Hic et nunc

Aquests han estat dies d’omplir caixes i carrejar trastos. Després de tres anys, el curs que ve ens tocarà viure en un altre pis i, per tant, calia buidar el vell i passar-ho tot al nou abans del mes d’agost. Aprofitant el trasllat, he estat remirant alguns dels pocs llibres que tinc a València. És el cas, per exemple, de Comunitats imaginades, de Benedict Anderson. Precisament mentre fullejava aquest fantàstic llibre sobre les causes que menaren al sorgiment dels nacionalismes tal i com els entenem en l’actualitat, m’he trobat amb un fragment que vaig marcar la tardor passada, quan vaig tindre el plaer de llegir-lo.

«En la seua coronació el 1802; Gia Long va denominar el seu regne “Nam Viêt” i va enviar emissaris per a obtenir l’assentiment de Pequín. Tot i així, el Fill del Cel manxú va insistir que fos “Viêt Nam”. La raó d’aquesta inversió és la següent: “Viêt Nam” (o Yüeh-nan, en xinés) significa més o menys “al sud de Viêt (Yüeh)”, un regne conquerit pels han disset segles abans, i que pretesament abraçava les províncies xineses actuals de Guangdong i Guangxi Zhuang, com també la vall del riu Roig. En canvi, el “Nam Yiêt” de Gia Long significava “Viêt/Yüeh del Sud”, en realitat una reivindicació de l’antic regne. Com va dir Alexander Woodside, “en general, el nom de ‘Vietnam’ no era tan apreciat com ara pels governants vietnamites fa un segle, ja que s’havia originat a Pequín. Així doncs, com que és un nom artificial, no el feien servir gaire ni els xinesos ni els vietnamites. Els xinesos s’aferraven a l’ofensiva paraula T’ang de ‘Annam’”.»

Benedict Anderson, Comunitats imaginades, pàg. 183-184.

Quan vaig llegir aquest fragment per primera vegada em resultà ja molt familiar, i d’ací que el marcara al marge. Tot i les remarcables diferències, no podem negar el paral·lelisme amb el cas valencià. També ací, com en el cas del Vietnam, tenim un nom propi, autòcton, el de ‘País Valencià’ i un nom imposat des de fora, en aquest cas no des de Pequín sinó des de Madrid –que en aquest cas ve a ser el mateix, però en castellà–, el de ‘Comunitat Valenciana’. Finalment, en el cas valencià no ens manca tampoc una designació pejorativa, la de ‘Levante’, referència, per cert, també purament relacional com és el cas d’Annam, que significa –si la Wikipedia no m’enganya– ‘Sud Pacificat’. Quines coses…

Al pis de València tenim contractada la televisió amb ONO, la qual cosa ens dóna accés a un grapat de canals que d’altra manera no podríem veure. Entre aquests canals es troba Euronews, un canal de televisió europeu que es dedica íntegrament a la informació i al qual m’he aficionat des que estic al Cap i Casal. Abans d’anar a València ja havia tingut algun contacte amb ell a través de Canal 37, un canal de televisió comarcal que cobria els buits de la programació amb les emissions del canal europeu. Els informatius que emet Euronews es caracteritzen pel seu europeisme (la cadena té signat un conveni amb la Unió Europea per tractar els temes referents a les institucions comunitàries i sol posar èmfasi en els esdeveniments succeïts en l’àmbit europeu, sense deixar de banda l’actualitat internacional), però sobretot per la seua qualitat i objectivitat. Per tot això, a més de veure’n els informatius en directe quan tinc ocasió, de tant en tant faig un cop d’ull a la pàgina web, on quasi sempre em trobe notícies interessants que els mitjans d’abast valencià, català o espanyol no recullen.

Avui la cosa no ha anat ben bé així, sinó més aviat a la inversa. Ha sigut un mitjà català el que m’ha portat fins al web d’Euronews. L’edició digital de l’Avui (periòdic que, per cert, des de principis de mes ja no es ven al País Valencià ni a les Illes) es feia ressò d’un reportatge emés pel canal europeu de notícies sobre la independència de Catalunya. El reportatge, que pot veure’s al web d’Euronews, és un clar exemple de l’objectivitat que caracteritza aquesta cadena: exposa de manera clara la qüestió i recull testimonis a favor i en contra de la independència. Ja podrien aprendre’n alguna cosa uns que jo em sé i que no tenen massa clar això de la imparcialitat com funciona.

