«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Aquest matí, abans de tornar cap al poble, he passat per la Fnac del carrer de Sant Agustí de València i, després d’una bona estona recorrent tots els prestatges de la secció de llibres, m’he fet amb dos exemplars que espere llegir aquest Nadal: Juego de tronos de George R. R. Martin i Guía Avanzada de Fotografía de la National Geographic.
El primer és una novel·la de temàtica fantàstica que em recomanaren fa bastant temps i que no havia trobat en cap llibreria fins avui. Si bé no acostume a llegir novel·les fantàstiques (excepte El Senyor dels Anells i la sèrie Discworld), tinc la impressió que aquest llibre m’agradarà i espere que així siga. Ja vos ho contaré quan l’haja llegit.
El segon, com el nom ja indica, és un manual de fotografia, fet amb la col·laboració d’alguns dels millors fotògrafs del món (o almenys això diu el subtítol del llibre). Aquesta guia m’ajudarà a perfeccionar els meus coneixements de fotografia i a poder esprémer al màxim la meua càmera reflex digital.
Jo passaré el Nadal llegint aquests llibres, repassant per als exàmens de gener i febrer i, sobretot, gaudint de les festes amb la família i els amics. No sé vosaltres què fareu, però espere que tingueu un bon Nadal i que els torrons tinguen pietat de tots nosaltres.

Bon Nadal!

Compartir

Aprofitant el senyor pont que hem tingut aquesta setmana, he dedicat aquests dies a acabar de llegir un llibre que ja feia temps que tenia entre mans. Es tracta de El món clàssic de Robin Lane Fox. En les 800 pàgines d’aquest interessant llibre, Lane Fox ens narra, com diu el subtítol de l’obra, “l’epopeia de Grècia i Roma”. I és que El món clàssic és un agosarat llibre de divulgació sobre els nou-cents anys d’història de les dues civilitzacions clàssiques per excel·lència, la grega i la romana.
L’obra comença en l’època arcaica grega, amb els poemes d’Homer (segle VIII aC), i s’endinsa de ple en el complex món grec fins a l’època d’Alexandre Magne. Llavors passa a centrar-se en Roma, des de la fundació de la ciutat fins al mandat de l’emperador Adrià (segle II dC), quan segons l’autor acaba el món estrictament clàssic.
Lane Fox no es limita a fer-nos un llistat dels fets purament històrics (guerres, batalles i demés), sinó que ens fa un encertat retrat de la cultura i el pensament grecoromà. L’autor tracta tota classe de temes que ens ajuden a entendre i a conèixer el món clàssic: parla de conflictes, revoltes, lluites pel poder… però també de religió, tecnologia, economia, literatura, vida quotidiana…
En definitiva, es tracta d’un llibre del tot recomanable i molt interessant si es vol tindre una perspectiva general de tot el món clàssic i fer-se una idea de qui foren i com foren els nostres avantpassats grecs i romans. Ara bé, si el que es vol és aprofundir en certs detalls o períodes determinats, no és aquest llibre el millor aliat perquè, evidentment, si es vol fer una obra assequible per a tothom que abaste uns nou-cents anys d’història és del tot impensable aturar-se a tractar cada detall i cada fet ocorregut.
El món clàssic de Robin Lane Fox està editat en castellà per l’editorial Crítica.

