Hic et nunc

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Jo al·lucine amb aquests impresentables. Acabe de llegir que la Generalitat Valenciana ha decidit finalment que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship?) s’impartirà en anglés al País Valencià. Coses tan surrealistes com aquesta soles poden passar en aquest País Valencià de color de rosa en què vivim gràcies als senyors de PP.
És increïble que des de la Generalitat es vulga imposar una assignatura en anglés quan es fa ben poc per aconseguir que les classes que haurien de ser íntegrament en valencià es donen completament en la nostra llengua. Si tenen ganes d’augmentar les hores lectives de llengua estrangera, podrien fer també l’assignatura de Religió en anglés (o potser en rus, llatí o suahili, posats a aprendre idiomes).
Bé, serà qüestió de tindre paciència una vegada més i no fer-nos-en la sang amarga, perquè amb els personatges que ens manen hauríem d’estar acostumats (que no conformes) a aquestes bestieses.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Diuen que avui és dia de reflexió, però, veient com va el món i com han anat les últimes eleccions per aquestes terres, em sembla que és evident que de reflexió (no sols abans de les eleccions, sinó també en general) n’hi ha ben poca. Al cap i a la fi, no interessa que la gent reflexione, i menys quan s’apropen les eleccions, no siga que aquells que ho facen abandonen el ramat i deixen de votar a un dels dos grans partits.
O serà que quan parlen de «dia de reflexió» es refereixen a una altra cosa? Potser volen dir que aquest és el dia en què ens tornem a flexionar (ens re-flexionem) i ens baixem els pantalons perquè l’endemà a les urnes els de sempre ens tornen a fer allò que ja sabeu.
Jo votaré demà per primera vegada, i intentaré fer-ho conscientment, pensant en el futur del País Valencià. El que feu vosaltres és cosa vostra.

Compartir

Aquest migdia, mentre tornava cap al pis, he decidit passar a comprar-me un kebab per dinar ràpidament i tornar al poble el més prompte possible. Reproduiré ací íntegrament la curiosa conversa que he tingut (en castellà, per cert) amb el venedor de kebabs:
Venedor: Hola! Què volies?
Blai: Hola, voldria un döner kebab gran per emportar.
V: Molt bé, ara mateix te’l prepare [i s’ha posat a tallar la carn]. Tu eres d’ací, de València?
B: No, no sóc d’ací però visc ací.
V: Ah, i [atenció!!] a qui votaràs en les eleccions? A Zapatero o a Rajoy?
B: Ehms, doncs a cap dels dos.
V: [Fent cara de sorpresa]. A cap dels dos? Bé, a mi m’agrada Rajoy.
B: Rajoy? Per què?
V: Per què Rajoy pensa en els espanyols, en la gent d’ací. En canvi Zapatero pensa en els espanyols, però també en la gent que ve [?].
B: Ja, però Rajoy no vol deixar entrar a més immigrants, això et sembla bé?
V: No, és veritat. Zapatero tampoc està mal, és més jove i més llest [!] que Rajoy.
B: He he he, sí, més jove sí. Tu d’on eres, de l’Índia?
V: Sí, de l’Índia.
B: I quant de temps portes ací?
V: Porte 2 anys i uns mesos. L’espanyol vaig aprenent-lo poc a poc.
B: Molt bé [la veritat és que el castellà el parlava bastant bé]. Però saps alguna cosa de valencià?
V: Valencià? Ah sí! Hi ha alguna gent que el parla, no? Em costa entendre’l. Potser més avant… Per cert, ací abans la gent era més pobra que ara, no? Fins i tot emigraven, no?
B: Bé, sí, molta gent se n’anà a Alemanya, França… Però tot ha canviat bastant en els últims anys.
V: Clar. I quan es sabrà qui ha guanyat les eleccions?
B: Això depén, però segurament serà el dia 9 prou tard.
V: Molt bé, moltes gràcies [aleshores m’ha donat el kebab, li l’he pagat i he eixit del bar].
Quan m’ha preguntat per la meua intenció de vot m’he quedat de pedra. Mai haguera pensat que algun dia parlaria de política amb un indi. L’home semblava interessat pel tema, supose que abans d’anar a votar voldrà saber què pensem els d’ací sobre els nostres propis polítics (potser vol saber què votaria una persona autòctona de bona veritat per poder imitar-la i sentir-se més d’ací). M’ha cridat l’atenció això que ha dit de «Rajoy pensa en els espanyols i Zapatero en els espanyols i en els que venen de fora» i m’ha fet gràcia allò de «Zapatero és més llest que Rajoy». Supose que si tots els immigrants estigueren tan interessats com aquest en la nostra societat, no hi hauria massa problemes d’integració.
Ah, per cert, el kebab estava boníssim.

