Hic et nunc

Llegia aquest matí en premsa, anant en bus cap a la facultat, que molt probablement el castellà quedarà fora del trio de llengües de treball de l’Oficina Europea de Patents. Així, si actualment, per poder posar a la venda un invent, aquest ha de ser registrat en cadascun dels estats comunitaris on se’l vulga comercialitzar, amb la nova llei que prepara la Comissió Europea hi haurà prou amb registrar-lo a l’Oficina Europea de Patents, amb seu a Munic, en anglés, francés o alemany, per poder ser distribuït arreu de la Unió.

Les reaccions no s’han fet esperar. Així, alguns representats del govern espanyol han considerat que aquesta decisió suposa una “inacceptable discriminació lingüística” i han afirmat que continuaran combatent contra la “postergació” (!) del castellà. Per a Antonio Massip, eurodiputat del PSOE, el pla proposat per la Comissió és “un horror i un lamentable muntatge per tal que el francés i l’alemany passen per sobre de l’espanyol”.

La postura del PSOE en matèria lingüística ha estat caracteritzada sempre per la més absoluta incoherència i per l’electoralisme més bàsic, i, per tant, potser no haurien d’estranyar-nos massa aquestes declaracions. Ara bé, què en diu el PP al respecte? Antonio López-Istúriz, diputat popular a Brusel·les, sembla que ha clamat –i cite textualment el periòdic on he llegit la notícia– “contra la discriminació, els privilegis d’unes llengües sobre altres, la fragmentació del mercat interior i la inseguretat jurídica”.

Nyas, coca! Ara resulta que el partit que a l’Estat espanyol més ha practicat i practica –de fet, és tot un expert en la matèria– la discriminació i el privilegi d’unes llengües sobre altres es presenta a Europa com el valedor de la igualtat de les llengües i el paladí de la lluita contra la discriminació lingüística. En realitat, açò tampoc hauria de sorprendre’ns massa, i és que tots sabem que, per al PP en particular i per al nacionalisme espanyol en general (i d’eixe també n’hi ha al PSOE), l’única llengua que no mereix cap postergació, l’única que ha d’anar sempre la primera, és el castellà. I això és així ací i a la Xina popular.

Anunciava l’altre dia el ministre de Foment, José Blanco, que l’AVE arribarà a la ciutat de València ‒des de Madrid, evidentment‒ el proper 18 de desembre. Aquesta, que a simple vista sembla una bona notícia per als valencians, podria no ser-ho tant si parem atenció a algunes consideracions. Bé, de fet, fou el mateix ministre qui, el passat mes d’agost, afirmà que “els qui més es beneficiaran de l’alta velocitat a la Comunitat Valenciana seran, en primer lloc, els madrilenys”. Però deixant de banda aquesta si més no curiosa qüestió i algunes altres ‒i no precisament perquè siguen irrellevants, sinó perquè avui toca un altra cosa‒, com la de la irracional i absurda radialitat de les infraestructures ferroviàries de l’Estat o el boicot constant dels dos principals partits espanyols a la vertebració real del corredor mediterrani, potser caldria examinar amb més deteniment la qüestió de la viabilitat en termes econòmics i d’inversió del model estatal d’alta velocitat ferroviària.

Fa uns mesos, la primavera passada, el diari Avui publicava un article titulat AVE: la ruïna de l’Estat en què precisament s’abordava aquesta qüestió. Habitualment, quan els mitjans de comunicació ens informen que el govern ha decidit posar en marxa les obres d’algun tram de l’alta velocitat o que en algun altre s’ha fet el primer trajecte ens presenten la notícia com si fóra la solució a tots els nostres problemes. Com passa sempre, també en el cas més recent, el de l’AVE Madrid-València, el bombardeig de xifres ha estat aclaparador: que si generarà 136.000 llocs de treball i un volum de negoci de 9.068 milions d’euros, que si afavorirà un notable increment de la productivitat ‒la productivitat de què?‒, que si alliberarà 21.000 milions d’hores de treball anuals, etc. Enlluernats per tots aquests números, difosos a discreció per premsa, ràdio i televisió, no és estrany que ens deixem portar per la brillantor dels zeros i que considerem que l’AVE és la panacea.

