Com demà és Sant Vicent màrtir, els alumnes de filologia de la UV tenim un parell de dies de festa. Aprofitant aquest pont i per desconnectar un poc dels exàmens que s’acosten, despús-ahir dissabte, vaig anar a Alacant a gaudir de la meua afició marinera.
Amb el meu oncle, eixírem a navegar en el seu xicotet veler i, com quasi sempre, posàrem rumb a Tabarca. Després d’unes quantes hores de travessia i a pesar que el vent no ens acompanyava, aconseguírem arribar a l’illa (a motor, això sí) i atracar-hi. Després de donar una volta per Tabarca i dinar en un dels restaurants de l’illa, tornàrem a bord i posàrem rumb a Alacant. Aquesta vegada hissàrem l’espinàquer per intentar aprofitar el poc vent que bufava, arribant a aconseguir la miserable velocitat de 2,3 nusos. Però com Èol no ens era favorable, arriàrem el velam i engegàrem el motor, fins que, quan el sol es ponia, entràrem al port d’Alacant.
Cada vegada que vaig a navegar amb el veler del meu oncle m’agrada més tot eixe món. Sentir el vent inflant les veles, escoltar el soroll de la proa fenent l’aigua, balancejar-se al ritme de les onades. Tot això no té preu.
I d’on em ve aquesta afició? Doncs no ho sé. Com ja vaig comentar en un altre post, de menut m’agradava d’allò més anar al port de Dénia a veure els vaixells, però amb els anys vaig anar perdent el contacte amb la mar, fins que fa uns anys vaig conèixer l’obra de Patrick O’Brian. Aquest magnífic escriptor i la seua sèrie de novel·les sobre les aventures del capità Jack Aubrey i el cirurgià Stephen Maturin, i la vida en la Marina Reial Britànica dels segles XVIII i XIX, em despertaren de nou la vena marinera.
Des d’aleshores, sempre que puc, faig una escapada a Alacant per navegar amb el meu oncle o devore amb avidesa les pàgines dels llibres d’O'Brian.

Compartir

Passada ja la Copa de l’Amèrica (America’s Cup en anglés) és hora d’aportar la meua reflexió al debat que s’alçà, ja fa bastant temps, al voltant d’aquesta singular competició.
Des que era menut, he sentit sempre una forta atracció per tot allò relacionat amb els vaixells i el món nàutic. Allò que més m’agradava d’aquest món era veure navegar els velers, que sempre m’han atret més que els vaixells a motor. Aquesta afició per la vela no l’he perduda amb els anys, és més, crec que ha anat augmentant gradualment, gràcies principalment a dos factors. El primer és el fet que fa uns quatre anys vaig descobrir la sèrie de novel·les de l’escriptor anglés Patrick O’Brian sobre l’Armada reial britànica dels segles XVIII i XIX, que m’encisà i a hores d’ara encara no he acabat de llegir (la sèrie consta de més de vint llibres). El fet que un dels meus oncles té un veler, amb el qual he anat a navegar algunes vegades en aquests últims anys, aprenent així a manejar un vaixell de vela, és el segon factor. Per tot açò, pel fet que sóc un aficionat a la vela, no tinc res en contra de la Copa de l’Amèrica, és més, fins i tot m’agrada veure algunes de les regates (encara que tampoc penseu que hi estic enganxat, ja que m’agraden més els antics velers dels segles XVII, XVIII i XIX que els actuals).
El problema ve amb com s’ha gestionat la 32ª edició d’aquesta competició i sobretot amb on s’ha gestionat. Als valencians, sense saber ben bé com, ens van endossar tot el merder de l’America’s, i tot açò sense preguntar-nos si ho volíem o no. Els “nostres molt il·lustres governants” van veure l’oportunitat continuar amb la seua política de faraonisme destrellatat, i no la van desaprofitar. Es van vestir amb el Nemes, van agafar els ceptres Nejej i Heka, i iniciaren la planificació de la nova meravella del seu tan odiat estimat Levante español (des de quan som un vent al País Valencià senyors?). Desgraciadament, aquest projecte no fou la seva tomba, com passava a l’Egipte faraònic, i en el futur a més de vaixells també ens portaran bòlids que recorreran els carrers de la tan maltractada València. I preferiren fer tot açò abans d’eradicar les esperes als hospitals públics, abans d’acabar amb els barracons i els abusos urbanístics, abans de millorar els transports del País València i llevar-nos els peatges. En comptes de governar, preferiren aparentar. Aquest és el verdader problema de l’America’s Cup i, pel que sembla, que això és el que vol el poble. La plebs l’únic que vol és pa i circ. Nihil novum sub valentino sole.

