Per tal de tractar de no perdre pistonada, els partits d’extrema dreta s’han afanyat, arreu d’Europa, a condemnar la matança i a desvincular-se de l’assassí. Diuen que Breivik és una persona malalta i violenta i que ells no són uns assassins. Evidentment, no ho són, però tampoc són complement aliens als fets d’Oslo i Utoya. L’ultradreta cultiva pertot un discurs violent, agressiu, un discurs que ataca la diferència i que crida a rebutjar l’altre. És cert, doncs, que ells no han premut el gallet, però han creat un clima insà, un clima marcat per la desconfiança i la manca de diàleg. En definitiva, un clima perfecte per a la proliferació de l’odi i la violència.

Un bon exemple d’aquesta responsabilitat –directa o indirecta– de l’extrema dreta i el seu discurs en la matança de Noruega la podem trobar en les declaracions que Jean-Marie Le Pen, exlíder de l’ultradreta francesa, en va fer al respecte fa un parell de dies. Le Pen va afirmar que considerava més greu la ingenuïtat del govern i la societat noruegues pel que fa a la immigració que no la massacre mateixa, que va qualificar d’accident. Que relativitzen d’aquesta manera fets tan greus com aquests i que els vinculen no amb el seu discurs tòxic, sinó amb la immigració i els suposats problemes que aquesta comporta no és res més que un altre exemple de la demagògia i el populisme de l’ultradreta. Ja se sap: qui juga amb foc corre el risc de cremar-se.

En aquesta banda dels Pirineus, els exemples no són potser tan evidents, però també existeixen i no costen massa de trobar. Episodis com els de fa uns quants mesos a Vic, on l’ajuntament pretenia deixar d’empadronar aquells estrangers que estigueren en situació irregular, o Salt, on es produí un brot xenòfob arran d’unes protestes per la inseguretat ciutadana, posen de manifest que aquests aires d’intolerància també han arribat a casa nostra. La crisi econòmica, a més, ha fet créixer la desconfiança cap a l’“Altre”, cap al qui és “diferent” i ve a buscar-se la vida entre nosaltres, i aquesta malfiança es respira cada dia, fins i tot en els llocs i les situacions més inimaginables.

Enguany, amb el canvi de pis, hem hagut de tornar a contractar l’internet d’ONO. En som tres a casa i, per tant, sortejàrem qui hauria de posar al seu nom el servei i encarregar-se de fer els tràmits necessaris per contractar-lo. Li tocà a M., un company d’origen romanés que aviat farà 6 anys que viu a Pedreguer. M. s’encarregà de tot, però a l’hora de confirmar la contractació l’informaren que, si es tractava d’un pis de lloguer, necessitaven contactar amb el propietari de la casa o, per contra, ens haurien de cobrar la instal·lació i l’alta del servei. Com que, dels tres, jo sóc el més proper al propietari del pis, vaig haver de posar-me en contacte amb els d’ONO. Majúscula fou la meua sorpresa quan em digueren que no era necessari contactar amb el propietari, que si jo tenia DNI –i no NIE com M.– no era necessari cobrar-nos de més sempre que la nova contractació anara al meu nom o d’algú altre que tinguera DNI. Evidentment, no es tracta d’un cas ni de lluny tan extrem com els de França o Itàlia, però crec que serveix d’alguna manera per fer-nos una idea de en quin punt del camí ens trobem i cap on anem.

Malgrat tot, hi ha certs aspectes d’aquesta doble debilitat europea, interior i exterior, que sí que resulten bastant preocupants. Un d’ells s’ha posat de manifest aquestes setmanes arran de la qüestió de les deportacions de gitanos que està realitzant el govern francés. Les vergonyoses expulsions, que han estat condemnades pels principals responsables de la política comunitària, continuen produint-se sense que les institucions europees facen o puguen fer res per impedir-ho. Com pot la UE “forçar” França a actuar d’una determinada manera? Si un ciutadà qualsevol d’un estat europeu incompleix la llei, la policia s’encarrega de detindre’l i portar-lo davant els tribunals de justícia, però qui “deté”, “jutja” i, si s’escau, “puneix”, la política d’un estat?

