Hic et nunc

La setmana passada vaig rebre un correu electrònic d'un dels editors de les guies de viatges Schmap. Vaig estar a punt d'eliminar el missatge, pensant-me que es tractava de publicitat, però finalment vaig decidir llegir-lo, vaig fer ben fet.
Schmap Worldwide Travel Guides és una pàgina web on podem trobar un munt de guies de viatges interactives de ciutats d'arreu del món. Aquestes guies inclouen informació sobre cada ciutat, descripcions dels llocs d'interés, fotografies i mapes, tot mesclat i ben muntat, de forma que cada lloc apareix situat al mapa i alhora descrit i il·lustrat; a més, les guies es poden descarregar gratuïtament. Doncs bé, al correu em deien que una de les fotos de Barcelona del meu compte del Flickr havia estat preseleccionada per a aparéixer a la nova edició barcelonina de la guia, sempre que jo hi estiguera d'acord, és clar. La sorpresa fou important perquè no m'ho esperava gens i perquè la foto elegida no té res de particular, és una simple imatge del Fossar de les Moreres, i punt. Vaig acceptar la proposta sense dubtar-ho, sempre fa goig que algú es fixe en una de les teues fotos, encara que siga per motius purament funcionals i no per estètica o per la qualitat de la imatge.
Aquesta vesprada he rebut un altre correu, anunciant-me que finalment l'havien seleccionada i enviant-me un enllaç de la pàgina sobre el Fossar de les Moreres, amb la foto inclosa.
Espere que la meua foto ajude a portar visitants a Barcelona i especialment al Fossar, una mostra del que significà la Guerra de Successió per als antics territoris de la Corona d'Aragó. 

Compartir

Ahir, 24 d'agost del 2007, vaig fer els divuit anys. Em vaig alçar a mig matí i vaig estar fins l'hora de dinar per casa sense fer res en concret. La vesprada la vaig passar configurant l'ADSL, barrallant-me amb mòdems, routers i tota la pesca i, per la nit, sopar de rigor amb els amics. Per mi fou quasi com un dia normal, encara que divuit anys no es compleixen cada dia.
Molts diuen que l'estiu dels divuit és el millor que es viu a la vida i, la veritat és que d'aquest estiu no em puc queixar, però espere que els estius que vindran siguen encara millors que aquest.
Com a regal d'aniversari, per a mi i per a tots vosaltres, ja he acabat de pujar i comentar les fotos del viatge d'aquest estiu. N'he fet una selecció de les que més m'agraden, però si veig que tenen una bona acollida en pujaré més. Espere que vos agraden i que no tingueu por a comentar-les.

Salut!

Compartir

El primer, amarg com la vida; el segon, dolç com l'amor; i el tercer suau com la mort. Així són els tes que preparen els sahrauís. Per a ells el te és tot un ritual, amb les seues normes i la seua finalitat: fer passar, en companyia dels amics o les amigues, les llargues hores del dia al desert, on hi ha poc per fer.
Aquesta vesprada he tingut el plaer de prendre'm un deliciós te amb un parell de sahrauís que han vingut a casa. Des de fa bastants anys, a casa meua, tenim un contacte bastant directe amb la realitat sahrauí, i és que uns dels meus oncles, a més d'estar dins de l'Associació Comarcal d'Ajuda al Poble Sahrauí, han participat i participen en el programa Vacances en Pau, acollint, cada estiu, algun xiquet o xiqueta sahrauí a casa seua. Per això, com ja he fet anteriorment (article 1 i article 2), no puc estar-me'n de denunciar, des d'aquest modest blog, la injusta situació del poble sahrauí.
Aquests dos sahrauís que han vingut a prendre te a casa aquesta vesprada, hagueren d'abandonar el Sàhara Occidental el 1975, quan tenien uns cinc anys, forçats per l'ocupació marroquina. Ells dos, juntament amb milers de sahrauís més, es refugiaren en terres d'Algèria, en ple desert del Sàhara, on construïren els campaments de refugiats de Tinduf, en una zona considerada inhabitable. Durant tots aquests anys, el Marroc ha evitat la convocatòria d'un referèndum d'autodeterminació al Sàhara Occidental i continuarà evitant-la fins que el cens li siga favorable, cosa que està intentant aconseguir amb l'augment de les inversions en el territori del Sàhara Occidental (per comprar vots contraris a l'autodeterminació), amb l'enviament de colons marroquins al territori sahrauí i amb el control de l'educació i dels mitjans de comunicació. Tot açò sumat a una estratègia iniciada recentment que consisteix en facilitar el l'adquisició del passaport marroquí (per viatjar més fàcilment a Europa) a canvi dels documents de la MINURSO (la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) que acrediten la procedència sahrauí (amb la qual cosa, aquests que passen a tindre el passaport marroquí perden el dret a votar en un hipotètic referèndum).
I és que el territori del Sàhara Occidental no és, ni molt menys, un desert pedregós i estèril. No. El Sàhara Occidental és una zona rica en bancs de pesca, en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers, cosa que complica més encara la solució del conflicte pels diversos interessos internacionals (especialment els de França i dels EUA, amics de la casa reial marroquina) sobre els recursos del territori ocupat.
I tot açò passa quasi desapercebut als ulls de la resta del món. Quasi tots els dies veiem a la televisió alguna notícia sobre el conflicte del Pròxim Orient, sobre el mur de Gaza. Però, quan veiem alguna notícia sobre el Sàhara Occidental? Quan ens parlen dels huit (sí, 8!!) murs que alçà el Marroc per separar la zona ocupada del Sàhara Occidental de la poca que quedà lliure? Mai. Per què? Perquè no interessa. Bé ho saben els sahrauís, prenguen te o no, com d'amarga pot ser la vida.

