Hic et nunc

Llig a la premsa que el PSOE, amb el suport de CiU, ERC i EU i l’abstenció del PNB i el BNG, ha impedit aquest matí al Congrés la compareixença dels ministres d’Interior i Afers Estrangers sol·licitada pel PP per tal de donar explicacions al respecte de la suposada crisi de les últimes setmanes entre l’Estat espanyol i el Marroc.  En aquesta ocasió –qui ho diria!– els populars no van del tot desencaminats: cal una compareixença d’alguns membres del govern per parlar del Marroc, però no respecte de les tensions d’aquests dies a Melilla, sinó respecte d’una qüestió molt més complexa i rellevant, la qüestió del Sàhara Occidental.

Una qüestió tan important com aquesta està totalment absent de l’actualitat política espanyola, la qual cosa denota una evident falta de responsabilitat per part de la classe política estatal. Encara que no ho semble i alguns vulguen negar-ho, des que l’any 1976 Espanya abandonà a la seua sort el Sàhara Occidental, per les pressions marroquines i per la incapacitat i desinterés dels últims dirigents del franquisme, la qüestió sahrauí ha estat el veritable leitmotiv de les relacions entre ambdós estats. Tanmateix, a pesar d’aquesta “qüestió de fons”, les relacions entre Madrid i Rabat han resultat molt més cordials i equilibrades del que podríem haver esperat tenint en compte els esdeveniments que menaren a l’ocupació del Sàhara Occidental per part dels marroquins.

Això no obstant, sí que és cert que s’han produït tensions puntuals, com passà el 2002 amb l’incident de l’illa de Perejil –en un moment en què, per cert, el govern d’Aznar havia donat suport al pla de l’ONU per resoldre la qüestió sahrauí– o l’any passat amb el d’Aminatou Haidar. I és que en els últims anys sembla que el Marroc ha posat en marxa una estratègia de pressió constant per tal de desestabilitzar la posició espanyola i atraure-la cap als seus interessos respecte del Sàhara Occidental. Aquesta estratègia s’ha vist afavorida no només per la tradicional tebiesa dels governs socialistes –en altres temps, tan compromesos– a l’hora de resoldre la qüestió sahrauí, sinó també per la situació d’inestabilitat econòmica i per la particular debilitat del govern Zapatero.

I dic debilitat perquè, què fa el govern Zapatero per posar de nou el tema en l’agenda política i resoldre’l d’una vegada? Absolutament res. Des de Madrid es limiten a afirmar que no existeixen tensions, que els marroquins són els millors veïns que podem desitjar i que, en conseqüència, el millor negoci que podem fer és col·laborar incondicionalment amb ells. Obliden, però, que abans que qualssevol tipus d’interessos –i, especialment, abans que els econòmics, element fonamental per explicar la passivitat espanyola– està la justícia i estan els drets humans. I és de justícia que el poble sahrauí puga decidir lliurement i sobirana el seu futur.

Aquests han estat dies d’omplir caixes i carrejar trastos. Després de tres anys, el curs que ve ens tocarà viure en un altre pis i, per tant, calia buidar el vell i passar-ho tot al nou abans del mes d’agost. Aprofitant el trasllat, he estat remirant alguns dels pocs llibres que tinc a València. És el cas, per exemple, de Comunitats imaginades, de Benedict Anderson. Precisament mentre fullejava aquest fantàstic llibre sobre les causes que menaren al sorgiment dels nacionalismes tal i com els entenem en l’actualitat, m’he trobat amb un fragment que vaig marcar la tardor passada, quan vaig tindre el plaer de llegir-lo.

