Hic et nunc

Aquests han estat dies d’omplir caixes i carrejar trastos. Després de tres anys, el curs que ve ens tocarà viure en un altre pis i, per tant, calia buidar el vell i passar-ho tot al nou abans del mes d’agost. Aprofitant el trasllat, he estat remirant alguns dels pocs llibres que tinc a València. És el cas, per exemple, de Comunitats imaginades, de Benedict Anderson. Precisament mentre fullejava aquest fantàstic llibre sobre les causes que menaren al sorgiment dels nacionalismes tal i com els entenem en l’actualitat, m’he trobat amb un fragment que vaig marcar la tardor passada, quan vaig tindre el plaer de llegir-lo.

«En la seua coronació el 1802; Gia Long va denominar el seu regne “Nam Viêt” i va enviar emissaris per a obtenir l’assentiment de Pequín. Tot i així, el Fill del Cel manxú va insistir que fos “Viêt Nam”. La raó d’aquesta inversió és la següent: “Viêt Nam” (o Yüeh-nan, en xinés) significa més o menys “al sud de Viêt (Yüeh)”, un regne conquerit pels han disset segles abans, i que pretesament abraçava les províncies xineses actuals de Guangdong i Guangxi Zhuang, com també la vall del riu Roig. En canvi, el “Nam Yiêt” de Gia Long significava “Viêt/Yüeh del Sud”, en realitat una reivindicació de l’antic regne. Com va dir Alexander Woodside, “en general, el nom de ‘Vietnam’ no era tan apreciat com ara pels governants vietnamites fa un segle, ja que s’havia originat a Pequín. Així doncs, com que és un nom artificial, no el feien servir gaire ni els xinesos ni els vietnamites. Els xinesos s’aferraven a l’ofensiva paraula T’ang de ‘Annam’”.»

Benedict Anderson, Comunitats imaginades, pàg. 183-184.

Quan vaig llegir aquest fragment per primera vegada em resultà ja molt familiar, i d’ací que el marcara al marge. Tot i les remarcables diferències, no podem negar el paral·lelisme amb el cas valencià. També ací, com en el cas del Vietnam, tenim un nom propi, autòcton, el de ‘País Valencià’ i un nom imposat des de fora, en aquest cas no des de Pequín sinó des de Madrid –que en aquest cas ve a ser el mateix, però en castellà–, el de ‘Comunitat Valenciana’. Finalment, en el cas valencià no ens manca tampoc una designació pejorativa, la de ‘Levante’, referència, per cert, també purament relacional com és el cas d’Annam, que significa –si la Wikipedia no m’enganya– ‘Sud Pacificat’. Quines coses…

Digué Rita Barberà fa un parell de setmanes que València seria “referent mundial” pel fet d’acollir la 33a edició de la Copa de l’Amèrica. Bé, s’ha de reconèixer que la dona tenia raó. Els seguidors d’aquesta competició —algú n’aventura el nombre?— probablement hauran estat atents als mitjans especialitzats per saber com s’han desenvolupat les regates i, segurament, alguns fins i tot s’hauran desplaçat fins al Cap i Casal per seguir-la en directe. En això, doncs, Na Rita Barberà no estava equivocada: els aficionats a les veles i els vents hauran parlat de València durant uns dies. I jo ho celebre: de veritat m’alegre que la capital del meu país aculla una competició de —relatiu— renom internacional. Ja em vaig alegrar quan vingué la Fórmula 1 i he tornat a fer-ho ara. Aleshores, direu, quin és el problema? Anem a pams.

Tota la vida m’han dit que hom no pot alhora voltejar les campanes i anar a la processó. No cal ser mol llest per adonar-se’n: a la vida no es pot tindre tot, s’ha d’elegir. I com ens passa a tots i totes quotidianament en les nostres vides, també en política s’ha de triar. En aquest cas, a l’hora de governar el País Valencià el PP ha hagut d’elegir entre fer política de bona veritat, amb fets tangibles que ajuden a millorar la vida quotidiana de la ciutadania o bé practicar una política d’aparador, fent una mica de populisme i demagògia barata en casos de necessitat, col·locant a uns i altres on ha calgut, ocultant la realitat amb l’aparença, i maquillant-ho tot plegat amb algunes mesures necessàries, tot i que en petites dosis i quasi sempre a deshora. En definitiva, han hagut de triar entre ser els líders mundials en vanitat o ser-ho en qualitat de vida. Quina ha estat la decisió presa? Supose que no cal dir-ho: és evident.

