Hic et nunc

Això, fes-ho per tu mateix.
Perquè allà on regnen els fantasmes
és benvingut també el filòsof.
Perquè la gent gaudesca del seu art, del seu favor,
a l’acte en crea una dotzena més.
Si mai no t’erres, mai no arribaràs a entendre.
Si tu vols nàixer, naix per tu mateix!

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

Diuen els entesos que allò que confereix a un llibre la categoria de clàssic de la literatura no és només la gràcia o l’estil amb què ha estat escrit —cosa que, evidentment, és molt important—, sinó també i sobretot el fet que un clàssic de bona veritat manté la seua vigència passat el temps en què fou escrit, mortes les generacions que el veieren nàixer i esgotades les modes amb què coexistí. Aquest, precisament, és el cas d’El roig i el negre, de Henri-Marie Beyle, Stendhal.

En un petit poble del Franc Comtat, Verrières, en temps de la Restauració, Julien Sorel, fill llatinista i republicà d’un fuster rural, és contractat per Monsieur de Rênal, alcalde del poble, com a preceptor dels seus fills. A partir d’aleshores, Julien, mogut per la seua ambició, haurà d’aprendre a respirar en una atmosfera que li resulta repugnant, envoltat d’aristòcrates monàrquics i jesuïtes reaccionaris. A pesar dels seus principis, als quals renunciarà aparentment per tal d’assolir els seus objectius, Julien aconseguirà ascendir en l’escala del poder [possible spoiler a la vista!], fins que l’amor el distraurà dels seus fins i el farà caure en desgràcia.

La vanitat i l’ambició —de Julien per considerar-se millor que els aristòcrates i clergues i, tot i això, voler arribar on són ells, però també d’altres personatges com Mathilde, Valenod o Monsieur de Rênal— són potser els dos motors principals de la novel·la, però no hem de d’oblidar el paper que hi juga la hipocresia. Al llarg de tota la novel·la hi és present la divergència entre els pensaments o principis dels personatges i les seues paraules o accions —el mateix protagonista ha d’amagar l’admiració que sent vers Napoleó per mor d’aconseguir prestigi social: cal fer el contrari del que s’espera d’un mateix. Aquesta hipocresia —considerada, en paraules d’un dels personatges del llibre, com “el gran principi” d’aquell temps—, doncs, juntament amb el materialisme —i l’avorriment crònic— de l’aristocràcia francesa, acaben de donar forma a una un llibre magníficament escrit.

Però el valor d’El roig i el negre no rau només en la prosa que Stendhal hi aboca, sinó també en la seua validesa atemporal. La societat del segle XIX que descriu Stendhal, com hem dit més amunt, és una societat marcada per la voluntat de poder, per la vanitat, la importància de les aparences, el materialisme i l’avorriment. Elements, tots aquests, que conformen també la substància del nostre món actual —contemporani, com el de Stendhal— i que, en definitiva, es troben entre les essències més bàsiques  i pregones de la condició humana.

“Què faríem els homes sense les dones?” És aquesta una pregunta de fàcil resposta que de tant en tant ens fem alguns desqueferats. Evidentment, els homes sense les dones no faríem absolutament res per simple biologia —no existiríem—, però a banda de no ser, hi ha més coses que tampoc faríem o no hauríem pogut fer sense elles, i no penseu malament. Segons la tradició, sense les dones, els homes ens hauríem lliurat d’unes quantes guerres i de més d’una desgràcia.

Segle XII aC [1], segons la tradició homèrica, Hel·lena de Troia és raptada —o no— pel troià Paris, la qual cosa desperta l’ira del seu espòs Menelau, el germà del qual, Agamèmnon, liderarà una expedició panhel·lènica contra Troia que acabarà amb el saqueig i la destrucció de la ciutat. La ciència, però, ens diu que la guerra de Troia, d’haver-se produït, estaria relacionada amb la caiguda de l’Imperi hitita al segle XIV aC i l’enriquiment de la ciutat pel control de l’estret dels Dardanels. Siga com siga, en la memòria ha quedat el record del rapte d’Hel·lena com a causant de la guerra. No vos recorda a allò de les armes de destrucció massiva?

