Hic et nunc

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro“, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de nacionalitat estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

Les Festes de Pedreguer avancen inevitablement, sense pressa però sense pausa, cap a la seua fi. Tot s’acaba i només ens queden tres dies de disbauxa. No obstant això, el millor de les Festes encara no ha arribat, queda la dolça cirereta del pastís, el magnífic colofó final d’aquests deu dies de festa.

Una part important d’aquesta cirereta que encara ens hem de menjar és el concert d’aquesta nit de La Pulquería. El seu hard-mariachi —així és com defineixen ells mateixos la música que fan— és una interessant i recomanable combinació de sons mexicans —ranxeres, corridos i tot això—, ska, punk, hard rock i molt més, que sorprèn i no deixa indiferent. En definitiva, música que convida a la festa.

Les seues cançons prometen un gran directe, per tant, si la promesa es compleix de ben segur que passarem una gran vetllada. Perquè vos feu una idea de què ens espera aquesta nit,  ací vos en deixe un xicotet tast. Es tracta de la cançó Plata o plomo, enregistrada en directe per al disc Hey, ho, chingón!. Gaudiu-la!

Audio clip: Adobe Flash Player (version 9 or above) is required to play this audio clip. Download the latest version here. You also need to have JavaScript enabled in your browser.

D’ací a aproximadament 9 dies, 1 hora i 50 minuts comencen les Festes de Pedreguer 2009 (ací podeu consultar-ne la programació). Després d’un any esperant-les, ara que han passat els exàmens, per fi tornen a estar ací.

Com ja ve essent habitual, enguany les Festes tornaran a estar dominades amb rotunditat pels bous. Fins a 23 entrades han estat programades (incloent-ne tres de seguides: una de bous negres, una de bous rojos i l’altra de bous blancs), junt amb un bon grapat del soltades de vaques. I és que no debades els de Canal 9 diuen que Pedreguer és “la Pamplona valenciana”. Cágate lorito!

Però no tot seran bous, gràcies als déus. També hi hauran uns quants concerts (destacant sobretot La Gossa Sorda, La Pulquería i Barricada) i moltes més coses (Xavi Castillo, les carrosses, cercaviles, partides de pilota, esmorzars, la volta a peu, les carreres del gall, orquestres, etcètera) per acabar d’arrodonir la festa.

No obstant això, hi hauran dues absències sonades en les Festes d’aquest any: per primera vegada en molt de temps, no hi haurà ni Ral·li Humorístic (una mena de gimcana en la qual calia participar en grups i disfressats) ni campionat de truc.

Esperem, però, que les presències es facen notar més que les absències i que les Festes vagen el millor possible. Com sempre, ja ho sabeu, esteu tots convidats!

Fa un parell de setmanes em van arribar per fi les còpies que havia demanat a l’Arxiu del Regne de València. Com ja vos vaig comentar en una altra entrada, els fulls que vaig demanar que em copiaren fan referència al procés de desfeudalització de Pedreguer al segle XIX, procés que estudià Eduard Frasquet en un article publicat al número 12 de la revista Aguaits amb el títol Revolució burgesa i pervivències feudals: Pedreguer, 1837-1867. Com que el tema resulta francament interessant, he decidit fer un “breu” resum del procés. Som-hi doncs.

A pesar dels nombrosos decrets de supressió del feudalisme promulgats abans i durant el període revolucionari de 1834 a 1843, és un fet que un percentatge considerable dels antics pobles de senyoriu continuaren sotmesos a la fiscalitat senyorial. Entre aquests pobles es trobava Pedreguer, que des de la conquesta catalanoaragonesa al segle XIII havia esta propietat de nombroses famílies —els Carròs, els Roís de Corella, els Anna—, fins anar a parar a mans dels Cervelló. A mitjan segle XIX, Pedreguer és una comunitat dedicada majoritàriament al conreu de la vinya, el blat, l’olivera l’ametller i la morera; amb un casc urbà d’unes 660 cases que acullen uns 2.635 habitants.