Doncs bé, no seré jo qui negarà els possibles beneficis de l’alta velocitat ferroviària, clar que no, però em sembla que sí que caldria que ens apartàrem un poc de tot aquest soroll informatiu sospitosament uniforme. Si llegim l’article que he esmentat més amunt, podem fer-nos una idea de fins a quin punt les coses no són com se’ns diu que són. L’AVE, segons un dels economistes citats en l’article, “és una inversió política, sense cap sentit des del punt de vista econòmic”. De fet, ni la línia amb major nombre d’usuaris, la que uneix Madrid i Barcelona, arriba al mínim necessari per cobrir els costos de manteniment. En definitiva, llegiu l’article i ho veureu, el model actual d’alta velocitat és una ruïna absoluta. Evidentment, el que interessa ací no és si un projecte resulta rentable o si de veritat fa falta i és útil per als ciutadans. Allò que importa en realitat és fer-se la foto i barallar-se per qui anirà en quin vagó el dia de la inauguració. I mentrestant, projectes molt més sensats i necessaris com el tren de rodalies Gandia-Dénia-Alacant o el corredor mediterrani continuen en via morta. Mai millor dit.

Torna l’Europa fortalesa. Així titulava El Periódico fa un parell de setmanes un article sobre l’auge de la xenofòbia i les traves a la immigració arreu del vell continent. Sí, sembla que Europa, atemorida per la crisi, torna a tancar-se. Els exemples són molts i més que evidents: a França, Sarkozy expulsa els gitanos pel simple fet de ser-ho i per picar així l’ullet als votants de l’extrema dreta en un moment en què les enquestes no li són massa favorables. A Itàlia, Berlusconi, campió en la matèria, ja fa temps que expulsa els immigrats acabats d’arribar i promou patrulles ciutadanes de vigilància i “neteja” urbana. Als Països Baixos, l’extrema dreta de Geert Wilders, amb un discurs populista i islamòfob, té en les seues mans la formació del nou govern, i a Suècia l’ultradeta ha aconseguit entrar al parlament. Aquests són només alguns casos, potser els més destacats, d’aquest fenomen.

En aquesta banda dels Pirineus, els exemples no són potser tan evidents, però també existeixen i no costen massa de trobar. Episodis com els de fa uns quants mesos a Vic, on l’ajuntament pretenia deixar d’empadronar aquells estrangers que estigueren en situació irregular, o Salt, on es produí un brot xenòfob arran d’unes protestes per la inseguretat ciutadana, posen de manifest que aquests aires d’intolerància també han arribat a casa nostra. La crisi econòmica, a més, ha fet créixer la desconfiança cap a l’“Altre”, cap al qui és “diferent” i ve a buscar-se la vida entre nosaltres, i aquesta malfiança es respira cada dia, fins i tot en els llocs i les situacions més inimaginables.

Enguany, amb el canvi de pis, hem hagut de tornar a contractar l’internet d’ONO. En som tres a casa i, per tant, sortejàrem qui hauria de posar al seu nom el servei i encarregar-se de fer els tràmits necessaris per contractar-lo. Li tocà a M., un company d’origen romanés que aviat farà 6 anys que viu a Pedreguer. M. s’encarregà de tot, però a l’hora de confirmar la contractació l’informaren que, si es tractava d’un pis de lloguer, necessitaven contactar amb el propietari de la casa o, per contra, ens haurien de cobrar la instal·lació i l’alta del servei. Com que, dels tres, jo sóc el més proper al propietari del pis, vaig haver de posar-me en contacte amb els d’ONO. Majúscula fou la meua sorpresa quan em digueren que no era necessari contactar amb el propietari, que si jo tenia DNI –i no NIE com M.– no era necessari cobrar-nos de més sempre que la nova contractació anara al meu nom o d’algú altre que tinguera DNI. Evidentment, no es tracta d’un cas ni de lluny tan extrem com els de França o Itàlia, però crec que serveix d’alguna manera per fer-nos una idea de en quin punt del camí ens trobem i cap on anem.

