Al pis de València tenim contractada la televisió amb ONO, la qual cosa ens dóna accés a un grapat de canals que d’altra manera no podríem veure. Entre aquests canals es troba Euronews, un canal de televisió europeu que es dedica íntegrament a la informació i al qual m’he aficionat des que estic al Cap i Casal. Abans d’anar a València ja havia tingut algun contacte amb ell a través de Canal 37, un canal de televisió comarcal que cobria els buits de la programació amb les emissions del canal europeu. Els informatius que emet Euronews es caracteritzen pel seu europeisme (la cadena té signat un conveni amb la Unió Europea per tractar els temes referents a les institucions comunitàries i sol posar èmfasi en els esdeveniments succeïts en l’àmbit europeu, sense deixar de banda l’actualitat internacional), però sobretot per la seua qualitat i objectivitat. Per tot això, a més de veure’n els informatius en directe quan tinc ocasió, de tant en tant faig un cop d’ull a la pàgina web, on quasi sempre em trobe notícies interessants que els mitjans d’abast valencià, català o espanyol no recullen.

Avui la cosa no ha anat ben bé així, sinó més aviat a la inversa. Ha sigut un mitjà català el que m’ha portat fins al web d’Euronews. L’edició digital de l’Avui (periòdic que, per cert, des de principis de mes ja no es ven al País Valencià ni a les Illes) es feia ressò d’un reportatge emés pel canal europeu de notícies sobre la independència de Catalunya. El reportatge, que pot veure’s al web d’Euronews, és un clar exemple de l’objectivitat que caracteritza aquesta cadena: exposa de manera clara la qüestió i recull testimonis a favor i en contra de la independència. Ja podrien aprendre’n alguna cosa uns que jo em sé i que no tenen massa clar això de la imparcialitat com funciona.

No voldria entrar a analitzar el reportatge en profunditat (parla per si sol) però sí que comentaré breument una de les intervencions que hi apareixen en contra de la independència de Catalunya. Al voltant del cinqué minut de vídeo, Francesc de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona afirma el següent: “com succeeix en tots els estats del món, a Espanya no hi ha dret d’autodeterminació, que és un dret del món internacional (sic) i, per tant, exigiria per a la independència d’una part del territori un canvi constitucional que la possibilitara”.  D’aquesta sentència m’ha cridat l’atenció especialment la primera part, en la que De Carreras afirma que en cap estat del món, inclòs l’espanyol, no existeix el dret a l’autodeterminació. Bé, evidentment això és una bestiesa i no justifica res, ja que, per exemple, el fet que tots els estats del món mundial aplicaren la pena de mort no justificaria per si mateix que l’Estat espanyol l’aplicara. Però no només és una bestiesa, sinó que a més és una mentida com una catedral. Dinamarca (un estat que em sembla que sí que forma part del món) reconegué a principis de l’any passat el dret a l’autodeterminació de Groenlàndia. El reconeixement es produí arran del resultat positiu d’un referèndum sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de l’illa, que incloïa la concessió del dret a l’autodeterminació als groenlandesos i la transferència d’algunes competències fins ara exercides per Copenhaguen.

No sé si algun danés o groenlandés, en veure el reportatge a través d’Euronews, s’haurà sentit al·ludit o ofés per les paraules de De Carreras, però jo sí que m’hi he sentit, ja que faltant a la veritat (i més encara en temes tan delicats com aquests) em sembla que no es va enlloc. Per una i per altra banda, evidentment.

Compartir

Avui ha tingut lloc a l’emirat àrab de Dubai la inauguració del Burj Khalifa, el gratacel més alt del món. Aquesta nova torre mesura 828 metres d’alçada i desbanca el Taipei 101 com a l’edifici més alt mai construït per l’home. Curiosament, la notícia ha aparegut en tots els mitjans haguts i per haver, però enlloc he trobat cap referència a un fet ben lamentable relacionat amb la construcció del gratacel: els obrers que han treballat en la seua construcció cobraven de mitjana uns 5 euros al dia.

Canviant de tema, a simple vista l’Orient Mitjà pot semblar-nos un lloc un pèl estrany per acollir l’estructura més alta mai feta per la mà humana. L’illa de Manhattan o el districte financer d’alguna ciutat asiàtica (no tant d’una europea) semblen llocs més adequats per a un edifici d’aquest estil. Tot i això, des d’una perspectiva històrica, aquest no és un fet estrictament original, ja que la construcció del Burj Khalifa ha tornat a aquesta regió del planeta l’honor d’acollir l’edifici més alt mai construït per l’home, honor que li fou arrabassar el 1311 pel continent europeu com a conseqüència de la construcció de la Catedral de Lincoln (Anglaterra). Fins aleshores, i durant mil·lennis, el primer lloc en el rànquing l’havia ocupat la Gran Piràmide de Gizeh.