«En la seua coronació el 1802; Gia Long va denominar el seu regne “Nam Viêt” i va enviar emissaris per a obtenir l’assentiment de Pequín. Tot i així, el Fill del Cel manxú va insistir que fos “Viêt Nam”. La raó d’aquesta inversió és la següent: “Viêt Nam” (o Yüeh-nan, en xinés) significa més o menys “al sud de Viêt (Yüeh)”, un regne conquerit pels han disset segles abans, i que pretesament abraçava les províncies xineses actuals de Guangdong i Guangxi Zhuang, com també la vall del riu Roig. En canvi, el “Nam Yiêt” de Gia Long significava “Viêt/Yüeh del Sud”, en realitat una reivindicació de l’antic regne. Com va dir Alexander Woodside, “en general, el nom de ‘Vietnam’ no era tan apreciat com ara pels governants vietnamites fa un segle, ja que s’havia originat a Pequín. Així doncs, com que és un nom artificial, no el feien servir gaire ni els xinesos ni els vietnamites. Els xinesos s’aferraven a l’ofensiva paraula T’ang de ‘Annam’”.»

Benedict Anderson, Comunitats imaginades, pàg. 183-184.

Quan vaig llegir aquest fragment per primera vegada em resultà ja molt familiar, i d’ací que el marcara al marge. Tot i les remarcables diferències, no podem negar el paral·lelisme amb el cas valencià. També ací, com en el cas del Vietnam, tenim un nom propi, autòcton, el de ‘País Valencià’ i un nom imposat des de fora, en aquest cas no des de Pequín sinó des de Madrid –que en aquest cas ve a ser el mateix, però en castellà–, el de ‘Comunitat Valenciana’. Finalment, en el cas valencià no ens manca tampoc una designació pejorativa, la de ‘Levante’, referència, per cert, també purament relacional com és el cas d’Annam, que significa –si la Wikipedia no m’enganya– ‘Sud Pacificat’. Quines coses…

“Lisboa és una ciutat estranya”. Aquesta és la resposta que he donat a tots aquells que, des que hem tornat de Portugal, m’han preguntat per la ciutat del Tejo. Sí, Lisboa és una ciutat estranya, molt estranya. De fet, és la ciutat del però. Lisboa és una ciutat molt bonica però bastant deixada. És una ciutat moderna però alhora antiga. És una ciutat fluvial però també marítima.  Una ciutat d’aire mediterrani però enclavada a la riba de l’Atlàntic. En definitiva, és una ciutat de contrastos, apta per a tots els gustos.

I què és el que més m’ha agradat a mi de Lisboa? Doncs, especialment, la Baixa (la zona reconstruïda pel marqués de Pombal després de tsunami de 1755), el Bairro Alto i el Chiado (amb les innumerables pujades i baixades) i l’Alfama (que envolta el castell). És a dir, el centre històric de la ciutat. Altres coses que m’han agradat han estat l’ambient de la ciutat, molt mediterrani, el menjar (bo i abudant) i els tramvies vells (que, tot i provocar més d’un problema de trànsit i dificultar les fotografies per la presència de les catenàries li donen un toc exòtic a la ciutat).

Algunes coses, però, no m’han acabat de fer el pes. Com he dit adés, la ciutat presenta fins a cert punt un aspecte bastant deixat. A més, un dels atractius principals de la ciutat, el gòtic manuelí, m’ha deixat bastant fred. El meu gòtic és el de Santa Maria del Mar o el de la Llotja (català, mediterrani, senzill, harmònic, estilitzat) i no el gòtic carregat, barroc inclús, del monestir dels Jerònims o de la torre de Belém.

Però no només de Lisboa viu l’home i per això també visitàrem Sintra i, en concret, el Palácio da Pena i el Castelo dos Mouros. El primer, construït al segle XIX sobre la base d’un antic monestir jerònim, fou una de les residències de la família reial portuguesa. El segon, d’origen islàmic, fou reconstruït al segle XIX d’acord amb les tendències romàntiques del moment. El millor de la visita, més enllà de les construccions, foren sens dubte els boscos que les envoltaven i les fantàstiques vistes que ens oferien.

