Hic et nunc

Coronació de Carlemany en una miniatura de les Grandes Chroniques de France (segle XIV).

L’altre dia em vaig trobar a la web de l’IEC un article d’Anna Cortadellas titulat Sis llegendes inèdites de la historiografia catalana medieval i publicat a l’onzé volum de la revista Llengua & Literatura: revista anual de la Societat Catalana de Llengua i Literatura. A l’article l’autora hi transcriu i comenta sis llegendes recollides per la historiografia catalana medieval entre 1407 i 1546. Entre les llegendes que inclou l’article m’ha fet especial gràcia la de la Corona de pa de Pere el Catòlic, que tal i com la recull el Llibre de les nobleses dels reys (segle XV) resa així:

«He lavòs, en aquella sahó, lo rey En Pere ab son frare Girardo, comte de Rosselló e de Cerdanya, se’n anà molt honradement en Roma a papa Ignossent, per aver la sua gràcia e amor. He can li fou denant sí li féu aquella honor e reverència que·s pertanyia. E lo papa ach gran pler de la sua vista, per tal com n’avia hoÿt dir gran bé, per la cal cosa lo rey fou en gran amor del papa.

E com lo rey En Pere d’Aragó e comte de Barchinona e de Besolú e de Pellars fou en la sua posade, sí hoy dir que dins en la ciutat de Roma era lo rey de Françe, En Felip, he lo rey de Castella, apellat Amfós. He cant lo dit rey d’Aragó ach menjat sí anà visitar los dits reys, los cals s’acompanyaren al mills que pogren, sí que acordaren que tots tres fossen davant lo papa en dia sert, e axí u feren.

E cant Ignossent papa viu devant si los tres reys, hac-ne gran plaer e volch-los coronar tots ensemps per fer-los honor a ells e a ssi matex, als cals assignà jornada certa de coronar-los, e que venguessen aparellats cascun ab lurs corones. He lo dit rey En Pere d’Aragó sí avia empenyorade la sua corona d’or per la vengude de Roma, he no sabia quin consell hi donàs. Però a la fi, ell pensà en si matex tal consell: que féu fer una corona fort merevellosament feta de paste de forment, recolade e lise, he desobre ab fulla d’or cuberta.

He con vench lo dia sert del coronar sí foren tots tres reys denant lo papa, lo cal los mès en la esgleya de Sent Brancàs leonès e aquí los coronà ab gran honor; so és, que coronà primer En Felip, rey de Françe, e ab los peus li posà la corona sus lo cap, la cal corona era d’or molt richa. He aprés lo dit papa coronà N’Amfós, rey de Castella, e posà-li la corona al cap ab los dits seus peus, la cal corona era d’or e prou richa. He puys aprés, lo dit papa volch axí matex coronar En Pere, rey d’Eragó, he can vaé e conech que la corona era de paste de forment hac remordiment de consiència que ab los peus posàs la corona de la paste al cap del rey En Pere, perquè, ab les mans ell va pendra la corona e posà-la sobre·l cap del dit rey En Pere. He tots digueren e jutjaren que major honor avia presa lo rey d’Eragó en lo seu coronar que nangú dels altres reys. Però la rahó és per tal com la corona era de paste de forment. E assò féu lo papa per reverència de Jesuchrist, per so com la hòstia qui·s consagre a l’altar és de pa de forment.»

Si bé és cert que Pere el Catòlic fou coronat a Roma l’11 de novembre del 1204 pel papa Inocenci III, ens diu Cortadellas a l’article la corona amb què fou coronat el comte-rei no degué ser de pa de forment, ja que tant la corona com la resta d’atributs reials (ceptre, mantell, dalmàtica, pom i mitra) foren un regal del papa al rei catalanoaragonés. Podem pensar doncs que aquesta llegenda tindria el seu origen en les anomenades «corones de pa», que segons el Diccionari Català-Valencià-Balear serien unes corones reials cobertes o closes en forma de capell, o en certes «corones de pa» esmentades als Diàlegs de sant Gregori que eren beneïdes i oferides com a oblació. Respecte al ritual de la coronació amb els peus, tot sembla indicar que també seria una llegenda, la qual no tindria altra finalitat que afirmar l’autoritat del summe pontífex per atorgar la dignitat imperial.

