Hic et nunc

Francament, quan va començar la revolta popular a Líbia vaig pensar –ignorant de mi– que la cosa duraria quatre dies. M’imaginava que tot aniria més o menys com havia anat a Tunísia o a Egipte i creia que Gaddafi o bé seria fàcilment derrocat o bé ell mateix tiraria la tovallola a la primera de canvi. Com s’ha demostrat després, no podia estar més equivocat. Tot i la inicial i reeixida ofensiva dels rebels, que posà el règim de Gaddafi contra les cordes i a punt estigué d’acabar amb ell, les tropes del dictador van ser capaces de reaccionar i, fins i tot, probablement haurien aconseguit imposar-se a les dels rebels de no haver estat per la intervenció de l’OTAN. Quan aquesta va començar, vaig tornar a creure que en unes quantes setmanes Gaddafi acabaria claudicant, però em vaig tornar a equivocar i, gairebé quatre mesos després, la situació continua quasi com al principi: els rebels controlen bona part de l’est del país i alguns altres nuclis com Misrata, els partidaris de Gaddafi dominen la resta del territori i les forces de l’OTAN van d’un costat a l’altre bombardejant allò que els sembla convenient. L’encallament de la revolta líbia i la repressió d’altres revoltes com les de Síria o el Iemen han portat l’anomenada primavera àrab a convertir-se més bé un estiu o en una tardor. Esperem almenys que no torne l’hivern.

Han passat tres mesos, quasi quatre, des de l’última vegada que vaig escriure res per ací, allà pel 19 de febrer. S’ha escolat tot aquest temps i, per tant, han passat moltes –moltíssimes– coses que m’he deixat de comentar, de denunciar, d’analitzar, etc. Tampoc és que això siga res greu, més bé al contrari, però se suposa que aqueix és –o era– precisament l’objectiu d’aquest espai i, per tant, no tindria massa sentit continuar mantenint-lo –i més tenint en compte que em costa algun duret que altre– si no fóra per seguir dient la meua des d’ací, encara que siga de tant en tant, sobre allò que em passa i allò que passa al món. Seria, en eixe cas, perdre el temps i els diners.

Abans que res, val a dir que la culpa d’aquest llarg recés ha estat, en primer  lloc, de la universitat, evidentment; però també de les ganes d’aprofitar el poc temps lliure disponible per fer altres coses o, simplement, per no fer absolutament res –cosa que de tant en tant no ve gens malament. La universitat, per tant, ha estat la principal responsable d’aquests tres mesos i escaig de silenci. Aquest curs, el tercer, ha estat de lluny el més pròpiament universitari dels de la carrera. I quan dic universitari em referisc al fet que enguany hem hagut de suar la samarreta de valent, molt més que el anys anteriors, per poder-ho dur tot endavant. Supose que, d’altra banda, ja era hora.

Tornant, però, al tema d’escriure per ací, he de confessar-vos que, a hores d’ara encara no sé exactament de què serveix fer-ho. En un primer moment, allà pel 2006 –poca broma!–, potser hi havia un cert punt d’egotisme i d’egocentrisme en tot plegat. El fet de pensar que les meus opinions podien tenir un cert interés simplement perquè eren meues i la satisfacció –i també l’orgull, perquè no dir-ho– de rebre comentaris al respecte van tenir una certa influència en el naixement i el creixement d’aquest espai. Tanmateix, prompte s’afegí una altra raó, si no és que aquesta havia estat ja present des d’un primer moment. El blog, a més de per sadollar l’ego, servia també com a vàlvula d’escapament i com a eina de reflexió: el fet d’asseure’m a escriure quatre ratlles sobre qualsevol poca-soltada m’ajudava a clarificar la ment i ordenar les idees. Aquesta, supose, deu haver estat la raó principal que Hic et nunc, amb els seus alts i baixos, haja durat tant. Hi ha, amb tot, una altra raó per a l’existència d’aquest xicotet racó de la xarxa. I és que escriure ací és, valga la redundància, un exercici pràctic d’escriptura i, com a tal, resulta útil per a no perdre la seguida i mantenir un poc el to, escripturalment parlant, clar. En aquest sentit, seria comparable a un gimnàs: serveix per mantenir-se en forma.

