Hic et nunc

No vos heu preguntat mai, anant en tren o en metro, com es suposa que hem de trencar el vidre per accedir al martell trenca-vidres si encara no tenim l’esmentat martell?

Vinyeta de Peter Brookes publicada al Times Online.

«Si tuvieras el mínimo sentido común dejarías de una puta vez de intentar ser como todos los borregos y sólo vivirías tu vida del modo que te enrolla a ti, capullo mamón.»

Només en una pel·lícula de Kevin Smith com és Clerks II podem trobar frases brillants com aquesta camuflades enmig de minuts i minuts de diàlegs indecents, absurds, intranscendents i friquis a més no poder.

Entre ahir i avui he vist Clerks i Clerks II i he de dir que feia molt de temps que no reia tant amb una pel·lícula (millor dit, amb dues). Per fi ha quedat demostrat que allò de “segones parts mai foren bones” no sempre és cert, ja que les dos són una meravella.

Bé, ja ho sabeu, si teniu ganes de riure una estona amb el poc trellat de Dante, Randal, Jay, Bob i companyia (american people en estat pur) no dubteu en veure-les. Una de dos, o vos encanten o les odieu, no hi ha terme mig.

«Casi al mismo tiempo Bonden trajo la correspondencia. Dejó en el suelo la bolsa que la contenía, una bolsa de cuero negro con una placa de latón con el nombre de Ashgrove Cottage grabado, en el momento en que los niños, su abuela y los sirvientes salían de la habitación, y se excusó por llegar tarde diciendo que aquel día tenía lugar el mercado allí abajo. Era un mercado de caballos y ganado.
—Seguro que estaba muy lleno.
—Abarrotado, señor. Pero encontré al señor Meiklejohn y le dije que usten no iría a su oficina hasta el sábado.
Bonden vaciló. Entonces Jack [Aubrey] le miró inquisitivamente y él continuó:
—La verdad es que Killick hizo una compra, una compra legal, y me pidió que fuera el primero en decírselo, Su Señoría.
—¿Ah, sí? —preguntó Jack abriendo la bolsa—. Un jamelgo, seguramente. Le deseo que le saque provecho. Puede dejarlo en el establo viejo.
—No es exactamente un jamelgo, señor, aunque estaba atada con un cabestro. Si me permite decirlo, tiene dos piernas y una falda. Es una esposa, señor.
—¿Para qué demonios quiere una esposa? —preguntó Jack asombrado.
—Bueno, señor —respondió Bonden enrojecido y apartando la vista de Sophie—, no lo sé muy bien, pero se compró una legalmente. Parece que ella y su esposo no estaban de acuerdo, por eso él la llevó al mercado atada con un cabestro. Y Killick la compró legalmente: depositó las monedas a la vista de todos y dió un apretón de manos. Había tres a escoger.
—¡Pero no se puede vender a una esposa…! ¡Eso es tratar a las mujeres como si fueran ganado! —exclamó Sophie—. ¡Qué vergüenza! ¡Eso es una barbaridad, Jack!
—Parece un poco raro, però es una costumbre, ¿sabes?, una costumbre muy vieja.
—Pero, indudablemente, no permitirás algo tan horrible, capitán Aubrey.
—Bueno, por lo que se refiere a eso, no quisiera ir en contra de la costumbre ni del derecho consuetudinario, a menos que existiera algún impedimento o, como dicen, algún aspecto ilegítimo. ¿Qué seria de la Armada si no siguiéramos las costumbres? Hazle pasar.
—Bueno, Killick… —dijo cuando tuvo frente a él a la pareja formada por su despensero, un hombre de mediana edad, feo, alto y delgado, con un aspecto más extraño de lo habitual debido a la vergüenza que sentía, y una joven de ojos negros muy vivaracha, un auténtico placer para cualquier marinero—. Bueno, Killick, espero que no vayas al matrimonio de forma precipitada, sin pensarlo bien. El matrimonio es algo muy serio.
—¡Oh, no, señor! Lo he pensado bien. Lo he pensado durante casi veinte minutos. Había tres para escoger, y ésta —dijo, mirando cariñosamente a su adquisición— era la mejor del grupo.
—Pero Killick, , ahora que lo pienso, tenías una esposa en Mahón. Me lavaba las camisas. No debes cometer bigamia, ¿sabes? Eso es infringir la ley. Tenías una esposa em Mahón.
—Tenía dos, Su Señoría; la otra estaba en Wapping Dock. Pero no eran fijas, ni con certificado… usted ya me entiende, señor. No las había comprado legalmente, con el cabestro en la mano.
—Bueno —dio Jack—, supongo que querrás incluirla en la servidumbre, pero primero tendrás que presentarte ante el párroco. Vete enseguida a la rectoría.
—Sí, sí, señor —dijo Killick—. A la rectoría.»

