Hic et nunc

Aquest matí, al voltant de migdia, ens trobàvem com cada dia a l’acadèmia de francés. Havíem acabat de fer una xicoteta redacció per practicar amb el passé-composé i l’imparfait quan, de sobte, ha començat a sonar una alarma. No era una alarma qualsevol, no sonava com una alarma de cotxe ni com la d’una casa o un local. Res d’això. Aquella alarma sonava de manera completament diferent. El seu so era clavat al d’una d’aquestes sirenes d’alerta per bombardeig que tots hem sentit en alguna pel·lícula o documental de la Segona Guerra Mundial o la Guerra Civil. Evidentment, ningú anava a bombardejar-nos avui, però per un moment ho ha semblat: s’ha fet el silenci a la classe i ens hem mirat tots preguntant-nos què seria aquell so. La professora, veient les nostres cares, ens ho ha explicat de seguida. El que sentíem era el so que emeten les vora de 4000 sirenes que, escampades per tota França, conformen el Réseau National d’Alerte (RNA).

L’RNA és un sistema d’alerta per tal d’avisar i informar la població en cas d’emergència o perill. Un atemptat, un accident nuclear o industrial, un atac exterior, un incendi, una tempesta, el trencament d’una presa, etc. Tots aquests fets poden provocar la posada en marxa les sirenes de l’RNA. Quan aquestes sonen, hom deu quedar-se a casa, tancar portes i finestres, abstenir-se d’emprar el telèfon i tractar d’informar-se únicament a través de la ràdio. Avui, però, no hi havia cap emergència. Cada primer dimecres de mes, al voltant de les 12h, els bombers fan sonar l’alarma per tal de recordar a la població la seua existència, i és que, per sort, l’RNA sona poques vegades. De fet, l’última vegada que s’engegaren les sirenes a París per tal d’alertar la població fou l’any 1995, amb motiu dels atemptats que aquell any sacsejaren el metro de la ciutat. Esperem, doncs, no tornar a sentir les alarmes mentre estiguem per ací. Només ens faltaria això.

Llig a Las Provincias un article sobre els efectes que està tenint la malaurada matança de Noruega sobre l’extrema dreta europea. Últimament semblava com si aquesta es trobara en un moment d’eufòria. Reforçada pels problemes derivats de la crisi econòmica (atur, dificultats per a les famílies, etc.), el seu missatge populista i xenòfob havia aconseguit un grau considerable de difusió i acceptació social. Així doncs, en llocs com els Països Baixos, Suïssa, Finlàndia o Suècia, entre d’altres, l’extrema dreta havia aconseguit una notable presència política i, fins i tot, institucional. Aquesta tendència a l’alça, però, podria ressentir-se com a conseqüència dels atemptats del passat dia 22 de juliol.

Per tal de tractar de no perdre pistonada, els partits d’extrema dreta s’han afanyat, arreu d’Europa, a condemnar la matança i a desvincular-se de l’assassí. Diuen que Breivik és una persona malalta i violenta i que ells no són uns assassins. Evidentment, no ho són, però tampoc són complement aliens als fets d’Oslo i Utoya. L’ultradreta cultiva pertot un discurs violent, agressiu, un discurs que ataca la diferència i que crida a rebutjar l’altre. És cert, doncs, que ells no han premut el gallet, però han creat un clima insà, un clima marcat per la desconfiança i la manca de diàleg. En definitiva, un clima perfecte per a la proliferació de l’odi i la violència.

Un bon exemple d’aquesta responsabilitat –directa o indirecta– de l’extrema dreta i el seu discurs en la matança de Noruega la podem trobar en les declaracions que Jean-Marie Le Pen, exlíder de l’ultradreta francesa, en va fer al respecte fa un parell de dies. Le Pen va afirmar que considerava més greu la ingenuïtat del govern i la societat noruegues pel que fa a la immigració que no la massacre mateixa, que va qualificar d’accident. Que relativitzen d’aquesta manera fets tan greus com aquests i que els vinculen no amb el seu discurs tòxic, sinó amb la immigració i els suposats problemes que aquesta comporta no és res més que un altre exemple de la demagògia i el populisme de l’ultradreta. Ja se sap: qui juga amb foc corre el risc de cremar-se.

