Hic et nunc

Tercer dia del Simposi jaumí, avui més intens que els altres, ja que hem estat a l’Octubre pràcticament des de les 10:30h fins a les 20h, amb un breu parèntesi a l’hora de dinar.

Avui hem assistit a cinc conferències, dues al matí —Jaume I, rei guerrer per Josep Torró i La conquesta de València per Antoni Furió— i tres a la vesprada —Jaume I i la noblesa per Ernest Belenguer, Jaume I i les ciutats per José Luis Vilacañas i L’obra legislativa de Jaume I per Vicent Garcia Edo—. En aquesta jornada, per tant, ens hem centrat en l’aspecte guerrer, especialment pel que fa a la conquesta valenciana —la de Mallorca es tractà ahir al matí—, i en l’aspecte social i de govern del regnat de Jaume I el Conqueridor.

A diferència dels dies anteriors, avui se’m fa impossible triar una única conferència, però puc dir que m’ha agradat especialment la d’Antoni Furió —per la seua claredat i bon faire en l’exposició dels fets—, la d’Ernest Belenguer —pel tema i també per com ens l’ha explicat: l’últim quart d’hora de la conferència ens l’hem passat rient per la seua expressivitat i (tenies raó, Vicent) histrionisme— i la de Vicent Garcia —perquè ha parlat d’una forma entenedora i no ha abusat dels tecnicismes legals, cosa que és d’agrair.

Avui, com que s’han tractat molts i massa diversos temes —tinc el cap com un bombo—, ho deixe ací. Però de ben segur que pròximament tornaré a aquestes conferències i parlaré més extensament del que s’ha tractat en elles. Demà és l’últim dia del Simposi —millor dit, l’última vesprada, perquè al matí tinc classe—; una llàstima que s’acabe tan prompte.

Segon dia de conferències sobre Jaume I a l’OCCC. Avui ja n’hem tingut tot el dia, encara que jo només he pogut anar a les de la vesprada. Les dues conferències a què he assistit han estat dedicades als territoris que Jaume I conquerí —especialment València— i als habitants d’aquests abans i després de la conquesta.

Les dues conferències de la vesprada han portat els títols de Els regnes sarraïns que Jaume I conquerí (per María Jesús Viguera Molins) i Sarraïns i jueus governats per Jaume I (per Dolors Bramon). Si n’he de triar una de les dues, em decante per la segona. No sé si era jo qui estava espés o era la professora Viguera, però de la primera conferència no vos puc contar massa. En part açò es deu al fet que una bona part de la intervenció de la professora s’ha centrat en el tema de les fonts i la documentació de què disposem, així com dels estudis que s’han dedicat a la València musulmana, deixant un poc de banda el suposat tema de la conferència. No obstant això, Viguera ens ha parlat també de la situació del món àrab peninsular, i especialment de l’anomenat Xarq al-Àndalus —la part oriental d’Al-Àndalus—, abans de la conquesta de València per part de Jaume I.

Després de la derrota musulmana a Las Navas de Tolosa (1212), el l’imperi almohade es desintegra i es formen els tercers regnes de taifes, els més importants dels quals són els d’Arjona —posterior Regne de Granada—, Múrcia i València. Alguns d’aquests regnes de taifes s’enfronten entre ells, com és el cas de les taifes de  Múrcia i València, governades per Muhammad Ibn Hud i Zayyan Ibn Mardanix respectivament. Aquesta conflictivitat interna i la debilitat pròpia dels regnes de taifes afavoriren la conquesta per part dels cristians.

Més o menys això és tot el que he copsat de la primera conferència (sí, ja sé que és poc). Però al col·loqui s’ha parlat d’un fet curiós per al qual sembla que no tenim resposta i que m’ha semblat interessant. Resulta que les fonts literàries àrabs que fan referència a la conquesta catalanoaragonesa de València tendeixen a eludir la realitat d’aquesta conquesta i són propenses a la imaginació i l’ús de clixés literaris —lamenten la pèrdua de la ciutat, recorden la seua bellesa… però poca cosa més. Açò no passa, per exemple, respecte a la conquesta de la ciutat de València pel Cid, ja que aleshores els cronistes àrabs sí que recullen amb pèls i senyals les accions dutes a terme durant la campanya.

Acabat el col·loqui i després d’un xicotet descans, ha arribat l’hora d’escoltar a la professora Dolors Bramon, que ens ha oferit una conferència molt planera i agradable sobre la situació d’àrabs i jueus a la València de Jaume I.

