L’altre dia, per qüestions que ara no venen al cas, em veia obligat a examinar i analitzar la proposta de reforma laboral presentada a principis del mes passat pel govern Zapatero. En poques paraules, vaig arribar a la conclusió que la reforma significa un intent de fer pagar la crisi precisament a aquells que no han tingut res a veure amb la gestació de la crisi. En paraules del senyor Dominique Strauss-Kahn, director de l’FMI, la notable gravetat de la crisi a l’Estat espanyol, provocada per l’especulació immobiliària, hauria de portar els ciutadans de l’Estat a “fer un esforç considerable” per resoldre la situació. Aquest esforç consistiria en acceptar una reforma que suposa un retrocés en les conquestes socials aconseguides fins ara.

Un dels arguments que m’ajudaren a posicionar-me contra la proposta de reforma laboral va ser el següent. Alguns experts asseguren que el sistema públic de pensions espanyol en cap cas està en crisi i que la reforma del sistema de pensions no és res més que un avanç cap a la privatització del sistema. El fet que la pensió rebuda depenga directament de la conjuntura econòmica pot fer augmentar la desconfiança en el sistema i, per tant, abocar els pensionistes a cercar una major seguretat en el sector privat. Aquesta possibilitat resulta encara més preocupant si tenim en compte que els fons privats de pensions han estat objecte de bona part de l’especulació financera que ha provocat la crisi econòmica en què ens trobem.

Curiosament, ahir al matí, el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, recomanava, en una entrevista televisiva, la contractació de plans de pensions privats. De sobte, les suposicions més o menys fundades d’alguns economistes, s’havien materialitzat en una recomanació explícita del ministre de Treball. Vés per on! I quina recomanació! És com si el ministre d’Educació recomanara els ciutadans de matricular els seus fills en centres privats perquè els públics no són prou bons o com si un policia municipal t’aconsellara de contractar-te un segurata perquè ells no tenen prou efectius per vigilar el teu carrer. Lamentable.

Compartir

Digué Rita Barberà fa un parell de setmanes que València seria “referent mundial” pel fet d’acollir la 33a edició de la Copa de l’Amèrica. Bé, s’ha de reconèixer que la dona tenia raó. Els seguidors d’aquesta competició —algú n’aventura el nombre?— probablement hauran estat atents als mitjans especialitzats per saber com s’han desenvolupat les regates i, segurament, alguns fins i tot s’hauran desplaçat fins al Cap i Casal per seguir-la en directe. En això, doncs, Na Rita Barberà no estava equivocada: els aficionats a les veles i els vents hauran parlat de València durant uns dies. I jo ho celebre: de veritat m’alegre que la capital del meu país aculla una competició de —relatiu— renom internacional. Ja em vaig alegrar quan vingué la Fórmula 1 i he tornat a fer-ho ara. Aleshores, direu, quin és el problema? Anem a pams.

Tota la vida m’han dit que hom no pot alhora voltejar les campanes i anar a la processó. No cal ser mol llest per adonar-se’n: a la vida no es pot tindre tot, s’ha d’elegir. I com ens passa a tots i totes quotidianament en les nostres vides, també en política s’ha de triar. En aquest cas, a l’hora de governar el País Valencià el PP ha hagut d’elegir entre fer política de bona veritat, amb fets tangibles que ajuden a millorar la vida quotidiana de la ciutadania o bé practicar una política d’aparador, fent una mica de populisme i demagògia barata en casos de necessitat, col·locant a uns i altres on ha calgut, ocultant la realitat amb l’aparença, i maquillant-ho tot plegat amb algunes mesures necessàries, tot i que en petites dosis i quasi sempre a deshora. En definitiva, han hagut de triar entre ser els líders mundials en vanitat o ser-ho en qualitat de vida. Quina ha estat la decisió presa? Supose que no cal dir-ho: és evident.

