Hic et nunc

Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

Ja estem a desembre i, per tant, el Nadal està al caure. Amb ell ens ha arribat un any més tota la sèrie d’accessoris que habitualment l’acompanyen i el caracteritzen. Em referisc, òbviament, a elements com el fred (encara que enguany sembla que s’està fent de pregar), les bufandes, els constipats, els torrons, la decoració nadalenca, l’acumulació de feina de la universitat, etcètera. Entre aquests accessoris nadalencs, però, n’hi ha un que destaca per sobre de la resta. Estic parlant de la loteria.

La loteria nadalenca ha esdevingut, possiblement, la principal font de finançament de mil i una associacions, agrupacions, organitzacions i altres “-ons”, des de clubs d’esquí a partits polítics, que han trobat en ella la manera ideal de fer caixa a costa de la bona voluntat de la resta dels mortals. Ara que s’acosta Nadal, aquells que tenen loteria aprofiten qualsevol ocasió per intentar vendre les seues participacions. A l’hora de fer-ho, a més, no dubten en emprar el xantatge emocional (“compra-me’n, home, que som de la família!” o “xè, si és per una bona causa!”) o l’amenaça (“si no me’n compres, després no vingues a buscar-me!” o “si toca en tindran tots menys tu!”).

Segurament ja ho haureu endevinat, jo mai he sigut massa aficionat a la loteria. De totes les vegades en què m’he hagut d’enfrontar a la terrible tasca de vendre paperetes, només he accedit a participar en aquest joc tan macabre quan vaig haver de vendre les participacions de la nostra quintada, el 2007. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la violència implícita en la venda de participacions de loteria, en el xantatge i la coacció que s’empra de manera habitual però submergida per vendre-les. Llavors va ser quan vaig decidir que ja estava bé, que no em farien caure més en la trampa, que no tornaria a comprar ni a vendre paperetes de loteria mai més.

Amb el temps, des del 2007 ençà, he descobert que no estic sol en la meua lluita contra la loteria de Nadal. Des d’aleshores he conegut molta més gent en la meua situació, gent farta de la hipocresia del “si total són 3 euros”. A tots ells, a tots els que hem dit prou a les maleïdes paperetes de la loteria nadalenca, va dedicat aquest article. Ànims, entre tots aconseguirem acabar amb elles!

PS: Si algú vol butlletes de loteria de la Penya Barcelonista de Pedreguer, que es pose en contacte amb mi. Gràcies.

Desembre del 1944, la derrota de l’Alemanya nazi és imminent. Hitler es troba aïllat al seu despatx de la Reichskanzlei, decaigut pel negre futur que li espera al seu Reich dels Mil Anys. Els ministres del règim pensen que cal donar un colp d’efecte perquè Hitler recupere els ànims i torne a fer creure el poble alemany en la victòria. Així, Joseph Goebbels idearà un pla per tal de refer Hitler i que aquest puga pronunciar el discurs definitiu que canviarà el rumb de la guerra. Hi haurà, però, un petit problema: l’elegit per tornar-li la capacitat oratòria a Hitler serà el seu antic professor d’interpretació, Adolf Israel Grünbaum. Exacte, un jueu.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.

«Així que el dicmenge a nit, can tothom fo colgat al palau, los dits vint-e-quatre hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e les dotze dones e les dotze donzelles ab los ciris en la mà entraren en lo palau, e els dos notaris. E vengren entrò a la cambra del senyor rei, a la porta. E aquí entrà madona la reina. E ells estegueren defora, agenollats, en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava tenir prop la dona de què era enamorat.

E així estegueren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpesller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era tot ordonat.

E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encés en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s e saltà tantost sobre el llit e pres l’espaa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren en plorant:

—Senyor, mercé! Sia de gràcia e de mercé vostra que vejats qui us jau de prop.

E la reina dreça’s e el rei la conec. E sí li contaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment».

Així ens conta Ramon Muntaner, en el capítol V de la seua fantàstica Crònica, l’engendrament del futur rei Jaume I el Conqueridor, certament un afer d’estat que els 24 prohoms, els 2 notaris, els diversos abats i priors, l’oficial del bisbe, les 12 dames i les 12 donzelles presents havien de certificar. Quin numeret!

Ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. Recorde perfectament quan era menut i abans d’anar-me’n a dormir devorava àvidament les divertides vinyetes de la parella de gals més famosa de tots els temps. Des d’aleshores, de tant en tant he tornat a rellegir algun dels seus còmics (els tinc tots fins a Astèrix a Bèlgica, l’últim amb text de Goscinny) de forma esporàdica, redescobrint a cada lectura nous gags i altres perles (crítiques, “cameos”…) que quan era menut no podia ni sabia apreciar.

