Aquesta és la teoria de psiquiatres i psicòlegs, i cal reconèixer que, dins de les seus possibilitats, sembla que funciona. És per això que podem pensar, sense por a equivocar-nos massa, que potser fou aquesta necessitat d’expulsar el trauma, de llevar-se’l de damunt, el que portà Gabriel Chevallier a escriure La por, una obra que, tot i la seua qualitat, ha passat molt desapercebuda entre el públic lector general. Qui és, però, Chevallier? Quin trauma fou el que visqué i plasmà en aquest llibre? Vegem-ho.

Fill d’un ajudant de notari, Gabriel Chevallier nasqué l’any 1895 al si d’una família lionesa relativament acomodada. Després d’haver passat per diversos col·legis, a l’edat de setze anys començava els seus estudis a l’École nationale des beaux-arts de Lió. Tres anys més tard, però, quan tot semblava anar en proa per al jove Gabriel, sobrevingué la tragèdia: havia esclatat la Primera Guerra Mundial.

Chevallier, membre de la quinta del quinze, és mobilitzat i enviat al front, on és ferit després d’un any a primera línia. Tot i això, continuarà a la trinxera fins al final del conflicte, tres hiverns més tard. Un cop acabada la guerra, retornat a la vida civil, exercirà de periodista, de dissenyador, de viatjant, de petit industrial i, el que més ens interessa, d’escriptor.

Chevallier, per tant, sobrevisqué a la guerra, és evident, i, a més, ho va fer tant físicament –no el pelaren al front– com psicològicament –pogué reprendre la (seua?) vida. Una guerra, però, no és quelcom que s’oblide fàcilment. No deu ser fàcil dormir tranquil·lament després d’haver estat durant quatre anys poca cosa més que un “aspirant a cadàver”. En altres paraules: no deu ser gens fàcil refer-se per complet després de quatre anys de passar autèntica i continuada por.

Perquè, tal i com Chevallier, a través del seu alter ego a la novel·la, el jove Dartemont, afirma quan una infermera li pregunta què ha fet al front, la gran ocupació de la guerra no és altra que PASSAR POR, amb majúscules. Por simplement a la mort, sí, però també i sobretot por –i molta– a una mort dolorosa, tan freqüentment observada –i escoltada– als companys caiguts en la batalla, molt sovint abandonats a la seua agonia en terra de ningú per por –una vegada més– al foc de les metralladores enemigues.

I és que Chevallier, amb la seua novel·la, renuncia per complet a l’heroisme i al lirisme de la guerra i aspira únicament a narrar la realitat del fang de la trinxera, de la pols dels bombardeigs, de la sang i les vísceres del combat. Tot això, en el context d’una guerra a cavall encara entre l’era preindustrial i la plenament industrial, en la qual les càrregues a la baioneta coexistien amb les metralladores i els obusos.

Al remat, darrere de la novel·la de Gabriel Chevallier, més enllà d’aquella voluntat, comentada al principi i atribuïda per nosaltres a l’autor, de superar el trauma de la guerra, hi ha sens dubte –i així ho manifesta ell mateix al prefaci de l’obra– la voluntat ferma de contar la guerra tal com és i d’advertir la gent de les seues funestes conseqüències. El que no sabia Chevallier quan publicà La por és que nou anys més tard gran part de la humanitat s’embarcaria una altra vegada, amb totes les seues forces, en tan terrible activitat com és la de matar-se els uns als altres.

Ara bé, en un i altre cas, es tracta d’obres de ficció, de novel·les, i no d’obres científiques elaborades per historiadors a partir de l’anàlisi documental o arqueològica. Així doncs, si és evident que les novel·les històriques poden atraure l’atenció d’un públic amplíssim, podem dir el mateix dels llibres d’història elaborats amb pretensions científiques?

En aquest cas, la resposta és també afirmativa. No són poques les obres d’historiadors i historiadores que han aconseguit atraure l’atenció del públic lector. És el cas, per exemple, de llibres com Montaillou, aldea occitana de Le Roy Ladurie, El formatge i els cucs de Carlo Ginzburg o El retorn de Martin Guèrra de Natalie Z. Davis.