No voldria entrar a analitzar el reportatge en profunditat (parla per si sol) però sí que comentaré breument una de les intervencions que hi apareixen en contra de la independència de Catalunya. Al voltant del cinqué minut de vídeo, Francesc de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona afirma el següent: “com succeeix en tots els estats del món, a Espanya no hi ha dret d’autodeterminació, que és un dret del món internacional (sic) i, per tant, exigiria per a la independència d’una part del territori un canvi constitucional que la possibilitara”.  D’aquesta sentència m’ha cridat l’atenció especialment la primera part, en la que De Carreras afirma que en cap estat del món, inclòs l’espanyol, no existeix el dret a l’autodeterminació. Bé, evidentment això és una bestiesa i no justifica res, ja que, per exemple, el fet que tots els estats del món mundial aplicaren la pena de mort no justificaria per si mateix que l’Estat espanyol l’aplicara. Però no només és una bestiesa, sinó que a més és una mentida com una catedral. Dinamarca (un estat que em sembla que sí que forma part del món) reconegué a principis de l’any passat el dret a l’autodeterminació de Groenlàndia. El reconeixement es produí arran del resultat positiu d’un referèndum sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de l’illa, que incloïa la concessió del dret a l’autodeterminació als groenlandesos i la transferència d’algunes competències fins ara exercides per Copenhaguen.

No sé si algun danés o groenlandés, en veure el reportatge a través d’Euronews, s’haurà sentit al·ludit o ofés per les paraules de De Carreras, però jo sí que m’hi he sentit, ja que faltant a la veritat (i més encara en temes tan delicats com aquests) em sembla que no es va enlloc. Per una i per altra banda, evidentment.

Interessantíssima conferència la d’aquesta vesprada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carlos Taibo, escriptor, editor i professor a la Universitat Autònoma de Madrid, ens ha parlat, en el marc del cicle de conferències organitzades per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín, del revifament dels nacionalismes a l’Europa central i oriental després de la caiguda de l’URSS.

D’entre tot el que ha dit Taibo, que no ha sigut poc, em quede amb la seua defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que aquest s’exercisca a través d’un referèndum democràtic. Cal perdre la por als referèndums i a les seues conseqüències, ja que no són altra cosa que un vehicle (el millor que tenim) per expressar la voluntat lliure i democràtica dels pobles. Evidentment, no es tracta de banalitzar els referèndums, aplicant-los a totes hores i en totes les qüestions, sinó almenys d’emprar-los amb trellat per resoldre conflictes de tipus nacional.

Tots aquells autoanomenats “demòcrates” que neguen el dret a l’autodeterminació, que semblen témer donar-li veu al poble (els mateixos que permeten a qualsevol empresa privada elaborar enquestes sobre l’independentisme, però que no accepten que el govern basc elegit democràticament realitze una consulta sobiranista),  potser no són tan demòcrates com afirmen, almenys en el sentit etimològic del terme.

Evidentment, Taibo no ens ha parlat només del dret a l’autodeterminació (aquest tema ha aparegut més bé en la tanda de preguntes), sinó que també ha comentat quina fou la política soviètica pel que fa a la qüestió nacional, ha parlat dels nacionalismes després de la caiguda de l’URSS i de l’enorme complexitat nacional i ètnica de l’Europa central i oriental, i ha esbossat breument les característiques bàsiques del nacionalisme rus actual. Tot plegat d’una manera molt entretinguda i amable.

«Àdhuc un nen europeu s’inclina sota el pes del passat, com tantes vegades fa sota el pes de la motxilla escolar sobrecarregada. Caminant feixugament per la Rue Descartes, creuant el Ponte Vecchio o passant per davant de la casa de Rembrandt a Amsterdam, quantes vegades no em va aclaparar, fins i tot en sentit físic, la pregunta: “Per a què? Què pot afegir qualsevol de nosaltres a les immensitats del passat europeu?” Quan Paul Celan es llança al Sena per suïcidar-se, escull el punt exacte celebrat en la gran balada d’Apollinaire, un punt situat sota les finestres de l’habitació en què Tsvetàieva va passar la seua última nit abans de tornar a la desolació i la mort a la Unió Soviètica. Un europeu culte queda atrapat en la teranyina d’un in memoriam alhora lluminós i asfixiant.»

