No està gens malament que el president de la Generalitat es declare compromés amb el valencià i que anuncie la seua voluntat de defensar-lo i dignificar-lo allà on calga, el problema és que aquestes paraules sembla que no acabaran materialitzant-se en fets, com va demostrar ahir mateix el president Fabra. En la roda de premsa posterior a la reunió entre els presidents català, valencià i murcià al voltant de la qüestió del corredor mediterrani, mentre Artur Mas feia les seues declaracions en català, el president Fabra –llevat d’un breu “moltes gràcies, molt bon dia”– les feia en castellà, tota una mostra del seu compromís amb el valencià i del seu concepte de dignificació d’una llengua que, a més de servir-nos de punt de trobada a tots els valencians, com diu que vol Fabra, podria servir-nos també de sinapsi amb catalans i mallorquins i, per què no, amb el món sencer. El problema és que de les paraules als fets hi ha un bon troç i no sembla que ni Fabra ni el seu partit estiguen disposats a recórrer-lo.

El més greu, però, no és que Camps haja de seure a la banqueta dels acusats; el més greu és que, a més, sembla que és culpable d’allò que se li imputa. Si fins ara la tàctica emprada per Camps i el PP havia estat la de prometre una vegada i una altra la innocència del Molt Horonable, ara que aquesta via sembla esgotada (fins i tot alguns companys de partit de Camps l’insten a dir la veritat), des de la direcció nacional del PP –que, convé no oblidar-ho, està a Madrid– comença a plantejar-se la possibilitat que l’imputat en qüestió confesse o, almenys, deixe de negar la seua culpabilitat i pague la multa sol·licitada per la fiscalia.

I és que ara el que importa, almenys per al PP, no és ja si Camps és culpable o innocent, això sembla que ja està bastant clar, sinó que l’important són les conseqüències que pot tindre un judici contra Camps en plena campanya electoral, si són certs els rumors que anuncien un avançament de les eleccions generals a la tardor d’enguany. Així doncs, si Camps confessa i accepta el pagament de la multa no serà perquè de veritat vulga redimir-se, sinó que ho farà simplement per interessos partidistes, és a dir que es comportarà una vegada més com ho ha estat fent des que eixí a la llum el “cas Gürtel” mirant més pels interessos del seu partit i seus propis que pels interessos dels valencians i les valencianes.

1) El senyor José Marí Olano, diputat del PP a les Corts Valencianes, ha afirmat que la sanció sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps, president de la Generalitat, per un delicte de suborn és “desproporcionada, elevadíssima i absurda”. A més, el diputat ha afegit que aquesta petició “es bota la llei a la torera”.

2) El govern de la Generalitat ha tornat a amenaçar Acció Cultural del País Valencià arran de la qüestió de les emissions de TV3 al País Valencià. Ara, el Consell ha modificat la legislació vigent per tal de poder sancionar l’entitat amb 60.000 euros cada quinze dies mentre continuen les emissions.

Com haureu advertit –no costa massa– el que diuen aquestes dues notícies és bastant estrany. D’una banda, un membre del Partit Popular es queixa de l’enormitat de la sanció econòmica sol·licitada al president de la Generalitat per haver acceptat, suposadament, regals de manera il·lícita en l’exercici d’un càrrec públic –i no d’un qualsevol, sinó del més important de l’ordre institucional valencià. De l’altra, el mateix partit de què forma part el senyor Marí, modifica alegrement una llei per tal d’imposar l’enèsima multa a una entitat que l’únic delicte que ha comés és intentar que els valencians tinguem al nostre abast un parell de canals més en la nostra llengua.

No entraré a valorar si, com ha afirmat José Marí, la pena sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps “el condemna a la fam” –tot i que a mi em sembla que el delicte suposadament comés mereix alguna cosa més que una sanció econòmica. Ara bé, el que sí que em pareix, com a mínim, una vergonya és que la Generalitat s’invente lleis amb l’única finalitat d’impedir que els valencians puguem gaudir, ni que siga en un dels àmbits de la nostra vida quotidiana, d’una mínima normalitat lingüística. Això sí que és condemnar-nos als valencians a la fam, encara que siga d’un altre tipus.