Europa es troba en una cruïlla històrica, en un punt d’inflexió en què ha d’elegir què, com i de quina manera vol ser en el futur. Aquesta elecció, però, està marcada per la incertesa –Europa no sap cap on tirar–, motivada en alt grau per una sèrie de debilitats internes i externes palesades, per exemple, en el daltabaix que ha provocat la crisi en el model politicoeconòmic europeu i en la progressiva pèrdua de pes del vell continent en el tauler de la política internacional. Tot i aquests entrebancs, és evident que Europa avança, encara que siga a pas de tortuga, i, per tant, no caldria fer-ne escarafalls: de situacions de bloqueig o titubeig com aquesta n’hem passat ja moltes i encara n’haurem de passar un bon grapat en el llarg camí de construcció de l’Europa unida.

Malgrat tot, hi ha certs aspectes d’aquesta doble debilitat europea, interior i exterior, que sí que resulten bastant preocupants. Un d’ells s’ha posat de manifest aquestes setmanes arran de la qüestió de les deportacions de gitanos que està realitzant el govern francés. Les vergonyoses expulsions, que han estat condemnades pels principals responsables de la política comunitària, continuen produint-se sense que les institucions europees facen o puguen fer res per impedir-ho. Com pot la UE “forçar” França a actuar d’una determinada manera? Si un ciutadà qualsevol d’un estat europeu incompleix la llei, la policia s’encarrega de detindre’l i portar-lo davant els tribunals de justícia, però qui “deté”, “jutja” i, si s’escau, “puneix”, la política d’un estat?

Desconec els mecanismes de què disposen les institucions europees per tal de “controlar” fins a cert punt les actuacions dels seus estats membres, però no m’estranyaria gens que aquests mecanismes foren més aviat inofensius i poc efectius o convincents. La qüestió és la de sempre: mentre els estats de la Unió Europea no estiguen disposats a cedir ni un pam, a desdibuixar-se almenys una mica, per tal d’avançar, com diu J. F. Mira, cap a la “superació de l’antiga carcassa nacional-estatal” i cap a una nova Europa més unida i cohesionada, tot continuarà igual i la UE continuarà essent poc més que una eina  al servei dels interessos dels estats que la componen. I mentrestant, el govern de Sarkozy continuarà deportant persones impunement.

Aquests darrers anys he tingut el plaer de fer un poc de turisme per Europa. He visitat ciutats arreu d’Europa, de Lisboa a Viena, passant per Florència, Berna, Luxemburg, París o Groningen. En total, potser, una vintena de ciutats, una quantitat bastant insignificant però suficient per adonar-se d’algunes coses. Per exemple, d’una bastant evident i alhora inquietant. En general, les ciutats –o, millor dit, les persones que governen aquestes ciutats– acostumen a preocupar-se per la seua història, preocupació que habitualment suposa la conservació i valorització del seu patrimoni. Aquesta inversió en memòria –per dir-ho d’alguna manera–, valuosa ja per ella mateixa, sol reportar a canvi sucosos ingressos derivats del turisme. Val a dir que quan parle del patrimoni d’una ciutat faig referència sobretot al patrimoni arquitectònic, als elements constructius que han quedat del passat de la ciutat en qüestió. Aquest patrimoni urbà, doncs, no inclou només els edificis més emblemàtics, sinó també aquells elements arquitectònics i urbanístics característics que donen personalitat a la ciutat.