Grandeses i misèries d’un edifici al meu humil parer del tot excessiu i absolutament innecessari com tantes altres coses avui en dia i com, d’altra banda, ho degueren ser també les piràmides egípcies fa 4.500 anys per als seus contemporanis (excepte potser per al faraó), tot i que aquestes no requerien vora 1 milió de litres d’aigua al dia per al seu manteniment o 36 milions de vats per a la seua il·luminació. Només el temps dirà si aital barbaritat passa a la història o si, per contra, és oblidada.

Compartir

Interessantíssima conferència la d’aquesta vesprada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carlos Taibo, escriptor, editor i professor a la Universitat Autònoma de Madrid, ens ha parlat, en el marc del cicle de conferències organitzades per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín, del revifament dels nacionalismes a l’Europa central i oriental després de la caiguda de l’URSS.

D’entre tot el que ha dit Taibo, que no ha sigut poc, em quede amb la seua defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que aquest s’exercisca a través d’un referèndum democràtic. Cal perdre la por als referèndums i a les seues conseqüències, ja que no són altra cosa que un vehicle (el millor que tenim) per expressar la voluntat lliure i democràtica dels pobles. Evidentment, no es tracta de banalitzar els referèndums, aplicant-los a totes hores i en totes les qüestions, sinó almenys d’emprar-los amb trellat per resoldre conflictes de tipus nacional.

Tots aquells autoanomenats “demòcrates” que neguen el dret a l’autodeterminació, que semblen témer donar-li veu al poble (els mateixos que permeten a qualsevol empresa privada elaborar enquestes sobre l’independentisme, però que no accepten que el govern basc elegit democràticament realitze una consulta sobiranista),  potser no són tan demòcrates com afirmen, almenys en el sentit etimològic del terme.

Evidentment, Taibo no ens ha parlat només del dret a l’autodeterminació (aquest tema ha aparegut més bé en la tanda de preguntes), sinó que també ha comentat quina fou la política soviètica pel que fa a la qüestió nacional, ha parlat dels nacionalismes després de la caiguda de l’URSS i de l’enorme complexitat nacional i ètnica de l’Europa central i oriental, i ha esbossat breument les característiques bàsiques del nacionalisme rus actual. Tot plegat d’una manera molt entretinguda i amable.

Compartir

Aquest migdia, en la meua repassada diària a la premsa digital, m’he trobat amb aquesta inquietat notícia al periòdic italià L’Unità. L’article, que duu per títol Il Cavaliere all’assalto del Paìs, tracta de la possibilitat que Silvio Berlusconi estiga planejant la compra del grup de mitjans de comunicació Prisa.

La delicada situació econòmica del grup Prisa, així com el fracàs de les negociacions amb Imagina (La Sexta) de cara a una possible fusió, ha obert la porta a Telecinco —en mans de l’italiana Mediaset, controlada per Berlusconi— a l’hora de fer-se amb el control de part o de la totalitat de les accions del grup propietari d’El País.

I és que Il Cavaliere no està interessat només en el deliciós pastís publicitari alliberat arran de la supressió de la publicitat a TVE, sinó també en el potent mercat sud-americà —en el qual Prisa compta amb una notable presència— i en la possibilitat de controlar el periòdic El País, el qual li ha portat últimament a Berlusconi més d’un maldecap.

Si la notícia en ella mateixa no és ja bastant inquietant, encara ho és més el fet que cap mitjà de comunicació espanyol llevat d’El Economista —encara que aquest no menciona en cap moment els suposats interessos de Berlusconi— s’haja fet ressò d’aquesta preocupant operació que, segons L’Unità, podria ser imminent.

Compartir

Malauradament, el del Sàhara Occidental és un tema recurrent per aquests paratges. Fa uns moments, mentre repassava els titulars de Público, m’he trobat amb una entrevista que li han fet al sociòleg marroquí Mohamed Xerkaui, professor a la Sorbona i no sé quantes coses més. Resulta que aquest home ha escrit un llibre que en castellà duu per títol El Sahara, vínculos sociales y retos geoestratégicos, en el qual confirma les posicions oficials del govern del Marroc i sembla afirmar que “el poble sahrauí és un mite espanyol”.

