Hic et nunc

Lleons i culers passejant animadament vora el Mestalla.

València, dimecres 13 de maig, 13:20 hores. Estàs a la cua de la caixa d’un Consum, a punt de pagar un pot de tomaca al natural triturada extra i una botella d’orxata, quan de sobte sents un rebombori a la porta del supermercat. De sobte, alhora que enceten un càntic, irrompen al Consum uns quants personatges vestits de zuri-gorria, amb banderes i txapeles incloses. La gent de la cua se’ls mira sorpresa, murmurant en veu baixa coses com «madre mía, lo que hace el fútbol» o «menos mal que son los del Athletic i no los del Barça» (?).

Situacions com aquesta s’hauran repetit avui arreu del cap i casal, i és que els aficionats d’un i altre equip han fet seua la ciutat. Supose que els valencians de la capital estaran un poc astorats amb tant de basc i català junt passejant pels carrers de la ciutat, però poden respirar tranquils, no han vingut a posar bombes ni a furtar-nos l’aigua, sinó a gaudir d’un partit de futbol.

Malgrat ser culer convençut, encara no tinc clar a quin dels dos equips recolzaré aquesta nit. En principi, m’agradaria que guanyara el Barça, però com que aquest any pot guanyar també la Lliga i la Copa d’Europa no estaria malament que fóra l’Athletic qui s’enduguera la Copa del Rei cap a casa. Per sort, no seré jo qui decidirà el guanyador; haurem d’esperar unes hores encara per conèixer-lo.

M’enviava Xavi, fa uns quants dies, un mem (o meme o com es diga) d’aquestos. El mem venia a consistir en dissenyar la portada d’un disc a partir de les següents indicacions:

1) Visitar la Wikipedia i clicar en “Random“; l”article que aparega a l’atzar donarà nom al grup.
2) Anar a “Random quotations” i, amb les últimes paraules de la última cita de la pàgina, posar-li nom al disc.
3) Entrar en “explore the last seven days” de Flickr; la tercera imatge serà la portada del disc.
4) Amb un editor gràfic, muntar la portada amb la foto, el títol de l’àlbum i el nom del grup.

En el meu cas, l’article que dóna nom al grup és el dedicat a Albert Speer (alt jerarca nazi i ministre d’Armament del Tercer Reich alemany durant la Segona Guerra Mundial), el títol de l’àlbum són les tres últimes paraules d’aquesta cita anònima i la imatge original de la portada la podeu veure ací. I ací està el resultat!

Perquè no s’acabe ací la cadena i com que no sé a qui passar-li el mem, si algú de vosaltres té ganes de continuar-lo, endavant!

Honda Racing F1 Team ha anunciat la seua retirada de la Fórmula 1 a causa dels elevats costos de manteniment de l’escuderia.

Pràcticament des que vaig començar a seguir la Fórmula 1, ara fa uns deu anys, els meus dos equips favorits han estat sempre els mateixos, d’una banda Ferrari i de l’altra BAR-Honda, que posteriorment esdevingué l’actual Honda.

Ara, els japonesos han decidit deixar-ho córrer per la crisi econòmica i han posat en venda l’escuderia. Només espere que algú la compre i aconseguisca que torne, sota el nom que siga, a ocupar un lloc digne dins la Fórmula 1. Tant de bo que així siga.

Sí sí, ahhhhh! L’apocalipsi ja està ací. S’acaba el món. Els exàmens ja han començat. Ahhhhhh! El pràctic del cotxe s’apropa i l’altre dia quasi atropelle a una dona. Ahhhhhh! La crisi econòmica avança desfermada i sense control. Ahhhh! Compte amb els estalvis, guardeu-vos de les hipoteques! Ahhhh! Els transportistes estan de vaga!!! Les tendes es quedaran sense menjar i vindrà la fam i potser també la pesta. És hora d’anar al súper i omplir el rebost de conserves. A l’APP no tenen discs durs, ni memòries USB! Apocalipsi! La benzina comença a escassejar i tothom vol omplir el dipòsit abans no s’acabe del tot. Les benzineres no donen abast i no para de ploure. Ahhhhh! Què farem? Sobreviurem a la catàstrofe? Hi ha alguna sortida a tot aquest caos? Que els déus ens agarren confessats!

