La solució?

Ja ho han comentat altres companys (Vent d Cabylia, A garrot de la llei) però no podia estar-me’n de dir alguna cosa al respecte: Les universitats valencianes estan a punt de fer fallida per culpa de la Generalitat, que els deu 891 milions d’euros. Quasi res porta el diari!
La demagògia pepera és al·lucinant i l’estupidesa dels crèduls votants (i perdoneu-me, però ho havia de dir), encara més. La gent no té en compte els barracons, ni les llargues llistes d’espera de la sanitat, ni la privatització de l’educació; no pensen en els problemes de l’agricultura, ni en el dèficit d’infraestructures, ni en l’especulació desmesurada; no. L’únic que recorden és la visita del Papa, l’America’s Cup, la F1, l’agua para todos… No sé quin serà la següent bogeria que se’ls ocorrerà, quina la propera sorpresa que ens donaran, però de ben segur que serà més grossa.
Sembla increïble, però al País Valencià és real.

Compartir

Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.

Compartir

…301 anys de lluita, 301 anys de resistència…

Compartir

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Compartir

Em preguntava Felip l’altre dia la meua opinió sobre l’exitosa sèrie Roma i, a pesar que ja li vaig contestar la pregunta en un comentari, aprofitaré avui per fer-ne un comentari més extens. La veritat és que, com ja vaig dir, la sèrie està molt bé, però té un bon grapat de defectes (alguns més greus que altres) que s’haurien pogut tenir en compte.
Comencem, doncs, pels encerts. Roma s’allunya bastant de les anteriors sèries i pel·lícules de romans (deixant de banda Jo, Claudi), ja que ens mostra el món romà d’una forma molt més real i menys idealitzada. A més a més, ens dona una bona imatge de la vida en la Roma de l’època, tant des de la perspectiva dels rics patricis com de la dels plebeus més pobres. Finalment, també podríem destacar l’acurada representació de les legions romanes del final de la República i de les seues tàctiques de combat (la recreació de la batalla de Filipos és impressionant).
A pesar d’aquests encerts, alguns errors canten bastant. Caldria destacar especialment el fet que dos dels principals personatges de la sèrie, Cèsar i Ciceró, no acaben d’estar ben caracteritzats. Especialment el segon, el qual, a més de ser bastant més jove del que deuria, és presentat com un pusil·lànime, incapaç de pronunciar cap discurs ni la meitat de brillant dels que pronuncià en realitat (si ja tenien escrits els discursos, hagueren pogut aprofitar-los!); de fet, crec que Ciceró no arriba a pronunciar cap discurs pròpiament dit en tota la sèrie. Una altra caracterització que no m’ha agradat és la de l’Octavi adult, ja que en alguns moments sembla un babau i un inútil, i en altres millor orador que el propi Ciceró.
Pel que fa a l’argument de la sèrie no tinc massa a dir. Si bé és veritat que pot arribar a resultar massa poc creïble (els tripijocs de Pullo i Vorenus són excessius), crec que els creadors de la sèrie han intentat ser fidels a la història, permetent-se, això sí, algunes llicències (evidentment, si hagueren fet la sèrie 100% històrica sols hauria interessat als estudiosos).
En definitiva, Roma, com tot, té virtuts i defectes, i jo vos recomane que si no l’heu vista i teniu ocasió de veure-la, feu-ho, però tingueu els ulls ben oberts.

Compartir

Aquesta nit, per fi, la segona temporada.

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Jo al·lucine amb aquests impresentables. Acabe de llegir que la Generalitat Valenciana ha decidit finalment que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship?) s’impartirà en anglés al País Valencià. Coses tan surrealistes com aquesta soles poden passar en aquest País Valencià de color de rosa en què vivim gràcies als senyors de PP.
És increïble que des de la Generalitat es vulga imposar una assignatura en anglés quan es fa ben poc per aconseguir que les classes que haurien de ser íntegrament en valencià es donen completament en la nostra llengua. Si tenen ganes d’augmentar les hores lectives de llengua estrangera, podrien fer també l’assignatura de Religió en anglés (o potser en rus, llatí o suahili, posats a aprendre idiomes).
Bé, serà qüestió de tindre paciència una vegada més i no fer-nos-en la sang amarga, perquè amb els personatges que ens manen hauríem d’estar acostumats (que no conformes) a aquestes bestieses.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Diuen que avui és dia de reflexió, però, veient com va el món i com han anat les últimes eleccions per aquestes terres, em sembla que és evident que de reflexió (no sols abans de les eleccions, sinó també en general) n’hi ha ben poca. Al cap i a la fi, no interessa que la gent reflexione, i menys quan s’apropen les eleccions, no siga que aquells que ho facen abandonen el ramat i deixen de votar a un dels dos grans partits.
O serà que quan parlen de «dia de reflexió» es refereixen a una altra cosa? Potser volen dir que aquest és el dia en què ens tornem a flexionar (ens re-flexionem) i ens baixem els pantalons perquè l’endemà a les urnes els de sempre ens tornen a fer allò que ja sabeu.
Jo votaré demà per primera vegada, i intentaré fer-ho conscientment, pensant en el futur del País Valencià. El que feu vosaltres és cosa vostra.

Compartir