Lisboa, una ciutat bastant estranya, doncs, i Portugal, un país curiós (com tots) i amb moltíssimes diferències a pesar de la seua proximitat. Tot plegat em porta a plantejar-me un grapat de qüestions d’aritmètica política i històrica peninsular. Què haguera passat si…

Al pis de València tenim contractada la televisió amb ONO, la qual cosa ens dóna accés a un grapat de canals que d’altra manera no podríem veure. Entre aquests canals es troba Euronews, un canal de televisió europeu que es dedica íntegrament a la informació i al qual m’he aficionat des que estic al Cap i Casal. Abans d’anar a València ja havia tingut algun contacte amb ell a través de Canal 37, un canal de televisió comarcal que cobria els buits de la programació amb les emissions del canal europeu. Els informatius que emet Euronews es caracteritzen pel seu europeisme (la cadena té signat un conveni amb la Unió Europea per tractar els temes referents a les institucions comunitàries i sol posar èmfasi en els esdeveniments succeïts en l’àmbit europeu, sense deixar de banda l’actualitat internacional), però sobretot per la seua qualitat i objectivitat. Per tot això, a més de veure’n els informatius en directe quan tinc ocasió, de tant en tant faig un cop d’ull a la pàgina web, on quasi sempre em trobe notícies interessants que els mitjans d’abast valencià, català o espanyol no recullen.

Avui la cosa no ha anat ben bé així, sinó més aviat a la inversa. Ha sigut un mitjà català el que m’ha portat fins al web d’Euronews. L’edició digital de l’Avui (periòdic que, per cert, des de principis de mes ja no es ven al País Valencià ni a les Illes) es feia ressò d’un reportatge emés pel canal europeu de notícies sobre la independència de Catalunya. El reportatge, que pot veure’s al web d’Euronews, és un clar exemple de l’objectivitat que caracteritza aquesta cadena: exposa de manera clara la qüestió i recull testimonis a favor i en contra de la independència. Ja podrien aprendre’n alguna cosa uns que jo em sé i que no tenen massa clar això de la imparcialitat com funciona.

No voldria entrar a analitzar el reportatge en profunditat (parla per si sol) però sí que comentaré breument una de les intervencions que hi apareixen en contra de la independència de Catalunya. Al voltant del cinqué minut de vídeo, Francesc de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona afirma el següent: “com succeeix en tots els estats del món, a Espanya no hi ha dret d’autodeterminació, que és un dret del món internacional (sic) i, per tant, exigiria per a la independència d’una part del territori un canvi constitucional que la possibilitara”.  D’aquesta sentència m’ha cridat l’atenció especialment la primera part, en la que De Carreras afirma que en cap estat del món, inclòs l’espanyol, no existeix el dret a l’autodeterminació. Bé, evidentment això és una bestiesa i no justifica res, ja que, per exemple, el fet que tots els estats del món mundial aplicaren la pena de mort no justificaria per si mateix que l’Estat espanyol l’aplicara. Però no només és una bestiesa, sinó que a més és una mentida com una catedral. Dinamarca (un estat que em sembla que sí que forma part del món) reconegué a principis de l’any passat el dret a l’autodeterminació de Groenlàndia. El reconeixement es produí arran del resultat positiu d’un referèndum sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de l’illa, que incloïa la concessió del dret a l’autodeterminació als groenlandesos i la transferència d’algunes competències fins ara exercides per Copenhaguen.

No sé si algun danés o groenlandés, en veure el reportatge a través d’Euronews, s’haurà sentit al·ludit o ofés per les paraules de De Carreras, però jo sí que m’hi he sentit, ja que faltant a la veritat (i més encara en temes tan delicats com aquests) em sembla que no es va enlloc. Per una i per altra banda, evidentment.

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Interessantíssima conferència la d’aquesta vesprada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carlos Taibo, escriptor, editor i professor a la Universitat Autònoma de Madrid, ens ha parlat, en el marc del cicle de conferències organitzades per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín, del revifament dels nacionalismes a l’Europa central i oriental després de la caiguda de l’URSS.

