Hic et nunc

Aquest matí, com vos deia l’altre dia, he anat a fer la matrícula per al curs que ve. Després d’una última nit de Festes no massa interessant (mariatxis l’última nit de Festes… on anirem a parar?), a les 9h del matí m’he plantat a la Facultat de Geografia i Història amb tot el paperam necessari.
Finalment he elegit l’agrupació 1A d’assignatures, la qual inclou les troncals de Prehistòria, Història antiga universal, Història medieval universal, Història moderna universal i Història contemporània universal, i la optativa d’Introducció a la Història. He descartat altres optatives com Geografia d’Espanya, La dona a l’antiguitat o Arqueologia del mar ja que la majoria eren en castellà (l’agrupació que he triat és en valencià) i sobretot perquè el seu horari no m’acabava de quadrar amb el de les troncals.
Aniré a classe de matí dilluns, dimecres i divendres, i la resta de dies ens han dit que els dedicarem a fer activitats pràctiques puntuals o visites didàctiques a llocs d’interés (és a dir, excursions al més pur estil escolar).
Una altra cosa important i que ens explicaren a la reunió informativa del passat divendres dia 16 és com ens adaptarem al nou Pla de Bolonya. Pel que vaig entendre (ens ho explicaren molt de passada i ens digueren que ja ho farien millor al setembre en una altra reunió ), enguany començarem la carrera encara amb el pla vell, el de 5 anys; però l’any següent, quan hauríem d’estar fent segon, el dedicarem a adaptar-nos al nou pla, o siga, ens convalidaran totes les assignatures del pla vell i en farem algunes de noves per “posar-nos al dia” del tot. Després d’aquest any d’adaptació (maleït sia!) continuarem ja amb el pla nou de quatre anys (encara que no sé si l’haurem de començar del principi o directament des de 2n). És a dir, un embolic dels bons ja que ni ells mateixos ho tenen massa clar. Què hi farem.
Bé, ara toca oblidar-se de tot això i continuar gaudint de l’estiu. El cap de setmana que ve tenim LaN, o siga que vaig a formatar (que mal sona en valencià!) l’ordinador.

Compartir

Ei, què tal? Occipital? Encara respire, sí, però amb penes i treballs. Les Festes de Pedreguer 2008 ja s’acaben, però encara ens queda l’esprint final. Aquesta vesprada han sigut les carrosses —jo he estat amb uns amics gravant un curt del qual ja tindreu notícies i me les he perdudes— i aquesta nit tenim bous i els Mojinos Escozíos. Demà, l’últim dia, més bous i algun que altre concertet més.
Parlant dels Mojinos, resulta que al calendari de concerts que tenen a la seua web, havien posat que Pedreguer estava a Múrcia —atenció!— i sembla que gràcies als comentaris d’alguns fans que estiuegen per la Marina Alta —visca el turisme!— i d’algun espavilat del terreny ho han rectificat.
Bé, no fugim d’estudi, el dilluns tot haurà de tornar a la normalitat i jo hauré d’anar a València a fer la matrícula per al curs que ve. Ja vos contaré.

Compartir

Bé, ja està, ja he acabat el curs. Sembla que era ahir quan començàvem les classes i ja hem acabat, el temps passa volant. Però no era això el que volia contar-vos en aquest article, després d’uns quants dies de silenci; la notícia a què fa referència el títol del post és la següent: senyores i cavallers, per al curs vinent vaig a matricular-me a Història!
Alguns ja ho sabíeu, altres no i potser vos sobte bastant, però és el que hi ha. Després de tot un any dedicat a les Clàssiques m’he adonat que, sí, el llatí i el grec no estan malament, però no m’acaben de fer el pes i per això he decidit —i no sabeu les voltes que li he donat al tema— matricular-me a Història (la meua vertadera vocació?) i provar a veure què tal.
Potser vos preguntareu “i per què no continues fent Filologia Clàssica i t’agafes alguna assignatura d’Història?”. Doncs bàsicament perquè no m’hi veig amb cor, primer vull veure què tal és Història i després ja parlarem, no tanque ni de lluny la porta a continuar amb la Filologia, però ara per ara em centraré en Història i els déus ja proveiran.
Per a remarcar aquest canvi d’etapa, he decidit donar-li un nou aspecte al blog —amb foto de València inclosa; què vos sembla?—, on continuaré contant-vos les meues dèries i tot allò que se’m passe pel cap. Tant en el cas del blog com en el meu personal, canvia l’hàbit, però no el monjo.

