Sembla que la moda és ara la de les tisores: retallar tot allò que siga retallable, no siga que quede alguna cosa sencera. Retallar la sanitat perquè no hi ha diners per mantenir tant de metge i tant d’hospital. Retallar en educació perquè, al cap i a la fi, tampoc és tan important. Retallar el sou dels funcionaris perquè, francament, no fan un brot i, això que diuen que són la clau del consum és una broma. Retallar en cultura perquè, quin poc trellat gastar-se diners en eixes coses. En definitiva, retallar-ho tot.

Si em permeteu que empre un símil botànic, quan hom esporga un arbre o un arbust i n’elimina de les branques que li sobren, és cert, ho fa perquè puga créixer amb més força. En paraules de Ramon Llull, podar un arbre “renovella e dóna bellea de si mateix (…) per raó deis rams e de les flors e deis fruyts que met”. Així mateix, diuen els partidaris de les tisores, es pretén que faça l’economia: retallant s’intenta que rebrote, que recupere la vigoria perduda com a conseqüència de la crisi.

El problema, és que si podem l’arbre en excés és probable que, en comptes de treure branques noves i fortes, acabem provocant-li la mort. El mateix pot passar amb l’economia: si en comptes d’estimular-la no deixem de retallar, correm el risc que la recessió no acabe mai i que, a més, si les coses empitjoren en el futur, ens trobem que no tenim baix dels nostres peus cap xarxa de seguretat que ens suavitze la caiguda. Si retallem tant, al final ens quedarem sense res.

Quan hom denuncia que és una absoluta vergonya que cada dia més de 40 famílies perden la casa al País Valencià per impagament de la hipoteca hi ha qui respon que l’Estat no pot fer res al respecte, que no està per a eixes coses, i que, en tot cas, això és un problema de la persona o persones desnonades i del banc o caixa, i no del conjunt de la societat i, per tant, com diuen al meu poble, “que cadascú s’apanye”.

L’Estat, doncs, sembla que no està per resoldre els problemes de desenes de milers de famílies, però, en canvi, sí que està, per exemple, per socórrer un sol individu. A Alfredo Saénz, conseller delegat del Banco Santander,  el Consell de Ministres li ha commutat aquest matí una pena de tres mesos de presó i inhabilitació com a banquer per una sanció econòmica.

Ja ho veieu, per a alguns les institucions serveixen, no per ajudar-nos a tots quan més ho necessitem, no per fer la vida més fàcil a aquells que tenen problemes, sinó per treure-li les castanyes del foc a segons qui, amic, conegut o saludat, seguint una versió un tant peculiar del lema dels tres mosqueters: “tots per un i un per ell mateix”.

No està gens malament que el president de la Generalitat es declare compromés amb el valencià i que anuncie la seua voluntat de defensar-lo i dignificar-lo allà on calga, el problema és que aquestes paraules sembla que no acabaran materialitzant-se en fets, com va demostrar ahir mateix el president Fabra. En la roda de premsa posterior a la reunió entre els presidents català, valencià i murcià al voltant de la qüestió del corredor mediterrani, mentre Artur Mas feia les seues declaracions en català, el president Fabra –llevat d’un breu “moltes gràcies, molt bon dia”– les feia en castellà, tota una mostra del seu compromís amb el valencià i del seu concepte de dignificació d’una llengua que, a més de servir-nos de punt de trobada a tots els valencians, com diu que vol Fabra, podria servir-nos també de sinapsi amb catalans i mallorquins i, per què no, amb el món sencer. El problema és que de les paraules als fets hi ha un bon troç i no sembla que ni Fabra ni el seu partit estiguen disposats a recórrer-lo.

La iniciativa, per si mateixa, pot semblar-nos interessant, útil fins i tot, si no fóra pel tarannà, de tots conegut, del periòdic en qüestió. Així, si repassem el llistat de propostes enunciades fins ara, en podem trobar algunes de realment necessàries com l’exclusió dels imputats de les llistes electorals o la reforma consensuada per tota la societat de la Constitució. N’hi ha d’altres, però, que escapen un poc a la suposada intenció de les propostes, és a dir, la millora de la democràcia.

Deixant de banda el fet que, per als autors del llistat, la centralització és –com no!– sinònim d’aprofundiment en la democràcia i que bloquejar la via política de resolució del conflicte basc i, per tant, fer callar la veu dels milers de persones que votaren Bildu a les passades eleccions és equivalent, segons ells, a donar major poder de decisió als ciutadans, a banda d’això, deia, hi ha dues propostes que m’han cridat especialment l’atenció i són les següents: en primer lloc, es planteja la necessitat d’establir la igualtat entre sexes en la successió a la corona i, en segon lloc, la promulgació d’un Estatut de la Casa Reial per tal de reglamentar-la de manera clara.

No trobeu que alguna cosa no acaba d’encaixar? Si el que es vol és aprofundir en el sistema de govern democràtic, el més coherent i efectiu en aquest aspecte seria simplement l’eliminació de la monarquia i no el seu maquillatge suposadament democràtic, ja que aquesta institució es basa en la violació flagrant d’alguns dels principis democràtics bàsics com els d’igualtat davant la llei i d’oportunitats, raó per la qual monarquia i democràcia real –que no reial– són incompatibles. Bé, evidentment, una cosa és voler fer-se els guais amb propostes superficials i quatre retocs cosmètics i una altra cosa és voler anar fins al fons de la qüestió.

