Hic et nunc

Fa uns dies vaig acabar Borja papa, magnífic llibre de Joan Francesc Mira sobre la figura del valencià més universal, Roderic de Borja.
Fill de Jofré de Borja i Escrivà i d’Isabel de Borja, Roderic nasqué el trenta-u de desembre de l’any 1431 a Xàtiva, en el si d’una família noble valenciana provinent de l’Aragó. Destinat a fer carrera eclesiàstica sota la protecció del seu oncle Alfons de Borja, des de ben prompte acumulà beneficis eclesiàstics. L’any 1437 morí son pare, Jofré, i la família es traslladà a València, d’on era bisbe Alfons. El 1456 Roderic es doctorà en dret a Bolonya.
Quan Alfons de Borja es convertí en papa amb el nom de Calixt III, Roderic començà a acumular càrrecs, com per exemple: l’abadia de Subiaco, l’administració dels bisbats de Girona, València, Cartagena i Mallorca… Tot açò el convertí en un dels cardenals més rics del seu temps. En morir Calixt III el 1458, no abandonà Roma, a pesar de les pressions antiborgianes, i resultà decisiu en el conclave que elegí Pius II. Sota aquest pontífex i els seus successors mantingué la vicecancelleria que Calixt li havia atorgat el 1457 i encapçalà diverses legacions diplomàtiques: la més cèlebre de les quals fou la que el dugué per ordre de Sixt IV, el 1472-1473, a la península Ibèrica per tal de sol·licitar diners i tropes per a una croada, cosa que el portà a entrevistar-se amb Joan II d’Aragó a Pedralbes, poc abans de la rendició de la ciutat de Barcelona, que posà punt i final a la llarga guerra civil catalana; i a visitar València i Xàtiva, on fou rebut amb festes i celebracions. També fou enviat, el 1477, a Nàpols com a legat a la coronació de Joana d’Aragó, filla del rei Joan II i muller de Ferran I de Nàpols.
L’elecció de Roderic com a papa Alexandre VI, l’agost del 1492, tingué com a rerefons el trencament de l’equilibri polític de les grans famílies italianes a causa de la usurpació del ducat de Milà a mans de Ludovico il Moro. El conclave estigué dividit entre els partidaris dels Sforza (una de les famílies italianes més influents) i de Nàpols, i Alexandre fou vist com una solució de compromís. El seu govern estigué marcat per tres línies: l’acció religiosa, l’acció política i l’acció familiar.
El trencament de l’equilibri peninsular italià i l’amenaça externa de Castella-Aragó i França expliquen bona part del joc polític fluctuant d’Alexandre entre aquestes dues monarquies, que justifiquen la seva política intervencionista a Itàlia amb el recurs dels drets familiars a la investidura del regne de Nàpols, i fins i tot amb vagues projectes de croada contra el turc. El onze anys del pontificat d’Alexandre estigueren marcats, doncs, per aliances i distanciaments amb els diferents blocs que es formen a Europa per enfrontar-se a l’agressiva política de Carles VIII de França, que el 1494 entrà a Itàlia. El successor de Carles al tron francés, Lluís XII, mantingué la política expansionista, però aquesta vegada comptà amb el suport d’Alexandre, qui volgué impulsar la carrera militar del seu fill Cèsar, que fou capità al servei del rei Lluís.
Aquests afers de política internacional anaren units a les baralles amb les gran famílies italianes (Colonna, della Rovere, Sforza, Orsini…) que des de sempre s’havien disputat el control de Roma i de la península sencera. Per contrarestar la influència d’aquestes famílies a la cúria romana, Alexandre optà per la creació de cardenals afins, la majoria procedents de la Corona d’Aragó.
Un altre aspecte important de la política d’Alexandre fou la promoció social dels seus fills (hem de tenir en compte que en temps d’Alexandre no era estrany que els membres de la jerarquia catòlica tingueren descendència), especialment els que tingué amb Vanozza Cattanei: Joan, Cèsar, Lucrècia i Jofré, que emparentaren amb les cases reials d’Aragó, França, Nàpols i amb famílies nobles italianes. Tot açò li provocà les crítiques dels seus contemporanis, que no veieren amb bons ulls que una família d’estrangers es fera amb el control de la política italiana.
Alexandre també intentà una reforma eclesiàstica, que finalment no s’aplicà. A més, confirmà el domini de la Corona de Castella sobre les terres descobertes en el primer viatge de Cristòfor Colom (1493). A pesar d’açò, rebé nombroses crítiques dels Reis Catòlics (títol concedit pel mateix Alexandre) perquè acollia els jueus expulsats de Castella i Aragó. Protegí algunes Universitats i s’envoltà d’humanistes i artistes.
Morí, probablement d’apoplexia, durant una epidèmia de malària a Roma, el 18 d’agost del 1503, i corregué el rumor que havia estat emmetzinat. El seu cadàver fou traslladat a l’església romana de Santa Maria de Montserrant, on reposa al costat de les despulles de Calixt III.
Borja papa és un magnífic llibre per conèixer amb més detall la figura d’Alexandre VI i de la família Borja. En paraules del mateix autor, no es tracta d’una novel·la, sinó d’una espècie de dietari basat en un 90% en fets rigorosament històrics. El llibre està editat per Edicions Tres i Quatre.