Aquesta fou la decisió adoptada per Francisco Camps i Rita Barberà —i, en general, pel PP al País Valencià— quan aterraren a les institucions valencianes, decisió en la qual s’han mantingut ferms. Optaren pels circenses i han oblidat el panem. Mostra d’això són tota una sèrie de grans esdeveniments que em sembla que tots tenim al cap —la Copa de l’Amèrica no és més que un de tants— i que no caldrà enumerar una vegada més. Aquests esdeveniments, com ja he apuntat al principi, no són en cap cas negatius per se, no són cosa del dimoni —lògicament no ho és la visita del papa, però tampoc ho són la resta—, i de ben segur que a ningú de nosaltres li sabria greu que València acollira uns Jocs Olímpics o el que fóra. Clar que no, eixe no és el problema. El problema, com he dit adés, és l’elecció.

El govern valencià del PP ha preferit prioritzar els grans esdeveniments i deixar de banda tota la resta. Ha decidit que els valencians hem de ser els primers del món en competicions esportives —curiosament, totes bastant elitistes— i altres esdeveniments lúdicofestius de caire divers i, en conseqüència, els valencians i les valencianes hem esdevingut els últims, no del món però sí d’Espanya, en tota la resta: últims en qualitat política dels nostres governants i del principal partit de l’oposició, últims en ocupació, últims en educació, en promoció de la cultura… I, això sí, primers en saraus diversos però també en atur entre els joves, en fracàs escolar, en deteriorament de l’entorn, en corrupció, en violència feixista, etcètera.

Així doncs, vivim en un país en què els nostres governants del PP devaluen dia rere dia la qualitat d’aquesta democràcia i fan minvar el respecte que senten els valencians i les valencianes per les institucions amb declaracions del tot desencertades o amb actuacions més que qüestionables. Ens ha tocat patir un PSOE absolutament sucursalista, que no s’interessa pels interessos valencians. Els i les joves del nostre país tenen com més va més dificultats per trobar feina, per trobar un lloc on viure, per formar-se dignament, per moure’s o per accedir a la cultura, en un país d’aturats, d’especulació immobiliària, de baixa o molt baixa qualitat educativa, invertebrat pel que fa als transports públics i de promoció institucional de la incultura —o què és, si no, l’ofensiva de la Generalitat i l’Ajuntament de València contra el barri del Cabanyal o la nul·la difusió del valencià i la cultura autòctona que duu a terme el Consell?

En definitiva, com digué l’alcaldessa de València, hem aconseguit ser líders mundials en algunes coses. Però, és això el que realment volem els valencians i les valencianes? Volem ser els primers en vanitats i en tota la sèrie de despropòsits que he exposat unes línies més amunt? De veres volem ser el referent mundial en atur, en fracàs escolar o en violència feixista? Aquest és el preu que hem de pagar per la Copa de l’Amèrica i per la política berlusconiana de Camps, Rita i companyia. Estem disposats a pagar-lo? Jo ho tinc molt clar: no, de cap manera!

Compartir

Al pis de València tenim contractada la televisió amb ONO, la qual cosa ens dóna accés a un grapat de canals que d’altra manera no podríem veure. Entre aquests canals es troba Euronews, un canal de televisió europeu que es dedica íntegrament a la informació i al qual m’he aficionat des que estic al Cap i Casal. Abans d’anar a València ja havia tingut algun contacte amb ell a través de Canal 37, un canal de televisió comarcal que cobria els buits de la programació amb les emissions del canal europeu. Els informatius que emet Euronews es caracteritzen pel seu europeisme (la cadena té signat un conveni amb la Unió Europea per tractar els temes referents a les institucions comunitàries i sol posar èmfasi en els esdeveniments succeïts en l’àmbit europeu, sense deixar de banda l’actualitat internacional), però sobretot per la seua qualitat i objectivitat. Per tot això, a més de veure’n els informatius en directe quan tinc ocasió, de tant en tant faig un cop d’ull a la pàgina web, on quasi sempre em trobe notícies interessants que els mitjans d’abast valencià, català o espanyol no recullen.