Aquests tres llibres, tot i tractar-se d’obres històriques absolutament científiques, han aconseguit una extraordinària difusió dins i fora del gremi dels historiadors. I això es deu a múltiples raons, tot i que podríem prioritzar-ne un parell. D’una banda, aquestes obres representaren en el moment de la seua publicació –estem parlant dels anys setanta i huitanta del segle passat– alguns del màxims exponents d’un corrent historiogràfic extremadament innovador aleshores, la microhistòria, més apta potser per a la seua digestió per part dels lectors aliens a la disciplina històrica.

Amb tot, però, allò que realment feia atractives aquestes obres per al públic en general era la recuperació, per part dels historiadors i les historiadores d’aquest període, del relat, de la narració en les seues obres. Calia reaccionar contra l’excessiu cientifisme dels corrents historiogràfics de la postguerra. Calia superar la perspectiva quantitivista i recuperar la narració per tal de fer més atractiu el discurs de l’historiador i apropar-lo al públic general. Tot això, és evident, sense renunciar al rigor científic propi de la tasca de l’historiador.

En definitiva, i responent a la pregunta que ens fèiem al principi, sí que és possible atraure l’interés del públic general cap a una obra d’història. Altres ho han fet abans i feina dels historiadors futurs serà aconseguir tornar-ho a fer en un món, el present, en excés preocupat per les angoixes del futur, i poc disposat a mirar cap enrere, encara que siga precisament per poder encarar aquest futur tan incert –que no ho ha estat sempre d’incert el futur?– amb millors garanties.

«En aquells temps, abans de la Gran Guerra, [...] encara no era indiferent que un home morís o visqués. Quan algú era esborrat del mapa, el seu lloc no era ocupat immediatament, amb ganes d’oblidar els morts, sinó que quedava ferm el buit que havia deixat i els testimonis de la seva mort que hi pogués haver, propers o llunyans, emmudien tan sovint com s’adonaven d’aquella mancança. Quan el foc destruïa una casa de qualsevol renglera de cases d’un carrer, el solar de l’incendi quedava força temps buit, ja que els paletes treballaven a poc a poc, pensant-s’hi, i els veïns més propers i els qui acostumaven a passar per aquell indret recordaven la configuració i les parets de l’edifici desaparegut quan giraven els ulls cap a l’espai on s’havia alçat la casa destruïda. Les coses anaven així aquells dies. A tot allò que creixia li calia molt de temps per créixer, i a tot allò que desapareixia li calia, també, molt de temps per ser oblidat. Totes les coses que havien existit havien deixat rastre. En aquella època, es vivia dels records, com avui es viu de la facultat d’oblidar ràpidament i vigorosament.»

Joseph Roth, La marxa de Radetzky, pàg. 144.

«Dels cent cinquanta-sis malalts de l’hospital de guerra número XXIV, només en tremolava un. [...] Es tractava d’un ferrer anomenat Bossi, d’origen italià, cabells foscos, ample d’espatlles i posat sorrut. Els cabells li queien sobre els ulls i amenaçaven d’escampar-se per tot el rostre, tapar completament el front estret i, tot cobrint les galtes, trobar-se amb la descurada barba.

La malaltia de Bossi no atenuava pas el terrible efecte de la seva força corporal, sinó que augmentava la inquietud que produïa. El front estret es plegava i desapareixia entre les celles espesses i el començament dels cabells. Els ulls verds sobresortien, la barba tremolava, se sentien espetegar les dents. Les fortes cames es corbaven de manera que les ròtules tan aviat es fregaven com se separaven, i les espatlles s’alçaven i tornaven a caure, mentre el cap feixuc s’entestava en un moviment lleu i constant de negativa, com fan els caps afeblits de les velles. Els moviments ininterromputs del cos impedien al ferrer de parlar amb claredat. Barbotejava meitats de frases, escopia un mot, es quedava callat un moment i s’hi posava de nou. El fet que un home tan robust i sorrut tremolés d’aquella manera feia que la malaltia, prou coneguda, semblés més terrible del que no era. Una gran tristesa aclaparava aquell que contemplava el tremolós ferrer. Era com un colós vacil·lant en un terreny insegur. Tothom esperava que aviat s’enfonsaria, i tanmateix no s’enfonsava. Era increïble que un home de tals proporcions vacil·lés tothora sense caure definitivament fet bocins, alliberant-se ell mateix i el seu entorn. Fins i tot els més infeliços invàlids, que tenien l’espinada cosida a bales, sentien prop de Bossi una por confusa i sense fi, com la que se sent davant de les catàstrofes que no hi ha manera que s’acompleixin i l’esclat de les quals fóra un alliberament.

