La solució?

Ja ho han comentat altres companys (Vent d Cabylia, A garrot de la llei) però no podia estar-me’n de dir alguna cosa al respecte: Les universitats valencianes estan a punt de fer fallida per culpa de la Generalitat, que els deu 891 milions d’euros. Quasi res porta el diari!
La demagògia pepera és al·lucinant i l’estupidesa dels crèduls votants (i perdoneu-me, però ho havia de dir), encara més. La gent no té en compte els barracons, ni les llargues llistes d’espera de la sanitat, ni la privatització de l’educació; no pensen en els problemes de l’agricultura, ni en el dèficit d’infraestructures, ni en l’especulació desmesurada; no. L’únic que recorden és la visita del Papa, l’America’s Cup, la F1, l’agua para todos… No sé quin serà la següent bogeria que se’ls ocorrerà, quina la propera sorpresa que ens donaran, però de ben segur que serà més grossa.
Sembla increïble, però al País Valencià és real.

Compartir

…301 anys de lluita, 301 anys de resistència…

Compartir

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Compartir

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.

Compartir

Aquesta nit, per fi, la segona temporada.

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Jo al·lucine amb aquests impresentables. Acabe de llegir que la Generalitat Valenciana ha decidit finalment que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship?) s’impartirà en anglés al País Valencià. Coses tan surrealistes com aquesta soles poden passar en aquest País Valencià de color de rosa en què vivim gràcies als senyors de PP.
És increïble que des de la Generalitat es vulga imposar una assignatura en anglés quan es fa ben poc per aconseguir que les classes que haurien de ser íntegrament en valencià es donen completament en la nostra llengua. Si tenen ganes d’augmentar les hores lectives de llengua estrangera, podrien fer també l’assignatura de Religió en anglés (o potser en rus, llatí o suahili, posats a aprendre idiomes).
Bé, serà qüestió de tindre paciència una vegada més i no fer-nos-en la sang amarga, perquè amb els personatges que ens manen hauríem d’estar acostumats (que no conformes) a aquestes bestieses.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Ahir vaig veure el debat però encara no sé per què. I no ho sé pel simple fet que aquell no era el meu debat. El d’anit fou un debat per a sociates i peperos, per a fans incondicionals de Zapatero i de Rajoy. Per a ningú més.
La resta, els que no creiem en cap d’aquestes dues opcions, vam quedar fora d’aquella immensa taula en què segueren els dos candidats i que és una al·legoria més que evident del seu panorama polític ideal, un panorama polític que cada vegada està més a prop i en què sols estaran ells dos, cara a cara, sense ningú més que els destorbe. El bipartidisme avança alhora que l’abstenció creix, car els votats dels partits menuts es desanimen veient com el seu vot no serveix per canviar res. Però açò precisament és el que els grans partits volen, el que els permetrà tornar a una espècie de torn dinàstic en què aniran passant-se el poder de l’un a l’altre.
Al cap i a la fi, entre PSOE i PP les diferències són mínimes i l’objectiu comú: deixar-nos a la resta fora de joc per poder fer la seua. Com s’entén, si no, que els socialistes intenten fer-nos creure que «no es lo mismo» (si, com diuen, és una obvietat, per què remarcar-ho?); o que, en clau valenciana, els dos estiguen d’acord en negar-nos l’aigua del Xúquer, en tallar-nos la TV3, en fer-nos un Estatut vergonyant, en deixar-nos sense el tren Gandia-Dénia, i un llarg etcètera.
Però no hem de deixar-nos enganyar per la seua demagògia barata, pel seu populisme manipulador. Cal que anem a votar conscientment i tenint en compte que PSOE i PP són dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que ha fet ben poc pel País Valencià.

Compartir

Fa uns mesos li arribà al meu oncle una carta en què li deien que anaven a expropiar-li una fanecada (833 m²) d’un bancal que té ell a la partida del Rafalet de Pedreguer. El motiu: l’ampliació de la carretera CV-733, entre Pedreguer i Benidoleig. Pel que es veu, volen convertir la carretera actual, d’uns 6 o 7 metres, en un monstre d’uns 11 metres, recte i sense quasi corbes, amb el pretext d’augmentar-ne la seguretat. Pretext que queda invalidat si tenim en compte que en aquesta carretera no hi ha hagut cap accident ens els últims anys, cosa que podria canviar en fer-la més recta i augmentar la velocitat dels cotxes que per ella circulen. Aquest projecte es suma al d’una exagerada i pràcticament innecessària circumval·lació de la carretera CV-720 per treure-la del nucli urbà de Pedreguer, que comporta l’enderroc d’un grapat casetes de camp.
Aquests, però, són només dos exemples d’un fenomen que s’està donant arreu de la Marina Alta (i supose que també en altres llocs). Amb l’excusa de facilitar la nostra mobilitat i garantir-nos unes bones comunicacions, estan omplint la xicoteta franja que hi ha entre les muntanyes de l’interior de la Marina i la mar de calçades i més calçades.
És increïble, les diferents administracions es gasten el que no està escrit en campanyes de conscienciació en matèria de medi ambient i sostenibilitat, i quan arriba l’hora de la veritat, ells són els primers que se n’obliden i es dediquen a promoure el transport privat (encara que siga de manera indirecta), en detriment del transport públic. En lloc d’alliberar els peatges de l’AP-7, crear una xarxa eficient d’autobusos i portar el tren de via ampla fins a Dénia i d’allí a Alacant, es dediquen a construir mil i una circumval·lacions i variants, convertint el litoral de la Marina en una espècie de formatge gruyère, foradat per incomptables carreteres.
Serà que tenen massa amics en això del ciment i l’asfalt? Ves tu a saber.

Compartir