Extret del llibre Isla Desolación de Patrick O’Brian.

— ¿Qué es eso, Fred?
— El otro día descubrí que soy obispo de Osnabrück. Es increíble lo que uno llega a ser…

Aquestes paraules les he extret de la pel·lícula La follia del rei George. El film ens conta en clau d’humor la depressió que patí Jordi III, rei de la Gran Bretanya, deprés de perdre les colònies nord-americanes el 1783.
Les paraules pertanyen a una escena en què el príncep de Gal·les (futur Jordi IV) li pregunta al seu germà Frederic, duc de York, per la medalla que porta a la mà  i que acaba de traure’s d’una de les butxaques del seu vestit. Potser així, a seques, no faça massa gràcia, però ens serveix d’exemple per a reflexionar sobre el concepte de monarquia i de la gentola que la conforma, així com de tota la colla de llepaculs, cort se’n diu, que s’hi aplega al voltant buscant aconseguir algun favor o benefici.
A la pel·lícula podem veure com ja al segle XVIII la monarquia era un element purament ornamental («Toda la realeza está podrida. Ya quisiéramos la sabiduría de América» diu al film un dels ministres del govern de Sa Magestat) i que, almenys a la Gran Bretanya, el poder estava en mans del Parlament.
La pel·lícula està molt bé i ens pot servir per riure’ns una estona a costa de reis, reines, prínceps, cortesans, i demés xusma.

Sí sí, ahhhhh! L’apocalipsi ja està ací. S’acaba el món. Els exàmens ja han començat. Ahhhhhh! El pràctic del cotxe s’apropa i l’altre dia quasi atropelle a una dona. Ahhhhhh! La crisi econòmica avança desfermada i sense control. Ahhhh! Compte amb els estalvis, guardeu-vos de les hipoteques! Ahhhh! Els transportistes estan de vaga!!! Les tendes es quedaran sense menjar i vindrà la fam i potser també la pesta. És hora d’anar al súper i omplir el rebost de conserves. A l’APP no tenen discs durs, ni memòries USB! Apocalipsi! La benzina comença a escassejar i tothom vol omplir el dipòsit abans no s’acabe del tot. Les benzineres no donen abast i no para de ploure. Ahhhhh! Què farem? Sobreviurem a la catàstrofe? Hi ha alguna sortida a tot aquest caos? Que els déus ens agarren confessats!