Compartir

Aquesta vesprada he acabat de llegir un llibre que em vaig comprar fa temps i que no havia pogut llegir encara per falta de temps. Es tracta de El color de la màgia de l’autor britànic Terry Pratchett.
La novel·la ens trasllada a la ciutat d’Ankh-Morpork (la ciutat més important de Discmón ―en anglés Discworld i en castellà Mundodisco―, un món suportat per quatre elefants impassibles, que alhora descansen sobre la closca d’una tortuga gegant que va solcant l’Univers), on Rincewind, un mag inepte i renegat, rep l’encàrrec de servir de guia a Dosflors, el primer turista de la història, en un viatge que els portarà a recórrer tot el Discmón. En el seu desgavellat periple, Rincewind i Dosflors, acompanyats per l’equipatge d’aquest últim (un bagul amb potes), viuran tot un seguit d’aventures que els portaran a enfrontar-se a espases màgiques, dracs que sols existeixen si es creu en ells, gremis de lladres i assassins, la Mort, i tota una sèrie de mags, dimonis i subjectes d’aquest estil.
Amb El color de la màgia, Terry Pratchett obri la sèrie de novel·les sobre el Discmón, que consta de més de trenta novel·les, i que s’ha convertit en tot un referent de la literatura fantàstica actual. La col·lecció del Discmón és un clar exemple de la tradició satírica britànica i està dedicada a tots aquells que es prenen la vida seriosament. Les enormes dosis d’humor i poc trellat de les novel·les de Pratchett fan que la seua lectura siga obligada per als aficionats a la literatura humorística i, en general, per a tots aquells que vulguen passar una bona estona llegint i rient.
La sèrie està editada en castellà per Debolsillo.

Compartir

Aquest matí he acabat de llegir un llibre que no ha defraudat les meues expectatives gens ni mica. Es tracta de La cançó de Troia de la meravellosa escriptora australiana Colleen McCullough.
Estem al voltant de l’any 1000 aC, les ciutats gregues veuen amenaçada la seua existència per la rivalitat amb Troia, que controla totes les rutes comercials, impedint l’abastiment dels grecs. Llavors, el rapte (o la fugida) d’Hel·lena, esposa de Menelau i reina d’Esparta, perpetrat per Paris, príncep troià, es convertirà en l’excusa perfecta per començar un llarg conflicte que unirà tots els grecs contra el poder de Troia.
Vos resulta familiar l’argument, no? I és que amb La cançó de Troia, McCullough reescriu l’epopeia de la caiguda de Troia des d’un punt de vista històric, però sense deixar de banda cap element de la llegenda tradicional. És a dir, McCullough ens conta com hauria pogut ser la mítica guerra de Troia si haguera ocorregut en la realitat. Per tal d’augmentar el realisme de la novel·la i fer-la més plausible, cada capítol és narrat per un dels protagonistes, amb la qual cosa podem conéixer de primera mà les impressions dels diferents personatges davant dels fets que vant succeint-se. Amb aquest sistema narratiu McCullough ens permet endinsar-nos en la psicologia dels personatges i conéixer les seues debilitats i els seus sentiments. Tots, des del rei Príam, enlluernat pel poder de Troia; fins a Agamèmnon, rei de reis, ansiós d’augmentar el seus dominis; passant per Hel·lena, la seductora causant del conflicte; Hèctor, l’heroic príncep troià; Aquil·les, una turmentada màquina de matar; Ulisses, subtil i brillant (aquests dos últims, els millors i més ben desenvolupats, segons el meu punt de vista); i molts més, aporten el seu gra de sorra a la narració del mític conflicte.
La cançó de Troia és, sense cap mena de dubte, un dels millors llibres que he llegit en molt de temps, recomanable totalment a tots els aficionats al món clàssic i especialment als amants de la fantàstica història de la guerra de Troia. El llibre està editat en castellà per Booket sota el títol “La canción de Troya“.