Segons diu ell mateix a l’entrevista, amb el llibre ha pretés esbrinar “si de veritat al Sàhara hi ha una regió totalment autònoma amb un poble diferent”. Així doncs,  el sociòleg assenyala el descens de l’endogàmia entre els sahrauís del 97% fa quaranta anys al 55% actualment com a prova de la “integració” dels sahrauís i de la seua voluntat de viure juntament amb els marroquins. Conclou, per tant, que no existeix un “poble sahrauí” diferent del marroquí, sinó que aquest és un mite inventat pels espanyols. Quines coses. Si tot és tan bonic i hi ha tanta voluntat de convivència, com és que hi ha milers de sahrauís refugiats enmig del desert? Per què Mohamed VI no convoca el referèndum d’una vegada per totes? I el descens de l’endogàmia, no es deurà al fet que cada vegada hi han més colons marroquins en territori sahrauí? Sí, és clar, però Xerkaui no entra en aquests “detalls” com ell mateix afirma en l’entrevista.

Més endavant, l’entrevistadora li fa la següent pregunta a Xerkaui: “No creu que el Marroc tindria més legitimitat si respectara els drets humans dels sahrauís?”, i aquest respon: “No s’han de mesclar les coses, que hi haja problemes de drets humans al Sàhara o en altres parts del Marroc és una cosa, però això no treu legitimitat a la tesi marroquina”. Quina tesi marroquina? La que afirma que Algèria és la culpable de tot el conflicte per voler crear al Sàhara Occidental un estat satèl·lit que assegure el seu poder a la zona? La que defensa la inexistència dels sahrauís com a poble? Aquesta tesi sí que fa pudor a mite.

I parlant de mites, el que sí que deu ser-ho amb tota seguretat, en aquest cas per als sahrauís, és l’ajuda del govern espanyol, que després d’abandonar la colònia a la seua sort tantes promeses ha fet i tan poques ha complit. Com deia una vinyeta de Ricardo & Nacho, publicada a El Mundo el 8 de desembre del 1998,  que m’he trobat per casualitat retallada aquest matí dins d’un llibre, “els polítics espanyols porten els sahrauís i la seua lluita contra el Marroc al cor, el problema és que quan arriben al poder s’adonen que porten la cartera davant, més a mà”.

Compartir

Juny de 1995, ciutat de Roma, un grup de ravers assalten i “segresten” un autobús nocturn, a l’interior del qual munten una festa rave fins que la policia decideix tallar el carrer i fer-los eixir del vehicle. Quan els ravers baixen de l’autobús la policia els ataca, arribant a disparar alguns trets a l’aire. Tot el sarau és cobert telefònicament per un periodista d’una ràdio independent (Radio Città Futura) que també es trobava a l’autobús.

Entre 1995 i 1997, desenes de persones de la regió italiana del Laci realitzen una espectacular acció en la qual simulen misses negres, sacrificis rituals i caceres de bruixes en les proximitats de la ciutat de Viterbo. Els periòdics locals comencen a denunciar els suposats actes afegint-hi alguns detalls i la història acaba en un programa televisiu en prime time. Durant el programa s’emet un vídeo que conté una mena de ritual satànic i que origina una psicosi col·lectiva.

Any 2007, mesos abans de la publicació de l’últim llibre de la saga de Harry Potter. Es filtra la notícia que un grup de hackers catòlics (Benet XVI havia afirmat que “Harry Potter distorsionava l’esperit el cristianisme”) han aconseguit violar el sistema de seguretat de l’editorial Bloomsbury i s’han fet amb el final del llibre. Tres dies després de la publicació del llibre es fa públic que tot ha estat un muntatge.

Gener de 2008, Alacant. La bandera espanyola del castell de Santa Bàrbara d’Alacant és substituïda per una bandera pirata, “el verdader estendard dels dirigents d’aquest territori” segons els agents del segrest vexil·lològic.

Què tenen en comú totes aquestes curioses accions? Molt senzill: totes elles han estat realitzades amb el pseudònim de Luther Blissett. I què o qui és Luther Blissett? Luther Blissett és el nom múltiple, pseudònim col·lectiu o àlies multiusuari emprat des de l’estiu de 1994 per un nombre indeterminat d’artistes, activistes i performers de tendències esquerranes, marxistes i altermundistes, d’arreu d’Europa i Amèrica del Nord.

