Hic et nunc

És curiós –i molt trist– de veure com hi ha polítics que no acaben d’entendre el concepte de coherència i que entenen les promeses, no com una cosa que s’ha de complir, sinó com una cosa que es fa en un moment determinat per quedar bé i punt. Entre els polítics d’aquesta mena sembla que es troba el president Fabra i ara veurem per què. Fa tot just una setmana, el Molt Honorable, en la primera visita d’un president de la Generalitat a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, demanava a aquesta institució la confecció d’un llibre d’estil per a les administracions públiques valencianes. Aquesta iniciativa –benvinguda siga, tot i que ja veurem com acaba la cosa…– anava acompanyada d’una sèrie de declaracions del president, en les quals mostrava el seu compromís amb el valencià i la seua “dignificació a tots els nivells”. Deia també Fabra, entre moltes altres coses, que el valencià ha de ser “un gran punt de trobada dels valencians”.

No està gens malament que el president de la Generalitat es declare compromés amb el valencià i que anuncie la seua voluntat de defensar-lo i dignificar-lo allà on calga, el problema és que aquestes paraules sembla que no acabaran materialitzant-se en fets, com va demostrar ahir mateix el president Fabra. En la roda de premsa posterior a la reunió entre els presidents català, valencià i murcià al voltant de la qüestió del corredor mediterrani, mentre Artur Mas feia les seues declaracions en català, el president Fabra –llevat d’un breu “moltes gràcies, molt bon dia”– les feia en castellà, tota una mostra del seu compromís amb el valencià i del seu concepte de dignificació d’una llengua que, a més de servir-nos de punt de trobada a tots els valencians, com diu que vol Fabra, podria servir-nos també de sinapsi amb catalans i mallorquins i, per què no, amb el món sencer. El problema és que de les paraules als fets hi ha un bon troç i no sembla que ni Fabra ni el seu partit estiguen disposats a recórrer-lo.

Al final ho han fet, han tallat el senyal de TV3 al País Valencià. Després de més de 25 anys d’emissió, els valencians ens hem quedat sense poder veure una televisió que sentíem com a pròpia. TV3, “la teva”, era també “la nostra”, la de tots aquells que hem crescut amb en Petri o l’Alfred Rodríguez Picó, veient els Barrufets, Xooof!, Malalts de Tele o Plats Bruts. Ara, però, s’ha acabat. La intolerància dels qui manen al nostre país ha convertit tot un referent televisiu –bé, de fet, TV3 era molt més que això– en una simple i trista pantalla negra. Han guanyat la batalla, és cert, però en les nostres mans està que no guanyen la guerra. Esperem que no siga un adéu, sinó un fins prompte.

En aquest país nostre dels valencians passen coses molt estranyes. I no fa falta furgar massa per adonar-se’n. Ací en teniu un exemple (o dos):

1) El senyor José Marí Olano, diputat del PP a les Corts Valencianes, ha afirmat que la sanció sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps, president de la Generalitat, per un delicte de suborn és “desproporcionada, elevadíssima i absurda”. A més, el diputat ha afegit que aquesta petició “es bota la llei a la torera”.

2) El govern de la Generalitat ha tornat a amenaçar Acció Cultural del País Valencià arran de la qüestió de les emissions de TV3 al País Valencià. Ara, el Consell ha modificat la legislació vigent per tal de poder sancionar l’entitat amb 60.000 euros cada quinze dies mentre continuen les emissions.

Com haureu advertit –no costa massa– el que diuen aquestes dues notícies és bastant estrany. D’una banda, un membre del Partit Popular es queixa de l’enormitat de la sanció econòmica sol·licitada al president de la Generalitat per haver acceptat, suposadament, regals de manera il·lícita en l’exercici d’un càrrec públic –i no d’un qualsevol, sinó del més important de l’ordre institucional valencià. De l’altra, el mateix partit de què forma part el senyor Marí, modifica alegrement una llei per tal d’imposar l’enèsima multa a una entitat que l’únic delicte que ha comés és intentar que els valencians tinguem al nostre abast un parell de canals més en la nostra llengua.