George Steiner, La idea de Europa, 2007, pàg. 51.

Aquest interessant fragment pertany al libel La idea de Europa de George Steiner, que recull una conferència oferida per l’autor al voltant de la suggeridora i infinitament revisada idea d’Europa. En el pròleg del llibret, Mario Vargas Llosa afirma que a Steiner (i traduïsc del castellà) «el turmenta la supervivència, en els nostres dies, d’allò que anomena el malson de la història europea: els odis ètnics, el xovinisme nacionalista, els regionalismes desaforats i la resurrecció, de vegades encoberta, de vegades explícita, de l’antisemitisme. Però també, i sobretot, la uniformització cultural a la baixa a conseqüència de la globalització, que, al seu judici, està desapareixent [sic] la gran varietat lingüística i cultural que era el millor patrimoni del Vell Continent.»

Resulta bastant xocant que aquest Steiner que, segons Vargas Llosa, tem per la uniformització cultural a nivell europeu, siga el mateix Steiner que en una entrevista afirma no entendre que el gallec siga obligatori en una universitat espanyola. Però sobretot resulta preocupant que Steiner vulga negar-li al gallec aquesta obligatorietat afirmant que no és una llengua amb una literatura destacable (de fet, nega la comparació amb el cas català, argüint que aquest sí que compta amb una «literatura impressionant») i que la promoció d’aquesta afavoreix un procés de divisió regional i, per tant, l’odi ètnic. Aquesta mena de tírria de Steiner cap a certes llengües irrellevants es manifesta també en un altre fragment de l’entrevista en què Steiner aventura que l’arrel del conflicte basc i de la violència d’ETA podria trobar-se en l’idioma basc.

La postura de Steiner, però, sí que s’entén des del seu temor als odis ètnics, al xovinisme nacionalista i als regionalismes desaforats. Evidentment, si un idioma determinat esdevé una eina de divisió i aïllament, una eina d’exaltació d’allò propi i de rebuig sistemàtic i irracional d’allò aliè, sí que podria qüestionar-se la seua utilitat a l’hora de contribuir a la convivència i la comunió paneuropea i, per extensió, global. Tanmateix, si viure en —o amb— una llengua és una manera de viure en —o amb— el món (el de tots i totes, obert) i no en un món (el de cadascú, tancat); si el nacionalisme no és opac a allò que ve de fora, si no engendra ni pretén engendrar cap odi ètnic, el temor a la pluralitat es desinfla. La pluralitat no és ja un inconvenient sinó, com el mateix Steiner afirma en rebutjar la uniformització globalitzadora, el millor avantatge.

Aquest proppassat 9 d’octubre vam poder comprovar que en aquest país hi ha una cosa que no acaba d’encaixar. Que una colla de feixistes salvatges i violents impedisquen als militants pacífics d’un partit polític participar en un dels actes oficials de la Diada, i els agredisquen verbalment i física, significa que aquest país nostre, o la seua política, no acaba de ser, diguem-ne, “normal”. I no ho és únicament perquè els violents actuen impunement, sense cap resposta policial, sinó també per tot allò que ha portat una part del valencians a odiar profundament una altra, fins al punt d’arribar a l’agressió física directa.

Però com hem arribat fins aquest punt? La història és llarga i de sobres coneguda per tothom: la por de la dreta valenciana més reaccionària, hereva del franquisme, a perdre les regnes de la transició democràtica al País Valencià la portà a atiar un aleshores incipient anticatalanisme per tal d’acabar amb el predomini social d’una esquerra que havia fet seus els postul·lats de Joan Fuster. Així s’inicià l’anomenada Batalla de València, marcada per la violència feixista contra el catalanisme i l’esquerra, que tingué com a conseqüència última i més evident l’aprovació d’un estatut d’autonomia de segona, rebaixat des de Madrid, en el qual s’adoptaven la senyera coronada de la ciutat de València i el nom de Comunitat Valenciana com a bandera i nom oficials del País Valencià respectivament.

