Hic et nunc

Diuen els entesos en la matèria que la millor manera de superar un trauma és parlar-ne. El fet de compartir amb els altres una experiència viscuda requereix abans un esforç de reflexió interna, de racionalització i de revisió d’allò que ens ha passat. Cal que, d’alguna manera, tornem a viure l’experiència traumàtica en qüestió, aquesta vegada, però, sent nosaltres els encarregats d’organitzar el relat i de posar les coses que han passat cadascuna al seu lloc. Aquest esforç de representació mental del trauma ens ajuda a suavitzar-lo, assumir-lo i, en definitiva, superar-lo.

Aquesta és la teoria de psiquiatres i psicòlegs, i cal reconèixer que, dins de les seus possibilitats, sembla que funciona. És per això que podem pensar, sense por a equivocar-nos massa, que potser fou aquesta necessitat d’expulsar el trauma, de llevar-se’l de damunt, el que portà Gabriel Chevallier a escriure La por, una obra que, tot i la seua qualitat, ha passat molt desapercebuda entre el públic lector general. Qui és, però, Chevallier? Quin trauma fou el que visqué i plasmà en aquest llibre? Vegem-ho.

Fill d’un ajudant de notari, Gabriel Chevallier nasqué l’any 1895 al si d’una família lionesa relativament acomodada. Després d’haver passat per diversos col·legis, a l’edat de setze anys començava els seus estudis a l’École nationale des beaux-arts de Lió. Tres anys més tard, però, quan tot semblava anar en proa per al jove Gabriel, sobrevingué la tragèdia: havia esclatat la Primera Guerra Mundial.

Chevallier, membre de la quinta del quinze, és mobilitzat i enviat al front, on és ferit després d’un any a primera línia. Tot i això, continuarà a la trinxera fins al final del conflicte, tres hiverns més tard. Un cop acabada la guerra, retornat a la vida civil, exercirà de periodista, de dissenyador, de viatjant, de petit industrial i, el que més ens interessa, d’escriptor.

Chevallier, per tant, sobrevisqué a la guerra, és evident, i, a més, ho va fer tant físicament –no el pelaren al front– com psicològicament –pogué reprendre la (seua?) vida. Una guerra, però, no és quelcom que s’oblide fàcilment. No deu ser fàcil dormir tranquil·lament després d’haver estat durant quatre anys poca cosa més que un “aspirant a cadàver”. En altres paraules: no deu ser gens fàcil refer-se per complet després de quatre anys de passar autèntica i continuada por.

Perquè, tal i com Chevallier, a través del seu alter ego a la novel·la, el jove Dartemont, afirma quan una infermera li pregunta què ha fet al front, la gran ocupació de la guerra no és altra que PASSAR POR, amb majúscules. Por simplement a la mort, sí, però també i sobretot por –i molta– a una mort dolorosa, tan freqüentment observada –i escoltada– als companys caiguts en la batalla, molt sovint abandonats a la seua agonia en terra de ningú per por –una vegada més– al foc de les metralladores enemigues.

I és que Chevallier, amb la seua novel·la, renuncia per complet a l’heroisme i al lirisme de la guerra i aspira únicament a narrar la realitat del fang de la trinxera, de la pols dels bombardeigs, de la sang i les vísceres del combat. Tot això, en el context d’una guerra a cavall encara entre l’era preindustrial i la plenament industrial, en la qual les càrregues a la baioneta coexistien amb les metralladores i els obusos.

Al remat, darrere de la novel·la de Gabriel Chevallier, més enllà d’aquella voluntat, comentada al principi i atribuïda per nosaltres a l’autor, de superar el trauma de la guerra, hi ha sens dubte –i així ho manifesta ell mateix al prefaci de l’obra– la voluntat ferma de contar la guerra tal com és i d’advertir la gent de les seues funestes conseqüències. El que no sabia Chevallier quan publicà La por és que nou anys més tard gran part de la humanitat s’embarcaria una altra vegada, amb totes les seues forces, en tan terrible activitat com és la de matar-se els uns als altres.

És possible atraure l’atenció del públic general per la lectura d’un llibre d’història? Dit d’una altra manera, és possible aconseguir que un nombre considerable de persones alienes a la disciplina històrica s’interessen per una obra d’història? És evident que sí. Un llibre sobre el passat pot ser un best-seller; és el cas, per exemple, d’Els pilars de la terra, de Ken Follet, o d’El nom de la rosa, d’Umberto Eco, entre molts altres.

