Hic et nunc

Sembla que, a poc a poc, Internet va definint-se cada vegada més com un preciós aliat dels creadors i artistes. Encara són molts els qui pensen que la xarxa és principalment una amenaça, però cada vegada en som més els qui pensem precisament el contrari, els qui veiem en Internet una oportunitat, un aliat i no un enemic. És precisament a partir d’aquesta creença que naix el crowdfunding o micromecenatge, d’acord amb el qual, aquells que ho volen poden contribuir amb petites quantitats de diners a un determinat projecte, ja siga l’edició d’un llibre, una campanya humanitària o la gravació d’un disc. Aquest últim cas és el que hui volia comentar.

Els Arthur Caravan són un grup alcoià de música, com diuen ells, “per a embarassades i nadadors”. Bé, en realitat el que fan és un pop-rock indie bastant psicodèlic i amb reminiscències literàries, punyent i estrident en ocasions, però també amb un cert toc naïf. Després d’autofinançar-se el seu primer disc ara han decidit apostar pel micromecenatge. Així, a canvi d’una aportació d’entre 10 i 400 euros ofereixen des d’un disc o una samarreta a un concert privat en acústic. I com que m’agrada la seua música i em sembla fantàstica aquesta iniciativa, he decidit convertir-me en un micromecenes i donar-los 35 euros. Esperem que tinguen sort i aconseguisquen els 4.000 que necessiten.

Les generalitzacions sol carregar-les el diable, sí, però no aniríem massa errats si diguérem que el País Valencià, entre moltes altres coses, és un país de músics. Un tòpic, potser? No exactament. Escoles de música i de danses, bandes, agrupacions i colles de dolçainers i tabaleters, en definitiva, tota classe d’associacions relacionades amb la pràctica de la música, es distribueixen pertot de les nostres comarques, de punta a punta del país, constituint, segurament, un dels fets culturals més rellevants i més estimats del País Valencià.

La important tasca cultural i formativa que realitzen totes aquestes associacions arreu del territori valencià sembla, però, que no és igualment valorada per tothom. Almenys això es desprén de les últimes mesures de caire econòmic aprovades pel govern de Francisco Camps, entre les quals destaca la retallada d’un 55% a les ajudes públiques a les escoles de música per a l’exercici 2010. Així doncs, aquestes passaran dels 4.465.274 euros de l’any passat a uns 2.038.246 enguany. Aquesta rebaixa tan dràstica de les subvencions podria suposar l’acomiadament d’un 70% dels professors i , fins i tot, el tancament del 25% de les escoles existents.

Certament es tracta d’una notícia molt lamentable, però malauradament no deixa de ser un exemple més de la mala gestió econòmica del Consell. No només músics, sinó també bombers, docents, alumnes i persones dependents han hagut de patir les conseqüències de les destrellatades polítiques del PP valencià que prefereix invertir en publicitat –com el conveni de 13 milions d’euros per dos anys amb Air Nostrum per tal que les flotes d’aquesta aerolínia porten el logotip de la palmera– i grans esdeveniments i no en serveis públics de qualitat.

Però com pot ser això?, no vivim en el món de xauxa i lliguem els gossos amb llonganisses?, no té la Generalitat diners per a tot això i molt més? De cap manera, més bé al contrari. El Consell està endeutat fins les celles, tant que fins i tot perilla el pagament als funcionaris de les nòmines del mes de setembre. Ací ens ha portat el PP: a la vora de la fallida, amb uns serveis públics ferits de mort i un govern incapaç i ple d’imputats.  De veritat volem que el PP continue al capdavant d’aquesta orquestra? No ha arribat ja l’hora de canviar de director?

Des de fa cosa d’un parell d’anys, la música en la nostra llengua viu un moment molt i molt dolç. De sobte, pràcticament del no-res, han aparegut un bon grapat de grups d’extraordinària qualitat. Estic parlant, evidentment, de figures i grups com, per citar-ne només alguns, Manel, Els Amics de les Arts, Senior i el Cor Brutal, Arthur Caravan, Joan Miquel Oliver, Mishima, Rosa Luxemburg, Sanjosex, La Troba Kung-Fú, Élena, El Belda i el conjunt Badabadoc i un llarg i complet etcètera.

Es tracta de grups i gent que fan música d’estils molt variats. Des de l’eclèctica rumba catalana de La Troba Kung-Fú al pop de Mishima, Els Amics de les Arts o Manel, passant pel rock de Rosa Luxemburg o Senior i el Cor Brutal, o per la cançó més d’autor de Sanjosex i el no-sé-sap-ben-bé-què del genial Joan Miquel Oliver. De tot i ben variadet, i a més d’arreu: de Mallorca, del Principat i del País Valencià.

Tot plegat ens demostra una vegada més l’increïble potencial musical de la nostra llengua i, és clar, dels nostres músics, potencial que sovint oblidem, potser enlluernats per la omnipotència i omnipresència de la música en castellà i per l’oblit a què la gran part dels mitjans sotmeten els grups que no caminen pel camí de la música més comercial. Al cap i a la fi, en el terreny de l’èxit musical, allò que compta al final no és la llengua amb què es canta (encara que, evidentment, això és quelcom que pot obrir i tancar moltes portes) sinó la qualitat. I de qualitat ací n’hi ha per donar i vendre.

