Hic et nunc

«E nos que erem en Ualencia uench nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grecia quey, hauia, e dixeren nos de part del gran Cha qui era Rey dels tartres, que ell hauia cor e uolentat dajudar nos, e que uenguessem a Alayas o en altre loch, e que ell exiria a nos, e per sa terra trobariem ço que mester hauriem, e aixi poriem ab ells ensemps conquerir lo Sepulcre: e deya que ell nos bastaria de geyns, ens bastaria de conduyt: e dix nos laltre missatge de Palialogo emperador dels grechs que ell nos enuiaria per mar conduyt.»

He elegit aquest el paràgraf 482 del Llibre dels Fets per unir-me a la proposta a causa de la singularitat del seu contingut. En ell podem llegir com, estant el rei Jaume a València cap a la fi del 1268 o principis del 1269, rebé un missatge del gran khan, rei dels tàrtars. Aquest i l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg li oferien la seua ajuda per iniciar una croada conjunta contra els turcs de Terra Santa i alliberar el Sant Sepulcre.
El projecte tirà endavant i el 4 de setembre del 1269 un estol de més de 30 naus i més de 2.500 homes (almogàvers, hospitalers i templers inclosos) salparen del port de Barcelona. La croada, però, fou un fracàs total, ja que una tempesta malmeté i dispersà la flota, obligant la galera reial a tornar a terra. Finalment, de totes les naus que havien iniciat l’empresa, només onze, dirigides per Ferran Sanxís de Castre i Pere Ferrandis, fills naturals del Conqueridor, aconseguiren arribar a Sant Joan d’Acre.
Així doncs, queda commemorat per la meua banda el vuité centenari del naixement de Jaume I, rei d’Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller.

PS: Despús-ahir al matí, en acabar les classes, vaig passar per la llibreria 3i4 i em vaig fer amb un exemplar del llibre El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda d’Antoni Furió.

Compartir

Corre la dècada dels ‘80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ‘80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!

Compartir

Logotip de la campanya pro Meravelles Valencianes

Fa una estona, mentre buscava informació (per curiositat pura i dura) sobre la dilatada història de la ciutat de Llíria, m’he trobat amb una interessant iniciativa.
Si fa quasi un any, des de la New7Wonders Foundation ens proposaven l’elecció de les noves meravelles del món; ara, des del club de viatges Fil-per-randa pretenen que triem les set Meravelles Valencianes. Aquesta vegada, però, les 56 candidates han estat agrupades en 7 categories independents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, i monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI. En cadascuna d’aquestes categories hem de triar una meravella, de manera que al final en tindrem set, una de cada àmbit.
La veritat és que em sembla d’allò més encertada la iniciativa, perquè crec que pot servir per fer un poc de publicitat d’alguns monuments valencians (ja siguen naturals, culturals o arquitectònics) que potser no coneixem (en el meu cas, no tenia ni idea de l’existència del curiós pelegrinatge de Les Useres) o que ens caldria tenir més en compte.
Jo ja he votat, què espereu per fer-ho vosaltres?

Compartir

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Compartir

Impressionant el vídeo que m’he trobat pel Youtube. Es tracta de la versió llarga (la que mai arribà a emetre’s) de l’anunci televisiu del disc Benvinguts al Paradís d’Obrint Pas. És genial!

Compartir

Aprofitant el senyor pont que hem tingut aquesta setmana, he dedicat aquests dies a acabar de llegir un llibre que ja feia temps que tenia entre mans. Es tracta de El món clàssic de Robin Lane Fox. En les 800 pàgines d’aquest interessant llibre, Lane Fox ens narra, com diu el subtítol de l’obra, “l’epopeia de Grècia i Roma”. I és que El món clàssic és un agosarat llibre de divulgació sobre els nou-cents anys d’història de les dues civilitzacions clàssiques per excel·lència, la grega i la romana.
L’obra comença en l’època arcaica grega, amb els poemes d’Homer (segle VIII aC), i s’endinsa de ple en el complex món grec fins a l’època d’Alexandre Magne. Llavors passa a centrar-se en Roma, des de la fundació de la ciutat fins al mandat de l’emperador Adrià (segle II dC), quan segons l’autor acaba el món estrictament clàssic.
Lane Fox no es limita a fer-nos un llistat dels fets purament històrics (guerres, batalles i demés), sinó que ens fa un encertat retrat de la cultura i el pensament grecoromà. L’autor tracta tota classe de temes que ens ajuden a entendre i a conèixer el món clàssic: parla de conflictes, revoltes, lluites pel poder… però també de religió, tecnologia, economia, literatura, vida quotidiana…
En definitiva, es tracta d’un llibre del tot recomanable i molt interessant si es vol tindre una perspectiva general de tot el món clàssic i fer-se una idea de qui foren i com foren els nostres avantpassats grecs i romans. Ara bé, si el que es vol és aprofundir en certs detalls o períodes determinats, no és aquest llibre el millor aliat perquè, evidentment, si es vol fer una obra assequible per a tothom que abaste uns nou-cents anys d’història és del tot impensable aturar-se a tractar cada detall i cada fet ocorregut.
El món clàssic de Robin Lane Fox està editat en castellà per l’editorial Crítica.