Una cosa semblant passa amb Rubalcaba, el qual, des que fou designat candidat del PSOE a les properes eleccions generals, no ha deixat de prometre la lluna i anunciar mil i una reformes suposadament d’esquerres, les quals, quines coses!, sembla que no se li van ocórrer mentre era ministre d’Educació, de Defensa, de l’Interior o vicepresident del govern central. Aleshores, ja ho sabem, no estava gens de moda això de pujar impostos a aquells que més tenen o tractar de controlar l’especulació financera i, per tant, més valia deixar-ho córrer. Ara, en canvi, l’economia va com va,  les eleccions estan cada vegada més prop i, clar, ja se sap, toca prometre.

Per tal de tractar de no perdre pistonada, els partits d’extrema dreta s’han afanyat, arreu d’Europa, a condemnar la matança i a desvincular-se de l’assassí. Diuen que Breivik és una persona malalta i violenta i que ells no són uns assassins. Evidentment, no ho són, però tampoc són complement aliens als fets d’Oslo i Utoya. L’ultradreta cultiva pertot un discurs violent, agressiu, un discurs que ataca la diferència i que crida a rebutjar l’altre. És cert, doncs, que ells no han premut el gallet, però han creat un clima insà, un clima marcat per la desconfiança i la manca de diàleg. En definitiva, un clima perfecte per a la proliferació de l’odi i la violència.

Un bon exemple d’aquesta responsabilitat –directa o indirecta– de l’extrema dreta i el seu discurs en la matança de Noruega la podem trobar en les declaracions que Jean-Marie Le Pen, exlíder de l’ultradreta francesa, en va fer al respecte fa un parell de dies. Le Pen va afirmar que considerava més greu la ingenuïtat del govern i la societat noruegues pel que fa a la immigració que no la massacre mateixa, que va qualificar d’accident. Que relativitzen d’aquesta manera fets tan greus com aquests i que els vinculen no amb el seu discurs tòxic, sinó amb la immigració i els suposats problemes que aquesta comporta no és res més que un altre exemple de la demagògia i el populisme de l’ultradreta. Ja se sap: qui juga amb foc corre el risc de cremar-se.

El més greu, però, no és que Camps haja de seure a la banqueta dels acusats; el més greu és que, a més, sembla que és culpable d’allò que se li imputa. Si fins ara la tàctica emprada per Camps i el PP havia estat la de prometre una vegada i una altra la innocència del Molt Horonable, ara que aquesta via sembla esgotada (fins i tot alguns companys de partit de Camps l’insten a dir la veritat), des de la direcció nacional del PP –que, convé no oblidar-ho, està a Madrid– comença a plantejar-se la possibilitat que l’imputat en qüestió confesse o, almenys, deixe de negar la seua culpabilitat i pague la multa sol·licitada per la fiscalia.

I és que ara el que importa, almenys per al PP, no és ja si Camps és culpable o innocent, això sembla que ja està bastant clar, sinó que l’important són les conseqüències que pot tindre un judici contra Camps en plena campanya electoral, si són certs els rumors que anuncien un avançament de les eleccions generals a la tardor d’enguany. Així doncs, si Camps confessa i accepta el pagament de la multa no serà perquè de veritat vulga redimir-se, sinó que ho farà simplement per interessos partidistes, és a dir que es comportarà una vegada més com ho ha estat fent des que eixí a la llum el “cas Gürtel” mirant més pels interessos del seu partit i seus propis que pels interessos dels valencians i les valencianes.

1) El senyor José Marí Olano, diputat del PP a les Corts Valencianes, ha afirmat que la sanció sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps, president de la Generalitat, per un delicte de suborn és “desproporcionada, elevadíssima i absurda”. A més, el diputat ha afegit que aquesta petició “es bota la llei a la torera”.

2) El govern de la Generalitat ha tornat a amenaçar Acció Cultural del País Valencià arran de la qüestió de les emissions de TV3 al País Valencià. Ara, el Consell ha modificat la legislació vigent per tal de poder sancionar l’entitat amb 60.000 euros cada quinze dies mentre continuen les emissions.

Com haureu advertit –no costa massa– el que diuen aquestes dues notícies és bastant estrany. D’una banda, un membre del Partit Popular es queixa de l’enormitat de la sanció econòmica sol·licitada al president de la Generalitat per haver acceptat, suposadament, regals de manera il·lícita en l’exercici d’un càrrec públic –i no d’un qualsevol, sinó del més important de l’ordre institucional valencià. De l’altra, el mateix partit de què forma part el senyor Marí, modifica alegrement una llei per tal d’imposar l’enèsima multa a una entitat que l’únic delicte que ha comés és intentar que els valencians tinguem al nostre abast un parell de canals més en la nostra llengua.

No entraré a valorar si, com ha afirmat José Marí, la pena sol·licitada per la Fiscalia Anticorrupció a Francisco Camps “el condemna a la fam” –tot i que a mi em sembla que el delicte suposadament comés mereix alguna cosa més que una sanció econòmica. Ara bé, el que sí que em pareix, com a mínim, una vergonya és que la Generalitat s’invente lleis amb l’única finalitat d’impedir que els valencians puguem gaudir, ni que siga en un dels àmbits de la nostra vida quotidiana, d’una mínima normalitat lingüística. Això sí que és condemnar-nos als valencians a la fam, encara que siga d’un altre tipus.