És evident que des de fa alguns anys, una gran part (per no dir la majoria) dels objectes d’ús quotidià que ens envolten provenen de la Xina. Des d’ordinadors i telèfons mòbils fins a bolígrafs i peces de roba, quasi tot és made in China. Les empreses occidentals prefereixen la barata mà d’obra asiàtica i els avantatges fiscals i administratius que ofereixen els estats del sud-est asiàtic i la Xina. A tot açò hem d’afegir la proliferació en les nostres terres dels basars xinesos, que amb els seus baixos preus han agreujat encara més la crisi de les empreses autòctones i han omplert encara més el mercat amb productes orientals i moltes vegades, per què no dir-ho, de dubtosa qualitat.
Doncs bé, tot açò (que haguera pogut obviar-se, però calia fer llarg el post) ve per una curiosa notícia que m’he trobat a la web del Corriere della Sera, el periòdic de més tiratge d’Itàlia. Resulta que, per ironia della sorte, com diu l’autora de la notícia, la policia xinesa ha descobert a la província de Guangdong una fàbrica on s’elaboraven banderes tibetanes com les emprades arreu del món en les protestes pro-Tibet de les últimes setmanes. No és broma, no. Sembla que el propietari de la fàbrica ha declarat que «no era conscient del significat de la bandera» i que per a ell no era més que un «tros de tela de colors».
El que no sabem, però, és com haurà acabat aquest pobre empresari, ja que veient com les juguen a la Xina, no seria d’estranyar que l’hagueren fet desaparèixer de mala manera.

Compartir

Pensava que aquest dia mai arribaria, però per una vegada estic d’acord amb el senyor Vladímir Vladímirovitx Putin (que bé sonen els noms russos), tsar de totes les Rússies President de la Federació Russa.
Aquest denuncià despús-ahir des del Kremlin el «doble tracte» dels països de la Unió Europea en recolzar la independència de Kosovo i no fer el mateix amb altres «separatismes» en llocs com Xipre i Espanya (literalment digué: «No vull ofendre ningú, però la part nord de Xipre fa quaranta anys que és una república independent de facto, encara que ningú no la reconeix. Aleshores, per què no la reconeixeu? No teniu vergonya, europeus, d’aplicar aquest doble tracte per a resoldre dos problemes idèntics en dues parts diferents del món?» i «A Espanya la gent no vol viure en un sol estat, llavors, doneu-los suport allí»).
He dit que estic d’acord amb Putin, però ara ho voldria matisar. Sols (i ho torne a dir: sols) coincidisc amb ell en denunciar aquest doble discurs, ja que no és massa coherent ni correcte fer com la UE i els EUA i reconèixer el dret d’autodeterminació en un lloc i negar-lo en un altre d’idèntiques o semblants característiques únicament per interessos econòmics, polítics o militars estrangers, i sense tenir en compte la voluntat del poble autòcton.
Ara bé, Putin hauria de saber que els russos no són precisament un model de justícia i decència en política exterior i és que des de la caiguda de l’URSS s’han dedicat a modificar els mapes de l’Europa oriental i part d’Àsia al seu gust. Exemples sonats d’aquest intervencionisme rus en la política dels seus estats veïns són els casos d’Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria. Es tracta de tres repúbliques autoproclamades independents que, a pesar de no comptar amb el reconeixement de la comunitat internacional, tenen el suport tàcit de Moscou per oposar-se a l’autoritat dels estats dels quals s’han escindit (Geòrgia en els dos primers casos i Moldàvia en el tercer). En lloc d’acceptar o negar la independència d’aquestes repúbliques de forma definitiva i intentar resoldre el problema, el Kremlin es dedica a jugar amb elles segons els propis interessos russos, sense tindre en compte els desitjos dels ossetes, abkhazos i transnistris (i tenen sort que Moscou no ha decidit acabar amb ells, com passa amb els txetxens). O siga que independència a Kosovo no, però a Ossètia del Nord, a Abkhàzia i a Transnístria sí (encara que siga a mitges). No és això «doble tracte» també?
Aquesta vegada el doble joc rus ha xocat amb el doble joc europeu i ara per ara sembla que acabarà imposant-se aquest últim (amb el suport nord-americà, és clar). De ben segur que Putin troba a faltar els temps dels tsars…

Compartir

Vistes de Gries im Sellrain (Blai Server)

Sí, ja sé que l’altre dia ja vaig penjar ací una foto, però avui no he pogut estar-me’n de penjar aquesta. Es tracta d’una panoràmica del poble de Gries im Sellrain, al Tirol austríac. La foto també la vaig fer a l’agost passat, mentre passejàvem per les muntanyes que envolten el poble, i en ella podeu veure un exemple del paisatge dels Alps austríacs a l’estiu. Una meravella.

Compartir

Un canal desert / A desert canal (Blai Server)

Per fi m’he decidit a fer-me un compte PRO al Flickr. A partir d’ara, aniré pujant-hi fotos que per raons d’espai no havia volgut penjar quan tenia el compte gratuït, com, per exemple, aquesta d’ací dalt que vaig fer a Venècia aquest estiu, però que no havia editat ni pujat fins ahir. Bé, espere que vos agrade.

Compartir

Corre la dècada dels ‘80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ‘80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!

Compartir

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.