Compartir

Avui continuem parlant de llibres perquè, desgraciadament, no m'he pogut controlar i aquesta vesprada he passat per una llibreria a fer unes compres. Amb l'excusa de buscar un llibre acabat d'eixir (Svein, el del cavall blanc. Saxons, víkings i normands II de Bernard Cornwell), i que és la continuació d'un altre que ja havia llegit (Nortumbria, l'últim regne. Saxons, víkings i normands I), he acabat enduent-me fins a 6 llibres.
Quan he arribat a la llibreria, he agafat dos llibres que m'havia demanat ma mare i després he estat una bona estona buscant el llibre (sempre preferisc buscar-lo jo mateix, i no demanar-lo a algun dels encarregats per veure si el tenen) i quan m'he adonat em trobava davant de la secció de clàssics grecs i llatins, que estava al costat de la secció de llibres en valencià, en un racó remot de la llibreria. Llavors he pensat "ja és hora d'augmentar la meva cultura clàssica i començar a llegir seriosament els clàssics", així que m'he detingut a pegar-li un cop d'ull al prestatge dels clàssics, que desgraciadament no estava massa complet (hi havia unes quantes obres de Plató, els comentarii de Cèsar sobre la guerra Civil, algunes comèdies gregues i llatines de diversos autors ―Plaute, Aristòfanes…―, l'Autobiografia i les Antiguitats judaiques de Flavi Josep, les Elegies de Properci, les Faules d'Isop, l'Art amatòria i els Remeis a l'amor d'Ovidi, l'Anàbasi de Xenofont i alguns més que ara no recorde). Després d'una estona regirant el prestatge m'he decidit per tres exemplars (malauradament sols estaven en castellà, i no en valencià): les Catilinàries de Ciceró, l'Eneida de Virgili (una de les obres fonamentals de la cultura occidental) i els Epigrames de Marcial (sobre els quals no havia sentit a parlar massa, però que quan he obert el llibre i llegit un d'aquests epigrames, de seguida m'ha cridat l'atenció). Sobre Ciceró i les Catilinàries ja us he parlat, però sobre Virgili i Marcial encara no. Així que:
Publi Virgili Maró nasqué prop de Màntua, al nord d'Itàlia, l'any 70 aC, fill d'una família de pagesos propietaris amb prou recursos per enviar-lo a estudiar a Milà i després a Roma. Allà aconseguí el reconeixement públic amb les Bucòliques, també anomenades Èglogues, deu petits poemes que foren els primers de tema pastoral escrits en llatí. Aquest èxit li facilità l'accés al cercle de Mecenas i la proximitat amb August i el seu programa polític. Tot i que Mecenas li regalà una casa a Roma, ell sempre preferí viure al camp, al sud d'Itàlia. Per això no és estrany que les Geòrgiques, la seva següent obra, mostrés també el seu amor per la vida rural i la natura. Poc després, començà la seva realització més ambiciosa, l'Eneida, a la qual dedicà onze anys i encara deixà inacabada. El 19 aC féu un viatge a Grècia per inspirar-se en alguns dels escenaris de l'acció, però morí en el viatge de tornada, deixant l'obra sense els últims retocs. Per aquesta raó, quan estava en el seu llit de mort, demanà que es destruïra l'original, però August ho impedí. L'Eneida ens conta  les aventures d'Enees, fill de Venus, des de la seva fugida de Troia fins al seu establiment al Laci i la creació d'una colònia d'on, posteriorment, sorgiran Ròmul i Rem, fundadors  mítics de Roma. Virgili presenta August com al successor llunyà d'Enees, una hàbil estratègia per legitimar el principat. Per aquest motiu l'Eneida es convertí en el poema nacional romà que era estudiat a les escoles.
Marc Valeri Marcial, nasqué l'any 40 dC a Bílbilis, Hispània, marxà a Roma al voltant de l'any 64 dC per acabar els seus estudis  amb la protecció de Sèneca, però amb el suïcidi d'aquest, Marcial caigué en desgràcia i hagué de sobreviure de forma bohèmia i itinerant. No obstant això, es guanyà l'amistat dels escriptors més importants del seu temps (Plini el Jove, Juvenal, Quintilià…). Poc a poc, obtingué el favor dels emperadors Titus i Domicià, als quals dedicà interessats elogis, i es guanyà diversos favors. En canvi, els seus successors, Nerva i Trajà, s'oblidaren d'ell i hagué de tornar a Bílbilis el 98 i acceptar-hi el regal d'una propietat agrícola per part d'una admiradora. Allí morí  l'any 104.
La seva obra, que ha sobreviscut pràcticament íntegra, es compon de quinze llibres de versos, amb pròleg en vers o en prosa, que contenen uns mil cinc-cents epigrames. Aquests epigrames, de caràcter satíric i, fins i tot, obscé, conformen un magnífic retrat de la societat romana del seu temps.
Bé, aprofitaré el viatge a Barcelona i Tarragona que farem alguns alumnes de batxillerat i quart d'ESO de l'IES Pedreguer des de demà fins al dimarts per llegir alguna de les tres obres. Aquests dies deixaré el blog en repòs i ja us ho contaré tot quan tornem.

