Hic et nunc

Font: HUBLIN, JJ. (2009). “The origin of Neandertals”. PNAS, 106 (38): 16.022-16.027.

Probablement, el tema que més m’apassiona de tot el conjunt de coneixements que s’emparen sota la denominació de “prehistòria”, més enllà dels diferents models socials i culturals que permeteren l’aparició d’estructures protoestatals, siga tota la problemàtica i la discussió derivada de l’estudi de l’evolució i la filogènia del llinatge humà. En conseqüència, i aprofitant que l’època d’exàmens és propensa als refregits i al copia-apega, ací vos deixe unes quantes línies que he redactat recentment per a un treball de classe sobre la qüestió de l’origen i la filogènia dels neandertals.

Els neandertals (Homo neanderthalensis) són l’espècie d’homínid que millor coneixem després de la nostra. El debat sobre el seu origen i el seu lloc en l’esquema evolutiu del llinatge humà, més de 150 anys després d’haver-se iniciat, està encara molt lluny de tancar-se. La península Ibèrica ha jugat un paper important en aquest debat, ja que, un dels seus jaciments (el de la Sima de los Huesos, a Atapuerca) ha contribuït i molt a eixamplar radicalment la discussió i a obrir nous horitzons per al debat.

A l’hora d’examinar la filogènia dels neandertals (la cronologia dels quals es situa entre els anys 130.000 i 28.000 AP) cal distingir entre dues hipòtesis sobre la seua adscripció específica. Tradicionalment, se l’ha considerat com a una subespècie d’Homo sapiens i, com ha tal, ha rebut el nom d’Homo sapiens neanderthalensis. Aquesta hipòtesi, tot i que continua essent recolzada per autors com Wolpoff, actualment és rebutjada per la major part de la comunitat científica, que consideren els neandertals una espècie distinta, denominada H. neanderthalensis.

Un cop resolta aquesta primera qüestió, cal que passem a examinar algunes de les diferents teories existents sobre l’origen i la classificació evolutiva dels neandertals. Podem distingir tres grans hipòtesis:

En primer lloc (esquema A), aquella que considera que l’últim avantpassat comú entre els humans anatòmicament moderns i els neandertals serien els Homo antecessor. Aquest hauria evolucionat a Europa fins a donar lloc a l’Homo heidelbergensis, a partir del qual s’hauria desenvolupat l’H. neanderthalensis. A Àfrica, en canvi, l’H. antecessor hauria evolucionat cap a l’Homo rodhesiensis i, posteriorment, aquest hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. D’acord amb aquesta hipòtesi (defensada per Arsuaga i Martínez, en base a les excavacions fetes a Atapuerca) la separació entre el llinatges de neandertals i sàpiens s’hauria produït fa entre 800.000 i 600.000 anys.

En segon lloc (esquema C), la hipòtesi que nega l’existència com a espècie de l’H. antecessor i afirma que l’últim avantpassat comú d’H. sapiens i H. neanderthalensis hauria estat l’H. heidelbergensis, que hauria sorgit a Àfrica fa uns 800.000 anys i s’hauria dispersat per Europa i Àsia, on hauria evolucionat de diferent manera. Aquesta seria la hipòtesi recolzada per autors com Rightmire i Stringer. Aquesta hipòtesi fixa la separació d’ambdós llinatges al voltant del 300.000 AP.

I en tercer lloc (esquema B), aquella hipòtesi que classifica els H. heidelbergensis i H. antecessor com a formes arcaiques d’H. neanderthalensis. Segons aquesta hipòtesi, els neandertals serien el resultat europeu (fruit, segons Hublin i el model d’acreció, de successius aïllaments de les poblacions del Vell Continent) de l’evolució de l’H. rhodesiensis, que a l’Àfrica, en canvi, hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. La separació entre ambdós llinatges, d’acord amb aquest model, s’hauria produït fa entre 500.000 i 400.000 anys. Autors com Simpson recolzen aquesta hipòtesi.