Ara bé, en un i altre cas, es tracta d’obres de ficció, de novel·les, i no d’obres científiques elaborades per historiadors a partir de l’anàlisi documental o arqueològica. Així doncs, si és evident que les novel·les històriques poden atraure l’atenció d’un públic amplíssim, podem dir el mateix dels llibres d’història elaborats amb pretensions científiques?

En aquest cas, la resposta és també afirmativa. No són poques les obres d’historiadors i historiadores que han aconseguit atraure l’atenció del públic lector. És el cas, per exemple, de llibres com Montaillou, aldea occitana de Le Roy Ladurie, El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg o El retorn de Martin Guèrra de Natalie Z. Davis.

Aquests tres llibres, tot i tractar-se d’obres històriques absolutament científiques, han aconseguit una extraordinària difusió dins i fora del gremi dels historiadors. I això es deu a múltiples raons, tot i que podríem prioritzar-ne un parell. D’una banda, aquestes obres representaren en el moment de la seua publicació –estem parlant dels anys setanta i huitanta del segle passat– alguns del màxims exponents d’un corrent historiogràfic extremadament innovador aleshores, la microhistòria, més apta potser per a la seua digestió per part dels lectors aliens a la disciplina històrica.

Amb tot, però, allò que realment feia atractives aquestes obres per al públic en general era la recuperació, per part dels historiadors i les historiadores d’aquest període, del relat, de la narració en les seues obres. Calia reaccionar contra l’excessiu cientifisme dels corrents historiogràfics de la postguerra. Calia superar la perspectiva quantitivista i recuperar la narració per tal de fer més atractiu el discurs de l’historiador i apropar-lo al públic general. Tot això, és evident, sense renunciar al rigor científic propi de la tasca de l’historiador.

En definitiva, i responent a la pregunta que ens fèiem al principi, sí que és possible atraure l’interés del públic general cap a una obra d’història. Altres ho han fet abans i feina dels historiadors futurs serà aconseguir tornar-ho a fer en un món, el present, en excés preocupat per les angoixes del futur, i poc disposat a mirar cap enrere, encara que siga precisament per poder encarar aquest futur tan incert –que no ho ha estat sempre d’incert el futur?– amb millors garanties.

«En aquells temps, abans de la Gran Guerra, [...] encara no era indiferent que un home morís o visqués. Quan algú era esborrat del mapa, el seu lloc no era ocupat immediatament, amb ganes d’oblidar els morts, sinó que quedava ferm el buit que havia deixat i els testimonis de la seva mort que hi pogués haver, propers o llunyans, emmudien tan sovint com s’adonaven d’aquella mancança. Quan el foc destruïa una casa de qualsevol renglera de cases d’un carrer, el solar de l’incendi quedava força temps buit, ja que els paletes treballaven a poc a poc, pensant-s’hi, i els veïns més propers i els qui acostumaven a passar per aquell indret recordaven la configuració i les parets de l’edifici desaparegut quan giraven els ulls cap a l’espai on s’havia alçat la casa destruïda. Les coses anaven així aquells dies. A tot allò que creixia li calia molt de temps per créixer, i a tot allò que desapareixia li calia, també, molt de temps per ser oblidat. Totes les coses que havien existit havien deixat rastre. En aquella època, es vivia dels records, com avui es viu de la facultat d’oblidar ràpidament i vigorosament.»

Joseph Roth, La marxa de Radetzky, pàg. 144.

L’abril passat, en plena primavera, vaig tindre l’immens plaer de llegir la Crònica de Ramon Muntaner en edició de Vicent Josep Escartí. La lectura em resultà summament agradable i enriquidora, i no em costà més que unes poques setmanes devorar les vora 500 pàgines de l’obra. Aquesta amenitat de la Crònica de Muntaner es deu, en bona mesura, a la incorporació d’un grapat d’anècdotes –reals o fictícies– que, juntament amb un llenguatge viu i col·loquial i altres mecanismes expressius, aconsegueixen captar per complet l’atenció del lector o oïdor –cal tindre en compte que l’obra està pensada per ser llegida en veu alta– i l’animen a continuar llegint el fantàstic relat. Entre aquestes múltiples i molt diverses anècdotes es troba la que relataré a continuació.

L’any 1285, en el marc de la croada declarada el 1283 contra la Corona d’Aragó per la intervenció de Pere el Gran en els afers sicilians, un exèrcit liderat per Felip l’Ardit, rei de França, entrà a Catalunya pel coll de la Massana amb l’objectiu de deposar Pere el Gran, que havia estat excomunicat i desposseït dels seus títols a favor de Carles de Valois, un dels fills del rei de França, i complir així els designis del Papa. Les tropes franceses avançaren cap al sud, tot ocupant l’Empordà, fins arribar a Girona, la qual es disposaren a assetjar. Mentrestant, un poderós estol croat controlava la costa nord-catalana entre Roses i Sant Feliu de Guíxols, tot protegint les línies d’abastiment franceses i impedint l’arribada de reforços marítims enemics. En relatar aquests esdeveniments, conta Muntaner en el capítol 124 de la seua Crònica que, en plena ocupació de l’Empordà, succeí la següent “meravella”.