Aquesta fou la decisió adoptada per Francisco Camps i Rita Barberà —i, en general, pel PP al País Valencià— quan aterraren a les institucions valencianes, decisió en la qual s’han mantingut ferms. Optaren pels circenses i han oblidat el panem. Mostra d’això són tota una sèrie de grans esdeveniments que em sembla que tots tenim al cap —la Copa de l’Amèrica no és més que un de tants— i que no caldrà enumerar una vegada més. Aquests esdeveniments, com ja he apuntat al principi, no són en cap cas negatius per se, no són cosa del dimoni —lògicament no ho és la visita del papa, però tampoc ho són la resta—, i de ben segur que a ningú de nosaltres li sabria greu que València acollira uns Jocs Olímpics o el que fóra. Clar que no, eixe no és el problema. El problema, com he dit adés, és l’elecció.

El govern valencià del PP ha preferit prioritzar els grans esdeveniments i deixar de banda tota la resta. Ha decidit que els valencians hem de ser els primers del món en competicions esportives —curiosament, totes bastant elitistes— i altres esdeveniments lúdicofestius de caire divers i, en conseqüència, els valencians i les valencianes hem esdevingut els últims, no del món però sí d’Espanya, en tota la resta: últims en qualitat política dels nostres governants i del principal partit de l’oposició, últims en ocupació, últims en educació, en promoció de la cultura… I, això sí, primers en saraus diversos però també en atur entre els joves, en fracàs escolar, en deteriorament de l’entorn, en corrupció, en violència feixista, etcètera.

Així doncs, vivim en un país en què els nostres governants del PP devaluen dia rere dia la qualitat d’aquesta democràcia i fan minvar el respecte que senten els valencians i les valencianes per les institucions amb declaracions del tot desencertades o amb actuacions més que qüestionables. Ens ha tocat patir un PSOE absolutament sucursalista, que no s’interessa pels interessos valencians. Els i les joves del nostre país tenen com més va més dificultats per trobar feina, per trobar un lloc on viure, per formar-se dignament, per moure’s o per accedir a la cultura, en un país d’aturats, d’especulació immobiliària, de baixa o molt baixa qualitat educativa, invertebrat pel que fa als transports públics i de promoció institucional de la incultura —o què és, si no, l’ofensiva de la Generalitat i l’Ajuntament de València contra el barri del Cabanyal o la nul·la difusió del valencià i la cultura autòctona que duu a terme el Consell?

En definitiva, com digué l’alcaldessa de València, hem aconseguit ser líders mundials en algunes coses. Però, és això el que realment volem els valencians i les valencianes? Volem ser els primers en vanitats i en tota la sèrie de despropòsits que he exposat unes línies més amunt? De veres volem ser el referent mundial en atur, en fracàs escolar o en violència feixista? Aquest és el preu que hem de pagar per la Copa de l’Amèrica i per la política berlusconiana de Camps, Rita i companyia. Estem disposats a pagar-lo? Jo ho tinc molt clar: no, de cap manera!

Com molts sabreu, l’any passat es commemorà el 400 aniversari de l’expulsió dels moriscos de terres hispàniques el 1609. Bé, ara ja estem al 2010, però qualsevol dia de qualsevol any és bo per fer memòria i, per tant, ací vos deixe el Millennium del passat dijous 21 de gener, el qual estigué dedicat precisament a la tràgica expulsió.

De tot el programa, molt interessant, em quede potser amb un parell d’afirmacions que cal tindre en compte a l’hora d’encarar la qüestió morisca sense caure en els tòpics i en la idealització. En primer lloc, el fet que l’expulsió (o desterrament com precisa la doctora Bramon) dels moriscos fou una operació (operació que, per cert, mobilitzà una quantitat immensa de recursos: soldats, transports, vaixells, etc.) dirigida i motivada des de dalt, des de la Monarquia i, per tant, des de Castella, i que afectà amb major intensitat a l’antic regne de València (on els moriscos representaven vora un terç de la població).  I, en segon lloc, que la convivència entre moriscos i cristians (i jueus) no fou precisament exemplar, sinó que més aviat estigué farcida de conflictes i tensions.

Mireu, si vos abelleix, el vídeo i, si voleu aprofundir més en el tema, no dubteu a llegir el fantàstic Vida i final dels moriscos valencians de Joan Francesc Mira.

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?

Llegint un manual d’història contemporània d’Espanya suposadament seriós*, en el capítol dedicat a l’economia espanyola de l’època de la Restauració borbònica, em trobe amb el següent fragment: “Por lo demás, también las regiones exportadoras —provincias vascongadas, Cataluña, Comunidad valenciana [sic] o muchos núcleos andaluces de Huelva y Jerez— tuvieron un ritmo de crecimiento económico más fuerte que aquéllos que no se orientaron a la exportación”. Comunidad valenciana? A la fi del segle XIX? Si encara resultarà que la Comunitat ha sigut, és i serà la unidad de destino en lo universal dels habitants de les terres compreses entre el Sénia i el Segura.

