Hic et nunc

Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Compartir

«E nos que erem en Ualencia uench nos Jacme Alarich ab los tartres e altre missatge de Grecia quey, hauia, e dixeren nos de part del gran Cha qui era Rey dels tartres, que ell hauia cor e uolentat dajudar nos, e que uenguessem a Alayas o en altre loch, e que ell exiria a nos, e per sa terra trobariem ço que mester hauriem, e aixi poriem ab ells ensemps conquerir lo Sepulcre: e deya que ell nos bastaria de geyns, ens bastaria de conduyt: e dix nos laltre missatge de Palialogo emperador dels grechs que ell nos enuiaria per mar conduyt.»

He elegit aquest el paràgraf 482 del Llibre dels Fets per unir-me a la proposta a causa de la singularitat del seu contingut. En ell podem llegir com, estant el rei Jaume a València cap a la fi del 1268 o principis del 1269, rebé un missatge del gran khan, rei dels tàrtars. Aquest i l’emperador bizantí Miquel VIII Paleòleg li oferien la seua ajuda per iniciar una croada conjunta contra els turcs de Terra Santa i alliberar el Sant Sepulcre.
El projecte tirà endavant i el 4 de setembre del 1269 un estol de més de 30 naus i més de 2.500 homes (almogàvers, hospitalers i templers inclosos) salparen del port de Barcelona. La croada, però, fou un fracàs total, ja que una tempesta malmeté i dispersà la flota, obligant la galera reial a tornar a terra. Finalment, de totes les naus que havien iniciat l’empresa, només onze, dirigides per Ferran Sanxís de Castre i Pere Ferrandis, fills naturals del Conqueridor, aconseguiren arribar a Sant Joan d’Acre.
Així doncs, queda commemorat per la meua banda el vuité centenari del naixement de Jaume I, rei d’Aragó, de Mallorca i de València, Comte de Barcelona i d’Urgell, i senyor de Montpeller.

PS: Despús-ahir al matí, en acabar les classes, vaig passar per la llibreria 3i4 i em vaig fer amb un exemplar del llibre El rei conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda d’Antoni Furió.

Compartir

Logotip de la campanya pro Meravelles Valencianes

Fa una estona, mentre buscava informació (per curiositat pura i dura) sobre la dilatada història de la ciutat de Llíria, m’he trobat amb una interessant iniciativa.
Si fa quasi un any, des de la New7Wonders Foundation ens proposaven l’elecció de les noves meravelles del món; ara, des del club de viatges Fil-per-randa pretenen que triem les set Meravelles Valencianes. Aquesta vegada, però, les 56 candidates han estat agrupades en 7 categories independents: esdeveniments culturals i patrimoni immaterial, parcs i paratges naturals, conjunts historicoartístics, peces arqueològiques i obres d’art, monuments naturals, monuments arquitectònics històrics, i monuments arquitectònics moderns dels segles XX i XXI. En cadascuna d’aquestes categories hem de triar una meravella, de manera que al final en tindrem set, una de cada àmbit.
La veritat és que em sembla d’allò més encertada la iniciativa, perquè crec que pot servir per fer un poc de publicitat d’alguns monuments valencians (ja siguen naturals, culturals o arquitectònics) que potser no coneixem (en el meu cas, no tenia ni idea de l’existència del curiós pelegrinatge de Les Useres) o que ens caldria tenir més en compte.
Jo ja he votat, què espereu per fer-ho vosaltres?

Compartir

Impressionant el vídeo que m’he trobat pel Youtube. Es tracta de la versió llarga (la que mai arribà a emetre’s) de l’anunci televisiu del disc Benvinguts al Paradís d’Obrint Pas. És genial!