Compartir

Una de les figures més importants de la història de l’antiga Roma fou, sens dubte, la de Gai Juli Cèsar Octavià, primer emperador romà. A la mort de Gai Juli Cèsar, l’any 44 aC, Octavi era un eques (membre de l’ordo equester) més, ni tan sols era senador; però disset anys més tard, el 27 aC, s’havia convertit ja en l’amo del món. Com ho aconseguí?
Octavi nasqué el 23 de setembre del 63 aC, en el si d’una família de la classe eqüestre. Son pare morí quan Octavi no tenia més de cinc anys i aquest anà a viure amb diversos parents fins que als 15 anys rebé la toga uirilis i fou elegit Pontifex. El 45 aC, acompanyà Juli Cèsar a Hispània per enfrontar-se als fills de Pompeu Magne, que foren vençuts en la batalla de Munda. Pacificada Hispània, Cèsar tornà a Roma, on fou assassinat a l’any vinent. Octavi conegué la mort del seu oncle valencià quan es trobava a la ciutat d’Apol·lònia, a l’actual Albània, i després d’assabentar-se que Cèsar l’havia adoptat i designat hereu es dirigí ràpidament cap a Roma. En tractar-se d’un personatge jove (tenia només 19 anys), desconegut i que encara no havia demostrat cap vàlua, Octavi no era ni senador, però prompte mostraria de què era capaç.
En arribar a la península italiana, es féu amb els diners necessaris per a començar la seua campanya i aconseguí el suport d’una part dels legionaris veterans de Cèsar. Llavors començà l’enfrontament entre Octavi, hereu legal de Cèsar, i Marc Antoni, antic lloctinent i pretès hereu polític. Mentre el primer prometia venjar la mort dels assassins del seu oncle valencià i pagava els diners en metàl·lic llegats per Cèsar a tots els membres de la plebs urbana, el segon reaccionava i començava a afirmar que era ell qui realment havia estat adoptat per Cèsar, denunciant també els assassins de Cèsar. Llavors Marc Tul·li Ciceró, qui, a pesar de ser un republicà convençut, no havia participat en la conjura contra Cèsar, pronuncià una sèrie de discursos en el Senat contra Marc Antoni, que havia marxat a Mutina (l’actual Mòdena) per a fer-se amb el control de la Gàl·lia Cisalpina. Ciceró aconseguí el seu objectiu i el Senat acordà enviar un exèrcit contra Marc Antoni. Els senadors votaren a favor de concedir a Octavi un escó en la cúria i els poders i les distincions d’un pretor, i l’enviaren al capdavant de l’exèrcit que s’hauria d’enfrontar a Marc Antoni. Ciceró pensava que Octavi no pretenia acabar amb la República, sinó dedicar les seues forces a restaurar-la i per això li donà tot el seu suport.
A finals d’abril del 43 aC, Octavi derrotà Marc Antoni en una terrible batalla. Ambdós exèrcits, integrats pels veterans de Cèsar, quedaren molt malmesos, per la qual cosa quedà descartada la possibilitat d’un nou enfrontament. Aleshores, Octavi (que havia estat nomenat cònsol quan encara no tenia 20 anys) i Marc Antoni decidiren unir-se i enfrontar-se junts als enemics comuns: els assassins de Cèsar. Amb aquest propòsit es creà el segon triumvirat de la història romana i Marc Antoni i Octavi s’uniren a la figura de Marc Emili Lèpid, un vell senador sense cap importància. Llavors es repartiren el control de les províncies: Sicília i Àfrica per a Octavi, la Gàl·lia Cisalpina per a Marc Antoni i la Gàl·lia Narbonesa i Hispània per a Lèpid. Itàlia no fou atorgada a cap dels tres.
El novembre del 42 aC, Octavi i Marc Antoni derrotaren els assassins de Cèsar a la batalla de Filipos, a Grècia, i es modificà el repartiment de les províncies dels triumvirs: Octavi rebé les províncies occidentals (inclosa Itàlia), Marc Antoni les orientals i Lèpid Àfrica. Aleshores, cadascun es dedicà a resoldre els problemes dels seus territoris. Octavi hagué de fer front a la rebel·lió de Sext Pompeu, fill de Pompeu Magne, que amb una important flota s’havia fet fort a Sicília i s’oposava al poder del triumvir, i Marc Antoni inicià una guerra contra els parts. Durant un dels seus viatges per les províncies orientals, Marc Antoni conegué la reina Cleòpatra d’Egipte de la qual s’enamorà, fet que comportà que el 32 aC Marc Antoni rebutjara la seua esposa Octàvia, germana d’Octavi. Açò, sumat al fet que Marc Antoni havia cedit algunes províncies romanes orientals a Cleòpatra, es convertí en l’excusa perfecta per a declarar la guerra a Marc Antoni i la seua amant egípcia, i Octavi no la desaprofità. El conflicte es resolgué prompte, el 2 de desembre del 31 aC, en la batalla d’Àccium, on Octavi derrotà els seus rivals, que es refugiaren a Egipte. L’any següent, amb la conquesta d’Alexandria, l’annexió d’Egipte com a província romana i el suïcidi de Marc Antoni i Cleòpatra, acabà de facto la guerra civil.
A partir d’aquell moment, el poder d’Octavi esdevingué inqüestionable. El 13 de gener del 27 aC es posà fi oficialment a l’estat d’excepció i es restaurà formalment l’antic ordre de la República, però realment s’establí un ordre totalment nou: l’Imperi Romà sota la forma d’un Principat. Seguidament el senat proposà atorgar-li a Octavi el títol honorífic d’August, amb la qual cosa adoptà el nom de govern Imperator Caesar Diui Filius Agustus (Emperador Cèsar, fill del Diví, August), convertint-se així en el primer emperador romà.