D’entre tot el que ha dit Taibo, que no ha sigut poc, em quede amb la seua defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que aquest s’exercisca a través d’un referèndum democràtic. Cal perdre la por als referèndums i a les seues conseqüències, ja que no són altra cosa que un vehicle (el millor que tenim) per expressar la voluntat lliure i democràtica dels pobles. Evidentment, no es tracta de banalitzar els referèndums, aplicant-los a totes hores i en totes les qüestions, sinó almenys d’emprar-los amb trellat per resoldre conflictes de tipus nacional.

Tots aquells autoanomenats “demòcrates” que neguen el dret a l’autodeterminació, que semblen témer donar-li veu al poble (els mateixos que permeten a qualsevol empresa privada elaborar enquestes sobre l’independentisme, però que no accepten que el govern basc elegit democràticament realitze una consulta sobiranista),  potser no són tan demòcrates com afirmen, almenys en el sentit etimològic del terme.

Evidentment, Taibo no ens ha parlat només del dret a l’autodeterminació (aquest tema ha aparegut més bé en la tanda de preguntes), sinó que també ha comentat quina fou la política soviètica pel que fa a la qüestió nacional, ha parlat dels nacionalismes després de la caiguda de l’URSS i de l’enorme complexitat nacional i ètnica de l’Europa central i oriental, i ha esbossat breument les característiques bàsiques del nacionalisme rus actual. Tot plegat d’una manera molt entretinguda i amable.

Aquest migdia, en la meua repassada diària a la premsa digital, m’he trobat amb aquesta inquietat notícia al periòdic italià L’Unità. L’article, que duu per títol Il Cavaliere all’assalto del Paìs, tracta de la possibilitat que Silvio Berlusconi estiga planejant la compra del grup de mitjans de comunicació Prisa.

La delicada situació econòmica del grup Prisa, així com el fracàs de les negociacions amb Imagina (La Sexta) de cara a una possible fusió, ha obert la porta a Telecinco —en mans de l’italiana Mediaset, controlada per Berlusconi— a l’hora de fer-se amb el control de part o de la totalitat de les accions del grup propietari d’El País.

I és que Il Cavaliere no està interessat només en el deliciós pastís publicitari alliberat arran de la supressió de la publicitat a TVE, sinó també en el potent mercat sud-americà —en el qual Prisa compta amb una notable presència— i en la possibilitat de controlar el periòdic El País, el qual li ha portat últimament a Berlusconi més d’un maldecap.

Si la notícia en ella mateixa no és ja bastant inquietant, encara ho és més el fet que cap mitjà de comunicació espanyol llevat d’El Economista —encara que aquest no menciona en cap moment els suposats interessos de Berlusconi— s’haja fet ressò d’aquesta preocupant operació que, segons L’Unità, podria ser imminent.

Malauradament, el del Sàhara Occidental és un tema recurrent per aquests paratges. Fa uns moments, mentre repassava els titulars de Público, m’he trobat amb una entrevista que li han fet al sociòleg marroquí Mohamed Xerkaui, professor a la Sorbona i no sé quantes coses més. Resulta que aquest home ha escrit un llibre que en castellà duu per títol El Sahara, vínculos sociales y retos geoestratégicos, en el qual confirma les posicions oficials del govern del Marroc i sembla afirmar que “el poble sahrauí és un mite espanyol”.

Segons diu ell mateix a l’entrevista, amb el llibre ha pretés esbrinar “si de veritat al Sàhara hi ha una regió totalment autònoma amb un poble diferent”. Així doncs,  el sociòleg assenyala el descens de l’endogàmia entre els sahrauís del 97% fa quaranta anys al 55% actualment com a prova de la “integració” dels sahrauís i de la seua voluntat de viure juntament amb els marroquins. Conclou, per tant, que no existeix un “poble sahrauí” diferent del marroquí, sinó que aquest és un mite inventat pels espanyols. Quines coses. Si tot és tan bonic i hi ha tanta voluntat de convivència, com és que hi ha milers de sahrauís refugiats enmig del desert? Per què Mohamed VI no convoca el referèndum d’una vegada per totes? I el descens de l’endogàmia, no es deurà al fet que cada vegada hi han més colons marroquins en territori sahrauí? Sí, és clar, però Xerkaui no entra en aquests “detalls” com ell mateix afirma en l’entrevista.