«Així que el dicmenge a nit, can tothom fo colgat al palau, los dits vint-e-quatre hòmens bons e abats e priors e l’oficial del bisbe e hòmens d’orde e les dotze dones e les dotze donzelles ab los ciris en la mà entraren en lo palau, e els dos notaris. E vengren entrò a la cambra del senyor rei, a la porta. E aquí entrà madona la reina. E ells estegueren defora, agenollats, en oracions tots ensems. E lo rei e la reina foren en llur deport, que lo senyor rei cuidava tenir prop la dona de què era enamorat.

E així estegueren aquella nit mateixa totes les esgleies de Montpesller obertes, e tot lo poble qui hi estava pregant Déu, així com davant és dit que era tot ordonat.

E con fo alba, los prohòmens tots e prelats e hòmens d’orde e dones, cascun ab son ciri encés en la mà, entraren en la cambra on lo rei era en son llit ab la reina. E meravellà’s e saltà tantost sobre el llit e pres l’espaa en la mà. E tots agenollaren-se e digueren en plorant:

—Senyor, mercé! Sia de gràcia e de mercé vostra que vejats qui us jau de prop.

E la reina dreça’s e el rei la conec. E sí li contaren tot ço que havien tractat. E lo rei dix que pus així era, que plagués a Déu que fos complit llur enteniment».

Així ens conta Ramon Muntaner, en el capítol V de la seua fantàstica Crònica, l’engendrament del futur rei Jaume I el Conqueridor, certament un afer d’estat que els 24 prohoms, els 2 notaris, els diversos abats i priors, l’oficial del bisbe, les 12 dames i les 12 donzelles presents havien de certificar. Quin numeret!

Ausiàs March de Baptiste Pons

Veles e vents han mos desigs complir, faent camins dubtosos per la mar. Mestre i Ponent contra d’ells veig armar; Xaloc, Llevant, los deuen subvenir ab llurs amics lo Grec e lo Migjorn fent humils precs al vent Tramuntanal que en son bufar los sia parcial e que tots cinc complesquen mon retorn.

Bullirà el mar com la cassola en forn, mudant color e l’estat natural, e mostrarà voler tota res mal que sobre si atur un punt al jorn; grans e pocs peixs a recors correran e cercaran amagatalls secrets: fugits al mar, on són nodrits e fets, pel gran remei en terra eixiran.

[...]

A Introducció a la Història ens han manat llegir-nos el llibre La historiografïa de Charles-Olivier Carbonell (1981), un resum de l’evolució de la historiografia des del seu naixement amb Heròdot fins a la Nova Història de mitjans del segle XX.

En un dels capítols del llibre, el dedicat a la historiografia medieval, Carbonell menciona la Crònica de Ramon Muntaner de la següent manera, cite en castellà: «Veinte años más tarde, un aventurero catalán, Ramón Muntaner, celebra en su Crónica las hazañas italianas, griegas, bizantinas y marroquíes de Jaime I de Aragón».

Xe, no sabia jo que Jaume I haguera fet cap gesta en terres gregues o marroquines; almenys al congrés de Gandia no ho mencionaren. Se’ls degué d’oblidar.

Avui ha tingut lloc a Gandia la segona i última jornada del congrés sobre Jaume I organitzat per l’Institut d’Estudis Catalans i el CEIC Alfons el Vell. Com ahir, ha estat un dia intens però suportable gràcies al savoir-faire de l’IEC (per l’organització del simposi i pels berenars i esmorzars gratuïts). Si en la primera jornada de congrés ens vam centrar en aspectes culturals, científics i lingüístics, avui les conferències han anat enfocades a la conquesta i organització del territori valencià.