A banda d’aquestes tres hipòtesis bàsiques n’existeixen moltes altres (com la de Klein que afirma que l’H. ergaster evolucionà de manera independent a Àfrica, on acabà donant lloc a l’H. sapiens fa uns 400.000 anys; a Àsia, on evolucionà en H. erectus durant el Pleistocé mitjà, i a Europa, on donà lloc a l’H. neanderthalensis), que han procurat també aportar una mica de llum a una més de les tenebres a què ens té acostumats la prehistòria.

Què diferencia els humans de la resta d’animals? Des de temps immemorials, els humans hem intentat obsessivament respondre aquesta pregunta. Una manera que hem tingut de fer-ho ha estat pensar que les particularitats humanes ens venen donades pel fet de ser el rovellet de l’ou de l’univers: “nosaltres”, els humans, som superiors als altres éssers del cosmos (animals o el que siga) ja que hem estat creats per Déu a imatge i semblança seua (quina humilitat!); les nostres especificitats estan determinades ja inicialment per la manera i el motiu de la nostra creació. El pensament mític resol amb aquesta simple jerarquització (els humans som superiors que els altres animals i precisament per això som diferents) el problema de la diferenciació entre humans i no humans.

El pensament crític o racional, però, no accepta l’elaboració mítica i radicalment teòrica que defineix l’ésser humà com un ésser diferent i superior a la resta pel simple fet (no demostrat empíricament, per cert) d’haver estat creat de manera especial per un suposat Déu. Així doncs, per tal de respondre a la pregunta que ens plantejàvem al principi (què diferencia els humans de la resta d’animals?), el pensament racional recorre a la ciència.

I què ha dit la ciència sobre la diferenciació entre els humans i la resta dels animals? Ha dit moltes coses. Ha dit que humans i no humans ens diferenciem pel fet que els primers emprem instruments i els segons no, la qual cosa s’ha demostrat que és falsa, ja que altres primats com els ximpanzés i els orangutans també n’utilitzen. Ha dit que és el llenguatge allò que ens fa humans, i sembla que és un tret fonamental a l’hora de definir-nos, ja que la resta dels éssers vius no disposen d’un sistema de llenguatge tan complex com el nostre, però no hem d’oblidar que els altres animals també disposen de sistemes de comunicació molt desenvolupats. Ha dit que és la memòria (el “tindre un passat”) allò que ens diferencia de la resta d’animals, però tampoc, estudis han demostrat que animals no humans són capaços de recordar-se’n de les coses. I finalment, també ha dit que el principal tret diferenciador dels humans és la capacitat de pensar en el demà, de planificar i projectar de cara al futur. Però sembla ser que tampoc és això el que ens fa únics als humans.

Llig al número d’aquesta setmana d’El Temps una entrevista en què el primatòleg Josep Call diu que estudis recents han demostrat que els bonobos, els ximpanzés i els orangutans són capaços de seleccionar un instrument al vespre, endur-se’l dalt l’arbre, on dormen, i a l’endemà baixar-lo i utilitzar-lo per a qualsevol cosa. Com diu el text “quan l’escullen no tenen cap servei per a l’instrument, però l’endemà l’agafen i baixen”. Un altre exemple és el d’un ximpanzé d’un zoo de Suècia que gaudeix tirant pedres als visitants: “com que els cuidadors ho saben, intenten que no en tingui a mà. Però ell, abans que els visitants hi arribin, va a llocs de la instal·lació on hi ha trossos de ciment que pot trencar, fa com discs de la mida adient i prepara piles de pedres. I quan la gent hi arriba, patam! Això és planificar”. És cert que hi han altres animals que es preparen de cara al futur (com les formigues, que acumulen menjar, o els ocells, que fan el niu), però “la seva resposta és controlada per paràmetres hormonals, de llum, etc.”, és a dir que ho fan automàticament quan es presenten unes determinades condicions o quan arriben a un determinat estat fisiològic. Els primats dels estudis que hem comentat més amunt, en canvi, si no tenen la necessitat, per exemple, de guardar l’instrument, no el guarden.