És precisament per tot això que aquest espai encara existeix a dia d’avui i tot sembla indicar que ho continuarà fent. Una altra cosa és si la freqüència amb què escriuré per ací a partir d’ara serà mínimament decent –francament, no ho crec i menys tenint en compte que encara estic d’exàmens i veient l’estiu que m’espera– o si s’assemblarà més a la dels últims tres mesos. No ho sé. Jo diria que probablement ni una cosa ni l’altra, però mai se sap. L’únic que puc prometre és que alguna cosa caurà, encara que potser molt de tant en tant. Siga com siga, fins la pròxima, que no sabem quan serà.

I el 28 de novembre Assange tornava a la càrrega. Aquesta vegada Wikileaks feia públics més de 250.000 documents classificats de la diplomàcia nord-americana. Comentaris i informes elaborats per funcionaris de les ambaixades, converses amb personal diplomàtic, entrevistes d’alt nivell, etc. Els periòdics d’arreu del planeta omplien pàgines i pàgines comentant les escarides notes que explicaven que Angela Merkel és poc creativa o que els EUA fan mans i mànigues per aïllar Teheran i Caracas. Tothom se’n feia creus del contingut i la magnitud de la filtració!

Pensant-ho bé, però, a què ve tant de rebombori? On està la sorpresa? Potser hi havia encara algú que no haguera sentit parlar de les festes salvatges de Berlusconi? Que no sabíem tots que les cimeres multilaterals no solen funcionar o que els palaus de la monarquia alauita són un niu de corrupció? És que ignoràvem les tenses relacions existents entre Google i el Partit Comunista Xinés? Tot això ja ho sabíem de sobres i, fins ara, no n’havíem fet massa cas; ens resultava incòmode pensar-hi. I bona mostra d’això és el fet que les filtracions, que ens parlen d’una Rússia podrida per la corrupció i la màfia i governada autocràticament per Putin, no han impedit que l’antic (?) país dels tsars haja sigut l’escollit, com si res no passara, per a l’organització del mundial de futbol del 2018.

En definitiva, el que hem d’agrair a Wikileaks no és –a hores d’ara– haver fet públic cap gran secret de la diplomàcia mundial ni haver revelat cap gran misteri sobre l’equilibri internacional. Ja hem vist que gran part de tot el que ha eixit a la llum ja ho coneixíem o ho donàvem per fet, tot i que –és cert– sovint ens en mancaven proves. El mèrit d’Assange i els seus ha estat, simplement, haver aconseguit que els mitjans de comunicació d’arreu del globus hagen parlat i parlen encara, sense embuts, de temes que no solen ocupar massa portades. No és cosa de no res.

Els temps canvien i amb ells les modes i els gustos. Avui en dia, per exemple, ja no estan de moda les històries d’espies, però qui no recorda amb enyorança aquelles pel·lícules fosques, d’argument laberíntic i tensió constant, en què un agosarat agent secret –habitualment  nord-americà o britànic i al servei de la CIA o l’MI5– havia de complir alguna missió impossible a l’altra banda del teló d’acer per a major glòria del capitalisme i la coca-cola. La realitat, és evident, no degué ser tan èpica com ens conten les pel·lícules, però no per això deixa de ser cert que hi ha alguna cosa d’emocionant en les històries d’espies.

Precisament, sembla que en els últims mesos l’espionatge ha tornat a atraure les mirades de la premsa. La revifalla es produí el juny passat, quan deu agents dorments russos foren localitzats i detinguts per l’FBI, per tal de ser bescanviats, poques setmanes després, per quatre espies britànics i nord-americans detinguts a Rússia. Una maniobra d’aquelles d’abans, pròpia de qualsevol novel·la o pel·lícula d’espionatge. Ara bé, els temps han canviat molt des de la guerra freda i també ho han fet les maneres. Aleshores, aquestes qüestions solien resoldre’s de manera més lenta, pesada, i, sobretot, amb molta més discreció.

