Hic et nunc

Una de les coses que més em va colpir quan vaig anar a València fa unes setmanes (encara que en el fons no em sorprengué gens) fou la següent anècdota:
Després d’haver-nos passat tot el matí visitant el centre històric de la ciutat (la Llotja, l’església dels Sants Joans, la de Santa Caterina, la Seu…) i d’haver recorregut les sales del Museu de Belles Arts de València Sant Pius V, ens dirigirem a les torres de Serrans per pujar-hi i pegar-hi una miradeta. Un cop dalt, i mentre observàvem les vistes, escoltàrem un grup d’estudiants, un poc més joves que nosaltres, que conversaven. En aparèixer nosaltres al seu camp auditiu i, després d’escoltar-nos xerrar, sembla que els sonà estrany l’idioma que parlàvem, un tal “català”, i comentaren en veu baixa i entre ells que si érem italians. Nosaltres no férem cas del comentari, ja que ens agafà bastant desprevinguts, i continuàrem gaudint de les meravelloses vistes que es poden contemplar des de les majestàtiques torres, intentant oblidar aquestes desafortunades paraules.
La cosa, però, no acabà ací: minuts després, els sentírem parlar de futbol, concretament del València C. F. i un de nosaltres, atrevit ell, gosà deixar caure un “visca el Barça!“, potser fer un poc la punyeta després del seu desgraciat comentari. No podia haver elegit pitjors mots. En escoltar les paraules del meu amic esclatà la tempesta i, després d’alçar-se tots d’un bot i obsequiar-nos amb una mirada carregada d’odi i de menyspreu, ens engegaren un “catalanes aquí, no!!” i abandonaren les torres. Nosaltres començàrem a riure, però jo estava esgarrifat i petrificat (encara que em podia imaginar aquesta reacció en aquest context).
I sí, aquesta és la situació d’aquells que ens sentim alguna cosa més que valencians de falla i mascletà, d’aquells que parlem el català del País Valencià, d’aquells que ens resistim a perdre la identitat i la nostra estimada cultura. Supose que aquesta reacció podria haver-se donat el qualsevol altre lloc del territori espanyol d’haver-nos trobat amb uns individus com aquells, però ací al País Valencià açò és doblement trist i dramàtic, ja que sembla que no som benvinguts ni al nostre país (aquest és un clar exemple que el terme “nació” no va lligat al terme “territori”, sinó als termes “llengua”, “cultura”, “origen”…).
Sobre la relació entre el “país i la “nació” o cultura, promet escriure un post pròximament.

