Hic et nunc

Han passat tres mesos, quasi quatre, des de l’última vegada que vaig escriure res per ací, allà pel 19 de febrer. S’ha escolat tot aquest temps i, per tant, han passat moltes –moltíssimes– coses que m’he deixat de comentar, de denunciar, d’analitzar, etc. Tampoc és que això siga res greu, més bé al contrari, però se suposa que aqueix és –o era– precisament l’objectiu d’aquest espai i, per tant, no tindria massa sentit continuar mantenint-lo –i més tenint en compte que em costa algun duret que altre– si no fóra per seguir dient la meua des d’ací, encara que siga de tant en tant, sobre allò que em passa i allò que passa al món. Seria, en eixe cas, perdre el temps i els diners.

Abans que res, val a dir que la culpa d’aquest llarg recés ha estat, en primer  lloc, de la universitat, evidentment; però també de les ganes d’aprofitar el poc temps lliure disponible per fer altres coses o, simplement, per no fer absolutament res –cosa que de tant en tant no ve gens malament. La universitat, per tant, ha estat la principal responsable d’aquests tres mesos i escaig de silenci. Aquest curs, el tercer, ha estat de lluny el més pròpiament universitari dels de la carrera. I quan dic universitari em referisc al fet que enguany hem hagut de suar la samarreta de valent, molt més que el anys anteriors, per poder-ho dur tot endavant. Supose que, d’altra banda, ja era hora.

Tornant, però, al tema d’escriure per ací, he de confessar-vos que, a hores d’ara encara no sé exactament de què serveix fer-ho. En un primer moment, allà pel 2006 –poca broma!–, potser hi havia un cert punt d’egotisme i d’egocentrisme en tot plegat. El fet de pensar que les meus opinions podien tenir un cert interés simplement perquè eren meues i la satisfacció –i també l’orgull, perquè no dir-ho– de rebre comentaris al respecte van tenir una certa influència en el naixement i el creixement d’aquest espai. Tanmateix, prompte s’afegí una altra raó, si no és que aquesta havia estat ja present des d’un primer moment. El blog, a més de per sadollar l’ego, servia també com a vàlvula d’escapament i com a eina de reflexió: el fet d’asseure’m a escriure quatre ratlles sobre qualsevol poca-soltada m’ajudava a clarificar la ment i ordenar les idees. Aquesta, supose, deu haver estat la raó principal que Hic et nunc, amb els seus alts i baixos, haja durat tant. Hi ha, amb tot, una altra raó per a l’existència d’aquest xicotet racó de la xarxa. I és que escriure ací és, valga la redundància, un exercici pràctic d’escriptura i, com a tal, resulta útil per a no perdre la seguida i mantenir un poc el to, escripturalment parlant, clar. En aquest sentit, seria comparable a un gimnàs: serveix per mantenir-se en forma.

És precisament per tot això que aquest espai encara existeix a dia d’avui i tot sembla indicar que ho continuarà fent. Una altra cosa és si la freqüència amb què escriuré per ací a partir d’ara serà mínimament decent –francament, no ho crec i menys tenint en compte que encara estic d’exàmens i veient l’estiu que m’espera– o si s’assemblarà més a la dels últims tres mesos. No ho sé. Jo diria que probablement ni una cosa ni l’altra, però mai se sap. L’únic que puc prometre és que alguna cosa caurà, encara que potser molt de tant en tant. Siga com siga, fins la pròxima, que no sabem quan serà.

Cada vegada que em passa una cosa semblant done gràcies al cel i me’n meravelle. Malgrat l’excessiva antropització i l’enorme i salvatge destrucció a què han estat i estan sotmeses les nostres comarques, encara és possible anar pel camp un diumenge al matí i, entre els ametllers, observar fugaçment el vol pausat i alhora espasmòdic d’un preciós puput. Per cert, les oronetes ja han arribat, i amb elles la primavera.

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?