Segle VIII aC, Roma, acabada de fundar, no és més que un llogaret de cabanes. Sembla que la futura urbs comença a caminar amb pas ferm, però hi ha un xicotet problema: Ròmul, necessitat d’habitants per a la nova fundació, ha acollit tota classe de malfactors i desheretats —la crème de la crème, vaja—, però els calen dones per perpetuar-se. Per tal de resoldre la situació, doncs, decideixen raptar totes les dones del poble veí, provocant l’ira dels seus marits i pares: és l’episodi conegut com el rapte de les Sabines. Finalment, però, gràcies a la intervenció de les segrestades, les dues comunitats acordaran la seua fusió. En aquest cas, l’arqueologia ha confirmat l’existència real de dues comunitats diferenciades al solar de l’antiga Roma, que en un moment determinat haurien acordat la seua fusió.

La tradició clàssica va plena d’episodis com aquests, marcadament misògins, en què una o diverses dones són emprades com a pretext a l’hora de començar una guerra o com a comodí a l’hora de buscar-li la causa a qualsevol desgràcia. Ja des del seu origen mateix, en la tradició grecoromana —Pandora, la primera dona, fou creada com a càstig a Prometeu per haver revelat als humans el secret del foc, i fou aquesta mateixa Pandora qui deixà escapar de l’àmfora tots els mals de la humanitat—, les dones han estat representades com una mena de creu que ens ha tocat carregar als homes, com un pes que no ens podem traure de sobre.

El cristianisme heretà de la tradicions clàssica i hebrea aquesta consideració negativa de les dones —no oblidem l’herència d’Eva i la poma—  i, per tant, no és estrany trobar-se en la literatura occidental medieval casos que, encara que escapen del marc clàssic, mantenen eixe nexe amb la matèria troiana de considerar una dona —o l’amor per una dona— la causant d’un conflicte bèl·lic. Dos exemples bastant curiosos d’aquest fenomen podem trobar-los en la magnífica Crònica de Ramon Muntaner [2].

Segons conta el cronista, Carles I d’Anjou, davant l’ofensa que havia patit la seua esposa, la qual, malgrat ser germana de la reina de França i muller del comte d’Anjou, germà del rei, no havia pogut asseure’s en un banquet al costat de la seua germana, car l’una era comtessa i l’altra reina [ho heu captat?], prometé a la seua muller “per lo sagrament de santa Esgleia e per la bona amor que jo us he, que si jo són viu, que abans que sia passat un any, que vos haurets la corona en la testa; que serets reina e porets siure en lo siti de la reina, vostra sor” [3]. I, efectivament, segons la Crònica, només tingué ocasió, Carles anà a veure el papa, del qual rebé el regne de Sicília, que arrabassà a Manfred I.

El segon d’aquests exemples, que apareix en la Crònica uns quants capítols més enllà de l’anterior, ens conta com fou l’amor que sentia el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó per la seua esposa Constança —filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne a la mort del seu pare— el que provocà la intervenció catalanoaragonesa a Sicília el 1282. Diu la Crònica: “E així, lo senyor rei En Pere amava més la reina que res qui fos e’l món. Per què cascun se pot pensar con era ab ella quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix En Muntayangol: ‘Bé ha prop guerra cell qui l’ha enmig del si, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí’. E així lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava; per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se feés per ell” [4].

En el primer cas, la intervenció de Carles I d’Anjou a Itàlia hauria estat motivada per la necessitat dels papes Urbà IV i Climent IV de contrarestar el poder de la casa Hohenstaufen, en marc de les lluites entre güelfs i gibelins, i per la voluntat de l’angeví d’augmentar els seus dominis i la seua influència, més que per l’enrabiada de la seua muller. En el segon cas, haurien estat els interessos econòmics, polítics  i dinàstics, i no l’amor que sentia el rei per la seua esposa, les raons de la conquesta de l’illa de Sicília per part de Pere II de Catalunya-Aragó.

