«La persuasió, va escriure Michelstaedter, és la possessió present de la pròpia vida i de la pròpia persona, la capacitat de viure l’instant a fons sense la punxada ansiosa de cremar-lo ràpidament, de fer-lo servir i gastar-lo perquè el futur arribi tan de pressa com sigui possible i, per tant, de destruir-lo amb l’esperança que la vida, tota la vida, passi corrents. Qui no està persuadit es consumeix en espera d’un resultat que sempre ha de venir, que no és mai. La vida com a mancança, com a deesse, anorreada contínuament amb l’esperança que la difícil hora present ja hagi passat, per tal que hagi passat la grip, estigui superat l’examen, consumat el matrimoni o enregistrat el divorci, acabada la feina, arribin les vacances i el veredicte del metge. S’espera esperant / que arribarà l’hora / de fer la ganyota / per no esperar més.»

Després de donar-hi moltes voltes, l’agrupació d’assignatures que finalment he elegit és la A —en valencià i de matí—, però amb algunes modificacions. De les tres optatives que incloïa aquesta agrupació —Àfrica i Àsia Contemporànies, Arqueologia del Mar i Pràctiques de Cultura Material i Arqueologia de Camp en Prehistòria— només he agafat la primera i he substituït les altres dues per Història de l’Art. A més a més, aprofitant que enguany, com l’any passat, només anava a tindre tres dies de classe a la setmana, m’he agafat un parell d’assignatures de lliure elecció per no avorrir-me i omplir buits: d’una banda, Llengua Italiana I —aquesta la vaig començar quan feia Filologia Clàssica, però la falta de ganes i un error de càlcul me la van fer suspendre— i, de l’altra, Antropologia.

En definitiva, enguany aniré més atabalat que l’any passat, però tampoc massa, ja que 74 crèdits no són res de l’altre món. Ara, però, toca oblidar-se de tot això i gaudir de les últimes setmanes d’aquest estiu que ja s’acaba.

L’única optativa que he fet enguany ha estat Introducció a la història, amb M. B. En aquesta assignatura han intentat fer-nos entendre què és la història en tant que disciplina científica, quins són els materials sobre els quals treballa, quin paper hi juguen els individus i les societats, i com ha evolucionat la manera de veure i entendre la història des d’Heròdot fins a la història social. El temari era bastant ampli i, per tant, hi ha hagut classes més interessats (sobretot les dedicades al paper dels individus i les societats en l’esdevindre històric i a l’evolució de la historiografia) i classes menys interessats (especialment les dedicades a definir què és la història i sobre què treballa). La nota final serà un 7.

L’assignatura més “antiga” que he fet ha estat, evidentment, Prehistòria, amb E. G. Sobre l’assignatura (és a dir, sobre el temari) he de dir que ha aconseguit satisfer les meues expectatives, ja que m’ha permés fer-me una idea de com hem evolucionat els humans fins a l’actualitat (cosa que feia temps que m’interessava) i, a més, m’ha servit per despertar-me una vena antropològica (alguns dels posts de la categoria Antropologia en són bona mostra) que m’ha portat a interessar-me per fets com la història de les mentalitats, dels comportaments i de la “manera de ser” dels humans. La nota final, però, serà un 5 pelat, ja que no tot han estat flors i violes i la docència ha estat bastant deficient.

Cronològicament és el torn d’Història antiga universal, amb A. L. De lluny, de molt lluny, la millor assignatura del curs, no només per la matèria en sí mateixa (la meua debilitat per l’antiguitat clàssica és proverbial), sinó també pel professor i la seua manera de fer les classes. De debò, un plaer. Només un inconvenient: l’amplitud del temari ha fet impossible donar-lo en la seua totalitat. Així, si suposadament havíem de donar tota l’antiguitat, des de l’aparició de l’escriptura cap al 4000 aC fins a la caiguda de l’Imperi romà el 476 dC, hem acabat donant “només” Grècia i Roma. En conseqüència, la nota d’Antiga serà un 9.

La següent és Història medieval universal, amb J. A. D’aquesta assignatura esperava molt més, i he de dir que m’ha decebut bastant. Un temari que a priori resultava atraient, molt atraient, ha acabat resultant pesat i, per què no dir-ho, avorrit. Em sap greu dir-ho, perquè sé que el professor s’ha esforçat, però així és. Potser les meues expectatives eren massa altes. La nota, per tant, serà d’un 6’5.

Després de l’edat mitjana ve l’edat moderna i, per tant, és el torn d’Història moderna universal, amb M. A. Una assignatura estranya pel que fa al temari: només hem donat la història social, política i cultural de l’edat moderna, és a dir, no res de política. Hem demostrat, doncs, que la història no és només una successió successiva de fets successius succeïts successivament, sinó que va més enllà de l’encadenament d’esdeveniments concrets. La nota, per tant, es veurà ressentida pel fet d’haver-nos deixat sense història política, però es mantindrà perquè la història va més enllà de la política i perquè el professor ho ha fet molt bé (de fet, arribà a nomenar Pedreguer en una ocasió!). En definitiva, un 7’5.