Ja estem a desembre i, per tant, el Nadal està al caure. Amb ell ens ha arribat un any més tota la sèrie d’accessoris que habitualment l’acompanyen i el caracteritzen. Em referisc, òbviament, a elements com el fred (encara que enguany sembla que s’està fent de pregar), les bufandes, els constipats, els torrons, la decoració nadalenca, l’acumulació de feina de la universitat, etcètera. Entre aquests accessoris nadalencs, però, n’hi ha un que destaca per sobre de la resta. Estic parlant de la loteria.

La loteria nadalenca ha esdevingut, possiblement, la principal font de finançament de mil i una associacions, agrupacions, organitzacions i altres “-ons”, des de clubs d’esquí a partits polítics, que han trobat en ella la manera ideal de fer caixa a costa de la bona voluntat de la resta dels mortals. Ara que s’acosta Nadal, aquells que tenen loteria aprofiten qualsevol ocasió per intentar vendre les seues participacions. A l’hora de fer-ho, a més, no dubten en emprar el xantatge emocional (“compra-me’n, home, que som de la família!” o “xè, si és per una bona causa!”) o l’amenaça (“si no me’n compres, després no vingues a buscar-me!” o “si toca en tindran tots menys tu!”).

Segurament ja ho haureu endevinat, jo mai he sigut massa aficionat a la loteria. De totes les vegades en què m’he hagut d’enfrontar a la terrible tasca de vendre paperetes, només he accedit a participar en aquest joc tan macabre quan vaig haver de vendre les participacions de la nostra quintada, el 2007. Aleshores va ser quan em vaig adonar de la violència implícita en la venda de participacions de loteria, en el xantatge i la coacció que s’empra de manera habitual però submergida per vendre-les. Llavors va ser quan vaig decidir que ja estava bé, que no em farien caure més en la trampa, que no tornaria a comprar ni a vendre paperetes de loteria mai més.

Amb el temps, des del 2007 ençà, he descobert que no estic sol en la meua lluita contra la loteria de Nadal. Des d’aleshores he conegut molta més gent en la meua situació, gent farta de la hipocresia del “si total són 3 euros”. A tots ells, a tots els que hem dit prou a les maleïdes paperetes de la loteria nadalenca, va dedicat aquest article. Ànims, entre tots aconseguirem acabar amb elles!

PS: Si algú vol butlletes de loteria de la Penya Barcelonista de Pedreguer, que es pose en contacte amb mi. Gràcies.

Això, fes-ho per tu mateix.
Perquè allà on regnen els fantasmes
és benvingut també el filòsof.
Perquè la gent gaudesca del seu art, del seu favor,
a l’acte en crea una dotzena més.
Si mai no t’erres, mai no arribaràs a entendre.
Si tu vols nàixer, naix per tu mateix!

Mefistòfil a l’Homuncle, versos 7842-7848 del Faust de Goethe.

“Blanc de calç i blau de mar. Carmesina sobre el llit, es moria per Tirant.”
Vicent Andrés Estellés

De vegades, quan menys t’ho esperes, et trobes quelcom que et desarma i t’arriba al cor. No saps molt bé com, ni per què, però així és. A mi m’ha passat aquesta vesprada, amb un vell llibret de pàgines rebregades que em vaig trobar l’altre dia en algun prestatge de casa. Una xicoteta i manoseta antologia poètica de Vicent Andrés Estellés. N’he obert una pàgina a l’atzar i m’he trobat amb això, amb el blanc de la calç i el blau de la mar, amb Carmesina i amb Tirant. Les imatges han aparegut a l’instant, de seguida, pràcticament quan encara no havia acabat de llegir, i ha sigut massa. No m’ha fet falta —no he pogut— continuar, amb això n’he tingut prou. He tancat el llibret i l’he tornat a deixar al seu lloc. Massa.

Han vingut avui al pis a vendre’ns una ADSL suposadament més ràpida i barata que la que tenim ara mateix i m’han dit que tinc «un nombre raro». Curiosament, la senyoreta que m’ho ha dit duia per nom Jennifer. Quines coses…

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Increïble. Gràcies Barça.

Un partit fantàstic, tant de bo la final de Roma acabe igual. O millor.