Tanmateix, la conseqüència més important de la Batalla de València no fou l’adopció d’una determinada bandera o d’un determinat nom per al país, sinó l’aparició d’una important fractura social i política entre els valencians. Amb la desfeta de la UCD i les eleccions autonòmiques del 1983, l’anticatalanisme entrà en la via institucional i abandonà la violència com a mètode per aconseguir els seus objectius polítics. Tot i això, la llavor sembrada durant la Batalla de València havia germinat i l’arbre de l’anticatalanisme havia arrelat amb força entre la societat valenciana, provocant un rebuig visceral a tot allò clarament català o sospitós de ser-ho. Paral·lelament, el catalanisme tendí a distanciar-se d’aquella part de la cultura valenciana que havia estat monopolitzada pel blaverisme. Amb aquesta divisió, el País Valencià (ara Comunitat) quedava indefens front a les pressions de l’espanyolisme, que feia i desfeia a voluntat.

En aquesta mateixa situació ens trobem en l’actualitat: la divisió dels valencians i les valencianes i la seua submissió als partits d’àmbit estatal ha situat el País Valencià a la cua de l’Estat pel que fa a la sanitat, l’educació, l’economia, el finançament, la protecció del territori, les infraestructures, etc. Podríem dir, parlant clar i ras, que PP i PSOE han arruïnat el País Valencià, i açò ha estat possible gràcies a la connivència de la majoria dels valencians. Uns valencians que, manipulats amb els vells fantasmes de l’anticatalanisme, no han estat capaços d’obrir els ulls i d’adonar-se que hi ha vida més enllà del PP i PSOE i que aquesta vida no és, com els han fet creure, el dimoni, sinó l’única alternativa per construir un País Valencià (tinga el nom que tinga) més lliure i més digne.

La culpa, però, no és  només de l’espanyolisme que ha manipulat gran part de la societat valenciana, ni d’aquesta societat que s’ha deixat encegar. Part de la responsabilitat recau també en el nacionalisme polític, que no ha sabut difondre el seu missatge de modernització i dignificació del país, eclipsat per la idea dels Països Catalans i de la senyera sense blau. Evidentment, cal reconèixer els intents que ha fet el nacionalisme valencià per arribar a la gent, sobretot tenint en compte que les condicions per fer-ho no han estat gens favorables: és molt difícil que algú t’escolte quan, només per portar la senyera quadribarrada o dir País Valencià, ja se’t considera poc menys que el dimoni emplomat.

Així les coses, sembla que l’única alternativa per al nacionalisme polític valencià (i, per tant, l’única opció per al País Valencià) és baixar al carrer, mesclar-se amb la gent, i trobar la manera de fer arribar el seu missatge a tota la societat valenciana. La millor manera de fer-ho és eixir de la trinxera, i fer seus tots aquells àmbits i elements culturals als quals es renuncià per la pressió del blaverisme: cal recuperar el país. Tant el valencianisme polític com la resta de la societat valenciana han de deixar de donar-se l’esquena, han d’encaixar les mans i han de normalitzar la política d’aquest país: es tracta de tancar la ferida per tal de bastir plegats un País Valencià més país i més valencià. És l’única manera.

Arran d’un interessant comentari de Josep Lluís a l’article anterior sobre la qüestió gibraltarenya m’ha acabat de madurar una reflexió que vaig concebre vagament l’altre dia mentre escrivia el post i que no vaig incloure en l’article per no allargar-lo més i perquè pensava que el tema se’n mereixia un de propi, que és aquest. La temàtica, bàsicament la mateixa: Gibraltar, Espanya, el nacionalisme, la sobirania, tot plegat enllaçat amb el cas valencià. Anem allà.

Efectivament, allò que importa en qualsevol conflicte de sobirania o nacionalitat és la voluntat dels afectats. El quid de la qüestió no és si un estat veí o una autoritat forana reclamen la sobirania i el control sobre un territori determinat; allò que realment  importa és si els habitants d’eixe territori accepten aquesta autoritat, si n’accepten una altra o si en prefereixen una de pròpia. D’això se’n diu dret a l’autodeterminació dels pobles: dret a decidir què es vol ser.

