Font: HUBLIN, JJ. (2009). “The origin of Neandertals”. PNAS, 106 (38): 16.022-16.027.

Probablement, el tema que més m’apassiona de tot el conjunt de coneixements que s’emparen sota la denominació de “prehistòria”, més enllà dels diferents models socials i culturals que permeteren l’aparició d’estructures protoestatals, siga tota la problemàtica i la discussió derivada de l’estudi de l’evolució i la filogènia del llinatge humà. En conseqüència, i aprofitant que l’època d’exàmens és propensa als refregits i al copia-apega, ací vos deixe unes quantes línies que he redactat recentment per a un treball de classe sobre la qüestió de l’origen i la filogènia dels neandertals.

Els neandertals (Homo neanderthalensis) són l’espècie d’homínid que millor coneixem després de la nostra. El debat sobre el seu origen i el seu lloc en l’esquema evolutiu del llinatge humà, més de 150 anys després d’haver-se iniciat, està encara molt lluny de tancar-se. La península Ibèrica ha jugat un paper important en aquest debat, ja que, un dels seus jaciments (el de la Sima de los Huesos, a Atapuerca) ha contribuït i molt a eixamplar radicalment la discussió i a obrir nous horitzons per al debat.

A l’hora d’examinar la filogènia dels neandertals (la cronologia dels quals es situa entre els anys 130.000 i 28.000 AP) cal distingir entre dues hipòtesis sobre la seua adscripció específica. Tradicionalment, se l’ha considerat com a una subespècie d’Homo sapiens i, com ha tal, ha rebut el nom d’Homo sapiens neanderthalensis. Aquesta hipòtesi, tot i que continua essent recolzada per autors com Wolpoff, actualment és rebutjada per la major part de la comunitat científica, que consideren els neandertals una espècie distinta, denominada H. neanderthalensis.

Un cop resolta aquesta primera qüestió, cal que passem a examinar algunes de les diferents teories existents sobre l’origen i la classificació evolutiva dels neandertals. Podem distingir tres grans hipòtesis:

En primer lloc (esquema A), aquella que considera que l’últim avantpassat comú entre els humans anatòmicament moderns i els neandertals serien els Homo antecessor. Aquest hauria evolucionat a Europa fins a donar lloc a l’Homo heidelbergensis, a partir del qual s’hauria desenvolupat l’H. neanderthalensis. A Àfrica, en canvi, l’H. antecessor hauria evolucionat cap a l’Homo rodhesiensis i, posteriorment, aquest hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. D’acord amb aquesta hipòtesi (defensada per Arsuaga i Martínez, en base a les excavacions fetes a Atapuerca) la separació entre el llinatges de neandertals i sàpiens s’hauria produït fa entre 800.000 i 600.000 anys.

En segon lloc (esquema C), la hipòtesi que nega l’existència com a espècie de l’H. antecessor i afirma que l’últim avantpassat comú d’H. sapiens i H. neanderthalensis hauria estat l’H. heidelbergensis, que hauria sorgit a Àfrica fa uns 800.000 anys i s’hauria dispersat per Europa i Àsia, on hauria evolucionat de diferent manera. Aquesta seria la hipòtesi recolzada per autors com Rightmire i Stringer. Aquesta hipòtesi fixa la separació d’ambdós llinatges al voltant del 300.000 AP.

I en tercer lloc (esquema B), aquella hipòtesi que classifica els H. heidelbergensis i H. antecessor com a formes arcaiques d’H. neanderthalensis. Segons aquesta hipòtesi, els neandertals serien el resultat europeu (fruit, segons Hublin i el model d’acreció, de successius aïllaments de les poblacions del Vell Continent) de l’evolució de l’H. rhodesiensis, que a l’Àfrica, en canvi, hauria acabat donant lloc a l’H. sapiens. La separació entre ambdós llinatges, d’acord amb aquest model, s’hauria produït fa entre 500.000 i 400.000 anys. Autors com Simpson recolzen aquesta hipòtesi.