No entraré a valorar si, com ha afirmat José Marí, la pena sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps “el condemna a la fam” –tot i que a mi em sembla que el delicte suposadament comés mereix alguna cosa més que una sanció econòmica. Ara bé, el que sí que em pareix, com a mínim, una vergonya és que la Generalitat s’invente lleis amb l’única finalitat d’impedir que els valencians puguem gaudir, ni que siga en un dels àmbits de la nostra vida quotidiana, d’una mínima normalitat lingüística. Això sí que és condemnar-nos als valencians a la fam, encara que siga d’un altre tipus.

Llegia aquest matí en premsa, anant en bus cap a la facultat, que molt probablement el castellà quedarà fora del trio de llengües de treball de l’Oficina Europea de Patents. Així, si actualment, per poder posar a la venda un invent, aquest ha de ser registrat en cadascun dels estats comunitaris on se’l vulga comercialitzar, amb la nova llei que prepara la Comissió Europea hi haurà prou amb registrar-lo a l’Oficina Europea de Patents, amb seu a Munic, en anglés, francés o alemany, per poder ser distribuït arreu de la Unió.

Les reaccions no s’han fet esperar. Així, alguns representats del govern espanyol han considerat que aquesta decisió suposa una “inacceptable discriminació lingüística” i han afirmat que continuaran combatent contra la “postergació” (!) del castellà. Per a Antonio Massip, eurodiputat del PSOE, el pla proposat per la Comissió és “un horror i un lamentable muntatge per tal que el francés i l’alemany passen per sobre de l’espanyol”.

La postura del PSOE en matèria lingüística ha estat caracteritzada sempre per la més absoluta incoherència i per l’electoralisme més bàsic, i, per tant, potser no haurien d’estranyar-nos massa aquestes declaracions. Ara bé, què en diu el PP al respecte? Antonio López-Istúriz, diputat popular a Brusel·les, sembla que ha clamat –i cite textualment el periòdic on he llegit la notícia– “contra la discriminació, els privilegis d’unes llengües sobre altres, la fragmentació del mercat interior i la inseguretat jurídica”.

Nyas, coca! Ara resulta que el partit que a l’Estat espanyol més ha practicat i practica –de fet, és tot un expert en la matèria– la discriminació i el privilegi d’unes llengües sobre altres es presenta a Europa com el valedor de la igualtat de les llengües i el paladí de la lluita contra la discriminació lingüística. En realitat, açò tampoc hauria de sorprendre’ns massa, i és que tots sabem que, per al PP en particular i per al nacionalisme espanyol en general (i d’eixe també n’hi ha al PSOE), l’única llengua que no mereix cap postergació, l’única que ha d’anar sempre la primera, és el castellà. I això és així ací i a la Xina popular.

Ho comentava l’altre dia en classe un professor: en aquest nostre país dels valencians hi ha molts historiadors. Historiadors, filòlegs, sociòlegs, de tot. N’hi ha a dojo: alces una pedra i te n’ixen un grapat. Tothom entén de tot i, sense cap tipus de pudor, està disposat a predicar als quatre vents les seues tesis i a defensar-les –per absurdes que siguen– fins a l’última paraula allà on calga. En un bar, davant d’una tassa de cafè o d’una cervesa; al supermercat; en la cua del pa; als platós de televisió, fins i tot; on siga, tot el món es creu imbuït per l’esperit mateix de la Ciència i la Veritat i s’atreveix, fins i tot, amb la física quàntica o la literatura etrusca.

Aquesta mena d’“autoimbuïció” d’autoritat científica és la que, entre d’altres coses, ha portat a molta gent a desoir el consens i la postura de la ciència filològica i a negar –i, a més, com si els hi anara la vida– la unitat de la llengua catalana en base a criteris absolutament absurds i irracionals. I tot açò el que ha provocat és que, per exemple, en un tríptic d’associació a la cooperativa Consum aparega la possibilitat de rebre informació en valencià i en català. El pitjor de tot plegat és que, havent marcat les dues caselles en un acte de reivindicació de la unitat lingüística, resulta que t’envien la informació, com no, en castellà, llengua universal. Fantàstic.