Compartir

Aquest matí, a classe de Llengua Grega i la seua Literatura I (sí, curiós lloc), m’he assabentat que ja ha començat el rodatge de King Conqueror, la pel·lícula basada en la vida del rei Jaume I. La notícia m’ha sobtat molt, ja que no sabia que s’estava preparant una producció d’aquestes característiques.
El rodatge, sota la direcció de José Antonio Escrivá, començà el passat dia 19 de novembre a la Ciutat de la Llum d’Alacant i, a pesar que encara no es sap qui farà de Jaume I (hi ha un rumor que diu que l’elegit serà Adrien Brody), sembla que Tim Roth serà l’encarregat d’interpretar a Pere el Catòlic, pare del Conqueridor. La pel·lícula s’estrenarà el 2008, coincidint amb el vuité centenari del naixement del monarca.
Si bé no és la primera vegada que la figura de Jaume I és portada al cinema (Antoni Verdaguer dirigí el 1994 un film en to irònic sobre el rei), aquesta serà una oportunitat d’or per donar a conèixer la figura del rei Jaume. Curiosament, el rodatge ha començat sols vuit dies abans de la presentació de la biografia El rei Conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda d’Antoni Furió. Sols espere que no facen cap barrabassada històrica ni caiguen en el fàcil anacronisme, ah!, i que doblen la pel·lícula al valencià, perquè un rei Jaume parlant en castellà seria massa per a la carabassa. Vos mantindré informats.