Aquests estudis no volen dir que els primats tinguen la mateixa capacitat de planificació que nosaltres (que es sàpia no planifiquen les vacances d’un any per l’altre ni res d’això), però ens demostren que la línia que ens separa als humans de la resta dels éssers vius no és tan clara ni tan evident com la pintaven (i la pinten) aquells que creien (i creuen) que l’home fou creat per Déu ex professo tal i com és en l’actualitat, sense cap evolució.

Quin dels tres cranis és el d’un Homo sapiens?

Anem a fer un poc d’etimologia. La paraula llatina homo, de la qual deriva el nostre home, significava originalment nascut de la terra, ja que, etimològicament, homo, deriva d’humus, que significa terra. Així, la pròpia etimologia llatina ens recorda que som un més dels éssers de la natura, un animal qualsevol fill de la mare terra.

En canvi, el vocable grec per a home, ánthropos (ἄνθρωπος), remarca allò que ens diferencia de la resta d’animals. Ánthropos, en grec, significava originalment el que mira cap amunt. Segons el filòsof Plató és precisament això, el fet d’examinar allò que veu, el que diferencia l’home, ánthropos, de la resta d’éssers de l’Univers.

Enllaçant aquesta curiosa reflexió etimològica amb l’estudi de la filogènia humana (toma!), i aplicant-hi la cèlebre qüestió de què va ser abans, l’ou o la gallina? podem plantejar-nos la següent pregunta: quin és el primer homínid que passa de ser un simple homo (no Homo, atenció) a ser també un ánthropos? És a dir, quin fou el primer homínid que desenvolupà un pensament crític, que començà a preguntar-se pel món que l’envoltava? L’Homo ergaster, l’Homo erectus, el Heidelbergensis, el Neanderthalensis, el Sapiens, tots ells (i algun altre) són ferms candidats al títol. Però, quin de tots fou el primer en abstraure’s? Vés tu a saber.

Eixa és una de les “grandeses” de la prehistòria (en tant que període de la història i en tant que disciplina científica que estudia aquest període), que ben poques coses poden saber-se del cert.

Fa aproximadament entre 10 i 8 milions d’anys [1], el moviment de les plaques tectòniques aràbiga i africana acabà donant lloc a la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Les muntanyes que s’originaren amb la falla separaren l’Àfrica occidental i central de l’est africà, impedint l’arribada dels núvols provinents de l’Atlàntic a la part oriental, la qual cosa donà lloc a la transformació de la selva humida de l’orient africà en un bosc clar primer i en sabana després.

Les cadenes muntanyoses, no sols impedien el pas cap a l’est dels núvols plens d’aigua, sinó també el trànsit d’animals d’una part a l’altra del continent africà. Aquesta incomunicació entre els animals situats a ambdós costats de la vall del Rift, afavorí que el procés evolutiu es produïra de manera diferent. A la part occidental de la falla, els hominoideus no patiren la transformació del seu entorn i han evolucionat fins a donar lloc als goril·les i ximpanzés actuals. A la part oriental, però, el canvi del medi natural degué afavorir la selecció d’un mètode de locomoció més eficaç d’acord amb el nou hàbitat: el bipedisme. Així, els homínids —els hominoideus bípedes— esdevingueren la forma de primat millor adaptada al nou entorn i aconseguiren sobreviure al canvi ambiental. Aquests primers homínids bípedes de l’Àfrica oriental serien els avantpassats de l’Homo sàpiens actual.

I fins ací arriba la hipòtesi proposada pel paleontòleg francés Yves Coppens i batejada com East Side Story. Els descobriments, però, de restes d’altres homínids com el Sahelanthropus tchadensis o l’Australopithecus bahrelghazali que, per la seua localització —s’han trobat al Txad, al nord-oest de la falla del Rift— i datació —al Sahelanthropus se li calculen més de 7 milions d’anys— compliquen bastant la credibilitat de la hipòtesi de Coppens.

Hi ha qui diu que som fruit de la voluntat i bondat de Déu. Històries! No som més que el resultat d’un accident geològic, d’una sèrie de factors geoclimàtics que poc tenen a veure amb divines creacions i coses d’aquestes.

———
[1] En realitat el procés de formació de la falla del Rift havia començat molt abans, fa uns 30 milions d’anys.