Hic et nunc

Diu Alexandre Dumas al seu Els tres mosqueters que la pitjor malaltia de Lluís XIII de França era l’avorriment, fins al punt que sovint prenia un dels seus cortesans, el portava a una finestra i li deia: “Senyor tal, avorrim-nos junts.” En dies com avui, encarant ja el mes de setembre, entenc perfectament al pobre rei Lluís de la novel·la de Dumas, i és que, com diu ell mateix al llibre, tot degenera, i jo afegisc, fins i tot les vacances d’estiu.

«Canta, deessa, la còlera funesta d’Aquil·leu el Pelida, la qual provocà innombrables sofriments als aqueus i precipità moltes ànimes esforçades d’herois a l’Hades, i els convertia en pastura dels gossos i menja de les aus. Així la voluntat de Zeus s’acomplia, des que per primer cop s’enfrontaren barallant-se l’Atrida, cap de guerrers, i el diví Aquil·leu.»

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

Ara que estem d’exàmens, de ben segur que tots nosaltres voldríem que les agulles del rellotge anaren el doble (o el triple) de ràpid i que passaren tots els exàmens d’una vegada per totes (tant de bo!). Doncs bé, justament aquests dies, en una de les poques i esporàdiques lectures que vaig fent a El Danubi de Claudio Magris, m’he trobat amb el següent fragment a propòsit d’aquesta voluntat d’accelerar el temps:

«La persuasió, va escriure Michelstaedter, és la possessió present de la pròpia vida i de la pròpia persona, la capacitat de viure l’instant a fons sense la punxada ansiosa de cremar-lo ràpidament, de fer-lo servir i gastar-lo perquè el futur arribi tan de pressa com sigui possible i, per tant, de destruir-lo amb l’esperança que la vida, tota la vida, passi corrents. Qui no està persuadit es consumeix en espera d’un resultat que sempre ha de venir, que no és mai. La vida com a mancança, com a deesse, anorreada contínuament amb l’esperança que la difícil hora present ja hagi passat, per tal que hagi passat la grip, estigui superat l’examen, consumat el matrimoni o enregistrat el divorci, acabada la feina, arribin les vacances i el veredicte del metge. S’espera esperant / que arribarà l’hora / de fer la ganyota / per no esperar més.»

Això, fes-ho per tu mateix.
Perquè allà on regnen els fantasmes
és benvingut també el filòsof.
Perquè la gent gaudesca del seu art, del seu favor,
a l’acte en crea una dotzena més.
Si mai no t’erres, mai no arribaràs a entendre.
Si tu vols nàixer, naix per tu mateix!

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

Diuen els entesos que allò que confereix a un llibre la categoria de clàssic de la literatura no és només la gràcia o l’estil amb què ha estat escrit —cosa que, evidentment, és molt important—, sinó també i sobretot el fet que un clàssic de bona veritat manté la seua vigència passat el temps en què fou escrit, mortes les generacions que el veieren nàixer i esgotades les modes amb què coexistí. Aquest, precisament, és el cas d’El roig i el negre, de Henri-Marie Beyle, Stendhal.

En un petit poble del Franc Comtat, Verrières, en temps de la Restauració, Julien Sorel, fill llatinista i republicà d’un fuster rural, és contractat per Monsieur de Rênal, alcalde del poble, com a preceptor dels seus fills. A partir d’aleshores, Julien, mogut per la seua ambició, haurà d’aprendre a respirar en una atmosfera que li resulta repugnant, envoltat d’aristòcrates monàrquics i jesuïtes reaccionaris. A pesar dels seus principis, als quals renunciarà aparentment per tal d’assolir els seus objectius, Julien aconseguirà ascendir en l’escala del poder [possible spoiler a la vista!], fins que l’amor el distraurà dels seus fins i el farà caure en desgràcia.

La vanitat i l’ambició —de Julien per considerar-se millor que els aristòcrates i clergues i, tot i això, voler arribar on són ells, però també d’altres personatges com Mathilde, Valenod o Monsieur de Rênal— són potser els dos motors principals de la novel·la, però no hem de d’oblidar el paper que hi juga la hipocresia. Al llarg de tota la novel·la hi és present la divergència entre els pensaments o principis dels personatges i les seues paraules o accions —el mateix protagonista ha d’amagar l’admiració que sent vers Napoleó per mor d’aconseguir prestigi social: cal fer el contrari del que s’espera d’un mateix. Aquesta hipocresia —considerada, en paraules d’un dels personatges del llibre, com “el gran principi” d’aquell temps—, doncs, juntament amb el materialisme —i l’avorriment crònic— de l’aristocràcia francesa, acaben de donar forma a una un llibre magníficament escrit.

