Desembre del 1944, la derrota de l’Alemanya nazi és imminent. Hitler es troba aïllat al seu despatx de la Reichskanzlei, decaigut pel negre futur que li espera al seu Reich dels Mil Anys. Els ministres del règim pensen que cal donar un colp d’efecte perquè Hitler recupere els ànims i torne a fer creure el poble alemany en la victòria. Així, Joseph Goebbels idearà un pla per tal de refer Hitler i que aquest puga pronunciar el discurs definitiu que canviarà el rumb de la guerra. Hi haurà, però, un petit problema: l’elegit per tornar-li la capacitat oratòria a Hitler serà el seu antic professor d’interpretació, Adolf Israel Grünbaum. Exacte, un jueu.

Aquest és, a grans trets, l’argument de Mein Führer: Die wirklich wahrste Wahrheit über Adolf Hitler (“El meu Führer: La veritat veritablement més autèntica sobre Adolf Hitler”) del director helvètic Dani Levy. La pel·lícula és, bàsicament, una ridiculització en tota regla de Hitler (un xiquet maltractat per son pare dins el cos d’un dèspota, que es pixa al llit, que ha perdut el carisma i que té problemes d’erecció) i del seu Reich (l’Estat que havia de ser ideal i perfecte, però que acaba essent víctima de la burocràcia, dels seus governants i  del protocol).

És, per tant, una ridiculització del nazisme, però no només això. Dani Levy aconsegueix de manera brillant, mitjançant la comèdia més incisiva (l’humor del film és d’una negror espessa), fer-nos entendre una terrible tragèdia: el nazisme i l’Holocaust. Darrere d’aquest Hitler ridícul que juga amb un petit cuirassat mentre pren un bany, hi ha el Hitler més sinistre, que afirma tranquil·lament que no té res personal contra els jueus sempre que aquests no el destorben o que s’hauria conformat amb enviar-los al desert o a Madagascar (sic).

Aquests tocs puntuals tan dramàtics (el Hitler més funest, la realitat dels jueus i el contrast d’aquesta realitat amb la dels jerarques nazis) sovint no acaben d’encaixar del tot amb el to còmic que impera al llarg del film ([atenció, possible spoiler!] excepte, potser, al final, que és quan un s’adona de tot plegat). Tot i això, no podem negar que Mein Führer és una gran obra de reflexió sobre el nazisme i l’Holocaust, no només per allò que diu (que Hitler, abans que res, era també una persona, amb tot el que això comporta), sinó també per com ho diu: amb un amarg somriure.

Compartir

Com que aquests dies, entre pitos i flautes, no tinc massa temps per actualitzar el blog, ací vos deixe un curtmetratge que vam gravar l’estiu passat i que, no sé per què, no havia penjat ací fins ara. Bé, ací el teniu:

Compartir

Les adaptacions cinematogràfiques de llibres i còmics, ja se sap, per bones que siguen mai acaben de satisfer els fans de l’obra original. En el cas de l’adaptació que ha fet Zack Snyder del còmic Watchmen s’ha dit de tot: que si ha estat un sacrilegi adaptar el còmic, que si és excessivament fidel a l’original, que si és massa enrevessada… Ara bé, l’únic que puc dir jo, sense haver llegit el còmic, és que Watchmen és la millor pel·lícula que he vist al cine últimament. Sens dubte.

Acció i violència en grans dosis, humor del bo, una grandíssima història i una fantàstica realització (bravo per la banda sonora i per tot l’apartat tècnic en general!): bàsicament això és la pel·lícula. Supose que moltes coses del còmic hauran quedat fora del llargmetratge final, que els canvis que s’han fet en la trama seran més o menys discutibles… el que vulguen els fans; però no podran negar que Watchmen és com a mínim una bona pel·lícula.

De moments destacables al film n’hi han molts (les escenes d’acció de Rorschach, el moment del Halleluja de Leonard Cohen, el funeral del Comediant, i bastants més), però per damunt de tots jo em quede amb la seqüència dels crèdits inicials, en la qual, a ritme de The Times They Are a-Changin’ de Bob Dylan, ens presenten els personatges de la pel·lícula i ens situen en el context de la història. Ací vos la deixe perquè la gaudiu.