Algunes coses, però, no han canviat tant i, si bé els espies desemmascarats podran gaudir d’una vida normal a Rússia, com si res no haguera passat, el seu delator sembla que les passarà més magres. Alts funcionaris del Kremlin han assegurat aquests dies que saben qui és i on està i que podem comptar que “un Mercader –en referència a Ramon Mercader, assassí de Trotski– ha sigut enviat ja a buscar-lo”. Com digué el senyor Putin el juliol passat, poc després que es produïren les detencions, i com demostren les velles històries del gènere: els traïdors acaben sempre malament. Coses de l’ofici, supose.

Aquest article trenca el silenci que, per qüestions alienes a la meua voluntat, ha mantingut aquest blog les darreres setmanes. I no podia ser d’altra manera, tenint en compte el que està passant aquests dies al Sàhara Occidental. Les imatges parlen per si mateixes. Veient els múltiples vídeos que estan circulant per Internet és evident que darrere de tot plegat hi ha alguna cosa més que un simple afany vandàlic. Darrere d’aquestes imatges i de tot el que ens mostren està el cansament del poble sahrauí. Cansament, principalment, per les males condicions de vida: amb unes infraestructures sanitàries i educatives molt deficients, una constant repressió de les forces de seguretat i una creixent pressió demogràfica dels colons marroquins, la vida als territoris ocupats no és gens fàcil per als sahrauís. Tot això acompanyat de l’espoli sistemàtic dels recursos naturals del país, és a dir, els bancs de pesca i les mines de fosfats. Així doncs, no és estrany que els sahrauís hagen dit prou i hagen decidit fer alguna cosa per fer sentir la seua veu. Sí que resulta estrany, però, que una protesta pacífica, perfectament legítima, haja desembocat en un caos tan violent, en què no és gens difícil endevinar qui té el garrot més gros.

En cap moment hem d’oblidar que el Sàhara Occidental no és un territori qualsevol. A la darreria de l’any 1975, amb Franco moribund, el govern d’Arias Navarro abandonà les, fins aleshores, províncies de Saguia el Hamra i Río de Oro en mans marroquines i mauritanes, cedint a les pressions de la monarquia alauita i ignorant els dictàmens de l’ONU i la veu del poble sahrauí, que coincidien en la necessitat de convocar un referèndum d’autodeterminació. S’inicià aleshores un conflicte armat entre els dos Estats ocupants i el Front Polisario que havia de durar fins el 1979 en el cas maurità i fins el 1991 en el marroquí. Mentrestant, el govern del Marroc evitava per tots els mitjans possibles la convocatòria del referèndum (calia guanyar temps per tal d’assegurar-se un resultat favorable) i es dedicava a colonitzar els territoris ocupats. A hores d’ara, 35 anys després de l’eixida d’Espanya, la situació continua igual. O almenys continuava igual fins que, fa unes setmanes, els sahrauís que viuen als territoris ocupats alçaren als afores d’Al-Aaiun un campament de protesta per tal de fer visibles les seues reivindicacions.

Però tornem a la qüestió del garrot. Com dèiem, és evident que una de les dues parts, la marroquina, pot colpejar amb molta més força que l’altra, atés que té al darrere el poder d’un Estat. I, si ens atenem a les notícies de què disposem, no podem dubtar que així ho ha fet. Aquestes notícies, però, són molt escasses i ens arriben amb comptagotes, en bona part gràcies a la magnífica porositat d’Internet. El govern del Marroc ha tancat amb pany i forrellat el Sàhara Occidental: res ni ningú hi ha pogut entrar per tal d’intentar treure alguna cosa en clar de tot el que està passant. Només ara sembla que estan començant a despassar les baldes, això sí, per deixar passar únicament a la premsa francesa, amiga, i a ningú més. Però, tot i això, les informacions arriben, i són nombrosos els vídeos que circulen per la xarxa. En alguns d’aquests vídeos apareixen grups d’homes amb banderes marroquines que caminen amb pas ferm i decidit pels carrers d’Al-Aaiun, tot entonant càntics a favor de la monarquia alauita i de la marroquinitat del Sàhara Occidental, o policies i militars marroquins, armats fins les dents i, sovint, actuant amb una contundència desmesurada. Finalment, els vídeos ens mostren també grups de sahrauís, homes i dones, generalment dispersos, amb els rostres coberts, atiant fogueres pels carrers de la ciutat o assaltant alguns edificis i enfrontant-se a pedrades als gendarmes o als soldats. La desproporció de les forces és evident, com evident és també la desproporció de la resposta marroquina davant d’una protesta d’antuvi radicalment pacífica.

