«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Compartir

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Compartir

Zaplana + Rouco Varela = Xavi Castillo

Ahir, l’Espai Cultural de Pedreguer acollí la representació de Con la Iglesia hemos topao del magnífic Xavi Castillo.
Hi ha qui diu que quan ja has vist un dels seus espectacles ja els has vist tots. Però si bé és veritat que repeteix la mateixa fórmula i pràcticament els mateixos personatges en la majoria de les seues obres, també ho és el fet que això és el que la gent li demana, perquè ahir més d’un, de dos i tres, eixírem del teatre amb un mal considerable a les barres, de tant riure.

Compartir

Fa un parell de setmanes vaig veure a la tele el tràiler de Viatge a Darjeeling (The Darjeeling Limited) i de seguida vaig saber que m’agradaria. Dies més tard, orxater la recomanava en el seu blog, amb la qual cosa em vaig acabar de convèncer per anar a veure-la. I aquesta vesprada, per fi, hem pogut anar-hi un company de pis i jo.
Només començar la pel·lícula ja ens han sobtat dues coses: la primera, el magnífic i inesperat curt que obri el film (hi ha qui diu que és millor que la pel·lícula), i la segona, l’idioma, car estàvem veient la pel·lícula en versió original subtitulada quan nosaltres havíem entrat a veure-la en castellà (deu d’haver-hi hagut algun error amb les cintes)! I açò, que hauria pogut convertir-se en un inconvenient, ha esdevingut un potent avantatge i és que ens ha permés copsar molt millor l’essència de la pel·lícula.
Viatge a Darjeeling és una d’aquestes pel·lícules que, a pesar de no tindre l’argument d’una típica comèdia (més aviat es tracta d’una espècie de drama) aconsegueixen arrencar-te un grapat de riallades i fer-te eixir del cine amb un somriure als llavis. El mateix em passà amb Petita Miss Sunshine i la veritat és que, mutatis mutandis, guarden un cert paral·lelisme. Per exemple, en ambdós casos la pel·lícula té lloc durant un viatge. Una altra semblança és el fet que en els dos films els personatges principals tenen lligams familiars i el viatge els serveix per enfortir-los. Altres trets comuns en ambdues cintes són el caràcter tragicòmic que he comentat dalt, l’atractiva fotografia i la brillant banda sonora.
I de què va? Doncs, el film ens conta la història de tres germans que fa un any que no es parlen i que emprenen un viatge en tren (una cosa com el viatge que vaig fer jo aquest estiu, però bastant més accidentat i espiritual) per l’Índia per tal de retrobar-se i tornar a ser els germans que sempre foren.
Sens dubte, vos la recomane.

Compartir

Impressionant el vídeo que m’he trobat pel Youtube. Es tracta de la versió llarga (la que mai arribà a emetre’s) de l’anunci televisiu del disc Benvinguts al Paradís d’Obrint Pas. És genial!

Compartir

Aquesta vesprada he acabat de llegir un llibre que em vaig comprar fa temps i que no havia pogut llegir encara per falta de temps. Es tracta de El color de la màgia de l’autor britànic Terry Pratchett.
La novel·la ens trasllada a la ciutat d’Ankh-Morpork (la ciutat més important de Discmón ―en anglés Discworld i en castellà Mundodisco―, un món suportat per quatre elefants impassibles, que alhora descansen sobre la closca d’una tortuga gegant que va solcant l’Univers), on Rincewind, un mag inepte i renegat, rep l’encàrrec de servir de guia a Dosflors, el primer turista de la història, en un viatge que els portarà a recórrer tot el Discmón. En el seu desgavellat periple, Rincewind i Dosflors, acompanyats per l’equipatge d’aquest últim (un bagul amb potes), viuran tot un seguit d’aventures que els portaran a enfrontar-se a espases màgiques, dracs que sols existeixen si es creu en ells, gremis de lladres i assassins, la Mort, i tota una sèrie de mags, dimonis i subjectes d’aquest estil.
Amb El color de la màgia, Terry Pratchett obri la sèrie de novel·les sobre el Discmón, que consta de més de trenta novel·les, i que s’ha convertit en tot un referent de la literatura fantàstica actual. La col·lecció del Discmón és un clar exemple de la tradició satírica britànica i està dedicada a tots aquells que es prenen la vida seriosament. Les enormes dosis d’humor i poc trellat de les novel·les de Pratchett fan que la seua lectura siga obligada per als aficionats a la literatura humorística i, en general, per a tots aquells que vulguen passar una bona estona llegint i rient.
La sèrie està editada en castellà per Debolsillo.

Compartir

Gràcies a Sergi m'he trobat aquest vídeo de Xiquetalemany, és boníssim:

Compartir

Seguint el consell de Sergi us deixe aquest graciós vídeo, que dedique a Francesc, a qui segur que li agradarà, sobre els inconvenients de ser seguidor del nacionalsocialisme. El vídeo està en alemany, però el més important són les imatges, així que no us preocupeu. Ací el teniu:

Compartir

Ací us deixe un vídeo que m’he trobat pel YouTube gràcies a []MiL. Es tracta de la final del mundial de la filosofia entre Alemanya i Grècia. Qui guanyarà?

Compartir

Ací us deixe un vídeo que sortí al programa Polònia de tv3 del passat 18 de gener. Boníssim:

Compartir