Aquesta mena d’“autoimbuïció” d’autoritat científica és la que, entre d’altres coses, ha portat a molta gent a desoir el consens i la postura de la ciència filològica i a negar –i, a més, com si els hi anara la vida– la unitat de la llengua catalana en base a criteris absolutament absurds i irracionals. I tot açò el que ha provocat és que, per exemple, en un tríptic d’associació a la cooperativa Consum aparega la possibilitat de rebre informació en valencià i en català. El pitjor de tot plegat és que, havent marcat les dues caselles en un acte de reivindicació de la unitat lingüística, resulta que t’envien la informació, com no, en castellà, llengua universal. Fantàstic.

Fa uns mesos, la primavera passada, el diari Avui publicava un article titulat AVE: la ruïna de l’Estat en què precisament s’abordava aquesta qüestió. Habitualment, quan els mitjans de comunicació ens informen que el govern ha decidit posar en marxa les obres d’algun tram de l’alta velocitat o que en algun altre s’ha fet el primer trajecte ens presenten la notícia com si fóra la solució a tots els nostres problemes. Com passa sempre, també en el cas més recent, el de l’AVE Madrid-València, el bombardeig de xifres ha estat aclaparador: que si generarà 136.000 llocs de treball i un volum de negoci de 9.068 milions d’euros, que si afavorirà un notable increment de la productivitat ‒la productivitat de què?‒, que si alliberarà 21.000 milions d’hores de treball anuals, etc. Enlluernats per tots aquests números, difosos a discreció per premsa, ràdio i televisió, no és estrany que ens deixem portar per la brillantor dels zeros i que considerem que l’AVE és la panacea.

Doncs bé, no seré jo qui negarà els possibles beneficis de l’alta velocitat ferroviària, clar que no, però em sembla que sí que caldria que ens apartàrem un poc de tot aquest soroll informatiu sospitosament uniforme. Si llegim l’article que he esmentat més amunt, podem fer-nos una idea de fins a quin punt les coses no són com se’ns diu que són. L’AVE, segons un dels economistes citats en l’article, “és una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. De fet, ni la línia amb major nombre d’usuaris, la que uneix Madrid i Barcelona, arriba al mínim necessari per cobrir els costos de manteniment. En definitiva, llegiu l’article i ho veureu, el model actual d’alta velocitat és una ruïna absoluta. Evidentment, el que interessa ací no és si un projecte resulta rentable o si de veritat fa falta i és útil per als ciutadans. Allò que importa en realitat és fer-se la foto i barallar-se per qui anirà en quin vagó el dia de la inauguració. I mentrestant, projectes molt més sensats i necessaris com el tren de rodalies Gandia-Dénia-Alacant o el corredor mediterrani continuen en via morta. Mai millor dit.

La important tasca cultural i formativa que realitzen totes aquestes associacions arreu del territori valencià sembla, però, que no és igualment valorada per tothom. Almenys això es desprén de les últimes mesures de caire econòmic aprovades pel govern de Francisco Camps, entre les quals destaca la retallada d’un 55% a les ajudes públiques a les escoles de música per a l’exercici 2010. Així doncs, aquestes passaran dels 4.465.274 euros de l’any passat a uns 2.038.246 enguany. Aquesta rebaixa tan dràstica de les subvencions podria suposar l’acomiadament d’un 70% dels professors i , fins i tot, el tancament del 25% de les escoles existents.

Certament es tracta d’una notícia molt lamentable, però malauradament no deixa de ser un exemple més de la mala gestió econòmica del Consell. No només músics, sinó també bombers, docents, alumnes i persones dependents han hagut de patir les conseqüències de les destrellatades polítiques del PP valencià que prefereix invertir en publicitat –com el conveni de 13 milions d’euros per dos anys amb Air Nostrum per tal que les flotes d’aquesta aerolínia porten el logotip de la palmera– i grans esdeveniments i no en serveis públics de qualitat.