Aquell qui el contemplava sentia la necessitat de socórrer-lo, i alhora impotència. Era dolorós reconèixer que no se’l podia ajudar, i humiliant. Un mateix hauria pogut tremolar de vergonya. La malatia s’encomanava a aquell que se’l mirava. Finalment un es retirava, s’escapava, i tanmateix no podia oblidar la imatge del gegant tremolós.»

L’any 1285, en el marc de la croada declarada el 1283 contra la Corona d’Aragó per la intervenció de Pere el Gran en els afers sicilians, un exèrcit liderat per Felip l’Ardit, rei de França, entrà a Catalunya pel coll de la Massana amb l’objectiu de deposar Pere el Gran, que havia estat excomunicat i desposseït dels seus títols a favor de Carles de Valois, un dels fills del rei de França, i complir així els designis del Papa. Les tropes franceses avançaren cap al sud, tot ocupant l’Empordà, fins arribar a Girona, la qual es disposaren a assetjar. Mentrestant, un poderós estol croat controlava la costa nord-catalana entre Roses i Sant Feliu de Guíxols, tot protegint les línies d’abastiment franceses i impedint l’arribada de reforços marítims enemics. En relatar aquests esdeveniments, conta Muntaner en el capítol 124 de la seua Crònica que, en plena ocupació de l’Empordà, succeí la següent “meravella”.

Diu el cronista que a la vila de Peralada hi havia una dona que tenia per nom Mercadera i que era “fort e experta fembra, e gran e alta”. Un bon dia, tot i estar la host francesa a les portes de la vila, Mercadera decidí anar a collir cols al seu hort, per a la qual cosa es vestí amb “una gonella d’home” i prengué “una llança, e una espaa que portà cinta e un escut al braç”. Estant en l’hort, Mercadera sentí soroll de campanetes i, curiosa, deixà les cols i anà a veure d’on venia aquella música. Gran fou la seua sorpresa quan veié un cavaller francés, la muntura del qual duia el pitral de campanetes, que “anava ça e lla, que no en sabia per on se n’eixís”. Mercadera, sense perdre ni un moment, corregué cap al cavaller “e sacut-li la llança, e donà-li tal colp de la llança, per les faldes, en la cuixa, que tota la cuixa li passà, e la sella, e apuntà el cavall” el qual “se sentí ferit e llevà’s davant e detràs, així que [el cavaller] fóra caüt si no fós que era ab cadena fermat en la sella”. La dona, veient els sobresalts del pobre animal, s’avançà i “anà a ferir lo cavall per la testera”, tot estabornint-lo. A continuació, prenent l’animal per les regnes, cridà: “cavaller: mort sóts, si no us retets!”. Aleshores, el cavaller, tenint-se per mort i sense cap alternativa, soltà les armes i es rendí. Mercadera li prengué l’espasa, li tragué la llança de la cuixa i el portà fins a Peralada, de la qual cosa “lo senyor rei e l’infant n’Anfòs foren molt alegres e pagats, e li ho feren contar moltes vegades”.

I així fou com una excursió al camp per collir unes quantes cols reportà a Mercadera grans guanys –ja que la dona s’apoderà del cavall i les armes del cavaller i aquest fou redimit a canvi d’un rescat de dos-cents florins d’or– i a Muntaner un exemple perfecte per desprestigiar els enemics francesos davant els lectors o oïdors de la seua Crònica i mostrar “la ira de Déu si era ab ells”. Aquesta suposada ira divina vers la causa de França i del papat, tan evident i justa per a Muntaner, acabà materialitzant-se a principis de la tardor del 1285, quan la campanya es resolgué favorablement als interessos catalanoaragonesos, car els francesos foren expulsats de terres catalanes, i, per tant, Pere el Gran i els seus successors pogueren continuar intervenint en la política mediterrània.

