Pam dalt, pam baix així estàvem

Com si d’un dels Land Rover de la Camel Trophy es tractara, aquesta nit la policia local ha hagut de traure el meu C3 (i dic meu perquè jo l’he portat fins allí) d’un clot ple de fang que, misteriosament, ha anat a parar baix de les rodes davanteres del cotxe.
Resulta que després de sopar a Dénia, hem tornat al poble a fer-nos alguna cosa al Quatre i hem hagut de buscar lloc per aparcar. Com que no en trobàvem, m’he decidit a deixar el cotxe en un descampat que sol emprar-se com a pàrquing. I ho he fet amb tanta bona sort, que he anat a clavar el C3 en un senyor clot, que jo pensava que no tenia fang, però sí que en tenia, i tant que en tenia.
He tirat avant, no res; he tirat arrere, no res (bé, sí res, l’he encallat encara més, com a les pel·lícules). Hem intentat empènyer-lo, no res. Hem posat alguns pedres a les rodes, per fer-lo eixir, tampoc. I aleshores (mai estan on han d’estar, excepte avui), ha aparegut la policia local, que ens ha preguntat què passava i si necessitàvem ajuda. Evidentment, els hem dit que sí i han vingut cap allí. Veient que empenyent no eixia, han decidit provar remolcant el meu cotxe amb el seu, però no tenien cap corda. Escodrinyant per allí ens hem trobat una ràfia de plàstic, d’aquestes que s’usen per a lligar els blocs als palets, i hem intentat treure’l amb ella. Però no ha resultat, així que han avisat a un altre policia perquè els portara la corda.
Després d’una bona estona esperant (durant la qual ens han preguntat si érem del poble i què estudiàvem i on), ha arribat la corda i finalment han pogut estirar el cotxe i treure’l del maleït i enfangat clot.
Primera lliçó que hem aprés: No ens hem de fiar dels clots sospitosos de tindre fang, sobretot a l’hora d’aparcar el cotxe. Segona lliçó: Encara queden bons policies (locals, almenys). I tercera lliçó: Si et pregunten què estudies i dius Història, la persona que t’ho ha preguntat sempre té algun cosí, germà o nebot que ha estudiat Història i que no ha aconseguit cap treball relacionat amb la carrera. No falla.

Compartir

Ei, què tal? Occipital? Encara respire, sí, però amb penes i treballs. Les Festes de Pedreguer 2008 ja s’acaben, però encara ens queda l’esprint final. Aquesta vesprada han sigut les carrosses —jo he estat amb uns amics gravant un curt del qual ja tindreu notícies i me les he perdudes— i aquesta nit tenim bous i els Mojinos Escozíos. Demà, l’últim dia, més bous i algun que altre concertet més.
Parlant dels Mojinos, resulta que al calendari de concerts que tenen a la seua web, havien posat que Pedreguer estava a Múrcia —atenció!— i sembla que gràcies als comentaris d’alguns fans que estiuegen per la Marina Alta —visca el turisme!— i d’algun espavilat del terreny ho han rectificat.
Bé, no fugim d’estudi, el dilluns tot haurà de tornar a la normalitat i jo hauré d’anar a València a fer la matrícula per al curs que ve. Ja vos contaré.

Compartir

No ho veig clar… (Blai Server)

Aquest matí he anat amb un parell d’amics al trinquet de pilota valenciana de Pedreguer a veure les partides que, com cada any, s’han organitzat per Festes. Hem passat allí tot el matí, des de les 10h fins a les 13:30h, veient les tres partides que hi havia programades (dos de raspall i una d’escala i corda) i gràcies als déus no hem hagut de lamentar cap pilotada. Com no podia ser d’altra manera, m’he endut la càmera i he fet algunes fotos com la de dalt; la resta les podeu veure fent clic ací.