Tornes amb uns companys cap al pis després d’haver sopat amb el teu exprofessor de filosofia. Arribant a l’encreuament de Blasco Ibáñez amb Aragó, sents el soroll d’unes rodes que grinyolen, mires cap a la calçada i veus com una escúter negra xoca a tota velocitat amb un Smart Forfour negre també: plaf!
Els dos s’han botat el semàfor en roig. Moto i motociclista ixen disparats, cadascun en una direcció; el cotxe ha frenat però continua avant uns quants metres, puja dalt la vorera i aconsegueix aturar-se just a temps per no estavellar-se contra la centenària carrasca.
La moto està feta pols, per una banda el xassís, per una altra el càrter… El cotxe també ha rebut, el morro abonyegat, una roda rebentada, el retrovisor trencat… A terra està el motociclista, inconscient i amb el casc posat, menys mal. El conductor baixa del cotxe, astorat. Ràpidament hi acudeix la gent, altres conductors sobretot, nosaltres encara estem un poc lluny, ens hem quedat parats, però ens apropem. El motociclista torna en si i, a pesar d’estar un poc atordit, aconsegueix posar-se dempeus, amb ajuda, això sí. El conductor treu el mòbil i truca a algú, el mateix fan els que s’han aturat a ajudar.
Aleshores, veient que ja ha acudit prou gent en auxili dels accidentats i tenint en compte que ja no els feu cap falta, repreneu el vostre camí cap al pis. Al cap d’uns moments escolteu a les vostres espatlles el soroll de les sirenes que s’apropen al lloc de l’accident.

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.

Plou a Pedreguer, a ritme constant, ja fa unes hores que ha començat, no sembla que vulgui parar. Menys mal, ja era hora, no ha plogut en tota la tardor, ni en tot l’estiu. Ja era hora. Si òbric la finestra olore l’aroma de la terra mullada, l’agradable olor de la terra mullada. La Glorieta està empantanada i el carrer baixa d’ample a ample. Ja era hora. Els tarongers ho agrairan, i no sols ells, tots ho agrairem. És tard, no hi ha ningú al carrer. Silenci. Ja era hora. Me’n vaig a dormir, estic cansat i demà he de matinar, bona nit a tots. Demà serà un altre dia.

Navegant per internet m’he trobat amb un bonic poema del grec Konstantin Petrou Kavafis (1863-1933), amb traducció de Carles Riba. Ací us el deixe:

¿Què esperem a la plaça tanta gent reunida?

Diu que els bàrbars avui seran aquí.

¿De què ve al Senat aquesta inacció?
¿Per què seuen els Senadors i no legislen?

És que els bàrbars arribaran avui.
¿Per què han de fer lleis ja els Senadors?
Les dictaran els bàrbars quan vindran.

¿Per què l’Emperador se’ns ha llevat tan d’hora
i és a seure al portal més gran de la ciutat,
dalt del tron, revestit i portant la corona?

És que els bàrbars arribaran avui,
i el nostre Emperador creu que ha de rebre
llur cap. I fins i tot té preparat,
per dar-l’hi, un pergamí. Allí li ha escrit
una llista de títols i de noms.

¿Per què els nostres dos cònsols i els pretors van avui
amb les togues vermelles, les togues recamades?
¿Per què porten braçals amb tantes ametistes
i anells amb esplèndides, cristal·lines maragdes?
¿Per què han pres avui uns bastons tan preciosos
amb tot de plata i or cisellats de mà mestra?

És que els bàrbars arribaran avui;
i tot això són coses que fascinen els bàrbars.

¿Per què els bons oradors no han vingut com sempre
a engegar llurs discursos, a dir el que d’ells s’espera?

És que els bàrbars arribaran avui;
i són gent que els empipen retòriques i arengues.

¿Per què ha començat de sobte aquesta angúnia
i aquest renou? (Oh, com s’han allargat les cares!)

¿Per què es buiden de pressa els carrers i les places
i tothom va tornant a casa molt pensívol?

És que s’ha fet de nit i els bàrbars no han vingut.
I uns homes arribats de la frontera
han dit com ja, de bàrbars, no se’n veuen enlloc.

¿I de nosaltres ara què serà sense bàrbars?
Aquesta gent alguna cosa bé resolia.

Ací el poema original en grec.

Més poemes de Kavafis, ací.

El passat divendres, com tots els divendres d’aquest mes d’agost, era dia de cobrar per la feina feta durant la setmana a la llibreria en la qual estic treballant aquest estiu. Vaig cobrar, i en eixir de la llibreria, mentre contava el sou, em vaig quedar mirant una moneda de 2 euros. No era com les altres, no hi sortia la cara del rei, i era espanyola!! Hi sortia el Quixot!! Em vaig quedar un poc al·lucinat, què era allò?, una falsificació?, una broma?. Vaig guardar la moneda i vaig anar cap a casa. En arribar-hi, vaig mostrar la moneda als meus pares, ells tampoc se’n sabien avenir. A la nit també la vaig mostrar a alguns companys, tampoc en sabien res, pensaven que m’havien estafat, i que la moneda era falsa.
Avui, per fi, he pogut entrar a internet, i he buscat informació sobre aquesta curiosa moneda, i he trobat la resposta. Resulta que des de l’any 2004, els estats membres de la Zona Euro poden encunyar monedes especials (anomenades “monedes commemoratives”), per commemorar aniversaris històrics o esdeveniments actuals importants per a l’estat. A hores d’ara ja s’han encunyat divuit variacions de la moneda de 2 euros. Durant aquest any 2006 es planteja fer-ne cinc més.
Tots els dies s’aprenen coses noves.