En llatí, igual que en valencià, existeixen diversos mecanismes per unir missatges (ja siguen oracions completes, parts d’una oració…). Aquests mecanismes són la juxtaposició, la coordinació i la subordinació. En aquesta lliçó veurem únicament els dos primers, deixant el tercer per a més endavant.

Juxtaposició

És la forma més senzilla i primitiva d’emetre missatges, successius i sense altra separació de pauses. Observem els següents exemples:

- cerva venatorem timet, venator cervam vulnerat – la cérvola tem el caçador, el caçador fereix la cérvola
- filii, uxor, servi dominum amant – els fills, l’esposa, els esclaus estimen el senyor
- victoria famam, gloriam dat – la victòria dóna fama, glòria

Aquestes dues oracions són dos exemples clars de juxtaposició, ja que en ambdós casos els diversos elements (els missatges) estan separats per pauses. En aquests exemples, cada pausa està marcada amb una coma, però també poden ser representades amb altres símbols (punt, punt i coma…).
També cal tindre en compte que no només existeix la juxtaposició interoracional (com és el cas del primer exemple), sinó que també poden juxtaposar-se les diferents parts de l’oració (en el segon exemple s’estan juxtaposant els subjectes i en el tercer, els objectes directes).

Coordinació

És l’altra forma d’unir missatges, però més avançada, ja que empra determinades conjuncions, anomenades “coordinades” per unir-los. Aquests coordinants indiquen diferents matisos encara que, sintàcticament, no indiquen dependència d’una de les parts respecte a l’altra (això és la subordinació, que ja veurem). Els coordinants ens assenyalen els diferents matisos semàntics, és a dir, les distintes classes de coordinació. Sintàcticament els coordinants fan la funció de “nexes” i, per tant, els marcarem amb el color rosa. Aquesta nova classe de paraules és invariable: ni es declinen, ni es conjuguen.

Coordinació copulativa

- spectare et audire desideramus – desitgem contemplar i escoltar

- consul neque scriptores neque oratores laudat – el cònsol no lloa ni els escriptors ni els oradors

Coordinació disjuntiva

- spectare aut audire debemus – devem contemplar o escoltar

Coordinació adversativa

- columbae nidos faciunt sed ventus nidos delet – les colomes fan els nius però el vent destrueix els nius

- Hannibal non vincit sed fugit – Hanníbal no venç sinó que fuig

Coordinació explicativa

- pastor fugit nam lupos timet – el pastor fuig puix tem els llops

Coordinació conclusiva

- cogito, ergo sum – pense, per tant existisc

D’entre tots aquests coordinants sols dos presenten peculiaritats no esmentades als quadres. El coordinant -que i el disjuntiu -ve són enclítics i, per tant, es col·loquen al final de paraula:

victoria famam gloriamque dat – la victòria dóna fama i glòria

servus saggitas hastamve parat – l’esclau prepara les fletxes o la llança

Pretèrit Imperfet d’Indicatiu

Aprofitem aquesta lliçó per introduir un nou temps verbal, el Pretèrit Imperfet d’Indicatiu. Aquest es forma seguit el mateix mètode que el Present d’Indicatiu: lexema + vocal temàtica + característica temporal + desinències. Les vocals temàtiques són les següents: a per a la 1a conjugació, e per a la 2a, cap per a la 3a (en desenvolupa una d’unió, la e, per al Pretèrit Imperfet) i i per a la 4a, que, a més en desenvolupa una d’unió, la e, darrere de la i (queda, per tant, ie). La característica temporal del Pretèrit Imperfet és ba. Les desinències del Pretèrit Imperfet són iguals a les del Present d’Indicatiu excepte en la primera persona del singular, on en lloc de ser o passa a ser m. Per tant, el Pretèrit Imperfet d’Indicatiu es forma de la següent manera:

Fins ací la lliçó d’avui. Per a repassar tot el que hem vist formeu el Pretèrit Imperfet dels següents verbs: amo (1a conjugació), habeo (2a), dico (3a) i audio (4a). A continuació, analitzeu i traduïu les següents oracions, tenint en compte el vocabulari d’aquesta lliçó i seguint l’exemple:

- praetor iudicabat atque reus audiebat – el pretor jutjava i el presoner escoltava
- servus mensam aut gladium parat
- dominus servas amabat autem servae dominum non amabant
- servus fugit enim dominam timet
- servus dominam timet igitur servus fugit

Solucions

- ego notitiam cognosco – jo conec la notícia
- nos epistulas accipimus – nosaltres rebem les cartes
- arbor te protegit – l’arbre et protegix
- nautae navigare constituunt – el mariner decideix navegar
- puellae equitare debent – les xiquetes deuen cavalcar
- consules murum delere iubent – el cònsol ordena destruir el mur

Tot i que la ciència lingüística sòl considerar aquest tipus de paraules com diferents del nom, veurem que per estructura, funció sintàctica i finalitat per a la qual han estat creades, són idèntiques al substantiu. Per això els anomenem equivalents del nom.

En primer lloc tenim els pronoms personals. Aquests tenen les mateixes característiques morfològiques que es noms: gènere, nombre i cas. A més, hauran de referir-se sempre a un nom que ja haja aparegut i, per tant, tindran el mateix gènere que aquest. Els pronoms en nominatiu i acusatiu de primera i segona persona en llatí són els següents:

Abans de continuar observem que els verbs llatins no acaben solament en -t/-nt, ja que ara els subjectes també són de primera o segona persona singular o plural (i no de tercera persona com havien estat fins ara). Aquestes desinències noves són -o (1a persona singular), -mus (1a plural), -s (2a singular) i -tis (2a plural). Ara observem les següents oracions per veure com funcionen els pronoms personals i les desinències verbals que acabem de comentar.

- ego imperatorem saluto - jo salude l'emperador
- imperator me salutat - l'emperador em saluda
- tu laboras - tu treballes
- gladiator te vocat - el gladiador et crida
- nos murum aedificamus - nosaltres edifiquem la muralla
- capra nos timet - la cabra ens tem
- vos fabulam scribitis - vosaltres escriviu una faula
- mulieres vos cognoscunt - les dones us coneixen

En segon lloc tenim l'infinitiu present. Aquest també s'anomena substantiu verbal i per això hem de tenir em compte que tindrà característiques del substantiu i del verb. Per això:

• Com a substantiu farà les mateixes funcions que un substantiu (subjecte i objecte directe), però no es declina (sempre manté la forma, faça la funció que faça). En funció de subjecte apareix poques vegades i es circumscriu a un nombre poc nombrés de verbs: pudet (avergonyir-se), paenitet (penedir-se), oportet (ser necessari), infundit (infondre), roborat (enfortir), delectat (agradar)… Per exemple: navigare timorem infundit (navegar infon por) o navigare nautam decet (navegar li convé al mariner). En funció d'objecte directe és molt més comú. Per exemple: puella dormire desiderat (la xiqueta desitja dormir) o nos navigare solemus (nosaltres solem navegar).

• Com a verb. Morfològicament té algunes característiques del verb: nombre, temps i veu. Sintàcticament pot dur complements com qualsevol verb (ara per ara, objectes directes que són els únics que hem vist). Ací hem d'introduir un nou color a l'hora d'analitzar, el blau obscur, que marcarà els objectes directes dels infinitius. Per exemple: nos amicitiam defendere debemus (nosaltres devem defensar l'amistat) o iniuriam vincere animun delectat (vèncer la injustícia agrada a l'esperit).

Observem ara les següents oracions que il·lustren tot el que hem aprés sobre els infinitius.

- ego dormire desidero - jo desitge dormir
- servus portas aperire solet - l'esclau sòl obrir les portes
- pastor lupos timere simulat - el pastor fingeix témer els llops
- solem observare oculos perturbat - observar el sol pertorba els ulls

Els infinitius presents són fàcils de reconèixer ja que tots acaben en -re. En llatí hi ha 4 conjugacions, que diferenciarem per la presència o absència d'una vocal (la vocal temàtica) anterior a -re.