Valete!

PS: La biografia de Virgili ha estat extreta del portal Laberint de Sebastià Giralt.

Compartir

Em sembla que ma mare em tirarà de casa. M’explique. Com a aficionat a la lectura que sóc tinc una humil i modesta biblioteca personal. Aquesta biblioteca, amb el temps, ha anat creixent i creixent, fins a ocupar tots els estants de la prestatgeria que tenia assignada. Després, he hagut de comprar una altra prestatgeria, però aquesta ja està plena, i a la meva habitació comencen a acumular-se els llibres de forma desordenada, cosa que no li fa massa gràcia a ma mare. Açò es deu a què, per damunt de la meva afició a la lectura i les manies que aquesta comporta (m’agrada olorar els llibres que compre, no m’agrada gens que em canvien els llibres de lloc…), em sembla que hi ha una altra afició que ha arrelat més fortament en mi, encara que ho ha fet de forma totalment involuntària. Aquesta afició és el col·leccionisme imprudent de llibres.
Allò lògic i racional és comprar un llibre, llegir-lo i després, si convé i hi ha temps, llegir-ne un altre, i així successivament. Doncs bé, jo no tinc aquesta sort. En el meu cas aquest ordre queda totalment anul·lat. Jo compre un llibre i el llig, mentrestant, potser en compre un parell que crec que em poden interessar, però en acabar aquell que estava llegint, en llig un altre, que potser no és cap dels dos que he comprat recentment (això sí, mai llig dos llibres al mateix temps, fins que no n’acabe un no comence el següent). Intente anar el mínim les llibreries, ja que si hi vaig he d’eixir amb algun llibre o llibres baix del braç, inevitablement. En definitiva, un despropòsit que m’està omplint el dormitori i m’està buidant la butxaca.
Últimament he intentat frenar un poc aquest biblioconsumisme desenfrenat i estic intentant llegir els llibres que tinc pendents a casa, però em sembla que no compliré totalment aquest propòsit, almenys per ara, ja que el dissabte que ve, el dia del llibre, estaré a Barcelona, de viatge amb els companys de l’institut, i em sembla que la temptació de tornar amb uns quants exemplars serà massa gran. Bé, es farà el que es podrà.

Compartir

…i recitava tres vegades Sancte Pater sic transit gloria mundi, paraules de l'esclau que acompanyava els generals vencedors en el triomf per la Via Sacra, paraules miserables, així passa la glòria del món, vanes són totes les coses mortals i totes tenen un final segur en la cendra, el mestre de cerimònies les escandia amb més tanta convicció en la veu i amb tantes ganes que foren veritat com més aviat possible que se li podia veure en la cara el gust de dir-les, Burkhard ha estat sempre un home ple de bilis i de malignitat, però no he trobat ningú que domine com ell la litúrgia amb l'obstinada precisió dels germànics, hem hagut de ser pacients. Jo acceptava amb la mateixa cara benigna l'homenatge i l'avís, la gloria mundi i el recordatori de com és de fugaç, sic transit, si se'n va, però, és perquè abans ha vingut i ha estat meua, i amb la mateixa cara paternal rebia l'abraçada dels indiferents, la dels envejosos i la dels simples aprofitats, i també la dels qui amb certesa no tardarien a ser traïdors, d'amics sabia que allà ja no en tenia cap, això és ser papa.

Fragment de Borja Papa de Joan Francesc Mira.

