Hic et nunc

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

Font: HUBLIN, JJ. (2009). “The origin of Neandertals”. PNAS, 106 (38): 16.022-16.027.

Probablement, el tema que més m’apassiona de tot el conjunt de coneixements que s’emparen sota la denominació de “prehistòria”, més enllà dels diferents models socials i culturals que permeteren l’aparició d’estructures protoestatals, siga tota la problemàtica i la discussió derivada de l’estudi de l’evolució i la filogènia del llinatge humà. En conseqüència, i aprofitant que l’època d’exàmens és propensa als refregits i al copia-apega, ací vos deixe unes quantes línies que he redactat recentment per a un treball de classe sobre la qüestió de l’origen i la filogènia dels neandertals.

Els neandertals (Homo neanderthalensis) són l’espècie d’homínid que millor coneixem després de la nostra. El debat sobre el seu origen i el seu lloc en l’esquema evolutiu del llinatge humà, més de 150 anys després d’haver-se iniciat, està encara molt lluny de tancar-se. La península Ibèrica ha jugat un paper important en aquest debat, ja que, un dels seus jaciments (el de la Sima de los Huesos, a Atapuerca) ha contribuït i molt a eixamplar radicalment la discussió i a obrir nous horitzons per al debat.

A l’hora d’examinar la filogènia dels neandertals (la cronologia dels quals es situa entre els anys 130.000 i 28.000 AP) cal distingir entre dues hipòtesis sobre la seua adscripció específica. Tradicionalment, se l’ha considerat com a una subespècie d’Homo sapiens i, com ha tal, ha rebut el nom d’Homo sapiens neanderthalensis. Aquesta hipòtesi, tot i que continua essent recolzada per autors com Wolpoff, actualment és rebutjada per la major part de la comunitat científica, que consideren els neandertals una espècie distinta, denominada H. neanderthalensis.

Un cop resolta aquesta primera qüestió, cal que passem a examinar algunes de les diferents teories existents sobre l’origen i la classificació evolutiva dels neandertals. Podem distingir tres grans hipòtesis:

En primer lloc (esquema A), aquella que considera que l’últim avantpassat comú entre els humans anatòmicament moderns i els neandertals serien els Homo antecessor. Aquest hauria evolucionat a Europa fins a donar lloc a l’Homo heidelbergensis, a partir del qual s’hauria desenvolupat l’H. neanderthalensis. A Àfrica, en canvi, l’H. antecessor hauria evolucionat cap a l’Homo rodhesiensis i, posteriorment, aquest hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. D’acord amb aquesta hipòtesi (defensada per Arsuaga i Martínez, en base a les excavacions fetes a Atapuerca) la separació entre el llinatges de neandertals i sàpiens s’hauria produït fa entre 800.000 i 600.000 anys.

En segon lloc (esquema C), la hipòtesi que nega l’existència com a espècie de l’H. antecessor i afirma que l’últim avantpassat comú d’H. sapiens i H. neanderthalensis hauria estat l’H. heidelbergensis, que hauria sorgit a Àfrica fa uns 800.000 anys i s’hauria dispersat per Europa i Àsia, on hauria evolucionat de diferent manera. Aquesta seria la hipòtesi recolzada per autors com Rightmire i Stringer. Aquesta hipòtesi fixa la separació d’ambdós llinatges al voltant del 300.000 AP.

I en tercer lloc (esquema B), aquella hipòtesi que classifica els H. heidelbergensis i H. antecessor com a formes arcaiques d’H. neanderthalensis. Segons aquesta hipòtesi, els neandertals serien el resultat europeu (fruit, segons Hublin i el model d’acreció, de successius aïllaments de les poblacions del Vell Continent) de l’evolució de l’H. rhodesiensis, que a l’Àfrica, en canvi, hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. La separació entre ambdós llinatges, d’acord amb aquest model, s’hauria produït fa entre 500.000 i 400.000 anys. Autors com Simpson recolzen aquesta hipòtesi.

A banda d’aquestes tres hipòtesis bàsiques n’existeixen moltes altres (com la de Klein que afirma que l’H. ergaster evolucionà de manera independent a Àfrica, on acabà donant lloc a l’H. sapiens fa uns 400.000 anys; a Àsia, on evolucionà en H. erectus durant el Pleistocé mitjà, i a Europa, on donà lloc a l’H. neanderthalensis), que han procurat també aportar una mica de llum a una més de les tenebres a què ens té acostumats la prehistòria.