Diu el cronista que a la vila de Peralada hi havia una dona que tenia per nom Mercadera i que era “fort e experta fembra, e gran e alta”. Un bon dia, tot i estar la host francesa a les portes de la vila, Mercadera decidí anar a collir cols al seu hort, per a la qual cosa es vestí amb “una gonella d’home” i prengué “una llança, e una espaa que portà cinta e un escut al braç”. Estant en l’hort, Mercadera sentí soroll de campanetes i, curiosa, deixà les cols i anà a veure d’on venia aquella música. Gran fou la seua sorpresa quan veié un cavaller francés, la muntura del qual duia el pitral de campanetes, que “anava ça e lla, que no en sabia per on se n’eixís”. Mercadera, sense perdre ni un moment, corregué cap al cavaller “e sacut-li la llança, e donà-li tal colp de la llança, per les faldes, en la cuixa, que tota la cuixa li passà, e la sella, e apuntà el cavall” el qual “se sentí ferit e llevà’s davant e detràs, així que [el cavaller] fóra caüt si no fós que era ab cadena fermat en la sella”. La dona, veient els sobresalts del pobre animal, s’avançà i “anà a ferir lo cavall per la testera”, tot estabornint-lo. A continuació, prenent l’animal per les regnes, cridà: “cavaller: mort sóts, si no us retets!”. Aleshores, el cavaller, tenint-se per mort i sense cap alternativa, soltà les armes i es rendí. Mercadera li prengué l’espasa, li tragué la llança de la cuixa i el portà fins a Peralada, de la qual cosa “lo senyor rei e l’infant n’Anfòs foren molt alegres e pagats, e li ho feren contar moltes vegades”.

I així fou com una excursió al camp per collir unes quantes cols reportà a Mercadera grans guanys –ja que la dona s’apoderà del cavall i les armes del cavaller i aquest fou redimit a canvi d’un rescat de dos-cents florins d’or– i a Muntaner un exemple perfecte per desprestigiar els enemics francesos davant els lectors o oïdors de la seua Crònica i mostrar “la ira de Déu si era ab ells”. Aquesta suposada ira divina vers la causa de França i del papat, tan evident i justa per a Muntaner, acabà materialitzant-se a principis de la tardor del 1285, quan la campanya es resolgué favorablement als interessos catalanoaragonesos, car els francesos foren expulsats de terres catalanes, i, per tant, Pere el Gran i els seus successors pogueren continuar intervenint en la política mediterrània.

Aquests darrers anys he tingut el plaer de fer un poc de turisme per Europa. He visitat ciutats arreu d’Europa, de Lisboa a Viena, passant per Florència, Berna, Luxemburg, París o Groningen. En total, potser, una vintena de ciutats, una quantitat bastant insignificant però suficient per adonar-se d’algunes coses. Per exemple, d’una bastant evident i alhora inquietant. En general, les ciutats –o, millor dit, les persones que governen aquestes ciutats– acostumen a preocupar-se per la seua història, preocupació que habitualment suposa la conservació i valorització del seu patrimoni. Aquesta inversió en memòria –per dir-ho d’alguna manera–, valuosa ja per ella mateixa, sol reportar a canvi sucosos ingressos derivats del turisme. Val a dir que quan parle del patrimoni d’una ciutat faig referència sobretot al patrimoni arquitectònic, als elements constructius que han quedat del passat de la ciutat en qüestió. Aquest patrimoni urbà, doncs, no inclou només els edificis més emblemàtics, sinó també aquells elements arquitectònics i urbanístics característics que donen personalitat a la ciutat.

Aquesta formula, aparentment tan senzilla, sembla que l’han entesa a la perfecció totes les ciutats que he comentat dalt i, en general, la major part de les ciutats europees. Totes elles han mirat de conservar el seu patrimoni per tal d’aconseguir ciutats més acollidores i amb caràcter, més atractives per als seus habitants i per als visitants d’arreu del món. En casos extrems, fins i tot, s’ha arribat a la reconstrucció total de ciutats destruïdes per la Segona Guerra Mundial, com és el cas de Varsòvia –i és només un exemple entre molts–, el centre històric de la qual fou meticulosament refet pedra a pedra, fins al punt de convertir-se en un dels principals atractius de la ciutat. Hi ha exemples, doncs, de ciutats reconstruïdes, però també de ciutats destruïdes o malmeses per l’abandó i la desídia dels seus responsables polítics. És el cas, per exemple, de la ciutat de València.

