No vos heu preguntat mai per què no és possible treure’s el carnet de conduir en valencià? Per què tot el material de les autoescoles (llibres, qüestionaris, vídeos, pòsters) ha d’estar en castellà? Serà que el valencià no serveix per a aquestes coses? Ves tu a saber.

Compartir

Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Compartir

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Compartir

De què ens serveix que a Alemanya coneguen les obres d’Ausiàs March i Joanot Martorell, si a València ciutat quasi ningú parla valencià? De què ens serveix que un tal Herman, resident a Munic, haja gaudit llegit la Mercé Rodoreda, si als joves catalans no els sona cap de les seues obres? De què ens serveix que els alemanys que viuen a Alemanya hagen llegit El quadern gris de Josep Pla i tinguen unes nocions bàsiques de llengua i cultura catalanes, si els que viuen a les urbanitzacions del litoral valencià viuen aïllats als xalets i no fan ni el mínim esforç per integrar-se? De ben poc.
No estic en contra de la Fira del Llibre de Frankfurt, ans al contrari, però em sembla que si volem difondre internacionalment la cultura i la literatura catalanes, primer haurem d’aconseguir promocionar-les encertadament a casa nostra. Si no ho fem bé a dins, no hi ha res a fer a fora. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.

Compartir

Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una carta del rector de la Universitat de València en la qual em donava la benvinguda a l’Estudi General. La carta no tenia res d’especial, era una típica carta de benvinguda, d’aquestes que s’envien per quedar bé, però em cridà l’atenció una part del contingut de la missiva.
En un dels tres paràgrafs de l’epístola, el Rector em recomanava demanar la docència en valencià a l’hora de matricular-me, literalment deia: “A més, vull animar-te també perquè quan et matricules demanes la docència en valencià i tries els grups que s’oferten en aquesta llengua en les diferents assignatures de la teua carrera. Tant en el fullet adjunt, com en el sobre de matrícula ho trobaràs tota la informació necessària. Això, a més d’adquirir els coneixements propis de la teua titulació, et permetrà perfeccionar aquesta llengua i tenir un bon domini del llenguatge de la teua especialitat…“. La veritat és que, en un principi, m’alegrà bastant veure que anava a entrar a formar part d’un organisme preocupat per la salut del valencià, però després em vaig adonar que alguna cosa fallava si jo havia rebut la carta a l’agost, un més després d’haver fet la matrícula. Per tant, de què servia que el Rector em recomanara fer la matrícula en valencià si ja havia passat el termini de matrícula? Bé, per sort, jo ja havia marcat la casella de docència en valencià el dia de la matrícula, i pensava que ho tindrien en compte. Aquesta setmana he pogut comprovar que no és així del tot.
Ahir vaig decidir donar un cop d’ull a l’Aula Virtual de la web de la Universitat de València, així que vaig introduir les dades d’usuari que em donaren en matricular-me i vaig entrar a escodrinyar. La sorpresa fou bastant desagradable quan vaig veure que de totes les assignatures que faré l’any vinent sols una serà en valencià (Introducció a la Filologia Clàssica Llatina que, per cert és una optativa que no tindré fins al segon semestre). Açò quina hipocresia és? Però no em recomanaven demanar la docència en valencià? Jo la vaig demanar, però, on està?
No demane l’abolició de la llibertat de càtedra, ni molt menys, però no crec que una universitat com la UV no siga capaç de trobar els professors suficients per a poder oferir una titulació com Filologia Clàssica en valencià i castellà (o sols en valencià, que per això estem al País Valencià). Tan difícil és? O no interessa? Almenys podrien haver-me avisat abans, perquè en els fulls que em van donar per planificar-me la matrícula apareixien algunes classes més en valencià. Però bé, el problema és que aquest no és, ni ha estat, l’únic cas d’agressió lingüística que hem patit els valencians. Sols espere que em permeten fer els exàmens en valencià i que entenguen el meu llatí amb accent de la Marina.

PS: Com segurament haureu notat (si no és així, passeu per l’oculista), he canviat la capçalera del blog, donant-li un toc més clàssic ara que s’apropa l’inici del curs universitari. La capçalera és un fragment de d’aquesta foto de ** Maurice ** amb llicència de Creative Commons. Espere que vos agrade.