PS: Després d’escriure l’article he recordat (amnèsic de mi) que per votar cal tenir la «nacionalitat» espanyola, per tant, no crec que l’amable venedor de kebabs puga fer-ho.

Compartir

Ahir vaig veure el debat però encara no sé per què. I no ho sé pel simple fet que aquell no era el meu debat. El d’anit fou un debat per a sociates i peperos, per a fans incondicionals de Zapatero i de Rajoy. Per a ningú més.
La resta, els que no creiem en cap d’aquestes dues opcions, vam quedar fora d’aquella immensa taula en què segueren els dos candidats i que és una al·legoria més que evident del seu panorama polític ideal, un panorama polític que cada vegada està més a prop i en què sols estaran ells dos, cara a cara, sense ningú més que els destorbe. El bipartidisme avança alhora que l’abstenció creix, car els votats dels partits menuts es desanimen veient com el seu vot no serveix per canviar res. Però açò precisament és el que els grans partits volen, el que els permetrà tornar a una espècie de torn dinàstic en què aniran passant-se el poder de l’un a l’altre.
Al cap i a la fi, entre PSOE i PP les diferències són mínimes i l’objectiu comú: deixar-nos a la resta fora de joc per poder fer la seua. Com s’entén, si no, que els socialistes intenten fer-nos creure que «no es lo mismo» (si, com diuen, és una obvietat, per què remarcar-ho?); o que, en clau valenciana, els dos estiguen d’acord en negar-nos l’aigua del Xúquer, en tallar-nos la TV3, en fer-nos un Estatut vergonyant, en deixar-nos sense el tren Gandia-Dénia, i un llarg etcètera.
Però no hem de deixar-nos enganyar per la seua demagògia barata, pel seu populisme manipulador. Cal que anem a votar conscientment i tenint en compte que PSOE i PP són dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que ha fet ben poc pel País Valencià.

Compartir

Pensava que aquest dia mai arribaria, però per una vegada estic d’acord amb el senyor Vladímir Vladímirovitx Putin (que bé sonen els noms russos), tsar de totes les Rússies President de la Federació Russa.
Aquest denuncià despús-ahir des del Kremlin el «doble tracte» dels països de la Unió Europea en recolzar la independència de Kosovo i no fer el mateix amb altres «separatismes» en llocs com Xipre i Espanya (literalment digué: «No vull ofendre ningú, però la part nord de Xipre fa quaranta anys que és una república independent de facto, encara que ningú no la reconeix. Aleshores, per què no la reconeixeu? No teniu vergonya, europeus, d’aplicar aquest doble tracte per a resoldre dos problemes idèntics en dues parts diferents del món?» i «A Espanya la gent no vol viure en un sol estat, llavors, doneu-los suport allí»).
He dit que estic d’acord amb Putin, però ara ho voldria matisar. Sols (i ho torne a dir: sols) coincidisc amb ell en denunciar aquest doble discurs, ja que no és massa coherent ni correcte fer com la UE i els EUA i reconèixer el dret d’autodeterminació en un lloc i negar-lo en un altre d’idèntiques o semblants característiques únicament per interessos econòmics, polítics o militars estrangers, i sense tenir en compte la voluntat del poble autòcton.
Ara bé, Putin hauria de saber que els russos no són precisament un model de justícia i decència en política exterior i és que des de la caiguda de l’URSS s’han dedicat a modificar els mapes de l’Europa oriental i part d’Àsia al seu gust. Exemples sonats d’aquest intervencionisme rus en la política dels seus estats veïns són els casos d’Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria. Es tracta de tres repúbliques autoproclamades independents que, a pesar de no comptar amb el reconeixement de la comunitat internacional, tenen el suport tàcit de Moscou per oposar-se a l’autoritat dels estats dels quals s’han escindit (Geòrgia en els dos primers casos i Moldàvia en el tercer). En lloc d’acceptar o negar la independència d’aquestes repúbliques de forma definitiva i intentar resoldre el problema, el Kremlin es dedica a jugar amb elles segons els propis interessos russos, sense tindre en compte els desitjos dels ossetes, abkhazos i transnistris (i tenen sort que Moscou no ha decidit acabar amb ells, com passa amb els txetxens). O siga que independència a Kosovo no, però a Ossètia del Nord, a Abkhàzia i a Transnístria sí (encara que siga a mitges). No és això «doble tracte» també?
Aquesta vegada el doble joc rus ha xocat amb el doble joc europeu i ara per ara sembla que acabarà imposant-se aquest últim (amb el suport nord-americà, és clar). De ben segur que Putin troba a faltar els temps dels tsars…