Compartir

Roma nasqué com una aldea governada per reis. Segons la tradició se’n succeïren set, durant el regnat dels quals la ciutat de Roma cresqué i es desenvolupà. Al voltant de l’any 505 aC, el rei Tarquini el Superb fou enderrocat i es posà fi al sistema monàrquic. Encara que la llegenda ens diu una altra cosa, resulta més fiable creure que el vertader motiu que produí la fi de la monarquia fou la voluntat dels nobles patricis de posar fre al poder del rei, fins aleshores il·limitat [1].
Caiguda la monarquia, s’inaugurà la República, que restà sota el control dels patricis. La plebs, però, no es resignà a continuar sotmesa com en temps dels reis i s’inicià un conflicte pel control del sistema polític. La lluita continuà i no fou fins al 451 aC, davant el perill d’una guerra exterior, que s’intentà buscar la solució. Així, es creà el decemvirat, una comissió constituïda per deu homes, amb plens poders per legislar i establir una Constitució i un codi jurídic. Amb aquesta legislació es pretenia posar límits als poders dels cònsols i dels patricis i alhora establir els drets de la plebs, fins aleshores marginada del sistema polític i explotada per les classes superiors.
Aquests decemvirs governaren justament i prompte presentaren deu taules de lleis perquè foren examinades i esmenades. Després d’un breu període de debat, les centúries les aprovaren i foren elevades al rang de lleis. No obstant, alguns temes quedaren pendents i l’any següent s’elegiren nous decemvirs. En aquesta ocasió, els decemvirs obraren de forma injusta i capritxosa, però aconseguiren redactar dues taules de lleis, que també foren aprovades. Aquestes dues taules, sumades a les deu anteriors, conformen les Lleis de les XII Taules (duodecim tabularum leges).
A partir d’aquest moment, les XII Taules (la primera i única codificació legal de la República romana) foren la base de la llei romana, sobre la qual anà bastint-se al llarg dels anys l’edifici de la Constitució republicana [2]. El conflicte entre plebeus i patricis perdé la seua intensitat inicial, però es mantingué viu al llarg de tota la història de la República.

———
[1] GUILLÉN, J. Urbs Roma: Vida y costumbres de los romanos (2000), pàg. 67
[2] LINTOTT, A. The Constitution of the Roman Republic (2002), pàg. 38