Homer, Ilíada, versos 1-7, traducció de Joan Alberich.

Així arranca la Ilíada d’Homer i, amb ella, la literatura dita occidental. Començar una obra d’aquesta magnitud emociona, però també provoca una mica d’angoixa i un cert aclaparament. Quants ulls curiosos s’hauran passejat per damunt d’aquests magnífics versos d’ençà que foren escrits allà pel vuité segle abans de la nostra era? I, abans d’això, quants parells d’orelles els hauran sentit recitar commoguts?

Aquil·les i Àjax jugant a les dames, ceràmica de figures negres d’Exèquies (c. 540 aC).

La pressa no és bona consellera, ja ho diu la dita. I com sol passar amb les dites, aquesta tampoc falla. L’altre dia vaig decidir comprar un parell de llibres a través d’internet. Habitualment m’agrada anar a les llibreries a perdre-hi el temps remirant prestatges i més prestatges, el problema és que aquestes expedicions acaben massa sovint amb uns quants llibres sota l’aixella i la butxaca tremolant, la qual cosa no m’interessava ja que el grapat de llibres pendents de llegir no deixa d’augmentar i temps per llegir-los continua essent igual de minso. Bé, la cosa és que per evitar caure en la temptació de saquejar qualsevol llibreria, vaig decidir comprar per internet un parell de llibres que feia temps que tenia ganes d’arreplegar. Un d’ells era La cripta dels caputxins de Joseph Roth (autor, per cert, que crec que m’agradarà i molt però del qual, tot i tindre un parell de llibres per casa, no gose començar-ne cap per por a trencar l’encís: paranoies) i l’altre la Ilíada d’Homer. Ja feia un cert temps que buscava alguna edició assequible de la Ilíada en valencià, però tampoc havia fet massa esforços per trobar-ne cap (bé, de fet, la intenció estava al meu cap, però no havia arribat a traduir-se en cap acció concreta i material de recerca). Fa un parell de setmanes, però, Joan Francesc Mira anunciava que està treballant en una traducció de l’Odissea i això va fer que em decidira d’una vegada per totes a donar el pas i trobar alguna traducció decent de la Ilíada d’Homer. Després de donar-li unes quantes voltes em vaig decidir per la traducció en hexàmetres catalans de Manuel Balasch editada per Proa el 1997. I la vaig demanar i me’n vaig oblidar: calia concentrar-se en els exàmens. Avui, en acabar l’últim examen, he tornat al poble i he vist que ja havia arribat el paquet. I la sorpresa ha estat majúscula quan, en obrir-lo, m’he trobat que la Ilíada que m’havien enviat era la traduïda en prosa per Joan Alberich i no la que jo havia demanat. He revisat la comanda, pensant que l’error hauria estat de qui empaquetà els llibres, però no, l’error havia estat meu: amb les presses (vaig demanar els llibres en un descans de l’estudi i supose que no voldria perdre massa temps) vaig triar el llibre equivocat. De bones i primeres he pensat en tornar el llibre, però com que l’error ha estat meu m’han dit que només em tornarien l’import del llibre i que em cobrarien els costos d’enviament i de devolució. Així doncs, fent gala de pedregueria, he decidit interpretar la meua equivocació com un senyal dels déus i començar avui mateix a llegir aquesta Ilíada que la humana o divina providència m’ha fet arribar. Així sia.

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

«La persuasió, va escriure Michelstaedter, és la possessió present de la pròpia vida i de la pròpia persona, la capacitat de viure l’instant a fons sense la punxada ansiosa de cremar-lo ràpidament, de fer-lo servir i gastar-lo perquè el futur arribi tan de pressa com sigui possible i, per tant, de destruir-lo amb l’esperança que la vida, tota la vida, passi corrents. Qui no està persuadit es consumeix en espera d’un resultat que sempre ha de venir, que no és mai. La vida com a mancança, com a deesse, anorreada contínuament amb l’esperança que la difícil hora present ja hagi passat, per tal que hagi passat la grip, estigui superat l’examen, consumat el matrimoni o enregistrat el divorci, acabada la feina, arribin les vacances i el veredicte del metge. S’espera esperant / que arribarà l’hora / de fer la ganyota / per no esperar més.»