Compartir

Corre l'any 45 dC i els centurions Gai Macre i Quint Licini Catus es troben a Roma, ociosos, sense un sesterci i esperant el desenllaç d'una investigació per assassinat en la qual s'han vist involucrats. Llavors són cridats a palau, on Narcís, un dels lliberts més influents al servei de l'emperador Claudi, els encarregarà una missió de la qual dependrà el futur de l'Imperi. Els pirates del mar Adriàtic s'estan convertint en alguna cosa més que una petita espina clavada al peu dels legionaris romans, i la captura de tres embarcacions que portaven a bord documents de vital importància per a l'Imperi ha fet reaccionar l'emperador. A desgrat seu, Macre i Catus han estat els elegits per a intentar descobrir, amb la màxima discreció possible, on es troben les naus capturades i els documents secrets. A més a més, hauran de realitzar aquesta difícil tasca sota les ordres del seu íntim enemic Vitel·li, que prioritzarà el seus interessos al futur de l'Imperi. Els dos centurions s'enfrontaran a nombroses aventures en les quals hauran d'emprar tot el seu enginy i les seves capacitats militars.
Simon Scarrow torna a l'atac amb la sisena entrega de la seva saga sobre les legions romanes en temps de l'emperador Claudi, però ho fa canviat el marc geogràfic, ja que si fins ara les aventures s'havien desenvolupat a l'illa de Britània, en aquesta entrega l'acció es trasllada al mediterrani central, concretament a les costes d'Il·líria. A pesar d'aquest canvi, el llibre manté els ingredients de les novel·les anteriors: emoció, misteri, bon humor i sobretot batalles i més batalles. Aquest llibre no decebrà als aficionats a la novel·la històrica i d'aventures. Està editat per Edhasa en castellà.

Compartir

Ahir em va arribar un llibre que vaig demanar fa unes setmanes per correu i que he llegit aquesta vesprada d’una revolada. Es tracta d’Almansa 1707. Després de la batalla de l’escriptor i humanista valencià Joan Francesc Mira.
Aquest any 2007 es compleixen 300 anys de la derrota de les tropes austriacistes en la batalla d’Almansa (ocorreguda el 25 d’abril de 1707) durant la Guerra de Successió (1700-1714), que comportà l’abolició dels Furs del Regne de València i l’assimilació d’aquest al Regne de Castella. Per commemorar aquesta batalla i tot el que significà (i encara significa) Mira ha publicat aquest volum, on ens narra de forma concisa i perfectament entenedora la batalla d’Almansa, així com el context històric que la féu possible i les conseqüències que tingué (terribles per al Regne de València i per a la resta de la Corona d’Aragó). L’obra ha estat editada per Bromera en gran format i està acompanyada d’un gran nombre d’il·lustracions de gran qualitat.
El llibre ens transporta al Regne de València de principis del segle XVIII, un Regne que, després d’un segle ple de crisis i desgràcies (expulsió dels moriscos, pestes, males collites…), començava a recuperar-se econòmicament i demogràfica. El sistema foral i de Corts continuava vigent i, a pesar de la necessitat d’algunes reformes, funcionava a la perfecció. Aquest model de Corts xocava frontalment amb el sistema castellà, en el qual les Corts no tenien cap autoritat legislativa, cosa que afavoria l’absolutisme reial.
Dintre d’aquest context, morí sense descendència, el 1700, Carles II d’Habsburg, un disminuït psíquic, fruit dels matrimonis consanguinis. Aquest nomenà hereu el príncep Josep Ferran de Baviera, però aquest va morir el 1699, i finalment, un mes abans de morir, Carles II d’Habsburg va fer testament en favor de Felip d’Anjou (Felip de Borbó), nét del rei Lluís XIV. En aquest últim testament s’inclogué una clàusula que obligava Felip d’Anjou a renunciar al tron francès per evitar la unió entre Castella-Aragó i França. El 1701 Felip V de Borbó fou coronat rei de Castella i el mateix any jurà els Furs de la Corona d’Aragó. Aquest fet no agradà a les potències europees de l’època, ja que Castella-Aragó es convertia en fidel aliada de França (enemiga d’anglesos, austríacs i holandesos) i, per contrarestar el poder Borbó buscaren un altre candidat al tron espanyol: l’Arxiduc Carles d’Habsburg. El 1701 esclatà el conflicte entre els aliats austriacistes (Anglaterra, Àustria, els Països Baixos del Nord i Portugal) i els borbònics (Castella-Aragó i França), que començà de manera favorable per als aliats a Europa. Mentre avançava la guerra al continent, Felip V prengué mesures il·legals, absolutistes i incompatibles amb el sistema de Furs i de Corts de la Corona d’Aragó, cosa que provocà l’augment del ressentiment dels ciutadans de la Corona, que veien amb mals ulls l’accés al tron d’un francès com Felip V. El 1705 l’Arxiduc Carles, amb ajuda britànica, fou proclamat rei legítim coma a Carles III d’Aragó, València, Mallorques, Catalunya, Sicília, Nàpols… Llavors esclatà una guerra civil entre els dos bàndols (maulets i botiflers) i una guerra entre la Corona d’Aragó (majoritàriament de part de l’Arxiduc) i Castella (majoritàriament de part de Felip V). A poc a poc, però, les tropes franco-castellanes, ajudades pels botiflers, començaren a imposar-se a la península.
El 1706 caigué el Regne d’Aragó i entre el 25 d’abril de 1707 (batalla d’Almansa) i 1708 el de València.
El 1713 morí l’hereu d’Àustria i Carles III d’Habsburg passà a ser l’hereu de l’emperador austríac. De sobte tot canvià, ja que un persona, l’Arxiduc, havia d’heretar un imperi enorme (Àustria i Castella-Aragó).
Els aliats decidiren pactar amb Felip V i el 1713 a Utrecht abandonaren la Corona d’Aragó i l’Arxiduc, a canvi de la renúncia de Felip V al tron de França i del compromís de mantenir separats els dos estats (Castella i la Corona d’Aragó). Posteriorment, pel tractat de Rastatt (1714), l’Arxiduc renuncià definitivament al tron espanyol. L’11 de setembre de 1714 caigué Barcelona i el 1715 Eivissa i Mallorca.
Felip V suprimí els Furs i les llibertats dels regnes de la Corona d’Aragó i anà incorporant-los a Castella, imposant les lleis i costums castellanes, més favorables a l’absolutisme monàrquic. La repressió fou ferotge (execucions, exilis, confiscacions de terres…).
Aquest és un llibre que recomane, en primer lloc a tots els valencians ―que crec que haurien de conèixer aquests fets i el que han comportat al llarg de tres segles―, també als aficionats a la història i finalment a qualsevol persona que desitge conèixer què fórem els valencians abans i després d’aquell malaurat 25 d’abril de 1707.

