Ja deia Joan Francesc Mira i Casterà en la seua fantàstica Crítica de la nació pura que «la fidelitat i solidaritat nacionals només poden dirigir-se a una nació»; i citava fins i tot l’Evangeli dient que «hom no pot servir dos senyors». Si el bilingüisme total ja és molt difícil, el «bi-nacionalisme» és del tot impossible. No es pot ser B si ja s’és A, ni tampoc C si s’és D, i viceversa. I està clar que tots som alguna cosa.
Per tant, si tenim en compte aquestes premisses i les acceptem (ai las, vet ací el problema), els intents d’encabir la nació catalana —siga quina siga, ara no entraré en aquest hort— dins la nació espanyola (la «nació-mare», la de bona veritat), haurien de semblar-nos, com a mínim, una broma de mal gust.
Despús-ahir llegia a La Vanguardia que el Tribunal Constitucional accepta que Catalunya es definisca com a nació en el preàmbul de l’Estatut (la qual cosa no té cap efecte jurídic), ja que aquesta realitat nacional de Catalunya queda reconeguda en l’article segon de la Constitució Espanyola com a nacionalitat. Aquest segon article parla també de la «unitat indisoluble de la nació espanyola», és a dir, que Catalunya és una quasi-nació (perquè una nacionalitat és això, més que una regió però menys que una nació; i en aquest cas s’empra, en paraules de Mira, per «reservar el terme nació per a Espanya-estat […] i alhora acontentar els bascos i els catalans»), com dèiem, Catalunya és una nació-que-no-arriba-a-ser-nació-del-tot que alhora es troba inclosa en una nació-de-bona-veritat que és l’espanyola. I és que això és el que importa: que l’espanyola és l’única nació, davant la qual totes les altres (ho siguen del tot o no) han d’acotar el cap.
Mentre aquest esperit uniformitzador que predomina arreu de l’Estat no desaparega, mentre vulguen obligar-nos a ser allò que no som i no volem ser, no anirem enlloc. Més de vint anys fa que J. F. Mira escrigué els fragments que ací he citat, i llegint-los podem veure que la situació no ha canviat massa en tot aquest temps. I és que si no hi ha voluntat d’entesa i ens deixem portar pels prejudicis, malament.

Compartir

És evident que des de fa alguns anys, una gran part (per no dir la majoria) dels objectes d’ús quotidià que ens envolten provenen de la Xina. Des d’ordinadors i telèfons mòbils fins a bolígrafs i peces de roba, quasi tot és made in China. Les empreses occidentals prefereixen la barata mà d’obra asiàtica i els avantatges fiscals i administratius que ofereixen els estats del sud-est asiàtic i la Xina. A tot açò hem d’afegir la proliferació en les nostres terres dels basars xinesos, que amb els seus baixos preus han agreujat encara més la crisi de les empreses autòctones i han omplert encara més el mercat amb productes orientals i moltes vegades, per què no dir-ho, de dubtosa qualitat.
Doncs bé, tot açò (que haguera pogut obviar-se, però calia fer llarg el post) ve per una curiosa notícia que m’he trobat a la web del Corriere della Sera, el periòdic de més tiratge d’Itàlia. Resulta que, per ironia della sorte, com diu l’autora de la notícia, la policia xinesa ha descobert a la província de Guangdong una fàbrica on s’elaboraven banderes tibetanes com les emprades arreu del món en les protestes pro-Tibet de les últimes setmanes. No és broma, no. Sembla que el propietari de la fàbrica ha declarat que «no era conscient del significat de la bandera» i que per a ell no era més que un «tros de tela de colors».
El que no sabem, però, és com haurà acabat aquest pobre empresari, ja que veient com les juguen a la Xina, no seria d’estranyar que l’hagueren fet desaparèixer de mala manera.

Compartir

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Jo al·lucine amb aquests impresentables. Acabe de llegir que la Generalitat Valenciana ha decidit finalment que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship?) s’impartirà en anglés al País Valencià. Coses tan surrealistes com aquesta soles poden passar en aquest País Valencià de color de rosa en què vivim gràcies als senyors de PP.
És increïble que des de la Generalitat es vulga imposar una assignatura en anglés quan es fa ben poc per aconseguir que les classes que haurien de ser íntegrament en valencià es donen completament en la nostra llengua. Si tenen ganes d’augmentar les hores lectives de llengua estrangera, podrien fer també l’assignatura de Religió en anglés (o potser en rus, llatí o suahili, posats a aprendre idiomes).
Bé, serà qüestió de tindre paciència una vegada més i no fer-nos-en la sang amarga, perquè amb els personatges que ens manen hauríem d’estar acostumats (que no conformes) a aquestes bestieses.

