El llatí d’aquest període es coneix principalment per les inscripcions, que es remunten al segle VI aC. Es tracta d’una llengua oberta a les varietats dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i l’etrusc.
• Llatí arcaic (s. III aC – s. I aC). Aquest període comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és l’època de la formació del llatí literari. Així s’inicia el procés de codificació i normalització de la llengua, partint del model grec.
• Llatí clàssic ( s. I aC – s. I dC). En aquest període culmina el procés de formació d’una llengua apta per a totes les necessitats d’expressió, obrint-se a noves modalitats d’escriptura fins aleshores poc o gens cultivades com la filosofia, la lírica o la medicina. En aquest curs estudiarem el llatí literari d’aquest període.
• Llatí postclàssic ( s. I dC – s. III dC). La llengua literària queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el llatí parlat per la majoria seguirà l’evolució normal de tota llengua viva, distanciant-se cada vegada més de l’escrit.
• Llatí tardà (s. III dC – s. VII dC). Es considera que la fi d’aquest període és el moment en el qual el llatí i la llengua parlada es separen definitivament. Durant aquest període s’accentuen les diferències entre el llatí literari i el vulgar, d’una banda, i entre les varietats dialectals. Dins el llatí tardà s’integrarà el llatí cristià, que introduirà manlleus del grec i canvis de significat per la necessitat d’anomenar conceptes propis de la nova religió cristiana. A partir d’aquest moment el llatí es convertí en la llengua de cultura, i fou substituït en l’àmbit col·loquial, per les llengües romàniques.

Actualment el llatí és llengua cooficial de la Ciutat del Vaticà i és un idioma, que a pesar de no tindre parlants nadius, té una forta presència a Internet (amb projectes com Chiron, Culturaclásica.com…).

Fonts: Laberint (de Sebastià Giralt) i Viquipèdia.