Segurament, el motius reals d’aquests dos conflictes —però també els de la guerra de Troia, de la fusió de les comunitats sabina i llatina i de la resta d’episodis d’aquest tipus— resultarien massa poc elegants, massa vulgars, per als seus protagonistes, en conseqüència, degueren decidir substituir-los per altres de més elevats i nobles. Però com ho haurien justificat tot plegat de no haver existit les dones? S’ho hagueren pogut treure dels dits? Qui sap. I és que, encara que ells potser les menyspreaven, de ben segur que tampoc podien viure sense elles.

———
[1] Encara que els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre la cronologia de la guerra de Troia —si és que es produí—, existeix un cert consens a l’hora de considerar el 1184 aC com l’any del saqueig de la ciutat.

[2] Després de llegir-la, entre pitos i flautes, no vaig tindre temps d’escriure’n res al respecte, però he de dir ara que vaig gaudir molt de la seua lectura i que val moltíssim la pena. Pensava que em costaria més de llegir el català medieval, però la veritat és que no se’m va fer gens pesat

[3] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 32.

[4] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 37.

Enguany, en acabar els exàmens finals i començar les vacances, em vaig proposar d’aprofitar la tranquil·litat i el temps lliure de l’estiu que tot just començava per posar-me un poc al dia amb els clàssics de la literatura universal. En principi, es tractava d’aconseguir llegir-me tres o quatre obres d’aquestes que se suposa que hem de llegir alguna vegada en la vida i que, sovint, per la seua temàtica o per la seua llargada, se’m fan més difícils de llegir durant el curs.

Amb aquesta intenció, ja feia un temps que havia estat buscant les víctimes d’aquest assalt als clàssics i n’havia trobat un parell: el passat dia del llibre —com ja vaig comentar per ací— va caure a última hora l’edició de la Divina Comèdia de Dante a càrrec de Joan F. Mira, i més recentment vaig comprar-me també El roig i el negre de Henri-Marie Beyle, Stendhal. Així doncs, a l’inici de les vacances, tenia ja els llibres i les ganes, només em faltava el temps.

Quan vaig arribar al poble, passats els exàmens, arrossegava encara la lectura de Sobre la nació dels valencians de Mira, que havia començat en plena voràgine examinatòria. Així doncs, no vaig poder posar en marxa de seguida el meu pla. Vaig haver d’esperar no només a acabar el llibre de Mira, sinó també La zona de Serguei Dovlàtov, la lectura del qual no podia ajornar més. Entre pitos i flautes, doncs, arribà el dia 10 de juliol i jo encara no havia començat amb els clàssics. La cosa no hauria anat a més si aquell mateix dia, acabada ja l’obra de Dovlàtov, haguera començat amb la Divina Comèdia o amb El roig i el negre, però no pogué ser, ja que el 10 de juliol, divendres, començaren les festes de Pedreguer.

I així, del llit als bous, dels bous als concerts i viceversa, van passar deu dies més sense que arribara a tocar cap llibre. Passades les festes, la cosa començava a ser ja preocupant: havia perdut gairebé un mes i encara no m’havia posat mans a l’obra. I no podria posar-m’hi encara. Amb el viatge a una setmana vista, vaig decidir deixar de banda la Divina Comèdia: l’edició de Mira és gruixuda i de tapa dura, la qual cosa m’impedia endur-me-la al viatge. Així les coses, doncs, em vaig plantejar de començar El roig i el negre, però abans de fer-ho ja havia desistit: probablement no tindria temps de llegir ni una pàgina durant el viatge, de manera que millor ocupar la setmana anterior al periple amb alguna lectura més lleugera, que puguera acabar abans d’anar-me’n, i deixar a Stendhal per a la tornada. I així fou com vaig començar i acabar Contra els galileus de Julià l’Apòstata.

Ara, passat el viatge ―durant el qual, tal i com vaig predir, no he pogut llegir res―, un mes i mig més tard del que m’havia proposat en finalitzar els exàmens, he pogut per fi començar amb un dels dos llibres que m’havia decidit a llegir aquest estiu. L’elegit, finalment, ha estat El roig i el negre d’Stendhal, i em sembla que Dante haurà d’esperar a l’estiu que ve. Una llàstima.