A banda d’aquestes tres hipòtesis bàsiques n’existeixen moltes altres (com la de Klein que afirma que l’H. ergaster evolucionà de manera independent a Àfrica, on acabà donant lloc a l’H. sapiens fa uns 400.000 anys; a Àsia, on evolucionà en H. erectus durant el Pleistocé mitjà, i a Europa, on donà lloc a l’H. neanderthalensis), que han procurat també aportar una mica de llum a una més de les tenebres a què ens té acostumats la prehistòria.

Compartir

Imagineu-vos que aquest estiu per llevar-vos la calor de damunt decidiu anar a prendre un bany a la mar. Vos poseu el banyador, agafeu la tovallola i aneu cap a la platja. En arribar-hi, però, vos trobeu que no hi ha aigua, que s’ha assecat la mar. Açò que ens sembla del tot impossible no ho és tant, fa uns quants milions d’anys ja li va passar una cosa semblant al nostre mar Mediterrani. Això ens explica Violeta Tena en un article publicat al número 1.292 d’El Temps.

Per poder comprendre aquest assecament hem d’anar 5,6 milions d’anys enrere, cap a la fi del període terciari. El Mediterrani, format per la reducció del primitiu oceà de Tetis (que separava els antics continents de Gondwana i Lauràsia que acabaran donant lloc a Àfrica i Euràsia respectivament), quedava unit a l’oceà Atlàntic a través de dos canals, un que començava on avui està Cadis i arribava fins l’actual Almeria, i un altre que anava de l’actual Rabat a Oujda. Aquests canals mantenien el Mediterrani  ple, ja que l’aigua aportada pels rius de la seua pròpia conca no era suficient per fer-ho a causa de la ràpida evaporació d’aigua.

Aquest equilibri hídric es trencà quan la formació de la serralada Bètica, deguda a la col·lisió de les plaques africana i euroasiàtica, tancà el canal situat més al nord. Més tard, per raons encara desconegudes es tancà també el canal nord-africà. Aleshores, el Mediterrani, privat de la seua principal font de subministrament hídric, començà a assecar-se. Els rius no aportaven prou aigua i el ritme d’evaporació era d’uns 4.000 quilòmetres cúbics a l’any. Un mil·lenni després del tancament dels canals, el Mediterrani havia esdevingut un desert de sal i guix, on la vida animal i vegetal era pràcticament impossible. La desaparició de l’aigua marina deixà via lliure a l’erosió, que transformà radicalment el paisatge que fins aleshores havia estat submergit.

Així romangué el Mediterrani durant uns 300.000 anys, fins que tornà a omplir-se d’aigua. Per tal d’explicar aquest fenomen s’han proposat dues teories. La primera, més estesa fins ara, apunta a l’augment de l’aigua de l’oceà Atlàntic, que, juntament amb tot un seguit de moviments tèctonics, acabaren per erosionar el sistema de serralades que hi havia on actualment es troba l’estret de Gibraltar. La segona, menys estesa i més recent, proposa que el trencament del dic natural de muntanyes es degué  la pressió de l’aigua de l’oceà Atlàntic que hauria provocat el pas de xicotetes quantitats d’aigua que haurien anat erosionant progressivament els cims d’aquelles serralades.

Siga quina siga la causa del reompliment, és evident que aquest degué tindre dimensions apocalíptiques. A través del canal, d’uns 14 quilòmetres d’amplària, començà a entrar aigua al ritme de més de 100 quilòmetres cúbics al dia. El nivell de l’aigua anà creixent 10 metres al dia fins que el Mediterrani tornà a ser una mar. Vos imagineu, però, que el Mediterrani no s’haguera reomplit? On anirien ara els turistes que omplin les nostres platges? Chi lo sà…

Compartir

Ja em disculpareu si els últims articles són gairebé monogràfics al voltant de religió i evolució i antropologia i tot això, però aquests dies la inspiració em ve per eixos camins, què voleu que vos diga.