La història ja està passada, pols i terra la taparen, però el mal que vingué d’ella, mal d’Almansa, rossega encara i alcança tot el poble.

Al Tall - Processó

Compartir

Ahir fou el dia de Nadal, amb el típic dinar familiar, els regals i totes aquestes coses. Entre els regals que vaig rebre ahir es troba un llibre molt interessant que em regalà ma tia, es tracta d'Aurea dicta. Aquest volum és un recull magnífic de proverbis i sentències en llatí, tant de l'antiguitat grecollatina com de l'Edat Mitjana, Moderna i, fins i tot, Contemporània.
El llibre conté més de dos mil cinc-centes sentències, que apareixen acompanyades de la versió castellana (el llibre està en castellà) i amb l'autor i el nom de l'obra de la qual procedeixen.
L'any 1960 la Fundació Bernat Metge publicà un volum amb el títol Aurea dicta. Paraules de l'Antiga saviesa, signat per Jordi Lombard. Darrere d'aquest pseudònim estava, en primer terme, l'humanista Eduard Valentí, al qual es devia el plantejament inicial de l'obra i l'aportació i revisió de la immensa majoria dels textos. Valentí rebé l'ajuda ocasional d'altres col·laboradors de la fundació.
Deu anys després, Valentí començà a reorganitzar els materials d'aquell volum, amb el propòsit de preparar-ne un d'anàleg en versió castellana. En aquest volum s'afegiren nous textos, se'n suprimiren d'altres i es reorganitzà el conjunt, però Valentí morí sense poder acabar la seva obra, que fou finalitzada per altres autors. Ací us deixe la sentència de Lucreci amb la qual s'inicia la nota editorial del llibre i que dóna nom a aquest:

Tu, pater, es rerum inuentor, tu patria nobis suppeditas praecepta, tuisque ex, inclute, chartis, floriferis ut apes in saltibus omnia libant, omnia nos itidem depascimur aurea dicta, aurea, perpetua semper dignissima uita.

«Tu, pare, eres el descobridor de la veritat, tu ens dones preceptes paternals, i com en els boscos florits les abelles van xuclant una flor darrere d'una altra, així anem nosaltres als teus llibres, oh il·lustre, a alimentar-nos de les teves paraules d'or, daurades i dignes sempre de vida perdurable»