Compartir

Vistes de Gries im Sellrain (Blai Server)

Anit vaig anar a la plaça a muntar el “palco”, la qual cosa només pot significar que les Festes de Pedreguer estan al caure. I així és.
El divendres comencen les Festes 08, per a mi les primeres després d’haver sigut quinto, que s’allargaran fins al dia 20. Sincerament i sense ofendre a ningú, enguany les Festes seran més bé fluixes, ja que no comptaran amb l’actuació de cap grup de trellat (descomptant, potser, els Mojinos Escozíos i els Reckless Side) i, com sempre, estaran dominades pels bous. No obstant, com que el millor de les Festes és l’ambient, segur que no ens avorrirem.
Una altra cosa que m’agradaria remarcar és el fet que no hi ha cap grup (si m’equivoque, digueu-m’ho) de música en valencià i això no està bé. L’any passat almenys van vindre els Sva-ters, però enguany no res. I jo em pregunte, en lloc de tanta orquestra, de tanta discomòbil i de tant de triunfito, no podrien dedicar almenys una nit en totes les Festes a la música en valencià? No seria més barat? I la gent hi aniria igual, perquè a Festes és igual quin grup toque, mentre hi haja una barra a prop no problemo. Caldria fer alguna cosa al respecte.
I poca cosa més, només dir-vos que si teniu oportunitat de veure el programa de Festes, doneu-li un colp d’ull a la pàgina 101 i veureu que una de les empreses que s’hi anuncien ha emprat aquesta foto que vaig fer l’any passat. Bé, ja ho sabeu, esteu tots convidats a vindre a les Festes.

Compartir

Aquesta vesprada, aprofitant que estic al poble fins dilluns, he anat a la perruqueria i com cada vegada que vaig he passat l’estona escoltant xerrar les dones majors del poble.
Com de costum, han començat parlant de la filla de fulano de tal que es casà l’altre dia, de l’home aquell del Carrer del Sol que es morí ahir, de la basca que està fent aquests dies… I com no podia ser d’altra manera, ja que sembla que és el tema que més els agrada, han acabat parlant de quan elles eren joves —la mitjana d’edat seria d’uns 80 anys aproximadament— i comparant aquells temps amb els actuals.
«Com ha canviat tot» deien, i no els falta gens de raó. La seua generació és una de les que han viscut tots els canvis del segle XX, que no han sigut pocs. Quan van nàixer aquestes dones, Pedreguer no era més que un poble de llauradors, que vivia de la pansa i dels cultius de secà. No hi havia llum elèctrica, els carrers no estaven asfaltats, no hi havia aigua corrent ni clavegueram. Els homes anaven al bancal amb el carro i l’haca, amb les espardenyes d’espart i l’aixada al coll. No hi havien massa medecines, i la gent només eixia de la comarca per anar a la mili, per qüestions puntuals de papers i de metges i en casos extrems per anar-se’n a guanyar-se les garrofes a l’Amèrica.
Tot això que ara ens sembla propi d’un altre món, ho vivia la gent dels nostres pobles fa menys de cinquanta anys enrere. Les noves generacions, nascudes en l’abundància i en l’ara-ho-vull-ara-ho-tinc, no valorem moltes vegades que isca l’aigua de l’aixeta, o que s’encenguen els llums de casa prement un botó. Els meus pares passaven els estius a caseta, però en comptes de banyar-se a la piscina, el que feien era empilar la pansa quan plovia, anar a plegar i descorfar les ametlles, xarcolar el bancal… Jo ja no he empilat pansa, he plegat molt poca ametlla i gairebé no he xarcolat cap bancal, i això és només un exemple de com ha canviat tot en una sola generació.
M’agradaria pensar que hem canviat a millor, i en major o menor mesura crec que així és; però no pel fet d’haver deixat enrere tot això hauríem d’oblidar-ho.