Compartir

Polibi, oriünd de la ciutat grega de Megalòpolis, visqué aproximadament entre els anys 200 i 118 aC. Fill d’una família de la classe governant, tingué l’oportunitat de conèixer de primera mà els assumptes polítics i militars del seu temps. Ocupà diversos càrrecs rellevants en la Lliga Aquea, i fou portat com a ostatge a la ciutat del Tíber per haver contribuït a la neutralitat de la Lliga en la guerra entre Roma i Perseu de Macedònia. A Roma s’encarregà de l’educació d’Escipió Emilià, junt amb el qual Polibi recorregué més tard les terres d’Hispània, la Gàl·lia i Àfrica, assistint a moltes de les campanyes d’Escipió. Durant aquests viatges Polibi posà per escrit els coneixements geogràfics que anà adquirint, i, en tornar a Roma, es dedicà a la historiografia.
L’obra historiogràfica de Polibi inclou una descripció detallada de la Constitució romana de la seua època, gràcies a la qual podem conèixer millor el marc polític en què es desenvolupà la República romana. Polibi concep la Constitució romana com a gairebé la única que té un caràcter “mixt”, és a dir, que és una mescla dels principals sistemes polítics existents. Aquest caràcter “mixt” ve expressat pels tres puntals de la constitució, els cònsols, el Senat i el poble, cadascun dels quals equival a un sistema de govern diferent.
A propòsit dels cònsols, que serien l’element monàrquic, Polibi diu el següent:
«Els cònsols, mentre són a Roma i abans de treure l’exèrcit, són senyors de tots els afers públics. Els altres magistrats són subordinats a ells, i els han d’obeir, si fem excepció dels tribuns de la plebs […]. I, d’aquelles coses que són administrades pel poble, perquè corresponen a empreses comunes, són els cònsols els qui n’han de tenir cura, els qui han de convocar les assemblees, introduir les mesures i dirigir l’execució dels decrets del poble. Els cònsols tenen una potestat pràcticament incontrolada en la preparació de les guerres i en la direcció de les campanyes […]. Els cònsols poden així mateix gastar qualsevol quantitat de l’erari públic […]. Es podria dir amb tota raó que la constitució romana, si hom considera només aquest aspecte, és simplement monàrquica i reial.» [1]
Pel que fa al Senat, l’element aristocràtic:
«El Senat exerceix, primordialment, vigilància sobre l’erari, perquè té potestat sobre tots els ingressos, i sobre la major part de les despeses. Si descomptem els pagaments als cònsols, els qüestors no poden disposar dels fons públics sense l’autorització del Senat. I d’aquella despesa, la més gran i cabal de totes, que els censors fan durant cinc anys per refer i reparar es edificis públics, també en disposa el Senat, i és per ell que els censors obtenen l’aprovació. De la mateixa manera, aquelles injustícies ocorregudes a Itàlia i que exigeixen una investigació pública, com són les traïcions, els perjuris, els enverinaments i els assassinats, cauen sota la jurisdicció del Senat […]. És el Senat qui té la previsió, si val trametre una ambaixada a algú de fora d’Itàlia […]. El Senat tracta també com cal contestar, i com cal comportar-se amb cadascú, quan arriben ambaixadors a Roma. En tot el que hem dit fins ara el poble no hi té cap part. Així, al qui arribi a Roma quan no hi són els cònsols, la constitució li semblarà perfectament aristocràtica. D’això, molts grecs, i també alguns reis, n’estan convençuts, perquè els seus assumptes, els han tractats íntegrament amb el Senat.» [2]
I, finalment, a propòsit del poble romà, l’element democràtic:
«Després de tot això, hom podrà preguntar raonablement la part que és reservada al poble en aquesta constitució, i com és aquesta part, si és que el Senat té jurisdicció sobre tot el que hem descrit, i principalment si disposa dels ingressos i de les despeses, i si els cònsols, per llur part, tenen un poder autàrquic per a arranjar els preparatius de guerra, i si durant la campanya tenen la potestat suprema. No manca, però, la seva part al poble, el qual té precisament la més pesada. En aquesta constitució, el poble és, només ell, àrbitre que determina premi o càstig, els únics puntals de les dinasties i de les constitucions, i, en una paraula, de tota la vida humana […]. El poble judica sovint sobre les multes, sempre que cal imposar-ne alguna per a rescabalar del dany infligit, i si això passa principalment quan els acusats han ocupat els càrrecs més alts. El poble és l’únic facultat per a imposar la pena de mort […]. A més, el poble és qui assigna els honors als qui en són dignes, cosa que en una constitució és el millor trofeu d’una noble conducta. El poble té també potestat per a examinar les lleis, i, cosa més important encara, el poble és el qui delibera sobre la pau i la guerra, i també sobre les aliances, els tractats de pau i els pactes; és el poble qui ho ratifica tot definitivament, o al contrari. D’aquesta manera, novament amb raó, hom podria dir a partir d’aquests fets que el poble té una gran part en la constitució, i que aquesta és una democràcia.» [3]
L’equilibri entre aquestes tres formes de govern, en aparença estable i eficaç, no durà eternament i el sistema acabà sent víctima, entre altres coses, d’un mal inherent a la condició humana: la corrupció i la voluntat de poder.
———
[1] Polibi 6.12.1-9 FBM
[2] Polibi 6.13.1-9 FBM
[3] Polibi 6.14.1-12 FBM

Compartir

Ací estic, assegut a la taula de la meua habitació (a veure si un dia d’aquests vos la presente), amb una tassa de te a les mans i un llibre davant els ulls. El te, negre, carregadet de sucre i amb un núvol de llet: boníssim. El llibre, una edició de The Constitution of the Roman Republic d’Andrew Lintott, no tan bo com el te, però això sí, molt interessant.
Haureu notat que aquests últims dies el ritme d’actualització del blog ha baixat bastant, i això es deu a què el final del curs ja està ací. Acabem el dia 6 i aquests són dies d’acabar d’enllestir treballs i començar a preparar els exàmens. I en eixes estem. El primer treball, sobre els Amores d’Ovidi ja el tinc acabat i llest per a entregar. L’altre, sobre les institucions polítiques de la República romana, encara no l’he començat però ho faré només acabe de llegir el llibre d’Andrew Lintott, un dels majors especialistes en el món romà de les últimes dècades. Es tracta d’un estudi detallat (un dels millors, segons tinc entés) sobre el complicat model polític romà. Està en anglés, sí, però la veritat és que no he tingut cap problema llegint-lo (clar, com la majoria de paraules són cultismes d’origen llatí!). Si em queda temps potser vos conte alguna cosa quan l’acabe; ja veurem.
I llevat d’això, poca cosa més: continue fent pràctiques i millorant poc a poc. Espere poder anar a examen d’ací a un parell de setmanes, però no vull atabalar-me, prou tinc amb anar fent cada dia (això d’alçar-se a les 5:30h del matí per fer una pràctica a les 7h i després anar a classe és una punyeta).
Bé, vaig a seguir llegint a veure si avance. Per on anava? Ah sí: the superiority of the consul in both middle and late Republic lay in his possession of the initiative both at home and abroad…