Aquesta formula, aparentment tan senzilla, sembla que l’han entesa a la perfecció totes les ciutats que he comentat dalt i, en general, la major part de les ciutats europees. Totes elles han mirat de conservar el seu patrimoni per tal d’aconseguir ciutats més acollidores i amb caràcter, més atractives per als seus habitants i per als visitants d’arreu del món. En casos extrems, fins i tot, s’ha arribat a la reconstrucció total de ciutats destruïdes per la Segona Guerra Mundial, com és el cas de Varsòvia –i és només un exemple entre molts–, el centre històric de la qual fou meticulosament refet pedra a pedra, fins al punt de convertir-se en un dels principals atractius de la ciutat. Hi ha exemples, doncs, de ciutats reconstruïdes, però també de ciutats destruïdes o malmeses per l’abandó i la desídia dels seus responsables polítics. És el cas, per exemple, de la ciutat de València.

El Cap i Casal és un exemple ben clar de deixadesa en la conservació del patrimoni. Deixadesa, és evident, del tot intencionada. Els qui han governat i governen la nostra capital han girat l’esquena a la València històrica i han fixat els ulls i els diners en una nova València dubtosament futurista i completament desconnectada del seu passat. El barri històric, l’antiga ciutat intramurs, com el Cabanyal o l’Horta, en altres temps tan ubèrrima, van desapareixent engolits pel temps i les excavadores, sense que els qui en són responsables facen res per evitar la seua degradació. En lloc d’això, de fet, l’afavoreixen i inverteixen els diners de tots en projectes faraònics i sense cap sentit, completament aliens a l’evolució natural i a les necessitats reals de la ciutat. València, dos mil anys després de la seua fundació, s’està quedant sense passat. A la resta d’Europa, el benestar dels ciutadans, la memòria pública i la història compartida són coses a tindre en compte. Ací, en canvi, l’important  són els diners, l’aparença i la voluntat gratuïta d’enlluernar, a major glòria dels qui manen i de les seues butxaques. Amen.

Les generalitzacions sol carregar-les el diable, sí, però no aniríem massa errats si diguérem que el País Valencià, entre moltes altres coses, és un país de músics. Un tòpic, potser? No exactament. Escoles de música i de danses, bandes, agrupacions i colles de dolçainers i tabaleters, en definitiva, tota classe d’associacions relacionades amb la pràctica de la música, es distribueixen pertot de les nostres comarques, de punta a punta del país, constituint, segurament, un dels fets culturals més rellevants i més estimats del País Valencià.

La important tasca cultural i formativa que realitzen totes aquestes associacions arreu del territori valencià sembla, però, que no és igualment valorada per tothom. Almenys això es desprén de les últimes mesures de caire econòmic aprovades pel govern de Francisco Camps, entre les quals destaca la retallada d’un 55% a les ajudes públiques a les escoles de música per a l’exercici 2010. Així doncs, aquestes passaran dels 4.465.274 euros de l’any passat a uns 2.038.246 enguany. Aquesta rebaixa tan dràstica de les subvencions podria suposar l’acomiadament d’un 70% dels professors i , fins i tot, el tancament del 25% de les escoles existents.

Certament es tracta d’una notícia molt lamentable, però malauradament no deixa de ser un exemple més de la mala gestió econòmica del Consell. No només músics, sinó també bombers, docents, alumnes i persones dependents han hagut de patir les conseqüències de les destrellatades polítiques del PP valencià que prefereix invertir en publicitat –com el conveni de 13 milions d’euros per dos anys amb Air Nostrum per tal que les flotes d’aquesta aerolínia porten el logotip de la palmera– i grans esdeveniments i no en serveis públics de qualitat.

Però com pot ser això?, no vivim en el món de xauxa i lliguem els gossos amb llonganisses?, no té la Generalitat diners per a tot això i molt més? De cap manera, més bé al contrari. El Consell està endeutat fins les celles, tant que fins i tot perilla el pagament als funcionaris de les nòmines del mes de setembre. Ací ens ha portat el PP: a la vora de la fallida, amb uns serveis públics ferits de mort i un govern incapaç i ple d’imputats.  De veritat volem que el PP continue al capdavant d’aquesta orquestra? No ha arribat ja l’hora de canviar de director?