Compartir

Aquesta vesprada he acabat de llegir Svein, el del cavall blanc de Bernard Corwell. Aquest és el segon llibre de la trepidant sèrie anomenada Saxons, víkings i normands.
Corre l’any 866 i els saxons, que habiten en quatre regnes al sud de l’illa de Gran Bretanya, viuen amb la mirada fixa en la mar, des d’on sempre han arribat les amenaces en forma d’implacables guerrers danesos o noruecs: els víkings. Uhtred és un jove aristòcrata saxó que ha estat educat entre els homes del sanguinari víking Ragnar. Quan Uthred creix, es veu obligat a triar entre unir-se als danesos que intenten apoderar-se dels regnes saxons de Gran Bretanya, o combatre’ls a les ordres d’Alfred el Gran, rei del regne saxó de Wessex.
Cada vegada que Corwell publica un nou llibre estic més convençut que és el meu escriptor actual favorit i és que amb els seus llibres aconsegueix recrear al detall, com cap altre, qualsevol època històrica, des del segle V al XIX. En Svein, el del cavall blanc aconsegueix transportar-nos meravellosament a l’Anglaterra del segle IX dC, plena de batalles, lleialtats dividides, amors enfrontats i heroisme desesperat. És precisament en les batalles on es fa més evident la destresa i l’habilitat de Cornwell alhora d’escriure, ja que aconsegueix fer-nos-les viure amb una ferocitat i un realisme impressionants.
En resum, es tracta d’un llibre emocionant i entretingut, en la línia de les altres obres de l’autor, que de ben segur no decebrà als amants de la novel·la històrica i especialment als aficionats a tot el que envolta l’època medieval.
El primer volum de la sèrie Saxons, víkings i normands, anomenat Northúmbria, l’últim regne i aquest estan editats en castellà per Edhasa; pròximament s’espera que siguen traduïts al castellà la resta de volums de la sèrie.

Compartir

Enguany es compleixen cent anys del naixement de Georges Remi, més conegut com a Hergé. Aquest dibuixant de còmics belga creà, el 1929, un personatge que revolucionà el món del còmic a escala mundial; aquest personatge és el cèlebre Tintín.
Les aventures d’aquest personatge s’iniciaren amb Tintín al país dels soviets, un pamflet antisoviètic i de baix nivell artístic. En els seus inicis, les aventures tenien uns dibuixos senzills i uns guions de baixa qualitat (exemples d’açò són Tintín al Congo, Tintin a Amèrica o Els cigars del faraó). Amb el temps, però, la qualitat dels guions i dels dibuixos anà augmentant fins arribar a còmics com El lotus blau, El ceptre d’Ottokar, Objectiu: la Lluna, Tintín al Tibet, L’afer Tornassol… aquest últim considerat per molts com un dels millors còmics de la història. Hergé morí el 1983, deixant inacabat Tintin i l’Art-Alfa, que fou publicat pòstumament com un conjunt d’esbossos.
El diumenge passat, al 30 minuts, van emetre un documental sobre la vida i obra d’Hergé. Quan s’acabà el programa em vaig quedar amb ganes de més Tintín, així que em vaig posar a regirar els armaris i calaixos de ma casa fins que vaig trobar els meus còmics de l’intrèpid reporter. Em vaig posar a rellegir-los, i en una estona, me’n vaig acabar un parell. Mentre anava llegint i observant les vinyetes anava recordant totes les vegades que els havia llegit abans, fa ja bastants anys. Quan era menut, em passava hores i hores amb els Tintins, els llegia una i mil vegades, mai no me’n cansava. I ara, després de molts anys, els he tornat a llegir i no me n’he cansat. Amb aquesta relectura he descobert milions de coses que de menut havia passat per alt i que m’han fet veure les aventures del jove reporter amb uns altres ulls.
A Hergé, a Tintín, a Milú, al capità Haddock (mil milions de llamps i trons!), al professor Tornassol i a tots els personatges de les historietes, a tots ells, moltes gràcies per haver-me fet passar moments inoblidables amb un llibre de Tintín a les mans.