Compartir

Hagia Sophia HDR (javierly.com)

Si bé s’acostuma a datar la fi de l’Imperi Bizantí a l’any 1453, amb la conquesta de Constantinoble per part dels turcs otomans, la vertadera caiguda de l’Imperi tingué lloc més de dos-cents anys abans, el 12 d’abril del 1204.
Corria l’any 1198 i, després del fracàs de la Tercera Croada, en la qual no s’havia aconseguit conquerir Jerusalem, el papa Innocenci III començà a predicar la necessitat de reprendre la lluita contra els infidels. Els esforços del papa no foren en va i es formà un exèrcit croat disposat a recuperar Jerusalem, però l’expedició es trobà amb el problema del transport, ja que no disposava de naus suficients per traslladar-se a Terra Santa i la ruta terrestre era llarga i dificultosa. Llavors, Bonifaci de Montferrat, cap dels croats, demanà ajuda als venecians, que s’encarregarien del transport marítim. Aquests acceptaren, però a canvi els croats havien de conquerir la ciutat de Zara, llavors en mans dels hongaresos, contraris als interessos venecians. El 8 de novembre del 1202 la flota salpà de Venècia i el 15 del mateix mes fou conquerida Zara.
Aleshores, mentre els croats es disposaven a passar l’hivern a la ciutat recentment conquerida, els arribà un missatge d’Aleix, pretenent al tron bizantí (el seu pare, l’emperador Isaac III Àngel, havia estat destronat per Aleix III). En aquest missatge, Aleix els feia una proposta: si l’exèrcit croat es desviava per segona vegada del seu objectiu i l’ajudava a recuperar el tron imperial, Aleix, un cop coronat, els ajudaria amb tropes i queviures en la seua campanya contra els infidels. Els croats hi accediren i es dirigiren a Constantinoble.
El 17 de juliol del 1203, croats i venecians aconseguiren entrar en la ciutat i Aleix IV Àngel i el seu pare Isaac III Àngel foren nomenats co-emperadors. En els mesos que seguiren la coronació d’Aleix IV, aquest apujà els impostos amb l’objectiu de complir la paraula donada als croats. Però la situació econòmica de l’Imperi no era massa favorable i no ho aconseguí, cosa que féu esclatar una rebel·lió que els destronà a ell i a son pare, i Aleix V Ducas fou coronat.
Llavors els croats es decidiren a recuperar la ciutat i establir un nou emperador llatí, amb aquest objectiu es formà un comité que hauria de decidir sobre qui recauria la corona imperial. Atacaren la ciutat per primera vegada el 6 d’abril del 1204, però foren rebutjats amb grans pèrdues. No obstant això, sis dies després ho tornaren a intentar i aconseguiren obrir una bretxa alhora que s’iniciava un incendi a l’interior de la ciutat. Croats i venecians aconseguiren entrar-hi i els nobles bizantins que aconseguiren fugir oferiren la corona a Teodor Làscaris, que s’establí amb la seua cort a Nicea.
Amb la conquesta de Constantinoble tingué lloc un dels majors saquejos de la història. Els conqueridors perpetraren tot tipus de barbaritats, i Constantinoble fou desposseida de gran part dels seus tresors (per exemple, els quatre cavalls de bronze que es poden veure actualment a la basílica de San Marc a Venècia foren sostrets pels venecians de l’hipòdrom de Constantinoble). Finalment, però, s’aconseguí restablir l’ordre i fou elegit emperador Balduí IX de Flandes (I de Constantinoble), amb el qual s’inicià l’Imperi Llatí, que duraria fins al 1261.

Compartir

The Parthenon (tsak_d)

En l’Atenes de l’època clàssica no existia un sistema d’impostos com el que tenim actualment, però la tradició exigia als ciutadans més rics el pagament d’un tribut a la polis. Aquest tribut consistia habitualment en la construcció d’un vaixell per a la marina atenesa o en la posada en escena d’una obra dramàtica per al gaudi dels seus conciutadans.
No obstant això, si algun dels ciutadans rics creia que no ho era bastant podia negar-se a pagar, això sí, sempre que designara algú més ric que ell que s’estiguera lliurant del pagament. Llavors, el ciutadà assenyalat tenia dues opcions, o bé pagar el tribut i admetre la seua superior riquesa, o bé defensar-se dient que l’anterior tributari (aquell que havia argumentat que no era prou ric per pagar) havia mentit i sí que era més adinerat. En aquest punt, existia la possibilitat d’aplicar-se l’antidosi, és a dir, el canvi de les fortunes d’ambdós implicats. D’aquest manera, si el segon tributari era realment més pobre que el primer, no tindria cap problema en bescanviar-li la riquesa i pagar el tribut, mentre que si era més ric, preferiria pagar l’impost abans que perdre la fortuna.
La veritat és que no estaria gens malament que en l’actualitat existira un sistema semblant per a fer pagar als més rics allò que els pertoca, i evitar així alguns dels fraus fiscals que patim avui en dia.

Compartir