———
* JOVER ZAMORA, J. M., GÓMEZ-FERRER, G. i FUSI, J. P., España: sociedad, política y civilización (siglos XIX y XX), Madrid, Debate, 2001.

Aquest proppassat 9 d’octubre vam poder comprovar que en aquest país hi ha una cosa que no acaba d’encaixar. Que una colla de feixistes salvatges i violents impedisquen als militants pacífics d’un partit polític participar en un dels actes oficials de la Diada, i els agredisquen verbalment i física, significa que aquest país nostre, o la seua política, no acaba de ser, diguem-ne, “normal”. I no ho és únicament perquè els violents actuen impunement, sense cap resposta policial, sinó també per tot allò que ha portat una part del valencians a odiar profundament una altra, fins al punt d’arribar a l’agressió física directa.

Però com hem arribat fins aquest punt? La història és llarga i de sobres coneguda per tothom: la por de la dreta valenciana més reaccionària, hereva del franquisme, a perdre les regnes de la transició democràtica al País Valencià la portà a atiar un aleshores incipient anticatalanisme per tal d’acabar amb el predomini social d’una esquerra que havia fet seus els postul·lats de Joan Fuster. Així s’inicià l’anomenada Batalla de València, marcada per la violència feixista contra el catalanisme i l’esquerra, que tingué com a conseqüència última i més evident l’aprovació d’un estatut d’autonomia de segona, rebaixat des de Madrid, en el qual s’adoptaven la senyera coronada de la ciutat de València i el nom de Comunitat Valenciana com a bandera i nom oficials del País Valencià respectivament.

Tanmateix, la conseqüència més important de la Batalla de València no fou l’adopció d’una determinada bandera o d’un determinat nom per al país, sinó l’aparició d’una important fractura social i política entre els valencians. Amb la desfeta de la UCD i les eleccions autonòmiques del 1983, l’anticatalanisme entrà en la via institucional i abandonà la violència com a mètode per aconseguir els seus objectius polítics. Tot i això, la llavor sembrada durant la Batalla de València havia germinat i l’arbre de l’anticatalanisme havia arrelat amb força entre la societat valenciana, provocant un rebuig visceral a tot allò clarament català o sospitós de ser-ho. Paral·lelament, el catalanisme tendí a distanciar-se d’aquella part de la cultura valenciana que havia estat monopolitzada pel blaverisme. Amb aquesta divisió, el País Valencià (ara Comunitat) quedava indefens front a les pressions de l’espanyolisme, que feia i desfeia a voluntat.

En aquesta mateixa situació ens trobem en l’actualitat: la divisió dels valencians i les valencianes i la seua submissió als partits d’àmbit estatal ha situat el País Valencià a la cua de l’Estat pel que fa a la sanitat, l’educació, l’economia, el finançament, la protecció del territori, les infraestructures, etc. Podríem dir, parlant clar i ras, que PP i PSOE han arruïnat el País Valencià, i açò ha estat possible gràcies a la connivència de la majoria dels valencians. Uns valencians que, manipulats amb els vells fantasmes de l’anticatalanisme, no han estat capaços d’obrir els ulls i d’adonar-se que hi ha vida més enllà del PP i PSOE i que aquesta vida no és, com els han fet creure, el dimoni, sinó l’única alternativa per construir un País Valencià (tinga el nom que tinga) més lliure i més digne.

La culpa, però, no és  només de l’espanyolisme que ha manipulat gran part de la societat valenciana, ni d’aquesta societat que s’ha deixat encegar. Part de la responsabilitat recau també en el nacionalisme polític, que no ha sabut difondre el seu missatge de modernització i dignificació del país, eclipsat per la idea dels Països Catalans i de la senyera sense blau. Evidentment, cal reconèixer els intents que ha fet el nacionalisme valencià per arribar a la gent, sobretot tenint en compte que les condicions per fer-ho no han estat gens favorables: és molt difícil que algú t’escolte quan, només per portar la senyera quadribarrada o dir País Valencià, ja se’t considera poc menys que el dimoni emplomat.