Compartir

Perdoneu l’abandó, però aquesta setmana he estat bastant ocupat amb la tornada a les classes després de les vacances de Pasqua. I ha estat tornar de les vacances i començar a manar-nos faena.
A més de les traduccions que anem fent dia a dia a casa i a classe, ens han manat dos treballs per a les assignatures d’Iniciació a l’Estudi de Texts Llatins i Introducció a la Filologia Clàssica Llatina, igual que al primer quadrimestre van fer amb les seus homòlogues de Filologia Grega. El primer l’haurem de fer en grups i sobre algun aspecte de la vida i obra del poeta llatí Ovidi, a qui estem traduint a classe. A mi i al meu company de grup ens ha tocat fer el treball sobre els Amors. Pel que fa al segon treball, que és individual, ens han donat llibertat per elegir qualsevol tema relacionat amb el món romà (l’important és que aprenguem a fer un treball, ens diuen) i jo (com la majoria) m’he decantat per un tema més històric que filològic i he pensat de fer-lo sobre les institucions políltiques de la Roma repubicana. El primer que hauré de fer serà posar-me a buscar bibliografia sobre el tema i assegurar-me que puc fer un bon treball amb ella, així que ja sabeu, si coneixeu algun llibre que em puga resultar útil, no dubteu en dir-m’ho.
A banda de tot això, la resta continua més o menys igual: València igual d’atabaladora, bruta i estressant; el pis igual de descuidat (ens toca netejar-lo la setmana que ve, tranquil·litat!), i el poble tan acollidor i relaxant com fins ara.
Bé, ja aniré contant-vos com avancen els treballs i com evoluciona tot. Passeu-ho bé.

Compartir

Exacte, no m’he mort, i crec que és perquè ja estem a tocar de les vacances de Nadal, tot i que aquesta setmana passada ha sigut bastant intensa. Els últims cinc dies els he dedicat a avançar els treballs que tinc pendents, a passar i repassar apunts, a analitzar i traduir textos i, com no, a fer un poc el gos pel pis (què seria de nosaltres, els estudiants, sense eixa peresa tenaç que ens entra quan més faena tenim per fer?), i encara em queda una altra setmana igual d’interessant (o potser més) que aquesta.
Dilluns hauré de fer front al primer examen quadrimestral d’italià, que serà també el primer que faré a la Universitat. En un principi no hauria de tindre cap problema amb l’examen perquè no hem donat res excessivament complicat (sols hem vist l’alfabeto, il numero e il genere dei sostantivi e degli aggettivi, i graddi degli aggettivi, gli articoli e alcune formi verbali), però com tots sabem, la ciència dels exàmens i de la seua suposada dificultat tendeix a ser terriblement inexacta i no m’agradaria clavar la pota ja en la primera prova; per tant, entre avui i demà encara hauré de repassar un poc. Passat l’examen, el dimarts, m’espera un exercici sobre els verbs atemàtics (o verbs en -μι) grecs (que els déus m’agarren confessat). I la resta de dies els hauré de passar acabant d’enllestir els dos treballs en grup que ens manaren fer a principi de curs. Tot açò sense oblidar algun sopar de classe i coses per l’estil.
De totes formes, la proximitat de les [curtes] vacances de Nadal m’ajudarà a sobreviure. O això espere.