Compartir

Ja fa temps que no us parle de cap llibre per ací i crec que ha arribat l’hora de tornar-ho a fer.
Ahir vaig acabar de llegir Talos d’Esparta de Valerio Massimo Manfredi, un dels llibres que ens donaren als participants en la prova de grec del XI Certamen de Llengües Clàssiques de la Província d’Alacant.
Aristarc, cap d’una noble família espartana ha tingut un segon fill, Talos. Aquest, però, ha nascut coix i, com ordena la tradició, han d’abandonar-lo en el mont del Taygetos, a l’abast dels llops. Però un vell ilota, membre de l’orgullós poble que habitava les terres d’Esparta abans d’ésser sotmés a l’esclavatge, recollirà el xiquet i l’educarà en les antigues tradicions ilotes: un dia no massa llunyà la profecia s’acomplirà i l’ultim rei dels ilotes, Aristodem, tornarà per a alliberar el seu poble.
La primera vegada que Talos es troba amb el seu germà, membre de l’elit guerrera espartana, serà per a defendre l’honor de la dona que estima. Però els déus els reserven majors empreses, ja que els dos hauran de lluitar junts contra els perses que amenacen amb envair l’Hèl·lade. Després de la guerra, Talos encara tindrà una missió per complir, una missió per la qual fou salvat de morir devorat pels llops del Taygetos.
Talos d’Esparta ens transporta amb més o menys encert a l’antiga Esparta en els temps de les Guerres Mèdiques. La batalla de les Termòpiles, les campanyes del diarca espartà Pausànies i la revolta dels ilotes són fets històrics que acompanyen l’acció del libre. A pesar que la novel·la presenta els defectes comuns en totes les obres de Manfredi (trama massa cinematogràfica i comercial ―hem de tenir en compte que aquest home és una màquina de fer best-sellers―, “hiperemocionalitat” dels personatges…) i que en alguns casos arriba a ser repetitiva i monòtona, es tracta d’un bon llibre si el que pretenem és passar unes hores entretinguts.
El llibre està editat en castellà per Debolsillo sota el nom Talos de Esparta.

