«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Compartir

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.

Compartir

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

Compartir

Font: HUBLIN, JJ. (2009). “The origin of Neandertals”. PNAS, 106 (38): 16.022-16.027.

Probablement, el tema que més m’apassiona de tot el conjunt de coneixements que s’emparen sota la denominació de “prehistòria”, més enllà dels diferents models socials i culturals que permeteren l’aparició d’estructures protoestatals, siga tota la problemàtica i la discussió derivada de l’estudi de l’evolució i la filogènia del llinatge humà. En conseqüència, i aprofitant que l’època d’exàmens és propensa als refregits i al copia-apega, ací vos deixe unes quantes línies que he redactat recentment per a un treball de classe sobre la qüestió de l’origen i la filogènia dels neandertals.

Els neandertals (Homo neanderthalensis) són l’espècie d’homínid que millor coneixem després de la nostra. El debat sobre el seu origen i el seu lloc en l’esquema evolutiu del llinatge humà, més de 150 anys després d’haver-se iniciat, està encara molt lluny de tancar-se. La península Ibèrica ha jugat un paper important en aquest debat, ja que, un dels seus jaciments (el de la Sima de los Huesos, a Atapuerca) ha contribuït i molt a eixamplar radicalment la discussió i a obrir nous horitzons per al debat.

A l’hora d’examinar la filogènia dels neandertals (la cronologia dels quals es situa entre els anys 130.000 i 28.000 AP) cal distingir entre dues hipòtesis sobre la seua adscripció específica. Tradicionalment, se l’ha considerat com a una subespècie d’Homo sapiens i, com ha tal, ha rebut el nom d’Homo sapiens neanderthalensis. Aquesta hipòtesi, tot i que continua essent recolzada per autors com Wolpoff, actualment és rebutjada per la major part de la comunitat científica, que consideren els neandertals una espècie distinta, denominada H. neanderthalensis.

Un cop resolta aquesta primera qüestió, cal que passem a examinar algunes de les diferents teories existents sobre l’origen i la classificació evolutiva dels neandertals. Podem distingir tres grans hipòtesis:

En primer lloc (esquema A), aquella que considera que l’últim avantpassat comú entre els humans anatòmicament moderns i els neandertals serien els Homo antecessor. Aquest hauria evolucionat a Europa fins a donar lloc a l’Homo heidelbergensis, a partir del qual s’hauria desenvolupat l’H. neanderthalensis. A Àfrica, en canvi, l’H. antecessor hauria evolucionat cap a l’Homo rodhesiensis i, posteriorment, aquest hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. D’acord amb aquesta hipòtesi (defensada per Arsuaga i Martínez, en base a les excavacions fetes a Atapuerca) la separació entre el llinatges de neandertals i sàpiens s’hauria produït fa entre 800.000 i 600.000 anys.

En segon lloc (esquema C), la hipòtesi que nega l’existència com a espècie de l’H. antecessor i afirma que l’últim avantpassat comú d’H. sapiens i H. neanderthalensis hauria estat l’H. heidelbergensis, que hauria sorgit a Àfrica fa uns 800.000 anys i s’hauria dispersat per Europa i Àsia, on hauria evolucionat de diferent manera. Aquesta seria la hipòtesi recolzada per autors com Rightmire i Stringer. Aquesta hipòtesi fixa la separació d’ambdós llinatges al voltant del 300.000 AP.

I en tercer lloc (esquema B), aquella hipòtesi que classifica els H. heidelbergensis i H. antecessor com a formes arcaiques d’H. neanderthalensis. Segons aquesta hipòtesi, els neandertals serien el resultat europeu (fruit, segons Hublin i el model d’acreció, de successius aïllaments de les poblacions del Vell Continent) de l’evolució de l’H. rhodesiensis, que a l’Àfrica, en canvi, hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. La separació entre ambdós llinatges, d’acord amb aquest model, s’hauria produït fa entre 500.000 i 400.000 anys. Autors com Simpson recolzen aquesta hipòtesi.

A banda d’aquestes tres hipòtesis bàsiques n’existeixen moltes altres (com la de Klein que afirma que l’H. ergaster evolucionà de manera independent a Àfrica, on acabà donant lloc a l’H. sapiens fa uns 400.000 anys; a Àsia, on evolucionà en H. erectus durant el Pleistocé mitjà, i a Europa, on donà lloc a l’H. neanderthalensis), que han procurat també aportar una mica de llum a una més de les tenebres a què ens té acostumats la prehistòria.