El Cap i Casal és un exemple ben clar de deixadesa en la conservació del patrimoni. Deixadesa, és evident, del tot intencionada. Els qui han governat i governen la nostra capital han girat l’esquena a la València històrica i han fixat els ulls i els diners en una nova València dubtosament futurista i completament desconnectada del seu passat. El barri històric, l’antiga ciutat intramurs, com el Cabanyal o l’Horta, en altres temps tan ubèrrima, van desapareixent engolits pel temps i les excavadores, sense que els qui en són responsables facen res per evitar la seua degradació. En lloc d’això, de fet, l’afavoreixen i inverteixen els diners de tots en projectes faraònics i sense cap sentit, completament aliens a l’evolució natural i a les necessitats reals de la ciutat. València, dos mil anys després de la seua fundació, s’està quedant sense passat. A la resta d’Europa, el benestar dels ciutadans, la memòria pública i la història compartida són coses a tindre en compte. Ací, en canvi, l’important  són els diners, l’aparença i la voluntat gratuïta d’enlluernar, a major glòria dels qui manen i de les seues butxaques. Amen.

L’any 1599 es celebrà a València un doble esdeveniment de rellevància internacional. Felip III de Castella contreia matrimoni amb Margarida d’Àustria alhora que l’arxiduc Albert d’Àustria es casava amb la seua cosina Isabel Clara Eugènia, sobirana dels Països Baixos i germana del ja finat Felip II de Castella. Arran del reial casori, la ciutat de València hagué d’acollir durant uns mesos tota la cort de la Monarquia Hispànica. Per tal de poder-hi allotjar la noblesa estrangera –principalment castellana–, els nobles valencians hagueren d’obrir els seus palaus i acollir-hi els forasters assistents al doble casament.

Tot i que l’esdeveniment fou cantat pels poetes i celebrat per tota la ciutat, també posà de manifest les diferències existents entre la poderosa noblesa castellana, que ocupà els llocs principals en les celebracions, i la menys potent noblesa valenciana, que fou relegada a un segon terme. Com afirma Joan Fuster a Poetes, moriscos i capellans, els greuges que hagué de patir la ciutat foren múltiples, fins al punt que «les autoritats municipals van ser excloses dels llocs d’honor en la Seu, per a la cerimònia de les bodes».

Però els afronts provocats per la presència de la noblesa castellana al Cap i Casal no acabaren amb la celebració de les noces, sinó que la ciutat hagué de patir-los fins i tot després de la partida dels forasters («lo mejor del Manzanares», segons Lope de Vega), que havien deixat els seus allotjaments en un estat lamentable. Així ho recollí Pere Joan Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, en el seu dietari:

«Dilluns a 10 de maig 1599, entre quatre i cinc hores de la vesprada, entraren en casa de don Jaume Sorell a netejar-li lo pou que los de l’almirant que allí aposentaven i ell també, l’havien embrutat tot de sucietat i bacins. I de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts de la pudor. I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat han fet lo mateix dels pous, i tots los aposientos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València ab tal bruta gent, i més que l’Hospital General està molt ple de pobra gent perquè totes les quadres a cada part hi ha dos llits, u davant de altre, plens de malalts forasters, lo que no s’ha vist molts anys ha en València.»

Com fa reflexionar Joan Francesc Mira al seu magnífic Jesús Oliver d’Els treballs perduts, els castellans «després n’han fetes moltes més, de rapinyes, però ja eren regulars, permanents i sota empara de la llei i la força instituïda». De ponent…

Aquestes coses dels blogs –com la inspiració, de la qual depenen– són així, van i venen. Últimament, sembla que han anat més que han vingut i fa més d’un mes que no done senyals de vida. La faena de la Universitat em deixa ben poc de temps per escriure quatre ratlles per ací. A més, el fet d’anar de bòlit amb altres múltiples quefers no em deixa el cap lliure per dedicar-me a pensar articles i eixes coses que fem els desqueferats que escrivim per aquestes contrades. Sembla, però, que hui un raig de llum m’ha il·luminat i alguna cosa escriuré abans de continuar passat apunts a net, la tasca estrella d’aquests dies. Bé, deixem-nos de donar voltes i som-hi.