Compartir

Ara vinc del cine de veure Gomorra, la pel·lícula basada en el llibre homònim de l’escriptor italià Roberto Saviano (amenaçat de mort impunement per la Camorra). I què en puc dir? És increïble que en un país com Itàlia puga acollir en el seu si una realitat tan terrible com aquesta. És increïble, sí, i infinitament trist.

Misèria, por, drogues, deutes, ignorància… el camp de cultiu ideal per a la Camorra, que estén les seues xarxes d’influència per tots els graons de la piràmide social, des de la base (la gent pobra i miserable que no té d’on viure) fins a la part més alta (el poder econòmic i polític). Ningú no en queda al marge.

Els suburbis de Nàpols i de la resta de ciutats de la Campània, són el camp de batalla diari dels clans i les famílies mafioses, que pugnen per aconseguir cada vegada major poder i majors beneficis, a costa dels de sempre. Tràfic de drogues, falsificació de roba d’alta costura, “eliminació” de residus tòxics, especulació urbanística… els negocis de l’empresa més important d’Itàlia abasten tots els àmbits imaginables.

No sé com resoldran els italians el problema de la màfia (ho tenen prou negre, la veritat) si no s’impliquen tots els graons de la piràmide en acabar d’una vegada per totes amb el crim organitzat. Potser aquesta pel·lícula (i, evidentment, el llibre de Saviano) puguen contribuir a aquesta tasca. Chi lo sà…

Compartir

Ahir per la vesprada vaig anar amb els amics al cine i, encara que en principi anava a veure Max Payne, vaig acabar veient Burn after reading (en castellà Quemar después de leer) dels germans Joel i Ethan Coen.

L’argument? Bé, és un poc complicat d’explicar però anem allà: Osbourne Cox (John Malkovich) és un analista de la CIA al qual li comuniquen que ha de canviar de departament. Cox, cabrejat, dimiteix i decideix dedicar-se a escriure les seues memòries i a beure. La seua esposa, que té una aventura amb Harry Pfaffer (George Clooney), un agent federal casat, comença a plantejar-se deixar a Cox per Harry. Mentrestant, en un barri dels afores, Linda Litzke (Frances McDormand), una treballadora del gimnàs Hardbodies, necessita diners per a fer-se la cirurgia plàstica total. Quan, per casualitat, un CD amb fragments de les memòries de Cox, caiga en les seues mans, Linda i el seu company de feina, Chad (Brad Pitt), decidiran aprofitar-se de la situació.

La intel·ligència és relativa, això és el que diu el subtítol de la pel·lícula, i veient-la ens adonem que sí que ho és, i molt. Burn after reading és una pel·lícula d’espies en la qual, a pesar que no hi ha res a espiar, tothom s’entesta en fer-ho. Aquesta obstinació farà que una història aparentment senzilla i simple, acabe complicant-se fins a límits insospitats. I tot per l’estupidesa infinita dels protagonistes.

Pel que fa als actors, chapeau, tots responen de meravella al guió; especialment Brad Pitt, amb un paper molt diferent d’aquells a què ens té acostumats, i George Clooney, al qual li van molt bé aquest tipus de pel·lícules.

El millor de la pel·lícula? Les interpretacions dels actors (les cares, les mirades, els gestos, tot) i les situacions estúpides (especialment la del cotxe amb Cox i Chad i el final, més que brillant). Si teniu ocasió, aneu a veure-la, val la pena.

Compartir

«Si tuvieras el mínimo sentido común dejarías de una puta vez de intentar ser como todos los borregos y sólo vivirías tu vida del modo que te enrolla a ti, capullo mamón.»

Només en una pel·lícula de Kevin Smith com és Clerks II podem trobar frases brillants com aquesta camuflades enmig de minuts i minuts de diàlegs indecents, absurds, intranscendents i friquis a més no poder.

Entre ahir i avui he vist Clerks i Clerks II i he de dir que feia molt de temps que no reia tant amb una pel·lícula (millor dit, amb dues). Per fi ha quedat demostrat que allò de “segones parts mai foren bones” no sempre és cert, ja que les dos són una meravella.