Però el valor d’El roig i el negre no rau només en la prosa que Stendhal hi aboca, sinó també en la seua validesa atemporal. La societat del segle XIX que descriu Stendhal, com hem dit més amunt, és una societat marcada per la voluntat de poder, per la vanitat, la importància de les aparences, el materialisme i l’avorriment. Elements, tots aquests, que conformen també la substància del nostre món actual —contemporani, com el de Stendhal— i que, en definitiva, es troben entre les essències més bàsiques  i pregones de la condició humana.

“Què faríem els homes sense les dones?” És aquesta una pregunta de fàcil resposta que de tant en tant ens fem alguns desqueferats. Evidentment, els homes sense les dones no faríem absolutament res per simple biologia —no existiríem—, però a banda de no ser, hi ha més coses que tampoc faríem o no hauríem pogut fer sense elles, i no penseu malament. Segons la tradició, sense les dones, els homes ens hauríem lliurat d’unes quantes guerres i de més d’una desgràcia.

Segle XII aC [1], segons la tradició homèrica, Hel·lena de Troia és raptada —o no— pel troià Paris, la qual cosa desperta l’ira del seu espòs Menelau, el germà del qual, Agamèmnon, liderarà una expedició panhel·lènica contra Troia que acabarà amb el saqueig i la destrucció de la ciutat. La ciència, però, ens diu que la guerra de Troia, d’haver-se produït, estaria relacionada amb la caiguda de l’Imperi hitita al segle XIV aC i l’enriquiment de la ciutat pel control de l’estret dels Dardanels. Siga com siga, en la memòria ha quedat el record del rapte d’Hel·lena com a causant de la guerra. No vos recorda a allò de les armes de destrucció massiva?

Segle VIII aC, Roma, acabada de fundar, no és més que un llogaret de cabanes. Sembla que la futura urbs comença a caminar amb pas ferm, però hi ha un xicotet problema: Ròmul, necessitat d’habitants per a la nova fundació, ha acollit tota classe de malfactors i desheretats —la crème de la crème, vaja—, però els calen dones per perpetuar-se. Per tal de resoldre la situació, doncs, decideixen raptar totes les dones del poble veí, provocant l’ira dels seus marits i pares: és l’episodi conegut com el rapte de les Sabines. Finalment, però, gràcies a la intervenció de les segrestades, les dues comunitats acordaran la seua fusió. En aquest cas, l’arqueologia ha confirmat l’existència real de dues comunitats diferenciades al solar de l’antiga Roma, que en un moment determinat haurien acordat la seua fusió.

La tradició clàssica va plena d’episodis com aquests, marcadament misògins, en què una o diverses dones són emprades com a pretext a l’hora de començar una guerra o com a comodí a l’hora de buscar-li la causa a qualsevol desgràcia. Ja des del seu origen mateix, en la tradició grecoromana —Pandora, la primera dona, fou creada com a càstig a Prometeu per haver revelat als humans el secret del foc, i fou aquesta mateixa Pandora qui deixà escapar de l’àmfora tots els mals de la humanitat—, les dones han estat representades com una mena de creu que ens ha tocat carregar als homes, com un pes que no ens podem traure de sobre.

El cristianisme heretà de la tradicions clàssica i hebrea aquesta consideració negativa de les dones —no oblidem l’herència d’Eva i la poma—  i, per tant, no és estrany trobar-se en la literatura occidental medieval casos que, encara que escapen del marc clàssic, mantenen eixe nexe amb la matèria troiana de considerar una dona —o l’amor per una dona— la causant d’un conflicte bèl·lic. Dos exemples bastant curiosos d’aquest fenomen podem trobar-los en la magnífica Crònica de Ramon Muntaner [2].