Ahir al matí, a classe de Prehistòria, ens tocà veure els orígens del neolític i les diferents teories que existeixen al respecte. Entre totes aquestes teories em cridà l’atenció una de molt curiosa, de la qual no havia sentit a parlar mai. Es tracta de la proposada per Jacques Cauvin el 1994 segons la qual la revolució agrícola que comportà l’inici del neolític anà acompanyada d’una revolució ideològica. Així, davant les necessitats sorgides arran de l’increment de la població mesolítica i de la voluntat d’obtindre més recursos per tal de mantindre-la, s’inicià un procés d’adaptació ideològica a través de diversos mecanismes psicològics, que conformaren progressivament una concepció còsmica en què la creació de mites, divinitats i creences actuà com a incentiu de les accions d’aquella gent. Cauvin afirma, doncs, que el naixement de les divinitats i el naixement de l’agricultura es troben estretament relacionats.

D’una banda, resulta inquietant (o no tant, en realitat és una constant al llarg de la història) el fet que l’adaptació ideològica que hem comentat dalt podria haver-se produït  [1] mitjançant un procés d’imposició per part de les “classes dominants” mesolítiques. És a dir, que les “elits governants” (si és que poden anomenar-se així) d’aquelles societats encara caçadores-recol·lectores haurien promogut un procés de “propaganda ideològica” per tal de convéncer a la resta de gent que calia passar de perseguir animals i recollir fruits a cultivar determinades plantes i domesticar alguns animals, sedentaritzant-se així definitivament. Aquesta transformació ideològica comportà l’aparició d’un nou modus vivendi, propi del model agrícola, que exigia moltes més hores diàries de treball dur, en lloc de les dos o tres hores que, en climes favorables, eren suficients per a la caça, la pesca o la recol·lecció d’aliments [2]. Ja veus tu quina gràcia!

D’altra banda, i tornant a l’aspecte religiós, crida l’atenció (encara que tampoc és res de nou) el fet que la religió tal i com l’entenem en l’actualitat [3] podria haver nascut com a una eina de control social, en aquest cas per tal d’assegurar la transició cap al nou model agrícola sedentari. Fins aleshores, les manifestacions artístiques tenien un contingut religiós naturalista i no teista, i donen a entendre que per als humans del paleolític allò sagrat era el món mateix. Amb el “naixement dels déus” (inicialment una figura femenina i un déu-bou), que, com hem dit, es produí junt amb el sorgiment de l’agricultura, allò sagrat es traslladà més enllà del món i els éssers humans quedaren subjugats als éssers divins, en una posició inferior de lloança i súplica envers la divinitat. Si abans el “paradís” havia estat entre els homes, a partir del “naixement dels déus” es situà per damunt d’ells.

Ja ho veieu, sembla increïble les coses que es poden aprendre un dimecres qualsevol a les 9 del matí en classe de Prehistòria. Qui m’ho anava a dir!

———
[1] No he llegit l’obra de Cauvin i, per tant, no puc dir-vos amb total seguretat si ell afirma o no que es produí una “imposició per part de les ‘classes dominants’ mesolítiques del nou model agrícola”, però això és el que he deduït del que s’ha dit a classe.

[2] No hem de veure el procés de transició cap a l’agricultura com una mena d’”expulsió de l’Edén” (encara que potser fou aquest canvi en la manera de viure dels humans el que donà lloc a la idea d’un “paradís perdut”) ni tampoc com una mena de complot per part d’aquesta “elit dominant” per tal de fer la punyeta a la resta de la població (el canvi a l’agricultura es degué produir perquè no hi havia alternativa, per la qual cosa els “governants” intentaren afavorir el canvi, o penseu que la gent hauria acceptat treballar de sol a sol només perquè ho diguera el xaman o qui fóra?).

[3] Bé, en aquest cas potser seria més correcte parlar de “divinitats” en comptes de “religió”, però què són les divinitats si no la base de la religió?