Compartir

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Compartir

Llegint un manual d’història contemporània d’Espanya suposadament seriós*, en el capítol dedicat a l’economia espanyola de l’època de la Restauració borbònica, em trobe amb el següent fragment: “Por lo demás, también las regiones exportadoras —provincias vascongadas, Cataluña, Comunidad valenciana [sic] o muchos núcleos andaluces de Huelva y Jerez— tuvieron un ritmo de crecimiento económico más fuerte que aquéllos que no se orientaron a la exportación”. Comunidad valenciana? A la fi del segle XIX? Si encara resultarà que la Comunitat ha sigut, és i serà la unidad de destino en lo universal dels habitants de les terres compreses entre el Sénia i el Segura.

———
* JOVER ZAMORA, J. M., GÓMEZ-FERRER, G. i FUSI, J. P., España: sociedad, política y civilización (siglos XIX y XX), Madrid, Debate, 2001.

Compartir

Desembre del 1944, la derrota de l’Alemanya nazi és imminent. Hitler es troba aïllat al seu despatx de la Reichskanzlei, decaigut pel negre futur que li espera al seu Reich dels Mil Anys. Els ministres del règim pensen que cal donar un colp d’efecte perquè Hitler recupere els ànims i torne a fer creure el poble alemany en la victòria. Així, Joseph Goebbels idearà un pla per tal de refer Hitler i que aquest puga pronunciar el discurs definitiu que canviarà el rumb de la guerra. Hi haurà, però, un petit problema: l’elegit per tornar-li la capacitat oratòria a Hitler serà el seu antic professor d’interpretació, Adolf Israel Grünbaum. Exacte, un jueu.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.

Compartir

El mite del rapte d’Europa és potser un dels més coneguts de la tradició mitològica grecoromana. La celebritat d’aquest mite es deu, com tots sabem, al fet que la seua protagonista acabà donant nom al continent europeu, però més enllà d’aquesta anècdota, el mite d’Europa i el bou ens  dóna certes pistes útils a l’hora d’entendre no només el procés de formació d’allò que actualment anomenem Europa o Occident, sinó també la concepció que d’aquesta han tingut aquelles cultures que no en formen part. Comencem, però, fent memòria i recordant el mite.

Segons conta la mitologia, Europa era una bonica princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir, aficionada a passejar vora la mar. Zeus, com no podia ser d’altra manera tenint en compte el seu tarannà, s’enamorà de la princesa i per tal de seduir-la (o violar-la) es transmutà en bou i aprofità un dels passeigs d’Europa per la platja per apropar-se-li. La princesa, veient que el bou era mans, l’acaronà i acabà pujant-li al llom, la qual cosa fou aprofitada per Zéus-bou per arrencar a córrer mar endins, portant Europa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seua autèntica identitat. Aleshores, segons la versió més edulcorada del mite, Europa s’enamorà perdudament de Zeus i amb ell engendraren tres fills: Minos, Radamant i Sarpedó. D’acord amb una altra versió, menys light que l’anterior, Europa no s’enamorà de Zeus, sinó que aquest, en arribar a les platges de Creta, la violà.

Aquest contrast entre ambdues versions del mite a l’hora de definir la naturalesa consentida o no de les relacions entre Zeus i Europa coincideix quasi a la perfecció amb les dues maneres existents de concebre la relació d’Europa-Occident amb la resta del món. D’una banda, en la línia de la primera versió del mite, s’ha dit que Europa ha intentat compartir amb la resta del món la seua tradició cultural de manera pacífica i amatent. De l’altra, d’acord amb la segona versió, s’ha afirmat que Occident, marcat pel pecat original que representa la violació d’Europa per part de Zeus, ha “violat” al seu torn la resta del món, imposant-hi la seua cultura i civilització de manera violenta i interessada.

La curiosa transcendència del mite del rapte d’Europa més enllà de l’esfera mitològica no s’acaba ací. L’element bàsic del mite, el rapte en si mateix, és també un element a tindre en compte, ja que es troba relacionat amb l’origen del concepte actual d’Europa-Occident. Aquest concepte, pràcticament com l’entenem avui en dia, apareix per primera vegada a l’edat mitjana amb l’objectiu clar de diferenciar el món cristià (Europa-Occident) del món musulmà. Fins aleshores, el continent europeu s’havia dividit en l’Imperi romà occidental, l’oriental i les terres que escapaven al domini llatí; no existia, per tant, un tot cultural o polític anomenat Europa. Amb l’expansió del cristianisme açò comença a canviar: el continent europeu s’uniformitza culturalment i religiosa,  i encunya el concepte d’Europa (la cristiandat) com un tot que va més enllà de la geografia i que s’oposa a l’Islam.