Però com pot ser això?, no vivim en el món de xauxa i lliguem els gossos amb llonganisses?, no té la Generalitat diners per a tot això i molt més? De cap manera, més bé al contrari. El Consell està endeutat fins les celles, tant que fins i tot perilla el pagament als funcionaris de les nòmines del mes de setembre. Ací ens ha portat el PP: a la vora de la fallida, amb uns serveis públics ferits de mort i un govern incapaç i ple d’imputats.  De veritat volem que el PP continue al capdavant d’aquesta orquestra? No ha arribat ja l’hora de canviar de director?

Sí, aquesta és una possible lectura, tot i que jo en preferisc una altra.  En l’escena no hi ha apareixen els quatre valents que van a traure al País Valencià de la crisi –o potser hauríem de dir les crisis?–, sinó quatre hipòcrites que, en comptes de posar-se a treballar de bona veritat pels interessos de tots els valencians, prefereixen muntar numerets com aquest per tal d’intentar conjurar l’ombra de la corrupció i del Gürtel. Camises clares, aire desenfadat, somriures als rostres… com van a ser aquests homes tan naturals uns corruptes? Impossible! Deuen ser els jutges i l’oposició, els altres, que els tenen enveja. Així ho deuen veure molts, però jo ho veig d’una altra manera. El que jo he vist en les imatges que ha publicat la premsa són quatre irresponsables als quals sembla que no els preocupa la situació real del País Valencià. Mentre els ciutadans d’aquest país hem de patir les conseqüències d’una política econòmica inviable, d’una sanitat pública i una educació públiques desbordades i menystingudes, d’una ofensiva institucional contra el valencià i moltes altres calamitats, als quatre dirigents del govern valencià, responsables directes de la situació, sembla que no els preocupa res d’això; tot està perfecte i així ho demostraren el passat 14 d’agost amb tantes rialles i tants colpets a l’esquena.

La hipocresia de Camps i els seus vicepresidents no quedava limitada a l’escenografia i la gestualitat, també en les declaracions poguérem fer un tast d’aquesta visió tan peculiar com esbiaixada de la realitat que tenen els dirigents del PP. Interrogat per la premsa sobre la sentència del Tribunal Constitucional que condemna les Corts Valencianes per les negatives a informar l’oposició sobre el “cas Gürtel”, camps afirmà que el seu és “el govern més transparent d’Espanya i de tota Europa”. Ves per on! Ara resulta que amagar informació a l’oposició per tal d’evitar que aquesta fiscalitze el treball del govern és el signe suprem de la transparència. La ceguesa de Camps i els seus és preocupant com ho demostra el fet que el president considera que el Consell “té tot el compromís i la voluntat per tal de continuar transmetent confiança, força i capacitat per tal d’administrar el present i el futur convençuts que la Comunitat serà la primera en eixir de la crisi”. Aquestes fantasioses declaracions anaren acompanyades també de la preceptiva denúncia que realitzà Camps sobre el suposat menyspreu a què el govern central sotmet al País Valencià, una mostra més del victimisme que esgrimeix el Consell per tal d’amagar la seua incapacitat i manca de voluntat política a l’hora de negociar amb Madrid temes d’importància capital.