Avui la cosa no ha anat ben bé així, sinó més aviat a la inversa. Ha sigut un mitjà català el que m’ha portat fins al web d’Euronews. L’edició digital de l’Avui (periòdic que, per cert, des de principis de mes ja no es ven al País Valencià ni a les Illes) es feia ressò d’un reportatge emés pel canal europeu de notícies sobre la independència de Catalunya. El reportatge, que pot veure’s al web d’Euronews, és un clar exemple de l’objectivitat que caracteritza aquesta cadena: exposa de manera clara la qüestió i recull testimonis a favor i en contra de la independència. Ja podrien aprendre’n alguna cosa uns que jo em sé i que no tenen massa clar això de la imparcialitat com funciona.

No voldria entrar a analitzar el reportatge en profunditat (parla per si sol) però sí que comentaré breument una de les intervencions que hi apareixen en contra de la independència de Catalunya. Al voltant del cinqué minut de vídeo, Francesc de Carreras Serra, catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona afirma el següent: “com succeeix en tots els estats del món, a Espanya no hi ha dret d’autodeterminació, que és un dret del món internacional (sic) i, per tant, exigiria per a la independència d’una part del territori un canvi constitucional que la possibilitara”.  D’aquesta sentència m’ha cridat l’atenció especialment la primera part, en la que De Carreras afirma que en cap estat del món, inclòs l’espanyol, no existeix el dret a l’autodeterminació. Bé, evidentment això és una bestiesa i no justifica res, ja que, per exemple, el fet que tots els estats del món mundial aplicaren la pena de mort no justificaria per si mateix que l’Estat espanyol l’aplicara. Però no només és una bestiesa, sinó que a més és una mentida com una catedral. Dinamarca (un estat que em sembla que sí que forma part del món) reconegué a principis de l’any passat el dret a l’autodeterminació de Groenlàndia. El reconeixement es produí arran del resultat positiu d’un referèndum sobre la reforma de l’estatut d’autonomia de l’illa, que incloïa la concessió del dret a l’autodeterminació als groenlandesos i la transferència d’algunes competències fins ara exercides per Copenhaguen.

No sé si algun danés o groenlandés, en veure el reportatge a través d’Euronews, s’haurà sentit al·ludit o ofés per les paraules de De Carreras, però jo sí que m’hi he sentit, ja que faltant a la veritat (i més encara en temes tan delicats com aquests) em sembla que no es va enlloc. Per una i per altra banda, evidentment.

Compartir

Interessantíssima conferència la d’aquesta vesprada a l’Octubre Centre de Cultura Contemporània. Carlos Taibo, escriptor, editor i professor a la Universitat Autònoma de Madrid, ens ha parlat, en el marc del cicle de conferències organitzades per commemorar el vinté aniversari de la caiguda del mur de Berlín, del revifament dels nacionalismes a l’Europa central i oriental després de la caiguda de l’URSS.

D’entre tot el que ha dit Taibo, que no ha sigut poc, em quede amb la seua defensa a ultrança del dret a l’autodeterminació dels pobles, sempre que aquest s’exercisca a través d’un referèndum democràtic. Cal perdre la por als referèndums i a les seues conseqüències, ja que no són altra cosa que un vehicle (el millor que tenim) per expressar la voluntat lliure i democràtica dels pobles. Evidentment, no es tracta de banalitzar els referèndums, aplicant-los a totes hores i en totes les qüestions, sinó almenys d’emprar-los amb trellat per resoldre conflictes de tipus nacional.

Tots aquells autoanomenats “demòcrates” que neguen el dret a l’autodeterminació, que semblen témer donar-li veu al poble (els mateixos que permeten a qualsevol empresa privada elaborar enquestes sobre l’independentisme, però que no accepten que el govern basc elegit democràticament realitze una consulta sobiranista),  potser no són tan demòcrates com afirmen, almenys en el sentit etimològic del terme.

Evidentment, Taibo no ens ha parlat només del dret a l’autodeterminació (aquest tema ha aparegut més bé en la tanda de preguntes), sinó que també ha comentat quina fou la política soviètica pel que fa a la qüestió nacional, ha parlat dels nacionalismes després de la caiguda de l’URSS i de l’enorme complexitat nacional i ètnica de l’Europa central i oriental, i ha esbossat breument les característiques bàsiques del nacionalisme rus actual. Tot plegat d’una manera molt entretinguda i amable.