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Llegint un manual d’història contemporània d’Espanya suposadament seriós*, en el capítol dedicat a l’economia espanyola de l’època de la Restauració borbònica, em trobe amb el següent fragment: “Por lo demás, también las regiones exportadoras —provincias vascongadas, Cataluña, Comunidad valenciana [sic] o muchos núcleos andaluces de Huelva y Jerez— tuvieron un ritmo de crecimiento económico más fuerte que aquéllos que no se orientaron a la exportación”. Comunidad valenciana? A la fi del segle XIX? Si encara resultarà que la Comunitat ha sigut, és i serà la unidad de destino en lo universal dels habitants de les terres compreses entre el Sénia i el Segura.

———
* JOVER ZAMORA, J. M., GÓMEZ-FERRER, G. i FUSI, J. P., España: sociedad, política y civilización (siglos XIX y XX), Madrid, Debate, 2001.

Desembre del 1944, la derrota de l’Alemanya nazi és imminent. Hitler es troba aïllat al seu despatx de la Reichskanzlei, decaigut pel negre futur que li espera al seu Reich dels Mil Anys. Els ministres del règim pensen que cal donar un colp d’efecte perquè Hitler recupere els ànims i torne a fer creure el poble alemany en la victòria. Així, Joseph Goebbels idearà un pla per tal de refer Hitler i que aquest puga pronunciar el discurs definitiu que canviarà el rumb de la guerra. Hi haurà, però, un petit problema: l’elegit per tornar-li la capacitat oratòria a Hitler serà el seu antic professor d’interpretació, Adolf Israel Grünbaum. Exacte, un jueu.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.

El mite del rapte d’Europa és potser un dels més coneguts de la tradició mitològica grecoromana. La celebritat d’aquest mite es deu, com tots sabem, al fet que la seua protagonista acabà donant nom al continent europeu, però més enllà d’aquesta anècdota, el mite d’Europa i el bou ens  dóna certes pistes útils a l’hora d’entendre no només el procés de formació d’allò que actualment anomenem Europa o Occident, sinó també la concepció que d’aquesta han tingut aquelles cultures que no en formen part. Comencem, però, fent memòria i recordant el mite.

Segons conta la mitologia, Europa era una bonica princesa fenícia, filla del rei Agènor de Tir, aficionada a passejar vora la mar. Zeus, com no podia ser d’altra manera tenint en compte el seu tarannà, s’enamorà de la princesa i per tal de seduir-la (o violar-la) es transmutà en bou i aprofità un dels passeigs d’Europa per la platja per apropar-se-li. La princesa, veient que el bou era mans, l’acaronà i acabà pujant-li al llom, la qual cosa fou aprofitada per Zéus-bou per arrencar a córrer mar endins, portant Europa fins a l’illa de Creta, on li revelà la seua autèntica identitat. Aleshores, segons la versió més edulcorada del mite, Europa s’enamorà perdudament de Zeus i amb ell engendraren tres fills: Minos, Radamant i Sarpedó. D’acord amb una altra versió, menys light que l’anterior, Europa no s’enamorà de Zeus, sinó que aquest, en arribar a les platges de Creta, la violà.

Aquest contrast entre ambdues versions del mite a l’hora de definir la naturalesa consentida o no de les relacions entre Zeus i Europa coincideix quasi a la perfecció amb les dues maneres existents de concebre la relació d’Europa-Occident amb la resta del món. D’una banda, en la línia de la primera versió del mite, s’ha dit que Europa ha intentat compartir amb la resta del món la seua tradició cultural de manera pacífica i amatent. De l’altra, d’acord amb la segona versió, s’ha afirmat que Occident, marcat pel pecat original que representa la violació d’Europa per part de Zeus, ha “violat” al seu torn la resta del món, imposant-hi la seua cultura i civilització de manera violenta i interessada.