«De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / De Castelló a Almassora, / xim pum tracatrac. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, leré. / Va un tren que vola, / leré, leré, leré, leré. / Va un tren que vola, leré, leré…» Així feia la simpàtica cançó de la Panderola, el tramvia que anava des de Castelló a Almassora (i després a Onda) entre 1889 i 1963. Però hi han unes altres panderoles que no fan tanta gràcia com aquesta.
Aquestes altres panderoles (també dites cucaratxes) són les que han irromput amb força al nostre pis de València. La setmana passada tinguérem el primer contacte amb elles. De matí, abans d’anar-nos-en cap a les facultats en veiérem una guaitant-nos des del foradet d’evacuació de la pica del bany. I sí, pegàrem a fugir d’allí. En tornar de classe, ens decidírem a enfrontar-nos-hi armats amb esprais i aerosols varis. Evidentment, l’animal ja se n’havia anat, però vam fumigar a consciència l’habitació i vam posar un parell de trampes, per si de cas tornaven.
I així ha estat. Aquest matí, a la mateixa hora, n’hem vist una (serà la mateixa?) passejant pel terra del bany. Hem acordonat la zona i, en tornar de classe, ens hem preparat per iniciar el contraatac, amb les mateixes armes que l’altra vegada. Però hem tingut sort, i quan hem entrat ens l’hem trobada agonitzant (per obra de les trampes, suposem).
No sabem per què les panderoles han decidit declarar-nos la guerra; el pis està prou net (encara que semble difícil de creure, així és), no és ni un primer ni un segon, sinó un cinqué, i els veïns no tenen la síndrome de Diògenes. De totes formes, posarem els nostres diplomàtics a treballar a veure si aconsegueixen arrencar-los un pacte de no agressió, un alto el foc o alguna cosa per l’estil. Segur que podem conviure en pau.

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Zaplana + Rouco Varela = Xavi Castillo

Ahir, l’Espai Cultural de Pedreguer acollí la representació de Con la Iglesia hemos topao del magnífic Xavi Castillo.
Hi ha qui diu que quan ja has vist un dels seus espectacles ja els has vist tots. Però si bé és veritat que repeteix la mateixa fórmula i pràcticament els mateixos personatges en la majoria de les seues obres, també ho és el fet que això és el que la gent li demana, perquè ahir més d’un, de dos i tres, eixírem del teatre amb un mal considerable a les barres, de tant riure.

Fa un parell de setmanes vaig veure a la tele el tràiler de Viatge a Darjeeling (The Darjeeling Limited) i de seguida vaig saber que m’agradaria. Dies més tard, orxater la recomanava en el seu blog, amb la qual cosa em vaig acabar de convèncer per anar a veure-la. I aquesta vesprada, per fi, hem pogut anar-hi un company de pis i jo.
Només començar la pel·lícula ja ens han sobtat dues coses: la primera, el magnífic i inesperat curt que obri el film (hi ha qui diu que és millor que la pel·lícula), i la segona, l’idioma, car estàvem veient la pel·lícula en versió original subtitulada quan nosaltres havíem entrat a veure-la en castellà (deu d’haver-hi hagut algun error amb les cintes)! I açò, que hauria pogut convertir-se en un inconvenient, ha esdevingut un potent avantatge i és que ens ha permés copsar molt millor l’essència de la pel·lícula.
Viatge a Darjeeling és una d’aquestes pel·lícules que, a pesar de no tindre l’argument d’una típica comèdia (més aviat es tracta d’una espècie de drama) aconsegueixen arrencar-te un grapat de riallades i fer-te eixir del cine amb un somriure als llavis. El mateix em passà amb Petita Miss Sunshine i la veritat és que, mutatis mutandis, guarden un cert paral·lelisme. Per exemple, en ambdós casos la pel·lícula té lloc durant un viatge. Una altra semblança és el fet que en els dos films els personatges principals tenen lligams familiars i el viatge els serveix per enfortir-los. Altres trets comuns en ambdues cintes són el caràcter tragicòmic que he comentat dalt, l’atractiva fotografia i la brillant banda sonora.
I de què va? Doncs, el film ens conta la història de tres germans que fa un any que no es parlen i que emprenen un viatge en tren (una cosa com el viatge que vaig fer jo aquest estiu, però bastant més accidentat i espiritual) per l’Índia per tal de retrobar-se i tornar a ser els germans que sempre foren.
Sens dubte, vos la recomane.