Compartir

Cum in Italiam proficisceretur Caesar, Ser. Galbam cum legione XII et parte equitatus in Nantuates, Veragros Sedunosque misit, qui a finibus Allobrogum et lacu Lemanno et flumine Rhodano ad summas Alpes pertinent. Causa mittendi fuit quod iter per Alpes, quo magno cum periculo magnisque cum portoriis mercatores ire consuerant, patefieri uolebat. Huic permisit, si opus esse arbitraretur, uti in his locis legionem hiemandi causa collocaret. Galba secundis aliquot proeliis factis castellisque compluribus eorum expugnatis, missis ad eum undique legatis obsidibusque datis et pace facta, constituit cohortes duas in Nantuatibus conlocare et ipse cum reliquis eius legionis cohortibus in uico Veragrorum, qui appellatur Octodurus hiemare; qui uicus positus in ualle non magna adiecta planitie altissimis montibus undique continetur. Cum hic in duas partes flumine diuideretur, alteram partem eius uici Gallis [ad hiemandum] concessit, alteram uacuam ab his relictam cohortibus attribuit. Eum locum uallo fossaque muniuit.

En marxar a Itàlia, Cèsar envià Servi Galba amb la legió dotzena i una part de la cavalleria al país dels nantuates, dels veragres i dels seduns, que s’estén des de la frontera dels al·lòbroges, del llac Leman i del Roine fins a la part més alta dels Alps. El motiu de l’enviament fou que volia obrir a través dels Alps el camí per on els marxants solien passar amb grans perills i amb fortes gabelles. L’autoritzà perquè, si ho creia necessari, instal·lés la seva legió en aquests paratges per tal d’hivernar-hi. Galba, després d’haver portat a terme alguns combats favorables i d’haver pres diverses fortaleses, com que li enviaren emissaris de tot arreu, li donaren ostatges i es va fer la pau, decidí situar dues cohorts a la regió dels nantuates i passar l’hivern amb les altres cohorts de la seva legió en un llogaret dels veragres, que s’anomena Octodurus; aquest llogaret, situat al fons d’una vall que forma una plana no gaire gran, queda tot envoltat de muntanyes molt altes. Com que el riu el divideix en dues parts, n’assignà una als gals perquè li passessin l’hivern, i l’altra, un cop evacuada per aquests, la posà a disposició de les seues cohorts. Llavors fortificà aquest lloc amb una estacada i un fossat.

Gai Juli Cèsar, De bello gallico, 3, I, 1

Compartir

Aquesta segona setmana que avui hem acabat (lectivament parlant, és clar) ha estat notablement diferent de l’anterior. Si la setmana passada ens vam limitar a fer les presentacions i a iniciar tímidament els temaris, aquesta ens ha servit per a començar de bona veritat la nostra immersió en el magnífic món de la Filologia Clàssica.
I unes bones eines d’immersió en aquest univers seran, sens dubte, els dos treballs que ens han manat per al final del quadrimestre. El primer d’aquests dos treballs l’haurem de fer en un grup de sis persones, i haurà de versar sobre l’evolució de la Filologia Clàssica en època bizantina. Aquesta és una època històrica que, la veritat, sempre m’ha fascinat, encara que mai he tingut l’ocasió d’aprofundir-ne. Espere, doncs, que aquest treball m’ajude a conéixer millor Bizanci i tot el que significà.
El segon treball, que farem en grups de dues persones, tractarà sobre Les troianes d’Eurípides. Aquesta tragèdia ens narra la sort d’un grup de dones troianes capturades pels grecs en el marc de la Guerra de Troia.
Ahir dijous al matí, el mau company de grup i jo anàrem a la biblioteca d’humanitats Joan Reglà a recollir la bibliografia que ens havia recomanat la professora per fer el treball. Després d’estar una bona estona voltant per la biblioteca, ens enduguérem un exemplar de Les troianes, un de la Història de la Literatura Grega de J. A. López Férez et alii i un de la Història de la Literatura Grega d’Albin Lesky.
Quan tornàvem cap al pis després d’agafar els llibres, en passar per davant de la Facultat de Filosofia i Ciències de l’Educació, ens vam trobar que s’estava començant a congregar gent per a la manifestació que s’havia convocat contra la monarquia espanyola. Aprofitant l’avinentesa, ens quedàrem una estona i una vegada desplegades les pancartes i després de pegar uns quants crits, continuàrem tranquil·lament cap al pis (després diran que els antimonàrquics són tots uns radicals!).
La setmana que ve, que és festiva per als alumnes de la Facultat de Filologia de la UV, la passaré llegint i rellegint les pàgines de les obres d’Eurípides i López Férez (la de Lesky se la quedà el meu company de grup), cercant informació sobre l’autor atenés i la seua obra. Espere que els déus em siguen favorables en la recerca.

Χαῖρε!

Compartir