Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Compartir

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?

Compartir

Ja estem a desembre i, per tant, el Nadal està al caure. Amb ell ens ha arribat un any més tota la sèrie d’accessoris que habitualment l’acompanyen i el caracteritzen. Em referisc, òbviament, a elements com el fred (encara que enguany sembla que s’està fent de pregar), les bufandes, els constipats, els torrons, la decoració nadalenca, l’acumulació de feina de la universitat, etcètera. Entre aquests accessoris nadalencs, però, n’hi ha un que destaca per sobre de la resta. Estic parlant de la loteria.

La loteria nadalenca ha esdevingut, possiblement, la principal font de finançament de mil i una associacions, agrupacions, organitzacions i altres “-ons”, des de clubs d’esquí a partits polítics, que han trobat en ella la manera ideal de fer caixa a costa de la bona voluntat de la resta dels mortals. Ara que s’acosta Nadal, aquells que tenen loteria aprofiten qualsevol ocasió per intentar vendre les seues participacions. A l’hora de fer-ho, a més, no dubten en emprar el xantatge emocional (“compra-me’n, home, que som de la família!” o “xè, si és per una bona causa!”) o l’amenaça (“si no me’n compres, després no vingues a buscar-me!” o “si toca en tindran tots menys tu!”).

Segurament ja ho haureu endevinat, jo mai he sigut massa aficionat a la loteria. De totes les vegades en què m’he hagut d’enfrontar a la terrible tasca de vendre paperetes, només he accedit a participar en aquest joc tan macabre quan vaig haver de vendre les participacions de la nostra quintada, el 2007. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la violència implícita en la venda de participacions de loteria, en el xantatge i la coacció que s’empra de manera habitual però submergida per vendre-les. Llavors va ser quan vaig decidir que ja estava bé, que no em farien caure més en la trampa, que no tornaria a comprar ni a vendre paperetes de loteria mai més.

Amb el temps, des del 2007 ençà, he descobert que no estic sol en la meua lluita contra la loteria de Nadal. Des d’aleshores he conegut molta més gent en la meua situació, gent farta de la hipocresia del “si total són 3 euros”. A tots ells, a tots els que hem dit prou a les maleïdes paperetes de la loteria nadalenca, va dedicat aquest article. Ànims, entre tots aconseguirem acabar amb elles!

PS: Si algú vol butlletes de loteria de la Penya Barcelonista de Pedreguer, que es pose en contacte amb mi. Gràcies.

Compartir

Això, fes-ho per tu mateix.
Perquè allà on regnen els fantasmes
és benvingut també el filòsof.
Perquè la gent gaudesca del seu art, del seu favor,
a l’acte en crea una dotzena més.
Si mai no t’erres, mai no arribaràs a entendre.
Si tu vols nàixer, naix per tu mateix!

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

Compartir

“Blanc de calç i blau de mar. Carmesina sobre el llit, es moria per Tirant.”
Vicent Andrés Estellés

De vegades, quan menys t’ho esperes, et trobes quelcom que et desarma i t’arriba al cor. No saps molt bé com, ni per què, però així és. A mi m’ha passat aquesta vesprada, amb un vell llibret de pàgines rebregades que em vaig trobar l’altre dia en algun prestatge de casa. Una xicoteta i manoseta antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. N’he obert una pàgina a l’atzar i m’he trobat amb això, amb el blanc de la calç i el blau de la mar, amb Carmesina i amb Tirant. Les imatges han aparegut a l’instant, de seguida, pràcticament quan encara no havia acabat de llegir, i ha sigut massa. No m’ha fet falta —no he pogut— continuar, amb això n’he tingut prou. He tancat el llibret i l’he tornat a deixar al seu lloc. Massa.

Compartir

Han vingut avui al pis a vendre’ns una ADSL suposadament més ràpida i barata que la que tenim ara mateix i m’han dit que tinc «un nombre raro». Curiosament, la senyoreta que m’ho ha dit duia per nom Jennifer. Quines coses…

Compartir

Increïble. Gràcies Barça.

Compartir

Un partit fantàstic, tant de bo la final de Roma acabe igual. O millor.

Compartir

Lleons i culers passejant animadament vora el Mestalla.

València, dimecres 13 de maig, 13:20 hores. Estàs a la cua de la caixa d’un Consum, a punt de pagar un pot de tomaca al natural triturada extra i una botella d’orxata, quan de sobte sents un rebombori a la porta del supermercat. De sobte, alhora que enceten un càntic, irrompen al Consum uns quants personatges vestits de zuri-gorria, amb banderes i txapeles incloses. La gent de la cua se’ls mira sorpresa, murmurant en veu baixa coses com «madre mía, lo que hace el fútbol» o «menos mal que son los del Athletic i no los del Barça» (?).

Situacions com aquesta s’hauran repetit avui arreu del cap i casal, i és que els aficionats d’un i altre equip han fet seua la ciutat. Supose que els valencians de la capital estaran un poc astorats amb tant de basc i català junt passejant pels carrers de la ciutat, però poden respirar tranquils, no han vingut a posar bombes ni a furtar-nos l’aigua, sinó a gaudir d’un partit de futbol.

Malgrat ser culer convençut, encara no tinc clar a quin dels dos equips recolzaré aquesta nit. En principi, m’agradaria que guanyara el Barça, però com que aquest any pot guanyar també la Lliga i la Copa d’Europa no estaria malament que fóra l’Athletic qui s’enduguera la Copa del Rei cap a casa. Per sort, no seré jo qui decidirà el guanyador; haurem d’esperar unes hores encara per conèixer-lo.

Compartir

M’enviava Xavi, fa uns quants dies, un mem (o meme o com es diga) d’aquestos. El mem venia a consistir en dissenyar la portada d’un disc a partir de les següents indicacions:

1) Visitar la Wikipedia i clicar en “Random“; l”article que aparega a l’atzar donarà nom al grup.
2) Anar a “Random quotations” i, amb les últimes paraules de la última cita de la pàgina, posar-li nom al disc.
3) Entrar en “explore the last seven days” de Flickr; la tercera imatge serà la portada del disc.
4) Amb un editor gràfic, muntar la portada amb la foto, el títol de l’àlbum i el nom del grup.

En el meu cas, l’article que dóna nom al grup és el dedicat a Albert Speer (alt jerarca nazi i ministre d’Armament del Tercer Reich alemany durant la Segona Guerra Mundial), el títol de l’àlbum són les tres últimes paraules d’aquesta cita anònima i la imatge original de la portada la podeu veure ací. I ací està el resultat!

Perquè no s’acabe ací la cadena i com que no sé a qui passar-li el mem, si algú de vosaltres té ganes de continuar-lo, endavant!

Compartir