Compartir

Després d’acabar la seva missió amb el Leopard, el capità Jack Aubrey rep l’ordre de tornar immediatament a Anglaterra per posar-se al timó de la Acasta, la fragata més ràpida i millor armada de la flota britànica. Fent cas a les ordres, Aubrey i el seu inseparable amic, el naturalista i espia Stephen Maturin, es dirigeixen, a bord de La Flèche cap a casa. Durant el viatge, esclata la guerra de 1812 entre Gran Bretanya i els Estats Units, açò farà que el viatge, suposadament tranquil i fàcil, es transforme en una perillosa travessia plena d’amenaces i accions violentes.
La tornada a casa els portarà als Estats Units, on seran retinguts com a presoners de guerra, i on Maturin haurà de fer servir totes les seves habilitats com a espia per traure’ls d’allí.
En Episodis d’una guerra, el sisé llibre de la saga d’O'Brian, veurem com actuaven els espies al segle XIX, i descobrirem algunes de les seves arts. Al mateix temps coneixerem les relacions entre la Gran Bretanya i els Estats Units 36 anys després de la independència d’aquest últim.
El llibre està editat en castellà per Edhasa.

[Com segurament haureu pogut observar (o, millor dit, escoltar) he afegit un reproductor de música al blog. En aquest reproductor posaré algunes cançons que m’agraden i que habitualment escolte mentre escric els articles d’Hic et nunc]

Compartir

L’any 2003 vaig veure Master and Commander: Al otro lado del mundo, no havia anat al cine a veure, i la vaig veure a casa. Des de menut, sempre m’havien atret els vaixells i tot allò relacionat amb ells, i la pel·lícula va fer que se’m despertés la aquesta vena marinera. Em va encantar el film, i vaig decidir llegir el llibre en el qual estava basada la pel·lícula; i així vaig descobrir la meravellosa sèrie de Aubrey-Maturin de Patrick O’Brian.
Illa Desolació és el cinquè llibre de la sèrie (la qual ens conta les aventures de Jack Aubrey, capità de navili a l’Armada britànica durant les guerres napoleòniques, i Stephen Maturin, cirurgià, naturalista, espia i amic de Jack). Aquesta vegada, Jack i Stephen són enviats, a bord del Leopard (un navili de quarta classe), a rescatar el governador Blight, tristament famós pel motí de la Bounty. Jack i Stephen es dirigeixen a Austràlia amb les bodegues plenes de convictes condemnats a complir els seus càstigs a les colònies. Després de passar un gran nombre de dificultats (epidèmies, batalles, naufragis, tempestes…) el Leopard arriba al seu destí.
El llibre, com tots els de la sèrie, ens mostra meravellosament les condicions de vida en un vaixell de guerra de l’Armada reial britànica als segle XVIII i XIX. A més, podem fer-nos una idea de la societat de la època, així com del que significà la guerra contra Napoleó.
El llibre pot resultar pesat i difícil d’entendre per tots aquells que no estiguen familiaritzats amb els termes navals, però això es pot solucionar (com he fet jo, ja que quan vaig començar a llegir els llibres de la sèrie no sabia diferenciar entre una botavara i un bauprès) amb un altre llibre del mateix autor: Hombres de mar y guerra, la armada en tiempos de Nelson (està editat per edhasa).
La sèrie està editada per edhasa en castellà.