Desconec els mecanismes de què disposen les institucions europees per tal de “controlar” fins a cert punt les actuacions dels seus estats membres, però no m’estranyaria gens que aquests mecanismes foren més aviat inofensius i poc efectius o convincents. La qüestió és la de sempre: mentre els estats de la Unió Europea no estiguen disposats a cedir ni un pam, a desdibuixar-se almenys una mica, per tal d’avançar, com diu J. F. Mira, cap a la “superació de l’antiga carcassa nacional-estatal” i cap a una nova Europa més unida i cohesionada, tot continuarà igual i la UE continuarà essent poc més que una eina  al servei dels interessos dels estats que la componen. I mentrestant, el govern de Sarkozy continuarà deportant persones impunement.

Existeix un blog relativament interessant –i dic relativament perquè tampoc és res de l’altre món, tot s’ha de dir– anomenat La historia con mapas, en el qual, com el seu nom indica, es van publicant gran varietat de mapes històrics. Podem trobar-hi qualsevol cosa: des d’un mapa dels dominis de Felip II de Castella a un de les ètnies de l’Imperi austrohongarés o un altre de la guerra de Corea. A la web hi vaig arribar gràcies a un company de classe i val a dir que en alguna ocasió m’han sorprés alguns dels mapes que hi han penjat.

Precisament aquest ha estat el cas d’un mapa que m’he trobat aquesta vesprada. Es tracta d’un mapa de les llengües i famílies lingüístiques d’Europa. Com a bon aficionat als mapes que sóc, li he donat un colp d’ull i m’he trobat amb quelcom de curiós. El que m’ha cridat l’atenció ha estat la manera com s’hi ha representat l’àmbit lingüístic del català. Com podeu observar al mapa (ací amb més detall), el creador d’aquest ha volgut que el català s’estenga al nord enllà de Besiers, pràcticament fins a Montpeller, al sud únicament fins a l’alçada de Gandia, i a l’oest fins a endinsar-se en les províncies de Conca i Terol.

Nyas coca! Veient això n’he tingut prou per deixar estar el mapa, encara que, ben mirat, d’aquesta manera l’àrea catalanoparlant sembla un pèl més gran –o almenys més concentrada– del que és en la realitat. Ara bé, si amb el cas català, tan simple, l’embolic ha estat tan gran, no vull ni pensar què haurà passat amb els Balcans o el Caucas… Un mapa trobat a l’atzar com a exemple que per internet s’ha de navegar amb quatre ulls.

D’entre tot el que ha dit Taibo, que no ha sigut poc, em quede amb la seua defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que aquest s’exercisca a través d’un referèndum democràtic. Cal perdre la por als referèndums i a les seues conseqüències, ja que no són altra cosa que un vehicle (el millor que tenim) per expressar la voluntat lliure i democràtica dels pobles. Evidentment, no es tracta de banalitzar els referèndums, aplicant-los a totes hores i en totes les qüestions, sinó almenys d’emprar-los amb trellat per resoldre conflictes de tipus nacional.

Tots aquells autoanomenats “demòcrates” que neguen el dret a l’autodeterminació, que semblen témer donar-li veu al poble (els mateixos que permeten a qualsevol empresa privada elaborar enquestes sobre l’independentisme, però que no accepten que el govern basc elegit democràticament realitze una consulta sobiranista),  potser no són tan demòcrates com afirmen, almenys en el sentit etimològic del terme.

Evidentment, Taibo no ens ha parlat només del dret a l’autodeterminació (aquest tema ha aparegut més bé en la tanda de preguntes), sinó que també ha comentat quina fou la política soviètica pel que fa a la qüestió nacional, ha parlat dels nacionalismes després de la caiguda de l’URSS i de l’enorme complexitat nacional i ètnica de l’Europa central i oriental, i ha esbossat breument les característiques bàsiques del nacionalisme rus actual. Tot plegat d’una manera molt entretinguda i amable.

George Steiner, La idea de Europa, 2007, pàg. 51.