Compartir

Com ahir us vaig prometre, avui us escric el segon post sobre la visita que férem ahir a València els alumnes d’Història de l’Art de l’IES Pedreguer. En aquest article, però, no parlaré de com anà la visita (això ja ho he fet en el post titulat València I) sinó d’algunes reflexions que vaig fer durant el dia.
En primer lloc parlaré de llengües, i més concretament del valencià (el català que parlem al País Valencià) i el castellà. Mentre anàvem amb el tren cap a València, no vaig poder evitar escoltar una conversa entre dos viatgers (un home i una dona) que anaven als seients de davant meu. Aquests estaven mantenint una col·loqui totalment informal sobre temes diversos (futbol, cotxes, treball…) en un valencià bastant correcte. En arribar el revisor i demanar-los els bitllets, els dos viatgers anònims canviaren de llengua i es dirigiren al revisor en castellà. Per què aquest canvi d’actitud? Doncs no ho sé, però açò fa olor a prejudici lingüístic: “el valencià per a l’àmbit familiar i proper, i el castellà per a l’oficial i públic perquè potser els altres no m’entenguen o em rebutgen si els parle en valencià”. Situacions semblants a aquesta es repetiren durant el viatge: tot el món es dirigia a nosaltres primer en castellà i després en valencià, la llengua més escoltada pel carrer fou el castellà… Potser tot açò siga una paranoia meva, ja m’agradaria a mi que ho fóra! Però si no ho és, que és el més probable, aquestes situacions (que no són gens aïllades ni úniques) estan fent un gran mal a la nostra benvolguda i desgraciadament minoritzada llengua, ja que si no som lleials a la llengua i la restringim als àmbits minoritaris, la diglòssia serà ja un fet i la desaparició de la llengua sols serà qüestió de temps, de poc temps. Fins ací la primera reflexió, que podria allargar-se ad infinitum, però que em sembla que ja ha quedat suficientment clara (i, a més, aquest tema em recrema bastant, ja que essent jo d’una zona del País Valencià on, sorprenentment, el valència predomina sobre el castellà em resulta francament decebedor que en altres zones del País Valencià no es parle el valencià com ací).
Ara és el torn de la segona reflexió (que m’interessa més que la primera, encara que és menys urgent) fa referència a la ciutat de València, al cap i casal del País Valencià. Fou fundada pels romans amb el nom de Valentia al segle I aC i, després d’haver estat en mans dels visigots i dels musulmans, fou conquerida per Jaume I el 9 d’octubre de 1238. A partir d’aquest moment es convertí en la capital del Regne de València. L’època de major esplendor de la ciutat fou durant els segles XIV i XV, durant aquest període es construïren alguns dels monuments emblemàtics de la ciutat (torres de Serrans (1392), Llotja de la Seda (1482)…) i València fou la capital econòmica i inclús política de la Corona d’Aragó. A partir del segle XVI la ciutat inicià el seu declivi fins al segle XIX quan la petita burgesia de la ciutat inicià la seua recuperació. Durant la Transició, València, que havia estat d’esquerres i republicana abans de la Guerra Civil, passà a ser un dels reductes més importants de la dreta valenciana i del moviment conegut com a “blaverisme”.
A partir d’ací, sembla que des dels sectors contraris a aquest moviment s’inicià un moviment de desprestigi i de desconsideració cap a la ciutat de València, considerada per molts com a una ciutat massa regional, provinciana i castellana per servir-nos de “capital sentimental” del País Valencià (cosa que ens ha portat a molts a passar de València i mirar directament cap a Barcelona), i açò em sembla un error. Crec que el que hauríem de fer és recuperar la ciutat de València tal i com era abans, com al nostre cap i casal, no hem de pensar en “Blavència“, sinó que hem d’intentar estimar València un poc més i deixar de mirar tant nord enllà.

Compartir

Avui es compleixen 548 anys de la mort del poeta més gran de la història de la llengua catalana, em referisc a Ausiàs March. March nasqué a Gandia o a València al voltant de l’any 1397, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, de qui heretà el lloc de Beniarjó i les alqueries de Pardines i Vernissa, al ducat de Gandia. A les ordres d’Alfons el Magnànim, participà en les campanyes de Sardenya i de Còrsega, i assistí als setges de Calví i Bonifazio el 1420. EL 1424 participà en l’expedició de Gerba, al nord d’Àfrica. El rei el recompensà per aquests serveis confirmant i ampliant els privilegis que havien estat concedits al seu pare en els esmentats dominis. El 1425 era falconer del rei al Regne de València. El 1437, quan tenia al voltant de quaranta anys, contragué matrimoni amb Isabel de Martorell, germana de Joanot Martorell. El 1438 envià un cartell de deseiximent al seu cunyat Galceran Martorell, a causa de desavinences sorgides en el repartiment dels llocs de la vall de Xaló que havia heretat Isabel. Aquesta morí el 1239, i el 1443 March contragué segones noces amb Joana Escorna (filla d’una família rica de Pedreguer), amb la qual visqué a València, fins que aquesta morí el 1439. Fou hereu universal de totes dues mullers, cap de les quals, però, no li deixà successió legítima. El 1458 passà un temps a la presó per una disputa amb l’esposa d’un dels seus fills bastards (en tingué cinc, un dels quals morí abans que ell). Morí el 1459 a València.
L’obra d’Ausiàs March consta de 128 poemes (uns 10.000 versos) i representà una revolució en la poesia del moment, ja que trencà amb la tradició d’escriure en provençal i passà a emprar el català. La seva obra es distingí per la introspecció i l’anàlisi i per la lucidesa dels seus versos, que encara avui ens colpeixen i emocionen. Per recordar la seva poesia ací us deixe les dues primeres estrofes del poema XLVI, que és probablement el més cèlebre de tota la seva magnífica obra:

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponent contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn fent humils precs al vent Tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn; grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugits al mar, on són nodrits e fets, pel gran remei en terra eixiran.