Per diferenciar un verb de la 2a d'un altre de la 3a, de moment ho farem així: iubere, 2 / scribere, 3.

Per acabar, veurem el Present d'Indicatiu. Totes les formes verbals que han aparegut fins ara han estat Presents d'Indicatiu. En aquest temps totes les conjugacions comparteixen les mateixes desinències: -o / -s / -t / -mus / -tis / -nt. Si afegim aquestes terminacions al lexema + vocal temàtica + característica temporal (ens indica el temps verbal) tindrem el present d'indicatiu. Les vocals temàtiques són les següents: a per a la 1a conjugació, e per a la 2a, cap per a la 3a (en desenvolupa una d'unió, la i per al present) i i per a la 4a; d'altra banda, el Present d'indicatiu no presenta la característica temporal. Per tant, en llatí el present es forma de la següent manera:

A més, cal tindre en comte alguns detalls: en la primera persona del singular de la 1a conjugació, la vocal temàtica (-a-) desapareix i queda, per tant, paro i no "parao". En la primera persona del singlar de la 3a no es desenvolupa la vocal d'unió (-i-), quedant, per tant, dico i no "dicio". En la tercera persona del plural de la 3a tampoc es desenvolupa la vocal d'unió -i-, sinó que apareix una -u- i queda, per tant, dicunt i no "dicint". Finalment, en la tercera persona del plural de la 4a declinació es desenvolupa, a més de la vocal temàtica -i- una -u- quedant, per tant, aperiunt i no "aperint". Aquestes notes, així com el procés de formació del Present d'Indicatiu són aplicables a tots els verbs regulars llatins.

Per a repassar tot el que hem vist en aquesta sessió formeu el Present d'Indicatiu dels següents verbs: amo (1a conjugació), poneo (2a conjugació), scribo (3a conjugació) i audio (4a conjugació). A més, analitzeu i traduïu les següents oracions tenint en compte el vocabulari d'aquesta lliçó.

- ego notitiam cognosco
- nos epistulas accipimus
- arbor te protegit
- nautae navigare constituunt
- puellae equitare debent
- consules murum delere iubent

Solucions

- poetae scribunt fabulas - els poetes escriuen faules
- senatores patriam defendunt - els senadors defenen la pàtria
- columbae nidos faciunt - les colomes fan els nius
- rivus ripas tenet - el riu té ribes
- servae aquam portant - les esclaves porten aigua
- dominus laudat pastores - el senyor lloa els pastors
- nautae navigant - els mariners naveguen
- serva mensam parat - l'esclava prepara la taula 

En llatí, l'estructura bàsica es composa de tres elements: subjecte, objecte directe (complement directe) i verb. Entre totes les classes de paraules que ens ofereix la llengua ―substantiu, verb, adjectiu, pronom, adverbi, preposició, conjunció i interjecció― és el substantiu el que, en principi, ocuparà el lloc de subjecte o objecte directe, de la mateixa manera que el verb ocupa normalment la posició de predicat.
Observem ara aquestes oracions i intentem traduir-les i analitzar-les sintàcticament seguint els exemples i tenint en compte el vocabulari:

poeta reginam laudat – el poeta lloa la reina
regina poetam laudat
nauta feminam cognoscit

populus lupum timet – el poble tem el llop
lupus populum timet
servus mendicum increpat
mendicus servum increpat

imperator consulem audit – l'emperador escolta el cònsol
consul imperatorem audit
Hannibal mercatorem repudiat
mercator Hannibalem repudiat

Un cop observades i traduïdes les oracions podem veure que els substantius (les paraules que no estan en negreta) no tenen el mateix acabament. Açò es deu a que en llatí les paraules acaben de forma diferent segons la funció sintàctica que desenvolupen. És a dir, un substantiu no acabarà igual quan funcione com a subjecte que quan ho faça com a objecte directe. Com vam veure l'altre dia, el llatí té fins a 6 casos, però ara per ara, sols ens interessen el nominatiu (per al substantiu que funcione de subjecte) i l'acusatiu (per al substantiu que funcione d'objecte directe)