Tanmateix, la reunió del Saler no serví només per fer el numeret i amollar quatre disbarats. Sembla que també s’hi prengueren algunes decisions, les quals estigueren a l’alçada de la resta de l’espectacle. Més enllà de tractar temes d’actualitat política, un altre dels motius de la reunió fou la necessitat d’analitzar les previsions per als pressupostos de l’any vinent. Deduïsc que de l’anàlisi d’aquestes previsions s’hauran derivat les últimes operacions de modificació dels pressupostos de la Generalitat, modificacions que suposen, entre d’altres coses, una reducció dràstica de les ajudes a la pesca, l’agricultura i les escoles de música. Tot plegat, potser, podríem considerar-ho acceptable tenint en compte que ens trobem en una situació de crisi econòmica i que, per tant, és moment d’estrényer-se el cinturó. No obstant això, resulta que aquests retalls no són producte tant de la crisi econòmica –que també n’és culpable, evidentment– com de la nefanda gestió econòmica del govern de Francisco Camps, caracteritzada per la destrellatada inversió en grans projectes i saraus diversos –molt cars tots ells, això sí. I per mostra, un botó: totes aquestes retallades, juntament amb les dels fons dedicats a emergències, protecció civil i extinció d’incendis, han estat motivades no per la voluntat d’invertir els diners estalviats en altres necessitats potser més peremptòries o més reclamades pels ciutadans, sinó que responen a la necessitat de fer front a les despeses de la visita de Benet XVI a la ciutat de València l’estiu del 2006.

Memorable, doncs, fou l’entranyable però inquietant escena del Saler, memorables també les poca-soltades que s’hi digueren davant dels mitjans de comunicació i memorables, alhora que catastròfiques, les conseqüències de tot plegat. Sí, memorable, digne de ser recordat, perquè convé no oblidar res de tot açò, convé no oblidar com el PP de Francisco Camps, a base de demagògia i populisme, ha portat el País Valencià a la cua de l’Estat en sanitat, educació i serveis públics, a canvi de situar-lo al capdavant en atur, fracàs escolar, corrupció i vanitats diverses; com s’ha sotmés en tot –el de les caixes d’estalvi és només un cas entre molts– a les directrius dictades des de Madrid sense tindre en compte els interessos del poble valencià; com ha desprestigiat les institucions valencianes fins a límits insospitats fins i tot en temps d’Eduardo Zaplana; i com, malgrat tot aquest desastre, ha aconseguit retindre el vot de la major part de l’electorat valencià. Tot plegat, les fites de Francisco Camps i els seus acòlits, que caldrà recordar per tal d’evitar que es repetisquen en el futur.

Tot i que l’esdeveniment fou cantat pels poetes i celebrat per tota la ciutat, també posà de manifest les diferències existents entre la poderosa noblesa castellana, que ocupà els llocs principals en les celebracions, i la menys potent noblesa valenciana, que fou relegada a un segon terme. Com afirma Joan Fuster a Poetes, moriscos i capellans, els greuges que hagué de patir la ciutat foren múltiples, fins al punt que «les autoritats municipals van ser excloses dels llocs d’honor en la Seu, per a la cerimònia de les bodes».

Però els afronts provocats per la presència de la noblesa castellana al Cap i Casal no acabaren amb la celebració de les noces, sinó que la ciutat hagué de patir-los fins i tot després de la partida dels forasters («lo mejor del Manzanares», segons Lope de Vega), que havien deixat els seus allotjaments en un estat lamentable. Així ho recollí Pere Joan Porcar, beneficiat de la parròquia de Sant Martí, en el seu dietari:

«Dilluns a 10 de maig 1599, entre quatre i cinc hores de la vesprada, entraren en casa de don Jaume Sorell a netejar-li lo pou que los de l’almirant que allí aposentaven i ell també, l’havien embrutat tot de sucietat i bacins. I de la gran pudor, entrà primer un home i se ofegava, i entrà un altre per a ajudar ad aquell i els dos restaren allí morts de la pudor. I casi en totes les cases que estos Grans de castellans han aposentat han fet lo mateix dels pous, i tots los aposientos han emmerdat, i tot ho han derruït i casi fins a tots los panys de les portes han arrancat: esta és la ganància que Sa Majestat nos ha portat a València ab tal bruta gent, i més que l’Hospital General està molt ple de pobra gent perquè totes les quadres a cada part hi ha dos llits, u davant de altre, plens de malalts forasters, lo que no s’ha vist molts anys ha en València.»

Com fa reflexionar Joan Francesc Mira al seu magnífic Jesús Oliver d’Els treballs perduts, els castellans «després n’han fetes moltes més, de rapinyes, però ja eren regulars, permanents i sota empara de la llei i la força instituïda». De ponent…