La curiosa transcendència del mite del rapte d’Europa més enllà de l’esfera mitològica no s’acaba ací. L’element bàsic del mite, el rapte en si mateix, és també un element a tindre en compte, ja que es troba relacionat amb l’origen del concepte actual d’Europa-Occident. Aquest concepte, pràcticament com l’entenem avui en dia, apareix per primera vegada a l’edat mitjana amb l’objectiu clar de diferenciar el món cristià (Europa-Occident) del món musulmà. Fins aleshores, el continent europeu s’havia dividit en l’Imperi romà occidental, l’oriental i les terres que escapaven al domini llatí; no existia, per tant, un tot cultural o polític anomenat Europa. Amb l’expansió del cristianisme açò comença a canviar: el continent europeu s’uniformitza culturalment i religiosa,  i encunya el concepte d’Europa (la cristiandat) com un tot que va més enllà de la geografia i que s’oposa a l’Islam.

La construcció d’aquest nou concepte d’Europa s’inicia, doncs, a l’edat mitjana i continua fins als nostres dies (tenint especial rellevància les aportacions del Renaixement i del Romanticisme). Tanmateix, aquest nou edifici que és Europa es construeix (i ací ve la importància del mite d’Europa) en base a un rapte. En aquest cas no es tracta del rapte d’una princesa fenícia, sinó del d’una cultura: la cultura hel·lenística. L’Europa que construeix aquest nou concepte per definir la civilització suposadament pròpia dels europeus és eminentment occidental i cristiana, però la base d’aquesta nova Europa (Grècia i l’hel·lenisme) és oriental i musulmana. I no només està en mans musulmanes l’hel·lenisme geogràfic (és a dir, els territoris que formaren part del món hel·lenístic), sinó també la cultura hel·lenística (el saber clàssic està en possessió dels erudits musulmans). Però els europeus obvien aquests fets i s’apropien la cultura clàssica grega (de la mateixa manera que Zeus rapta una princesa oriental, els europeus segresten una cultura de l’Orient), situant-la en la base d’allò que anomenaran civilització europea.

Acabem de veure,  doncs, com el mite del rapte d’Europa és molt menys innocent del que pot semblar-nos a simple vista. La breu història d’una més de les nombroses aventures amoroses de Zeus ha esdevingut una espècie de matrioixka russa, que ha demostrat contenir més d’una sorpresa. Amb aquesta curiosa història del mite d’Europa podeu fer-vos una idea de fins a quin punt ha donat de si la primera classe d’Àfrica i Àsia Contemporànies, una assignatura que promet bastant.

“Què faríem els homes sense les dones?” És aquesta una pregunta de fàcil resposta que de tant en tant ens fem alguns desqueferats. Evidentment, els homes sense les dones no faríem absolutament res per simple biologia —no existiríem—, però a banda de no ser, hi ha més coses que tampoc faríem o no hauríem pogut fer sense elles, i no penseu malament. Segons la tradició, sense les dones, els homes ens hauríem lliurat d’unes quantes guerres i de més d’una desgràcia.

Segle XII aC [1], segons la tradició homèrica, Hel·lena de Troia és raptada —o no— pel troià Paris, la qual cosa desperta l’ira del seu espòs Menelau, el germà del qual, Agamèmnon, liderarà una expedició panhel·lènica contra Troia que acabarà amb el saqueig i la destrucció de la ciutat. La ciència, però, ens diu que la guerra de Troia, d’haver-se produït, estaria relacionada amb la caiguda de l’Imperi hitita al segle XIV aC i l’enriquiment de la ciutat pel control de l’estret dels Dardanels. Siga com siga, en la memòria ha quedat el record del rapte d’Hel·lena com a causant de la guerra. No vos recorda a allò de les armes de destrucció massiva?

Segle VIII aC, Roma, acabada de fundar, no és més que un llogaret de cabanes. Sembla que la futura urbs comença a caminar amb pas ferm, però hi ha un xicotet problema: Ròmul, necessitat d’habitants per a la nova fundació, ha acollit tota classe de malfactors i desheretats —la crème de la crème, vaja—, però els calen dones per perpetuar-se. Per tal de resoldre la situació, doncs, decideixen raptar totes les dones del poble veí, provocant l’ira dels seus marits i pares: és l’episodi conegut com el rapte de les Sabines. Finalment, però, gràcies a la intervenció de les segrestades, les dues comunitats acordaran la seua fusió. En aquest cas, l’arqueologia ha confirmat l’existència real de dues comunitats diferenciades al solar de l’antiga Roma, que en un moment determinat haurien acordat la seua fusió.