Una altra cosa que observem és que no tots els substantius acaben igual. Si observem els tres grups d'oracions podem veure que el "poeta" de la primera oració del primer bloc, no acaba igual que el "populus" de la primera oració del segon bloc o que l'"imperator" de la primera frase del tercer bloc. El mateix passa amb "reginam", "lupum" i "consulem". Doncs bé, açò és degut a que en llatí existeixen cinc declinacions ( encara que per ara sols treballarem amb les tres primeres, més endavant ja sabreu perquè):

• La Primera Declinació la formen tots els substantius llatins que tenen nominatiu i acusatiu com poeta (nominatiu)/poetam(acusatiu).
• La Segona Declinació els qui els tenen com populus/populum.
• La Tercera Declinació els qui són com imperator/imperatorem o consul/consulem.

També hem de tenir en compte que per a formar frases el llatí les declinacions poden barrejar-se. Allò que importa és que el substantiu amb funció de subjecte aparega en Nominatiu i en Acusatiu si és Objecte Directe. A més, com vam veure en la passada sessió, l'ordre de paraules pot variar (no és precís que el subjecte estiga sempre en primer lloc).
Per a comprovar el que acabem de dir, construeix en llatí, emprant les següents paraules (els verbs estan en negreta ), les oracions que pots veure més avall: agricolam, filium, gladiatorem, mulier, servus, imperatorem, scriptorem, serva, populus, pastorem, dea, lupus, familia, poetam, murus, orator, stella, aedificat, inspirat, laborat, amat, observat, laudat, timet, audit. Compte, les formes dels substantius no tenen per què ser les adients, transforma-les si és necessari (els verbs no els has de canviar).

- El poeta observa una estrella – poeta stellam observat.
– L'agricultor treballa.
– L'escriptor lloa el poble.
– El pastor tem el llop.
– L'emperador edifica una muralla.
– La deessa inspira d'orador.
– L'esclava escolta la dona.
– El fill estima la família.

Ara observem les següents oracions:

agricola cervam vulnerat - l'agricultor fereix una cèrvola
agricola cervas vulnerat - l'agricultor fereix unes cèrvoles
agricolae cervam vulnerant - els agricultors fereixen una cèrvola
agricolae cervas vulnerant - els agricultors fereixen unes cèrvoles

Si ens fixem en les terminacions de les paraules (inclosos els verbs, que ara ja no estan en negreta), podem veure que canvien segons el nombre (si és plural no acaba igual que si és singular), tant els verbs (singular -t, plural -nt) com els substantius. Per tant, la declinació en nominatiu i acusatiu singular i plural d'un substantiu de la Primera, la Segona o la Tercera declinacions quedaria així:

A partir d'aquests models podrem formar qualsevol substantiu de qualsevol de les tres declinacions. Usualment, però, s'acostuma a considerar que tot substantiu està format per dues parts: una, el tema (arrel o lexema), que diferencia a cada substantiu d'un altre (puell- enfront de naut-); i l'altra, la terminació o desinència (en el quadre està en color taronja), que és comuna a tots els noms d'una mateixa declinació (-a, -us, -em…). Si us fixeu en el nominatiu singular de la tercera declinació veureu que no té terminació, sols apareix el lexema, açò passa en tots els substantius de la tercera que veurem per ara (imperator, consul…).

Hem vist dues de les característiques morfològiques d'un substantiu (cas i nombre). La tercera característica és el gènere.
Per saber el gènere d'un substantiu en valencià ho tenim ben fàcil: disposem de l'article. Però en llatí ja hem vist que no existeix. Què fem, doncs?
Aprendre-ho de memòria és tasca ben difícil. Tot i no menysprear-la, podem acudir, de moment, a una sèrie d'ajudes:

• Els substantius de la 1ª declinació solen ser femenins (excepcions: poeta, nauta, agricola, auriga, scriba, collega…).
• Els de la 2ª solen ser masculins (excepcions: pirus, humus, malus, alvus…).
• En la 3ª no hi ha prevalència. Cal acudir a la lògica, l'aprenentatge, la concordança amb adjectius…

Per acabar, caldria dir que tot i que solen coincidir gèneres entre el llatí i el valencià, no sempre és així (alvus, ventre: femení en llatí i masculí en català). Aquest fenomen, però, també ocorre en altres llengües (anàlisi és femení en valencià i masculí en castellà).