Compartir

Aquest cap de setmana ha estat bastant diferent als meus habituals caps de setmana. Açò es deu a que en aquesta ocasió, en comptes de quedar-me a Pedreguer, com en un cap de setmana habitual, he anat amb uns amics a Alacant. El propòsit d’aquest viatge fou anar a navegar amb el meu oncle, el qual té un veler anomenat “Tunante”.
Sortirem de Pedreguer el divendres, després d’haver sopat unes pizzes. Després d’una tranquil·la hora de viatge, arribarem a Alacant, després d’un petit embolic de carrers.
Un cop allí, després de les presentacions ens dirigirem cap al “Real Club de Regatas de Alicante”, on el meu oncle ens féu de guia i ens mostrà els banys, les dutxes, i tot el que poguérem necessitar mentre estiguérem allí. Després ens dirigirem cap al vaixell, on el meu oncle ens donà algunes instruccions per poder passar la nit allí. Quan s’acabaren les explicacions, el meu oncle ens deixà i se n’anà cap a casa; nosaltres estiguérem una estona acabant-nos d’aclimatar al vaixell, i poc més tard (després d’algunes demostracions d’habilitat musical per part d’un dels ocupants del vaixell) ens gitarem als camarots (cadascú al seu, és clar ).
A les set del mati del dissabte, després d’una nit llarga (no dormirem massa) i calorosa, ens alçarem. Per tal d’acabar-nos de despertar i de treure’ns la suor del damunt anàrem al club de regates (concretament als vestidors de rem) a dutxar-nos. Un cop dutxats tornàrem al vaixell per esperar al meu oncle, el qual arribà cap a les nou i mitja. Esmorzarem, i després d’unes nocions bàsiques sobre el funcionament del veler sortirem del port. Posàrem rumb a Tabarca, i després d’unes lliçons més, aquestes sobre el funcionament de les veles, hissàrem la major, a base d’estirar caps (en un vaixell sols hi ha dos cordes, la de la campana i la del rellotge, la resta són caps). Més endavant hissàrem també la gènova, però a causa del poc vent la guardàrem.
Després d’una estona de navegació tranquil·la i amb motor, durant la qual ens dedicàrem a prendre el sol i a observar la mar, aparegué el vent i poguérem tornar a hissar la gènova, que aquesta vegada s’inflà amb força, apagàrem el motor, i ens posàrem a disposició de sa majestat el vent. Mentrestant, amb les dues veles hissades i amb una velocitat mitjana de cinc o sis nusos (1 nus són aproximadament 1,8 km/h), ens dedicàrem, per torns, a pilotar el vaixell i a fer fotografies, així com a aprendre les diverses parts del vaixell i altres curiositats marineres.
Al voltant de les 13, després d’unes 3 hores de navegació arribàrem a Tabarca. Fondejàrem prop de la platja, rodejats d’altres vaixells, i, abans de dinar, ens tiràrem a l’aigua per refrescar-nos un poc. Nedàrem una estona i després dinàrem.
Després de dinar estiguérem una estona descansant, i al voltant de les tres i mitja iniciàrem la tornada cap a Alacant. Mentre nosaltres estàvem fondejats a Tabarca, el vent havia augmentat la seva intensitat i, com aquest cop ens dirigíem cap al nord sen’s posà en un angle perfecte (el vent venia del nord-est) per a hissar les dues veles i aconseguir una bona velocitat.
Si la anada havia estat tranquil·la, la tornada fou més moguda. La velocitat del vent feu que el vaixell s’escorara uns 30 graus, al mateix temps que augmentaven les onades, una passada!! Després d’unes dues hores de navegació ràpida i entretinguda arribàrem a port, on un mariner ens ajudà a atracar. Després, arranjàrem un poc el vaixell i baixàrem definitivament a terra.
Fou tota una experiència i de segur que repetirem.

Si voleu veure algunes imatges, cliqueu ací.

Compartir