Navegant per la immensitat de la ciberxarxa m’he trobat amb un article d’El Llibreter en què intenta classificar els diferents tipus de client de llibreries. A hores d’ara, i amb la col·laboració dels lectors del blog,  n’ha definit set grups: creatius, discrets, dubtosos, esperançats, temeraris, virtuals i voluptuosos. La classificació m’ha fet certa gràcia i no he pogut evitar cercar en quina categoria de totes les proposades en l’article m’inclouria a mi mateix.

Quan vaig a comprar un llibre (i, en general, quan vaig a comprar qualsevol cosa) no m’agrada gens que el llibreter (o el venedor o el dependent o l’empleat o qui siga) em vaja al darrere demanant-me què vull i dient-me que si m’agrada açò o m’agrada allò. Si en una tenda de roba, per exemple, ja em toca els nassos que ho facen, en una llibreria encara més. Si vaig a buscar un llibre en concret, m’agrada buscar-lo jo mateix, mirant i remirant els prestatges, de dalt a baix i de baix a dalt, fins que el trobe o fins que acabe de revisar tots els prestatges sense èxit i, per tant, he de demanar-lo al dependent. Potser semble una pèrdua de temps (per què no preguntar a l’encarregat directament si finalment acabaré fent-ho?) però no ho és en absolut, ja que el fet d’examinar els prestatges amb deteniment cercant aquest o aquell llibre em serveix per descobrir-ne d’altres que probablement mai m’hauria trobat d’haver preguntat directament al llibreter. En aquest sentit, doncs, sóc un client “discret” segons la classificació d’El Llibreter.

Però no és només aquesta la categoria que m’escau. En tant que bibliòfil, d’un llibre no només em produeix satisfacció el seu contingut (que siga interessant, que estiga ben escrit i tot això), sinó també la seua morfologia, el seu aspecte i, en definitiva, la manera com ha estat editat i enquadernat. I és que a mi els llibres també m’entren pels ulls (pel disseny de la portada, pel tipus d’edició) i per les mans (per com de bé s’agafen). Així doncs, quan compre un llibre sovint em fa goig pensar en el moment d’arribar a casa, fullejar-lo, olorar-lo, signar-lo, posar-li la data de compra i buscar-li un lloc al prestatge. Tenint en compte tot açò, puc dir també que segons la classificació d’El Llibreter sóc un client “voluptuós”.

En definitiva, sembla que com a client de llibreries sóc discret i voluptuós, però sobretot bastant maniàtic. De fet, em sembla que la majoria dels lectors en certa mesura “compulsius” compartim algunes d’aquestes curioses manies que fan del llegir una activitat molt més satisfactòria i entretinguda.

Aquest matí, que ha començat amb un examen bastant assequible d’Introducció a la història sobre el canvi social i l’evolució dels corrents historiogràfics des de l’explicació mítica a la història cultural, ha acabat amb una visita a la llibreria Tres i Quatre i amb la compra de dos llibres relacionats amb Joan Francesc Mira.

D’una banda una novel·la, El desig dels dies, escrita per Mira ja fa uns quants anys i de la qual espere quelcom en la línia del superb Els treballs perduts. I de l’altra libel curiós, Contra els galileus de Julià l’Apòstata, emperador romà entre el 361 i el 363. En aquest cas, Mira ha exercit de traductor i comentarista d’un text que ens ha arribat a través de fragments i citacions i en el qual l’emperador Julià —que durant el seu breu però intens regnat intentà restaurar i recuperar la religió “pagana” tradicional en un moment en què el cristianisme es trobava en plena expansió— argumenta contra la fe dels galileus, és a dir, el cristianisme.

I amb aquests dos, el munt de llibres pendents de llegir que esperen l’arribada de les vacances supera de llarg la desena d’exemplars; i això que enguany volia centrar-me en els clàssics! La veritat és que no sé com me’ls trauré dels dits, perquè entre festes, viatges, la piscina i tot plegat l’estiu se’m farà curt, com sempre.

Fragment del retaule de Sant Jordi o del Centenar de la Ploma (Victoria & Albert Museum, Londres)

Enguany han caigut dos llibres per Sant Jordi: la Crònica de Ramon Muntaner i 54 dels Wu Ming. Que passeu una bona diada!