Compartir

Com tots sabeu, una de les coses que més ens preocupa als blogaires és la quantitat de visites que el nostre blog rep. Per tant, un dels somnis de tot blogaire és que aquestes visites, a més de deixar comentaris, puguen omplir-li la butxaca. Amb aquest fi (totalment justificat si tenim en compte que sóc de Pedreguer, i els pedreguers tenim fama de tacanyets) i també per curiositat vaig estat informant-me sobre el servei Adsense de Google. Aquest és un servei que fa coincidir diversos anuncis amb el contingut del teu lloc web. Per exemple, si el teu blog parla d'automòbils, Adsense t'oferirà anuncis relacionats amb l'automobilisme, la mecànica… Els beneficis els obtens cada vegada que algun usuari clica en algun d'aquests anuncis que tu has posat al teu lloc web.
Bé, com anava dient, vaig estar mirant-ho i, després d'informar-me bé sobre el servei i sobre tots els passos necessaris per a posar-lo en funcionament (fins i tot sabia ja on i amb quin format anava a integrar els anuncis al blog), em vaig adonar que hi havia un petit però definitiu problema, l'idioma. Resulta que el servei no està en valencià, cosa estranya (o no) si tenim en compte que Google ofereix quasi tots els seus serveis en valencià. Després d'assabentar-me d'açò vaig continuar investigant sobre el servei, intentant trobar alguna alternativa (fins i tot, Sergi s'hi va registrar intentat fer-los creure que el seu blog estava en castellà). Però no hi hagué manera i ho vaig deixar estar.
Aquesta vesprada, mentre enviava un correu amb el gmail (el correu de Google), m'he adonat que hi havia un anunci d'Adsense al marge dret de la pantalla, l'he mirat i, sorpresa, estava en valencià! O siga que, al gmail sí que pot funcionar en valencià i a un blog particular no. I això perquè? La veritat no ho entenc.

PS: Si algú sap alguna forma de posar-se l'Adsense en valencià, que m'ho comunique, per favor. 