El plet senyorial s’inicià el 1837, quan la casa de Cervelló, acollint-se al decret del 26 d’agost del mateix any, intentà acreditar la propietat del senyoriu de Pedreguer. El fiscal del jutjat de Dénia rebutjà la pretensió del comte D. Felipe María Osorio y de la Cueva en considerar que la documentació havia estat presentada fora dels terminis establerts i, sobretot, perquè la documentació aportada no incloïa els títols de propietat. Aquests fets portaren al fiscal a promoure la demanda d’incorporació a la “nació” del senyoriu, segrestant cautelarment una bona part del patrimoni del comte a Pedreguer.

Durant el procés d’incorporació a la “nació”, però, els Cervelló aportaren una còpia del document de compra del senyoriu, establint-se l’origen de la propietat en 1348, quan Pere el Cerimoniós, havent confiscat el patrimoni de Joan Roderic Roís de Corella —condemnat a mort per haver format part del bàndol antimonàrquic durant la guerra de la Unió—, vengué el patrimoni d’aquest al seu conseller i vicealmirall Mateu Mercer. Aquest document, per defectes formals, no fou determinant. Els lletrats dels Cervelló, doncs, per tal de fonamentar els títols presentats, invocaren la cerimònia de presa de possessió del senyoriu del 1816. La revisió de la crònica d’aquest esdeveniment, en no mencionar en cap moment el domini que sobre els vassalls podia exercir el senyor,  posà en dubte les facultats jurisdiccionals dels Cervelló i amb elles la percepció de la renda feudal.

En qüestionar el fiscal del jutjat de Dénia la legalitat del domini jurisdiccional dels Cervelló sobre Pedreguer, els veïns del poble es negaren a continuar pagant els drets feudals. Els més perjudicats d’aquesta decisió foren els hereus del comte de Cervelló, que a la mort d’aquest el 1859, continuaren amb el plet. Aquests al·legaren la dificultat d’aportar els títols originals de propietat perquè l’any 1812 un incendi a la casa pairal dels comtes havia acabat amb l’arxiu familiar. Aquest nou argument era vàlid, ja que el decret del 26 d’agost del 1837 eximia de la presentació dels títols en cas d’haver-los perdut en un accident inevitable com un incendi o un saqueig, sempre que aquest fóra demostrable.

A pesar que la demanda d’incorporació a la “nació” promoguda pel fiscal el 1837 havia rebut el suport del poble de Pedreguer, l’Ajuntament havia decidit iniciar altres accions judicials per tal d’alliberar al poble del domini senyorial. En aquest sentit, els advocats del municipi van recórrer al plet de tempteig, acollint-se a la jurisprudència establida pels fiscals del Consell de Castella el 12 de juny del 1775, on es mencionava la pragmàtica promulgada per Alfons el Magnànim el 8 de maig del 1447, la qual reconeixia el dret de retracte per a tots els territoris alienats del patrimoni reial mitjançant escriptura de venda. No obstant això, aquest mecanisme només permetia la incorporació a la corona i no a la “nació”.

D’altra banda, els advocats de Pedreguer consideraven il·legal la venda de lloc feta el 1348 pel fet que un privilegi atorgat per Pere el Cerimoniós el 1336 i el 1340 impedia alienar qualsevol territori del patrimoni reial sense l’expressa autorització de les Corts de l’època. Aquest argument, però, estava mancat de fonament jurídic, ja que el privilegi només beneficiava uns llocs determinats i els situats “més enllà de Xixona”, entre els quals evidentment no es trobava Pedreguer.

Finalment, el 1862, els hereus del comte de Cervelló, per por a les conseqüències econòmiques que podien derivar-se de l’aparent il·legalitat del domini jurisdiccional, acordaren amb els veïns de Pedreguer la renúncia als drets que posseïen sobre el poble a canvi d’una indemnització de 210.000 reials. Tot i que la incorporació a la “nació” d’un senyoriu suposava la dissolució del feudalisme sense cap mena d’indemnització, els veïns del poble preferiren pactar amb els senyors en comptes d’arriscar-se a una sentència desfavorable.