Aquest interessant fragment pertany al libel La idea de Europa de George Steiner, que recull una conferència oferida per l’autor al voltant de la suggeridora i infinitament revisada idea d’Europa. En el pròleg del llibret, Mario Vargas Llosa afirma que a Steiner (i traduïsc del castellà) «el turmenta la supervivència, en els nostres dies, d’allò que anomena el malson de la història europea: els odis ètnics, el xovinisme nacionalista, els regionalismes desaforats i la resurrecció, de vegades encoberta, de vegades explícita, de l’antisemitisme. Però també, i sobretot, la uniformització cultural a la baixa a conseqüència de la globalització, que, al seu judici, està desapareixent [sic] la gran varietat lingüística i cultural que era el millor patrimoni del Vell Continent.»

Resulta bastant xocant que aquest Steiner que, segons Vargas Llosa, tem per la uniformització cultural a nivell europeu, siga el mateix Steiner que en una entrevista afirma no entendre que el gallec siga obligatori en una universitat espanyola. Però sobretot resulta preocupant que Steiner vulga negar-li al gallec aquesta obligatorietat afirmant que no és una llengua amb una literatura destacable (de fet, nega la comparació amb el cas català, argüint que aquest sí que compta amb una «literatura impressionant») i que la promoció d’aquesta afavoreix un procés de divisió regional i, per tant, l’odi ètnic. Aquesta mena de tírria de Steiner cap a certes llengües irrellevants es manifesta també en un altre fragment de l’entrevista en què Steiner aventura que l’arrel del conflicte basc i de la violència d’ETA podria trobar-se en l’idioma basc.

La postura de Steiner, però, sí que s’entén des del seu temor als odis ètnics, al xovinisme nacionalista i als regionalismes desaforats. Evidentment, si un idioma determinat esdevé una eina de divisió i aïllament, una eina d’exaltació d’allò propi i de rebuig sistemàtic i irracional d’allò aliè, sí que podria qüestionar-se la seua utilitat a l’hora de contribuir a la convivència i la comunió paneuropea i, per extensió, global. Tanmateix, si viure en —o amb— una llengua és una manera de viure en —o amb— el món (el de tots i totes, obert) i no en un món (el de cadascú, tancat); si el nacionalisme no és opac a allò que ve de fora, si no engendra ni pretén engendrar cap odi ètnic, el temor a la pluralitat es desinfla. La pluralitat no és ja un inconvenient sinó, com el mateix Steiner afirma en rebutjar la uniformització globalitzadora, el millor avantatge.

Segons conta la mitologia, Europa era una bonica princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir, aficionada a passejar vora la mar. Zeus, com no podia ser d’altra manera tenint en compte el seu tarannà, s’enamorà de la princesa i per tal de seduir-la (o violar-la) es transmutà en bou i aprofità un dels passeigs d’Europa per la platja per apropar-se-li. La princesa, veient que el bou era mans, l’acaronà i acabà pujant-li al llom, la qual cosa fou aprofitada per Zéus-bou per arrencar a córrer mar endins, portant Europa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seua autèntica identitat. Aleshores, segons la versió més edulcorada del mite, Europa s’enamorà perdudament de Zeus i amb ell engendraren tres fills: Minos, Radamant i Sarpedó. D’acord amb una altra versió, menys light que l’anterior, Europa no s’enamorà de Zeus, sinó que aquest, en arribar a les platges de Creta, la violà.

Aquest contrast entre ambdues versions del mite a l’hora de definir la naturalesa consentida o no de les relacions entre Zeus i Europa coincideix quasi a la perfecció amb les dues maneres existents de concebre la relació d’Europa-Occident amb la resta del món. D’una banda, en la línia de la primera versió del mite, s’ha dit que Europa ha intentat compartir amb la resta del món la seua tradició cultural de manera pacífica i amatent. De l’altra, d’acord amb la segona versió, s’ha afirmat que Occident, marcat pel pecat original que representa la violació d’Europa per part de Zeus, ha “violat” al seu torn la resta del món, imposant-hi la seua cultura i civilització de manera violenta i interessada.