PS: A última hora encara n’ha caigut un altre: la Divina Comèdia de Dante Alighieri traduïda per J. F. Mira.

Aquest migdia, en eixir de classe, he passat per la llibreria Tirant lo Blanch, a la vora de la facultat. Com que no buscava cap llibre en particular, he estat una bona estona mirant i remirant els prestatges de la llibreria, fins que m’he trobat amb un parell de llibres que m’han fet el pes: d’una banda, La República Romana de José Manuel Roldán, i de l’altra, Nuestra especie del nord-americà Marvin Harris.

El de Roldán és el primer volum d’una història de Roma publicada per Cátedra que comprén el període històric que va del naixement de la ciutat de Roma fins a la mort de Juli Cèsar el 44 aC. El llibre ja el vaig emprar l’any passat en aquell treballet que vaig fer sobre les magistratures romanes i, com que em va deixar una bona impressió i no està mai malament tindre una obra a la qual recórrer en cas de dubte sobre algun esdeveniment o alguna cronologia concreta, he decidit emportar-me’l.

El segon, el de Marvin Harris (eminent antropòleg que publicà un grapat de llibres de divulgació antropològica), és una mena de compendi de gran part dels coneixements que tenim (o, millor dit, teníem quan es publicà el llibre, l’any 1990) sobre la nostra espècie (d’ací el títol). Pel que he pogut copsar fullejant-lo, el llibre es divideix en una sèrie de capítols que tracten qüestions i aspectes concrets de l’evolució material i cultural de l’home com, per exemple, per què mengem més del que necessitem o per quina raó es produeixen les guerres. No havia sentit mai parlar d’aquest llibre, però en veure’l en un prestatge i donar-li un cop d’ull m’ha cridat l’atenció, així que l’he afegit al carretó de la compra.

Com sol passar-me, ara per ara tinc un altre llibre entre mans (La civilización romana: vida, costumbres, leyes, artes de Pierre Grimal) i no podré començar el de Marvin Harris fins més endavant (de fet, en tinc uns quants en llista d’espera, però segurament me’ls botaré). De totes maneres, no passeu ànsia, quan l’haja llegit ja vos contaré alguna cosa més; em sembla que li trauré bastant de suc a aquest llibre.

Juny de 1995, ciutat de Roma, un grup de ravers assalten i “segresten” un autobús nocturn, a l’interior del qual munten una festa rave fins que la policia decideix tallar el carrer i fer-los eixir del vehicle. Quan els ravers baixen de l’autobús la policia els ataca, arribant a disparar alguns trets a l’aire. Tot el sarau és cobert telefònicament per un periodista d’una ràdio independent (Radio Città Futura) que també es trobava a l’autobús.

Entre 1995 i 1997, desenes de persones de la regió italiana del Laci realitzen una espectacular acció en la qual simulen misses negres, sacrificis rituals i caceres de bruixes en les proximitats de la ciutat de Viterbo. Els periòdics locals comencen a denunciar els suposats actes afegint-hi alguns detalls i la història acaba en un programa televisiu en prime time. Durant el programa s’emet un vídeo que conté una mena de ritual satànic i que origina una psicosi col·lectiva.

Any 2007, mesos abans de la publicació de l’últim llibre de la saga de Harry Potter. Es filtra la notícia que un grup de hackers catòlics (Benet XVI havia afirmat que “Harry Potter distorsionava l’esperit el cristianisme”) han aconseguit violar el sistema de seguretat de l’editorial Bloomsbury i s’han fet amb el final del llibre. Tres dies després de la publicació del llibre es fa públic que tot ha estat un muntatge.

Gener de 2008, Alacant. La bandera espanyola del castell de Santa Bàrbara d’Alacant és substituïda per una bandera pirata, “el verdader estendard dels dirigents d’aquest territori” segons els agents del segrest vexil·lològic.