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Fa uns mesos li arribà al meu oncle una carta en què li deien que anaven a expropiar-li una fanecada (833 m²) d’un bancal que té ell a la partida del Rafalet de Pedreguer. El motiu: l’ampliació de la carretera CV-733, entre Pedreguer i Benidoleig. Pel que es veu, volen convertir la carretera actual, d’uns 6 o 7 metres, en un monstre d’uns 11 metres, recte i sense quasi corbes, amb el pretext d’augmentar-ne la seguretat. Pretext que queda invalidat si tenim en compte que en aquesta carretera no hi ha hagut cap accident en els últims anys, cosa que podria canviar en fer-la més recta i augmentar la velocitat dels cotxes que per ella circulen. Aquest projecte es suma al d’una exagerada i pràcticament innecessària circumval·lació de la carretera CV-720 per treure-la del nucli urbà de Pedreguer, que comporta l’enderroc d’un grapat casetes de camp.
Aquests, però, són només dos exemples d’un fenomen que s’està donant arreu de la Marina Alta (i supose que també en altres llocs). Amb l’excusa de facilitar la nostra mobilitat i garantir-nos unes bones comunicacions, estan omplint la xicoteta franja que hi ha entre les muntanyes de l’interior de la Marina i la mar de calçades i més calçades.
És increïble, les diferents administracions es gasten el que no està escrit en campanyes de conscienciació en matèria de medi ambient i sostenibilitat, i quan arriba l’hora de la veritat, ells són els primers que se n’obliden i es dediquen a promoure el transport privat (encara que siga de manera indirecta), en detriment del transport públic. En lloc d’alliberar els peatges de l’AP-7, crear una xarxa eficient d’autobusos i portar el tren de via ampla fins a Dénia i d’allí a Alacant, es dediquen a construir mil i una circumval·lacions i variants, convertint el litoral de la Marina en una espècie de formatge gruyère, foradat per incomptables carreteres.
Serà que tenen massa amics en això del ciment i l’asfalt? Vés tu a saber.

Compartir

La precampanya ja fa temps que ha començat i sembla que, per una vegada, els primers en destapar la caixa de Pandora no han estat els propis partits en lliça (encara que aquests s’han llançat últimament, com sol passar, a prometre i prometre sense mirar pèl), sinó la Conferència Episcopal Espanyola.
Com si haguérem tornat a l’Edat Mitjana, quan l’Església feia i desfeia al seu gust, beneint i maleint regnes i prínceps, ara els bisbes ataquen de nou, intentant recuperar el control d’un ramat que, segons ells, ha perdut el nord i necessita d’un pastor que el torne a portar pel bon camí. Aquesta vegada però, sense els exèrcits medievals i sense la influència internacional d’aleshores, els clergues s’han atrinxerat darrere dels púlpits i s’han dedicat a atacar allò que no els agrada (ara els matrimonis homosexuals, ara l’Educació per a la Ciutadania…).
Però açò no és nou i a Pedreguer ho sabem bé. L’any 2003, a pocs dies per a les eleccions locals i autonòmiques, l’aleshores rector de Pedreguer decidí convertir el sermó de missa en un míting polític i recomanà als votants que s’ho pensaren bé (?) abans de votar, pronunciant algunes paraules contra l’encara alcaldessa de Pedreguer (el capellà deia, entre altres coses, que l’Ajuntament no havia volgut que es donara la subvenció per a la restauració de l’altar major, quan en realitat aquesta no podia donar-se fins a l’inici de les obres, que encara estaven per començar).
Exactament el mateix és el que han fet ara els bisbes de la Conferència Episcopal: dir-los als ciutadans què han de votar i no, com és la seua tasca, dir-los als fidels què han de resar.
No fou Jesucrist qui digué que el seu regne no era d’aquest món? Aleshores?

Article publicat originalment ací.

Compartir

Zaplana + Rouco Varela = Xavi Castillo

Ahir, l’Espai Cultural de Pedreguer acollí la representació de Con la Iglesia hemos topao del magnífic Xavi Castillo.
Hi ha qui diu que quan ja has vist un dels seus espectacles ja els has vist tots. Però si bé és veritat que repeteix la mateixa fórmula i pràcticament els mateixos personatges en la majoria de les seues obres, també ho és el fet que això és el que la gent li demana, perquè ahir més d’un, de dos i tres, eixírem del teatre amb un mal considerable a les barres, de tant riure.

Compartir

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Compartir