Quan el rei conquereix València ens trobem a mitjan segle XIII i, per tant, en un context diferent al de les conquestes anteriors dutes a terme pels seus avantpassats. Aquesta vegada, els moros de València no tenen on fugir, ja que Castella també ha avançat cap al sud, i, a més a més, el rei Jaume necessita mà d’obra per a fer funcionar el nou regne. Un altre fet a tindre en compte és que el territori valencià ha estat guanyat amb pactes i acords, no hi han hagut massa batalles, la qual cosa fa que l’expulsió o l’extermini de la població musulmana no estiguen justificats —com en el recent cas de Mallorca, on la forta oposició militar ha permés l’expulsió dels musulmans de l’illa. Aleshores, Jaume, es veu obligat a concedir una sèrie de privilegis als àrabs —a pesar d’haver-los vençut— per tal d’animar-los a quedar-se en les terres acabades de conquerir. No ho fa per tolerància ni per bondat, sinó per una qüestió pràctica: la nova terra conquerida necessita treballadors. El rei els permet conservar les seues tradicions culturals i religioses —excepte la peregrinació a la Meca, que és estrictament controlada, ja que pot comportar la fugida d’alguns pobladors. La majoria de musulmans que es queden al nou Regne ho fan en les terres de senyoriu, on la mà d’obra és necessària per a satisfer els tributs senyorials.

Pel que fa a l’altre grup minoritari de població que els cristians es troben en conquerir València, els jueus, la situació és lleugerament diferent. Els jueus no fan cap nosa al rei, sinó que són necessaris per a la monarquia i les seus finances, i Jaume n’afavoreix la vinguda —exempció d’impostos als que s’instal·len a Morella el 1252, o el mateix a Xàtiva durant cinc anys, entre altres exemples. Establert ja el govern de la Corona sobre terres valencianes, alguns jueus esdevenen administradors de finances, batlles, recaptadors d’impostos, funcionaris, apotecaris, metges… Però també hi ha jueus pobres.

L’Església, per la seua banda, no veia amb bons ulls la presència jueva en les terres acabades de conquerir per a la fe cristiana i interpretava la qüestió jueva com un problema molt greu —la qual cosa contrasta amb la indiferència que sent envers la població musulmana. Per a l’Església, els jueus són una espècie d’enemic interior i, per tant, el problema jueu serà el primer que intentarà resoldre’s.

Quan, tant jueus com musulmans, deixen de resultar útils a la monarquia, comença un procés de discriminació progressiva que acabarà amb les expulsions de 1492 i 1609. A pesar de la teòrica magnanimitat de Jaume I, van apareixent amb el temps una sèrie de mesures que aniran marginant a jueus i musulmans: se’ls prohibeix participar en l’administració pública, en la recaptació d’impostos; se’ls nega la possibilitat de tindre servents cristians, de practicar la medicina i l’apotecaria entre els cristians; se’ls obliga a viure en llocs determinats —jueries i moreries—, etcètera.

En resum, podem dir que, encara que inicialment la monarquia protegí tant a jueus com a musulmans, no ho féu per compassió, sinó per evidents motius pràctics de caràcter econòmic. Quan ja no són útils, però, la corona no dubta a retirat-los els privilegis i s’inicia un procés de marginació social que derivarà en les expulsions dels segles XV i XVII.
Em sembla que aquest m’ha eixit un poc més curt que l’anterior, o siga que he complert la paraula donada. Demà toquen cinc conferències, dues de matí i tres de vesprada. Ja vos contaré.

Primera jornada del Simposi sobre Jaume I organitzat a pròposit dels XXXVII Premis Octubre. Avui han tocat les dues primeres conferències, que han versat sobre la situació de la Corona d’Aragó abans del regnat de Jaume I.

La primera, amb el títol Catalunya i Aragó abans de Jaume I, ha anat a càrrec de Josep Maria Salrach, professor de la Universitat Pompeu Fabra i la segona, titulada El infante don Jaime y sus circunstancias, a càrrec del professor de la Universitat Complutense, Martín Alvira. Com que m’ha agradat molt més la primera, intentaré resumir-la ací baix. De la segona només dir-vos que s’ha centrat en la figura de Pere el Catòlic i en la seua política occitana, així com en les circumstàncies que envoltaren el naixement del futur Jaume I. Si tinc temps, potser un altre dia en parlaré, ara, però, em limitaré a centrar-me en la primera.

La intervenció de Salrach ens ha servit per contextualitzar la vida i regnat de Jaume I. Salrach ha parlat primer de la Corona d’Aragó abans de Jaume I, després ha parlat de la Corona a la mort del rei i, finalment, ha fet una comparació d’ambdós períodes.

