Hic et nunc

Aprofitant que ens han encolomat una ministra de [In]Cultura que subscriu el Manifiesto por la lengua común aquell, copiaré ací íntegrament (espere que ni a l’editor ni a l’autor no els sàpiga greu) un article que publicà Joan Francesc Mira allà pel març de 1996 i que inclogué en el recull Cap d’any a Houston, Texas. L’article, que duu per títol Suïssa, per exemple, parla del plurilingüisme helvètic, un model que no ens vindria mal seguir. Ací el teniu:

«La primera vegada que vaig passar per Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren, derrotat. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, Signore e signori, biglietti prego. La segona vegada que passà deia Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la tercera vegada deia Mesdames et messieurs, billets s’il vous plait. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, després Bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de les cafeteries de l’Intercity. Curiosament, els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s’encarreguen d’aplicar-ho fins a les últimes conseqüències. A primeries dels anys 70, el Jura es va separar del cantó de Berna, després d’un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l’abast de l’alemany.

Ara, com que tenen un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, sí que volen introduir una novetat constitucional: el 10 de març votaran per aprovar un article que reconeix al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó —on ja és oficial, evidentment— sinó a nivell federal, i un nou text que afavorirà i subvencionarà el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. A partir del 10 de març, doncs, si tot va bé, el romanx serà llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la Confederació. Fins ara, només era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat només en una part del cantó dels Grisons, i només per unes seixanta mil o setanta mil persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les llengües nacionals de Suïssa, i serà una de les llengües oficials de la Confederació. Una broma? No senyor: un principi, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en pessetes de govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar anualment uns 8.000 milions a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 1.000 a les Illes. De suport ‹federal› a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, que ací seria l’autonòmica. A propòsit, qui s’oposa a la nova llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia ‹dels automobilistes›, els extremistes liberals. No volen que es mantinga el principi territorial, sinó que s’impose la ‹llibertat individual›: volen, sobretot, que la gent puga triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no hagen d’enviar els seus fills, com ara, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?

Ara mateix a Friburg, que és prop de Berna, tenen un greu conflicte: si creen una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, serà difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de municipis francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’Estat, o siga ministre, insisteix: ‹Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant›. I més encara: ‹Nosaltres fixem i delimiten el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi›. És a dir: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure en aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia, funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany. És cosa, ja se sap, de països primitius i antiquats, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica —ací francès, allà neerlandès, i que no maregen—, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?) d’Espanya, en plural, ni llengües de la federació. Ni drets iguals d’unes i altres, ni solidaritat confederal en favor de les més dèbils. Ni revisors multilingües a la Renfe. Ni un duro de l’estat. Són moderns de l’única manera que van aprendre dels borbons i dels jacobins, i els interessa pensar que és l’única possible.»

Més clar, aigua.

Aquesta vesprada, passat el diluvi que ha caigut sobre València, hem eixit a buscar una perruqueria barata per tallar-nos els cabells. Buscant, buscant, hem anat a parar  a la plaça del Xúquer, i hem aprofitat l’avinentesa per fer-nos alguna cosa al pub Rocafull i comprar el disc de Senior i el Cor Brutal.

El títol que duu el disc, L’experiència gratificant, li escau a la perfecció. Música fresca, de qualitat, sense complexos i en valencià. Ací vos deixe València eres una puta, possiblement la cançó estrella del disc,  i que expressa a la perfecció el que pensem molts del que li estan fent al cap i casal. Gaudiu-la!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Ausiàs March de Baptiste Pons

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponent contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn fent humils precs al vent Tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn; grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugits al mar, on són nodrits e fets, pel gran remei en terra eixiran.

[...]

L’any 1985 es fundava l’Institut d’Estudis Comarcals de la Marina Alta (IECMA), una entitat creada per tal de patrocinar i recollir els estudis i treballs científics i culturals relacionats amb la comarca de la Marina Alta. Des d’aleshores l’IECMA ha realitzat un bon grapat d’activitats, des de l’organització de congressos i exposicions fins a la publicació de llibres, monografies i revistes periòdiques.