A pesar de l’acord, el procés judicial continuà encara uns anys més i el 1866 el jutjat de Dénia desestimava la demanda d’incorporació a la “nació” de Pedreguer, confirmant els drets de la casa de Cervelló i els temors dels veïns de Pedreguer. El fiscal va recórrer aquesta sentència davant l’Audiència de València, que el 1867 desestimà  “…la demanda de incorporación propuesta por el promotor fiscal de dicho partido al conde de Cervellón, sin perjuicio de lo convenido por éste con los representantes del pueblo de Pedreguer en veinte y cuatro de enero de mil ochocientos senseta y dos…”. Així, el 1867, trenta anys després de l’inici del plet, el poble de Pedreguer quedava lliure del domini senyorial, en fer-se efectiu l’acord a què havien arribat cinc anys abans els veïns del poble amb els comtes de Cervelló.

Acabem avui el cicle de quatre articles dedicats a la transició de la monarquia alfonsina a la Segona República a Pedreguer parlant de les eleccions municipals del 31 de maig del 1931 [1].

La comissió gestora nomenada pel governador civil el 18 d’aril estigué en el càrrec fins el 31 de maig, quan Pedreguer i la resta de pobles on s’havien presentat protestes contra l’escrutini de les eleccions del 12 d’abril celebraren de nou eleccions. Dels 34 pobles de la Marina Alta, 22 hagueren de repetir els comicis.

A les eleccions del 31 de maig es presentaren pràcticament les mateixes persones que ja ho havien fet en les del 12 d’abril, però sota sigles polítiques diferents, unes amb les de la Dreta Liberal Republicana (a la qual  s’incorporaren molts dels cacics i senyorets de la comarca que fins aleshores s’havien presentat com a monàrquics) i altres amb les d’Aliança Republicana (AR). Del total de vots emesos, 2270 (el 76,5%) foren per la DLR, que aconseguí vuit regidors, i 697 (el 23,49%) per AR, que n’aconseguí quatre. La participació electoral disminuí a un 67% del cens.

Si comparem els regidors elegits en les dues conteses electorals, podem observar que sis dels vuit regidors de la Dreta Liberal Republicana elegits el 31 de maig coincideixen amb els candidats monàrquics elegits el 12 d’abril. La coincidència més cridanera, però, és la següent: l’acta de constitució de l’Ajuntament elegit el 31 de maig ens indica que foren triats alcalde i tinents d’alcalde Juan Puigcerver, José Antonio Costa i Mateo Ribes, respectivament. Curiosament, es tracta de les mateixes persones que havien estat elegides en la sessió constitutiva del 16 d’abril en base als resultats impugnats de les eleccions del 12 d’abril. Així doncs, podem concloure que, malgrat el canvi de règim a nivell estatal que comportà la proclamació de la Segona República, al poble de Pedreguer el poder continuà en les mateixes mans que l’havien posseït en temps de la monarquia alfonsina.

L’Ajuntament elegit el 31 d’abril es mantingué en el poder fins al març del 1936, quan la victòria del Front Popular en les eleccions generals propicià el canvi del govern municipal. Aleshores, el nou consistori convocà eleccions però aquestes no arribaren a celebrar-se, ja que el governador civil les suspengué.

———
[1] En aquest quart i últim article hem emprat BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994, i BALLESTER, T., La segona república a la Marina Alta, Alacant: Institut de cultura “Juan Gil-Albert”, 1997.

Avui toca parlar de les eleccions municipals del 12 d’abril del 1931 i de les conseqüències d’aquestes a Pedreguer [1].

El cens electoral de Pedreguer el 1931 era de 1.424 persones, és a dir, el 30% de la població total. Aquesta quantitat es deu al sufragi censatari vigent, que només permetia el vot als homes majors de 25 anys. D’acord amb la Llei Electoral, cadascun dels electors podia votar quatre dels candidats, essent-ne sis els que havien de ser elegits per cadascun dels dos districtes electorals existents.

El 12 d’abril votaren a Pedreguer 1.061 persones, és a dir, el 22% de la població. La participació respecte al total del cens electoral, doncs, fou del 74,5%. L’abstenció fou del 25,5%, lleugerament per baix de la mitjana comarcal (27%), provincial (38%) i estatal (33%) .