Finalment, només ens queda una cosa per examinar: la manera com ha reaccionar la comunitat internacional davant d’aquests esdeveniments. Sobre la postura de les Nacions Unides potser no valdria la pena parlar-ne: la seua més absoluta inoperància a l’hora de resoldre la qüestió sahrauí ve d’antic i no és cosa que puga resoldre’s en un parell de dies. Pensant-ho bé, tampoc caldria parlar massa de la postura de l’Estat espanyol. En aquest cas, però, la responsabilitat és molt major, car Espanya, a pesar d’haver renunciat formalment als seus drets i deures, és encara de iure la potència colonitzadora del Sàhara Occidental. Tanmateix, la inacció del govern espanyol és perfectament comparable a la de l’ONU, però molt més lamentable si tenim en compte que els pares de molts d’aquests sahrauís que avui ixen al carrer, i també alguns d’ells, gaudien, fa  només 35 anys, i gaudeixen ara de la ciutadania espanyola. Les altres potències que podrien intervindre en la qüestió, França i els EUA, prefereixen no fer-ho, per tal d’evitar ofendre el Marroc, aliat estratègic en l’escenari africà i, especialment, en el marc de la lluita contra el terrorisme al Magrib, i amic generós a l’hora de cedir els drets d’explotació dels seus recursos naturals.

No voldria tancar aquestes quatre ratlles sense recordar els milers de sahrauís que viuen en unes condicions infrahumanes entre les dunes de l’inhòspit desert algerià. Per a ells l’exili és doble: viuen fora de la seua terra i, alhora, pràcticament fora del món, enmig del no-res. Aquesta vegada ells no són els protagonistes, i això que potser són els més perjudicats de tot plegat. Perquè, en el fons, aquesta és una qüestió molt simple, relativa als drets humans més bàsics: aquells que garanteixen que les persones puguen ser allò que desitgen i puguen viure en condicions allà on vulguen. És així de senzill. I, encara que alguns diguen que és molt fàcil atacar el Marroc perquè queda molt progre, em sembla que és més fàcil encara –i més miserable–, fer tot el contrari, és a dir, creure a ulls clucs la versió marroquina i oblidar la història, oblidar la realitat quotidiana del poble sahrauí i ignorar que el que està fent el Marroc al Sàhara Occidental és, sens dubte, absolutament criminal.

Diu Alexandre Dumas al seu Els tres mosqueters que la pitjor malaltia de Lluís XIII de França era l’avorriment, fins al punt que sovint prenia un dels seus cortesans, el portava a una finestra i li deia: “Senyor tal, avorrim-nos junts.” En dies com avui, encarant ja el mes de setembre, entenc perfectament al pobre rei Lluís de la novel·la de Dumas, i és que, com diu ell mateix al llibre, tot degenera, i jo afegisc, fins i tot les vacances d’estiu.

L’escena fou memorable, les paraules que s’hi digueren també i el que s’hi acordà encara més. El passat 14 d’agost, Francisco Camps i els tres vicepresidents de la Generalitat Valenciana, Vicente Rambla, Gerardo Camps i Juan Cotino, es reunien a la vora de l’Albufera per tal d’analitzar alguns temes d’actualitat política. El marc era incomparable i l’escenografia estava molt ben cuidada. Els quatre homes caminaven relaxats, contents, per sobre la gespa, entre arbres i barraques. En mànigues de camisa, tant Camps com els tres vicepresidents transmetien una imatge fresca i informal, més pròpia potser d’un grup d’amics de vacances que dels quatre màxims dirigents del Consell en una reunió de treball. Semblava com si s’hagueren reunit al voltant d’unes quantes cerveses i, després de fer petar un poc la xerrada sobre cap tema en concret, hagueren eixit a fer un petit passeig. El País Valencià va vent en popa i a tota vela, no cal preocupar-se per res, podem confiar en aquests homes tan tranquils, animats i tan segurs de si mateixos. Una escena, doncs, digna de recordar.