Compartir

Aquest proppassat 9 d’octubre vam poder comprovar que en aquest país hi ha una cosa que no acaba d’encaixar. Que una colla de feixistes salvatges i violents impedisquen als militants pacífics d’un partit polític participar en un dels actes oficials de la Diada, i els agredisquen verbalment i física, significa que aquest país nostre, o la seua política, no acaba de ser, diguem-ne, “normal”. I no ho és únicament perquè els violents actuen impunement, sense cap resposta policial, sinó també per tot allò que ha portat una part del valencians a odiar profundament una altra, fins al punt d’arribar a l’agressió física directa.

Però com hem arribat fins aquest punt? La història és llarga i de sobres coneguda per tothom: la por de la dreta valenciana més reaccionària, hereva del franquisme, a perdre les regnes de la transició democràtica al País Valencià la portà a atiar un aleshores incipient anticatalanisme per tal d’acabar amb el predomini social d’una esquerra que havia fet seus els postul·lats de Joan Fuster. Així s’inicià l’anomenada Batalla de València, marcada per la violència feixista contra el catalanisme i l’esquerra, que tingué com a conseqüència última i més evident l’aprovació d’un estatut d’autonomia de segona, rebaixat des de Madrid, en el qual s’adoptaven la senyera coronada de la ciutat de València i el nom de Comunitat Valenciana com a bandera i nom oficials del País Valencià respectivament.

Tanmateix, la conseqüència més important de la Batalla de València no fou l’adopció d’una determinada bandera o d’un determinat nom per al país, sinó l’aparició d’una important fractura social i política entre els valencians. Amb la desfeta de la UCD i les eleccions autonòmiques del 1983, l’anticatalanisme entrà en la via institucional i abandonà la violència com a mètode per aconseguir els seus objectius polítics. Tot i això, la llavor sembrada durant la Batalla de València havia germinat i l’arbre de l’anticatalanisme havia arrelat amb força entre la societat valenciana, provocant un rebuig visceral a tot allò clarament català o sospitós de ser-ho. Paral·lelament, el catalanisme tendí a distanciar-se d’aquella part de la cultura valenciana que havia estat monopolitzada pel blaverisme. Amb aquesta divisió, el País Valencià (ara Comunitat) quedava indefens front a les pressions de l’espanyolisme, que feia i desfeia a voluntat.

En aquesta mateixa situació ens trobem en l’actualitat: la divisió dels valencians i les valencianes i la seua submissió als partits d’àmbit estatal ha situat el País Valencià a la cua de l’Estat pel que fa a la sanitat, l’educació, l’economia, el finançament, la protecció del territori, les infraestructures, etc. Podríem dir, parlant clar i ras, que PP i PSOE han arruïnat el País Valencià, i açò ha estat possible gràcies a la connivència de la majoria dels valencians. Uns valencians que, manipulats amb els vells fantasmes de l’anticatalanisme, no han estat capaços d’obrir els ulls i d’adonar-se que hi ha vida més enllà del PP i PSOE i que aquesta vida no és, com els han fet creure, el dimoni, sinó l’única alternativa per construir un País Valencià (tinga el nom que tinga) més lliure i més digne.

La culpa, però, no és  només de l’espanyolisme que ha manipulat gran part de la societat valenciana, ni d’aquesta societat que s’ha deixat encegar. Part de la responsabilitat recau també en el nacionalisme polític, que no ha sabut difondre el seu missatge de modernització i dignificació del país, eclipsat per la idea dels Països Catalans i de la senyera sense blau. Evidentment, cal reconèixer els intents que ha fet el nacionalisme valencià per arribar a la gent, sobretot tenint en compte que les condicions per fer-ho no han estat gens favorables: és molt difícil que algú t’escolte quan, només per portar la senyera quadribarrada o dir País Valencià, ja se’t considera poc menys que el dimoni emplomat.