Pel districte primer foren elegits Juan Puigcerver Ribes (260 vots) José Antonio Costa Costa (260 vots), Mateo Ribes Ballester (206 vots), Francisco Noguera Pérez (260 vots), José Barber Ballester (229 vots) i Jaime Pons Martí (229 vots). Pel segon els elegits foren Federico Fornés Riera (240 vots), Estanislao Comes Martí (239), Antonio Fornés Calatayud (239), Enrique Server Server (239) —vés per on, aquest home era el germà d’un dels meus besavis paterns, i té els mateixos cognoms que jo!—, Vicente Tomás Quintana (158) i Pascual Miralles Pons (158) .

El 14 d’abril, dos dies després de les eleccions i com a conseqüència dels resultats de les mateixes, es proclamà la Segona República a l’estat espanyol. A Pedreguer, el canvi de règim es celebrà amb una manifestació, en el curs de la qual es tirà pel balcó de l’ajuntament el retrat d’Alfons XIII.

El nou consistori es constituí el 16 d’abril del 1931, essent elegit alcalde Juan Puigcerver i tinents d’alcalde José Antonio Costa i Mateo Ribes. La constitució, però tingué un caràcter provisional per haver existit protestes contra la validesa de les eleccions. El dia de la constitució el secretari de l’Ajuntament menciona una acta on es feren constar les protestes, però no exposa el caràcter de les mateixes (només diu al respecte, citant una comunicació del president de la Junta Municipal del Cens Electoral: «Habiéndose formulado ciertas protestas contra la validez de las elecciones verificadas el día 12 del actual, protestas que se han hecho constar en el acta del citado escrutinio»). No obstant això, podem pensar que la causa de les protestes hauria estat el caràcter monàrquic dels regidors elegits el 12 d’abril.

Davant d’aquestes protestes, el governador civil Carlos Esplá suspén els membres de l’Ajuntament i, el 18 d’abril, nomena una comissió gestora de tres membres: José M. Peris Pons, Benjamin Giménez Alborch i Gabriel Carrió Costa. Tal i com afirma Ballester, és de suposar que els integrants d’aquesta comissió serien afins al nou règim republicà; almenys un, José M. Peris, membre de la junta provincial d’Aliança Republicana, és segur que ho era. Continuarà.

———
[1] Una vegada més hem emprat BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994. En aquest cas, però, també hem consultat l’acta del plenari de l’Ajuntament de Pedreguer del dia 16/04/1931.

Ara que ja sabem com era el poble de Pedreguer a principis dels anys ’30, passem a parlar dels antecedents del republicanisme al municipi [1].

Amb la caiguda de la dictadura de Primo de Rivera al gener del 1930, es produí un revifament en l’activitat sindical i política municipal. El primer vestigi del republicanisme a Pedreguer el trobem a l’abril del mateix any, amb la presència d’un veí del poble, José M. Peris Pons, en la junta provincial de l’agrupació de partits republicans denominada Aliança Republicana (AR). De la premsa provincial del moment es desprén que aleshores existia ja al municipi un cert moviment de caràcter republicà.

El juny del 1930 s’aprovà el reglament del Centro Republicano de Pedreguer, que tenia per finalitat la “defensa i propagació de les idees republicanes”, i que serà inaugurat al mes següent: “Tiempo ha que un grupo de elementos defensores de la causa republicana luchaban sin descanso para convencer al pueblo de la necesidad de constituir un Centro Republicano. La lucha ha terminado con un grandísimo triunfo, gracias a la perseverancia del viejo republicano federal don José María Peris, presidente y sostén de esta endidad, lo mismo que sus compañeros los señores de la junta directiva, que están recibiendo muchos plácemes alentadores para seguir trabajando en favor de tan justa causa” [2]. Sembla, per tant, que José M. Peris Pons jugà un paper important en el sorgiment del republicanisme al poble.

Aquesta era, doncs, la situació del moviment republicà a Pedreguer abans de les eleccions del 12 d’abril del 1930. Continuarà.