Més endavant, l’entrevistadora li fa la següent pregunta a Xerkaui: “No creu que el Marroc tindria més legitimitat si respectara els drets humans dels sahrauís?”, i aquest respon: “No s’han de mesclar les coses, que hi haja problemes de drets humans al Sàhara o en altres parts del Marroc és una cosa, però això no treu legitimitat a la tesi marroquina”. Quina tesi marroquina? La que afirma que Algèria és la culpable de tot el conflicte per voler crear al Sàhara Occidental un estat satèl·lit que assegure el seu poder a la zona? La que defensa la inexistència dels sahrauís com a poble? Aquesta tesi sí que fa pudor a mite.

I parlant de mites, el que sí que deu ser-ho amb tota seguretat, en aquest cas per als sahrauís, és l’ajuda del govern espanyol, que després d’abandonar la colònia a la seua sort tantes promeses ha fet i tan poques ha complit. Com deia una vinyeta de Ricardo & Nacho, publicada a El Mundo el 8 de desembre del 1998,  que m’he trobat per casualitat retallada aquest matí dins d’un llibre, “els polítics espanyols porten els sahrauís i la seua lluita contra el Marroc al cor, el problema és que quan arriben al poder s’adonen que porten la cartera davant, més a mà”.

Juny de 1995, ciutat de Roma, un grup de ravers assalten i “segresten” un autobús nocturn, a l’interior del qual munten una festa rave fins que la policia decideix tallar el carrer i fer-los eixir del vehicle. Quan els ravers baixen de l’autobús la policia els ataca, arribant a disparar alguns trets a l’aire. Tot el sarau és cobert telefònicament per un periodista d’una ràdio independent (Radio Città Futura) que també es trobava a l’autobús.

Entre 1995 i 1997, desenes de persones de la regió italiana del Laci realitzen una espectacular acció en la qual simulen misses negres, sacrificis rituals i caceres de bruixes en les proximitats de la ciutat de Viterbo. Els periòdics locals comencen a denunciar els suposats actes afegint-hi alguns detalls i la història acaba en un programa televisiu en prime time. Durant el programa s’emet un vídeo que conté una mena de ritual satànic i que origina una psicosi col·lectiva.

Any 2007, mesos abans de la publicació de l’últim llibre de la saga de Harry Potter. Es filtra la notícia que un grup de hackers catòlics (Benet XVI havia afirmat que “Harry Potter distorsionava l’esperit el cristianisme”) han aconseguit violar el sistema de seguretat de l’editorial Bloomsbury i s’han fet amb el final del llibre. Tres dies després de la publicació del llibre es fa públic que tot ha estat un muntatge.

Gener de 2008, Alacant. La bandera espanyola del castell de Santa Bàrbara d’Alacant és substituïda per una bandera pirata, “el verdader estendard dels dirigents d’aquest territori” segons els agents del segrest vexil·lològic.

Què tenen en comú totes aquestes curioses accions? Molt senzill: totes elles han estat realitzades amb el pseudònim de Luther Blissett. I què o qui és Luther Blissett? Luther Blissett és el nom múltiple, pseudònim col·lectiu o àlies multiusuari emprat des de l’estiu de 1994 per un nombre indeterminat d’artistes, activistes i performers de tendències esquerranes, marxistes i altermundistes, d’arreu d’Europa i Amèrica del Nord.