Llig a la premsa que el PSOE, amb el suport de CiU, ERC i EU i l’abstenció del PNB i el BNG, ha impedit aquest matí al Congrés la compareixença dels ministres d’Interior i Afers Estrangers sol·licitada pel PP per tal de donar explicacions al respecte de la suposada crisi de les últimes setmanes entre l’Estat espanyol i el Marroc.  En aquesta ocasió –qui ho diria!– els populars no van del tot desencaminats: cal una compareixença d’alguns membres del govern per parlar del Marroc, però no respecte de les tensions d’aquests dies a Melilla, sinó respecte d’una qüestió molt més complexa i rellevant, la qüestió del Sàhara Occidental.

Una qüestió tan important com aquesta està totalment absent de l’actualitat política espanyola, la qual cosa denota una evident falta de responsabilitat per part de la classe política estatal. Encara que no ho semble i alguns vulguen negar-ho, des que l’any 1976 Espanya abandonà a la seua sort el Sàhara Occidental, per les pressions marroquines i per la incapacitat i desinterés dels últims dirigents del franquisme, la qüestió sahrauí ha estat el veritable leitmotiv de les relacions entre ambdós estats. Tanmateix, a pesar d’aquesta “qüestió de fons”, les relacions entre Madrid i Rabat han resultat molt més cordials i equilibrades del que podríem haver esperat tenint en compte els esdeveniments que menaren a l’ocupació del Sàhara Occidental per part dels marroquins.

Això no obstant, sí que és cert que s’han produït tensions puntuals, com passà el 2002 amb l’incident de l’illa de Perejil –en un moment en què, per cert, el govern d’Aznar havia donat suport al pla de l’ONU per resoldre la qüestió sahrauí– o l’any passat amb el d’Aminatou Haidar. I és que en els últims anys sembla que el Marroc ha posat en marxa una estratègia de pressió constant per tal de desestabilitzar la posició espanyola i atraure-la cap als seus interessos respecte del Sàhara Occidental. Aquesta estratègia s’ha vist afavorida no només per la tradicional tebiesa dels governs socialistes –en altres temps, tan compromesos– a l’hora de resoldre la qüestió sahrauí, sinó també per la situació d’inestabilitat econòmica i per la particular debilitat del govern Zapatero.

I dic debilitat perquè, què fa el govern Zapatero per posar de nou el tema en l’agenda política i resoldre’l d’una vegada? Absolutament res. Des de Madrid es limiten a afirmar que no existeixen tensions, que els marroquins són els millors veïns que podem desitjar i que, en conseqüència, el millor negoci que podem fer és col·laborar incondicionalment amb ells. Obliden, però, que abans que qualssevol tipus d’interessos –i, especialment, abans que els econòmics, element fonamental per explicar la passivitat espanyola– està la justícia i estan els drets humans. I és de justícia que el poble sahrauí puga decidir lliurement i sobirana el seu futur.

L’escena fou memorable, les paraules que s’hi digueren també i el que s’hi acordà encara més. El passat 14 d’agost, Francisco Camps i els tres vicepresidents de la Generalitat Valenciana, Vicente Rambla, Gerardo Camps i Juan Cotino, es reunien a la vora de l’Albufera per tal d’analitzar alguns temes d’actualitat política. El marc era incomparable i l’escenografia estava molt ben cuidada. Els quatre homes caminaven relaxats, contents, per sobre la gespa, entre arbres i barraques. En mànigues de camisa, tant Camps com els tres vicepresidents transmetien una imatge fresca i informal, més pròpia potser d’un grup d’amics de vacances que dels quatre màxims dirigents del Consell en una reunió de treball. Semblava com si s’hagueren reunit al voltant d’unes quantes cerveses i, després de fer petar un poc la xerrada sobre cap tema en concret, hagueren eixit a fer un petit passeig. El País Valencià va vent en popa i a tota vela, no cal preocupar-se per res, podem confiar en aquests homes tan tranquils, animats i tan segurs de si mateixos. Una escena, doncs, digna de recordar.

