Hic et nunc

L’any 1599 es celebrà a València un doble esdeveniment de rellevància internacional. Felip III de Castella contreia matrimoni amb Margarida d’Àustria alhora que l’arxiduc Albert d’Àustria es casava amb la seua cosina Isabel Clara Eugènia, sobirana dels Països Baixos i germana del ja finat Felip II de Castella. Arran del reial casori, la ciutat de València hagué d’acollir durant uns mesos tota la cort de la Monarquia Hispànica. Per tal de poder-hi allotjar la noblesa estrangera –principalment castellana–, els nobles valencians hagueren d’obrir els seus palaus i acollir-hi els forasters assistents al doble casament.

Tot i que l’esdeveniment fou cantat pels poetes i celebrat per tota la ciutat, també posà de manifest les diferències existents entre la poderosa noblesa castellana, que ocupà els llocs principals en les celebracions, i la menys potent noblesa valenciana, que fou relegada a un segon terme. Com afirma Joan Fuster a Poetes, moriscos i capellans, els greuges que hagué de patir la ciutat foren múltiples, fins al punt que «les autoritats municipals van ser excloses dels llocs d’honor en la Seu, per a la cerimònia de les bodes».

Però els afronts provocats per la presència de la noblesa castellana al Cap i Casal no acabaren amb la celebració de les noces, sinó que la ciutat hagué de patir-los fins i tot després de la partida dels forasters («lo mejor del Manzanares», segons Lope de Vega), que havien deixat els seus allotjaments en un estat lamentable. Així ho recollí Pere Joan Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, en el seu dietari:

«Dilluns a 10 de maig 1599, entre quatre i cinc hores de la vesprada, entraren en casa de don Jaume Sorell a netejar-li lo pou que los de l’almirant que allí aposentaven i ell també, l’havien embrutat tot de sucietat i bacins. I de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts de la pudor. I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat han fet lo mateix dels pous, i tots los aposientos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València ab tal bruta gent, i més que l’Hospital General està molt ple de pobra gent perquè totes les quadres a cada part hi ha dos llits, u davant de altre, plens de malalts forasters, lo que no s’ha vist molts anys ha en València.»

Com fa reflexionar Joan Francesc Mira al seu magnífic Jesús Oliver d’Els treballs perduts, els castellans «després n’han fetes moltes més, de rapinyes, però ja eren regulars, permanents i sota empara de la llei i la força instituïda». De ponent…

Aquestes coses dels blogs –com la inspiració, de la qual depenen– són així, van i venen. Últimament, sembla que han anat més que han vingut i fa més d’un mes que no done senyals de vida. La faena de la Universitat em deixa ben poc de temps per escriure quatre ratlles per ací. A més, el fet d’anar de bòlit amb altres múltiples quefers no em deixa el cap lliure per dedicar-me a pensar articles i eixes coses que fem els desqueferats que escrivim per aquestes contrades. Sembla, però, que hui un raig de llum m’ha il·luminat i alguna cosa escriuré abans de continuar passat apunts a net, la tasca estrella d’aquests dies. Bé, deixem-nos de donar voltes i som-hi.

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.

Ja em perdonareu si últimament no actualitze massa el blog, però la universitat i la resta de quefers que m’ocupen no perdonen i no em deixen pràcticament ni un minut per a escriure res per ací, més enllà d’articles de copia-apega com el d’avui. Precisament aquests dies estem ocupats, jo i els meus companys de classe, amb les revoltes i crisis que a partir de 1640 minaren l’estabilitat de la Monarquia Hispànica. Llegint manuals i monografies m’he trobat amb el següent fragment del llibre La España imperial 1469-1716 de l’historiador J. H. Eliott. La negreta és meua.

«Sublevadas Cataluña y Portugal, existían todas las probabilidades de que las restantes provincias se esforzasen, tarde o temprano, por seguir su ejemplo. Ya en el otoño de 1640 el embajador inglés en Madrid escribió a su patria que “Aragón y Valencia empiezan a agitarse”, pero, pese a las llamadas de ayuda de los catalanes, se mostraron reacios a unir su suerte a la de Cataluña del mismo modo que los catalanes no habían ayudado a las Germanías valencianas en 1520 o a los aragoneses en 1591. Una de las mayores suertes de la Casa de Austria fue que los Estados de la Corona de Aragón, difíciles e intratables por separado, no acudieron jamás en ayuda los unos de los otros en los casos de emergencia y no presentaron jamás un frente unido. Este fracaso, que refleja el extraordinario provincialismo de catalanes, aragoneses y valencianos en los años que siguieron a la unión de las coronas, fue posiblemente la salvación de la dinastía en la década más peligrosa de la existencia de la Monarquía: la de 1640-1650. Si Aragón y Valencia hubiesen acudido en ayuda de los catalanes, la península ibérica de mediados del siglo XVII hubiese vuelto a la situación de mediados del XV, dividida en tres bloques: Portugal, Castilla y la Corona de Aragón.»

«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

Font: HUBLIN, JJ. (2009). “The origin of Neandertals”. PNAS, 106 (38): 16.022-16.027.

Probablement, el tema que més m’apassiona de tot el conjunt de coneixements que s’emparen sota la denominació de “prehistòria”, més enllà dels diferents models socials i culturals que permeteren l’aparició d’estructures protoestatals, siga tota la problemàtica i la discussió derivada de l’estudi de l’evolució i la filogènia del llinatge humà. En conseqüència, i aprofitant que l’època d’exàmens és propensa als refregits i al copia-apega, ací vos deixe unes quantes línies que he redactat recentment per a un treball de classe sobre la qüestió de l’origen i la filogènia dels neandertals.