Si els gibraltarenys volen continuar formant part del Regne Unit o volen esdevindre un estat independent en major o menor mesura, el govern de Madrid ho haurà d’acceptar. Si els gibraltarenys no volen ser espanyols, Madrid haurà de callar o haurà d’espanyolitzar-los a la força, militarment —«por justo derecho de conquista»?—, cultural o demogràfica —com, per cert, està fent impunement el monarca marroquí Mohammed VI al Sàhara Occidental. Espanya no «es mereix» la sobirania sobre Gibraltar perquè fa quasi tres-cents anys era seua —cosa que, com ja vaig dir en l’anterior article, tampoc està del tot clara—; la sobirania sobre Gibraltar és o hauria de ser dels llanitos i ells han de decidir.

I el mateix passa al País Valencià. La independència o la sobirania no ens la donaran perquè fa més de tres-cents anys existia un estat anomenat Regne de València, amb unes institucions i lleis pròpies, no. De fet, la independència no ens la donaran de cap manera. Ens l’haurem de guanyar treballant: fomentant la llengua, la cultura, la història, però també l’economia, la societat, etcètera. Ens hem de construir el País, amb uns fonaments històrics, sí, però amb eines de futur, perquè no ens el donaran fet i ningú el farà per nosaltres.

Sempre m’ha fet gràcia allò del “¡Gibraltar español!” i tot el que aquesta proclama comporta, que no és poc. Ara, amb la visita del ministre Moratinos al Penyal, sembla que ha despertat —si és que s’havia arribat a adormir— el monstre del nacionalisme espanyol més reaccionari i imperialista. Deixant de banda les declaracions del PP i el PSOE, que malgrat divergir en la forma coincideixen en el contingut —la “sobirania” espanyola sobre Gibraltar és sagrada i irrenunciable—, m’ha cridat l’atenció l’actuació d’una d’aquestes organitzacions que sembla que ara estan de moda i que tenen per objectiu la defensa —defensa davant què?— de la “nació” espanyola. Estic parlant de la fundació DENAES.

En protesta contra la visita del ministre Miguel Ángel Moratinos a Gibraltar, una dotzena de valents defensors de la “nació” espanyola, membres d’aquesta fundació, s’han apropat fins la frontera amb el Penyal per tal de desplegar una pancarta i llegir un manifest. La pancarta resava literalment “¡¡Por la dignidad de España!!! No tiremos por la borda III siglos de firmeza” i el manifest incloïa perles com “la tierra española de Gibraltar fue literalmente robada por Gran Bretaña” o “la nación española nunca estará completa mientras esta tierra gibraltareña siga en manos ilegales“. Em limitaré a analitzar breument aquests dos fragments, perquè si ens posàrem a revisar el text complet —ací el teniu—, no acabaríem.

La primera afirmació, que assegura que “la terra espanyola de Gibraltar” va ser “robada” pels britànics, no deixa de ser una fal·làcia bastant barroera: ni la “terra” era espanyola, ni va ser “robada” pels britànics. En sentit polític, la terra del Penyal no era espanyola, sinó més bé castellana, perquè Espanya com a estat-nació no existia encara i Gibraltar pertanyia a la Corona de Castella. En sentit geogràfic, en canvi, la terra sí que era espanyola —el terme “Espanya” designava la península Ibèrica en la seua totalitat i no només un dels estats que l’ocupaven—, però no més espanyola que la terra peninsular de Portugal, Andorra o França, que sembla no interessar a la fundació. Tampoc fou un “robatori” l’annexió de Gibraltar a la corona britànica, ja que el canvi de mans fou ratificat pel Tractat d’Utrecht, que donà la propietat absoluta del Penyal al monarca britànic i als seus successors “para siempre, y sin excepción ni impedimento alguno”.

El segon extracte del manifest, que afirma que la “nació” espanyola mai estarà completa mentre Gibraltar continue en mans britàniques, m’ha recordat un fragment de la Crítica de la nació pura de J. F. Mira, que ja vaig penjar per ací fa un temps però que ara voldria recordar: “El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia) [ací hauríem d'afegir Gibraltar], ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…”.