La tradició clàssica va plena d’episodis com aquests, marcadament misògins, en què una o diverses dones són emprades com a pretext a l’hora de començar una guerra o com a comodí a l’hora de buscar-li la causa a qualsevol desgràcia. Ja des del seu origen mateix, en la tradició grecoromana —Pandora, la primera dona, fou creada com a càstig a Prometeu per haver revelat als humans el secret del foc, i fou aquesta mateixa Pandora qui deixà escapar de l’àmfora tots els mals de la humanitat—, les dones han estat representades com una mena de creu que ens ha tocat carregar als homes, com un pes que no ens podem traure de sobre.

El cristianisme heretà de la tradicions clàssica i hebrea aquesta consideració negativa de les dones —no oblidem l’herència d’Eva i la poma—  i, per tant, no és estrany trobar-se en la literatura occidental medieval casos que, encara que escapen del marc clàssic, mantenen eixe nexe amb la matèria troiana de considerar una dona —o l’amor per una dona— la causant d’un conflicte bèl·lic. Dos exemples bastant curiosos d’aquest fenomen podem trobar-los en la magnífica Crònica de Ramon Muntaner [2].

Segons conta el cronista, Carles I d’Anjou, davant l’ofensa que havia patit la seua esposa, la qual, malgrat ser germana de la reina de França i muller del comte d’Anjou, germà del rei, no havia pogut asseure’s en un banquet al costat de la seua germana, car l’una era comtessa i l’altra reina [ho heu captat?], prometé a la seua muller “per lo sagrament de santa Esgleia e per la bona amor que jo us he, que si jo són viu, que abans que sia passat un any, que vos haurets la corona en la testa; que serets reina e porets siure en lo siti de la reina, vostra sor” [3]. I, efectivament, segons la Crònica, només tingué ocasió, Carles anà a veure el papa, del qual rebé el regne de Sicília, que arrabassà a Manfred I.

El segon d’aquests exemples, que apareix en la Crònica uns quants capítols més enllà de l’anterior, ens conta com fou l’amor que sentia el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó per la seua esposa Constança —filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne a la mort del seu pare— el que provocà la intervenció catalanoaragonesa a Sicília el 1282. Diu la Crònica: “E així, lo senyor rei En Pere amava més la reina que res qui fos e’l món. Per què cascun se pot pensar con era ab ella quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix En Muntayangol: ‘Bé ha prop guerra cell qui l’ha enmig del si, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí’. E així lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava; per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se feés per ell” [4].

En el primer cas, la intervenció de Carles I d’Anjou a Itàlia hauria estat motivada per la necessitat dels papes Urbà IV i Climent IV de contrarestar el poder de la casa Hohenstaufen, en marc de les lluites entre güelfs i gibelins, i per la voluntat de l’angeví d’augmentar els seus dominis i la seua influència, més que per l’enrabiada de la seua muller. En el segon cas, haurien estat els interessos econòmics, polítics  i dinàstics, i no l’amor que sentia el rei per la seua esposa, les raons de la conquesta de l’illa de Sicília per part de Pere II de Catalunya-Aragó.

Segurament, el motius reals d’aquests dos conflictes —però també els de la guerra de Troia, de la fusió de les comunitats sabina i llatina i de la resta d’episodis d’aquest tipus— resultarien massa poc elegants, massa vulgars, per als seus protagonistes, en conseqüència, degueren decidir substituir-los per altres de més elevats i nobles. Però com ho haurien justificat tot plegat de no haver existit les dones? S’ho hagueren pogut treure dels dits? Qui sap. I és que, encara que ells potser les menyspreaven, de ben segur que tampoc podien viure sense elles.

———
[1] Encara que els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre la cronologia de la guerra de Troia —si és que es produí—, existeix un cert consens a l’hora de considerar el 1184 aC com l’any del saqueig de la ciutat.

[2] Després de llegir-la, entre pitos i flautes, no vaig tindre temps d’escriure’n res al respecte, però he de dir ara que vaig gaudir molt de la seua lectura i que val moltíssim la pena. Pensava que em costaria més de llegir el català medieval, però la veritat és que no se’m va fer gens pesat

[3] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 32.

[4] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 37.