Sí, aquesta és una possible lectura, tot i que jo en preferisc una altra.  En l’escena no hi ha apareixen els quatre valents que van a traure al País Valencià de la crisi –o potser hauríem de dir les crisis?–, sinó quatre hipòcrites que, en comptes de posar-se a treballar de bona veritat pels interessos de tots els valencians, prefereixen muntar numerets com aquest per tal d’intentar conjurar l’ombra de la corrupció i del Gürtel. Camises clares, aire desenfadat, somriures als rostres… com van a ser aquests homes tan naturals uns corruptes? Impossible! Deuen ser els jutges i l’oposició, els altres, que els tenen enveja. Així ho deuen veure molts, però jo ho veig d’una altra manera. El que jo he vist en les imatges que ha publicat la premsa són quatre irresponsables als quals sembla que no els preocupa la situació real del País Valencià. Mentre els ciutadans d’aquest país hem de patir les conseqüències d’una política econòmica inviable, d’una sanitat pública i una educació públiques desbordades i menystingudes, d’una ofensiva institucional contra el valencià i moltes altres calamitats, als quatre dirigents del govern valencià, responsables directes de la situació, sembla que no els preocupa res d’això; tot està perfecte i així ho demostraren el passat 14 d’agost amb tantes rialles i tants colpets a l’esquena.

La hipocresia de Camps i els seus vicepresidents no quedava limitada a l’escenografia i la gestualitat, també en les declaracions poguérem fer un tast d’aquesta visió tan peculiar com esbiaixada de la realitat que tenen els dirigents del PP. Interrogat per la premsa sobre la sentència del Tribunal Constitucional que condemna les Corts Valencianes per les negatives a informar l’oposició sobre el “cas Gürtel”, camps afirmà que el seu és “el govern més transparent d’Espanya i de tota Europa”. Ves per on! Ara resulta que amagar informació a l’oposició per tal d’evitar que aquesta fiscalitze el treball del govern és el signe suprem de la transparència. La ceguesa de Camps i els seus és preocupant com ho demostra el fet que el president considera que el Consell “té tot el compromís i la voluntat per tal de continuar transmetent confiança, força i capacitat per tal d’administrar el present i el futur convençuts que la Comunitat serà la primera en eixir de la crisi”. Aquestes fantasioses declaracions anaren acompanyades també de la preceptiva denúncia que realitzà Camps sobre el suposat menyspreu a què el govern central sotmet al País Valencià, una mostra més del victimisme que esgrimeix el Consell per tal d’amagar la seua incapacitat i manca de voluntat política a l’hora de negociar amb Madrid temes d’importància capital.

Tanmateix, la reunió del Saler no serví només per fer el numeret i amollar quatre disbarats. Sembla que també s’hi prengueren algunes decisions, les quals estigueren a l’alçada de la resta de l’espectacle. Més enllà de tractar temes d’actualitat política, un altre dels motius de la reunió fou la necessitat d’analitzar les previsions per als pressupostos de l’any vinent. Deduïsc que de l’anàlisi d’aquestes previsions s’hauran derivat les últimes operacions de modificació dels pressupostos de la Generalitat, modificacions que suposen, entre d’altres coses, una reducció dràstica de les ajudes a la pesca, l’agricultura i les escoles de música. Tot plegat, potser, podríem considerar-ho acceptable tenint en compte que ens trobem en una situació de crisi econòmica i que, per tant, és moment d’estrényer-se el cinturó. No obstant això, resulta que aquests retalls no són producte tant de la crisi econòmica –que també n’és culpable, evidentment– com de la nefanda gestió econòmica del govern de Francisco Camps, caracteritzada per la destrellatada inversió en grans projectes i saraus diversos –molt cars tots ells, això sí. I per mostra, un botó: totes aquestes retallades, juntament amb les dels fons dedicats a emergències, protecció civil i extinció d’incendis, han estat motivades no per la voluntat d’invertir els diners estalviats en altres necessitats potser més peremptòries o més reclamades pels ciutadans, sinó que responen a la necessitat de fer front a les despeses de la visita de Benet XVI a la ciutat de València l’estiu del 2006.

