Fa uns dies vaig llegir un post que em va fer pensar. En aquest post, publicat per Vent d Cabylia, es rebatien les opinions de certs personatges, valencians d’origen, influents en la societat catalana (en aquest cas catalana del Principat). Aquests (si voleu saber-ne els noms, aneu al post de Vent d Cabylia i llegiu-lo) s’havien declarat, directa o indirectament, com a catalans i catalanistes i açò és una cosa que sembla no agrada a l’autor del susdit article.
Abans que res em sembla necessari aclarir els significats de diversos termes necessaris per a aquesta reflexió, uns mots que hui en dia les persones cultes ja no podem permetre’ns el luxe de seguir confonent i als quals hauríem de restablir el seu significat genuí. Aquests mots són “país”, “Estat” i “nació”.
El primer terme, “país”, fa referència a un territori geogràficament delimitat (per exemple els Països anglosaxons serien els territoris delimitats geogràficament pel criteri lingüístic de parlar-s’hi l’anglés). El segon, “Estat”, es defineix com a un “territori delimitat per fronteres on actuen de forma legal les institucions d’un govern propi, sobirà i independent” (per exemple Espanya o Portugal). Encara que per davall de l’Estat hi ha ens subestatals, com ara a Espanya, les Comunitats Forals, les Autònomes, les províncies o els municipis. I el tercer, “nació”, defineix “un poble, comunitat o grup de persones, que comparteixen un origen, un passat, i sobretot, una llengua i una cultura comunes i diferents d’altres” (per exemple la “nació basca”). La qualitat de pertànyer a un Estat concret seria, en un estat modern liberal-democràtic, la “ciutadania” i el fet de pertànyer a una “nació” concreta seria la “nacionalitat”. Aquests conceptes, prou clars i unívocs fins als segles XVII i XVIII, foren confosos i barrejats, intencionadament i interessada, per part de la burgesia que pretenia construir Estats-nació on afermar-se com a classe dominadora. Bé, una vegada clars aquests termes (la definició dels quals he extret dels meus apunts d’Història de 4t d’ESO) és hora d’endinsar-nos en l’anàlisi més profund de l’article ja mencionat.
Si tenim en compte els mots definits més amunt, podem veure com un autèntic “nacionalisme” en sentit estricte, pur i no barrejat amb intencionalitats de tipus polític o estatal, no es pot basar mai en un territori, ni en un règim polític ni en un criteri històric. Com de fet es va fer durant les revolucions liberals quan convenia a la burgesia la creació d’Estats-nació i unitats de mercat privatives, i com de fet, encara ara defensen alguns. Un nacionalisme s’ha de basar necessàriament en una “nació” i, per tant, en una cultura que té la seua màxima expressió en una llengua diferenciada. Si apliquem açò al post de Vent d Cabylia, podem veure-hi com l’anomenat “nacionalisme valencià” està basat, únicament i fonamental, en un criteri territorial, la pertinença al País Valencià, coincident suposem amb les tres províncies isabelines de l’ara “Comunidad Valenciana”. Amb açò es manté l’errònia correspondència entre territori (concepte estatal) i nació (concepte cultural), com en els projectes d’Estats-nació vuitcentistes. Així, en un presumpte “nacionalisme valencià” exclusivista la necessària lluita política i cívica per una societat millor i més democràtica (que s’expressa en un territori: la CV) es confon amb la lluita nacional per la supervivència i l’extensió de la cultura valenciana no castellana (que sobrepassa àmpliament aquests límits). I açò és un cras error, ja que si basem la nostra suposada “nació valenciana” en la terra i no en la cultura, aquesta passarà a un segon plànol i acabarà percebent-se com a prescindible. No és aquest el pas que ja han fet molts “valencianos”, sincerament defensors de la seua terra, que ho és, però que no veuen el valencià com la seua llengua? Imaginem una situació en què aquest presumpte “nacionalisme valencià”, entés com a projecte polític, hagués aconseguit la independència del País Valencià. No ens passaria com a Irlanda, on immediatament després de la independència política, estatal i territorial, la llengua i cultura gaèliques autòctones, en no ser determinants per a marcar la nacionalitat (confosa amb la ciutadania), foren bandejades per la llengua anglesa, de major prestigi i mercat, per la majoria dels seus fins llavors usuaris “nacionals”? Continua llegint »
Compartir