Sí, aquesta és una possible lectura, tot i que jo en preferisc una altra.  En l’escena no hi ha apareixen els quatre valents que van a traure al País Valencià de la crisi –o potser hauríem de dir les crisis?–, sinó quatre hipòcrites que, en comptes de posar-se a treballar de bona veritat pels interessos de tots els valencians, prefereixen muntar numerets com aquest per tal d’intentar conjurar l’ombra de la corrupció i del Gürtel. Camises clares, aire desenfadat, somriures als rostres… com van a ser aquests homes tan naturals uns corruptes? Impossible! Deuen ser els jutges i l’oposició, els altres, que els tenen enveja. Així ho deuen veure molts, però jo ho veig d’una altra manera. El que jo he vist en les imatges que ha publicat la premsa són quatre irresponsables als quals sembla que no els preocupa la situació real del País Valencià. Mentre els ciutadans d’aquest país hem de patir les conseqüències d’una política econòmica inviable, d’una sanitat pública i una educació públiques desbordades i menystingudes, d’una ofensiva institucional contra el valencià i moltes altres calamitats, als quatre dirigents del govern valencià, responsables directes de la situació, sembla que no els preocupa res d’això; tot està perfecte i així ho demostraren el passat 14 d’agost amb tantes rialles i tants colpets a l’esquena.

La hipocresia de Camps i els seus vicepresidents no quedava limitada a l’escenografia i la gestualitat, també en les declaracions poguérem fer un tast d’aquesta visió tan peculiar com esbiaixada de la realitat que tenen els dirigents del PP. Interrogat per la premsa sobre la sentència del Tribunal Constitucional que condemna les Corts Valencianes per les negatives a informar l’oposició sobre el “cas Gürtel”, camps afirmà que el seu és “el govern més transparent d’Espanya i de tota Europa”. Ves per on! Ara resulta que amagar informació a l’oposició per tal d’evitar que aquesta fiscalitze el treball del govern és el signe suprem de la transparència. La ceguesa de Camps i els seus és preocupant com ho demostra el fet que el president considera que el Consell “té tot el compromís i la voluntat per tal de continuar transmetent confiança, força i capacitat per tal d’administrar el present i el futur convençuts que la Comunitat serà la primera en eixir de la crisi”. Aquestes fantasioses declaracions anaren acompanyades també de la preceptiva denúncia que realitzà Camps sobre el suposat menyspreu a què el govern central sotmet al País Valencià, una mostra més del victimisme que esgrimeix el Consell per tal d’amagar la seua incapacitat i manca de voluntat política a l’hora de negociar amb Madrid temes d’importància capital.

Tanmateix, la reunió del Saler no serví només per fer el numeret i amollar quatre disbarats. Sembla que també s’hi prengueren algunes decisions, les quals estigueren a l’alçada de la resta de l’espectacle. Més enllà de tractar temes d’actualitat política, un altre dels motius de la reunió fou la necessitat d’analitzar les previsions per als pressupostos de l’any vinent. Deduïsc que de l’anàlisi d’aquestes previsions s’hauran derivat les últimes operacions de modificació dels pressupostos de la Generalitat, modificacions que suposen, entre d’altres coses, una reducció dràstica de les ajudes a la pesca, l’agricultura i les escoles de música. Tot plegat, potser, podríem considerar-ho acceptable tenint en compte que ens trobem en una situació de crisi econòmica i que, per tant, és moment d’estrényer-se el cinturó. No obstant això, resulta que aquests retalls no són producte tant de la crisi econòmica –que també n’és culpable, evidentment– com de la nefanda gestió econòmica del govern de Francisco Camps, caracteritzada per la destrellatada inversió en grans projectes i saraus diversos –molt cars tots ells, això sí. I per mostra, un botó: totes aquestes retallades, juntament amb les dels fons dedicats a emergències, protecció civil i extinció d’incendis, han estat motivades no per la voluntat d’invertir els diners estalviats en altres necessitats potser més peremptòries o més reclamades pels ciutadans, sinó que responen a la necessitat de fer front a les despeses de la visita de Benet XVI a la ciutat de València l’estiu del 2006.