Compartir

El 2007 ens diu adéu i és hora de fer balanç. A nivell internacional aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l’Iraq (i ja van 4 anys!), del problema del Pròxim Orient i d’altres conflictes oblidats (Sàhara Occidental, Darfur…); pel canvi climàtic, que ha revolucionat la nostra forma de veure el futur i ja ha provocat els primers estralls arreu del Món; per l’ampliació de la Unió Europea amb la incorporació de Romania i Bulgària; per la suposada amenaça nuclear iraniana; pel mediàtic segrest de Madeleine; per la revolta pacífica del poble de Birmània, reprimida amb molta duresa per la junta militar que hi governa; per les polèmiques actuacions d’Hugo Chávez; i per moltes altres coses.
En l’àmbit estatal hem viscut pendents de la crispació política, atiada desmesuradament per uns i altres sense miraments i sense treva; de la sentència del judici de l’11-M; dels atacs constants de la Conferència Episcopal Espanyola contra tot allò que els ha resultat incòmode; del retorn a la violència d’ETA; del desinflament de la bombolla immobiliària; del caos a les infraestructures a Catalunya i del consegüent enuig català.
Al País Valencià enguany hem commemorat els 300 anys de la derrota d’Almansa; ens hem quedat sense canvi a la Generalitat; hem acudit, amb la resta de catalanoparlants, a la Fira del Llibre de Frankfurt; hem allotjat la Copa de l’Amèrica (que, sens dubte, ha portat el benestar i la prosperitat a tots els valencians); ens han censurat la TV3…
A més de tot açò, aquest any que deixem enrere ha marcat un abans i un després en la meua vida. A l’estiu, després de ser quinto, vaig fer un viatge per Europa que em resultà tota una experiència i al setembre vaig començar a construir el meu futur amb l’inici de les classes a la Universitat.
Ara, però, és hora de mirar endavant, al 2008. Esperem que aquest any que arriba vaja molt millor que el que deixem enrere. Per a acabar, ací vos deixe un enllaç a les millors fotografies de l’any segons la World Press Photo. Sort a tots, salut i bon any!

Compartir

Aquest matí, a classe de Llengua Grega i la seua Literatura I (sí, curiós lloc), m’he assabentat que ja ha començat el rodatge de King Conqueror, la pel·lícula basada en la vida del rei Jaume I. La notícia m’ha sobtat molt, ja que no sabia que s’estava preparant una producció d’aquestes característiques.
El rodatge, sota la direcció de José Antonio Escrivá, començà el passat dia 19 de novembre a la Ciutat de la Llum d’Alacant i, a pesar que encara no es sap qui farà de Jaume I (hi ha un rumor que diu que l’elegit serà Adrien Brody), sembla que Tim Roth serà l’encarregat d’interpretar a Pere el Catòlic, pare del Conqueridor. La pel·lícula s’estrenarà el 2008, coincidint amb el vuité centenari del naixement del monarca.
Si bé no és la primera vegada que la figura de Jaume I és portada al cinema (Antoni Verdaguer dirigí el 1994 un film en to irònic sobre el rei), aquesta serà una oportunitat d’or per donar a conèixer la figura del rei Jaume. Curiosament, el rodatge ha començat sols vuit dies abans de la presentació de la biografia El rei Conqueridor. Jaume I: entre la història i la llegenda d’Antoni Furió. Sols espere que no facen cap barrabassada històrica ni caiguen en el fàcil anacronisme, ah!, i que doblen la pel·lícula al valencià, perquè un rei Jaume parlant en castellà seria massa per a la carabassa. Vos mantindré informats.

Compartir

Des que estic ací a València m’he aficionat a una sèrie que fan per la Sexta anomenada The Unit. Es tracta d’una sèrie de temàtica bèl·lica sobre una unitat d’elit de l’exèrcit nord-americà que m’ajuda a passar les llargues jornades universitàries de la Capi.
Aquesta vesprada, quan ha començat el capítol d’avui m’he quedat francament sorprés en veure que els protagonistes es trobaven en una missió d’alt risc a la ciutat de València (sí, a la València valenciana!) on havien d’acabar amb la vida d’un terrorista incòmode per al govern espanyol (encara que quan estan a punt de matar-lo, els avisen que el govern espanyol ha decidit negociar amb el terrorista i els ordenen no acabar amb ell). Si l’argument ja resulta a priori bastant esperpèntic, al llarg del capítol la cosa va embrutant-se encara més.
La imatge que tenen als EUA de València, o almenys la imatge que han mostrat en la sèrie, és la d’una ciutat feta a imatge i semblança de les urbs sud-americanes, on la gent parla un castellà amb accent colombià o peruà (del valencià no cal ni parlar-ne) i va vestida al més pur estil mexicà (amb barret de cowboy inclòs). És a dir, en comptes de vindre a gravar a València o de reproduir-la fidelment, els productors de la sèrie han preferit anar a fer-ho a una ciutat llatinoamericana o recrear València de forma un tant curiosa.
Això sí, al capítol d’aquesta vesprada no han faltat ni els guàrdies civils (amb màquina d’escriure inclosa) ni el flamenc, paradigmes absoluts de la societat espanyola arreu del món. Ai!, si Na Rita veiera què pensen els nord-americans de la seua València!