La sessió del matí l’hem començada amb la intervenció d’Enric Guinot, catedràtic d’història medieval de la Universitat de València, que ens ha parlat dels aspectes que queden encara per investigar al voltant de la conquesta i organització del Regne de València. Seguidament, Ferran Garcia Oliver, professor de la UV, ha dedicat la seua intervenció a les transformacions de l’espai que es produïren arran de l’ocupació i explotació del territori valencià posteriors a la conquesta. Després d’una pausa per esmorzar, David Garrido, professor adscrit de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, ha tractat el tema de la conquesta de Múrcia pel rei Jaume, i Manuel Ruzafa, professor de la UV, el de la situació dels musulmans valencians abans de la conquesta. Acabada aquesta conferència, hem anat a dinar.

A les 16h hem représ les activitats programades amb la visita (ràpida però interessant) al Palau Ducal dels Borja. A continuació hem continuat amb les conferències. Rafael Narbona, professor de la UV, ha tractat el tema de la configuració del perfil municipalista del Regne de València. Després, Pau Viciano, doctor en història per la UV, ha parlat de la colonització posterior a la conquesta, així com de la situació dels camperols valencians al segle XIII. A continuació, Frederic Aparici, en una conferència que no estava programada, ens ha parlat breument del naixement de la vila de Gandia en temps de Jaume I. Després, Josep Antoni Gisbert, director del Museu Arqueològic de la Ciutat de Dénia, ha fet una revisió de la imatge arquetípica que s’ha projectat de Jaume I al llarg dels segles. I finalment, en una intervenció magistral (com ens té acostumats), Antoni Furió ens ha recordat els últims moments del rei Jaume i ha fet balanç del regnat del Conqueridor.

I bé, això ha estat el congrés, que no és poc. Espere, com ja vaig fer l’altra vegada, que passat el vuité centenari jaumí es continuen organitzant congressos tan interessants com aquest.

Primera jornada del congrés sobre Jaume I organitzat a Gandia per l’Institut d’Estudis Catalans i el CEIC Alfons el Vell. Ha sigut una jornada intensa, de 10h a 21h, però molt agradable, en part perquè l’organització ha tingut el detall de convidar-nos a esmorzar i berenar debades. Ah, sí! I també per les conferències!

La diada d’avui l’hem dedicada a la cultura en temps de Jaume I. Ha inaugurat el congrés Josep Pujol, doctor en filologia catalana i professor de la Universitat Rovira i Virgili, que ens ha parlat del Llibre dels Fets com a obra literària. A continuació ha estat el torn de  Xavier Barral, catedràtic emèrit d’història de l’art medieval de la Universitat de Rennes i membre de l’IEC, que ha tractat el tema de l’arquitectura i l’art de conquesta al Mediterrani en temps de Jaume I. Seguint amb la temàtica artística, ha intervingut en tercer lloc Francesca Español, medievalista i professora de la Universitat de Barcelona, que ha parlat de l’art en l’època del Conqueridor com a un possible instrument àulic. En acabar aquesta tercera conferència hem anat a dinar.

A les 17h hem représ la sessió i li ha tocat el torn a Lluís Cifuentes, professor de la UB, que ha tractat un tema bastant curiós i no menys interessant: el desenvolupament de la ciència mèdica i especialment de la cirurgia a l’occident durant el segle XIII. Seguidament, Ramon Pujades, doctor en història i arxiver facultatiu de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, ens ha parlat de la cartografia mediterrània medieval. Les dues últimes intervencions de la jornada, com la primera, han estat dedicades a aspectes lingüístics i literaris. Jordi Bruguera, filòleg i lingüista, ha tractat el tema de la identitat lingüística en el Llibre dels Fets, i Albert Hauf, doctor en filologia romànica i catedràtic de filologia catalana, el de la poesia trobadoresca en temps del Conqueridor.