Compartir

Una de les coses més preuades (o directament, la cosa més preuada) que tinc és la meua petita, molt petita, biblioteca. Perfectament es podria dir que sóc un bibliòfil, ja que tinc una forta devoció pels llibres que compre i també un bon grapat de manies al voltant d'aquests, per exemple: quan compre un llibre m'agrada olorar-ne les pàgines, no sé molt bé perquè, però ho faig, arribant a recordar després un llibre per la seva olor (sí, ja sé que és molt friki); una altra mania és el fet que no m'agrada gens que em canvien de lloc el llibre que estic llegint, o que el toquen sense ser-hi jo present, etc. A més, una de les meves majors aficions és passar-me una vesprada mirant llibres en una llibreria (encara que açò siga també la meva ruïna econòmica), en canvi, no sóc massa aficionat a agafar llibres d'una biblioteca pública. Bé, arribats fins aquest punt no em queda més remei que presentar-vos la meva, repetisc, ínfima biblioteca (cliqueu en l'imatge per augmentar-la). Ací va:
Començant per la part superior esquerra trobem l'edició il·lustrada per Alan Lee d'El Senyor dels Anells de J. R. R. Tolkien (una obra mestra), al seu costat s'observa El Silmaríl·lion també de Tolkien (El Silmaríl·lion conta la història de la Terra Mitjana durant els temps anteriors a la Tercera Edat i la Guerra de l'Anell), a la dreta està l'edició normal d'El Senyor dels Anells. Si continuem cap a la dreta podem observar la Trilogia del Greal de Bernard Cornwell (Thomas, un jove arquer haurà d'allistar-se a l'exèrcit anglès durant la guerra dels Cent Anys per venjar-se dels assassins del seu pare, cosa que el portarà a iniciar la busca del Sant Greal), després trobem els volums de la sèrie Quint Licini Catus de Simon Scarrow (Catus és un esclau que es veu obligat a ingressar a les legions romanes en temps de l'emperador Claudi, embarcant-se en la conquesta de Britània), a continuació observem la Trilogia de les Croades de Jan Guillou (més informació ací), finalment tanca aquest prestatge, la sèrie de Colleen Mc Cullough sobre l'antiga Roma (magnífic relat sobre els últims anys de la república romana, des dels temps de Mari i Sul·la fins a Cèsar).
En el següent estant trobem, en posició horitzontal els dos primers llibres de la sèrie Discworld de Terry Pratchet (un relat fantàstic impregnat d'humor i poc trellat), ja verticals i de dreta esquerre, trobem, en primer lloc Homes de Mar i Guerra de Patrick O'Brian (magnifica obra sobre la vida en la marina britànica dels segles XVIII i XIX), seguidament està La màscara d'Atreu, d'A. J. Hartley (aquest encara no l'he llegit, però es tracta d'un thriller sobre la desaparició d'un dels tresors de l'antiga Grècia), després hi observem Els pilars de la terra de Ken Follett (magnífica obra sobre la construcció de la catedral gòtica de Kingsbridge), després hi ha una altra obra mestra, El nom de la rosa d'Umberto Eco (més informació ací), a continuació estan els set primers volums de la sèrie Jack Aubrey i Stephen Maturin de Patrick O'Brian (magnífica sèrie de novel·les sobre les aventures d'un capità de navili i del seu amic cirurgià i espia durant les Guerres Napoleòniques), si continuem trobem els tres volums de les Cròniques del Senyor de la Guerra de Bernard Cornwell (magnífic relat sobre el mite artúric, però vist des d'un punt de vista més històric i realista), seguidament hi observem la República de Plató (obra filosòfica que exposa en forma de diàleg, les principals idees platòniques al voltant del govern de la polis), a la dreta estan dels dos volums sobre la història de Roma d'Isaac Asimov (un resum de la història romana des de la fundació de l'urbs, al voltant del 753 aC fins a la caiguda de l'imperi romà el 476 dC), a continuació trobem els llibres Jo, Claudi i Claudi el déu, de Robert Graves (magnífiques obres que ens conten la vida de Claudi, emperador romà, i de la família imperial en els primera anys de l'Imperi), després observem la trilogia Jaume I el Conqueridor d'Albert Salvadó (aquesta meravellosament la vida del rei Jaume I), a la seva dreta hi ha la sèrie de Christian Jacq sobre el faraó Ramsés II (magnífica obra que ens apropa al regnat d'aquest emperador de l'Antic Egipte), finalment trobem dos llibres que encara no he llegit, es tracta de l'Anell de Jorge Molist (thriller al voltant d'un anell, l'última herència dels templers) i de L'últim merovingi de Jim Hougan (un altre thriller, aquest sobre una conspiració per fer tornar al poder la dinastia merovíngia).
El prestatge immediatament inferior està ocupat per la Gran Història Universal Planeta, interessant enciclopèdia sobre la història i prehistòria de la humanitat.
Al prestatge de baix trobem, en primer lloc L'última legió de Valerio Massimo Manfredi (un grup de legionaris aconsegueix rescatar l'últim emperador de l'Imperi, Ròmul August, de mans del bàrbar Odoacre, a partir d'ací començarà una fugida que els portarà als confins de l'imperi i els abocarà a un desti que mai havien imaginat), a continuació està La profecia Romanov de Steve Berry (Rússia, després del fracàs de la democràcia, decideix tornar al tsarisme, Miles Lord, membre de la comissió d'elecció del nou tsar es veurà obligat a elegir entre ser fidel a la seva empresa i acceptar el seu candidat o ser fidel a la realitat i investigar la fi dels Romanov per trobar un possible hereu directe), seguidament hi ha Eragon de Christopher Paolini (aquest encara no l'he llegit, però es tracta d'una novel·la fantàstica sobre un reialme dominat per un malvat rei que haurà d'ésser alliberat