A principis del segle XIII, la situació político-territorial de la Corona Catalanoaragonesa és bastant complexa. L’Aragó es troba quasi completament sota l’autoritat reial, però a Catalunya, en canvi, hi ha una sèrie de comtats, heretats de l’època del domini carolingi —Urgell, Pallars Sobirà, Empúries…—, que resten fora de la sobirania reial, però que estan lligats al monarca per pactes i acords de caràcter feudal. A la mort del rei Pere el Catòlic, nobles catalans i aragonesos es troben fortament dividits i amenacen amb una guerra civil. L’Església i els Templers juguen un paper important en el manteniment de l’estabilitat en els anys previs al regnat de Jaume I.

Socialment, els estaments són un fet, encara que no estan plasmats directament en el dret. Els privilegiats —noblesa i clergat—, a pesar que són minoria, exerceixen el control polític i fiscal sobre els no privilegiats, arribant a enfrontar-se entre ells per aquest control. L’Església i la noblesa, a més, tenen objectius diferents, els primers afavoreixen la pau i el poder reial, mentre que els segons només busquen augmentar el seu poder personal, en detriment, fins i tot, de la resta de la Corona. Els pagesos són el gruix de la societat i la seua situació és precària, encara que al segle XII apel·len sense èxit a la corona per reduir la pressió fiscal exercida pels senyors. Per tant, els pagesos continuen sotmesos als senyors, encara que existien diferències regionals pel que fa a la forma d’aquest sotmetiment. La burgesia, per la seua banda, manté la dinàmica ascendent, però no arriba encara a controlar les ciutats, en mans del rei.

Econòmicament, la producció agrícola manté la tendència ascendent iniciada al segle IX, especialment gràcies a l’augment de les terres de cultiu guanyades als boscs i als musulmans. Aquest augment de la superfície cultivable, gràcies sobretot a les conquestes, ajudarà a evitar les crisis agrícoles cícliques pròpies de les societats feudals. El comerç també creix, però té un caràcter essencialment intern.

La cultura continua essent cosa de clergues, que al mateix temps exerceixen de notaris i escrivents. El català encara no té un paper important en la cultura escrita, ja que els documents oficials es fan en llatí i la literatura està dominada per la poesia trobadoresca occitana. És, a més, l’època del romànic.

En política exterior s’observen diverses actituds. Al nord, la derrota de Muret i la mort del rei Pere el 1213, impedeixen en principi l’expansió per terres occitanes. No obstant, la possessió de la senyoria de Montpeller permet mantindre algunes esperances. A l’est, la Corona d’Aragó intenta recuperar el regne de Navarra, perdut amb la mort d’Alfons el Bataller el 1134, però xoca amb l’oposició de Castella, que també pretén aconseguir el tron navarrés. Al sud, les conquestes als musulmans avancen a poc a poc fins a la victòria cristiana a Las Navas de Tolosa, que marca un punt d’inflexió en l’avanç cristià cap al sud peninsular. A l’est, hi han alguns cotactes amb italians —intent de conquesta de Mallorca amb ajuda de Pisa— i amb els sicilians —matrimoni de Constança, germana de Pere el Catòlic, amb Frederic II Hohenstaufen, rei de Síclia.

En definitiva, la situació de la Corona d’Aragó a principis del segle XIII és molt delicada pels conflictes i recels de la noblesa, l’economia depenent en gran part de les conquestes i la falta d’un monarca que guie la nau de la Corona. Aquest monarca serà Jaume I, que deixarà als seus fills —especialment a Pere— una herència molt més rica que l’heretada del seu pare.
A la fi del regnat del Conqueridor, la situació interior de la Corona és molt més estable. A les possessions heretades d’Aragó, Catalunya i Montpeller, Jaume ha afegit els regnes de València i Mallorca. Els comtats sobirans que hem comentat abans, continuen sent-ho, però estan encara més lligats a la monarquia. Políticament l’organització i administració dels regnes —nous i vells— és més eficaç.

Socialment, hi ha hagut una evolució, arribant els estaments a un primer estadi de maduresa. El pactisme i el diàleg parlamentari, duts a terme en les Corts i les institucions urbanes són més fluids i tenen un paper més important dins el joc polític de la Corona. El rei no ha interferit en les relacions entre senyors i vassalls, però ha donat als pagesos una nova eixida a les crisis agràries enviant gent a poblar els nous territoris conquerits. L’acció militar externa, a més, ha reduït la conflictivitat interna entre els nobles —encara que, en acabar les conquestes aquests conflictes revifen. El monarca ha concedit privilegis i franqueses al tercer estament, que s’ha convertit en el millor aliat del rei, donant suport a la seua política. La pagesia, però, ha evolucionat contradictòriament. Mentre la situació dels pagesos cristians ha millorat en el seu conjunt —en els nous regnes no hi ha servitud dels pagesos cristians, mentre que a la Catalunya Vella aquesta continua existint—, la dels musulmans, conquerits, ha empitjorat.