Així les coses, sembla que l’única alternativa per al nacionalisme polític valencià (i, per tant, l’única opció per al País Valencià) és baixar al carrer, mesclar-se amb la gent, i trobar la manera de fer arribar el seu missatge a tota la societat valenciana. La millor manera de fer-ho és eixir de la trinxera, i fer seus tots aquells àmbits i elements culturals als quals es renuncià per la pressió del blaverisme: cal recuperar el país. Tant el valencianisme polític com la resta de la societat valenciana han de deixar de donar-se l’esquena, han d’encaixar les mans i han de normalitzar la política d’aquest país: es tracta de tancar la ferida per tal de bastir plegats un País Valencià més país i més valencià. És l’única manera.

Compartir

Aquest migdia, en la meua repassada diària a la premsa digital, m’he trobat amb aquesta inquietat notícia al periòdic italià L’Unità. L’article, que duu per títol Il Cavaliere all’assalto del Paìs, tracta de la possibilitat que Silvio Berlusconi estiga planejant la compra del grup de mitjans de comunicació Prisa.

La delicada situació econòmica del grup Prisa, així com el fracàs de les negociacions amb Imagina (La Sexta) de cara a una possible fusió, ha obert la porta a Telecinco —en mans de l’italiana Mediaset, controlada per Berlusconi— a l’hora de fer-se amb el control de part o de la totalitat de les accions del grup propietari d’El País.

I és que Il Cavaliere no està interessat només en el deliciós pastís publicitari alliberat arran de la supressió de la publicitat a TVE, sinó també en el potent mercat sud-americà —en el qual Prisa compta amb una notable presència— i en la possibilitat de controlar el periòdic El País, el qual li ha portat últimament a Berlusconi més d’un maldecap.

Si la notícia en ella mateixa no és ja bastant inquietant, encara ho és més el fet que cap mitjà de comunicació espanyol llevat d’El Economista —encara que aquest no menciona en cap moment els suposats interessos de Berlusconi— s’haja fet ressò d’aquesta preocupant operació que, segons L’Unità, podria ser imminent.

Compartir

Arran d’un interessant comentari de Josep Lluís a l’article anterior sobre la qüestió gibraltarenya m’ha acabat de madurar una reflexió que vaig concebre vagament l’altre dia mentre escrivia el post i que no vaig incloure en l’article per no allargar-lo més i perquè pensava que el tema se’n mereixia un de propi, que és aquest. La temàtica, bàsicament la mateixa: Gibraltar, Espanya, el nacionalisme, la sobirania, tot plegat enllaçat amb el cas valencià. Anem allà.

Efectivament, allò que importa en qualsevol conflicte de sobirania o nacionalitat és la voluntat dels afectats. El quid de la qüestió no és si un estat veí o una autoritat forana reclamen la sobirania i el control sobre un territori determinat; allò que realment  importa és si els habitants d’eixe territori accepten aquesta autoritat, si n’accepten una altra o si en prefereixen una de pròpia. D’això se’n diu dret a l’autodeterminació dels pobles: dret a decidir què es vol ser.

Si els gibraltarenys volen continuar formant part del Regne Unit o volen esdevindre un estat independent en major o menor mesura, el govern de Madrid ho haurà d’acceptar. Si els gibraltarenys no volen ser espanyols, Madrid haurà de callar o haurà d’espanyolitzar-los a la força, militarment —«por justo derecho de conquista»?—, cultural o demogràfica —com, per cert, està fent impunement el monarca marroquí Mohammed VI al Sàhara Occidental. Espanya no «es mereix» la sobirania sobre Gibraltar perquè fa quasi tres-cents anys era seua —cosa que, com ja vaig dir en l’anterior article, tampoc està del tot clara—; la sobirania sobre Gibraltar és o hauria de ser dels llanitos i ells han de decidir.

I el mateix passa al País Valencià. La independència o la sobirania no ens la donaran perquè fa més de tres-cents anys existia un estat anomenat Regne de València, amb unes institucions i lleis pròpies, no. De fet, la independència no ens la donaran de cap manera. Ens l’haurem de guanyar treballant: fomentant la llengua, la cultura, la història, però també l’economia, la societat, etcètera. Ens hem de construir el País, amb uns fonaments històrics, sí, però amb eines de futur, perquè no ens el donaran fet i ningú el farà per nosaltres.