Bé, ja ho sabeu, si teniu ganes de riure una estona amb el poc trellat de Dante, Randal, Jay, Bob i companyia (american people en estat pur) no dubteu en veure-les. Una de dos, o vos encanten o les odieu, no hi ha terme mig.

Compartir

— ¿Qué es eso, Fred?
— El otro día descubrí que soy obispo de Osnabrück. Es increíble lo que uno llega a ser…

Aquestes paraules les he extret de la pel·lícula La follia del rei George. El film ens conta en clau d’humor la depressió que patí Jordi III, rei de la Gran Bretanya, deprés de perdre les colònies nord-americanes el 1783.
Les paraules pertanyen a una escena en què el príncep de Gal·les (futur Jordi IV) li pregunta al seu germà Frederic, duc de York, per la medalla que porta a la mà  i que acaba de traure’s d’una de les butxaques del seu vestit. Potser així, a seques, no faça massa gràcia, però ens serveix d’exemple per a reflexionar sobre el concepte de monarquia i de la gentola que la conforma, així com de tota la colla de llepaculs, cort se’n diu, que s’hi aplega al voltant buscant aconseguir algun favor o benefici.
A la pel·lícula podem veure com ja al segle XVIII la monarquia era un element purament ornamental («Toda la realeza está podrida. Ya quisiéramos la sabiduría de América» diu al film un dels ministres del govern de Sa Magestat) i que, almenys a la Gran Bretanya, el poder estava en mans del Parlament.
La pel·lícula està molt bé i ens pot servir per riure’ns una estona a costa de reis, reines, prínceps, cortesans, i demés xusma.

Compartir

La música nocturna dels carrers de Madrid de Luigi Boccherini, una senzilla però alhora meravellosa peça de música clàssica que vaig descobrir gràcies a la fantàstica pel·lícula Master and Commander: Al otro lado del mundo, la qual acaba amb les màgiques notes que sonen a partir del minut 4:15. Sobren les paraules; simplement gaudiu-la.

Compartir

Corre la dècada dels ‘80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ‘80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!

Compartir

Fa un parell de setmanes vaig veure a la tele el tràiler de Viatge a Darjeeling (The Darjeeling Limited) i de seguida vaig saber que m’agradaria. Dies més tard, orxater la recomanava en el seu blog, amb la qual cosa em vaig acabar de convèncer per anar a veure-la. I aquesta vesprada, per fi, hem pogut anar-hi un company de pis i jo.
Només començar la pel·lícula ja ens han sobtat dues coses: la primera, el magnífic i inesperat curt que obri el film (hi ha qui diu que és millor que la pel·lícula), i la segona, l’idioma, car estàvem veient la pel·lícula en versió original subtitulada quan nosaltres havíem entrat a veure-la en castellà (deu d’haver-hi hagut algun error amb les cintes)! I açò, que hauria pogut convertir-se en un inconvenient, ha esdevingut un potent avantatge i és que ens ha permés copsar molt millor l’essència de la pel·lícula.
Viatge a Darjeeling és una d’aquestes pel·lícules que, a pesar de no tindre l’argument d’una típica comèdia (més aviat es tracta d’una espècie de drama) aconsegueixen arrencar-te un grapat de riallades i fer-te eixir del cine amb un somriure als llavis. El mateix em passà amb Petita Miss Sunshine i la veritat és que, mutatis mutandis, guarden un cert paral·lelisme. Per exemple, en ambdós casos la pel·lícula té lloc durant un viatge. Una altra semblança és el fet que en els dos films els personatges principals tenen lligams familiars i el viatge els serveix per enfortir-los. Altres trets comuns en ambdues cintes són el caràcter tragicòmic que he comentat dalt, l’atractiva fotografia i la brillant banda sonora.
I de què va? Doncs, el film ens conta la història de tres germans que fa un any que no es parlen i que emprenen un viatge en tren (una cosa com el viatge que vaig fer jo aquest estiu, però bastant més accidentat i espiritual) per l’Índia per tal de retrobar-se i tornar a ser els germans que sempre foren.
Sens dubte, vos la recomane.

Compartir