Memorable, doncs, fou l’entranyable però inquietant escena del Saler, memorables també les poca-soltades que s’hi digueren davant dels mitjans de comunicació i memorables, alhora que catastròfiques, les conseqüències de tot plegat. Sí, memorable, digne de ser recordat, perquè convé no oblidar res de tot açò, convé no oblidar com el PP de Francisco Camps, a base de demagògia i populisme, ha portat el País Valencià a la cua de l’Estat en sanitat, educació i serveis públics, a canvi de situar-lo al capdavant en atur, fracàs escolar, corrupció i vanitats diverses; com s’ha sotmés en tot –el de les caixes d’estalvi és només un cas entre molts– a les directrius dictades des de Madrid sense tindre en compte els interessos del poble valencià; com ha desprestigiat les institucions valencianes fins a límits insospitats fins i tot en temps d’Eduardo Zaplana; i com, malgrat tot aquest desastre, ha aconseguit retindre el vot de la major part de l’electorat valencià. Tot plegat, les fites de Francisco Camps i els seus acòlits, que caldrà recordar per tal d’evitar que es repetisquen en el futur.

L’altre dia, per qüestions que ara no venen al cas, em veia obligat a examinar i analitzar la proposta de reforma laboral presentada a principis del mes passat pel govern Zapatero. En poques paraules, vaig arribar a la conclusió que la reforma significa un intent de fer pagar la crisi precisament a aquells que no han tingut res a veure amb la gestació de la crisi. En paraules del senyor Dominique Strauss-Kahn, director de l’FMI, la notable gravetat de la crisi a l’Estat espanyol, provocada per l’especulació immobiliària, hauria de portar els ciutadans de l’Estat a “fer un esforç considerable” per resoldre la situació. Aquest esforç consistiria en acceptar una reforma que suposa un retrocés en les conquestes socials aconseguides fins ara.

Un dels arguments que m’ajudaren a posicionar-me contra la proposta de reforma laboral va ser el següent. Alguns experts asseguren que el sistema públic de pensions espanyol en cap cas està en crisi i que la reforma del sistema de pensions no és res més que un avanç cap a la privatització del sistema. El fet que la pensió rebuda depenga directament de la conjuntura econòmica pot fer augmentar la desconfiança en el sistema i, per tant, abocar els pensionistes a cercar una major seguretat en el sector privat. Aquesta possibilitat resulta encara més preocupant si tenim en compte que els fons privats de pensions han estat objecte de bona part de l’especulació financera que ha provocat la crisi econòmica en què ens trobem.

Curiosament, ahir al matí, el ministre de Treball i Immigració, Celestino Corbacho, recomanava, en una entrevista televisiva, la contractació de plans de pensions privats. De sobte, les suposicions més o menys fundades d’alguns economistes, s’havien materialitzat en una recomanació explícita del ministre de Treball. Vés per on! I quina recomanació! És com si el ministre d’Educació recomanara els ciutadans de matricular els seus fills en centres privats perquè els públics no són prou bons o com si un policia municipal t’aconsellara de contractar-te un segurata perquè ells no tenen prou efectius per vigilar el teu carrer. Lamentable.

Digué Rita Barberà fa un parell de setmanes que València seria “referent mundial” pel fet d’acollir la 33a edició de la Copa de l’Amèrica. Bé, s’ha de reconèixer que la dona tenia raó. Els seguidors d’aquesta competició —algú n’aventura el nombre?— probablement hauran estat atents als mitjans especialitzats per saber com s’han desenvolupat les regates i, segurament, alguns fins i tot s’hauran desplaçat fins al Cap i Casal per seguir-la en directe. En això, doncs, Na Rita Barberà no estava equivocada: els aficionats a les veles i els vents hauran parlat de València durant uns dies. I jo ho celebre: de veritat m’alegre que la capital del meu país aculla una competició de —relatiu— renom internacional. Ja em vaig alegrar quan vingué la Fórmula 1 i he tornat a fer-ho ara. Aleshores, direu, quin és el problema? Anem a pams.