Compartir

Ja està, ja hem tornat a casa. Ahir al migdia vam tornar a Pedreguer, després de quinze dies de donar voltes pel món. Ara estaré (o no) alguns dies sense escriure al blog ja que, abans de res, m'hauré de posar al dia de tot el que ha passat per ací (a Pedreguer i a la blogosfera) mentre jo no estava. Quan torne, el blog reprendrà la marxa allà on s'havia quedat, encara que, si la musa m'ho permet, potser caurà algun article més relacionat amb el viatge. Gràcies a tots per seguir els meus articles i endavant!

Compartir

El dia d'avui, 13 d'agost, l'hem passat també passejant pels carrers i canals de la meravellosa Venècia. Esgotant les ultimes hores a la ciutat dels canals, abans de començar el viatge de tornada cap a Pedreguer. Hem comprat tot els records i regals que hem cregut necessaris i hem acabat d'omplir les targetes de memòria de les càmeres de fotos.
Demà agafarem el tren que ens portarà a Milà, on n'agafarem un altre que ens portarà directes a Barcelona. Des d'allí, també en tren, anirem a València, on agafarem l'últim ferrocarril del viatge per tornar a Xeraco, on (esperem) hi haurà algú esperant-nos per portar-nos a Pedreguer.
Ha estat un viatge impressionant, ple d'experiències inoblidables i enriquidores. Quan arribe a casa faré balanç i, de ben segur, el resultat serà positiu.
Encara ens queda l'sprint final. Pedreguer, allà anem!

Compartir

Ací estic una altra vegada, escrivint en aquest quadern que s’ha convertit en company inseparable d’aventures ferroviàries.
En aquests moments, son les 23:00h del diumenge 12 d’agost, estic estirat al meu llit, en una caseta prefabricada d’un càmping als afores de Venècia, en terra ferma. Ahir vam arribar-hi i avui hem passat el dia visitant la ciutat dels canals.
Venècia m’ha deixat impressionat i s’ha convertit en el meu lloc favorit de tots els que hem visitat en aquest viatge, no sé si serà per la gent, o per la llum mediterrània, o per la bellesa de la ciutat; el fet és que m’he sentit quasi com a casa.
Les expectatives que portava sobre la ciutat s’han acomplert i, fins i tot, superat només he arribat al conjunt d’illots que formen la deliciosa Venècia. Els seus canals, els carrerons estrets, els palaus plens d’història, les esglésies, les places… tot és meravellós, enlluernador, magnífic. La basílica de San Marco, el palau dels antics dux (els governants de l’antiga República de Venècia), el Gran Canal… tot a Venècia ens recorda el que fou la ciutat dels canals en el seu temps: el centre comercial del món conegut.
L’únic defecte que he estat capaç de trobar-li és la massificació provocada pel turisme. Ah! i els centenars de milers de coloms que hi ha per tot arreu! No obstant això, aquests xicotets obstacles són fàcilment superables si es canvien les zones més concorregudes de San Marco i Rialto, pels carrerons i canals estrets i tranquils de Cannaregio o Castello, on encara es pot observar la vertadera Venècia, orgullosa del seu passat i de la seua gloriosa història.
Bé, escrivint escrivint s’ha fet tard. Ara és hora de dormir. Demà tornarem a la Llacuna.