La construcció d’aquest nou concepte d’Europa s’inicia, doncs, a l’edat mitjana i continua fins als nostres dies (tenint especial rellevància les aportacions del Renaixement i del Romanticisme). Tanmateix, aquest nou edifici que és Europa es construeix (i ací ve la importància del mite d’Europa) en base a un rapte. En aquest cas no es tracta del rapte d’una princesa fenícia, sinó del d’una cultura: la cultura hel·lenística. L’Europa que construeix aquest nou concepte per definir la civilització suposadament pròpia dels europeus és eminentment occidental i cristiana, però la base d’aquesta nova Europa (Grècia i l’hel·lenisme) és oriental i musulmana. I no només està en mans musulmanes l’hel·lenisme geogràfic (és a dir, els territoris que formaren part del món hel·lenístic), sinó també la cultura hel·lenística (el saber clàssic està en possessió dels erudits musulmans). Però els europeus obvien aquests fets i s’apropien la cultura clàssica grega (de la mateixa manera que Zeus rapta una princesa oriental, els europeus segresten una cultura de l’Orient), situant-la en la base d’allò que anomenaran civilització europea.

Acabem de veure,  doncs, com el mite del rapte d’Europa és molt menys innocent del que pot semblar-nos a simple vista. La breu història d’una més de les nombroses aventures amoroses de Zeus ha esdevingut una espècie de matrioixka russa, que ha demostrat contenir més d’una sorpresa. Amb aquesta curiosa història del mite d’Europa podeu fer-vos una idea de fins a quin punt ha donat de si la primera classe d’Àfrica i Àsia Contemporànies, una assignatura que promet bastant.

Compartir

“Què faríem els homes sense les dones?” És aquesta una pregunta de fàcil resposta que de tant en tant ens fem alguns desqueferats. Evidentment, els homes sense les dones no faríem absolutament res per simple biologia —no existiríem—, però a banda de no ser, hi ha més coses que tampoc faríem o no hauríem pogut fer sense elles, i no penseu malament. Segons la tradició, sense les dones, els homes ens hauríem lliurat d’unes quantes guerres i de més d’una desgràcia.

Segle XII aC [1], segons la tradició homèrica, Hel·lena de Troia és raptada —o no— pel troià Paris, la qual cosa desperta l’ira del seu espòs Menelau, el germà del qual, Agamèmnon, liderarà una expedició panhel·lènica contra Troia que acabarà amb el saqueig i la destrucció de la ciutat. La ciència, però, ens diu que la guerra de Troia, d’haver-se produït, estaria relacionada amb la caiguda de l’Imperi hitita al segle XIV aC i l’enriquiment de la ciutat pel control de l’estret dels Dardanels. Siga com siga, en la memòria ha quedat el record del rapte d’Hel·lena com a causant de la guerra. No vos recorda a allò de les armes de destrucció massiva?

Segle VIII aC, Roma, acabada de fundar, no és més que un llogaret de cabanes. Sembla que la futura urbs comença a caminar amb pas ferm, però hi ha un xicotet problema: Ròmul, necessitat d’habitants per a la nova fundació, ha acollit tota classe de malfactors i desheretats —la crème de la crème, vaja—, però els calen dones per perpetuar-se. Per tal de resoldre la situació, doncs, decideixen raptar totes les dones del poble veí, provocant l’ira dels seus marits i pares: és l’episodi conegut com el rapte de les Sabines. Finalment, però, gràcies a la intervenció de les segrestades, les dues comunitats acordaran la seua fusió. En aquest cas, l’arqueologia ha confirmat l’existència real de dues comunitats diferenciades al solar de l’antiga Roma, que en un moment determinat haurien acordat la seua fusió.

La tradició clàssica va plena d’episodis com aquests, marcadament misògins, en què una o diverses dones són emprades com a pretext a l’hora de començar una guerra o com a comodí a l’hora de buscar-li la causa a qualsevol desgràcia. Ja des del seu origen mateix, en la tradició grecoromana —Pandora, la primera dona, fou creada com a càstig a Prometeu per haver revelat als humans el secret del foc, i fou aquesta mateixa Pandora qui deixà escapar de l’àmfora tots els mals de la humanitat—, les dones han estat representades com una mena de creu que ens ha tocat carregar als homes, com un pes que no ens podem traure de sobre.