El temps vola, ja ho diuen els entesos, i és completament cert. Ha passat més d’una setmana, concretament 10 dies, des que vam arribar a París i, francament, no ho sembla; és com si haguérem arribat ahir mateix. Pensant-ho millor, però, me n’adone que és cert, que ja portem un grapat de dies fora de casa, mig-perduts –per dir-ho d’alguna manera– en un apartament al vinté arrondissement de la ciutat de les llums. I me n’adone, precisament, perquè encara que no ho semble hem fet un munt de coses, i això que el temps no ens ha acompanyat!

Quan vam arribar a l’aeroport de Beauvais, el passat dijous 21 de juliol, semblava com si l’estiu s’haguera oblidat de fer acte de presència per aquestes latituds. Un ambient relativament fred, humit, de fet gotejava, més propi dels mesos d’octubre o novembre que no del mes de juliol. Aquell mateix dia, un cop a París, els arbres del cementeri Père Lachaise, a tocar de casa, ens confirmaven la impressió que ja ens havia donat el temps de Beauvais. Les seues fulles feien gala d’un ocre incipient, com si es disposaren a anunciar el començament de la tardor i no la plenitud de l’estiu.

L’oratge, per tant, no era el més propici, però això no ens va acovardir. Estàvem a París i no anàvem a quedar-nos tancats a casa! Així doncs, vam fer de la necessitat virtut i vam aprofitar el mal temps per visitar el Louvre un parell de vegades. Arrecerats entre els seus grossos murs no ens importava massa si a fora plovia o feia sol. Però no tot anava a ser turisme indoor. Els dies que va fer més bo, que no plovia ni feia massa rasca, els vam aprofitar per fer els primers passejos per la ciutat. Així va ser com vam anar a veure als Camps Elisis el final de l’última etapa del Tour o com vam anar a caminar pels magnífics grans bulevards i pel districte de l’Òpera o pel preciós barri del Marais. El temps, tanmateix, ha acabat millorant i aquests últims dies hem pogut eixir a passejar al solet pel jardí de les Tulleries i la riba del Sena.

Tots aquests passejos, més o menys assolellats, els hem fet sobretot per les vesprades, ja que pels matins ens ha tocat anar a l’acadèmia. Entre setmana, cada dia, a les 9 menys vint del matí hi hem fet cap, per assistir-hi a les classes fins a migdia. Rodejats de xinesos, japonesos, russos, polonesos i canadencs, entre d’altres, hem anat ampliant els nostres coneixements de gramàtica i hem començat a afinar l’orella, cosa meritòria si tenim en compte la immensa dificultat que comporta escoltar i comprendre el francés d’un coreà incapaç de vocalitzar.  La veritat és que les classes no estan gens malament: aprenem cosetes i ens ho passem bé, car hi ha bon ambient i sempre és interessant el fet d’entrar en contacte amb gent d’arreu del planeta.

Tot i les classes i les eixides turístiques, també hem tingut temps d’altres coses. Hem tingut temps de voltar pel barri per tal de conèixer-lo millor i trobar els supermercats i les tendes més econòmiques –el menjar ací no es barat i tampoc estem per anar tirant els diners. Hem tingut temps de quedar-nos a casa descansant, llegint o mirant la televisió, sobretot els dies de pitjor temps. Hem tingut temps, finalment, d’anar de compres, de roba, per passar millor el fred, i de llibres, per entretindre’ns i anar fent-li el rodatge a l’idioma.

I així és com hem passat els deu dies. Fent açò i allò i, sobretot, gaudint del privilegi que representa poder estar ací, en aquesta ciutat tan bonica, en un apartament a 20 minutets del centre en metro, i en un barri tan tranquil i agradable com el que ens ha tocat. Què més es pot demanar? Només se m’acut una cosa: poder continuar igual de bé les tres setmanes que ens queden encara per ací. Tampoc és demanar massa, no?