La curiosa transcendència del mite del rapte d’Europa més enllà de l’esfera mitològica no s’acaba ací. L’element bàsic del mite, el rapte en si mateix, és també un element a tindre en compte, ja que es troba relacionat amb l’origen del concepte actual d’Europa-Occident. Aquest concepte, pràcticament com l’entenem avui en dia, apareix per primera vegada a l’edat mitjana amb l’objectiu clar de diferenciar el món cristià (Europa-Occident) del món musulmà. Fins aleshores, el continent europeu s’havia dividit en l’Imperi romà occidental, l’oriental i les terres que escapaven al domini llatí; no existia, per tant, un tot cultural o polític anomenat Europa. Amb l’expansió del cristianisme açò comença a canviar: el continent europeu s’uniformitza culturalment i religiosa,  i encunya el concepte d’Europa (la cristiandat) com un tot que va més enllà de la geografia i que s’oposa a l’Islam.

La construcció d’aquest nou concepte d’Europa s’inicia, doncs, a l’edat mitjana i continua fins als nostres dies (tenint especial rellevància les aportacions del Renaixement i del Romanticisme). Tanmateix, aquest nou edifici que és Europa es construeix (i ací ve la importància del mite d’Europa) en base a un rapte. En aquest cas no es tracta del rapte d’una princesa fenícia, sinó del d’una cultura: la cultura hel·lenística. L’Europa que construeix aquest nou concepte per definir la civilització suposadament pròpia dels europeus és eminentment occidental i cristiana, però la base d’aquesta nova Europa (Grècia i l’hel·lenisme) és oriental i musulmana. I no només està en mans musulmanes l’hel·lenisme geogràfic (és a dir, els territoris que formaren part del món hel·lenístic), sinó també la cultura hel·lenística (el saber clàssic està en possessió dels erudits musulmans). Però els europeus obvien aquests fets i s’apropien la cultura clàssica grega (de la mateixa manera que Zeus rapta una princesa oriental, els europeus segresten una cultura de l’Orient), situant-la en la base d’allò que anomenaran civilització europea.

Acabem de veure,  doncs, com el mite del rapte d’Europa és molt menys innocent del que pot semblar-nos a simple vista. La breu història d’una més de les nombroses aventures amoroses de Zeus ha esdevingut una espècie de matrioixka russa, que ha demostrat contenir més d’una sorpresa. Amb aquesta curiosa història del mite d’Europa podeu fer-vos una idea de fins a quin punt ha donat de si la primera classe d’Àfrica i Àsia Contemporànies, una assignatura que promet bastant.

1) Davant la crisi, la major part dels votants europeus han preferit refugiar-se en la dreta més rància, en lloc de buscar la resposta al problema en l’esquerra —encara que caldria veure fins a quin punt l’anomenada “esquerra” és de debò esquerrana—. És a dir, que Europa ha decidit posar-li un pedaç a la roda punxada de la bicicleta econòmica, en comptes de canviar-la o de comprar una bicicleta nova de trinca. Ja veurem què fem quan la roda es torne a buidar.

2) Al País Valencià, hem d’estar doblement preocupats, ja que la dreta no només ha aconseguit guanyar vots de la crisi, sinó també de la corrupció, dels abusos sistemàtics i de tota mena (en educació, en urbanisme…), i dels intents de la resta de partits per fer veure a l’electorat que hi ha vida més enllà de Francisco Camps i els seus amiguitos. Uns s’han enfonsat encara més, altres han aconseguit resistir l’embat com han pogut, però el resultat és negatiu de totes maneres.

En definitiva, aquells que han perdut —o que no han guanyat— hauran de veure per què ho han fet  i què han de fer per solucionar-ho, i els vencedors hauran de saber gestionar la victòria. D’ací a 5 anys, més Europa.

El problema és el de sempre: la voluntat de Madrid d’erigir-se en nucli central i vertebrador (?) de les comunicacions ferroviàries espanyoles fa que el disseny d’aquestes no puga ser més que radial, és a dir, des del centre i per al centre. Així, el fet que totes les línies d’alta velocitat hagen de passar per la Puerta del Sol ens deixa als de la perifèria amb una mà al davant i l’altra al darrere. Aquesta voluntat de centralització l’únic que aconsegueix és posar traves al desenvolupament econòmic del País Valencià i, per tant, negar el propòsit fonamental del corredor mediterrani: vertebrar els territoris de la conca mediterrània i connectar-los de manera econòmicament eficaç amb la resta d’Europa.