Què tenen en comú totes aquestes curioses accions? Molt senzill: totes elles han estat realitzades amb el pseudònim de Luther Blissett. I què o qui és Luther Blissett? Luther Blissett és el nom múltiple, pseudònim col·lectiu o àlies multiusuari emprat des de l’estiu de 1994 per un nombre indeterminat d’artistes, activistes i performers de tendències esquerranes, marxistes i altermundistes, d’arreu d’Europa i Amèrica del Nord.

Dins d’aquesta d’aquesta comunitat oberta que d’artistes i demés personal que compartien el nom múltiple de Luther Blissett, entre 1994 i 1999 es creà una xarxa més organitzada amb el nom Luther Blissett Project (LBP). L’LBP anà guanyant popularitat amb accions generalment dirigides contra els mitjans de comunicació de masses (com algunes de les que hem comentat dalt), contra la censura i contra la repressió. Al desembre de 1999 els suposats membres del Luther Blissett Project es “suïcidaren” de manera col·lectiva i simbòlica mitjançant el ritual japonés del Seppuku. Alguns dels membres del LBP es reuniren de nou i crearen la Wu Ming Foundation, que continua en actiu i ha publicat diverses novel·les.

L’any 1999, quan l’LBP es trobava en el seu millor moment, es publicà la novel·la Q, signada per quatre escriptors italians amb el pseudònim de Luther Blissett. Q, està ambientada al segle XVI, en l’Europa de la Reforma luterana i la Contrareforma catòlica. Q és, bàsicament, la història de dos homes que segueixen sense saber-ho camins paral·lels però alhora oposats. L’un, un radical anabaptista; l’altre, un espia al servei de Roma. Els seus camins es creuaran una vegada i una altra, fins que un començarà a intuir la presència de l’altre, i viceversa. Aleshores no podran fer altra cosa que buscar-se.

El llibre no només és una novel·la històrica, d’espies o d’aventura, sinó que va més enllà. A banda de retratar perfectament l’època històrica en què està ambientada i de teixir una història que enganxa (per l’estil, l’estructura i el contingut), la novel·la és una mena d’al·legoria de la societat dels nostres dies. En les pàgines de Q es tracten, per exemple, temes com la importància dels mitjans de transmissió d’informació (al segle XVI la impremta, ara Internet i els mitjans de comunicació) o el paper de les grans entitats financeres (la banca dels Fugger a l’edat moderna, la banca internacional en crisi actualment) com a principal suport dels poderosos.

En definitiva, es tracta d’un llibre molt interessant tant pel seu contingut com per la seua finalitat, però també pel fet d’haver estat publicat amb una llicència que permet la seua reproducció no comercial (el Luther Blissett Project es destacà també per oposar-se als conceptes de drets d’autor i propietat intel·lectual). Només per això, ja valdria la pena llegir-lo.

«Yo me dedico a mi oficio, ¿comprendéis? Soy librero, voy de aquí para allá, veo a un montón de gente, vendo los libros, descubro talentos ocultos bajo montañas de papel… Yo propago ideas. El mío es el oficio más arriesgado del mundo, ¿entendido?, soy responsable de la difusión del pensamiento, incluso del más incómodo. —Señala en dirección a la casa de Oporinus—. Ellos escriben e imprimen, yo difundo. Ellos se creen que un libro vale por sí mismo, creen en la belleza de las ideas en cuanto tales. [...] Una idea es válida en tanto que se difunde en el lugar y en el momento adecuados, amigo mío.» (Luther Blissett, Q, Debolsillo, pàgines 496-497).

A Introducció a la Història ens han manat llegir-nos el llibre La historiografïa de Charles-Olivier Carbonell (1981), un resum de l’evolució de la historiografia des del seu naixement amb Heròdot fins a la Nova Història de mitjans del segle XX.

En un dels capítols del llibre, el dedicat a la historiografia medieval, Carbonell menciona la Crònica de Ramon Muntaner de la següent manera, cite en castellà: «Veinte años más tarde, un aventurero catalán, Ramón Muntaner, celebra en su Crónica las hazañas italianas, griegas, bizantinas y marroquíes de Jaime I de Aragón».

Xe, no sabia jo que Jaume I haguera fet cap gesta en terres gregues o marroquines; almenys al congrés de Gandia no ho mencionaren. Se’ls degué d’oblidar.