Compartir

Fa uns dies vaig acabar Borja papa, magnífic llibre de Joan Francesc Mira sobre la figura del valencià més universal, Roderic de Borja.
Fill de Jofré de Borja i Escrivà i d’Isabel de Borja, Roderic nasqué el trenta-u de desembre de l’any 1431 a Xàtiva, en el si d’una família noble valenciana provinent de l’Aragó. Destinat a fer carrera eclesiàstica sota la protecció del seu oncle Alfons de Borja, des de ben prompte acumulà beneficis eclesiàstics. L’any 1437 morí son pare, Jofré, i la família es traslladà a València, d’on era bisbe Alfons. El 1456 Roderic es doctorà en dret a Bolonya.
Quan Alfons de Borja es convertí en papa amb el nom de Calixt III, Roderic començà a acumular càrrecs, com per exemple: l’abadia de Subiaco, l’administració dels bisbats de Girona, València, Cartagena i Mallorca… Tot açò el convertí en un dels cardenals més rics del seu temps. En morir Calixt III el 1458, no abandonà Roma, a pesar de les pressions antiborgianes, i resultà decisiu en el conclave que elegí Pius II. Sota aquest pontífex i els seus successors mantingué la vicecancelleria que Calixt li havia atorgat el 1457 i encapçalà diverses legacions diplomàtiques: la més cèlebre de les quals fou la que el dugué per ordre de Sixt IV, el 1472-1473, a la península Ibèrica per tal de sol·licitar diners i tropes per a una croada, cosa que el portà a entrevistar-se amb Joan II d’Aragó a Pedralbes, poc abans de la rendició de la ciutat de Barcelona, que posà punt i final a la llarga guerra civil catalana; i a visitar València i Xàtiva, on fou rebut amb festes i celebracions. També fou enviat, el 1477, a Nàpols com a legat a la coronació de Joana d’Aragó, filla del rei Joan II i muller de Ferran I de Nàpols.
L’elecció de Roderic com a papa Alexandre VI, l’agost del 1492, tingué com a rerefons el trencament de l’equilibri polític de les grans famílies italianes a causa de la usurpació del ducat de Milà a mans de Ludovico il Moro. El conclave estigué dividit entre els partidaris dels Sforza (una de les famílies italianes més influents) i de Nàpols, i Alexandre fou vist com una solució de compromís. El seu govern estigué marcat per tres línies: l’acció religiosa, l’acció política i l’acció familiar.
El trencament de l’equilibri peninsular italià i l’amenaça externa de Castella-Aragó i França expliquen bona part del joc polític fluctuant d’Alexandre entre aquestes dues monarquies, que justifiquen la seva política intervencionista a Itàlia amb el recurs dels drets familiars a la investidura del regne de Nàpols, i fins i tot amb vagues projectes de croada contra el turc. El onze anys del pontificat d’Alexandre estigueren marcats, doncs, per aliances i distanciaments amb els diferents blocs que es formen a Europa per enfrontar-se a l’agressiva política de Carles VIII de França, que el 1494 entrà a Itàlia. El successor de Carles al tron francés, Lluís XII, mantingué la política expansionista, però aquesta vegada comptà amb el suport d’Alexandre, qui volgué impulsar la carrera militar del seu fill Cèsar, que fou capità al servei del rei Lluís.
Aquests afers de política internacional anaren units a les baralles amb les gran famílies italianes (Colonna, della Rovere, Sforza, Orsini…) que des de sempre s’havien disputat el control de Roma i de la península sencera. Per contrarestar la influència d’aquestes famílies a la cúria romana, Alexandre optà per la creació de cardenals afins, la majoria procedents de la Corona d’Aragó.
Un altre aspecte important de la política d’Alexandre fou la promoció social dels seus fills (hem de tenir en compte que en temps d’Alexandre no era estrany que els membres de la jerarquia catòlica tingueren descendència), especialment els que tingué amb Vanozza Cattanei: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré, que emparentaren amb les cases reials d’Aragó, França, Nàpols i amb famílies nobles italianes. Tot açò li provocà les crítiques dels seus contemporanis, que no veieren amb bons ulls que una família d’estrangers es fera amb el control de la política italiana.
Alexandre també intentà una reforma eclesiàstica, que finalment no s’aplicà. A més, confirmà el domini de la Corona de Castella sobre les terres descobertes en el primer viatge de Cristòfor Colom (1493). A pesar d’açò, rebé nombroses crítiques dels Reis Catòlics (títol concedit pel mateix Alexandre) perquè acollia els jueus expulsats de Castella i Aragó. Protegí algunes Universitats i s’envoltà d’humanistes i artistes.
Morí, probablement d’apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma, el 18 d’agost del 1503, i corregué el rumor que havia estat emmetzinat. El seu cadàver fou traslladat a l’església romana de Santa Maria de Montserrant, on reposa al costat de les despulles de Calixt III.
Borja papa és un magnífic llibre per conèixer amb més detall la figura d’Alexandre VI i de la família Borja. En paraules del mateix autor, no es tracta d’una novel·la, sinó d’una espècie de dietari basat en un 90% en fets rigorosament històrics. El llibre està editat per Edicions Tres i Quatre.