Dins d’aquesta d’aquesta comunitat oberta que d’artistes i demés personal que compartien el nom múltiple de Luther Blissett, entre 1994 i 1999 es creà una xarxa més organitzada amb el nom Luther Blissett Project (LBP). L’LBP anà guanyant popularitat amb accions generalment dirigides contra els mitjans de comunicació de masses (com algunes de les que hem comentat dalt), contra la censura i contra la repressió. Al desembre de 1999 els suposats membres del Luther Blissett Project es “suïcidaren” de manera col·lectiva i simbòlica mitjançant el ritual japonés del Seppuku. Alguns dels membres del LBP es reuniren de nou i crearen la Wu Ming Foundation, que continua en actiu i ha publicat diverses novel·les.

L’any 1999, quan l’LBP es trobava en el seu millor moment, es publicà la novel·la Q, signada per quatre escriptors italians amb el pseudònim de Luther Blissett. Q, està ambientada al segle XVI, en l’Europa de la Reforma luterana i la Contrareforma catòlica. Q és, bàsicament, la història de dos homes que segueixen sense saber-ho camins paral·lels però alhora oposats. L’un, un radical anabaptista; l’altre, un espia al servei de Roma. Els seus camins es creuaran una vegada i una altra, fins que un començarà a intuir la presència de l’altre, i viceversa. Aleshores no podran fer altra cosa que buscar-se.

El llibre no només és una novel·la històrica, d’espies o d’aventura, sinó que va més enllà. A banda de retratar perfectament l’època històrica en què està ambientada i de teixir una història que enganxa (per l’estil, l’estructura i el contingut), la novel·la és una mena d’al·legoria de la societat dels nostres dies. En les pàgines de Q es tracten, per exemple, temes com la importància dels mitjans de transmissió d’informació (al segle XVI la impremta, ara Internet i els mitjans de comunicació) o el paper de les grans entitats financeres (la banca dels Fugger a l’edat moderna, la banca internacional en crisi actualment) com a principal suport dels poderosos.

En definitiva, es tracta d’un llibre molt interessant tant pel seu contingut com per la seua finalitat, però també pel fet d’haver estat publicat amb una llicència que permet la seua reproducció no comercial (el Luther Blissett Project es destacà també per oposar-se als conceptes de drets d’autor i propietat intel·lectual). Només per això, ja valdria la pena llegir-lo.

«Yo me dedico a mi oficio, ¿comprendéis? Soy librero, voy de aquí para allá, veo a un montón de gente, vendo los libros, descubro talentos ocultos bajo montañas de papel… Yo propago ideas. El mío es el oficio más arriesgado del mundo, ¿entendido?, soy responsable de la difusión del pensamiento, incluso del más incómodo. —Señala en dirección a la casa de Oporinus—. Ellos escriben e imprimen, yo difundo. Ellos se creen que un libro vale por sí mismo, creen en la belleza de las ideas en cuanto tales. [...] Una idea es válida en tanto que se difunde en el lugar y en el momento adecuados, amigo mío.» (Luther Blissett, Q, Debolsillo, pàgines 496-497).

Compartir

El 18 de desembre de 2008, membres del moviment Free Gaza salparen des de l’illa de Xipre amb l’objectiu de trencar el bloqueig israelià i arribar a la Franja de Gaza. Quasi alhora que desembarcaven al port de la ciutat palestina s’inicià un infern que havia de durar cinc setmanes.

Apegats als civils, movent-se amb les ambulàncies de la Mitja Lluna Roja, Alberto Arce i altres activistes de Free Gaza i del Moviment de Solidaritat Internacional, filmaren el terrible dia a dia a la Franja durant les llargues jornades de la sagnant ofensiva israeliana.

Amb el material gravat durant la guerra s’ha realitzat un colpidor documental que es troba en fase de postproducció i que duu per títol Erased. Borrados del mapa. Ací baix podeu veure’n un xicotet avanç [gràcies, Toni, per passar-me l'enllaç a la web del documental].

Erased-Wiped off the map de C.I. COMUNICACIÓN en Vimeo.

«No necessitem menjar, no necessitem benzina; eixe no és el principal problema. Necessitem Palestina.»

Compartir

Aquest migdia he vist dues notícies a la tele que m’han fet pensar.