———
[1] En aquest cas ens hem basat també en BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994.

[2] Fragment d’un article d’El Luchador d’Alacant (22/07/1930) recollit per BALLESTER.

Aprofitant que aquests dies de Pasqua he hagut de fer una xicoteta recerca al respecte, he decidit escriure alguna cosa sobre la manera com es produí a Pedreguer la transició de la monarquia d’Alfons XIII a la Segona República. Si no em fallen els càlculs, em sembla que m’eixiran quatre articles. Abans que res, però, ens cal saber com era el poble de Pedreguer aleshores [1].

L’any 1930 Pedreguer comptava amb 4.710 habitants, essent el cinqué poble de la comarca quant a població. Durant el primer terç del segle XX els diferents censos ens mostren un descens poblacional, que es reduí en vora 600 habitants. La causa d’aquesta baixada de la població fou l’emigració, provocada per la mala situació econòmica que vivia aleshores el poble de Pedreguer en particular i la comarca de la Marina Alta en general. L’emigració de la població més jove comportà, a més, un envelliment considerable de la població.

L’economia de Pedreguer tenia la seua base en l’agricultura. De la població activa (el 40,18%), el 82% es dedicava al sector primari, el 4,90% al sector secundari i el 13% al terciari. El sector secundari era gairebé inexistent, i estava representat només per algunes indústries artesanals i de consum local derivades de l’agricultura (en trobem 5 de carros, 4 de capells, 1 de barxes, 1 de mocadors i 1 de teules). Pel que fa al sector terciari, aquest només cobria les necessitats més bàsiques. No obstant això, com a resultat de l’activitat agrícola trobem a Pedreguer algunes sucursals bancàries (almenys des del 1930 el Banc de València, però també la Banca Comes) i diversos agents dedicats a la comercialització i exportació de fruites. L’agricultura estava dedicada majoritàriament al cultiu de la vinya per a fer pansa i de la taronja. En aquest període la primera es trobava en franca decadència,  la qual cosa afavorí l’extensió del regadiu per al cultiu de la taronja. Aquesta extensió fou possible gràcies a l’existència de diverses societats de reg dedicades a l’extracció i distribució d’aigua, essent Pedreguer un dels pobles pioners a la comarca en aquest camp.

A principis de la dècada de 1930, Pedreguer patia un important dèficit d’infraestructures, com ara la falta d’aigua corrent, de clavegueram, d’un llavador públic, i la necessitat d’unes escoles noves. Els diferents ajuntaments van intentar realitzar aquestes millores, però tot quedà en projectes, excepte el llavador públic que es realitzà mercés a una donació privada.

Aquest, a grans trets, serà el Pedreguer que veurà caure la monarquia alfonsina i proclamar-se la II República el 14 d’abril del 1931. Continuarà.

———
[1] Totes les dades ací exposades han estat extretes de BALLESTER, T., La Segona República a Pedreguer. 1931-1939, Pedreguer: Ajuntament de Pedreguer i Institut d’Estudis Comarcals, 1994.

Cada any el 3 de febrer es celebra a Pedreguer, i en altres punts del País Valencià, la festa de sant Blai. Al poble la celebració és ben senzilla: la vespra a la nit es puja el sant a la Capelleta i a l’endemà, el dia de la festa, es fa el porrat, amb paradetes de dàtils, canyamel, bunyols i altres llepolies, i la gent puja a la Capelleta a posar-li un ciri al sant i a tocar la campaneta. Segons la tradició, d’aquesta manera el sant ens lliurarà del mal de gola durant la resta de l’any (sant Blai gloriós, que ens cure la tos).

Lògicament, al virus de la grip, al de Coxsackie o al Streptococcus pyogenes els importa ben poc si jo he tocat la campaneta i li he posat un ciri a sant Blai o no, si em tope amb ells i es donen les condicions necessàries, cauré malalt igual. Això és evident, clar que sí, però no per això deixe d’anar cada any a posar-li el ciri al sant i a tocar la campaneta, igual que  per sant Antoni puge a la Capelleta a veure com es beneeixen els animals i igual que quan vaig ser quinto vaig anar a portar tant el sant Blai com el sant Bonaventura.