Una d’aquestes crítiques, segurament la millor i més àcida, ens la llancen Goscinny i Uderzo des de les pàgines d’Obèlix i companyia. Aquest còmic ens conta com Juli Cèsar, per tal d’acabar definitivament amb els irreductibles gals de l’inexpugnable llogaret del nord, decideix fer-los caure en el parany del capitalisme. Així doncs, els romans convencen Obèlix perquè els fabrique menhirs a canvi de sestercis. Per tal de satisfer la demanda romana, Obèlix es veurà forçat a contractar altres gals, uns l’ajudaran a fer menhirs i altres aniran a caçar perquè puguen menjar tots.

Quan Obèlix comence a fer gala de la seua riquesa, la resta de gals l’envejaran i, seguint el suggeriment d’Astèrix, es posaran ells també a fabricar menhirs. Els romans continuaran comprant-ne a preus cada vegada més alts (“els preus pugen sempre”) fins que la seua economia començarà a ressentir-se i hauran de buscar la manera de recuperar la inversió. Així doncs, decidiran vendre els menhirs gals a Roma. Com que a l’Urbs no hi ha demanda de menhirs, hauran de crear-la mitjançant la publicitat. La campanya serà un èxit i l’aerarium romà es recuperarà amb escreix.

Aleshores, però, apareixeran els productors de menhirs romans, els quals, atrets pels beneficis de la indústria monolítica, s’hi apuntaran. Els productors romans vendran els seus menhirs (fets amb mà d’obra esclava) més barats, per la qual cosa, l’Estat haurà d’abaratir també els seus menhirs (d’aquesta manera, però, el marge de beneficis es farà més estret) i l’oferta es diversificarà (apareixen menhirs egipcis, grecs, fenicis, etcètera). La traca final arribarà quan el mercat es sature, baixe la demanda i es desplomen els preus i amb ells els beneficis, que arribaran a convertir-se en pèrdues. Així doncs, l’Estat romà haurà d’acabar amb la producció de menhirs. Els gals tornaran a fer vida normal després d’una breu catarsi, mentre que a Roma la crisi continuarà amb la devaluació del sesterci.

Ja ho veieu. Amb 50 pàgines hi ha prou per exposar de manera clara i entenedora les conseqüències de l’especulació sense escrúpols i del capitalisme destrellatat. Fer creure a la gent que val la pena comprar coses que no serveixen per res (crear necessitats prescindibles), animar a la competència més salvatge, produir per produir… despropòsits com aquests, que potser no els acabem de vore en la vida real, al còmic queden perfectament definits.

I tot açò a què venia? Ah sí, que ja feia temps que tenia ganes d’escriure alguna cosa ací sobre els còmics d’Astèrix i Obèlix. I per què ho he fet avui i no qualsevol altre dia? Perquè un professor ens ha manat comentar Obèlix i companyia. Chapeau!

Ara que per fi se n’anirà a casa i deixarà de fer-nos la punyeta (això espere), és hora de riure amb (i de) George W. Bush. Perquè tots sabem que en el fons no és més que un pallasso. Bon vent i barca nova, “Mr. Danger”.

«To you Baldrick, the Renaissance was just something that happened to other people, wasn’t it?»

Ara que s’apropa Nadal (bé, de fet ja està ací com aquell que diu) les empreses solen esforçar-se de valent per atraure l’atenció dels consumidors de cara a les lucratives compres nadalenques. Aquesta obsessió per caçar clients (que no només es dóna pels voltants de Nadal) no és nova, ni molt menys. Fa gairebé un segle les empreses ja se les enginyaven, aprofitant qualsevol ocasió, per aconseguir augmentar la clientela. Ací en teniu un exemple.

El 16 de novembre de 1914, uns mesos després de l’inici de la Primera Guerra Mundial, apareixia al periòdic britànic The Times un curiós anunci. Els signants de l’avís són un conjunt d’empreses britàniques dedicades a la fabricació de targetes nadalenques, calendaris i postals il·lustrades que, sota el lema Beware of “PRINTED IN GERMANY”, insten els consumidors a evitar els productes PRINTED IN GERMANY, PRINTED IN SAXONY, PRINTED IN BAVARY, PRINTED IN AUSTRIA i també els Designed in our London Studios and Printed in Saxony.

Pel que es diu a l’anunci sembla que, abans de l’esclat de la guerra, la competència alemanya havia perjudicat bastant la indústria britànica de les postals nadalenques («…this advice is more than ever necessary, for in no industry more than the Christmas Card and Allied Trades has the British manufacturer been so much at the mercy of German competition…»). Així doncs, calia aprofitar el conflicte per acabar amb la competència i de passada potenciar el mercat intern (sembla que la guerra era un negoci relativament profitós per a aquestes empreses, ja que en temps de conflicte la gent solia enviar targetes i postals nadalenques als amics i familiars destinats al front).