La méteo est devenue fou! El temps s’ha tornat boig, o això sembla. Llig a l’Ara que fa una calor de mil dimonis a la costa est dels EUA, que a casa nostra l’estiu no acaba d’arribar i que al desert d’Atacama, el més àrid del món, l’hivern ha deixat una capa de neu de 80 cm. Ací, a París, el bon temps tampoc acaba de fer acte de presència. Portem tres dies a la capital francesa i encara no n’ha passat cap que no haja fet almenys un ruixat. Les temperatures, al seu torn, es mantenen entorn dels 19 o 20 graus centígrads, baixes pel que caldria esperar en aquesta època de l’any.

El mal temps, però, no ha estat força suficient per fer-nos quedar a casa, i és que hem aprofitat aquests primers dies a París per aclimatar-nos un poc a la vida per ací i començar a fer un poc de turisme. La veritat és que hem tingut molta sort, ja que hem anat a parar a una zona molt tranquil·la, neta, ben assortida de tot tipus de comerços i establiments, i ben situada, just a la vora del cementiri Père Lachaise i a 20 minutets en metro del centre. A poc a poc, doncs, anem fent-nos a tot açò.

Pel que fa a l’aspecte idiomàtic, la cosa va un pèl més lenta. Tot i que és cert que ara per ara hem aconseguit fer-nos entendre sempre que ens ha calgut, encara no tenim les orelles acostumades als ràpids i críptics sons del francés en estat salvatge i, per tant, haurem de tindre paciència en aquest sentit. Confiem també que el fet d’anar a classes tots els dies –demà comencem– ens ajude a afinar un poc més l’oïda. Ara ens n’anem a vore l’arribada del Tour als Camps Elisis. Ja vos contarem.

Francament, quan va començar la revolta popular a Líbia vaig pensar –ignorant de mi– que la cosa duraria quatre dies. M’imaginava que tot aniria més o menys com havia anat a Tunísia o a Egipte i creia que Gaddafi o bé seria fàcilment derrocat o bé ell mateix tiraria la tovallola a la primera de canvi. Com s’ha demostrat després, no podia estar més equivocat. Tot i la inicial i reeixida ofensiva dels rebels, que posà el règim de Gaddafi contra les cordes i a punt estigué d’acabar amb ell, les tropes del dictador van ser capaces de reaccionar i, fins i tot, probablement haurien aconseguit imposar-se a les dels rebels de no haver estat per la intervenció de l’OTAN. Quan aquesta va començar, vaig tornar a creure que en unes quantes setmanes Gaddafi acabaria claudicant, però em vaig tornar a equivocar i, gairebé quatre mesos després, la situació continua quasi com al principi: els rebels controlen bona part de l’est del país i alguns altres nuclis com Misrata, els partidaris de Gaddafi dominen la resta del territori i les forces de l’OTAN van d’un costat a l’altre bombardejant allò que els sembla convenient. L’encallament de la revolta líbia i la repressió d’altres revoltes com les de Síria o el Iemen han portat l’anomenada primavera àrab a convertir-se més bé un estiu o en una tardor. Esperem almenys que no torne l’hivern.

I el 28 de novembre Assange tornava a la càrrega. Aquesta vegada Wikileaks feia públics més de 250.000 documents classificats de la diplomàcia nord-americana. Comentaris i informes elaborats per funcionaris de les ambaixades, converses amb personal diplomàtic, entrevistes d’alt nivell, etc. Els periòdics d’arreu del planeta omplien pàgines i pàgines comentant les escarides notes que explicaven que Angela Merkel és poc creativa o que els EUA fan mans i mànigues per aïllar Teheran i Caracas. Tothom se’n feia creus del contingut i la magnitud de la filtració!