Una d’aquestes revistes, anomenada Aguaits, recull anualment articles relacionats amb la història de la comarca, però també amb la seua realitat actual. Doncs bé, avui navegant per internet m’he trobat amb aquesta web on podeu trobar en PDF tots els números publicats de l’Aguaits des de la seua creació enguany fa exactament vint anys, incloent-hi el monogràfic sobre la Guerra de Successió a la comarca publicat l’any passat. La pàgina pertany al projecte RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) un ciberdipòsit de lliure accés que recull els articles complets d’un bon grapat de revistes científiques i culturals catalanes.

Interessant iniciativa, sens dubte, que ens facilita l’accés a un bon nombre de material al qual d’altra manera ens seria molt més difícil arribar. Si teniu una estona lliure no dubteu en fer-li un cop d’ull al RACO en general i a l’Aguaits en particular.

Amb un got a les mans (Blai Server)

Anit vaig anar a la plaça a muntar el “palco”, la qual cosa només pot significar que les Festes de Pedreguer estan al caure. I així és.
El divendres comencen les Festes 08, per a mi les primeres després d’haver sigut quinto, que s’allargaran fins al dia 20. Sincerament i sense ofendre a ningú, enguany les Festes seran més bé fluixes, ja que no comptaran amb l’actuació de cap grup de trellat (descomptant, potser, els Mojinos Escozíos i els Reckless Side) i, com sempre, estaran dominades pels bous. No obstant, com que el millor de les Festes és l’ambient, segur que no ens avorrirem.
Una altra cosa que m’agradaria remarcar és el fet que no hi ha cap grup (si m’equivoque, digueu-m’ho) de música en valencià i això no està bé. L’any passat almenys van vindre els Sva-ters, però enguany no res. I jo em pregunte, en lloc de tanta orquestra, de tanta discomòbil i de tant de triunfito, no podrien dedicar almenys una nit en totes les Festes a la música en valencià? No seria més barat? I la gent hi aniria igual, perquè a Festes és igual quin grup toque, mentre hi haja una barra a prop no problemo. Caldria fer alguna cosa al respecte.
I poca cosa més, només dir-vos que si teniu oportunitat de veure el programa de Festes, doneu-li un colp d’ull a la pàgina 101 i veureu que una de les empreses que s’hi anuncien ha emprat aquesta foto que vaig fer l’any passat. Bé, ja ho sabeu, esteu tots convidats a vindre a les Festes.

Daninoble d’El Cadafal ha decidit guardonar-me a mi i a dos bloguistes més amb el premi Pedraforca de blogs escrits en català. Les normes d’aquest premi són les següents:

• S’atorgarà a blocs escrits en català, que a opinió del que l’atorgui sigui un bloc de qualitat, pels seus continguts, tant literaris, personals o d’entreteniment.
• Cada premiat podrà fer entrega de 3 premis .
• La imatge del premi si és possible es penjarà al bloc.

Bé, encara que es fa difícil elegir tres blogs de tots els que visite assíduament, els meus tres premiats són:

• El vol de l’home ocell
• A garrot de la llei
• Blog del Departament de Llatí de l’IES Pedreguer

No vos heu preguntat mai per què no és possible treure’s el carnet de conduir en valencià? Per què tot el material de les autoescoles (llibres, qüestionaris, vídeos, pòsters) ha d’estar en castellà? Serà que el valencià no serveix per a aquestes coses? Ves tu a saber.

Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

De què ens serveix que a Alemanya coneguen les obres d’Ausiàs March i Joanot Martorell, si a València ciutat quasi ningú parla valencià? De què ens serveix que un tal Herman, resident a Munic, haja gaudit llegit la Mercé Rodoreda, si als joves catalans no els sona cap de les seues obres? De què ens serveix que els alemanys que viuen a Alemanya hagen llegit El quadern gris de Josep Pla i tinguen unes nocions bàsiques de llengua i cultura catalanes, si els que viuen a les urbanitzacions del litoral valencià viuen aïllats als xalets i no fan ni el mínim esforç per integrar-se? De ben poc.
No estic en contra de la Fira del Llibre de Frankfurt, ans al contrari, però em sembla que si volem difondre internacionalment la cultura i la literatura catalanes, primer haurem d’aconseguir promocionar-les encertadament a casa nostra. Si no ho fem bé a dins, no hi ha res a fer a fora. Reflexionem-hi, si us plau, reflexionem-hi.