Hic et nunc

Elucubracions diverses d’un valencià de Pedreguer

Arxivat a ‘Llengua’

Mapes, llengües, ulls

1 comentari

Sí, salta als ulls, he tornat a canviar el tema del blog. L’anterior donava alguns problemes amb el reproductor de música i, després de donar-hi algunes voltes a la qüestió, he preferit tallar curt i canviar-li per complet l’aspecte a la pàgina. Ja veurem quant em dura… Bé, però eixe no era el tema d’aquestes quatre ratlles que m’he proposat d’escriure avui. La cosa va de mapes; de mapes i de llengües. Som-hi.

Existeix un blog relativament interessant –i dic relativament perquè tampoc és res de l’altre món, tot s’ha de dir– anomenat La historia con mapas, en el qual, com el seu nom indica, es van publicant gran varietat de mapes històrics. Podem trobar-hi qualsevol cosa: des d’un mapa dels dominis de Felip II de Castella a un de les ètnies de l’Imperi austrohongarés o un altre de la guerra de Corea. A la web hi vaig arribar gràcies a un company de classe i val a dir que en alguna ocasió m’han sorprés alguns dels mapes que hi han penjat.

Precisament aquest ha estat el cas d’un mapa que m’he trobat aquesta vesprada. Es tracta d’un mapa de les llengües i famílies lingüístiques d’Europa. Com a bon aficionat als mapes que sóc, li he donat un colp d’ull i m’he trobat amb quelcom de curiós. El que m’ha cridat l’atenció ha estat la manera com s’hi ha representat l’àmbit lingüístic del català. Com podeu observar al mapa (ací amb més detall), el creador d’aquest ha volgut que el català s’estenga al nord enllà de Besiers, pràcticament fins a Montpeller, al sud únicament fins a l’alçada de Gandia, i a l’oest fins a endinsar-se en les províncies de Conca i Terol.

Nyas coca! Veient això n’he tingut prou per deixar estar el mapa, encara que, ben mirat, d’aquesta manera l’àrea catalanoparlant sembla un pèl més gran –o almenys més concentrada– del que és en la realitat. Ara bé, si amb el cas català, tan simple, l’embolic ha estat tan gran, no vull ni pensar què haurà passat amb els Balcans o el Caucas… Un mapa trobat a l’atzar com a exemple que per internet s’ha de navegar amb quatre ulls.

Publicat per Blai el 19/08/10

Arxivat a Curiositats, Europa, Llengua

Blai

3 comentaris

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro“, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de nacionalitat estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

Publicat per Blai el 28/07/10

La nostra música

5 comentaris

Des de fa cosa d’un parell d’anys, la música en la nostra llengua viu un moment molt i molt dolç. De sobte, pràcticament del no-res, han aparegut un bon grapat de grups d’extraordinària qualitat. Estic parlant, evidentment, de figures i grups com, per citar-ne només alguns, Manel, Els Amics de les Arts, Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Joan Miquel Oliver, Mishima, Rosa Luxemburg, Sanjosex, La Troba Kung-Fú, Élena, El Belda i el conjunt Badabadoc i un llarg i complet etcètera.

Es tracta de grups i gent que fan música d’estils molt variats. Des de l’eclèctica rumba catalana de La Troba Kung-Fú al pop de Mishima, Els Amics de les Arts o Manel, passant pel rock de Rosa Luxemburg o Senior i el Cor Brutal, o per la cançó més d’autor de Sanjosex i el no-sé-sap-ben-bé-què del genial Joan Miquel Oliver. De tot i ben variadet, i a més d’arreu: de Mallorca, del Principat i del País Valencià.

Tot plegat ens demostra una vegada més l’increïble potencial musical de la nostra llengua i, és clar, dels nostres músics, potencial que sovint oblidem, potser enlluernats per la omnipotència i omnipresència de la música en castellà i per l’oblit a què la gran part dels mitjans sotmeten els grups que no caminen pel camí de la música més comercial. Al cap i a la fi, en el terreny de l’èxit musical, allò que compta al final no és la llengua amb què es canta (encara que, evidentment, això és quelcom que pot obrir i tancar moltes portes) sinó la qualitat. I de qualitat ací n’hi ha per donar i vendre.

PS: Abans d’acabar el post he de recomanar-vos un grup. Ho tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, havia promés fer-ne una crítica però entre pitos i flautes m’ha sigut i m’és impossible. Només vos diré que fan un rock ben viu i intens, però delicat i molt melòdic quan cal, tot plegat acompanyat amb unes lletres vibrants, una meravella. Escolteu-los i jutgeu-los vosaltres mateixos. Són els Faèrica i podeu trobar el seu disc, Benvinguts al planeta Vermell, al seu Myspace o a l’Spotify.