Pensant-ho bé, però, a què ve tant de rebombori? On està la sorpresa? Potser hi havia encara algú que no haguera sentit parlar de les festes salvatges de Berlusconi? Que no sabíem tots que les cimeres multilaterals no solen funcionar o que els palaus de la monarquia alauita són un niu de corrupció? És que ignoràvem les tenses relacions existents entre Google i el Partit Comunista Xinés? Tot això ja ho sabíem de sobres i, fins ara, no n’havíem fet massa cas; ens resultava incòmode pensar-hi. I bona mostra d’això és el fet que les filtracions, que ens parlen d’una Rússia podrida per la corrupció i la màfia i governada autocràticament per Putin, no han impedit que l’antic (?) país dels tsars haja sigut l’escollit, com si res no passara, per a l’organització del mundial de futbol del 2018.

En definitiva, el que hem d’agrair a Wikileaks no és –a hores d’ara– haver fet públic cap gran secret de la diplomàcia mundial ni haver revelat cap gran misteri sobre l’equilibri internacional. Ja hem vist que gran part de tot el que ha eixit a la llum ja ho coneixíem o ho donàvem per fet, tot i que –és cert– sovint ens en mancaven proves. El mèrit d’Assange i els seus ha estat, simplement, haver aconseguit que els mitjans de comunicació d’arreu del globus hagen parlat i parlen encara, sense embuts, de temes que no solen ocupar massa portades. No és cosa de no res.

Gries im Sellrain, a pocs quilòmetres al sud-est d’Innsbruck, és un d’aquests poblets pintorescos del Tirol en què tots voldríem viure o almenys passar-hi una temporada llarga. Quatre cases, uns quants restaurants, un parell d’hotels i una petita però encantadora església amb el corresponent cementiri. A l’estiu, la vall que l’envolta pren un to verd resplendent, magnífic, un pèl desconcertant –i per això doblement extàtic– per al visitant que hi arriba des de la riba eixuta del Mediterrani. Les vaques, mandroses, pasturen sense cap pressa, tot rossegant sense descans l’herba tendra dels prats formidables. Per únic soroll, el lliscar de l’aigua dels rius Melach i Zirmbach, que conflueixen entre les cases del poble, i, de tant en tant, algun cotxe que passa per la carretera. A l’hivern, canvia el paisatge i canvia l’ambient: els prats esdevenen d’un blanc immaculat i s’omplin, com els carrers del poble, d’esquiadors delerosos de les pistes que ofereixen les vessants del Kühtai. En aquest paradís a la terra, una casa rural d’aquestes austríaques (amb basament de pedra, parets i sostre de fusta i esplendorosos geranis d’un roig pujat als balcons) ens acollí, a mi i a una amiga, en un viatge en Interrail per Europa fa ja tres estius.

Hi arribàrem cansats, amb les pesades motxilles al coll, lleugerament desorientats, i ens rebé un home que, amb el gos (un pastor alemany imponent) es disposava a sortir de la casa. De fet, casi hi ensopegàrem en obrir la porta. Es sorprengueren de veure’ns, l’amo i el gos, però, passats uns segons, i veient les motxilles, l’home entengué qui érem i per què entràvem a casa seva tan decidits i sense avís previ. L’animal captà de seguida que érem gent de pau. Sol·lícit, l’amo ens digué amb senyes que esperàrem un moment. Ens deixà sols, mentrestant, l’equipatge i el gos, que ens mirava amb uns ulls plens de curiositat; tornà  l’home de seguida, amb la dona. Entre els dos ens van fer entendre que no parlaven anglés i que hauríem d’esperar uns minuts, fins que arribara algú que –vam suposar– havia de resoldre el problema idiomàtic. Poc després arribà un noi jove, de la nostra edat més o menys: era el fill, que parlava un anglés semblant al nostre qualitativament i que ens explicà que se’ls havia trencat l’ordinador i que, per tant, no s’havien assabentat de la nostra reserva; d’ací la curiosa benvinguda. No hi hauria cap problema, però, tenien una habitació lliure. Gràcies a Déu, vam pensar, era tard i, allí perduts, no sé què hauríem fet.