PS: Abans d’acabar el post he de recomanar-vos un grup. Ho tenia pendent des de feia molt de temps. De fet, havia promés fer-ne una crítica però entre pitos i flautes m’ha sigut i m’és impossible. Només vos diré que fan un rock ben viu i intens, però delicat i molt melòdic quan cal, tot plegat acompanyat amb unes lletres vibrants, una meravella. Escolteu-los i jutgeu-los vosaltres mateixos. Són els Faèrica i podeu trobar el seu disc, Benvinguts al planeta Vermell, al seu Myspace o a l’Spotify.

Jo no sabia que després me mataria
sa teva mirada que plora i diu que no.

Viure sense tu – Antònia Font

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Sovint els millors concerts són aquells que es presenten d’imprevist, aquells que no avisen i, desprevingut, te’ls trobes. Concerts d’aquests, com el d’anit de Joan Miquel Oliver, dels quals tens notícia unes poques hores abans de què comencen, són, tot i les presses per arribar-hi o l’ànsia per aconseguir entrades —o potser per això precisament—, concerts que acabes gaudint de valent i guardant en la memòria.

Pensar que unes hores abans t’havies fet la idea de llegir un poc i anar-te’n a dormir prompte, i que, finalment i sense saber massa bé com ni per què, has acabat sopant amb presses, vestint-te d’un vol i corrent cap al lloc del concert. Això és, precisament, el que fa especials i únics aquests concerts sobtats. Ah, per cert, el d’anit, al·lucinant.

L’home que treballa fent de gos és el títol d’una de les cançons del nou disc d’Els Amics de les Arts, un fantàstic grup que vaig descobrir l’altre dia mentre escoltava el Delicatessen d’iCat fm. El nou disc no eixirà a la venda fins a l’1 de desembre, però mentrestant, podeu fer un tast dels treballs anteriors del grup a la seua web, des d’on podeu descarregar-los gratuïtament i sense compromisos.

Ells defineixen la seua música com electro subpop d’autors (electro per les bases electròniques, subpop perquè no arriben a pop i d’autors perquè en són quatre), i s’ha de reconèixer que tenen moltes semblances amb els Manel (especialment en els temes de l’últim disc). Tot i això, el que caracteritza les cançons d’Els Amics de les Arts és la senzillesa de la música i la simpatia de les lletres, plenes de bon humor i amb un pessic de crítica. Sens dubte, caldrà seguir-los la pista.

Si voleu escoltar dues cançons del seu pròxim disc, podeu fer-ho en aquest enllaç (a partir del minut 35′ 45″ sona La merda se’ns menja i a partir del 40′ 26″ L’home que treballa fent de gos). Ací baix vos deixe Doctorat en romànic medieval, un homenatge als llicenciats en Belles Arts i, en general, a tots aquells que estudiem o heu estudiat carreres amb poca eixida professional. Gaudiu-la.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Et je veux qu’on rie,
je veux qu’on danse,
je veux qu’on s’amuse comme des fous!

Je veux qu’on rie,
je veux qu’on danse,
quand c’est qu’on me mettra dans le trou!

Extret de Le Moribond de Jacques Brel.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Les Festes de Pedreguer avancen inevitablement, sense pressa però sense pausa, cap a la seua fi. Tot s’acaba i només ens queden tres dies de disbauxa. No obstant això, el millor de les Festes encara no ha arribat, queda la dolça cirereta del pastís, el magnífic colofó final d’aquests deu dies de festa.

Una part important d’aquesta cirereta que encara ens hem de menjar és el concert d’aquesta nit de La Pulquería. El seu hard-mariachi —així és com defineixen ells mateixos la música que fan— és una interessant i recomanable combinació de sons mexicans —ranxeres, corridos i tot això—, ska, punk, hard rock i molt més, que sorprèn i no deixa indiferent. En definitiva, música que convida a la festa.

Les seues cançons prometen un gran directe, per tant, si la promesa es compleix de ben segur que passarem una gran vetllada. Perquè vos feu una idea de què ens espera aquesta nit,  ací vos en deixe un xicotet tast. Es tracta de la cançó Plata o plomo, enregistrada en directe per al disc Hey, ho, chingón!. Gaudiu-la!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

Total i absolut maremàgnum de dates (aC i dC), de leges, de guerres, de cònsols, d’emperadors, d’usurpadors, de mesures polítiques i de reformes econòmiques. Roma, en tota la seua amplada: del 753 aC al 476 dC. I en paral·lel, molta calor, les eleccions europees, Hugo Mas, les últimes pàgines de la Crònica, el primer disc dels The Whiskyers i poca cosa més. Demà comença el xou.

Sembla que la música en valencià viu una època daurada, que esperem que dure. L’altre dia ja vaig parlar de Senior i el Cor Brutal, més ençà de Manel i avui li ha tocat el torn al nou treball (bé, en realitat ja té un parell de mesos, però a mi m’ha arribat ara) de Joan Miquel Oliver.

El disc es diu Bombón Mallorquín, que sembla ser un gelat mallorquí icònic, i inclou dotze cançons d’allò més peculiars. Si ja es diu que Antònia Font fa caçons “estranyes”, Oliver (guitarrista i compositor d’Antònia Font) va molt més enllà pel que fa a “estranyesa” i surrealisme.

I quin és el resultat? Doncs el resultat és un disc fresc i refrescant, un poc difícil de pair al principi, però que a poc a poc va obrint-se a nosaltres i acaba abraçant-nos i  envoltant-nos completament. Val la pena, i molt.

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.