I per acabar, òbviament, queda Història contemporània universal, amb R. T. D’aquesta assignatura he de dir abans que res que ha estat un complet i absolut caos, en el bon sentit de la paraula, això sí. El professor arribà un mes tard, per la qual cosa haguérem de córrer i botar-nos alguns temes per tal d’aconseguir assolir un temari mínimament digne (és a dir de la Revolució Francesa a l’esclat de la  Segona Guerra Mundial, excloent les unificacions d’Alemanya i Itàlia i anant de pressa i corrents en la resta). De totes maneres, he de dir que en aquesta assignatura he rigut com feia temps que no reia, gràcies a l’humor del professor i a la seua manera de ser i de fer. Per tot això, la nota serà un 8’5.

Si sumem i fem els càlculs pertinents, la mitjana de les assignatures és d’un 7’25, per la qual cosa podem deduir que el balanç és bo. I efectivament ho és; ha estat un curs fantàstic, fent (per fi) allò que m’agrada, i rodejat de molt bona gent amb la mateixa afició que jo per la història. Finalment, per acabar d’arrodonir el curs, s’han dissipat els dubtes sobre el Pla Bolonya i ha quedat confirmat que podrem continuar amb la llicenciatura de 5 anys si així ho deicidim (de fet, serem els últims llicenciats), la qual cosa és una molt bona notícia. Només em queda esperar que l’any que ve vaja igual o millor que aquest. S’intentarà.

D’una banda una novel·la, El desig dels dies, escrita per Mira ja fa uns quants anys i de la qual espere quelcom en la línia del superb Els treballs perduts. I de l’altra libel curiós, Contra els galileus de Julià l’Apòstata, emperador romà entre el 361 i el 363. En aquest cas, Mira ha exercit de traductor i comentarista d’un text que ens ha arribat a través de fragments i citacions i en el qual l’emperador Julià —que durant el seu breu però intens regnat intentà restaurar i recuperar la religió “pagana” tradicional en un moment en què el cristianisme es trobava en plena expansió— argumenta contra la fe dels galileus, és a dir, el cristianisme.

I amb aquests dos, el munt de llibres pendents de llegir que esperen l’arribada de les vacances supera de llarg la desena d’exemplars; i això que enguany volia centrar-me en els clàssics! La veritat és que no sé com me’ls trauré dels dits, perquè entre festes, viatges, la piscina i tot plegat l’estiu se’m farà curt, com sempre.

Total i absolut maremàgnum de dates (aC i dC), de leges, de guerres, de cònsols, d’emperadors, d’usurpadors, de mesures polítiques i de reformes econòmiques. Roma, en tota la seua amplada: del 753 aC al 476 dC. I en paral·lel, molta calor, les eleccions europees, Hugo Mas, les últimes pàgines de la Crònica, el primer disc dels The Whiskyers i poca cosa més. Demà comença el xou.

Una d’aquestes crítiques, segurament la millor i més àcida, ens la llancen Goscinny i Uderzo des de les pàgines d’Obèlix i companyia. Aquest còmic ens conta com Juli Cèsar, per tal d’acabar definitivament amb els irreductibles gals de l’inexpugnable llogaret del nord, decideix fer-los caure en el parany del capitalisme. Així doncs, els romans convencen Obèlix perquè els fabrique menhirs a canvi de sestercis. Per tal de satisfer la demanda romana, Obèlix es veurà forçat a contractar altres gals, uns l’ajudaran a fer menhirs i altres aniran a caçar perquè puguen menjar tots.

Quan Obèlix comence a fer gala de la seua riquesa, la resta de gals l’envejaran i, seguint el suggeriment d’Astèrix, es posaran ells també a fabricar menhirs. Els romans continuaran comprant-ne a preus cada vegada més alts (“els preus pugen sempre”) fins que la seua economia començarà a ressentir-se i hauran de buscar la manera de recuperar la inversió. Així doncs, decidiran vendre els menhirs gals a Roma. Com que a l’Urbs no hi ha demanda de menhirs, hauran de crear-la mitjançant la publicitat. La campanya serà un èxit i l’aerarium romà es recuperarà amb escreix.

Aleshores, però, apareixeran els productors de menhirs romans, els quals, atrets pels beneficis de la indústria monolítica, s’hi apuntaran. Els productors romans vendran els seus menhirs (fets amb mà d’obra esclava) més barats, per la qual cosa, l’Estat haurà d’abaratir també els seus menhirs (d’aquesta manera, però, el marge de beneficis es farà més estret) i l’oferta es diversificarà (apareixen menhirs egipcis, grecs, fenicis, etcètera). La traca final arribarà quan el mercat es sature, baixe la demanda i es desplomen els preus i amb ells els beneficis, que arribaran a convertir-se en pèrdues. Així doncs, l’Estat romà haurà d’acabar amb la producció de menhirs. Els gals tornaran a fer vida normal després d’una breu catarsi, mentre que a Roma la crisi continuarà amb la devaluació del sesterci.