Compartir

Tercera i última nit a Ljubljana, la capital d’Eslovènia. L’estada en aquesta bonica ciutat ha estat tranquil·la i relaxada.
El dimecres vam arribar-hi a mitja vesprada i ens vam dirigir directament a l’alberg, que vam trobar després d’estar donant voltes pels carrers de la ciutat durant una bona estona.
A l’endemà ens vam alçar tardet i ens vam dedicar a visitar la ciutat antiga de Ljubljana (que, per cert, fou ja una ciutat romana amb el nom d’Emona). Si no fóra pels llibres d’Història ningu diria que Eslovènia, i més concretament Ljubljana, va formar part del bloc soviètic i que fa poc més de sis mesos que han adoptat l’Euro. Ljubljana combina a la perfecció allò modern amb allò antic, l’Europa occidental i l’oriental.
Aquest matí ens hem tornat a alçar tard i hem anat a Bled, un poble situat a aproximadament una hora i mitja de la capital en autobús. Una vegada alli, hem anat a passejar per la riba el llac que dóna nom al poble i, a més, per un mòdic preu, hem llogat un xicotet bot que, amb la forca dels nostres propis braços, hem fet anar fins la xicoteta illa (amb església inclosa, com no) que hi ha al centre del llac. Després de donar una ràpida volta per l’illa, hem tornat a terra ferma i hem anat a veure el castell, que s’alça en un escarpat penya-segat sobre el llac. Al voltant de les 19:30h hem agafat l’autobús que ens ha tornat a Ljubljana.
La veritat es que Bled i Ljubljana m’han donat una molt bona impressió, millor de la que m’esperava. No sé si a les zones rurals de la tranquil·la Eslovènia el panorama serà tan encoratjador com ací.
Ara és tard i estic ací gitat al llit, escrivint al xicotet quadern de viatge que m’acompanya. Demà, dia 11, agafarem el tren que ens portarà a Venècia, la ciutat dels canals. Ja vos ho contaré.

Compartir

Aquests tres dies a Viena han estat d’allò més complets. El matí del diumenge, el primer dia a la capital imperial, el vam dedicar a passejar pel centre històric de la ciutat, visitant, entre altres coses la Stephansdom (la catedral de Sant Esteve). Per la vesprada vam tornar a l’alberg per descansar un poc i a la nit vam assistir a un xicotet però interessant i agradable concert de música clàssica en una de les sales d’un dels palaus vienesos. Com en una pel·lícula.
El matí del segon dia a Viena el vam dedicar a visitar el palau de Schönbrunn, la residencia d’estiu dels Habsburg des del segle XVIII. El palau està situat a les afores de la ciutat antiga de Viena i el seu estil constructiu recorda, encara que a menor escala, al palau de Versalles.
Per la vesprada vam visitar la Karlskirche, magnific exemple de l’arquitectura barroca europea. Tenia ganes de veure-la ja que l’havíem treballat a classe d’Història de l’Art i tenia curiositat per contemplar-la de prop. Després vam anar a veure l’edifici de la Secessió, un altre edifici emblemàtic de la capital austríaca.
Aquest matí, l’ultim a Viena, hem passejat pel Belvedere i hem anat (obligats per la història) a veure la tomba de l’Arxiduc Carles d’Àustria (ací se’l coneix com a Carles VI, Emperador de l’Imperi Romanogermànic). Hem passejat entre les tombes d’aquest i molts altres Habsburgs, pensant què va ser i què hauria pogut ser. Per la vesprada hem anat al museu d’Història de l’Art, però després de contemplar la col·lecció d’obres egípcies, gregues i romanes, s’ha fet l’hora de tancar i no hem pogut anar a veure el que volíem, la zona dedicada a la pintura (ens pensàvem que tancaven a les 19h i en realitat tancaven a les 18h). En eixir del museu hem estat donant voltes, buscant souvenirs, fins l’hora de sopar. Després de menjar hem tornat a l’alberg, des d’on ara mateix, escric aquestes línies.
Demà a les 09:30h eixirà el tren que ens portarà a Ljubljana, la capital d’Eslovènia, on estarem un parell de dies més.
Ja hem passat l’equador del viatge, però encara ens queda molt per descobrir. Continuarem amb la crònica.

