Hic et nunc

Des de fa cosa d’un parell d’anys, la música en la nostra llengua viu un moment molt i molt dolç. De sobte, pràcticament del no-res, han aparegut un bon grapat de grups d’extraordinària qualitat. Estic parlant, evidentment, de figures i grups com, per citar-ne només alguns, Manel, Els Amics de les Arts, Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Joan Miquel Oliver, Mishima, Rosa Luxemburg, Sanjosex, La Troba Kung-Fú, Élena, El Belda i el conjunt Badabadoc i un llarg i complet etcètera.

Es tracta de grups i gent que fan música d’estils molt variats. Des de l’eclèctica rumba catalana de La Troba Kung-Fú al pop de Mishima, Els Amics de les Arts o Manel, passant pel rock de Rosa Luxemburg o Senior i el Cor Brutal, o per la cançó més d’autor de Sanjosex i el no-sé-sap-ben-bé-què del genial Joan Miquel Oliver. De tot i ben variadet, i a més d’arreu: de Mallorca, del Principat i del País Valencià.

Tot plegat ens demostra una vegada més l’increïble potencial musical de la nostra llengua i, és clar, dels nostres músics, potencial que sovint oblidem, potser enlluernats per la omnipotència i omnipresència de la música en castellà i per l’oblit a què la gran part dels mitjans sotmeten els grups que no caminen pel camí de la música més comercial. Al cap i a la fi, en el terreny de l’èxit musical, allò que compta al final no és la llengua amb què es canta (encara que, evidentment, això és quelcom que pot obrir i tancar moltes portes) sinó la qualitat. I de qualitat ací n’hi ha per donar i vendre.

PS: Abans d’acabar el post he de recomanar-vos un grup. Ho tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, havia promés fer-ne una crítica però entre pitos i flautes m’ha sigut i m’és impossible. Només vos diré que fan un rock ben viu i intens, però delicat i molt melòdic quan cal, tot plegat acompanyat amb unes lletres vibrants, una meravella. Escolteu-los i jutgeu-los vosaltres mateixos. Són els Faèrica i podeu trobar el seu disc, Benvinguts al planeta Vermell, al seu Myspace o a l’Spotify.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada que plora i diu que no.

Viure sense tu – Antònia Font

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Sovint els millors concerts són aquells que es presenten d’imprevist, aquells que no avisen i, desprevingut, te’ls trobes. Concerts d’aquests, com el d’anit de Joan Miquel Oliver, dels quals tens notícia unes poques hores abans de què comencen, són, tot i les presses per arribar-hi o l’ànsia per aconseguir entrades —o potser per això precisament—, concerts que acabes gaudint de valent i guardant en la memòria.

Pensar que unes hores abans t’havies fet la idea de llegir un poc i anar-te’n a dormir prompte, i que, finalment i sense saber massa bé com ni per què, has acabat sopant amb presses, vestint-te d’un vol i corrent cap al lloc del concert. Això és, precisament, el que fa especials i únics aquests concerts sobtats. Ah, per cert, el d’anit, al·lucinant.

L’home que treballa fent de gos és el títol d’una de les cançons del nou disc d’Els Amics de les Arts, un fantàstic grup que vaig descobrir l’altre dia mentre escoltava el Delicatessen d’iCat fm. El nou disc no eixirà a la venda fins a l’1 de desembre, però mentrestant, podeu fer un tast dels treballs anteriors del grup a la seua web, des d’on podeu descarregar-los gratuïtament i sense compromisos.

Ells defineixen la seua música com electro subpop d’autors (electro per les bases electròniques, subpop perquè no arriben a pop i d’autors perquè en són quatre), i s’ha de reconèixer que tenen moltes semblances amb els Manel (especialment en els temes de l’últim disc). Tot i això, el que caracteritza les cançons d’Els Amics de les Arts és la senzillesa de la música i la simpatia de les lletres, plenes de bon humor i amb un pessic de crítica. Sens dubte, caldrà seguir-los la pista.

Si voleu escoltar dues cançons del seu pròxim disc, podeu fer-ho en aquest enllaç (a partir del minut 35′ 45″ sona La merda se’ns menja i a partir del 40′ 26″ L’home que treballa fent de gos). Ací baix vos deixe Doctorat en romànic medieval, un homenatge als llicenciats en Belles Arts i, en general, a tots aquells que estudiem o heu estudiat carreres amb poca eixida professional. Gaudiu-la.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Et je veux qu’on rie,
je veux qu’on danse,
je veux qu’on s’amuse comme des fous!

Je veux qu’on rie,
je veux qu’on danse,
quand c’est qu’on me mettra dans le trou!

Extret de Le Moribond de Jacques Brel.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Les Festes de Pedreguer avancen inevitablement, sense pressa però sense pausa, cap a la seua fi. Tot s’acaba i només ens queden tres dies de disbauxa. No obstant això, el millor de les Festes encara no ha arribat, queda la dolça cirereta del pastís, el magnífic colofó final d’aquests deu dies de festa.

Una part important d’aquesta cirereta que encara ens hem de menjar és el concert d’aquesta nit de La Pulquería. El seu hard-mariachi —així és com defineixen ells mateixos la música que fan— és una interessant i recomanable combinació de sons mexicans —ranxeres, corridos i tot això—, ska, punk, hard rock i molt més, que sorprèn i no deixa indiferent. En definitiva, música que convida a la festa.

Les seues cançons prometen un gran directe, per tant, si la promesa es compleix de ben segur que passarem una gran vetllada. Perquè vos feu una idea de què ens espera aquesta nit,  ací vos en deixe un xicotet tast. Es tracta de la cançó Plata o plomo, enregistrada en directe per al disc Hey, ho, chingón!. Gaudiu-la!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Total i absolut maremàgnum de dates (aC i dC), de leges, de guerres, de cònsols, d’emperadors, d’usurpadors, de mesures polítiques i de reformes econòmiques. Roma, en tota la seua amplada: del 753 aC al 476 dC. I en paral·lel, molta calor, les eleccions europees, Hugo Mas, les últimes pàgines de la Crònica, el primer disc dels The Whiskyers i poca cosa més. Demà comença el xou.

Sembla que la música en valencià viu una època daurada, que esperem que dure. L’altre dia ja vaig parlar de Senior i el Cor Brutal, més ençà de Manel i avui li ha tocat el torn al nou treball (bé, en realitat ja té un parell de mesos, però a mi m’ha arribat ara) de Joan Miquel Oliver.

El disc es diu Bombón Mallorquín, que sembla ser un gelat mallorquí icònic, i inclou dotze cançons d’allò més peculiars. Si ja es diu que Antònia Font fa caçons “estranyes”, Oliver (guitarrista i compositor d’Antònia Font) va molt més enllà pel que fa a “estranyesa” i surrealisme.

I quin és el resultat? Doncs el resultat és un disc fresc i refrescant, un poc difícil de pair al principi, però que a poc a poc va obrint-se a nosaltres i acaba abraçant-nos i  envoltant-nos completament. Val la pena, i molt.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Així sonà la Muixeranga que clogué la manifestació d’ahir a València.

Havia pensat d’escriure quatre ratlles dient que no li he trobat cap però al disc Els millors professors europeus de Manel, que després d’haver-lo escoltat un munt de vegades i en un grapat de situacions diferents (caminant per València, anant en cotxe, a l’autobús, passant apunts, en directe fins i tot!) no he estat capaç de trobar-li cap punt dèbil, i que no és perfecte però s’hi acosta. Sí, havia pensat d’escriure’n quatre ratlles, però sembla que al final n’he escrit alguna més.