El motiu que m’ha portat a desempolsegar el teclat ha estat la troballa, aquests dies, d’un parell de notícies curioses i, en part relacionades, que m’han fet plantejar-me una qüestió que fins ara no se m’havia passat pel cap. Però anem a pams. La primera notícia, que em va arribar l’altre dia tot i tindre uns quants anys ja (és del 2002), parla d’un estudiant taiwanés que morí a conseqüència d’una hemorràgia cerebral motivada pel fet d’haver estat estudiant 16 hores de mitjana al dia per superar unes oposicions. La segona notícia, apareguda hui mateixa la premsa, fa referència al fet que una empresa japonesa ha estat condemnada a pagar una indemnització a la família d’un treballador que morí d’un infart després de fer una mitjana de 112 hores extra al mes en una cadena de restaurants. Evidentment, la relació entre ambdues notícies rau en el fet que les dues recullen la mort d’una persona a conseqüència d’una sobrecàrrega que podríem considerar laboral, tot i que en el primer cas es tracta d’un estudiant.

La lectura d’aquestes dues notícies m’ha fet plantejar-me una qüestió que pot semblar molt evident però que fins ara no se m’havia ocorregut. Almenys no en aquests termes. Sempre que en classe m’han parlat o a casa he llegit sobre la revolució industrial i els inicis del moviment obrer, una de les qüestions bàsiques, que sempre apareix quan es tracten aquests temes, és la de les condicions de vida del primer proletariat industrial. Com tots sabeu, les condicions de treball i vida de la nova classe obrera eren pitjor que pèssimes: fèrria disciplina, salaris molt baixos, jornades inacabables, condicions ambientals molt deficients, cap assistència en cas de malaltia o accident, insalubritat dels barris obrers, segregació social, etcètera. No crec que faça massa falta afegir res més, tots podem fer-nos una idea de com (mal)viuria aquella gent.

Doncs bé, si el fet d’haver treballat de manera extraordinària unes 112 hores al mes (si dividim ens ixen, més o menys, uns tres hores extra al dia) li ha causat la mort per infart a un pobre treballador japonés, no vull ni pensar el que podria significar per a la salut d’un treballador qualsevol de, per exemple, l’Anglaterra de principis del segle XIX, el fet de fer jornades laborals de 14 o 16 hores, en condicions com a mínim infrahumanes, amb una alimentació, una sanitat i una higiene absolutament deficients. I tot això per no parlar ja de com afectarien totes aquestes condicions de treball a dones i xiquets. En definitiva, resulta altament inquietant la pèssima qualitat de vida que tindria aquella gent (i dic “aquella gent” perquè són el cas més extrem, però tampoc cal anar tan lluny en el temps: avui en dia, a bona part del món, hi ha gent en condicions molt semblant a les que hem comentat), i encara més si la comparem amb la de, per exemple i per no eixir de l’àmbit de la fàbrica, els seus patrons. Porca misèria.

Ja em perdonareu si últimament no actualitze massa el blog, però la universitat i la resta de quefers que m’ocupen no perdonen i no em deixen pràcticament ni un minut per a escriure res per ací, més enllà d’articles de copia-apega com el d’avui. Precisament aquests dies estem ocupats, jo i els meus companys de classe, amb les revoltes i crisis que a partir de 1640 minaren l’estabilitat de la Monarquia Hispànica. Llegint manuals i monografies m’he trobat amb el següent fragment del llibre La España imperial 1469-1716 de l’historiador J. H. Eliott. La negreta és meua.

«Sublevadas Cataluña y Portugal, existían todas las probabilidades de que las restantes provincias se esforzasen, tarde o temprano, por seguir su ejemplo. Ya en el otoño de 1640 el embajador inglés en Madrid escribió a su patria que “Aragón y Valencia empiezan a agitarse”, pero, pese a las llamadas de ayuda de los catalanes, se mostraron reacios a unir su suerte a la de Cataluña del mismo modo que los catalanes no habían ayudado a las Germanías valencianas en 1520 o a los aragoneses en 1591. Una de las mayores suertes de la Casa de Austria fue que los Estados de la Corona de Aragón, difíciles e intratables por separado, no acudieron jamás en ayuda los unos de los otros en los casos de emergencia y no presentaron jamás un frente unido. Este fracaso, que refleja el extraordinario provincialismo de catalanes, aragoneses y valencianos en los años que siguieron a la unión de las coronas, fue posiblemente la salvación de la dinastía en la década más peligrosa de la existencia de la Monarquía: la de 1640-1650. Si Aragón y Valencia hubiesen acudido en ayuda de los catalanes, la península ibérica de mediados del siglo XVII hubiese vuelto a la situación de mediados del XV, dividida en tres bloques: Portugal, Castilla y la Corona de Aragón.»

«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.