La valoració és positiva, ja que els temes tractats en el congrés o bé són nous per a mi (com és el cas dels relacionats amb la medicina, la cartografia —aquestes dues molt interessants— i l’art), o bé ja em sonen un poc del congrés del mes passat a l’OCCC i m’estan servint per contrastar diferents opinions i punts de vista.
Demà, segona i última jornada, amb visita guiada al Palau Ducal inclosa, que espere que siga tan o més profitosa (i menys gèlida, per cert!) que la d’avui.

La història, evidentment, no és la mateixa a tot arreu, canvia d’acord amb les coordenades geogràfiques i conjunturals. Hi ha una cosa, però, que sí que és  (o hauria de ser) universal i única, em referisc a la justícia. Si es coment un crim, aquest crim ha de rebre una resposta legal independentment d’on s’haja produït. La resposta pot revestir formes diferents, és clar, però al cap i a la fi ha de tindre el mateix efecte: castigar a aquell que ha comés el crim i impedir que reincidisca.

On vull anar a parar amb açò? Molt fàcil. Dictadures i governs autoritaris n’hi ha hagut arreu del món i de molts colors al llarg del segle XX; barbaritats se n’han comés moltes i sota diferents banderes. A Sud-àfrica, entre 1948 i 1990, estigué vigent l’apartheid, un sistema de segregació racial que restringí els drets de la població no blanca. A l’Argentina, entre el 1976 i el 1983, ocupà el govern una dictadura militar que aplicà una política de repressió brutal sobre la població civil (amb detencions, tortures, execucions…). A Alemanya, el nazisme practicà l’extermini sistemàtic dels anomenats “impurs” (jueus, gitanos, homosexuals, comunistes…) i, un cop acabada la guerra, a la part oriental, sota l’òrbita soviètica, el govern de la República Democràtica Alemanya reprimí amb mà de ferro la dissidència contrària al règim comunista. A Espanya, Francisco Franco liderà un alçament contra el govern republicà legítim i instaurà una dictadura que durà gairebé quaranta anys. Molts altres estats patiren també la imposició de règims totalitaris d’intencions diverses i conseqüències terribles.

Per tant, no només a Espanya hem patit la imposició violenta d’unes idees o d’uns principis. Però arreu del món, els crims comesos han estat investigats i, sempre que ha estat possible, jutjats. A Sud-àfrica, desmantellat l’apartheid, es creà la Comissió per la Reconciliació i la Veritat (1994-1999), que tragué a la llum pública els crims comesos durant els anys de la segregació. A l’Argentina, després de moltes vacil·lacions, el 2003 començaren a declarar-se inconstitucionals els indults per “crims de lesa humanitat” comesos pels militars durant la dictadura i el 2006 s’havien reobert ja més de 900 causes penals. A Alemanya, acabada la II Guerra Mundial, es perseguí els criminals nazis i el nazisme es convertí en delicte. A la part oriental, amb la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament del bloc soviètic, començaren a investigar-se i jutjar-se les actuacions del Stasi (el Ministeri de Seguretat Estatal de la RDA).

A l’estat espanyol, però, investigar els crims de la Guerra Civil (d’un i altre bàndol, encara que és evident qui guanya) i del posterior franquisme és un despropòsit. Voler portar als tribunals a tots aquells (almenys els pocs que queden) que reprimiren, empresonaren, torturaren o assassinaren per qüestions polítiques o ideològiques, tot això, és remoure un passat que vam superar amb la Transició i que cal oblidar. Això precisament és el que no farem mai; ja els agradaria.

Encara no fa un mes del simposi sobre Jaume I organitzat al voltant dels Premis Octubre a l’OCCC, i ja estic inscrit a un altre. Açò dels congressos enganxa!

Els propers dies 27 i 28 de novembre es celebrarà a Gandia un congrés sobre la figura de Jaume I, organitzat per la secció històrico-arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans i pel Centre d’Estudis i Investigacions Comarcals Alfons el Vell. Les jornades, que començaran a les 10h del matí i s’allargaran fins les 20h, inclouran una visita al Palau Ducal de Gandia. El congrés s’estructurarà al voltant de dos temes principals: el món de la cultura en temps del Conqueridor i l’expansió territorial duta a terme pel rei, especialment en territori valencià. Com no podia ser d’altra manera, també es tractarà la vessant legisladora del monarca i l’organització del nou Regne de València.