Ja ho veieu. Amb 50 pàgines hi ha prou per exposar de manera clara i entenedora les conseqüències de l’especulació sense escrúpols i del capitalisme destrellatat. Fer creure a la gent que val la pena comprar coses que no serveixen per res (crear necessitats prescindibles), animar a la competència més salvatge, produir per produir… despropòsits com aquests, que potser no els acabem de vore en la vida real, al còmic queden perfectament definits.

I tot açò a què venia? Ah sí, que ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. I per què ho he fet avui i no qualsevol altre dia? Perquè un professor ens ha manat comentar Obèlix i companyia. Chapeau!

Ahir al matí, a classe de Prehistòria, ens tocà veure els orígens del neolític i les diferents teories que existeixen al respecte. Entre totes aquestes teories em cridà l’atenció una de molt curiosa, de la qual no havia sentit a parlar mai. Es tracta de la proposada per Jacques Cauvin el 1994 segons la qual la revolució agrícola que comportà l’inici del neolític anà acompanyada d’una revolució ideològica. Així, davant les necessitats sorgides arran de l’increment de la població mesolítica i de la voluntat d’obtindre més recursos per tal de mantindre-la, s’inicià un procés d’adaptació ideològica a través de diversos mecanismes psicològics, que conformaren progressivament una concepció còsmica en què la creació de mites, divinitats i creences actuà com a incentiu de les accions d’aquella gent. Cauvin afirma, doncs, que el naixement de les divinitats i el naixement de l’agricultura es troben estretament relacionats.

D’una banda, resulta inquietant (o no tant, en realitat és una constant al llarg de la història) el fet que l’adaptació ideològica que hem comentat dalt podria haver-se produït  [1] mitjançant un procés d’imposició per part de les “classes dominants” mesolítiques. És a dir, que les “elits governants” (si és que poden anomenar-se així) d’aquelles societats encara caçadores-recol·lectores haurien promogut un procés de “propaganda ideològica” per tal de convéncer a la resta de gent que calia passar de perseguir animals i recollir fruits a cultivar determinades plantes i domesticar alguns animals, sedentaritzant-se així definitivament. Aquesta transformació ideològica comportà l’aparició d’un nou modus vivendi, propi del model agrícola, que exigia moltes més hores diàries de treball dur, en lloc de les dos o tres hores que, en climes favorables, eren suficients per a la caça, la pesca o la recol·lecció d’aliments [2]. Ja veus tu quina gràcia!

D’altra banda, i tornant a l’aspecte religiós, crida l’atenció (encara que tampoc és res de nou) el fet que la religió tal i com l’entenem en l’actualitat [3] podria haver nascut com a una eina de control social, en aquest cas per tal d’assegurar la transició cap al nou model agrícola sedentari. Fins aleshores, les manifestacions artístiques tenien un contingut religiós naturalista i no teista, i donen a entendre que per als humans del paleolític allò sagrat era el món mateix. Amb el “naixement dels déus” (inicialment una figura femenina i un déu-bou), que, com hem dit, es produí junt amb el sorgiment de l’agricultura, allò sagrat es traslladà més enllà del món i els éssers humans quedaren subjugats als éssers divins, en una posició inferior de lloança i súplica envers la divinitat. Si abans el “paradís” havia estat entre els homes, a partir del “naixement dels déus” es situà per damunt d’ells.

Ja ho veieu, sembla increïble les coses que es poden aprendre un dimecres qualsevol a les 9 del matí en classe de Prehistòria. Qui m’ho anava a dir!

———
[1] No he llegit l’obra de Cauvin i, per tant, no puc dir-vos amb total seguretat si ell afirma o no que es produí una “imposició per part de les ‘classes dominants’ mesolítiques del nou model agrícola”, però això és el que he deduït del que s’ha dit a classe.

[2] No hem de veure el procés de transició cap a l’agricultura com una mena d’”expulsió de l’Edén” (encara que potser fou aquest canvi en la manera de viure dels humans el que donà lloc a la idea d’un “paradís perdut”) ni tampoc com una mena de complot per part d’aquesta “elit dominant” per tal de fer la punyeta a la resta de la població (el canvi a l’agricultura es degué produir perquè no hi havia alternativa, per la qual cosa els “governants” intentaren afavorir el canvi, o penseu que la gent hauria acceptat treballar de sol a sol només perquè ho diguera el xaman o qui fóra?).

[3] Bé, en aquest cas potser seria més correcte parlar de “divinitats” en comptes de “religió”, però què són les divinitats si no la base de la religió?