Jo no crec en Déu, bàsicament em sembla que la seua existència no té cap sentit fora de la ment humana i de la necessitat de superar la por a la mort (si creiem en Déu i hem estat bons no hem de témer la mort, que bé!). És a dir, pense que qualsevol divinitat (déu o Déu) és una invenció humana, i punt. Els déus grecoromans foren creats a imatge i semblança dels mortals; són uns déus vulgars i volubles, i no deixen de ser humans normals i corrents, però amb superpoders. Totes les seues històries podrien encaixar perfectament en qualsevol dels còmics de Marvel. El Déu dels cristians, en canvi, sembla que se’l van currar més; no només el van dotar de tots els superpoders haguts i per haver (omnipotència, omnipresència, omnisciència), sinó que el van fer molt més enrevessat (Déu és un i tres alhora, està en tot però no acaba d’estar, té i no té forma), i per acabar-ho d’arreglar van afegir allò del lliure albir, una mena de comodí per tal de justificar els patiments de la humanitat i així dir que Déu és tan i tan bo que va preferir donar llibertat als homes, encara que açò pogués provocar que es destruïren entre ells. Sí, serà molt i molt complex (2000 anys de discussió teològica donen per a això i més), però aquesta complexitat no és altra cosa que la mescla de tots els déus clàssics junts amb algun afegit que altre. No deixa de ser una entelèquia.

Encara que no crega en l’existència de Déu, això no m’impedeix participar de tant en tant en actes de caràcter religiós. Ara bé, no participe de la part espiritual de l’esdeveniment (Déu me’n guard!), a mi el que m’interessa és l’aspecte profà d’una determinada festa o d’una determinada tradició. És a dir que no vaig a posar-li ciris a sant Blai perquè crega en ell ni en el seu poder curatiu, sinó perquè m’agrada com es celebra la festa  i m’atrau en tant que tradició. Antropologia cultural amateur? Potser.

L’edifici de la cultura occidental té en la tradició cristina el seu basament principal (la tradició clàssica potser seria el terreny sobre el qual s’alça l’edifici complet) i, per tant, la gran majoria de les nostres tradicions són d’origen religiós, ens agrade o no. En conseqüència, independentment de les nostres creences, no hem de donar l’esquena a tot allò que olga a religió simplement per això, per oldre a religió.

Estrenem avui una nova secció o categoria d’aquest blog amb el títol “Fotos per al record” (originalitat al poder!), en la qual intentaré anar penjant i comentant fotos antigues dels àlbums familiars, ara que per fi m’he decidit a digitalitzar-les. Evidentment, seran fotos curioses o amb algun interés diguem-ne històric, o siga que no espereu fotos de la meua primera comunió (xDD) i coses per l’estil. Ehem, ehem, un poc  de serietat, per favor.

La fira de la Immaculada a Pedreguer durant la postguerra (clica-hi a sobre per ampliar-la)

I ací tenim la primera foto per al record. Es tracta de la fira de Pedreguer, que tenia (i encara té) lloc per la festa de la Immaculada Concepció (el 8 de desembre), tal i com es celebrava en els anys de la postguerra (la foto és dels anys ’40 o principis dels ’50). Com podeu observar, al centre de la plaça major del poble es muntaven una sèrie de paradetes que es cobrien amb tendals i fustes, pels costats de les quals podia circular la gent. A més, a la part inferior central de la fotografia apareix una mena de cadafal sobre el qual es distingeix la banda de música en plena actuació.

Com és evident, la fira de la foto no té res a veure amb l’actual. Llavors no hi havien atraccions, la fira era una espècie de mercat ambulant anual que la gent del poble aprofitava per comprar olles, cassoles i altres atuells i estris més difícils de trobar habitualment al poble (no hem d’oblidar que ens trobem en plena postguerra).

Per acabar i com a curiositat, si vos fixeu en la part superior de la fotografia, podreu veure on s’acabava aleshores el poble i començaven els bancals dels voltants. Bé, pròximament més fotos.