Em contava mon pare que, quan ell era menut, en aquells temps en què els veïns eren com de la família, hi havia una veïna que, quan preguntava l’hora, en respondre-li, per exemple, les 12, sempre deia «però les 12 noves o velles?». Aquest dubte que tenia la dona es devia al fet que el 16 de març del 1940 l’hora fou avançada 60 minuts, la qual cosa li degué trastocar d’alguna manera el seu rellotge mental. Amb aquest desconcertant —i encara més en aquell temps!— avançament, Espanya passava d’emprar la Western European Time (WET, UTC o hora vella) a emprar la Central European Time (CET, UTC+1 o hora nova).

Segons apareix publicat al BOE del 8 de març del 1940, l’avançament de l’hora s’ordenava tenint en compte «la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos», així com «las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo». No sé en quins «avantatges d’ordre divers» estaria pensant el senyor Francisco Franco quan ordenà el canvi horari, però tot sembla indicar que la seua voluntat d’ajustar el rellotge espanyol al d’«altres països europeus» era una manera de fer l’ullet a Hitler i Mussolini, en un moment en què aquestes amistats encara interessaven al caudillo.

Resulta curiós que aquesta ordre, en el seu article cinqué, recollira la possibilitat de fer marxa enrere amb el canvi horari amb els següents termes: «oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal». L’hora normal o vella, però, no s’arribà a restablir i encara avui emprem l’hora UTC+1 a l’hivern i UTC+2  a l’estiu. Així, a pesar que el meridià de Greenwich passa per terres valencianes, ací, com en la resta de l’Europa continental—des de França a Polònia i des de Noruega a Itàlia— ens regim pel meridià 15º est i no pel meridià 0º. La pobra veïna de mon pare, doncs, s’hagué d’adaptar a les hores noves.

Dos setmanes després d’acabar els exàmens de juny ja tenim totes les notes i, per tant, ha arribat l’hora de fer balanç d’aquest primer curs d’Història i segon d’universitat que tot just ha acabat. Sobre els exàmens no diré res, ja vaig dir tot el que havia de dir en un altre post, però sí que voldria parlar de les assignatures que he fet enguany, comentant-les i, com han fet els professors amb mi, avaluant-les de l’1 al 10. Començarem per l’optativa i seguirem en ordre cronològic.

L’única optativa que he fet enguany ha estat Introducció a la història, amb M. B. En aquesta assignatura han intentat fer-nos entendre què és la història en tant que disciplina científica, quins són els materials sobre els quals treballa, quin paper hi juguen els individus i les societats, i com ha evolucionat la manera de veure i entendre la història des d’Heròdot fins a la història social. El temari era bastant ampli i, per tant, hi ha hagut classes més interessats (sobretot les dedicades al paper dels individus i les societats en l’esdevindre històric i a l’evolució de la historiografia) i classes menys interessats (especialment les dedicades a definir què és la història i sobre què treballa). La nota final serà un 7.

L’assignatura més “antiga” que he fet ha estat, evidentment, Prehistòria, amb E. G. Sobre l’assignatura (és a dir, sobre el temari) he de dir que ha aconseguit satisfer les meues expectatives, ja que m’ha permés fer-me una idea de com hem evolucionat els humans fins a l’actualitat (cosa que feia temps que m’interessava) i, a més, m’ha servit per despertar-me una vena antropològica (alguns dels posts de la categoria Antropologia en són bona mostra) que m’ha portat a interessar-me per fets com la història de les mentalitats, dels comportaments i de la “manera de ser” dels humans. La nota final, però, serà un 5 pelat, ja que no tot han estat flors i violes i la docència ha estat bastant deficient.

Cronològicament és el torn d’Història antiga universal, amb A. L. De lluny, de molt lluny, la millor assignatura del curs, no només per la matèria en sí mateixa (la meua debilitat per l’antiguitat clàssica és proverbial), sinó també pel professor i la seua manera de fer les classes. De debò, un plaer. Només un inconvenient: l’amplitud del temari ha fet impossible donar-lo en la seua totalitat. Així, si suposadament havíem de donar tota l’antiguitat, des de l’aparició de l’escriptura cap al 4000 aC fins a la caiguda de l’Imperi romà el 476 dC, hem acabat donant “només” Grècia i Roma. En conseqüència, la nota d’Antiga serà un 9.