Salut!

Compartir

Ja feia un parell de dies que no escrivia res en el quadern de viatge, ara per fi, ho estic tornant a fer. Aquests dos dies han estat bastant complets i per això no he tingut temps de deixar res escrit en aquestes pàgines.El dia tres, a migdia vam agafar el tren que ens va portar a Zürich, on en vam agafar un altre que ens va deixar a l'estació d'Innsbruck, al Tirol austríac. Des d'allí vam agafar un autobús cap a Gries im Sellrain, un increïble poble enmig de les muntanyes, extret d'un dels capítols de la serie de Heidi. Ja veureu les fotos.
A Gries vam dormir en una acollidora casa rural, totalment decorada a l'estil típic del Tirol. Preciosa. Quan vam arribar-hi tinguérem alguns problemes amb els propietaris, ja que per problemes amb l'ordinador no havien rebut la reserva i, a més, no sabien massa anglés (menys que nosaltres!). Al final, però, aconseguírem solucionar-ho tot amb paciència i ganes d'entendre'ns.
Avui, quatre d'agost, després d'un esmorzar típic de les muntanyes austríaques, hem eixit a gaudir del magnific entorn alpí de Gries. Durant tot el dia hem passejat per sendes i camins a traves del bosc i dels camps tirolesos, de pel·lícula. El paisatge, com no, preciós, com tret d'una idíl·lica postal.
Aquesta vesprada, hem recollit els bàrtuls i hem tornat a Innsbruck on, després d'haver deixat les pesades motxilles a les taquilles de l'estació, hem eixit a donar una volta per la ciutat.
Ara, són les 22:50h, estem a l'estació una altra vegada, esperant un tren que ha d'eixir a les 00:42h i que ens ha de portar a Viena. Com ja va sent tradició, estic escoltant Supertramp mentre escric aquestes línies. Fa poc els he redescobert (ja fa alguns anys els havia escoltat esporàdicament gràcies a al fet que el meu pare té uns quants discos seus) i m'encanten. La veritat és que feien molt bona música.
Bé, ja acabe. Demà serà un altre dia.

Valete!

Compartir

Estem a dos d’agost i aquesta és la segona jornada a Berna. La nostra estada a la capital suïssa està arribant a la seua fi. Demà a mig matí abandonarem la ciutat dels óssos i ens dirigirem cap a Innsbruck, a Àustria.
En aquests moments estic assegut en una barana de pedra del Rosengarten, un esplèndid jardí de roses situat en un dels pujols que envolten el barri antic de Berna. El barri antic de la capital helvètica és bastant menut i, per tant, fàcil de visitar. A l’altra banda del riu Aar, que envolta la ciutat, estan els barris residencials (i curiosament, allí és on estan també les ambaixades).
Avui ha fet un dia estrany i molt diferent d’ahir. Quan ens hem alçat feia fred i estava plovent, així que hem agafat els abrics i els impermeables i hem eixit a continuar amb la visita. A mig matí, gràcies als Déus, ha parat de ploure i hem pogut passejar més còmodament pel barri antic. Per la vesprada hem anat al Centre Paul Klee, una interessant combinació de centre cultural i museu, i al Rosengarten, on ara estem.
Estan a punt de tocar les cinc de la vesprada, i ja és hora d’anar pensant en baixar cap a l’alberg. Berna és una ciutat deliciosa, una mescla perfecta d’allò urbà i allò natural. A més, sembla que els suïssos creuen que l’home és bo per naturalesa, ja que ens hem trobat amb alguns exemples que mostren la consciència cívica que hi ha per ací. Un bon lloc per viure, sens dubte.

Compartir