Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Aquest migdia, mentre tornava cap al pis, he decidit passar a comprar-me un kebab per dinar ràpidament i tornar al poble el més prompte possible. Reproduiré ací íntegrament la curiosa conversa que he tingut (en castellà, per cert) amb el venedor de kebabs:
Venedor: Hola! Què volies?
Blai: Hola, voldria un döner kebab gran per emportar.
V: Molt bé, ara mateix te’l prepare [i s’ha posat a tallar la carn]. Tu eres d’ací, de València?
B: No, no sóc d’ací però visc ací.
V: Ah, i [atenció!!] a qui votaràs en les eleccions? A Zapatero o a Rajoy?
B: Ehms, doncs a cap dels dos.
V: [Fent cara de sorpresa]. A cap dels dos? Bé, a mi m’agrada Rajoy.
B: Rajoy? Per què?
V: Per què Rajoy pensa en els espanyols, en la gent d’ací. En canvi Zapatero pensa en els espanyols, però també en la gent que ve [?].
B: Ja, però Rajoy no vol deixar entrar a més immigrants, això et sembla bé?
V: No, és veritat. Zapatero tampoc està mal, és més jove i més llest [!] que Rajoy.
B: He he he, sí, més jove sí. Tu d’on eres, de l’Índia?
V: Sí, de l’Índia.
B: I quant de temps portes ací?
V: Porte 2 anys i uns mesos. L’espanyol vaig aprenent-lo poc a poc.
B: Molt bé [la veritat és que el castellà el parlava bastant bé]. Però saps alguna cosa de valencià?
V: Valencià? Ah sí! Hi ha alguna gent que el parla, no? Em costa entendre’l. Potser més avant… Per cert, ací abans la gent era més pobra que ara, no? Fins i tot emigraven, no?
B: Bé, sí, molta gent se n’anà a Alemanya, França… Però tot ha canviat bastant en els últims anys.
V: Clar. I quan es sabrà qui ha guanyat les eleccions?
B: Això depén, però segurament serà el dia 9 prou tard.
V: Molt bé, moltes gràcies [aleshores m’ha donat el kebab, li l’he pagat i he eixit del bar].
Quan m’ha preguntat per la meua intenció de vot m’he quedat de pedra. Mai haguera pensat que algun dia parlaria de política amb un indi. L’home semblava interessat pel tema, supose que abans d’anar a votar voldrà saber què pensem els d’ací sobre els nostres propis polítics (potser vol saber què votaria una persona autòctona de bona veritat per poder imitar-la i sentir-se més d’ací). M’ha cridat l’atenció això que ha dit de «Rajoy pensa en els espanyols i Zapatero en els espanyols i en els que venen de fora» i m’ha fet gràcia allò de «Zapatero és més llest que Rajoy». Supose que si tots els immigrants estigueren tan interessats com aquest en la nostra societat, no hi hauria massa problemes d’integració.
Ah, per cert, el kebab estava boníssim.

PS: Després d’escriure l’article he recordat (amnèsic de mi) que per votar cal tenir la «nacionalitat» espanyola, per tant, no crec que l’amable venedor de kebabs puga fer-ho.

Compartir

Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Compartir

«E nos que erem en Ualencia uench nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grecia quey, hauia, e dixeren nos de part del gran Cha qui era Rey dels tartres, que ell hauia cor e uolentat dajudar nos, e que uenguessem a Alayas o en altre loch, e que ell exiria a nos, e per sa terra trobariem ço que mester hauriem, e aixi poriem ab ells ensemps conquerir lo Sepulcre: e deya que ell nos bastaria de geyns, ens bastaria de conduyt: e dix nos laltre missatge de Palialogo emperador dels grechs que ell nos enuiaria per mar conduyt.»