Econòmicament, el comerç ha fet un pas de gegant pel que fa a l’expansió comercial exterior, en part gràcies al suport de la corona. Les ciutats continuen essent un estímul important per a la producció agrícola. A més, les conquestes del rei retarden el col·lapse de l’agricultura.

En l’àmbit cultural, el català irromp en la literatura de la mà de Ramon Llull i del mateix Jaume I. El romànic deixa pas al gòtic en l’arquitectura i apareixen els ordes mendicants.
Pel que fa a la política exterior, Jaume renuncia definitivament a l’expansió ultrapirinenca, potser amb la voluntat d’evitar el conflicte amb França i d’assegurar els regnes de Mallorca i València, acabats de conquerir. A Ponent, el rei intenta de nou recuperar Navarra, però no ho aconsegueix. Amb Castella hi han desacords —sobre les fronteres valencianes, sobre la mateixa Navarra…—, però també acords —matrimoni de Violant, filla de Jaume, amb Alfons X de Castella; conquesta de Múrcia per als castellans sense retribució aparent, etcètera. A l’est, es manté l’activitat a la Mediterrània —matrimoni del futur Pere el Gran amb Constança de Sicília— amb interessos polítics i comercials.

A mode de resum, podem dir que Jaume millora l’herència rebuda del seu pare. Jaume augmenta les possessions heretades conquerint noves terres; enforteix la monarquia i millora l’organització de la Corona gràcies al sistema de Corts, i patrocina una societat més rica, diversa i dinàmica, afavorint el comerç exterior i aconseguint evitar les crisis agràries cícliques amb les conquestes.

Finalment, Salrach ha parlat de com han vist els historiadors la figura de Jaume I: per a valencians i mallorquins, Jaume I és el gran rei Conqueridor; els castellans han vist al rei com un rei hispànic o, fins i tot, espanyol, compromés amb la reconquesta, i han valorat positivament els lligams familiars amb Castella, així com l’ajuda en la conquesta de Múrcia; aragonesos i catalans han sentit estima envers el rei, però amb certa reserva, els primers li han retret la creació independent del Regne de València i els segons han lamentat tradicionalment la renúncia a l’expansió occitana.

Més o menys això és el que ha donat de si la conferència. Jo em quede especialment amb el següent. M’ha cridat l’atenció aquesta perspectiva segons la qual, és la conquesta de noves terres la que permet evitar les crisis cícliques inherents al sistema agrari feudal. Salrach ha insistit en el fet que les societats feudals són, a ulls d’avui, societats subdesenvolupades abocades al col·lapse a causa de les crisis agràries i de la falta de fonts energètiques —l’única font d’energia és la solar a través de la fotosíntesi de les plantes. Segons Salrach, la guerra en les societats feudals —i, segons ell mateix, també en les societats subdesenvolupades actuals— naix d’aquesta incapacitat de la societat de garantir el benestar de la població. Com que no troben cap manera d’evitar les crisis —tard o d’hora n’arribarà una altra—, intenten retardar la seua aparició amb la guerra. Una interpretació molt interessant que, supose, hem d’agafar amb pinces ja que potser observa el món medieval des d’una perspectiva massa contemporània.

Bé, açò és només un resum, a les conferències i al posterior col·loqui s’han dit moltes més coses, que potser aniré penjant pròximament si tinc temps. Mentre escrivia no m’he adonat que el text anava creixent i creixent i ara que l’he acabat em sembla que m’he passat un parell de pobles. La resta intentaré fer-los més curts.

Des de fa ja trenta-set anys, Edicions Tres i Quatre convoca cada any els Premis Octubre de narrativa, assaig, poesia, teatre i periodisme d’investigació. Al voltant dels premis s’organitzen, a més, una sèrie de conferències, taules rodones i altres activitats culturals que conclouen amb el sopar d’entrega dels premis. Enguany, aprofitant el 800 aniversari del naixement de Jaume I, s’ha organitzat un simposi sobre el rei conqueridor, al qual em vaig inscriure (gratuïtament!) fa un parell de setmanes.

El cicle de conferències comença demà a les 16h, amb la presentació del simposi, i es prolongarà fins al divendres. Durant aquests quatre dies, destacades figures del medievalisme intentaran apropar-nos a la figura de Jaume I en totes les seues vessants: com a guerrer, legislador, polític, historiador…

Si he de triar quines conferències en fan més gràcia, segurament em decante per Catalunya i Aragó abans de Jaume I (per Josep Maria Salrach), Pere I «el Catòlic», pare de Jaume I (per Martín Alvira), La conquesta de València (per Antoni Furió) i Jaume I i la noblesa (per Ernest Belenguer); no obstant, procuraré anar a totes aquelles (en total n’hi han unes 15) que no em coincidisquen amb hores de classe. A més, intentaré penjar-vos per ací una espècie de resum de les conferències sempre que em siga possible.