Així les coses, sembla que l’única alternativa per al nacionalisme polític valencià (i, per tant, l’única opció per al País Valencià) és baixar al carrer, mesclar-se amb la gent, i trobar la manera de fer arribar el seu missatge a tota la societat valenciana. La millor manera de fer-ho és eixir de la trinxera, i fer seus tots aquells àmbits i elements culturals als quals es renuncià per la pressió del blaverisme: cal recuperar el país. Tant el valencianisme polític com la resta de la societat valenciana han de deixar de donar-se l’esquena, han d’encaixar les mans i han de normalitzar la política d’aquest país: es tracta de tancar la ferida per tal de bastir plegats un País Valencià més país i més valencià. És l’única manera.

Arran d’un interessant comentari de Josep Lluís a l’article anterior sobre la qüestió gibraltarenya m’ha acabat de madurar una reflexió que vaig concebre vagament l’altre dia mentre escrivia el post i que no vaig incloure en l’article per no allargar-lo més i perquè pensava que el tema se’n mereixia un de propi, que és aquest. La temàtica, bàsicament la mateixa: Gibraltar, Espanya, el nacionalisme, la sobirania, tot plegat enllaçat amb el cas valencià. Anem allà.

Efectivament, allò que importa en qualsevol conflicte de sobirania o nacionalitat és la voluntat dels afectats. El quid de la qüestió no és si un estat veí o una autoritat forana reclamen la sobirania i el control sobre un territori determinat; allò que realment  importa és si els habitants d’eixe territori accepten aquesta autoritat, si n’accepten una altra o si en prefereixen una de pròpia. D’això se’n diu dret a l’autodeterminació dels pobles: dret a decidir què es vol ser.

Si els gibraltarenys volen continuar formant part del Regne Unit o volen esdevindre un estat independent en major o menor mesura, el govern de Madrid ho haurà d’acceptar. Si els gibraltarenys no volen ser espanyols, Madrid haurà de callar o haurà d’espanyolitzar-los a la força, militarment —«por justo derecho de conquista»?—, cultural o demogràfica —com, per cert, està fent impunement el monarca marroquí Mohammed VI al Sàhara Occidental. Espanya no «es mereix» la sobirania sobre Gibraltar perquè fa quasi tres-cents anys era seua —cosa que, com ja vaig dir en l’anterior article, tampoc està del tot clara—; la sobirania sobre Gibraltar és o hauria de ser dels llanitos i ells han de decidir.

I el mateix passa al País Valencià. La independència o la sobirania no ens la donaran perquè fa més de tres-cents anys existia un estat anomenat Regne de València, amb unes institucions i lleis pròpies, no. De fet, la independència no ens la donaran de cap manera. Ens l’haurem de guanyar treballant: fomentant la llengua, la cultura, la història, però també l’economia, la societat, etcètera. Ens hem de construir el País, amb uns fonaments històrics, sí, però amb eines de futur, perquè no ens el donaran fet i ningú el farà per nosaltres.

En principi volia fer una article llarg i pastós sobre els resultats de les eleccions europees, però com que és abusiva tanta calor, no són hores i tinc el cap en un altre lloc —concretament en l’evolució dels corrents historiogràfics des de l’antiguitat al segle XX—, em limitaré a fer dues observacions que a hores d’ara no se li deuen escapar a ningú amb dos dits de front. Ací van:

1) Davant la crisi, la major part dels votants europeus han preferit refugiar-se en la dreta més rància, en lloc de buscar la resposta al problema en l’esquerra —encara que caldria veure fins a quin punt l’anomenada “esquerra” és de debò esquerrana—. És a dir, que Europa ha decidit posar-li un pedaç a la roda punxada de la bicicleta econòmica, en comptes de canviar-la o de comprar una bicicleta nova de trinca. Ja veurem què fem quan la roda es torne a buidar.

2) Al País Valencià, hem d’estar doblement preocupats, ja que la dreta no només ha aconseguit guanyar vots de la crisi, sinó també de la corrupció, dels abusos sistemàtics i de tota mena (en educació, en urbanisme…), i dels intents de la resta de partits per fer veure a l’electorat que hi ha vida més enllà de Francisco Camps i els seus amiguitos. Uns s’han enfonsat encara més, altres han aconseguit resistir l’embat com han pogut, però el resultat és negatiu de totes maneres.

En definitiva, aquells que han perdut —o que no han guanyat— hauran de veure per què ho han fet  i què han de fer per solucionar-ho, i els vencedors hauran de saber gestionar la victòria. D’ací a 5 anys, més Europa.

Avui m’he enfadat de veritat. Disculpeu el to, però em sembla que ja s’han rigut bastant de mi a la meua cara. Ja està bé de tanta hipocresia, de tanta fal·làcia, de tanta poca vergonya, de tanta prepotència, de tant de fem. Ja està bé de jugar amb tots nosaltres, de tractar-nos com si fórem titelles en les seues mans. Però qui o què s’han pensat que són? Que potser són intocables? Estan per damunt de la resta dels mortals? Tenen dret a amargar-nos la vida? No! Ja n’hi ha prou.