Compartir

Are you taking over
or are you taking orders?
Are you going backwards
or are you going forwards?

Extret de la cançó White Riot de The Clash.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Diuen que avui és dia de reflexió, però, veient com va el món i com han anat les últimes eleccions per aquestes terres, em sembla que és evident que de reflexió (no sols abans de les eleccions, sinó també en general) n’hi ha ben poca. Al cap i a la fi, no interessa que la gent reflexione, i menys quan s’apropen les eleccions, no siga que aquells que ho facen abandonen el ramat i deixen de votar a un dels dos grans partits.
O serà que quan parlen de «dia de reflexió» es refereixen a una altra cosa? Potser volen dir que aquest és el dia en què ens tornem a flexionar (ens re-flexionem) i ens baixem els pantalons perquè l’endemà a les urnes els de sempre ens tornen a fer allò que ja sabeu.
Jo votaré demà per primera vegada, i intentaré fer-ho conscientment, pensant en el futur del País Valencià. El que feu vosaltres és cosa vostra.

Compartir

Aquest migdia, mentre tornava cap al pis, he decidit passar a comprar-me un kebab per dinar ràpidament i tornar al poble el més prompte possible. Reproduiré ací íntegrament la curiosa conversa que he tingut (en castellà, per cert) amb el venedor de kebabs:
Venedor: Hola! Què volies?
Blai: Hola, voldria un döner kebab gran per emportar.
V: Molt bé, ara mateix te’l prepare [i s’ha posat a tallar la carn]. Tu eres d’ací, de València?
B: No, no sóc d’ací però visc ací.
V: Ah, i [atenció!!] a qui votaràs en les eleccions? A Zapatero o a Rajoy?
B: Ehms, doncs a cap dels dos.
V: [Fent cara de sorpresa]. A cap dels dos? Bé, a mi m’agrada Rajoy.
B: Rajoy? Per què?
V: Per què Rajoy pensa en els espanyols, en la gent d’ací. En canvi Zapatero pensa en els espanyols, però també en la gent que ve [?].
B: Ja, però Rajoy no vol deixar entrar a més immigrants, això et sembla bé?
V: No, és veritat. Zapatero tampoc està mal, és més jove i més llest [!] que Rajoy.
B: He he he, sí, més jove sí. Tu d’on eres, de l’Índia?
V: Sí, de l’Índia.
B: I quant de temps portes ací?
V: Porte 2 anys i uns mesos. L’espanyol vaig aprenent-lo poc a poc.
B: Molt bé [la veritat és que el castellà el parlava bastant bé]. Però saps alguna cosa de valencià?
V: Valencià? Ah sí! Hi ha alguna gent que el parla, no? Em costa entendre’l. Potser més avant… Per cert, ací abans la gent era més pobra que ara, no? Fins i tot emigraven, no?
B: Bé, sí, molta gent se n’anà a Alemanya, França… Però tot ha canviat bastant en els últims anys.
V: Clar. I quan es sabrà qui ha guanyat les eleccions?
B: Això depén, però segurament serà el dia 9 prou tard.
V: Molt bé, moltes gràcies [aleshores m’ha donat el kebab, li l’he pagat i he eixit del bar].
Quan m’ha preguntat per la meua intenció de vot m’he quedat de pedra. Mai haguera pensat que algun dia parlaria de política amb un indi. L’home semblava interessat pel tema, supose que abans d’anar a votar voldrà saber què pensem els d’ací sobre els nostres propis polítics (potser vol saber què votaria una persona autòctona de bona veritat per poder imitar-la i sentir-se més d’ací). M’ha cridat l’atenció això que ha dit de «Rajoy pensa en els espanyols i Zapatero en els espanyols i en els que venen de fora» i m’ha fet gràcia allò de «Zapatero és més llest que Rajoy». Supose que si tots els immigrants estigueren tan interessats com aquest en la nostra societat, no hi hauria massa problemes d’integració.
Ah, per cert, el kebab estava boníssim.

PS: Després d’escriure l’article he recordat (amnèsic de mi) que per votar cal tenir la «nacionalitat» espanyola, per tant, no crec que l’amable venedor de kebabs puga fer-ho.

Compartir

No vos heu preguntat mai per què no és possible treure’s el carnet de conduir en valencià? Per què tot el material de les autoescoles (llibres, qüestionaris, vídeos, pòsters) ha d’estar en castellà? Serà que el valencià no serveix per a aquestes coses? Ves tu a saber.

Compartir