En un moment resolguérem tota la paperassa i férem cap al primer pis (la casa en tenia dos) per deixar les coses a l’habitació. En pujar l’escala, els graons de fusta cruixien i sota els nostres peus. Guarnia el corredor un Crist en la creu impressionant, de vora dos metres d’alçada, envoltant tot ell de tríptics i fullets turístics de la zona. Entràrem a l’habitació: un gran llit de matrimoni i un bany. Perfecte. Deixàrem les maletes i sortírem a fer un volt i menjar alguna cosa. En acabar, un altre passeig i cap a casa. L’endemà havíem de passar el dia al poble, passejant i esbargint-nos en aquell escenari inigualable. Abans, però, calia esmorzar. Tal i com havíem acordat el dia anterior, baixàrem al menjador de la casa cap a les 10 del matí. La cambra, no massa espaiosa, estava adornada amb flors i alguns quadres; quatre o cinc tauletes, estratègicament disposades per tal que no fóra massa difícil passar entre elles, estaven ja llestes esperant els comensals. Només una estava ocupada, hi menjava una parella d’edat avançada, que conversaven animadament però silenciosa amb els propietaris de la casa. L’esmorzar no tardà massa en arribar: una cistella curulla de pans flongíssims de varietats infinites, una safata amb embotits i formatges diversos, mantega, un suc de taronja incerta, llet i cereals. Deliciós.

Mentre nosaltres menjàvem, els amos de l’hostal havien mamprés de nou la conversa amb la parella que ens havia precedit en l’esmorzar. De tant en tant, ens miraven i xiuxiuejaven alguna cosa, fins que, de sobte, l’home que ja havia acabat d’esmorzar vingué cap a la nostra taula. La nostra sorpresa fou majúscula quan, en un castellà innegablement germànic, ens preguntà si érem espanyols, de quina part i com havíem arribat fins allí. Resultà que l’home tenia un xalet a València. Ens digué, quan li diguérem que érem de prop de Dénia, que hi havia estat i que li havia agradat molt. Nosaltres li tornàrem els complits i li contàrem sumàriament el nostre viatge. Acabada la breu i inesperada conversa, l’home ens desitjà una feliç estada i nosaltres ens n’anàrem, ja amb la panxa ben plena, a passejar. I passejant passàrem el dia. Passejant i fent fotos, pujat aquesta senda, mirant aquella vaca i gaudint de l’entorn incomparable. Donàrem un cop d’ull a l’església, dedicada a sant Martí, mínima però deliciosament barroca. I també al cementiri, entre les senzilles tombes del qual sobresortia el desconcertant monument als veïns caiguts en les dues guerres mundials. No només hi hagueren morts en el bàndol dels “bons”, també a l’altra banda es vessaren llàgrimes per aquell fill, marit, germà o amic que la barbàrie s’endugué. Hi hagué també temps per menjar i per observar els nombrosos ciclistes que feien escala al poble en la seua ruta cap algun port de muntanya. Quan ens n’adonàrem, s’havia fet fosc. Tornàrem, doncs, cap a casa per passar la nit. A l’endemà, de bon matí i després d’esmorzar, de nou amb les motxilles al coll, pujàrem a l’autobús que havia d’allunyar-nos –no sabem si definitivament– d’aquella arcàdia tirolesa.