La primera. El govern espanyol ha aprovat una sèrie d’acords amb diferents estats d’arreu del món (encara que majoritàriament sud-americans) per tal de permetre als ciutadans d’aquests països que resideixen legalment a Espanya votar en les eleccions locals. En principi podran només votar, no ser elegits, i a canvi els ciutadans espanyols residents en aquests països podran votar-hi també en els comicis locals. L’objectiu del govern amb aquesta mesura no deu ser altre que assegurar-se un grapat de vots de cara a les eleccions locals del 2011.

La segona. Un tal Norberto, nét d’un exiliat espanyol, ha rebut avui el passaport espanyol d’acord amb l’anomenada llei de néts que s’emmarca dins la llei de la memòria històrica. Aquesta llei permet l’adquisició de la nacionalitat espanyola als fills i néts dels espanyols que van haver d’exiliar-se per culpa de la Guerra Civil i la posterior dictadura i a tots aquells que van lluitar en les Brigades Internacionals.

I quin és el problema, el greuge comparatiu, si en principi les dues mesures són bastant assenyades (la primera potser no tant, però pot passar)? El greuge apareix quan un col·lectiu que podria incloure’s en els dos casos, no apareix en cap dels dos. A qui em referisc? Molt fàcil, als sahrauís.

D’immigrants sahrauís n’hi han molts. Malauradament no els podem contar perquè no disposen d’un passaport propi: o directament no en tenen o venen amb l’algerià (supose que per això en aquest mapa no apareix el Sàhara Occidental com a font d’immigrants); però n’hi han. No obstant això, sembla que o bé són immigrants de segona o bé el govern socialista deu pensar que encara que els permeten votar, el seu vot no serà per a un partit que els ha decebut tantes i tantes vegades. Deu ser per això que no se’ls atorga el dret de vot.

Pel que fa a la concessió de la ciutadania, la situació encara és més vergonyant. Resulta que la llei de la memòria històrica permet que es done el passaport als descendents dels exiliats durant la Guerra Civil (cosa que em sembla molt bé), però no als descendents dels habitants de les exprovíncies espanyoles de Saguia el Hamra i Río de Oro (eren dues províncies més, com Cuenca i Lugo, per exemple!). Com és això? Se’ls dóna el passaport als fills i néts d’una gent que perdé la nacionalitat espanyola fa 70 anys i a persones que fa 30 anys tenien el DNI espanyol i el llibre de família, se’ls abandona entre les dunes, enmig del desert.

Bravo senyors, em trec el barret.

Compartir

Ara que per fi se n’anirà a casa i deixarà de fer-nos la punyeta (això espere), és hora de riure amb (i de) George W. Bush. Perquè tots sabem que en el fons no és més que un pallasso. Bon vent i barca nova, “Mr. Danger”.

Compartir

Sabeu la cançoneta aquella de “Quan les oques van al camp, / la primera, la primera, / quan les oques van al camp, / la primera va davant. / La segona va darrere / i després va la tercera. / Quan les oques van al camp, / la primera va davant”? Doncs bé, aquesta cançó infantil popular té el seu origen en una melodia francesa del segle XVIII anomenada Ah! vous dirai-je, Maman.

Igual que existeix una versió en valencià, també en trobem en altres llengües. En anglés, la tonada diu el següent: “Twinkle, twinkle, little star, / How I wonder what you are! / Up above the world so high, / Like a diamond in the sky!”. En lloc d’un grup d’oques campestres, la protagonista d’aquesta versió és una xicoteta estrela.

Aquests dies, però, l’il·lustrador Peter Brookes (em sembla que ja he penjat per ací alguns dels seus dibuixos), en una de les seues vinyetes al periòdic britànic The Times, ha proposat una nova lletra per a la melodia, basant-se en el que està passant a Gaza aquestes setmanes. La versió de Brookes diu “Twinkle, twinkle, little star, / How I wonder what you are! / White with phosphorescent glow, / Burning children down below”, i apareix en una de les seues il·lustracions en la qual es pot observar l’explosió d’un obús israelià sobre la ciutat de Gaza. Evidentment, la pitjor cançó de bressol que qualsevol xiquet pot escoltar és, possiblement, el soroll de les bombes que cauen damunt sa casa. Esfereïdor.

Terrible, abominable, inhumà, bestial, són simples adjectius que es queden curts a l’hora de definir el que està fent l’exèrcit israelià a la Franja. Arrasar-ho tot absolutament, edificis gubernamentals, hospitals, escoles, mesquites, tot reduït a runes. Acabar amb la vida de xiquets, homes, dones, malalts. El que siga per tal d’acabar amb Hamàs. Terrorisme islamista contra terrorisme d’Estat. Facin joc.

Compartir