Sí, salta als ulls, he tornat a canviar el tema del blog. L’anterior donava alguns problemes amb el reproductor de música i, després de donar-hi algunes voltes a la qüestió, he preferit tallar curt i canviar-li per complet l’aspecte a la pàgina. Ja veurem quant em dura… Bé, però eixe no era el tema d’aquestes quatre ratlles que m’he proposat d’escriure avui. La cosa va de mapes; de mapes i de llengües. Som-hi.

Existeix un blog relativament interessant –i dic relativament perquè tampoc és res de l’altre món, tot s’ha de dir– anomenat La historia con mapas, en el qual, com el seu nom indica, es van publicant gran varietat de mapes històrics. Podem trobar-hi qualsevol cosa: des d’un mapa dels dominis de Felip II de Castella a un de les ètnies de l’Imperi austrohongarés o un altre de la guerra de Corea. A la web hi vaig arribar gràcies a un company de classe i val a dir que en alguna ocasió m’han sorprés alguns dels mapes que hi han penjat.

Precisament aquest ha estat el cas d’un mapa que m’he trobat aquesta vesprada. Es tracta d’un mapa de les llengües i famílies lingüístiques d’Europa. Com a bon aficionat als mapes que sóc, li he donat un colp d’ull i m’he trobat amb quelcom de curiós. El que m’ha cridat l’atenció ha estat la manera com s’hi ha representat l’àmbit lingüístic del català. Com podeu observar al mapa (ací amb més detall), el creador d’aquest ha volgut que el català s’estenga al nord enllà de Besiers, pràcticament fins a Montpeller, al sud únicament fins a l’alçada de Gandia, i a l’oest fins a endinsar-se en les províncies de Conca i Terol.

Nyas coca! Veient això n’he tingut prou per deixar estar el mapa, encara que, ben mirat, d’aquesta manera l’àrea catalanoparlant sembla un pèl més gran –o almenys més concentrada– del que és en la realitat. Ara bé, si amb el cas català, tan simple, l’embolic ha estat tan gran, no vull ni pensar què haurà passat amb els Balcans o el Caucas… Un mapa trobat a l’atzar com a exemple que per internet s’ha de navegar amb quatre ulls.

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro“, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de nacionalitat estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

Des de fa cosa d’un parell d’anys, la música en la nostra llengua viu un moment molt i molt dolç. De sobte, pràcticament del no-res, han aparegut un bon grapat de grups d’extraordinària qualitat. Estic parlant, evidentment, de figures i grups com, per citar-ne només alguns, Manel, Els Amics de les Arts, Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Joan Miquel Oliver, Mishima, Rosa Luxemburg, Sanjosex, La Troba Kung-Fú, Élena, El Belda i el conjunt Badabadoc i un llarg i complet etcètera.

Es tracta de grups i gent que fan música d’estils molt variats. Des de l’eclèctica rumba catalana de La Troba Kung-Fú al pop de Mishima, Els Amics de les Arts o Manel, passant pel rock de Rosa Luxemburg o Senior i el Cor Brutal, o per la cançó més d’autor de Sanjosex i el no-sé-sap-ben-bé-què del genial Joan Miquel Oliver. De tot i ben variadet, i a més d’arreu: de Mallorca, del Principat i del País Valencià.

Tot plegat ens demostra una vegada més l’increïble potencial musical de la nostra llengua i, és clar, dels nostres músics, potencial que sovint oblidem, potser enlluernats per la omnipotència i omnipresència de la música en castellà i per l’oblit a què la gran part dels mitjans sotmeten els grups que no caminen pel camí de la música més comercial. Al cap i a la fi, en el terreny de l’èxit musical, allò que compta al final no és la llengua amb què es canta (encara que, evidentment, això és quelcom que pot obrir i tancar moltes portes) sinó la qualitat. I de qualitat ací n’hi ha per donar i vendre.