Els neandertals (Homo neanderthalensis) són l’espècie d’homínid que millor coneixem després de la nostra. El debat sobre el seu origen i el seu lloc en l’esquema evolutiu del llinatge humà, més de 150 anys després d’haver-se iniciat, està encara molt lluny de tancar-se. La península Ibèrica ha jugat un paper important en aquest debat, ja que, un dels seus jaciments (el de la Sima de los Huesos, a Atapuerca) ha contribuït i molt a eixamplar radicalment la discussió i a obrir nous horitzons per al debat.

A l’hora d’examinar la filogènia dels neandertals (la cronologia dels quals es situa entre els anys 130.000 i 28.000 AP) cal distingir entre dues hipòtesis sobre la seua adscripció específica. Tradicionalment, se l’ha considerat com a una subespècie d’Homo sapiens i, com ha tal, ha rebut el nom d’Homo sapiens neanderthalensis. Aquesta hipòtesi, tot i que continua essent recolzada per autors com Wolpoff, actualment és rebutjada per la major part de la comunitat científica, que consideren els neandertals una espècie distinta, denominada H. neanderthalensis.

Un cop resolta aquesta primera qüestió, cal que passem a examinar algunes de les diferents teories existents sobre l’origen i la classificació evolutiva dels neandertals. Podem distingir tres grans hipòtesis:

En primer lloc (esquema A), aquella que considera que l’últim avantpassat comú entre els humans anatòmicament moderns i els neandertals serien els Homo antecessor. Aquest hauria evolucionat a Europa fins a donar lloc a l’Homo heidelbergensis, a partir del qual s’hauria desenvolupat l’H. neanderthalensis. A Àfrica, en canvi, l’H. antecessor hauria evolucionat cap a l’Homo rodhesiensis i, posteriorment, aquest hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. D’acord amb aquesta hipòtesi (defensada per Arsuaga i Martínez, en base a les excavacions fetes a Atapuerca) la separació entre el llinatges de neandertals i sàpiens s’hauria produït fa entre 800.000 i 600.000 anys.

En segon lloc (esquema C), la hipòtesi que nega l’existència com a espècie de l’H. antecessor i afirma que l’últim avantpassat comú d’H. sapiens i H. neanderthalensis hauria estat l’H. heidelbergensis, que hauria sorgit a Àfrica fa uns 800.000 anys i s’hauria dispersat per Europa i Àsia, on hauria evolucionat de diferent manera. Aquesta seria la hipòtesi recolzada per autors com Rightmire i Stringer. Aquesta hipòtesi fixa la separació d’ambdós llinatges al voltant del 300.000 AP.

I en tercer lloc (esquema B), aquella hipòtesi que classifica els H. heidelbergensis i H. antecessor com a formes arcaiques d’H. neanderthalensis. Segons aquesta hipòtesi, els neandertals serien el resultat europeu (fruit, segons Hublin i el model d’acreció, de successius aïllaments de les poblacions del Vell Continent) de l’evolució de l’H. rhodesiensis, que a l’Àfrica, en canvi, hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. La separació entre ambdós llinatges, d’acord amb aquest model, s’hauria produït fa entre 500.000 i 400.000 anys. Autors com Simpson recolzen aquesta hipòtesi.

A banda d’aquestes tres hipòtesis bàsiques n’existeixen moltes altres (com la de Klein que afirma que l’H. ergaster evolucionà de manera independent a Àfrica, on acabà donant lloc a l’H. sapiens fa uns 400.000 anys; a Àsia, on evolucionà en H. erectus durant el Pleistocé mitjà, i a Europa, on donà lloc a l’H. neanderthalensis), que han procurat també aportar una mica de llum a una més de les tenebres a què ens té acostumats la prehistòria.

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Llegint un manual d’història contemporània d’Espanya suposadament seriós*, en el capítol dedicat a l’economia espanyola de l’època de la Restauració borbònica, em trobe amb el següent fragment: “Por lo demás, también las regiones exportadoras —provincias vascongadas, Cataluña, Comunidad valenciana [sic] o muchos núcleos andaluces de Huelva y Jerez— tuvieron un ritmo de crecimiento económico más fuerte que aquéllos que no se orientaron a la exportación”. Comunidad valenciana? A la fi del segle XIX? Si encara resultarà que la Comunitat ha sigut, és i serà la unidad de destino en lo universal dels habitants de les terres compreses entre el Sénia i el Segura.

———
* JOVER ZAMORA, J. M., GÓMEZ-FERRER, G. i FUSI, J. P., España: sociedad, política y civilización (siglos XIX y XX), Madrid, Debate, 2001.

Desembre del 1944, la derrota de l’Alemanya nazi és imminent. Hitler es troba aïllat al seu despatx de la Reichskanzlei, decaigut pel negre futur que li espera al seu Reich dels Mil Anys. Els ministres del règim pensen que cal donar un colp d’efecte perquè Hitler recupere els ànims i torne a fer creure el poble alemany en la victòria. Així, Joseph Goebbels idearà un pla per tal de refer Hitler i que aquest puga pronunciar el discurs definitiu que canviarà el rumb de la guerra. Hi haurà, però, un petit problema: l’elegit per tornar-li la capacitat oratòria a Hitler serà el seu antic professor d’interpretació, Adolf Israel Grünbaum. Exacte, un jueu.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.