Compartir

La precampanya ja fa temps que ha començat i sembla que, per una vegada, els primers en destapar la caixa de Pandora no han estat els propis partits en lliça (encara que aquests s’han llançat últimament, com sol passar, a prometre i prometre sense mirar pèl), sinó la Conferència Episcopal Espanyola.
Com si haguérem tornat a l’Edat Mitjana, quan l’Església feia i desfeia al seu gust, beneint i maleint regnes i prínceps, ara els bisbes ataquen de nou, intentant recuperar el control d’un ramat que, segons ells, ha perdut el nord i necessita d’un pastor que el torne a portar pel bon camí. Aquesta vegada però, sense els exèrcits medievals i sense la influència internacional d’aleshores, els clergues s’han atrinxerat darrere dels púlpits i s’han dedicat a atacar allò que no els agrada (ara els matrimonis homosexuals, ara l’Educació per a la Ciutadania…).
Però açò no és nou i a Pedreguer ho sabem bé. L’any 2003, a pocs dies per a les eleccions locals i autonòmiques, l’aleshores rector de Pedreguer decidí convertir el sermó de missa en un míting polític i recomanà als votants que s’ho pensaren bé (?) abans de votar, pronunciant algunes paraules contra l’encara alcaldessa de Pedreguer (el capellà deia, entre altres coses, que l’Ajuntament no havia volgut que es donara la subvenció per a la restauració de l’altar major, quan en realitat aquesta no podia donar-se fins a l’inici de les obres, que encara estaven per començar).
Exactament el mateix és el que han fet ara els bisbes de la Conferència Episcopal: dir-los als ciutadans què han de votar i no, com és la seua tasca, dir-los als fidels què han de resar.
No fou Jesucrist qui digué que el seu regne no era d’aquest món? Aleshores?

Article publicat originalment ací.

Compartir

Corre la dècada dels ‘80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ‘80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!

Compartir

El 2007 ens diu adéu i és hora de fer balanç. A nivell internacional aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l’Iraq (i ja van 4 anys!), del problema del Pròxim Orient i d’altres conflictes oblidats (Sàhara Occidental, Darfur…); pel canvi climàtic, que ha revolucionat la nostra forma de veure el futur i ja ha provocat els primers estralls arreu del Món; per l’ampliació de la Unió Europea amb la incorporació de Romania i Bulgària; per la suposada amenaça nuclear iraniana; pel mediàtic segrest de Madeleine; per la revolta pacífica del poble de Birmània, reprimida amb molta duresa per la junta militar que hi governa; per les polèmiques actuacions d’Hugo Chávez; i per moltes altres coses.
En l’àmbit estatal hem viscut pendents de la crispació política, atiada desmesuradament per uns i altres sense miraments i sense treva; de la sentència del judici de l’11-M; dels atacs constants de la Conferència Episcopal Espanyola contra tot allò que els ha resultat incòmode; del retorn a la violència d’ETA; del desinflament de la bombolla immobiliària; del caos a les infraestructures a Catalunya i del consegüent enuig català.
Al País Valencià enguany hem commemorat els 300 anys de la derrota d’Almansa; ens hem quedat sense canvi a la Generalitat; hem acudit, amb la resta de catalanoparlants, a la Fira del Llibre de Frankfurt; hem allotjat la Copa de l’Amèrica (que, sens dubte, ha portat el benestar i la prosperitat a tots els valencians); ens han censurat la TV3…
A més de tot açò, aquest any que deixem enrere ha marcat un abans i un després en la meua vida. A l’estiu, després de ser quinto, vaig fer un viatge per Europa que em resultà tota una experiència i al setembre vaig començar a construir el meu futur amb l’inici de les classes a la Universitat.
Ara, però, és hora de mirar endavant, al 2008. Esperem que aquest any que arriba vaja molt millor que el que deixem enrere. Per a acabar, ací vos deixe un enllaç a les millors fotografies de l’any segons la World Press Photo. Sort a tots, salut i bon any!

Compartir