per Eragon, un jove camperol), a la seva dreta està La promesa de l'àngel de Frederic Lenoir i Violette Cabesos (Johanna, una arquòloga francesa, ha de desxifrar un enigma en l'abadia benedictina del Mont Saint-Michel), a continuació trobem tres llibres de l'escriptor Dan Brown, es tracta d'Àngels i dimonis (Robert Langdon és cridat per trobar una arma que pot destruir la Ciutat del Vaticà, Langdon haurà de recórrer els carrers de Roma buscant la bomba i resolent enigmes ―a mi em va agradar més que El Codi DaVinci), El Codi DaVinci (Langdon haurà de seguir les pistes deixades per Jacques Saunière abans d'ésser assassinat, açò el portarà a recórrer Paris, Londres…) i El gran engany (el descobriment d'un objecte estrany a l'àrtic porta a la NASA a enviar-hi a Rachel Sexton, analista d'intel·ligència de la Casa Blanca, les troballes d'aquesta la posaran en perill de mort), a la dreta d'aquests llibres està el primer volum de la Història de la Terra Mitjana editada per Christopher Tolkien (aquests llibres recullen els apunts de J. R. R. Tolkien que serien la base per a El Senyor dels Anells, El hobbit i El Silmaríl·lion), a continuació trobem els sis volums editats fins al moment de Harry Potter de J. K. Rowling, seguidament estan els primers cinc volums de la sèrie Richard Sharpe de Bernard Cornwell (Sharpe, fuseller de l'exèrcit britànic en la península Ibèrica durant la Guerra del Francès, viura mil i una aventures alhora que les tropes britàniques avancen per fer fora els francesos de la Península), després observem L'enigma de Cambises (el comissari Yusuf Jalifa i Tara Mullray, cadascú per la seva banda, es veuran implicats en un laberint d'intriga, fanatisme, política i arqueologia que els portarà a fer un descobriment molt important per a la història d'Egipte), finalment trobem dos llibres de Michael Curtis Ford que encara no he llegit, es tracta de L'odissea dels Deu Mil (Ford novel·litza l'Anàbasi de Xenofont) i Déus i Legions (Ford ens conta la vida de l'emperador Julià l'Apòstata).
A l'estant de baix podem trobar diversos llibres (com podeu veure en la imatge, està ple de llibres més petits), entre els quals destaquen els següents: Memòries d'Adrià de Marguerite Yourcenar (encara no l'he llegit, pero en aquest llibre Yourcenar ens conta la vida de l'emperador Adrià), Iacobus de Matilde Asensi (el papa Joan XXII encarrega a Galcerà de Born investigar les morts de Climent V, el seu predecessor, i Felip IV, rei de França; la investigació portarà Galceran fins al camí de Sant Jaume), El druida del Cèsar de Claude Cueni (Corisio és un jove celta que aspira en convertir-se en druida, el destí però, el portarà a servir Juli Cèsar en la guerra de les Gàl·lies), La germandat del Sant Sudari (un incendi en la catedral de Torí porta a l'investigador Marco Valoni i a Sofia Galloni a iniciar una investigació que els portarà a descobrir una germandat amb més de mil anys d'antiguitat), L'origen perdut de Matilde Asensi (aquest encara no l'he llegit, però tracta de com Arnau Queralt, informàtic i empresari, iniciarà una investigació sobre l'imperi Inca que el portarà a descobrir la realitat sobre la conquesta d'Amèrica), Les cendres del cavaller de Silvestre Vilaplana (en aquest llibre sen's conta la vida de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc), La trilogia Alexandros de Valerio Massimo Manfredi (aquest ens conta la vida d'Alexandre Magne, des de la seva joventut fins a la seva mort després d'haver conquerit l'imperi persa) i finalment La Bíblia de fang (el descobriment d'unes tauletes de fang que poden provar l'existència del patriarca Abraham i de diversos fets relacionats amb l'Antic Testament, posarà en perill la vida de la seva descobridora i del seu equip d'arqueòlegs). Al prestatge inferior hi ha un parell d'enciclopèdies més.
A més d'aquests llibres n'hi han d'altres que no apareixen ací perquè o bé els he deixat a algú o bé perquè estan en l'altra prestatgeria que tinc, d'entre aquests caldria destacar: El hobbit de J. R. R. Tolkien (Bilbo Saquet es veu obligat a iniciar una aventura acompanyat per un grup de nans i un mag que el portarà a fer-se amb el tresor del drac Smaug), L'església del mar d'Ildefonso Falcones (més informació ací), Northumbria, L'últim regne de Bernard Cornwell (Uhtred és un jove saxó que de petit és segrestat pels víkings, els quals l'eduquen en les seves costums, Uhtred creixerà i haurà de decidir entre continuar amb els víkings o tornar als seus orígens), La llengua dels elfs de Luis González Baixauli (una gramàtica per al quenya, un dels idiomes inventats per Tolkien), la trilogia dels Misteris de l'abadia d'Alys Clare (el cavaller Josse d'Acquin és enviat a l'abadia de Hawkenlye per resoldre uns assassinats amb l'ajuda de l'abadessa Helewise), Ex libris de Ross King (al segle XVIII Lady Marchamont encarrega a un llibreter la busca d'un text perdut, el llibreter es veurà submergit en un món d'espies, codis xifrats, falsificacions…), L'últim Cató de Matilde Asensi (Ottavia Salina, paleògrafa del Vaticà, rep l'encàrrec d'investigar uns misteriosos assassinats; Salina iniciarà una investigació acompanyada per un arqueòleg egipci i un guàrdia suís que la portarà a recórrer diverses ciutats mediterrànies realitzant una sèrie de proves basades en la Divina Comèdia de Dante), etc.
Bé, espere que aquesta biblioteca particular es multiplique al llarg del temps, encara que per molt que cresca, sempre serà mínima comparada amb la quantitat de llibres que hi ha per llegir, com deia el savi ars longa, uita breuis.