Aquest article trenca el silenci que, per qüestions alienes a la meua voluntat, ha mantingut aquest blog les darreres setmanes. I no podia ser d’altra manera, tenint en compte el que està passant aquests dies al Sàhara Occidental. Les imatges parlen per si mateixes. Veient els múltiples vídeos que estan circulant per Internet és evident que darrere de tot plegat hi ha alguna cosa més que un simple afany vandàlic. Darrere d’aquestes imatges i de tot el que ens mostren està el cansament del poble sahrauí. Cansament, principalment, per les males condicions de vida: amb unes infraestructures sanitàries i educatives molt deficients, una constant repressió de les forces de seguretat i una creixent pressió demogràfica dels colons marroquins, la vida als territoris ocupats no és gens fàcil per als sahrauís. Tot això acompanyat de l’espoli sistemàtic dels recursos naturals del país, és a dir, els bancs de pesca i les mines de fosfats. Així doncs, no és estrany que els sahrauís hagen dit prou i hagen decidit fer alguna cosa per fer sentir la seua veu. Sí que resulta estrany, però, que una protesta pacífica, perfectament legítima, haja desembocat en un caos tan violent, en què no és gens difícil endevinar qui té el garrot més gros.

En cap moment hem d’oblidar que el Sàhara Occidental no és un territori qualsevol. A la darreria de l’any 1975, amb Franco moribund, el govern d’Arias Navarro abandonà les, fins aleshores, províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro en mans marroquines i mauritanes, cedint a les pressions de la monarquia alauita i ignorant els dictàmens de l’ONU i la veu del poble sahrauí, que coincidien en la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. S’inicià aleshores un conflicte armat entre els dos Estats ocupants i el Front Polisario que havia de durar fins el 1979 en el cas maurità i fins el 1991 en el marroquí. Mentrestant, el govern del Marroc evitava per tots els mitjans possibles la convocatòria del referèndum (calia guanyar temps per tal d’assegurar-se un resultat favorable) i es dedicava a colonitzar els territoris ocupats. A hores d’ara, 35 anys després de l’eixida d’Espanya, la situació continua igual. O almenys continuava igual fins que, fa unes setmanes, els sahrauís que viuen als territoris ocupats alçaren als afores d’Al-Aaiun un campament de protesta per tal de fer visibles les seues reivindicacions.

Però tornem a la qüestió del garrot. Com dèiem, és evident que una de les dues parts, la marroquina, pot colpejar amb molta més força que l’altra, atés que té al darrere el poder d’un Estat. I, si ens atenem a les notícies de què disposem, no podem dubtar que així ho ha fet. Aquestes notícies, però, són molt escasses i ens arriben amb comptagotes, en bona part gràcies a la magnífica porositat d’Internet. El govern del Marroc ha tancat amb pany i forrellat el Sàhara Occidental: res ni ningú hi ha pogut entrar per tal d’intentar treure alguna cosa en clar de tot el que està passant. Només ara sembla que estan començant a despassar les baldes, això sí, per deixar passar únicament a la premsa francesa, amiga, i a ningú més. Però, tot i això, les informacions arriben, i són nombrosos els vídeos que circulen per la xarxa. En alguns d’aquests vídeos apareixen grups d’homes amb banderes marroquines que caminen amb pas ferm i decidit pels carrers d’Al-Aaiun, tot entonant càntics a favor de la monarquia alauita i de la marroquinitat del Sàhara Occidental, o policies i militars marroquins, armats fins les dents i, sovint, actuant amb una contundència desmesurada. Finalment, els vídeos ens mostren també grups de sahrauís, homes i dones, generalment dispersos, amb els rostres coberts, atiant fogueres pels carrers de la ciutat o assaltant alguns edificis i enfrontant-se a pedrades als gendarmes o als soldats. La desproporció de les forces és evident, com evident és també la desproporció de la resposta marroquina davant d’una protesta d’antuvi radicalment pacífica.