La següent és Història medieval universal, amb J. A. D’aquesta assignatura esperava molt més, i he de dir que m’ha decebut bastant. Un temari que a priori resultava atraient, molt atraient, ha acabat resultant pesat i, per què no dir-ho, avorrit. Em sap greu dir-ho, perquè sé que el professor s’ha esforçat, però així és. Potser les meues expectatives eren massa altes. La nota, per tant, serà d’un 6’5.

Després de l’edat mitjana ve l’edat moderna i, per tant, és el torn d’Història moderna universal, amb M. A. Una assignatura estranya pel que fa al temari: només hem donat la història social, política i cultural de l’edat moderna, és a dir, no res de política. Hem demostrat, doncs, que la història no és només una successió successiva de fets successius succeïts successivament, sinó que va més enllà de l’encadenament d’esdeveniments concrets. La nota, per tant, es veurà ressentida pel fet d’haver-nos deixat sense història política, però es mantindrà perquè la història va més enllà de la política i perquè el professor ho ha fet molt bé (de fet, arribà a nomenar Pedreguer en una ocasió!). En definitiva, un 7’5.

I per acabar, òbviament, queda Història contemporània universal, amb R. T. D’aquesta assignatura he de dir abans que res que ha estat un complet i absolut caos, en el bon sentit de la paraula, això sí. El professor arribà un mes tard, per la qual cosa haguérem de córrer i botar-nos alguns temes per tal d’aconseguir assolir un temari mínimament digne (és a dir de la Revolució Francesa a l’esclat de la  Segona Guerra Mundial, excloent les unificacions d’Alemanya i Itàlia i anant de pressa i corrents en la resta). De totes maneres, he de dir que en aquesta assignatura he rigut com feia temps que no reia, gràcies a l’humor del professor i a la seua manera de ser i de fer. Per tot això, la nota serà un 8’5.

Si sumem i fem els càlculs pertinents, la mitjana de les assignatures és d’un 7’25, per la qual cosa podem deduir que el balanç és bo. I efectivament ho és; ha estat un curs fantàstic, fent (per fi) allò que m’agrada, i rodejat de molt bona gent amb la mateixa afició que jo per la història. Finalment, per acabar d’arrodonir el curs, s’han dissipat els dubtes sobre el Pla Bolonya i ha quedat confirmat que podrem continuar amb la llicenciatura de 5 anys si així ho deicidim (de fet, serem els últims llicenciats), la qual cosa és una molt bona notícia. Només em queda esperar que l’any que ve vaja igual o millor que aquest. S’intentarà.

Fa un parell de setmanes em van arribar per fi les còpies que havia demanat a l’Arxiu del Regne de València. Com ja vos vaig comentar en una altra entrada, els fulls que vaig demanar que em copiaren fan referència al procés de desfeudalització de Pedreguer al segle XIX, procés que estudià Eduard Frasquet en un article publicat al número 12 de la revista Aguaits amb el títol Revolució burgesa i pervivències feudals: Pedreguer, 1837-1867. Com que el tema resulta francament interessant, he decidit fer un “breu” resum del procés. Som-hi doncs.

A pesar dels nombrosos decrets de supressió del feudalisme promulgats abans i durant el període revolucionari de 1834 a 1843, és un fet que un percentatge considerable dels antics pobles de senyoriu continuaren sotmesos a la fiscalitat senyorial. Entre aquests pobles es trobava Pedreguer, que des de la conquesta catalanoaragonesa al segle XIII havia esta propietat de nombroses famílies —els Carròs, els Roís de Corella, els Anna—, fins anar a parar a mans dels Cervelló. A mitjan segle XIX, Pedreguer és una comunitat dedicada majoritàriament al conreu de la vinya, el blat, l’olivera l’ametller i la morera; amb un casc urbà d’unes 660 cases que acullen uns 2.635 habitants.

El plet senyorial s’inicià el 1837, quan la casa de Cervelló, acollint-se al decret del 26 d’agost del mateix any, intentà acreditar la propietat del senyoriu de Pedreguer. El fiscal del jutjat de Dénia rebutjà la pretensió del comte D. Felipe María Osorio y de la Cueva en considerar que la documentació havia estat presentada fora dels terminis establerts i, sobretot, perquè la documentació aportada no incloïa els títols de propietat. Aquests fets portaren al fiscal a promoure la demanda d’incorporació a la “nació” del senyoriu, segrestant cautelarment una bona part del patrimoni del comte a Pedreguer.