Compartir

Fa uns dies vaig llegir un post que em va fer pensar. En aquest post, publicat per Vent d Cabylia, es rebatien les opinions de certs personatges, valencians d’origen, influents en la societat catalana (en aquest cas catalana del Principat). Aquests (si voleu saber-ne els noms, aneu al post de Vent d Cabylia i llegiu-lo) s’havien declarat, directa o indirectament, com a catalans i catalanistes i açò és una cosa que sembla no agrada a l’autor del susdit article.
Abans que res em sembla necessari aclarir els significats de diversos termes necessaris per a aquesta reflexió, uns mots que hui en dia les persones cultes ja no podem permetre’ns el luxe de seguir confonent i als quals hauríem de restablir el seu significat genuí. Aquests mots són “país”, “Estat” i “nació”.
El primer terme, “país”, fa referència a un territori geogràficament delimitat (per exemple els Països anglosaxons serien els territoris delimitats geogràficament pel criteri lingüístic de parlar-s’hi l’anglés). El segon, “Estat”, es defineix com a un “territori delimitat per fronteres on actuen de forma legal les institucions d’un govern propi, sobirà i independent” (per exemple Espanya o Portugal). Encara que per davall de l’Estat hi ha ens subestatals, com ara a Espanya, les Comunitats Forals, les Autònomes, les províncies o els municipis. I el tercer, “nació”, defineix “un poble, comunitat o grup de persones, que comparteixen un origen, un passat, i sobretot, una llengua i una cultura comunes i diferents d’altres” (per exemple la “nació basca”). La qualitat de pertànyer a un Estat concret seria, en un estat modern liberal-democràtic, la “ciutadania” i el fet de pertànyer a una “nació” concreta seria la “nacionalitat”. Aquests conceptes, prou clars i unívocs fins als segles XVII i XVIII, foren confosos i barrejats, intencionadament i interessada, per part de la burgesia que pretenia construir Estats-nació on afermar-se com a classe dominadora. Bé, una vegada clars aquests termes (la definició dels quals he extret dels meus apunts d’Història de 4t d’ESO) és hora d’endinsar-nos en l’anàlisi més profund de l’article ja mencionat.
Si tenim en compte els mots definits més amunt, podem veure com un autèntic “nacionalisme” en sentit estricte, pur i no barrejat amb intencionalitats de tipus polític o estatal, no es pot basar mai en un territori, ni en un règim polític ni en un criteri històric. Com de fet es va fer durant les revolucions liberals quan convenia a la burgesia la creació d’Estats-nació i unitats de mercat privatives, i com de fet, encara ara defensen alguns. Un nacionalisme s’ha de basar necessàriament en una “nació” i, per tant, en una cultura que té la seua màxima expressió en una llengua diferenciada. Si apliquem açò al post de Vent d Cabylia, podem veure-hi com l’anomenat “nacionalisme valencià” està basat, únicament i fonamental, en un criteri territorial, la pertinença al País Valencià, coincident suposem amb les tres províncies isabelines de l’ara “Comunidad Valenciana”. Amb açò es manté l’errònia correspondència entre territori (concepte estatal) i nació (concepte cultural), com en els projectes d’Estats-nació vuitcentistes. Així, en un presumpte “nacionalisme valencià” exclusivista la necessària lluita política i cívica per una societat millor i més democràtica (que s’expressa en un territori: la CV) es confon amb la lluita nacional per la supervivència i l’extensió de la cultura valenciana no castellana (que sobrepassa àmpliament aquests límits). I açò és un cras error, ja que si basem la nostra suposada “nació valenciana” en la terra i no en la cultura, aquesta passarà a un segon plànol i acabarà percebent-se com a prescindible. No és aquest el pas que ja han fet molts “valencianos”, sincerament defensors de la seua terra, que ho és, però que no veuen el valencià com la seua llengua? Imaginem una situació en què aquest presumpte “nacionalisme valencià”, entés com a projecte polític, hagués aconseguit la independència del País Valencià. No ens passaria com a Irlanda, on immediatament després de la independència política, estatal i territorial, la llengua i cultura gaèliques autòctones, en no ser determinants per a marcar la nacionalitat (confosa amb la ciutadania), foren bandejades per la llengua anglesa, de major prestigi i mercat, per la majoria dels seus fins llavors usuaris “nacionals”? Continua llegint »

Compartir

Potser us semble que m'estic repetint massa, però no ho puc evitar. Ací us deixe avui un missatge que m'han enviat per correu i que és una mostra més de la desídia i del menyspreu de l'administració valenciana de cara al valencià.

Hola, a la següent pàgina web de la Generalitat Valenciana http://www.prop.gva.es/reportes/expdc.asp?id=28 referent a les proves de la Junta Qualificadora de Coneixements de Valencià, podeu trobar com la paranoia lingüística i els automatismes han fet que es tradueixen certs topònims del valencià al castellà amb uns resultats esgarrifosos i del tot destrellatats. Heus ací els exemples més destacats, fa risa però és per a plorar:

• Castellón de La Llanura: Conocimientos Orales, Grado Elemental, Medio (Dos Turnos) y Superior.

• Gandía: Escuela Politécnica Superior de Gandía. Cra. Nazaret-Aceituna, s/n. Grauo de Gandía.

• El Valle de Uixó: IES Honori Garcia. C/ Instituto, s/n.

• Valencia: Universidad Politécnica. Camino de Verdadera, s/n.

Compartir

Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.

Compartir

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d’Història de l’Art de l’IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d’algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d’actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: “el valencià per a l’àmbit familiar i proper, i el castellà per a l’oficial i públic perquè potser els altres no m’entenguen o em rebutgen si els parle en valencià”. Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà… Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m’agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no són gens aïllades ni úniques) estan fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris, la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i, a més, aquest tema em recrema bastant, ja que essent jo d’una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decebedor que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m’interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d’haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d’octubre de 1238. A partir d’aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L’època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d’Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d’esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a “blaverisme”.
A partir d’ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s’inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de “capital sentimental” del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en “Blavència“, sinó que hem d’intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà.

Compartir