Finalment, només ens queda una cosa per examinar: la manera com ha reaccionar la comunitat internacional davant d’aquests esdeveniments. Sobre la postura de les Nacions Unides potser no valdria la pena parlar-ne: la seua més absoluta inoperància a l’hora de resoldre la qüestió sahrauí ve d’antic i no és cosa que puga resoldre’s en un parell de dies. Pensant-ho bé, tampoc caldria parlar massa de la postura de l’Estat espanyol. En aquest cas, però, la responsabilitat és molt major, car Espanya, a pesar d’haver renunciat formalment als seus drets i deures, és encara de iure la potència colonitzadora del Sàhara Occidental. Tanmateix, la inacció del govern espanyol és perfectament comparable a la de l’ONU, però molt més lamentable si tenim en compte que els pares de molts d’aquests sahrauís que avui ixen al carrer, i també alguns d’ells, gaudien, fa  només 35 anys, i gaudeixen ara de la ciutadania espanyola. Les altres potències que podrien intervindre en la qüestió, França i els EUA, prefereixen no fer-ho, per tal d’evitar ofendre el Marroc, aliat estratègic en l’escenari africà i, especialment, en el marc de la lluita contra el terrorisme al Magrib, i amic generós a l’hora de cedir els drets d’explotació dels seus recursos naturals.

No voldria tancar aquestes quatre ratlles sense recordar els milers de sahrauís que viuen en unes condicions infrahumanes entre les dunes de l’inhòspit desert algerià. Per a ells l’exili és doble: viuen fora de la seua terra i, alhora, pràcticament fora del món, enmig del no-res. Aquesta vegada ells no són els protagonistes, i això que potser són els més perjudicats de tot plegat. Perquè, en el fons, aquesta és una qüestió molt simple, relativa als drets humans més bàsics: aquells que garanteixen que les persones puguen ser allò que desitgen i puguen viure en condicions allà on vulguen. És així de senzill. I, encara que alguns diguen que és molt fàcil atacar el Marroc perquè queda molt progre, em sembla que és més fàcil encara –i més miserable–, fer tot el contrari, és a dir, creure a ulls clucs la versió marroquina i oblidar la història, oblidar la realitat quotidiana del poble sahrauí i ignorar que el que està fent el Marroc al Sàhara Occidental és, sens dubte, absolutament criminal.

Torna l’Europa fortalesa. Així titulava El Periódico fa un parell de setmanes un article sobre l’auge de la xenofòbia i les traves a la immigració arreu del vell continent. Sí, sembla que Europa, atemorida per la crisi, torna a tancar-se. Els exemples són molts i més que evidents: a França, Sarkozy expulsa els gitanos pel simple fet de ser-ho i per picar així l’ullet als votants de l’extrema dreta en un moment en què les enquestes no li són massa favorables. A Itàlia, Berlusconi, campió en la matèria, ja fa temps que expulsa els immigrats acabats d’arribar i promou patrulles ciutadanes de vigilància i “neteja” urbana. Als Països Baixos, l’extrema dreta de Geert Wilders, amb un discurs populista i islamòfob, té en les seues mans la formació del nou govern, i a Suècia l’ultradeta ha aconseguit entrar al parlament. Aquests són només alguns casos, potser els més destacats, d’aquest fenomen.

En aquesta banda dels Pirineus, els exemples no són potser tan evidents, però també existeixen i no costen massa de trobar. Episodis com els de fa uns quants mesos a Vic, on l’ajuntament pretenia deixar d’empadronar aquells estrangers que estigueren en situació irregular, o Salt, on es produí un brot xenòfob arran d’unes protestes per la inseguretat ciutadana, posen de manifest que aquests aires d’intolerància també han arribat a casa nostra. La crisi econòmica, a més, ha fet créixer la desconfiança cap a l’“Altre”, cap al qui és “diferent” i ve a buscar-se la vida entre nosaltres, i aquesta malfiança es respira cada dia, fins i tot en els llocs i les situacions més inimaginables.