Segons conta el cronista, Carles I d’Anjou, davant l’ofensa que havia patit la seua esposa, la qual, malgrat ser germana de la reina de França i muller del comte d’Anjou, germà del rei, no havia pogut asseure’s en un banquet al costat de la seua germana, car l’una era comtessa i l’altra reina [ho heu captat?], prometé a la seua muller “per lo sagrament de santa Esgleia e per la bona amor que jo us he, que si jo són viu, que abans que sia passat un any, que vos haurets la corona en la testa; que serets reina e porets siure en lo siti de la reina, vostra sor” [3]. I, efectivament, segons la Crònica, només tingué ocasió, Carles anà a veure el papa, del qual rebé el regne de Sicília, que arrabassà a Manfred I.

El segon d’aquests exemples, que apareix en la Crònica uns quants capítols més enllà de l’anterior, ens conta com fou l’amor que sentia el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó per la seua esposa Constança —filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne a la mort del seu pare— el que provocà la intervenció catalanoaragonesa a Sicília el 1282. Diu la Crònica: “E així, lo senyor rei En Pere amava més la reina que res qui fos e’l món. Per què cascun se pot pensar con era ab ella quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix En Muntayangol: ‘Bé ha prop guerra cell qui l’ha enmig del si, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí’. E així lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava; per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se feés per ell” [4].

En el primer cas, la intervenció de Carles I d’Anjou a Itàlia hauria estat motivada per la necessitat dels papes Urbà IV i Climent IV de contrarestar el poder de la casa Hohenstaufen, en marc de les lluites entre güelfs i gibelins, i per la voluntat de l’angeví d’augmentar els seus dominis i la seua influència, més que per l’enrabiada de la seua muller. En el segon cas, haurien estat els interessos econòmics, polítics  i dinàstics, i no l’amor que sentia el rei per la seua esposa, les raons de la conquesta de l’illa de Sicília per part de Pere II de Catalunya-Aragó.

Segurament, el motius reals d’aquests dos conflictes —però també els de la guerra de Troia, de la fusió de les comunitats sabina i llatina i de la resta d’episodis d’aquest tipus— resultarien massa poc elegants, massa vulgars, per als seus protagonistes, en conseqüència, degueren decidir substituir-los per altres de més elevats i nobles. Però com ho haurien justificat tot plegat de no haver existit les dones? S’ho hagueren pogut treure dels dits? Qui sap. I és que, encara que ells potser les menyspreaven, de ben segur que tampoc podien viure sense elles.

———
[1] Encara que els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre la cronologia de la guerra de Troia —si és que es produí—, existeix un cert consens a l’hora de considerar el 1184 aC com l’any del saqueig de la ciutat.

[2] Després de llegir-la, entre pitos i flautes, no vaig tindre temps d’escriure’n res al respecte, però he de dir ara que vaig gaudir molt de la seua lectura i que val moltíssim la pena. Pensava que em costaria més de llegir el català medieval, però la veritat és que no se’m va fer gens pesat

[3] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 32.

[4] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 37.

Enguany, en acabar els exàmens finals i començar les vacances, em vaig proposar d’aprofitar la tranquil·litat i el temps lliure de l’estiu que tot just començava per posar-me un poc al dia amb els clàssics de la literatura universal. En principi, es tractava d’aconseguir llegir-me tres o quatre obres d’aquestes que se suposa que hem de llegir alguna vegada en la vida i que, sovint, per la seua temàtica o per la seua llargada, se’m fan més difícils de llegir durant el curs.

Amb aquesta intenció, ja feia un temps que havia estat buscant les víctimes d’aquest assalt als clàssics i n’havia trobat un parell: el passat dia del llibre —com ja vaig comentar per ací— va caure a última hora l’edició de la Divina Comèdia de Dante a càrrec de Joan F. Mira, i més recentment vaig comprar-me també El roig i el negre de Henri-Marie Beyle, Stendhal. Així doncs, a l’inici de les vacances, tenia ja els llibres i les ganes, només em faltava el temps.

Quan vaig arribar al poble, passats els exàmens, arrossegava encara la lectura de Sobre la nació dels valencians de Mira, que havia començat en plena voràgine examinatòria. Així doncs, no vaig poder posar en marxa de seguida el meu pla. Vaig haver d’esperar no només a acabar el llibre de Mira, sinó també La zona de Serguei Dovlàtov, la lectura del qual no podia ajornar més. Entre pitos i flautes, doncs, arribà el dia 10 de juliol i jo encara no havia començat amb els clàssics. La cosa no hauria anat a més si aquell mateix dia, acabada ja l’obra de Dovlàtov, haguera començat amb la Divina Comèdia o amb El roig i el negre, però no pogué ser, ja que el 10 de juliol, divendres, començaren les festes de Pedreguer.