El cristianisme heretà de la tradicions clàssica i hebrea aquesta consideració negativa de les dones —no oblidem l’herència d’Eva i la poma—  i, per tant, no és estrany trobar-se en la literatura occidental medieval casos que, encara que escapen del marc clàssic, mantenen eixe nexe amb la matèria troiana de considerar una dona —o l’amor per una dona— la causant d’un conflicte bèl·lic. Dos exemples bastant curiosos d’aquest fenomen podem trobar-los en la magnífica Crònica de Ramon Muntaner [2].

Segons conta el cronista, Carles I d’Anjou, davant l’ofensa que havia patit la seua esposa, la qual, malgrat ser germana de la reina de França i muller del comte d’Anjou, germà del rei, no havia pogut asseure’s en un banquet al costat de la seua germana, car l’una era comtessa i l’altra reina [ho heu captat?], prometé a la seua muller “per lo sagrament de santa Esgleia e per la bona amor que jo us he, que si jo són viu, que abans que sia passat un any, que vos haurets la corona en la testa; que serets reina e porets siure en lo siti de la reina, vostra sor” [3]. I, efectivament, segons la Crònica, només tingué ocasió, Carles anà a veure el papa, del qual rebé el regne de Sicília, que arrabassà a Manfred I.

El segon d’aquests exemples, que apareix en la Crònica uns quants capítols més enllà de l’anterior, ens conta com fou l’amor que sentia el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó per la seua esposa Constança —filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne a la mort del seu pare— el que provocà la intervenció catalanoaragonesa a Sicília el 1282. Diu la Crònica: “E així, lo senyor rei En Pere amava més la reina que res qui fos e’l món. Per què cascun se pot pensar con era ab ella quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix En Muntayangol: ‘Bé ha prop guerra cell qui l’ha enmig del si, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí’. E així lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava; per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se feés per ell” [4].

En el primer cas, la intervenció de Carles I d’Anjou a Itàlia hauria estat motivada per la necessitat dels papes Urbà IV i Climent IV de contrarestar el poder de la casa Hohenstaufen, en marc de les lluites entre güelfs i gibelins, i per la voluntat de l’angeví d’augmentar els seus dominis i la seua influència, més que per l’enrabiada de la seua muller. En el segon cas, haurien estat els interessos econòmics, polítics  i dinàstics, i no l’amor que sentia el rei per la seua esposa, les raons de la conquesta de l’illa de Sicília per part de Pere II de Catalunya-Aragó.

Segurament, el motius reals d’aquests dos conflictes —però també els de la guerra de Troia, de la fusió de les comunitats sabina i llatina i de la resta d’episodis d’aquest tipus— resultarien massa poc elegants, massa vulgars, per als seus protagonistes, en conseqüència, degueren decidir substituir-los per altres de més elevats i nobles. Però com ho haurien justificat tot plegat de no haver existit les dones? S’ho hagueren pogut treure dels dits? Qui sap. I és que, encara que ells potser les menyspreaven, de ben segur que tampoc podien viure sense elles.

———
[1] Encara que els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre la cronologia de la guerra de Troia —si és que es produí—, existeix un cert consens a l’hora de considerar el 1184 aC com l’any del saqueig de la ciutat.

[2] Després de llegir-la, entre pitos i flautes, no vaig tindre temps d’escriure’n res al respecte, però he de dir ara que vaig gaudir molt de la seua lectura i que val moltíssim la pena. Pensava que em costaria més de llegir el català medieval, però la veritat és que no se’m va fer gens pesat

[3] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 32.

[4] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 37.

Compartir

Em contava mon pare que, quan ell era menut, en aquells temps en què els veïns eren com de la família, hi havia una veïna que, quan preguntava l’hora, en respondre-li, per exemple, les 12, sempre deia «però les 12 noves o velles?». Aquest dubte que tenia la dona es devia al fet que el 16 de març del 1940 l’hora fou avançada 60 minuts, la qual cosa li degué trastocar d’alguna manera el seu rellotge mental. Amb aquest desconcertant —i encara més en aquell temps!— avançament, Espanya passava d’emprar la Western European Time (WET, UTC o hora vella) a emprar la Central European Time (CET, UTC+1 o hora nova).

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

Compartir