PS: Abans d’acabar el post he de recomanar-vos un grup. Ho tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, havia promés fer-ne una crítica però entre pitos i flautes m’ha sigut i m’és impossible. Només vos diré que fan un rock ben viu i intens, però delicat i molt melòdic quan cal, tot plegat acompanyat amb unes lletres vibrants, una meravella. Escolteu-los i jutgeu-los vosaltres mateixos. Són els Faèrica i podeu trobar el seu disc, Benvinguts al planeta Vermell, al seu Myspace o a l’Spotify.

«Àdhuc un nen europeu s’inclina sota el pes del passat, com tantes vegades fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada. Caminant feixugament per la Rue Descartes, creuant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, quantes vegades no em va aclaparar, fins i tot en sentit físic, la pregunta: “Per a què? Què pot afegir qualsevol de nosaltres a les immensitats del passat europeu?” Quan Paul Celan es llança al Sena per suïcidar-se, escull el punt exacte celebrat en la gran balada d’Apollinaire, un punt situat sota les finestres de l’habitació en què Tsvetàieva va passar la seua última nit abans de tornar a la desolació i la mort a la Unió Soviètica. Un europeu culte queda atrapat en la teranyina d’un in memoriam alhora lluminós i asfixiant.»

George Steiner, La idea de Europa, 2007, pàg. 51.

Aquest interessant fragment pertany al libel La idea de Europa de George Steiner, que recull una conferència oferida per l’autor al voltant de la suggeridora i infinitament revisada idea d’Europa. En el pròleg del llibret, Mario Vargas Llosa afirma que a Steiner (i traduïsc del castellà) «el turmenta la supervivència, en els nostres dies, d’allò que anomena el malson de la història europea: els odis ètnics, el xovinisme nacionalista, els regionalismes desaforats i la resurrecció, de vegades encoberta, de vegades explícita, de l’antisemitisme. Però també, i sobretot, la uniformització cultural a la baixa a conseqüència de la globalització, que, al seu judici, està desapareixent [sic] la gran varietat lingüística i cultural que era el millor patrimoni del Vell Continent.»

Resulta bastant xocant que aquest Steiner que, segons Vargas Llosa, tem per la uniformització cultural a nivell europeu, siga el mateix Steiner que en una entrevista afirma no entendre que el gallec siga obligatori en una universitat espanyola. Però sobretot resulta preocupant que Steiner vulga negar-li al gallec aquesta obligatorietat afirmant que no és una llengua amb una literatura destacable (de fet, nega la comparació amb el cas català, argüint que aquest sí que compta amb una «literatura impressionant») i que la promoció d’aquesta afavoreix un procés de divisió regional i, per tant, l’odi ètnic. Aquesta mena de tírria de Steiner cap a certes llengües irrellevants es manifesta també en un altre fragment de l’entrevista en què Steiner aventura que l’arrel del conflicte basc i de la violència d’ETA podria trobar-se en l’idioma basc.

La postura de Steiner, però, sí que s’entén des del seu temor als odis ètnics, al xovinisme nacionalista i als regionalismes desaforats. Evidentment, si un idioma determinat esdevé una eina de divisió i aïllament, una eina d’exaltació d’allò propi i de rebuig sistemàtic i irracional d’allò aliè, sí que podria qüestionar-se la seua utilitat a l’hora de contribuir a la convivència i la comunió paneuropea i, per extensió, global. Tanmateix, si viure en —o amb— una llengua és una manera de viure en —o amb— el món (el de tots i totes, obert) i no en un món (el de cadascú, tancat); si el nacionalisme no és opac a allò que ve de fora, si no engendra ni pretén engendrar cap odi ètnic, el temor a la pluralitat es desinfla. La pluralitat no és ja un inconvenient sinó, com el mateix Steiner afirma en rebutjar la uniformització globalitzadora, el millor avantatge.

Interessant i reveladora conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, sobre lingüística i nacionalisme espanyol.