Compartir

Quin dels tres cranis és el d’un Homo sapiens?

Compartir

Anem a fer un poc d’etimologia. La paraula llatina homo, de la qual deriva el nostre home, significava originalment nascut de la terra, ja que, etimològicament, homo, deriva d’humus, que significa terra. Així, la pròpia etimologia llatina ens recorda que som un més dels éssers de la natura, un animal qualsevol fill de la mare terra.

En canvi, el vocable grec per a home, ánthropos (ἄνθρωπος), remarca allò que ens diferencia de la resta d’animals. Ánthropos, en grec, significava originalment el que mira cap amunt. Segons el filòsof Plató és precisament això, el fet d’examinar allò que veu, el que diferencia l’home, ánthropos, de la resta d’éssers de l’Univers.

Enllaçant aquesta curiosa reflexió etimològica amb l’estudi de la filogènia humana (toma!), i aplicant-hi la cèlebre qüestió de què va ser abans, l’ou o la gallina? podem plantejar-nos la següent pregunta: quin és el primer homínid que passa de ser un simple homo (no Homo, atenció) a ser també un ánthropos? És a dir, quin fou el primer homínid que desenvolupà un pensament crític, que començà a preguntar-se pel món que l’envoltava? L’Homo ergaster, l’Homo erectus, el Heidelbergensis, el Neanderthalensis, el Sapiens, tots ells (i algun altre) són ferms candidats al títol. Però, quin de tots fou el primer en abstraure’s? Vés tu a saber.

Eixa és una de les “grandeses” de la prehistòria (en tant que període de la història i en tant que disciplina científica que estudia aquest període), que ben poques coses poden saber-se del cert.

Compartir

Fa aproximadament entre 10 i 8 milions d’anys [1], el moviment de les plaques tectòniques aràbiga i africana acabà donant lloc a la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Les muntanyes que s’originaren amb la falla separaren l’Àfrica occidental i central de l’est africà, impedint l’arribada dels núvols provinents de l’Atlàntic a la part oriental, la qual cosa donà lloc a la transformació de la selva humida de l’orient africà en un bosc clar primer i en sabana després.

Les cadenes muntanyoses, no sols impedien el pas cap a l’est dels núvols plens d’aigua, sinó també el trànsit d’animals d’una part a l’altra del continent africà. Aquesta incomunicació entre els animals situats a ambdós costats de la vall del Rift, afavorí que el procés evolutiu es produïra de manera diferent. A la part occidental de la falla, els hominoideus no patiren la transformació del seu entorn i han evolucionat fins a donar lloc als goril·les i ximpanzés actuals. A la part oriental, però, el canvi del medi natural degué afavorir la selecció d’un mètode de locomoció més eficaç d’acord amb el nou hàbitat: el bipedisme. Així, els homínids —els hominoideus bípedes— esdevingueren la forma de primat millor adaptada al nou entorn i aconseguiren sobreviure al canvi ambiental. Aquests primers homínids bípedes de l’Àfrica oriental serien els avantpassats de l’Homo sàpiens actual.

I fins ací arriba la hipòtesi proposada pel paleontòleg francés Yves Coppens i batejada com East Side Story. Els descobriments, però, de restes d’altres homínids com el Sahelanthropus tchadensis o l’Australopithecus bahrelghazali que, per la seua localització —s’han trobat al Txad, al nord-oest de la falla del Rift— i datació —al Sahelanthropus se li calculen més de 7 milions d’anys— compliquen bastant la credibilitat de la hipòtesi de Coppens.

Hi ha qui diu que som fruit de la voluntat i bondat de Déu. Històries! No som més que el resultat d’un accident geològic, d’una sèrie de factors geoclimàtics que poc tenen a veure amb divines creacions i coses d’aquestes.

———
[1] En realitat el procés de formació de la falla del Rift havia començat molt abans, fa uns 30 milions d’anys.

Compartir