He elegit aquest el paràgraf 482 del Llibre dels Fets per unir-me a la proposta a causa de la singularitat del seu contingut. En ell podem llegir com, estant el rei Jaume a València cap a la fi del 1268 o principis del 1269, rebé un missatge del gran khan, rei dels tàrtars. Aquest i l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg li oferien la seua ajuda per iniciar una croada conjunta contra els turcs de Terra Santa i alliberar el Sant Sepulcre.
El projecte tirà endavant i el 4 de setembre del 1269 un estol de més de 30 naus i més de 2.500 homes (almogàvers, hospitalers i templers inclosos) salparen del port de Barcelona. La croada, però, fou un fracàs total, ja que una tempesta malmeté i dispersà la flota, obligant la galera reial a tornar a terra. Finalment, de totes les naus que havien iniciat l’empresa, només onze, dirigides per Ferran Sanxís de Castre i Pere Ferrandis, fills naturals del Conqueridor, aconseguiren arribar a Sant Joan d’Acre.
Així doncs, queda commemorat per la meua banda el vuité centenari del naixement de Jaume I, rei d’Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller.

PS: Despús-ahir al matí, en acabar les classes, vaig passar per la llibreria 3i4 i em vaig fer amb un exemplar del llibre El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda d’Antoni Furió.

Compartir

Visca el País Valencià!

Compartir

Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una carta del rector de la Universitat de València en la qual em donava la benvinguda a l’Estudi General. La carta no tenia res d’especial, era una típica carta de benvinguda, d’aquestes que s’envien per quedar bé, però em cridà l’atenció una part del contingut de la missiva.
En un dels tres paràgrafs de l’epístola, el Rector em recomanava demanar la docència en valencià a l’hora de matricular-me, literalment deia: “A més, vull animar-te també perquè quan et matricules demanes la docència en valencià i tries els grups que s’oferten en aquesta llengua en les diferents assignatures de la teua carrera. Tant en el fullet adjunt, com en el sobre de matrícula ho trobaràs tota la informació necessària. Això, a més d’adquirir els coneixements propis de la teua titulació, et permetrà perfeccionar aquesta llengua i tenir un bon domini del llenguatge de la teua especialitat…“. La veritat és que, en un principi, m’alegrà bastant veure que anava a entrar a formar part d’un organisme preocupat per la salut del valencià, però després em vaig adonar que alguna cosa fallava si jo havia rebut la carta a l’agost, un més després d’haver fet la matrícula. Per tant, de què servia que el Rector em recomanara fer la matrícula en valencià si ja havia passat el termini de matrícula? Bé, per sort, jo ja havia marcat la casella de docència en valencià el dia de la matrícula, i pensava que ho tindrien en compte. Aquesta setmana he pogut comprovar que no és així del tot.
Ahir vaig decidir donar un cop d’ull a l’Aula Virtual de la web de la Universitat de València, així que vaig introduir les dades d’usuari que em donaren en matricular-me i vaig entrar a escodrinyar. La sorpresa fou bastant desagradable quan vaig veure que de totes les assignatures que faré l’any vinent sols una serà en valencià (Introducció a la Filologia Clàssica Llatina que, per cert és una optativa que no tindré fins al segon semestre). Açò quina hipocresia és? Però no em recomanaven demanar la docència en valencià? Jo la vaig demanar, però, on està?
No demane l’abolició de la llibertat de càtedra, ni molt menys, però no crec que una universitat com la UV no siga capaç de trobar els professors suficients per a poder oferir una titulació com Filologia Clàssica en valencià i castellà (o sols en valencià, que per això estem al País Valencià). Tan difícil és? O no interessa? Almenys podrien haver-me avisat abans, perquè en els fulls que em van donar per planificar-me la matrícula apareixien algunes classes més en valencià. Però bé, el problema és que aquest no és, ni ha estat, l’únic cas d’agressió lingüística que hem patit els valencians. Sols espere que em permeten fer els exàmens en valencià i que entenguen el meu llatí amb accent de la Marina.

PS: Com segurament haureu notat (si no és així, passeu per l’oculista), he canviat la capçalera del blog, donant-li un toc més clàssic ara que s’apropa l’inici del curs universitari. La capçalera és un fragment de d’aquesta foto de ** Maurice ** amb llicència de Creative Commons. Espere que vos agrade.

Compartir

«O ens recobrem en la nostra unitat, o serem destruïts com a poble. O ara, o mai.»
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922 - 1992)

Compartir

300 anys després s’ha repetit la desfeta d’Almansa, ara però, a les urnes. És hora de reflexionar, però no hem de donar-nos per vençuts, si hem resistit tres segles, podrem resistir quatre anys més, o vuit, o els que calguen.

Continuarem lluitant.

Compartir