Estic fart que la gentola del Partit Popular faça i desfaça a la seua voluntat, sense cap mirament. Fart que ens prenguen per xiquets de bolquers sense el mínim enteniment. Fart d’homes que titllen de “gilipolles” tots aquells que diuen “gairebé” i “aleshores” i que animen la seua gent a “rematar-los” —a re-matar-los!—, de mafiosos que rellisquen una vegada i una altra de les mans d’una justícia injusta i manipulada, fart de poca-soltes que diuen ser portadors de la Veritat absoluta i neguen qualsevol regal a pesar dels testimonis que ho confirmen; púrria que balafia el potencial d’un País Valencià crèdul i submís que amb gust calla, paga i pateix les seues barrabassades. Fart de tot això i de molt més.

Escrivint el paràgraf anterior m’ha vingut al cap un fragment de la primera Catilinària de Ciceró, aquell que comença amb allò de O tempora, o mores! i que diu més o menys això: “Oh temps, oh costums! El Senat coneix aquests fets [la conjuració de Catilina], el cònsol els veu; i, no obstant, aquest viu. Viu? Però si fins i tot ve al Senat, pren part en les decisions públiques, ens assenyala i ens designa amb els ulls a cadascun de nosaltres per a la mort. En canvi, a nosaltres,  homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si aconseguim escapar als atacs de la seua follia. Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portat a la mort per ordre del cònsol; que contra tu es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps”. Sembla mentida que hagen passat més de 2.000 anys des que s’escrigueren aquestes brillants paraules.

Com Ciceró davant la conspiració de Catilina em sent jo davant els tripijocs de tota aquesta gentalla. Indignat per la seua manca de vergonya i de principis que els porta a “vindre al Senat” malgrat haver-se descobert les seues maquinacions; enutjat perquè els ciutadans —titllats irònicament de “coratjosos” per l’orador— fan els ulls grossos i es limiten a mirar per ells mateixos, sense recriminar als mals polítics les seues faltes, sense mirar pel benestar de la cosa pública; i evidentment, com Ciceró, exasperat perquè encara no ha arribat l’hora que tot el mal que ells han fet a les institucions i a la societat els siga retornat amb escreix.

Existeix però una notable diferència entre la situació de Ciceró i la meua. Farts l’un i l’altre, el romà, com a cònsol, tenia l’oportunitat —que no dubtà en aprofitar— d’acabar amb la situació, fent pública la conjuració i atacant-la amb tot el poder de l’Estat romà. Per contra, jo no puc fer molt més que escriure aquestes quatre ratlles sobre el tema, fer un poc de bona política i preguntar-me  —com feia també Marc Tul·li Ciceró a l’inici de la primera Catilinària— fins quan tota aquesta trepa continuarà abusant de la nostra paciència. Quo usque tandem?

«S’ha de castigar amb la pena de presó de sis mesos a tres anys el qui, sabent que s’ha comés un delicte i sense haver-hi intervingut com a autor o còmplice, hi intervinga amb posterioritat a l’execució, d’alguna de les maneres següents:

1er. Auxiliant els autors o còmplices perquè es beneficien del profit, producte o preu del delicte, sense ànim de lucre propi.

2n. Ocultant, alterant o inutilitzant el cos, els efectes o els instruments d’un delicte, per impedir que es descobrisquen.

3er. Ajudant els presumptes responsables d’un delicte a eludir la investigació de l’autoritat o dels seus agents, o a sostreure’s a la crida i cerca, sempre que es doni alguna de les circumstàncies següents:

a) Que el fet encobert siga constitutiu de traïció, homicidi del rei, de qualsevol dels seus ascendents o descendents, de la reina consort o del consort de la reina, del regent o d’algun membre de la regència, o del príncep hereu de la Corona, genocidi, delicte de lesa humanitat, delicte contra les persones i béns protegits en cas de conflicte armat, rebel·lió, terrorisme o homicidi.

b) Que l’afavoridor haja actuat amb abús de funcions públiques. En aquest cas s’ha d’imposar, a més de la pena de privació de llibertat, la d’inhabilitació especial per a ocupació o càrrec públic per un termini de dos a quatre anys si el delicte encobert és menys greu, i la d’inhabilitació absoluta per un termini de sis a dotze anys si és greu.»

Codi Penal de l’Estat espanyol, capítol III, article 451.