Publicat per Blai el 14/04/10

Arxivat a Llengua, Música

George Steiner i la pluralitat

Deixa un comentari

«Àdhuc un nen europeu s’inclina sota el pes del passat, com tantes vegades fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada. Caminant feixugament per la Rue Descartes, creuant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, quantes vegades no em va aclaparar, fins i tot en sentit físic, la pregunta: “Per a què? Què pot afegir qualsevol de nosaltres a les immensitats del passat europeu?” Quan Paul Celan es llança al Sena per suïcidar-se, escull el punt exacte celebrat en la gran balada d’Apollinaire, un punt situat sota les finestres de l’habitació en què Tsvetàieva va passar la seua última nit abans de tornar a la desolació i la mort a la Unió Soviètica. Un europeu culte queda atrapat en la teranyina d’un in memoriam alhora lluminós i asfixiant.»

George Steiner, La idea de Europa, 2007, pàg. 51.

Aquest interessant fragment pertany al libel La idea de Europa de George Steiner, que recull una conferència oferida per l’autor al voltant de la suggeridora i infinitament revisada idea d’Europa. En el pròleg del llibret, Mario Vargas Llosa afirma que a Steiner (i traduïsc del castellà) «el turmenta la supervivència, en els nostres dies, d’allò que anomena el malson de la història europea: els odis ètnics, el xovinisme nacionalista, els regionalismes desaforats i la resurrecció, de vegades encoberta, de vegades explícita, de l’antisemitisme. Però també, i sobretot, la uniformització cultural a la baixa a conseqüència de la globalització, que, al seu judici, està desapareixent [sic] la gran varietat lingüística i cultural que era el millor patrimoni del Vell Continent.»

Resulta bastant xocant que aquest Steiner que, segons Vargas Llosa, tem per la uniformització cultural a nivell europeu, siga el mateix Steiner que en una entrevista afirma no entendre que el gallec siga obligatori en una universitat espanyola. Però sobretot resulta preocupant que Steiner vulga negar-li al gallec aquesta obligatorietat afirmant que no és una llengua amb una literatura destacable (de fet, nega la comparació amb el cas català, argüint que aquest sí que compta amb una «literatura impressionant») i que la promoció d’aquesta afavoreix un procés de divisió regional i, per tant, l’odi ètnic. Aquesta mena de tírria de Steiner cap a certes llengües irrellevants es manifesta també en un altre fragment de l’entrevista en què Steiner aventura que l’arrel del conflicte basc i de la violència d’ETA podria trobar-se en l’idioma basc.

La postura de Steiner, però, sí que s’entén des del seu temor als odis ètnics, al xovinisme nacionalista i als regionalismes desaforats. Evidentment, si un idioma determinat esdevé una eina de divisió i aïllament, una eina d’exaltació d’allò propi i de rebuig sistemàtic i irracional d’allò aliè, sí que podria qüestionar-se la seua utilitat a l’hora de contribuir a la convivència i la comunió paneuropea i, per extensió, global. Tanmateix, si viure en —o amb— una llengua és una manera de viure en —o amb— el món (el de tots i totes, obert) i no en un món (el de cadascú, tancat); si el nacionalisme no és opac a allò que ve de fora, si no engendra ni pretén engendrar cap odi ètnic, el temor a la pluralitat es desinfla. La pluralitat no és ja un inconvenient sinó, com el mateix Steiner afirma en rebutjar la uniformització globalitzadora, el millor avantatge.

Publicat per Blai el 02/11/09

Nacionalisme lingüístic

2 comentaris

Interessant i reveladora conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, sobre lingüística i nacionalisme espanyol.

Publicat per Blai el 14/06/09

Arxivat a Llengua, Nacionalisme

Suïssa, per exemple

4 comentaris

Aprofitant que ens han encolomat una ministra de [In]Cultura que subscriu el Manifiesto por la lengua común aquell, copiaré ací íntegrament (espere que ni a l’editor ni a l’autor no els sàpiga greu) un article que publicà Joan Francesc Mira allà pel març de 1996 i que inclogué en el recull Cap d’any a Houston, Texas. L’article, que duu per títol Suïssa, per exemple, parla del plurilingüisme helvètic, un model que no ens vindria mal seguir. Ací el teniu:

«La primera vegada que vaig passar per Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren, derrotat. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, Signore e signori, biglietti prego. La segona vegada que passà deia Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la tercera vegada deia Mesdames et messieurs, billets s’il vous plait. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, després Bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de les cafeteries de l’Intercity. Curiosament, els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s’encarreguen d’aplicar-ho fins a les últimes conseqüències. A primeries dels anys 70, el Jura es va separar del cantó de Berna, després d’un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l’abast de l’alemany.

Ara, com que tenen un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, sí que volen introduir una novetat constitucional: el 10 de març votaran per aprovar un article que reconeix al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó —on ja és oficial, evidentment— sinó a nivell federal, i un nou text que afavorirà i subvencionarà el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. A partir del 10 de març, doncs, si tot va bé, el romanx serà llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la Confederació. Fins ara, només era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat només en una part del cantó dels Grisons, i només per unes seixanta mil o setanta mil persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les llengües nacionals de Suïssa, i serà una de les llengües oficials de la Confederació. Una broma? No senyor: un principi, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en pessetes de govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar anualment uns 8.000 milions a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 1.000 a les Illes. De suport ‹federal› a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, que ací seria l’autonòmica. A propòsit, qui s’oposa a la nova llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia ‹dels automobilistes›, els extremistes liberals. No volen que es mantinga el principi territorial, sinó que s’impose la ‹llibertat individual›: volen, sobretot, que la gent puga triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no hagen d’enviar els seus fills, com ara, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?