Compartir

La corona d'herba és la segona novel·la del cicle de cinc llibres de l'escritora australiana Colleen McCullough sobre l'antiga Roma. En aquest llibre, publicat el 1991, McCullough continua la vida dels dos protagonistes principals de l'anterior relat, Gai Mari i Luci Corneli Sul·la, així com la vida de diversos personatges secundaris que ajuden a donar-li profunditat i veracitat a l'obra. A més, en aquest llibre comencen a aparèixer els nous personatges que protagonitzaran les entregues posteriors de la saga (com Gai Juli Cèsar, Gneu Pompeu Magne, Marc Tul·li Ciceró…).
Gai Mari, afectat per un infart, comença el seu declivi polític i físic; al mateix temps, Sul·la inicia el seu ascens polític a passos agegantats. D'aquesta forma, la seva antiga amistat va derivant cap a un odi i una enemistat totals. Tot comença quan, durant la guerra social, Mari no és elegit en primera instància comandant de cap dels exèrcits romans, però al ésser derrotats els romans en les primeres batalles, se li encarrega continuar amb la guerra, amb Sul·la a les seves ordres.
Després d'aconseguir les primeres victòries per a Roma, Gai Mari és afectat per un nou infart, cosa que li impedeix continuar exercint el comandament de les tropes romanes, que passen a mans de Sul·la, acabant la guerra magistralment per als interessos romans. Després d'açò, Sul·la és elegit cònsol i se li encarrega acabar amb l'amenaça de Mitrídates del Pontus. Mari es resisteix a la pèrdua de poder i intenta arrabassar-li el comandament de la guerra a Sul·la. Sul·la per evitar perdre el poder, es dirigeix a Roma amb les seves tropes i la pren per la força. Mari es veu obligat a fugir al nord d'Àfrica.
Quan Sul·la, finalment marxa a la guerra contra Mitrídates, Mari torna a Roma, prenent el poder per la força, i és elegit cònsol per setena vegada. Aquest consolat, però serà efímer, ja que després de tretze dies de dura repressió contra els seus enemics, Mari mor a causa d'un nou i definitiu infart.
En aquesta segona entrega de la saga Colleen McCullough ens torna a demostrar les seves dots literàries en un magnífic relat perfectament ambientat en la Roma republicana dels segles II i I a.C. McCullough construeix, sense apartar-se de la realitat història una magnífica trama d'amors, desamors, intrigues, batalles… que ens fan entrar de ple a la Roma de Mari i Sul·la. En les pàgines del llibre es nota clarament l'immens treball de documentació de l'autora sobre el tema, cosa que ajuda a dotar al text d'un gran realisme. Els sis llibres de la saga estan editats en castellà, els cinc primers per Planeta amb els següents títols El primer hombre de Roma, La corona de hierba, Favoritos de la Fortuna, Las mujeres de César i César; i el sisé per Ediciones B amb el títol de El caballo de César.

[Per cert, ja sé la nota de l'examen de filosofia. He tret un 9'5]

Compartir

Després d’acabar la seva missió amb el Leopard, el capità Jack Aubrey rep l’ordre de tornar immediatament a Anglaterra per posar-se al timó de la Acasta, la fragata més ràpida i millor armada de la flota britànica. Fent cas a les ordres, Aubrey i el seu inseparable amic, el naturalista i espia Stephen Maturin, es dirigeixen, a bord de La Flèche cap a casa. Durant el viatge, esclata la guerra de 1812 entre Gran Bretanya i els Estats Units, açò farà que el viatge, suposadament tranquil i fàcil, es transforme en una perillosa travessia plena d’amenaces i accions violentes.
La tornada a casa els portarà als Estats Units, on seran retinguts com a presoners de guerra, i on Maturin haurà de fer servir totes les seves habilitats com a espia per traure’ls d’allí.
En Episodis d’una guerra, el sisé llibre de la saga d’O'Brian, veurem com actuaven els espies al segle XIX, i descobrirem algunes de les seves arts. Al mateix temps coneixerem les relacions entre la Gran Bretanya i els Estats Units 36 anys després de la independència d’aquest últim.
El llibre està editat en castellà per Edhasa.

[Com segurament haureu pogut observar (o, millor dit, escoltar) he afegit un reproductor de música al blog. En aquest reproductor posaré algunes cançons que m’agraden i que habitualment escolte mentre escric els articles d’Hic et nunc]

Compartir