Compartir

Sempre m’ha fet gràcia allò del “¡Gibraltar español!” i tot el que aquesta proclama comporta, que no és poc. Ara, amb la visita del ministre Moratinos al Penyal, sembla que ha despertat —si és que s’havia arribat a adormir— el monstre del nacionalisme espanyol més reaccionari i imperialista. Deixant de banda les declaracions del PP i el PSOE, que malgrat divergir en la forma coincideixen en el contingut —la “sobirania” espanyola sobre Gibraltar és sagrada i irrenunciable—, m’ha cridat l’atenció l’actuació d’una d’aquestes organitzacions que sembla que ara estan de moda i que tenen per objectiu la defensa —defensa davant què?— de la “nació” espanyola. Estic parlant de la fundació DENAES.

En protesta contra la visita del ministre Miguel Ángel Moratinos a Gibraltar, una dotzena de valents defensors de la “nació” espanyola, membres d’aquesta fundació, s’han apropat fins la frontera amb el Penyal per tal de desplegar una pancarta i llegir un manifest. La pancarta resava literalment “¡¡Por la dignidad de España!!! No tiremos por la borda III siglos de firmeza” i el manifest incloïa perles com “la tierra española de Gibraltar fue literalmente robada por Gran Bretaña” o “la nación española nunca estará completa mientras esta tierra gibraltareña siga en manos ilegales“. Em limitaré a analitzar breument aquests dos fragments, perquè si ens posàrem a revisar el text complet —ací el teniu—, no acabaríem.

La primera afirmació, que assegura que “la terra espanyola de Gibraltar” va ser “robada” pels britànics, no deixa de ser una fal·làcia bastant barroera: ni la “terra” era espanyola, ni va ser “robada” pels britànics. En sentit polític, la terra del Penyal no era espanyola, sinó més bé castellana, perquè Espanya com a estat-nació no existia encara i Gibraltar pertanyia a la Corona de Castella. En sentit geogràfic, en canvi, la terra sí que era espanyola —el terme “Espanya” designava la península Ibèrica en la seua totalitat i no només un dels estats que l’ocupaven—, però no més espanyola que la terra peninsular de Portugal, Andorra o França, que sembla no interessar a la fundació. Tampoc fou un “robatori” l’annexió de Gibraltar a la corona britànica, ja que el canvi de mans fou ratificat pel Tractat d’Utrecht, que donà la propietat absoluta del Penyal al monarca britànic i als seus successors “para siempre, y sin excepción ni impedimento alguno”.

El segon extracte del manifest, que afirma que la “nació” espanyola mai estarà completa mentre Gibraltar continue en mans britàniques, m’ha recordat un fragment de la Crítica de la nació pura de J. F. Mira, que ja vaig penjar per ací fa un temps però que ara voldria recordar: “El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia) [ací hauríem d'afegir Gibraltar], ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…”.

Sembla, doncs, que la “nació” espanyola és com un gas —letal?— que necessita ocupar tot l’espai del recipient que el conté. Per sentir-se realitzada i satisfeta necessita beure’s fins a l’última gota de diversitat, varietat, pluralitat que hi haja dins del seu “espai natural-vital”. Ha de ser Una i, com afirma Mira, ha de ser Grande —en tots els àmbits: ha de ser monolingüe, ha de guanyar Eurocopes, ha de formar part del G8, etc.  Necessita ser-ho, ja que si no ho és, s’ofega.

Compartir

En principi volia fer una article llarg i pastós sobre els resultats de les eleccions europees, però com que és abusiva tanta calor, no són hores i tinc el cap en un altre lloc —concretament en l’evolució dels corrents historiogràfics des de l’antiguitat al segle XX—, em limitaré a fer dues observacions que a hores d’ara no se li deuen escapar a ningú amb dos dits de front. Ací van:

1) Davant la crisi, la major part dels votants europeus han preferit refugiar-se en la dreta més rància, en lloc de buscar la resposta al problema en l’esquerra —encara que caldria veure fins a quin punt l’anomenada “esquerra” és de debò esquerrana—. És a dir, que Europa ha decidit posar-li un pedaç a la roda punxada de la bicicleta econòmica, en comptes de canviar-la o de comprar una bicicleta nova de trinca. Ja veurem què fem quan la roda es torne a buidar.