Compartir

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) ha publicat recentment el Diccionari ortogràfic i de pronunciació del valencià (DOPV), un llibre de més de 900 pàgines, que recull, segons els autors, vora 80.000 entrades, de les quals dóna només la forma gràfica (ni definicions ni altres informacions d'ús) i també la pronúncia en molts casos, no pas tots. El DOPV és una obra hipòcrita i deplorable, ja que després de repetir ara i adés, amb gran insistència i èmfasi, que la seva finalitat és preservar la unitat ortogràfica i lèxica de "la llengua compartida", en el cos del diccionari es dedica, de fet, a tot el contrari: a fer proliferar duplicitats gràfiques i formes alternatives a les ja establertes. Per exemple:
S'admet tant perruqueria com peluqueria (sense cap remissió, com tots aquells exemples que citaré); a més d'esport, esportista i esportiu ara ja podem escriure deport, deportista i deportiu; a banda d'esmorzar, almorzar; llamentar i lamentar; llògic i lògic, llegítim i legítim; lleal i lleial; llidó i lledó, llicsó i lletsó; mangrana i mangraner al costat de magrana i magraner; llangosta i llangostí al mateix nivell que llagosta i llagostí; paixarell i passerell; taburet i tamboret; roín masculí i femení (home roín, dona roín) al costat de roí-roïna (home roí, dona roïna). I l'exemple suprem: podem referir-nos a 'jugador de tennis' de quatre formes diferents i equivalents: tennista, tenniste, tenista o teniste. A tot això, cal afegir-hi els centenars de mots masculins acabats en -ista, que ara poden acabar també "normativament" en -iste (sindicalista o sindicaliste) o les desenes que poden escriure's tant en -esa com en -ea (vellesa o vellea; rapidesa o rapidea). La llista encara es podria allargar. El Diccionari ortogràfic i de pronunciació és, a més, una obra greument irresponsable envers els usuaris, el model de llengua consolidat com a estàndard i la codificació unitària. Sense estudis previs, publicats i debatuts, sense tenir en compte el paper dels ensenyants, dels tècnics lingüístics i dels escriptors que s'enfronten dia a dia amb els problemes concrets de l'ús, ignorant les altres institucions de referència lingüística reconegudes oficialment (l'Institut d'Estudis Catalans i la Universitat de les Illes Balears), l'AVL es llança a la contrastandarització. I, a més de fer créixer i multiplicar les variants formals, dóna entrada al diccionari "normatiu" a centenars de castellanismes, dialectalismes i col·loquialismes. Entre els primers, per citar-ne sols uns quants, trobem barco, rabo, gasto, toldo, manto, nóvio, xiste, xorra, arrastrar, enterar-se, xillar o manguera, admesos amb uns criteris ocults que els usuaris tindríem el dret de conèixer.
Però fins i tot si ignorem aquestes dades i ens centrem només en la tècnica lexicogràfica, constatem que el DOPV és una obra deplorable: no presenta ni definicions ni marques de registre (col·loquial, vulgar, poètic, etc.) ni marques d'àrea temàtica ("dret", "matemàtica", "enginyeria", etc.) ni d'extensió dialectal ni diacròniques (arcaismes).
No hi falten, d'altra banda, exemples d'innocència o d'ultravalencianisme sentimental (depèn de com es mire). Així, el DOPV acull xiconiu, xicotiu o miqueta, malgrat que és norma no admetre diminutius en un diccionari. A més, el DOPV s'oposa als mots considerats típicament "catalans" com per exemple meva, teva i seva (i plurals), que no tenen ni tan sols entrada, al contrari de casos anàlegs com són "hereua (o hereva)", i "romeua o romeva". Endavant, endarrere i enrere, batlle, rodó o xuclar remeten, respectivament, a avant, arrere, batle, redó o xuplar, i són classificades com a "entrades no recomanades" que el DOPV posa al mateix nivell que peixca respecte a pesca o aixina respecte a així. Tot açò, a més, és comprovable a la web de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua on podem trobar el DOPV online.
Ara caldria plantejar-nos algunes qüestions: Què s'ha de fer en els casos que el DOPV contradiu les normes de l'Institut d'Estudis Catalans? Aquest diccionari és "normatiu" sols per als valencianoparlants o també per als altres catalanoparlants?
Doncs bé, això és tot (per si no n'hi havia ja suficient). No sé a vosaltres, però a mi tot açò em produeix vergonya aliena, molta vergonya aliena.

Valete!

[Font: revista El Temps, núm. 1.165]

Compartir