Enguany, amb el canvi de pis, hem hagut de tornar a contractar l’internet d’ONO. En som tres a casa i, per tant, sortejàrem qui hauria de posar al seu nom el servei i encarregar-se de fer els tràmits necessaris per contractar-lo. Li tocà a M., un company d’origen romanés que aviat farà 6 anys que viu a Pedreguer. M. s’encarregà de tot, però a l’hora de confirmar la contractació l’informaren que, si es tractava d’un pis de lloguer, necessitaven contactar amb el propietari de la casa o, per contra, ens haurien de cobrar la instal·lació i l’alta del servei. Com que, dels tres, jo sóc el més proper al propietari del pis, vaig haver de posar-me en contacte amb els d’ONO. Majúscula fou la meua sorpresa quan em digueren que no era necessari contactar amb el propietari, que si jo tenia DNI –i no NIE com M.– no era necessari cobrar-nos de més sempre que la nova contractació anara al meu nom o d’algú altre que tinguera DNI. Evidentment, no es tracta d’un cas ni de lluny tan extrem com els de França o Itàlia, però crec que serveix d’alguna manera per fer-nos una idea de en quin punt del camí ens trobem i cap on anem.

Caminava jo tranquil·lament pels carrers de la Baixa, a Lisboa. M’havia aturat a fer una foto i els meus amics caminaven unes quantes passes per davant de mi. De sobte, un home desendreçat i mal vestit, amb barba d’uns quants dies i la pell torrada pel sol, se m’acostà i en un anglés macarrònic i aportuguesat però fàcilment comprensible em preguntà, mentre mirava furtivament a banda i banda, si volia marihuana, haixix o cocaïna. Per resposta rebé l’home un no amb veu de sorpresa i, abans que que reaccionara, ja havia tocat jo el dos i tornava a estar amb els meus amics. Al·lucinat, els ho vaig contar i em digueren, entre rialles, que ara que ho deia sí que tenia cara de ionqui i que era normal que m’oferiren droga pel carrer. Passada la sorpresa inicial, continuàrem caminant i fent fotos. Minuts després, mentre entràvem a la plaça del comerç, antic pla de palau de la ciutat del Tejo, tornà a succeir. Un altre home, aquest gros i panxut però igualment malvestit, tornà a oferir-me de la seua mercaderia. Lleugerament molest –encara seria cert que tenia cara de drogoaddicte…– vaig tornar a rebutjar l’oferiment i vaig tornar a contar-los el succeït als amics; aquesta vegada les rialles foren dobles. Continuàrem passejant, jo dubtant ja de l’honestedat de la meua fesomia i la resta fent-ne escarni, fins que, en arribar a l’altra banda de la plaça, a la vora mateixa del riu esplèndid, l’ofensiva comercial es redoblà i, en pocs minuts, tots fórem presos per compradors potencials de la dubtosa i psicotròpica mercaderia.

Això succeí el primer matí que eixírem a passejar per Lisboa i  les ofertes es repetiren durant tota l’estada a la ciutat del fado. Fins al punt que, en una ocasió, acceptarem l’oferiment per cansament i per tal d’esbrinar-ne el cost i aconseguírem, sense massa esforç, una rebaixa del 50% en el preu de la droga. No vam picar. L’alarmant abundància de camells, però, no deixà de sorprendre’ns i fou un dels temes estrella tant de viatge com dels posteriors relats que férem del mateix en arribar a casa. No podíem explicar-nos com era que n’hi havia tants; la policia ho havia de saber, era massa evident, estaven massa a la vista, però semblava que, o bé no feien res contra ells o bé no aconseguien treure’ls dels carrers lisboetes. Avui, però, m’he trobat per casualitat amb una notícia que podria aportar un poc de llum a la qüestió. La notícia l’he trobada a la web del periòdic britànic The Guardian i analitza, en clau britànica, la política portuguesa de drogues. Resulta que l’any 2001 Portugal descriminalitzà la compra, la possessió i el consum d’estupefaents sense excepcions, des de la marihuana a l’heroïna. I eixa mesura, que alguns pronosticaven que convertiria Portugal en una sort de Sodoma, sembla que està funcionant, i és que el consum de droga ha baixat de manera considerable. La clau està en el fet que els consumidors, compradors i venedors de droga ja no són considerats criminals, sinó víctimes d’una malaltia,  i com a tals reben ajuda i tractament. Au, ja hem resolt el misteri i hem aprés una cosa més, i tot plegat sense buscar-ho.