Compartir

Ja està disponible al meu compte de Flickr i a la galeria fotogràfica d’aquest blog una selecció de les fotografies que vaig fer pels pobles de l’interior de la Marina Alta, la Marina Baixa i el Comtat. Ací baix vos en deixe una del Barranc de l’Infern. Espere que vos agraden!

Compartir

Visca el País Valencià!

Compartir

Ara fa un parell de setmanes vaig rebre una carta del rector de la Universitat de València en la qual em donava la benvinguda a l’Estudi General. La carta no tenia res d’especial, era una típica carta de benvinguda, d’aquestes que s’envien per quedar bé, però em cridà l’atenció una part del contingut de la missiva.
En un dels tres paràgrafs de l’epístola, el Rector em recomanava demanar la docència en valencià a l’hora de matricular-me, literalment deia: “A més, vull animar-te també perquè quan et matricules demanes la docència en valencià i tries els grups que s’oferten en aquesta llengua en les diferents assignatures de la teua carrera. Tant en el fullet adjunt, com en el sobre de matrícula ho trobaràs tota la informació necessària. Això, a més d’adquirir els coneixements propis de la teua titulació, et permetrà perfeccionar aquesta llengua i tenir un bon domini del llenguatge de la teua especialitat…“. La veritat és que, en un principi, m’alegrà bastant veure que anava a entrar a formar part d’un organisme preocupat per la salut del valencià, però després em vaig adonar que alguna cosa fallava si jo havia rebut la carta a l’agost, un més després d’haver fet la matrícula. Per tant, de què servia que el Rector em recomanara fer la matrícula en valencià si ja havia passat el termini de matrícula? Bé, per sort, jo ja havia marcat la casella de docència en valencià el dia de la matrícula, i pensava que ho tindrien en compte. Aquesta setmana he pogut comprovar que no és així del tot.
Ahir vaig decidir donar un cop d’ull a l’Aula Virtual de la web de la Universitat de València, així que vaig introduir les dades d’usuari que em donaren en matricular-me i vaig entrar a escodrinyar. La sorpresa fou bastant desagradable quan vaig veure que de totes les assignatures que faré l’any vinent sols una serà en valencià (Introducció a la Filologia Clàssica Llatina que, per cert és una optativa que no tindré fins al segon semestre). Açò quina hipocresia és? Però no em recomanaven demanar la docència en valencià? Jo la vaig demanar, però, on està?
No demane l’abolició de la llibertat de càtedra, ni molt menys, però no crec que una universitat com la UV no siga capaç de trobar els professors suficients per a poder oferir una titulació com Filologia Clàssica en valencià i castellà (o sols en valencià, que per això estem al País Valencià). Tan difícil és? O no interessa? Almenys podrien haver-me avisat abans, perquè en els fulls que em van donar per planificar-me la matrícula apareixien algunes classes més en valencià. Però bé, el problema és que aquest no és, ni ha estat, l’únic cas d’agressió lingüística que hem patit els valencians. Sols espere que em permeten fer els exàmens en valencià i que entenguen el meu llatí amb accent de la Marina.

PS: Com segurament haureu notat (si no és així, passeu per l’oculista), he canviat la capçalera del blog, donant-li un toc més clàssic ara que s’apropa l’inici del curs universitari. La capçalera és un fragment de d’aquesta foto de ** Maurice ** amb llicència de Creative Commons. Espere que vos agrade.

Compartir