La Universitat de València posarà a disposició dels estudiants que acudisquen al congrés un autobús per tal de facilitar-hi l’afluència. En principi, espere assistir a totes les conferències, però encara no ho tinc clar del tot; dependrà de les ganes de tornar al poble que tinga. Si teniu ganes de donar-li un colp d’ull al programa, ací el teniu. Ja vos contaré. Esperem que siga tan o més interessant que el del mes passat.

El divendres vam gaudir de l’última jornada del Simposi sobre Jaume I, organitzat al voltant dels XXXVII Premis Octubre. Després d’una setmana de parlar d’història política, militar i jurídica, havia arribat el moment de parlar de la relació de Jaume I amb les lletres.

Les dues últimes conferències del simposi anaren a càrrec de Míriam Cabré, que ens parlà de la lírica cultura trobadoresca durant el regnat del Conqueridor, i de Stefano Cingolani, que dedicà la seua intervenció a la relació entre Jaume I i la historiografia.

Les dues conferències foren molt interessants, especialment la de Cingolani, que ens serví per apropar-nos al Llibre dels fets de Jaume I. Com en l’anterior post, no m’estendré més en el contingut de les conferències —ja ho faré un altre dia amb més temps—, sinó que acabaré fent la valoració del simposi.

Personalment he de dir que he gaudit molt del simposi. L’únic inconvenient que he sigut capaç de trobar-li ha estat la falta d’una conferència dedicada a la vida personal del rei Jaume. Ens han parlat de la situació de la Corona d’Aragó abans i després del seu regnat, de les terres que conquerí, dels pobles que sotmeté, de la seua tasca legisladora, de la seua relació amb la literatura i la historiografia, però he trobat a faltar alguna conferència dedicada al Jaume-persona, en lloc d’al Jaume-rei. Llevat d’això, la resta ha sigut una autèntica meravella i un plaer.

Ara caldrà estar atent al pròxim simposi, congrés, cicle de conferències o el que siga que s’organitze a València. Estaria molt bé que en feren algun altre igual d’interessant.

Tercer dia del Simposi jaumí, avui més intens que els altres, ja que hem estat a l’Octubre pràcticament des de les 10:30h fins a les 20h, amb un breu parèntesi a l’hora de dinar.

Avui hem assistit a cinc conferències, dues al matí —Jaume I, rei guerrer per Josep Torró i La conquesta de València per Antoni Furió— i tres a la vesprada —Jaume I i la noblesa per Ernest Belenguer, Jaume I i les ciutats per José Luis Vilacañas i L’obra legislativa de Jaume I per Vicent Garcia Edo—. En aquesta jornada, per tant, ens hem centrat en l’aspecte guerrer, especialment pel que fa a la conquesta valenciana —la de Mallorca es tractà ahir al matí—, i en l’aspecte social i de govern del regnat de Jaume I el Conqueridor.

A diferència dels dies anteriors, avui se’m fa impossible triar una única conferència, però puc dir que m’ha agradat especialment la d’Antoni Furió —per la seua claredat i bon faire en l’exposició dels fets—, la d’Ernest Belenguer —pel tema i també per com ens l’ha explicat: l’últim quart d’hora de la conferència ens l’hem passat rient per la seua expressivitat i (tenies raó, Vicent) histrionisme— i la de Vicent Garcia —perquè ha parlat d’una forma entenedora i no ha abusat dels tecnicismes legals, cosa que és d’agrair.

Avui, com que s’han tractat molts i massa diversos temes —tinc el cap com un bombo—, ho deixe ací. Però de ben segur que pròximament tornaré a aquestes conferències i parlaré més extensament del que s’ha tractat en elles. Demà és l’últim dia del Simposi —millor dit, l’última vesprada, perquè al matí tinc classe—; una llàstima que s’acabe tan prompte.