Tota la vida m’han dit que hom no pot alhora voltejar les campanes i anar a la processó. No cal ser mol llest per adonar-se’n: a la vida no es pot tindre tot, s’ha d’elegir. I com ens passa a tots i totes quotidianament en les nostres vides, també en política s’ha de triar. En aquest cas, a l’hora de governar el País Valencià el PP ha hagut d’elegir entre fer política de bona veritat, amb fets tangibles que ajuden a millorar la vida quotidiana de la ciutadania o bé practicar una política d’aparador, fent una mica de populisme i demagògia barata en casos de necessitat, col·locant a uns i altres on ha calgut, ocultant la realitat amb l’aparença, i maquillant-ho tot plegat amb algunes mesures necessàries, tot i que en petites dosis i quasi sempre a deshora. En definitiva, han hagut de triar entre ser els líders mundials en vanitat o ser-ho en qualitat de vida. Quina ha estat la decisió presa? Supose que no cal dir-ho: és evident.

Aquesta fou la decisió adoptada per Francisco Camps i Rita Barberà —i, en general, pel PP al País Valencià— quan aterraren a les institucions valencianes, decisió en la qual s’han mantingut ferms. Optaren pels circenses i han oblidat el panem. Mostra d’això són tota una sèrie de grans esdeveniments que em sembla que tots tenim al cap —la Copa de l’Amèrica no és més que un de tants— i que no caldrà enumerar una vegada més. Aquests esdeveniments, com ja he apuntat al principi, no són en cap cas negatius per se, no són cosa del dimoni —lògicament no ho és la visita del papa, però tampoc ho són la resta—, i de ben segur que a ningú de nosaltres li sabria greu que València acollira uns Jocs Olímpics o el que fóra. Clar que no, eixe no és el problema. El problema, com he dit adés, és l’elecció.

El govern valencià del PP ha preferit prioritzar els grans esdeveniments i deixar de banda tota la resta. Ha decidit que els valencians hem de ser els primers del món en competicions esportives —curiosament, totes bastant elitistes— i altres esdeveniments lúdicofestius de caire divers i, en conseqüència, els valencians i les valencianes hem esdevingut els últims, no del món però sí d’Espanya, en tota la resta: últims en qualitat política dels nostres governants i del principal partit de l’oposició, últims en ocupació, últims en educació, en promoció de la cultura… I, això sí, primers en saraus diversos però també en atur entre els joves, en fracàs escolar, en deteriorament de l’entorn, en corrupció, en violència feixista, etcètera.

Així doncs, vivim en un país en què els nostres governants del PP devaluen dia rere dia la qualitat d’aquesta democràcia i fan minvar el respecte que senten els valencians i les valencianes per les institucions amb declaracions del tot desencertades o amb actuacions més que qüestionables. Ens ha tocat patir un PSOE absolutament sucursalista, que no s’interessa pels interessos valencians. Els i les joves del nostre país tenen com més va més dificultats per trobar feina, per trobar un lloc on viure, per formar-se dignament, per moure’s o per accedir a la cultura, en un país d’aturats, d’especulació immobiliària, de baixa o molt baixa qualitat educativa, invertebrat pel que fa als transports públics i de promoció institucional de la incultura —o què és, si no, l’ofensiva de la Generalitat i l’Ajuntament de València contra el barri del Cabanyal o la nul·la difusió del valencià i la cultura autòctona que duu a terme el Consell?

En definitiva, com digué l’alcaldessa de València, hem aconseguit ser líders mundials en algunes coses. Però, és això el que realment volem els valencians i les valencianes? Volem ser els primers en vanitats i en tota la sèrie de despropòsits que he exposat unes línies més amunt? De veres volem ser el referent mundial en atur, en fracàs escolar o en violència feixista? Aquest és el preu que hem de pagar per la Copa de l’Amèrica i per la política berlusconiana de Camps, Rita i companyia. Estem disposats a pagar-lo? Jo ho tinc molt clar: no, de cap manera!