Compartir

El 2007 ens diu adéu i és hora de fer balanç. A nivell internacional aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l’Iraq (i ja van 4 anys!), del problema del Pròxim Orient i d’altres conflictes oblidats (Sàhara Occidental, Darfur…); pel canvi climàtic, que ha revolucionat la nostra forma de veure el futur i ja ha provocat els primers estralls arreu del Món; per l’ampliació de la Unió Europea amb la incorporació de Romania i Bulgària; per la suposada amenaça nuclear iraniana; pel mediàtic segrest de Madeleine; per la revolta pacífica del poble de Birmània, reprimida amb molta duresa per la junta militar que hi governa; per les polèmiques actuacions d’Hugo Chávez; i per moltes altres coses.
En l’àmbit estatal hem viscut pendents de la crispació política, atiada desmesuradament per uns i altres sense miraments i sense treva; de la sentència del judici de l’11-M; dels atacs constants de la Conferència Episcopal Espanyola contra tot allò que els ha resultat incòmode; del retorn a la violència d’ETA; del desinflament de la bombolla immobiliària; del caos a les infraestructures a Catalunya i del consegüent enuig català.
Al País Valencià enguany hem commemorat els 300 anys de la derrota d’Almansa; ens hem quedat sense canvi a la Generalitat; hem acudit, amb la resta de catalanoparlants, a la Fira del Llibre de Frankfurt; hem allotjat la Copa de l’Amèrica (que, sens dubte, ha portat el benestar i la prosperitat a tots els valencians); ens han censurat la TV3…
A més de tot açò, aquest any que deixem enrere ha marcat un abans i un després en la meua vida. A l’estiu, després de ser quinto, vaig fer un viatge per Europa que em resultà tota una experiència i al setembre vaig començar a construir el meu futur amb l’inici de les classes a la Universitat.
Ara, però, és hora de mirar endavant, al 2008. Esperem que aquest any que arriba vaja molt millor que el que deixem enrere. Per a acabar, ací vos deixe un enllaç a les millors fotografies de l’any segons la World Press Photo. Sort a tots, salut i bon any!

Compartir

Doble arc de Sant Martí (Blai Server)

Aquesta foto la vaig fer a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, aquest estiu (concretament el 9 d’agost). Havíem arribat a la capital eslovena el dia abans per la vesprada, provinents de Viena, i aquell dia, després d’alçar-nos a mig matí, eixírem a visitar la bonica i poc coneguda Ljubljana.
Passejant pel costat del riu Ljubljanica ens dirigírem al centre de la ciutat, on ens dedicàrem a buscar una oficina de correus per enviar unes quantes postals. També anàrem a veure la catedral, els murs de la qual, plens de làpides llatines, ens recordaven el passat romà de l’urbs (anomenada llavors Colonia Iulia Aemona). Donant voltes pel cas antic anàrem a parar al castell (el Ljubljanski Grad), en una de les torres del qual ens trobàrem un grup de catalans.
En baixar del castell anàrem a l’estació de tren, a veure els horaris de l’autobús que ens havia de portar l’endemà a Bled, un xicotet poble turístic, atractiu pel preciós llac que li dóna nom. Mentre anàvem cap a l’estació, començà a fer gotes i el cel prengué un to groguenc magnífic alhora que apareixien dos arts de Sant Martí. Llavors, a pesar que no parava de fer gotes, vaig treure la càmera i vaig fer aquesta foto. Després, continuàrem el camí cap a l’estació d’autobusos, i una vegada consultats els horaris, anàrem a buscar un lloc on sopar, abans de tornar a l’alberg.
Vaig tindre sort perquè la càmera no arribà a banyar-se i, la veritat, valgué la pena arriscar-me perquè la foto que en resultà és una de les que més m’agraden de totes les que vaig fer durant el viatge. Espere que també siga del vostre gust.

Compartir

Com cada any per aquestes dates, avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental, convocada per la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara. Sobre el conflicte sahrauí ja he parlat altres vegades (article 1, article 2 i article 3) i avui em limitaré a deixar-vos un enllaç a un interessant blog sobre el Sàhara i un curiós arxiu d’àudio (malauradament no es sent massa bé) que conté el discurs que Felipe González, llavors secretari general del PSOE, féu el 1976 en una visita als campaments sahrauís (una mostra més del poc interés dels polítics espanyols per resoldre aquest conflicte i un clar exemple de les nombroses promeses incomplides que han rebut els sahrauís).

Visca el Sàhara lliure!

Compartir

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic d'un dels editors de les guies de viatges Schmap. Vaig estar a punt d'eliminar el missatge, pensant-me que es tractava de publicitat, però finalment vaig decidir llegir-lo, vaig fer ben fet.
Schmap Worldwide Travel Guides és una pàgina web on podem trobar un munt de guies de viatges interactives de ciutats d'arreu del món. Aquestes guies inclouen informació sobre cada ciutat, descripcions dels llocs d'interés, fotografies i mapes, tot mesclat i ben muntat, de forma que cada lloc apareix situat al mapa i alhora descrit i il·lustrat; a més, les guies es poden descarregar gratuïtament. Doncs bé, al correu em deien que una de les fotos de Barcelona del meu compte del Flickr havia estat preseleccionada per a aparéixer a la nova edició barcelonina de la guia, sempre que jo hi estiguera d'acord, és clar. La sorpresa fou important perquè no m'ho esperava gens i perquè la foto elegida no té res de particular, és una simple imatge del Fossar de les Moreres, i punt. Vaig acceptar la proposta sense dubtar-ho, sempre fa goig que algú es fixe en una de les teues fotos, encara que siga per motius purament funcionals i no per estètica o per la qualitat de la imatge.
Aquesta vesprada he rebut un altre correu, anunciant-me que finalment l'havien seleccionada i enviant-me un enllaç de la pàgina sobre el Fossar de les Moreres, amb la foto inclosa.
Espere que la meua foto ajude a portar visitants a Barcelona i especialment al Fossar, una mostra del que significà la Guerra de Successió per als antics territoris de la Corona d'Aragó. 

Compartir