2) Al País Valencià, hem d’estar doblement preocupats, ja que la dreta no només ha aconseguit guanyar vots de la crisi, sinó també de la corrupció, dels abusos sistemàtics i de tota mena (en educació, en urbanisme…), i dels intents de la resta de partits per fer veure a l’electorat que hi ha vida més enllà de Francisco Camps i els seus amiguitos. Uns s’han enfonsat encara més, altres han aconseguit resistir l’embat com han pogut, però el resultat és negatiu de totes maneres.

En definitiva, aquells que han perdut —o que no han guanyat— hauran de veure per què ho han fet  i què han de fer per solucionar-ho, i els vencedors hauran de saber gestionar la victòria. D’ací a 5 anys, més Europa.

Compartir

Avui m’he enfadat de veritat. Disculpeu el to, però em sembla que ja s’han rigut bastant de mi a la meua cara. Ja està bé de tanta hipocresia, de tanta fal·làcia, de tanta poca vergonya, de tanta prepotència, de tant de fem. Ja està bé de jugar amb tots nosaltres, de tractar-nos com si fórem titelles en les seues mans. Però qui o què s’han pensat que són? Que potser són intocables? Estan per damunt de la resta dels mortals? Tenen dret a amargar-nos la vida? No! Ja n’hi ha prou.

Estic fart que la gentola del Partit Popular faça i desfaça a la seua voluntat, sense cap mirament. Fart que ens prenguen per xiquets de bolquers sense el mínim enteniment. Fart d’homes que titllen de “gilipolles” tots aquells que diuen “gairebé” i “aleshores” i que animen la seua gent a “rematar-los” —a re-matar-los!—, de mafiosos que rellisquen una vegada i una altra de les mans d’una justícia injusta i manipulada, fart de poca-soltes que diuen ser portadors de la Veritat absoluta i neguen qualsevol regal a pesar dels testimonis que ho confirmen; púrria que balafia el potencial d’un País Valencià crèdul i submís que amb gust calla, paga i pateix les seues barrabassades. Fart de tot això i de molt més.

Escrivint el paràgraf anterior m’ha vingut al cap un fragment de la primera Catilinària de Ciceró, aquell que comença amb allò de O tempora, o mores! i que diu més o menys això: “Oh temps, oh costums! El Senat coneix aquests fets [la conjuració de Catilina], el cònsol els veu; i, no obstant, aquest viu. Viu? Però si fins i tot ve al Senat, pren part en les decisions públiques, ens assenyala i ens designa amb els ulls a cadascun de nosaltres per a la mort. En canvi, a nosaltres,  homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si aconseguim escapar als atacs de la seua follia. Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portat a la mort per ordre del cònsol; que contra tu es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps”. Sembla mentida que hagen passat més de 2.000 anys des que s’escrigueren aquestes brillants paraules.

Com Ciceró davant la conspiració de Catilina em sent jo davant els tripijocs de tota aquesta gentalla. Indignat per la seua manca de vergonya i de principis que els porta a “vindre al Senat” malgrat haver-se descobert les seues maquinacions; enutjat perquè els ciutadans —titllats irònicament de “coratjosos” per l’orador— fan els ulls grossos i es limiten a mirar per ells mateixos, sense recriminar als mals polítics les seues faltes, sense mirar pel benestar de la cosa pública; i evidentment, com Ciceró, exasperat perquè encara no ha arribat l’hora que tot el mal que ells han fet a les institucions i a la societat els siga retornat amb escreix.

Existeix però una notable diferència entre la situació de Ciceró i la meua. Farts l’un i l’altre, el romà, com a cònsol, tenia l’oportunitat —que no dubtà en aprofitar— d’acabar amb la situació, fent pública la conjuració i atacant-la amb tot el poder de l’Estat romà. Per contra, jo no puc fer molt més que escriure aquestes quatre ratlles sobre el tema, fer un poc de bona política i preguntar-me  —com feia també Marc Tul·li Ciceró a l’inici de la primera Catilinària— fins quan tota aquesta trepa continuarà abusant de la nostra paciència. Quo usque tandem?

Compartir