El port de València, el primer port de l’Estat espanyol i del Mediterrani occidental i un dels 10 primers ports europeus, queda parcialment aïllat de bona part de la seua àrea d’influència potencial per culpa d’aquesta voluntat centralitzadora. Els contenidors que arriben diàriament al port de València (i a la resta de ports valencians) han de passar necessàriament per les nostres carreteres, encarint-ne i dificultant-ne el transport (o dit d’altra manera, espantant la inversió), i col·lapsant les nostres comunicacions.

Perquè la negació per part dels successius governs centrals i de la Generalitat (d’un i altre color, és clar!) d’un dels eixos tradicionals de comunicació de la península Ibèrica (o no ha estat sempre fluid l’intercanvi nord-sud i viceversa en les nostres terres? Què li ho diguen a Jaume I, per exemple!) no només malmet la nostra economia, sinó que també afecta negativament la nostra vida quotidiana. Degut a la inacció d’uns i altres, els valencians i les valencianes hem de veure com la xicoteta franja que separa les muntanyes de l’interior del país i la costa s’omple sense sentit de carreteres i més carreteres, d’asfalt i més asfalt (això a la nostra comarca és més que evident). La falta de voluntat política dels governs central i autonòmic per culminar la vertebració ferroviària del País Valencià ens impedeix anar en tren de Dénia a València i ens força a emprar i pagar l’AP-7 i tot un rosari de calçades secundàries. Tot açò malmet de manera evident la nostra qualitat de vida, i encara més en un moment de crisi econòmica i ambiental, quan la inversió estatal i autonòmica hauria de dirigir-se a mitjans de transport econòmics (i, per tant, públics) i sostenibles, com el ferrocarril.

Per tot això, em sembla que el projecte de corredor mediterrani anunciat pel govern central no respon a les necessitats dels valencians i les valencianes d’un nexe ferroviari d’unió amb la resta del continent europeu i d’un sistema de transport públic, de qualitat i ecològic, que vertebre el País Valencià en la seua totalitat. No ens mereixem menys.

[Publicat, amb alguns canvis, al Canfali Marina Alta del dissabte 9 de maig del 2009]

Acabada la guerra l’any 1945, el president nord-americà H. S. Truman decidí que era hora de tallar l’aixeta i, sense previ avís, signà la fi del pla. De sobte, el Primer Ministre britànic Clement Attlee es quedà sense recursos per alimentar el seu poble. La Gran Bretanya havia guanyat la guerra, però l’esforç havia estat tan gran que semblava que l’hagueren perduda. Aleshores es decidí enviar al cèlebre economista J. M. Keynes als EUA per aconseguir l’ajuda de Washington. Keynes esperava aconseguir 6 bilions de dòlars sense interessos, però l’únic que aconseguí fou un préstec de 3,75 bilions amb un 2% d’interessos que haurien de tornar en cinquanta pagaments anuals. A més a més, a partir d’aquell moment les lliures esterlines foren plenament convertibles en dòlars nord-americans.

Per fer front al préstec, el Regne Unit s’hagué d’estrènyer el cinturó, tant que el racionament de menjar fou major que durant la Guerra. Els 3,75 bilions de dòlars anaren pagant-se anualment i l’economia britànica quedà lligada definitivament a la nord-americana. Com havien de fer la seua si estaven agafats d’allà on més cou? No fou fins al 31 de desembre del 2006, després d’alguns ajornaments, que el deute quedà resolt definitivament amb un últim pagament de 83 milions de dòlars (45,5 milions de lliures esterlines).

No obstant, per als britànics el problema continua essent el mateix, només han passat d’estar agafats per la butxaca, a estar-ho ara per altres llocs. Cite textualment Andrew Marr: «How do you mantain independence and dignity when you are a junior partner, locked into defence systems, intelligence gathering and treaties with the world’s greatest military giant?». Bona pregunta.