I així, del llit als bous, dels bous als concerts i viceversa, van passar deu dies més sense que arribara a tocar cap llibre. Passades les festes, la cosa començava a ser ja preocupant: havia perdut gairebé un mes i encara no m’havia posat mans a l’obra. I no podria posar-m’hi encara. Amb el viatge a una setmana vista, vaig decidir deixar de banda la Divina Comèdia: l’edició de Mira és gruixuda i de tapa dura, la qual cosa m’impedia endur-me-la al viatge. Així les coses, doncs, em vaig plantejar de començar El roig i el negre, però abans de fer-ho ja havia desistit: probablement no tindria temps de llegir ni una pàgina durant el viatge, de manera que millor ocupar la setmana anterior al periple amb alguna lectura més lleugera, que puguera acabar abans d’anar-me’n, i deixar a Stendhal per a la tornada. I així fou com vaig començar i acabar Contra els galileus de Julià l’Apòstata.

Ara, passat el viatge ―durant el qual, tal i com vaig predir, no he pogut llegir res―, un mes i mig més tard del que m’havia proposat en finalitzar els exàmens, he pogut per fi començar amb un dels dos llibres que m’havia decidit a llegir aquest estiu. L’elegit, finalment, ha estat El roig i el negre d’Stendhal, i em sembla que Dante haurà d’esperar a l’estiu que ve. Una llàstima.

Navegant per la immensitat de la ciberxarxa m’he trobat amb un article d’El Llibreter en què intenta classificar els diferents tipus de client de llibreries. A hores d’ara, i amb la col·laboració dels lectors del blog,  n’ha definit set grups: creatius, discrets, dubtosos, esperançats, temeraris, virtuals i voluptuosos. La classificació m’ha fet certa gràcia i no he pogut evitar cercar en quina categoria de totes les proposades en l’article m’inclouria a mi mateix.

Quan vaig a comprar un llibre (i, en general, quan vaig a comprar qualsevol cosa) no m’agrada gens que el llibreter (o el venedor o el dependent o l’empleat o qui siga) em vaja al darrere demanant-me què vull i dient-me que si m’agrada açò o m’agrada allò. Si en una tenda de roba, per exemple, ja em toca els nassos que ho facen, en una llibreria encara més. Si vaig a buscar un llibre en concret, m’agrada buscar-lo jo mateix, mirant i remirant els prestatges, de dalt a baix i de baix a dalt, fins que el trobe o fins que acabe de revisar tots els prestatges sense èxit i, per tant, he de demanar-lo al dependent. Potser semble una pèrdua de temps (per què no preguntar a l’encarregat directament si finalment acabaré fent-ho?) però no ho és en absolut, ja que el fet d’examinar els prestatges amb deteniment cercant aquest o aquell llibre em serveix per descobrir-ne d’altres que probablement mai m’hauria trobat d’haver preguntat directament al llibreter. En aquest sentit, doncs, sóc un client “discret” segons la classificació d’El Llibreter.

Però no és només aquesta la categoria que m’escau. En tant que bibliòfil, d’un llibre no només em produeix satisfacció el seu contingut (que siga interessant, que estiga ben escrit i tot això), sinó també la seua morfologia, el seu aspecte i, en definitiva, la manera com ha estat editat i enquadernat. I és que a mi els llibres també m’entren pels ulls (pel disseny de la portada, pel tipus d’edició) i per les mans (per com de bé s’agafen). Així doncs, quan compre un llibre sovint em fa goig pensar en el moment d’arribar a casa, fullejar-lo, olorar-lo, signar-lo, posar-li la data de compra i buscar-li un lloc al prestatge. Tenint en compte tot açò, puc dir també que segons la classificació d’El Llibreter sóc un client “voluptuós”.

En definitiva, sembla que com a client de llibreries sóc discret i voluptuós, però sobretot bastant maniàtic. De fet, em sembla que la majoria dels lectors en certa mesura “compulsius” compartim algunes d’aquestes curioses manies que fan del llegir una activitat molt més satisfactòria i entretinguda.