Ara mateix a Friburg, que és prop de Berna, tenen un greu conflicte: si creen una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, serà difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de municipis francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’Estat, o siga ministre, insisteix: ‹Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant›. I més encara: ‹Nosaltres fixem i delimiten el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi›. És a dir: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure en aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia, funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany. És cosa, ja se sap, de països primitius i antiquats, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica —ací francès, allà neerlandès, i que no maregen—, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?) d’Espanya, en plural, ni llengües de la federació. Ni drets iguals d’unes i altres, ni solidaritat confederal en favor de les més dèbils. Ni revisors multilingües a la Renfe. Ni un duro de l’estat. Són moderns de l’única manera que van aprendre dels borbons i dels jacobins, i els interessa pensar que és l’única possible.»

Més clar, aigua.

Publicat per Blai el 11/04/09

L’experiència gratificant

1 comentari

Aquesta vesprada, passat el diluvi que ha caigut sobre València, hem eixit a buscar una perruqueria barata per tallar-nos els cabells. Buscant, buscant, hem anat a parar  a la plaça del Xúquer, i hem aprofitat l’avinentesa per fer-nos alguna cosa al pub Rocafull i comprar el disc de Senior i el Cor Brutal.

El títol que duu el disc, L’experiència gratificant, li escau a la perfecció. Música fresca, de qualitat, sense complexos i en valencià. Ací vos deixe València eres una puta, possiblement la cançó estrella del disc,  i que expressa a la perfecció el que pensem molts del que li estan fent al cap i casal. Gaudiu-la!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Publicat per Blai el 07/04/09

Arxivat a Llengua, Música, València

Veles e vents

2 comentaris

Ausiàs March de Baptiste Pons

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponent contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn fent humils precs al vent Tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn; grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugits al mar, on són nodrits e fets, pel gran remei en terra eixiran.

[...]

Publicat per Blai el 03/03/09

Revistes cibernètiques

3 comentaris

L’any 1985 es fundava l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), una entitat creada per tal de patrocinar i recollir els estudis i treballs científics i culturals relacionats amb la comarca de la Marina Alta. Des d’aleshores l’IECMA ha realitzat un bon grapat d’activitats, des de l’organització de congressos i exposicions fins a la publicació de llibres, monografies i revistes periòdiques.

Una d’aquestes revistes, anomenada Aguaits, recull anualment articles relacionats amb la història de la comarca, però també amb la seua realitat actual. Doncs bé, avui navegant per internet m’he trobat amb aquesta web on podeu trobar en PDF tots els números publicats de l’Aguaits des de la seua creació enguany fa exactament vint anys, incloent-hi el monogràfic sobre la Guerra de Successió a la comarca publicat l’any passat. La pàgina pertany al projecte RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) un ciberdipòsit de lliure accés que recull els articles complets d’un bon grapat de revistes científiques i culturals catalanes.

Interessant iniciativa, sens dubte, que ens facilita l’accés a un bon nombre de material al qual d’altra manera ens seria molt més difícil arribar. Si teniu una estona lliure no dubteu en fer-li un cop d’ull al RACO en general i a l’Aguaits en particular.

Publicat per Blai el 17/09/08

Arxivat a Història, Llengua

Festes 08

4 comentaris

Amb un got a les mans by Blai Server

Amb un got a les mans (Blai Server)

Anit vaig anar a la plaça a muntar el “palco”, la qual cosa només pot significar que les Festes de Pedreguer estan al caure. I així és.
El divendres comencen les Festes 08, per a mi les primeres després d’haver sigut quinto, que s’allargaran fins al dia 20. Sincerament i sense ofendre a ningú, enguany les Festes seran més bé fluixes, ja que no comptaran amb l’actuació de cap grup de trellat (descomptant, potser, els Mojinos Escozíos i els Reckless Side) i, com sempre, estaran dominades pels bous. No obstant, com que el millor de les Festes és l’ambient, segur que no ens avorrirem.
Una altra cosa que m’agradaria remarcar és el fet que no hi ha cap grup (si m’equivoque, digueu-m’ho) de música en valencià i això no està bé. L’any passat almenys van vindre els Sva-ters, però enguany no res. I jo em pregunte, en lloc de tanta orquestra, de tanta discomòbil i de tant de triunfito, no podrien dedicar almenys una nit en totes les Festes a la música en valencià? No seria més barat? I la gent hi aniria igual, perquè a Festes és igual quin grup toque, mentre hi haja una barra a prop no problemo. Caldria fer alguna cosa al respecte.
I poca cosa més, només dir-vos que si teniu oportunitat de veure el programa de Festes, doneu-li un colp d’ull a la pàgina 101 i veureu que una de les empreses que s’hi anuncien ha emprat aquesta foto que vaig fer l’any passat. Bé, ja ho sabeu, esteu tots convidats a vindre a les Festes.

Publicat per Blai el 09/07/08

Arxivat a El blog, Llengua, Pedreguer