Per a repassar tot el que hem vist en aquesta sessió traduïu i analitzeu les següents oracions amb l'ajuda del vocabulari.

- poetae scribunt fabulas
– senatores patriam defendunt
– columbae nidos faciunt
– rivus ripas tenet
– servae aquam portat
– dominus laudat pastores
– nautae navigant
– serva mensam parat

Solucions

Ací us deixe un arxiu d'àudio que conté una lectura feta per mi del text que havíeu de transcriure en l'anterior sessió. Comproveu que l'heu pronunciat i transcrit igual que jo:

]]> http://www.blaiserver.net/archives/121/feed 7 http://www.blaiserver.net/archives/111 http://www.blaiserver.net/archives/111#comments Tue, 09 Jan 2007 16:13:09 +0000 Blai http://www.blaiserver.net/?p=111 L'alfabet llatí, en època clàssica, constava dels següents signes: A, B, C, D, E ,F, G, H, I, K, L, M, N, O, P, Q, R, S, T, V, W, Y, Z

En general el llatí es pronuncia igual que el valencià, excepte per unes quantes diferències:

• La C es pronuncia sempre k (Cicero es pronuncia "Kikero").
• La G sempre presenta so suau (leges es pronuncia "legues").
• La V es pronuncia sempre u (brevi es pronuncia "breui").
• La U es pronuncia també en els grups qu i gu (propinquis es pronuncia "propinqüis").
• La I seguida de vocal sona com y (iustitia es pronuncia "yustitia").
• La ll es pronuncia com la l·l del valencià (puella es pronuncia "puel·la").
• La ch es pronuncia k (schola es pronuncia "skola").
• La ph es pronuncia f (philosophia sona com "filosofia").
• La th es pronuncia t (thesaurus sona com "tesaurus").

Ara és el moment de llegir aquest text (no us preocupeu per la traducció, únicament llegiu-lo seguint les regles de pronunciació de dalt):

Caesar Romanus est. Tu Caesarem non cognoscis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, brevi tempore, latinam linguam cognosces.

Ara heu de comprovar si l'heu llegit de la següent manera

Caesar romanus est. Tu Caesarem non cognoskis nec Caesaris linguam; sed praesta attentionem Caesari et cum Caesare, breui tempore, latinam linguam cognoskes.

I ara la traducció al valencià:

Cèsar és romà. Tu no coneixes Cèsar ni la llengua de Cèsar; però presta atenció a Cèsar i amb Cèsar, amb poc temps, coneixeràs la llengua llatina.

En llegir la traducció i comparar-la amb el tect llatí haureu notat unes diferències entre ambdós:

• El llatí no té accents gràfics (bona notícia, no?) i tampoc paraules agudes. L'accent d'una paraula llatina ve marcat per la quantitat de la penúltima síl·laba: si la penúltima síl·laba és llarga, la paraula és plana (autumnus); si la penúltima síl·laba és breu, la paraula és esdrúixola; són síl·labes breus les que contenen una vocal breu. Les normes més generals per determinar la quantitat de les vocals són les següents:
  • Els diftongs són sempre llargs. Els diftongs en llatí clàssic són: ae, au, oe, eu.
  • Una vocal seguida de dos o més consonants dobles és llarga.
  • Una vocal seguida d'una altra vocal és breu.