Sembla, doncs, que la “nació” espanyola és com un gas —letal?— que necessita ocupar tot l’espai del recipient que el conté. Per sentir-se realitzada i satisfeta necessita beure’s fins a l’última gota de diversitat, varietat, pluralitat que hi haja dins del seu “espai natural-vital”. Ha de ser Una i, com afirma Mira, ha de ser Grande —en tots els àmbits: ha de ser monolingüe, ha de guanyar Eurocopes, ha de formar part del G8, etc.  Necessita ser-ho, ja que si no ho és, s’ofega.

Interessant i reveladora conferència de Juan Carlos Moreno Cabrera, catedràtic de la Universitat Autònoma de Madrid, sobre lingüística i nacionalisme espanyol.

Així sonà la Muixeranga que clogué la manifestació d’ahir a València.

De vegades arribe a plantejar-me si tota aquesta mania que li tinc al PP, i especialment al PP valencià, no serà una mania més bé infundada, basada en afirmacions purament retòriques i sense cap base real, tangible. Em pregunte si la causa d’aquesta meua aversió envers Camps i els seus no me l’hauran provocada les males companyies d’algun d’aquests desqueferats, generalment d’esquerres i nacionalistes, que l’únic que fan és criticar al govern autonòmic. No ho estaran fent tan malament aquests del PP si als valencians ens va millor que a ningú. Gràcies a ells lliguem els gossos amb llonganisses i arreu del món envegen la nostra meravellosa terreta. No és això el que diuen? Aquestes cavil·lacions solen vindre’m al cap aquells dies en què he passat massa temps al sol o en aquelles estones en què, per peresa o avorriment, em deixe manipular per les notícies de Canal 9.

Gràcies als déus, però, d’insolacions en patisc poques i no m’agrada massa que em manipulen. Per tant, puc dir que la major part del temps sóc conscient de les barbaritats que ha comès i comet el govern de Francisco Camps. Però sembla que el meu cas és més aviat rar i poc habitual, ja que més del cinquanta per cent dels valencians i les valencianes no acaben d’adonar-se d’on està el límit entre la realitat i la ficció projectada des del PP.

Aquesta gent sembla que ha estat contagiada d’un virus de procedència desconeguda (o no tant), que els ha deixat en un estat d’estupor molt proper a la hipnosi. No pensen, ni tampoc raonen, i si ho fan no és críticament ni racional. No veuen res més enllà de la cortina de fum que els han posat davant dels nassos, les ombres projectades al fons de la caverna platònica. Es queden en això, no són capaços d’endinsar-se en la boira i veure què hi ha al darrere, quina és la realitat. La visita del Papa, l’America’s Cup, la Fórmula 1, la Volvo Ocean Race, el Màster de golf, tot això forma part del núvol que empren Camps i companyia d’escut, de defensa, per després cometre les més descarades barbaritats. En aquests esdeveniments faraònics i eminentment propagandístics s’escuden a l’hora de deixar a les universitats sense un ral, de maltractar l’educació i la sanitat públiques, de desprestigiar les institucions, de marginar la nostra cultura i llengua pròpies, en definitiva, a l’hora de destrossar el País Valencià de nord a sud i en tots els aspectes imaginables.

Tots aquests disbarats són un fet, però, no ens hem de passar la vida lamentant-nos de les penes que ens han portat els senyors aquests del PP. No. Cal pensar en clau positiva: és evident que Camps no farà res per nosaltres, aleshores, haurem de ser nosaltres els que fem alguna cosa. Hem de treballar pel País que ells ens neguen. Des de tots els àmbits, cadascú fent allò que li siga possible, per poc que siga. Formar part o col·laborar amb associacions, ajudar a la normalització i divulgació del valencià, participar en activitats culturals, fer política, qualsevol cosa és vàlida si es fa en clau valenciana. Segurament si ens movem entre tots com, de fet, ja hi ha molta gent que està fent, a poc a poc aconseguirem dissipar la cortina de fum que ens han imposat i que ens ofega.

Aprofitant que avui és 9 d’octubre i que es compleixen 770 anys de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València el 1238, ací deixe aquesta reflexió.