Hic et nunc

L’any 1599 es celebrà a València un doble esdeveniment de rellevància internacional. Felip III de Castella contreia matrimoni amb Margarida d’Àustria alhora que l’arxiduc Albert d’Àustria es casava amb la seua cosina Isabel Clara Eugènia, sobirana dels Països Baixos i germana del ja finat Felip II de Castella. Arran del reial casori, la ciutat de València hagué d’acollir durant uns mesos tota la cort de la Monarquia Hispànica. Per tal de poder-hi allotjar la noblesa estrangera –principalment castellana–, els nobles valencians hagueren d’obrir els seus palaus i acollir-hi els forasters assistents al doble casament.

Tot i que l’esdeveniment fou cantat pels poetes i celebrat per tota la ciutat, també posà de manifest les diferències existents entre la poderosa noblesa castellana, que ocupà els llocs principals en les celebracions, i la menys potent noblesa valenciana, que fou relegada a un segon terme. Com afirma Joan Fuster a Poetes, moriscos i capellans, els greuges que hagué de patir la ciutat foren múltiples, fins al punt que «les autoritats municipals van ser excloses dels llocs d’honor en la Seu, per a la cerimònia de les bodes».

Però els afronts provocats per la presència de la noblesa castellana al Cap i Casal no acabaren amb la celebració de les noces, sinó que la ciutat hagué de patir-los fins i tot després de la partida dels forasters («lo mejor del Manzanares», segons Lope de Vega), que havien deixat els seus allotjaments en un estat lamentable. Així ho recollí Pere Joan Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, en el seu dietari:

«Dilluns a 10 de maig 1599, entre quatre i cinc hores de la vesprada, entraren en casa de don Jaume Sorell a netejar-li lo pou que los de l’almirant que allí aposentaven i ell també, l’havien embrutat tot de sucietat i bacins. I de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts de la pudor. I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat han fet lo mateix dels pous, i tots los aposientos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València ab tal bruta gent, i més que l’Hospital General està molt ple de pobra gent perquè totes les quadres a cada part hi ha dos llits, u davant de altre, plens de malalts forasters, lo que no s’ha vist molts anys ha en València.»

Com fa reflexionar Joan Francesc Mira al seu magnífic Jesús Oliver d’Els treballs perduts, els castellans «després n’han fetes moltes més, de rapinyes, però ja eren regulars, permanents i sota empara de la llei i la força instituïda». De ponent…

Ja em perdonareu si últimament no actualitze massa el blog, però la universitat i la resta de quefers que m’ocupen no perdonen i no em deixen pràcticament ni un minut per a escriure res per ací, més enllà d’articles de copia-apega com el d’avui. Precisament aquests dies estem ocupats, jo i els meus companys de classe, amb les revoltes i crisis que a partir de 1640 minaren l’estabilitat de la Monarquia Hispànica. Llegint manuals i monografies m’he trobat amb el següent fragment del llibre La España imperial 1469-1716 de l’historiador J. H. Eliott. La negreta és meua.

«Sublevadas Cataluña y Portugal, existían todas las probabilidades de que las restantes provincias se esforzasen, tarde o temprano, por seguir su ejemplo. Ya en el otoño de 1640 el embajador inglés en Madrid escribió a su patria que “Aragón y Valencia empiezan a agitarse”, pero, pese a las llamadas de ayuda de los catalanes, se mostraron reacios a unir su suerte a la de Cataluña del mismo modo que los catalanes no habían ayudado a las Germanías valencianas en 1520 o a los aragoneses en 1591. Una de las mayores suertes de la Casa de Austria fue que los Estados de la Corona de Aragón, difíciles e intratables por separado, no acudieron jamás en ayuda los unos de los otros en los casos de emergencia y no presentaron jamás un frente unido. Este fracaso, que refleja el extraordinario provincialismo de catalanes, aragoneses y valencianos en los años que siguieron a la unión de las coronas, fue posiblemente la salvación de la dinastía en la década más peligrosa de la existencia de la Monarquía: la de 1640-1650. Si Aragón y Valencia hubiesen acudido en ayuda de los catalanes, la península ibérica de mediados del siglo XVII hubiese vuelto a la situación de mediados del XV, dividida en tres bloques: Portugal, Castilla y la Corona de Aragón.»

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.

Dominis de la casa d’Àustria a Europa el 1547.

A vegades, en un llibre que fullegem per primera vegada podem trobar-nos sorpreses del tot inesperades i no sempre precisament positives. Això mateix m’ha succeït aquest migdia mentre fullejava Los Austrias, 1516-1700 de John Lynch, historiador britànic especialitzat en la història moderna d’Espanya i de l’Amèrica Hispànica. Anava passant pàgines, que si la unió de les corones, que si l’aristocràcia castellana, que si la Inquisició…, fins que m’he trobat, en les pàgines 42-43, amb un mapa polític de la península Ibèrica al segle XVI. Curiosament, aquest mapa (i un altre de calcat del segle XVII que hi ha a les pàgines 430-431) fixa la frontera meridional del regne de València en la línia Biar-Bussot. Resulta, però, que aquesta línia havia estat superada a l’inici del segle XIV, com a conseqüència de la Sentència Arbitral de Torrellas (1304) i del Tractat d’Elx (1305), que havien fixat la frontera entre les corones castellana i catalanoaragonesa al riu Segura. Resulta, doncs, bastant lamentable que en un llibre com el de Lynch es cometa (i a més per duplicat!) un error com aquest, sobretot si tenim en compte que l’obra ha estat reeditada en unes quantes ocasions. Supose que després d’escriure vora 800 pàgines sobre els Àustries i la Monarquia Hispànica a un li queden ben poques ganes de posar-se a revisar els mapes.

«At the beginning of the Second World War there where some 200 colonies, dominions and possessions connected to London, covering more than 11 million square miles. The [British] Empire embraced Pacific tribesmen and Eskimos, ancient African kingdoms and the rubble of the great Mughal empire, Australian farmers and the gold-miners of South Africa. It ran from the Scottish Highlands to the Antarctic, from the French-speaking villages of Quebec to the mosques of the Middle East. For a comparatively small nation of fewer than 50 million people to have acquired all this might seem a global absurdity, a large joke in the history of humankind.»

Extret del llibre A History of Modern Britain d’Andrew Marr.