Les raons adduïdes pels anunciants a l’hora de rebutjar els productes nadalencs enemics són les següents. En primer lloc, diuen que les targetes de Nadal britàniques són de millor qualitat en disseny i producció que les de les potències centrals i, en segon lloc, que enviar-los postals de fabricació alemanya o austríaca als soldats britànics que estan al front lluitant precisament contra alemanys i austríacs és una falta de respecte.

Ja ho veieu, els publicistes [càncer de la societat! xD] aprofiten (i aprofitaven!) la mínima ocasió per fer-nos arribar els seus missatges i atraure la nostra atenció cap a una marca o un producte determinats. Nadal, el dia del pare, una guerra mundial… qualsevol oportunitat és bona per fer-nos comprar el que siga.

Tots coneixem Rowan Atkinson pel seu paper de Mr. Bean, però el del senyor fesol no fou el primer treball d’Atkinson. Abans de convertir-se en Mr. Bean, l’anglés havia participat en sèries com L’Escurçó Negre. El dijous passat, després de la manifestació contra Bolonya, vaig tindre l’ocasió de passar per l’Fnac, on vaig trobar per fi (portava més d’un any buscant-la) l’edició col·leccionista amb les quatre temporades i alguns extres d’aquesta magnífica sèrie, el meu regal d’enguany de Nadal i Reis.

Emesa originalment per la BBC, L’Escurçó Negre recull en clau humorística la història de la Gran Bretanya entre els anys 1485 i 1917 des de la perspectiva d’Edmund Escurçó Negre (Edmund Blackadder, en anglés), un astut (va guanyant en intel·ligència) i desgraciat (en cada temporada és degradat socialment) membre d’una família de l’aristocràcia anglesa. L’Escurçó Negre apareixerà sempre acompanyat d’una sèrie de personatges (un parell d’ells interpretats per Hugh Laurie) d’allò més peculiars.

La sèrie la vaig conèixer gràcies a les reposicions que n’ha fet TV3 al llarg dels anys, després la primera emissió allà pels volts del 1998. Fa uns quants anys, em vaig descarregar alguns episodis i aleshores fou quan vaig decidir que havia de fer-me amb la sèrie completa. I ara, després d’una llarga espera, ho he aconseguit.

O siga que ja ho sabeu, si no heu vist mai la sèrie, doneu-li un cop d’ull (al Youtube podeu trobar-ne alguns fragments), perquè val molt la pena, sobretot pel cinisme i per l’humor que desprén, deliciosos i típicament anglesos. Tot un goig.

Ahir per la vesprada vaig anar amb els amics al cine i, encara que en principi anava a veure Max Payne, vaig acabar veient Burn after reading (en castellà Quemar después de leer) dels germans Joel i Ethan Coen.

L’argument? Bé, és un poc complicat d’explicar però anem allà: Osbourne Cox (John Malkovich) és un analista de la CIA al qual li comuniquen que ha de canviar de departament. Cox, cabrejat, dimiteix i decideix dedicar-se a escriure les seues memòries i a beure. La seua esposa, que té una aventura amb Harry Pfaffer (George Clooney), un agent federal casat, comença a plantejar-se deixar a Cox per Harry. Mentrestant, en un barri dels afores, Linda Litzke (Frances McDormand), una treballadora del gimnàs Hardbodies, necessita diners per a fer-se la cirurgia plàstica total. Quan, per casualitat, un CD amb fragments de les memòries de Cox, caiga en les seues mans, Linda i el seu company de feina, Chad (Brad Pitt), decidiran aprofitar-se de la situació.

La intel·ligència és relativa, això és el que diu el subtítol de la pel·lícula, i veient-la ens adonem que sí que ho és, i molt. Burn after reading és una pel·lícula d’espies en la qual, a pesar que no hi ha res a espiar, tothom s’entesta en fer-ho. Aquesta obstinació farà que una història aparentment senzilla i simple, acabe complicant-se fins a límits insospitats. I tot per l’estupidesa infinita dels protagonistes.

Pel que fa als actors, chapeau, tots responen de meravella al guió; especialment Brad Pitt, amb un paper molt diferent d’aquells a què ens té acostumats, i George Clooney, al qual li van molt bé aquest tipus de pel·lícules.

El millor de la pel·lícula? Les interpretacions dels actors (les cares, les mirades, els gestos, tot) i les situacions estúpides (especialment la del cotxe amb Cox i Chad i el final, més que brillant). Si teniu ocasió, aneu a veure-la, val la pena.