• L'ordre de paraules del llatí és lliure, sempre que aquest no dificulte la comprensió de la frase. No obstant això, hi ha un ordre que s'usa convencionalment (ordo rectus). Aquest presenta tres característiques bàsiques:
  • Sintagma predicatiu: l'ordre del sintagma és subjecte-predicat (Cesar est, Cèsar és).
  • Sintagma determinatiu: els elements determinants precedeixen els determinats (Caesaris linguam, la llengua de Cèsar).
  • Sintagma preposicional: la preposició precedeix al substantiu regit, i la conjunció a l'element enllaçat (cum Caesare, amb Cèsar).
• El llatí no té articles (el, la, els, les…), que sí que haurem de posar al traduir al valencià allà on siga necessari.
• Haureu observat que paraules com Caesar apareixen de diverses formes (Caesar, Caesarem, Caesaris, Caesari…). Aquest fenòmen es coneix com a flexió, i segons siga la classe de paraula que adquereix diferents formes, la flexió pot ser:
  • Nominal: Que engloba tant el nom substantiu com l'adjectiu. El nom canvia de terminació segons la funció sintàctica que desenvolupa. A les diferents formes que adopta un nom (tant substantiu com adjectiu) en llatí se les anomena casos, cadascun dels quals té un nom específic: nominatiu, acusatiu, genitiu, datiu, ablatiu i vocatiu.
  • Pronominal: Funciona igual que la nominal, però afegint les diferents terminacions de gènere i nombre.
  • Verbal: Funciona com en valencià.

Bé, fins ací la primera sessió. Per acabar us deixe un petit text que haurieu de llegir i transcriure (si teniu ganes, és clar):

Amicitia aeterna est. Antiqui amicitiam exercebant, maxime cum propinquis populis. Cicero, in sua opera “De amicitia”, amicitiae naturam exposuit. Fides atque iustitia verarum amiciatiarum fundamenta sunt. Dei amicitias item aestimabant etsi inter eos multa bella gerebant.

El llatí és una llengua flexiva d’origen Indoeuropeu de la branca itàlica, parlada antigament pels romans. El llatí apareix al voltant de l’any 1000 aC, en el centre de la península Itàlica, al sud del riu Tíber, entre els Apenins i el mar Tirrè, en una regió anomenada Latium (Laci), d’on prové el nom de la llengua. El llatí sorgí pel contacte entre la llengua dels pobles indoeuropeus que arribaren a la Península itàlica al entre els anys 1500 i 1000 aC i les llengües autòctones de la zona (osc, umbre, etrusc…). La llengua llatina presenta diverses períodes:

• Llatí protohistòric (s. IV aC – s. III aC). El llatí d’aquest període es coneix principalment per les inscripcions, que es remunten al segle VI aC. Es tracta d’una llengua oberta a les varietats dialectals llatines i a les influències d’altres llengües de la península Itàlica, sobretot del grec i l’etrusc.
• Llatí arcaic (s. III aC – s. I aC). Aquest període comença amb els primers testimonis conservats de textos literaris. Per tant, és l’època de la formació del llatí literari. Així s’inicia el procés de codificació i normalització de la llengua, partint del model grec.
• Llatí clàssic ( s. I aC – s. I dC). En aquest període culmina el procés de formació d’una llengua apta per a totes les necessitats d’expressió, obrint-se a noves modalitats d’escriptura fins aleshores poc o gens cultivades com la filosofia, la lírica o la medicina. En aquest curs estudiarem el llatí literari d’aquest període.
• Llatí postclàssic ( s. I dC – s. III dC). La llengua literària queda estabilitzada en el llatí clàssic, mentre que el llatí parlat per la majoria seguirà l’evolució normal de tota llengua viva, distanciant-se cada vegada més de l’escrit.
• Llatí tardà (s. III dC – s. VII dC). Es considera que la fi d’aquest període és el moment en el qual el llatí i la llengua parlada es separen definitivament. Durant aquest període s’accentuen les diferències entre el llatí literari i el vulgar, d’una banda, i entre les varietats dialectals. Dins el llatí tardà s’integrarà el llatí cristià, que introduirà manlleus del grec i canvis de significat per la necessitat d’anomenar conceptes propis de la nova religió cristiana. A partir d’aquest moment el llatí es convertí en la llengua de cultura, i fou substituït en l’àmbit col·loquial, per les llengües romàniques.

Actualment el llatí és llengua cooficial de la Ciutat del Vaticà i és un idioma, que a pesar de no tindre parlants nadius, té una forta presència a Internet (amb projectes com Chiron, Culturaclásica.com…).

Fonts: Laberint (de Sebastià Giralt) i Viquipèdia.