Dins d’aquesta d’aquesta comunitat oberta que d’artistes i demés personal que compartien el nom múltiple de Luther Blissett, entre 1994 i 1999 es creà una xarxa més organitzada amb el nom Luther Blissett Project (LBP). L’LBP anà guanyant popularitat amb accions generalment dirigides contra els mitjans de comunicació de masses (com algunes de les que hem comentat dalt), contra la censura i contra la repressió. Al desembre de 1999 els suposats membres del Luther Blissett Project es “suïcidaren” de manera col·lectiva i simbòlica mitjançant el ritual japonés del Seppuku. Alguns dels membres del LBP es reuniren de nou i crearen la Wu Ming Foundation, que continua en actiu i ha publicat diverses novel·les.

L’any 1999, quan l’LBP es trobava en el seu millor moment, es publicà la novel·la Q, signada per quatre escriptors italians amb el pseudònim de Luther Blissett. Q, està ambientada al segle XVI, en l’Europa de la Reforma luterana i la Contrareforma catòlica. Q és, bàsicament, la història de dos homes que segueixen sense saber-ho camins paral·lels però alhora oposats. L’un, un radical anabaptista; l’altre, un espia al servei de Roma. Els seus camins es creuaran una vegada i una altra, fins que un començarà a intuir la presència de l’altre, i viceversa. Aleshores no podran fer altra cosa que buscar-se.

El llibre no només és una novel·la històrica, d’espies o d’aventura, sinó que va més enllà. A banda de retratar perfectament l’època històrica en què està ambientada i de teixir una història que enganxa (per l’estil, l’estructura i el contingut), la novel·la és una mena d’al·legoria de la societat dels nostres dies. En les pàgines de Q es tracten, per exemple, temes com la importància dels mitjans de transmissió d’informació (al segle XVI la impremta, ara Internet i els mitjans de comunicació) o el paper de les grans entitats financeres (la banca dels Fugger a l’edat moderna, la banca internacional en crisi actualment) com a principal suport dels poderosos.

En definitiva, es tracta d’un llibre molt interessant tant pel seu contingut com per la seua finalitat, però també pel fet d’haver estat publicat amb una llicència que permet la seua reproducció no comercial (el Luther Blissett Project es destacà també per oposar-se als conceptes de drets d’autor i propietat intel·lectual). Només per això, ja valdria la pena llegir-lo.

«Yo me dedico a mi oficio, ¿comprendéis? Soy librero, voy de aquí para allá, veo a un montón de gente, vendo los libros, descubro talentos ocultos bajo montañas de papel… Yo propago ideas. El mío es el oficio más arriesgado del mundo, ¿entendido?, soy responsable de la difusión del pensamiento, incluso del más incómodo. —Señala en dirección a la casa de Oporinus—. Ellos escriben e imprimen, yo difundo. Ellos se creen que un libro vale por sí mismo, creen en la belleza de las ideas en cuanto tales. [...] Una idea es válida en tanto que se difunde en el lugar y en el momento adecuados, amigo mío.» (Luther Blissett, Q, Debolsillo, pàgines 496-497).

El 18 de desembre de 2008, membres del moviment Free Gaza salparen des de l’illa de Xipre amb l’objectiu de trencar el bloqueig israelià i arribar a la Franja de Gaza. Quasi alhora que desembarcaven al port de la ciutat palestina s’inicià un infern que havia de durar cinc setmanes.

Apegats als civils, movent-se amb les ambulàncies de la Mitja Lluna Roja, Alberto Arce i altres activistes de Free Gaza i del Moviment de Solidaritat Internacional, filmaren el terrible dia a dia a la Franja durant les llargues jornades de la sagnant ofensiva israeliana.

Amb el material gravat durant la guerra s’ha realitzat un colpidor documental que es troba en fase de postproducció i que duu per títol Erased. Borrados del mapa. Ací baix podeu veure’n un xicotet avanç [gràcies, Toni, per passar-me l'enllaç a la web del documental].

Erased-Wiped off the map de C.I. COMUNICACIÓN en Vimeo.

«No necessitem menjar, no necessitem benzina; eixe no és el principal problema. Necessitem Palestina.»