Compartir

Avui continuem parlant de llibres perquè, desgraciadament, no m'he pogut controlar i aquesta vesprada he passat per una llibreria a fer unes compres. Amb l'excusa de buscar un llibre acabat d'eixir (Svein, el del cavall blanc. Saxons, víkings i normands II de Bernard Cornwell), i que és la continuació d'un altre que ja havia llegit (Nortumbria, l'últim regne. Saxons, víkings i normands I), he acabat enduent-me fins a 6 llibres.
Quan he arribat a la llibreria, he agafat dos llibres que m'havia demanat ma mare i després he estat una bona estona buscant el llibre (sempre preferisc buscar-lo jo mateix, i no demanar-lo a algun dels encarregats per veure si el tenen) i quan m'he adonat em trobava davant de la secció de clàssics grecs i llatins, que estava al costat de la secció de llibres en valencià, en un racó remot de la llibreria. Llavors he pensat "ja és hora d'augmentar la meva cultura clàssica i començar a llegir seriosament els clàssics", així que m'he detingut a pegar-li un cop d'ull al prestatge dels clàssics, que desgraciadament no estava massa complet (hi havia unes quantes obres de Plató, els comentarii de Cèsar sobre la guerra Civil, algunes comèdies gregues i llatines de diversos autors ―Plaute, Aristòfanes…―, l'Autobiografia i les Antiguitats judaiques de Flavi Josep, les Elegies de Properci, les Faules d'Isop, l'Art amatòria i els Remeis a l'amor d'Ovidi, l'Anàbasi de Xenofont i alguns més que ara no recorde). Després d'una estona regirant el prestatge m'he decidit per tres exemplars (malauradament sols estaven en castellà, i no en valencià): les Catilinàries de Ciceró, l'Eneida de Virgili (una de les obres fonamentals de la cultura occidental) i els Epigrames de Marcial (sobre els quals no havia sentit a parlar massa, però que quan he obert el llibre i llegit un d'aquests epigrames, de seguida m'ha cridat l'atenció). Sobre Ciceró i les Catilinàries ja us he parlat, però sobre Virgili i Marcial encara no. Així que:
Publi Virgili Maró nasqué prop de Màntua, al nord d'Itàlia, l'any 70 aC, fill d'una família de pagesos propietaris amb prou recursos per enviar-lo a estudiar a Milà i després a Roma. Allà aconseguí el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que foren els primers de tema pastoral escrits en llatí. Aquest èxit li facilità l'accés al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li regalà una casa a Roma, ell sempre preferí viure al camp, al sud d'Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra, mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura. Poc després, començà la seva realització més ambiciosa, l'Eneida, a la qual dedicà onze anys i encara deixà inacabada. El 19 aC féu un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l'acció, però morí en el viatge de tornada, deixant l'obra sense els últims retocs. Per aquesta raó, quan estava en el seu llit de mort, demanà que es destruïra l'original, però August ho impedí. L'Eneida ens conta  les aventures d'Enees, fill de Venus, des de la seva fugida de Troia fins al seu establiment al Laci i la creació d'una colònia d'on, posteriorment, sorgiran Ròmul i Rem, fundadors  mítics de Roma. Virgili presenta August com al successor llunyà d'Enees, una hàbil estratègia per legitimar el principat. Per aquest motiu l'Eneida es convertí en el poema nacional romà que era estudiat a les escoles.
Marc Valeri Marcial, nasqué l'any 40 dC a Bílbilis, Hispània, marxà a Roma al voltant de l'any 64 dC per acabar els seus estudis  amb la protecció de Sèneca, però amb el suïcidi d'aquest, Marcial caigué en desgràcia i hagué de sobreviure de forma bohèmia i itinerant. No obstant això, es guanyà l'amistat dels escriptors més importants del seu temps (Plini el Jove, Juvenal, Quintilià…). Poc a poc, obtingué el favor dels emperadors Titus i Domicià, als quals dedicà interessats elogis, i es guanyà diversos favors. En canvi, els seus successors, Nerva i Trajà, s'oblidaren d'ell i hagué de tornar a Bílbilis el 98 i acceptar-hi el regal d'una propietat agrícola per part d'una admiradora. Allí morí  l'any 104.
La seva obra, que ha sobreviscut pràcticament íntegra, es compon de quinze llibres de versos, amb pròleg en vers o en prosa, que contenen uns mil cinc-cents epigrames. Aquests epigrames, de caràcter satíric i, fins i tot, obscé, conformen un magnífic retrat de la societat romana del seu temps.
Bé, aprofitaré el viatge a Barcelona i Tarragona que farem alguns alumnes de batxillerat i quart d'ESO de l'IES Pedreguer des de demà fins al dimarts per llegir alguna de les tres obres. Aquests dies deixaré el blog en repòs i ja us ho contaré tot quan tornem.

Valete!

PS: La biografia de Virgili ha estat extreta del portal Laberint de Sebastià Giralt.

Compartir