Durant el procés d’incorporació a la “nació”, però, els Cervelló aportaren una còpia del document de compra del senyoriu, establint-se l’origen de la propietat en 1348, quan Pere el Cerimoniós, havent confiscat el patrimoni de Joan Roderic Roís de Corella —condemnat a mort per haver format part del bàndol antimonàrquic durant la guerra de la Unió—, vengué el patrimoni d’aquest al seu conseller i vicealmirall Mateu Mercer. Aquest document, per defectes formals, no fou determinant. Els lletrats dels Cervelló, doncs, per tal de fonamentar els títols presentats, invocaren la cerimònia de presa de possessió del senyoriu del 1816. La revisió de la crònica d’aquest esdeveniment, en no mencionar en cap moment el domini que sobre els vassalls podia exercir el senyor,  posà en dubte les facultats jurisdiccionals dels Cervelló i amb elles la percepció de la renda feudal.

En qüestionar el fiscal del jutjat de Dénia la legalitat del domini jurisdiccional dels Cervelló sobre Pedreguer, els veïns del poble es negaren a continuar pagant els drets feudals. Els més perjudicats d’aquesta decisió foren els hereus del comte de Cervelló, que a la mort d’aquest el 1859, continuaren amb el plet. Aquests al·legaren la dificultat d’aportar els títols originals de propietat perquè l’any 1812 un incendi a la casa pairal dels comtes havia acabat amb l’arxiu familiar. Aquest nou argument era vàlid, ja que el decret del 26 d’agost del 1837 eximia de la presentació dels títols en cas d’haver-los perdut en un accident inevitable com un incendi o un saqueig, sempre que aquest fóra demostrable.

A pesar que la demanda d’incorporació a la “nació” promoguda pel fiscal el 1837 havia rebut el suport del poble de Pedreguer, l’Ajuntament havia decidit iniciar altres accions judicials per tal d’alliberar al poble del domini senyorial. En aquest sentit, els advocats del municipi van recórrer al plet de tempteig, acollint-se a la jurisprudència establida pels fiscals del Consell de Castella el 12 de juny del 1775, on es mencionava la pragmàtica promulgada per Alfons el Magnànim el 8 de maig del 1447, la qual reconeixia el dret de retracte per a tots els territoris alienats del patrimoni reial mitjançant escriptura de venda. No obstant això, aquest mecanisme només permetia la incorporació a la corona i no a la “nació”.

D’altra banda, els advocats de Pedreguer consideraven il·legal la venda de lloc feta el 1348 pel fet que un privilegi atorgat per Pere el Cerimoniós el 1336 i el 1340 impedia alienar qualsevol territori del patrimoni reial sense l’expressa autorització de les Corts de l’època. Aquest argument, però, estava mancat de fonament jurídic, ja que el privilegi només beneficiava uns llocs determinats i els situats “més enllà de Xixona”, entre els quals evidentment no es trobava Pedreguer.

Finalment, el 1862, els hereus del comte de Cervelló, per por a les conseqüències econòmiques que podien derivar-se de l’aparent il·legalitat del domini jurisdiccional, acordaren amb els veïns de Pedreguer la renúncia als drets que posseïen sobre el poble a canvi d’una indemnització de 210.000 reials. Tot i que la incorporació a la “nació” d’un senyoriu suposava la dissolució del feudalisme sense cap mena d’indemnització, els veïns del poble preferiren pactar amb els senyors en comptes d’arriscar-se a una sentència desfavorable.

A pesar de l’acord, el procés judicial continuà encara uns anys més i el 1866 el jutjat de Dénia desestimava la demanda d’incorporació a la “nació” de Pedreguer, confirmant els drets de la casa de Cervelló i els temors dels veïns de Pedreguer. El fiscal va recórrer aquesta sentència davant l’Audiència de València, que el 1867 desestimà  “…la demanda de incorporación propuesta por el promotor fiscal de dicho partido al conde de Cervellón, sin perjuicio de lo convenido por éste con los representantes del pueblo de Pedreguer en veinte y cuatro de enero de mil ochocientos senseta y dos…”. Així, el 1867, trenta anys després de l’inici del plet, el poble de Pedreguer quedava lliure del domini senyorial, en fer-se efectiu l’acord a què havien arribat cinc anys abans els veïns del poble amb els comtes de Cervelló.