Memorable, doncs, fou l’entranyable però inquietant escena del Saler, memorables també les poca-soltades que s’hi digueren davant dels mitjans de comunicació i memorables, alhora que catastròfiques, les conseqüències de tot plegat. Sí, memorable, digne de ser recordat, perquè convé no oblidar res de tot açò, convé no oblidar com el PP de Francisco Camps, a base de demagògia i populisme, ha portat el País Valencià a la cua de l’Estat en sanitat, educació i serveis públics, a canvi de situar-lo al capdavant en atur, fracàs escolar, corrupció i vanitats diverses; com s’ha sotmés en tot –el de les caixes d’estalvi és només un cas entre molts– a les directrius dictades des de Madrid sense tindre en compte els interessos del poble valencià; com ha desprestigiat les institucions valencianes fins a límits insospitats fins i tot en temps d’Eduardo Zaplana; i com, malgrat tot aquest desastre, ha aconseguit retindre el vot de la major part de l’electorat valencià. Tot plegat, les fites de Francisco Camps i els seus acòlits, que caldrà recordar per tal d’evitar que es repetisquen en el futur.

Sí, ja ho sé, Blai és un nom poc comú. De fet, fins i tot han arribat a dir-me en més d’una ocasió que el meu és “un nombre raro“, cosa, s’ha de reconèixer, fins a cert punt comprensible. Segons l’INE, a l’Estat espanyol només hi ha 895 Blais –dos dels quals, per cert, són de nacionalitat estangera–, i tots ells concentrats l’àmbit catalanoparlant. És a dir que Blai és el nom d’un 0’039‰ de la població espanyola i d’un 0’065‰ de la del conjunt de Catalunya, les Illes i el País Valencià. Revisades les dades, doncs, és evident que es tracta d’un nom poc estés i, en eixe sentit, podem considerar normal que bona part de la gent –sobretot en zones de majoria castellanoparlant– no el conega o no el tinga massa sentit, i en conseqüència que el considere “estrany”.

Ara bé, hi ha casos concrets en què aquest desconeixement, comprensible a nivell general, ja no resulta tan fàcil d’entendre. En pobles com Pedreguer, que és el que em toca de més a prop, el nom Blai és un nom que sona, sobretot gràcies a la festa que se celebra anualment en honor al sant. Així doncs, és bastant corrent que la gent parle de sant Blai i que puga veure’s el nom del sant escrit en els cartells que cada any anuncien els actes programats pels volts del 3 de febrer. Doncs bé, tot i això, tot i aquesta suposada familiaritat del nom Blai entre la gent de Pedreguer, continua essent bastant comú el fet d’anar a qualsevol lloc i que, a l’hora d’escriure el meu nom en algun lloc, hi posen una cosa tan absurda com és “Blay” en lloc de “Blai”. Paciència i avant…

Ara que estem d’exàmens, de ben segur que tots nosaltres voldríem que les agulles del rellotge anaren el doble (o el triple) de ràpid i que passaren tots els exàmens d’una vegada per totes (tant de bo!). Doncs bé, justament aquests dies, en una de les poques i esporàdiques lectures que vaig fent a El Danubi de Claudio Magris, m’he trobat amb el següent fragment a propòsit d’aquesta voluntat d’accelerar el temps:

«La persuasió, va escriure Michelstaedter, és la possessió present de la pròpia vida i de la pròpia persona, la capacitat de viure l’instant a fons sense la punxada ansiosa de cremar-lo ràpidament, de fer-lo servir i gastar-lo perquè el futur arribi tan de pressa com sigui possible i, per tant, de destruir-lo amb l’esperança que la vida, tota la vida, passi corrents. Qui no està persuadit es consumeix en espera d’un resultat que sempre ha de venir, que no és mai. La vida com a mancança, com a deesse, anorreada contínuament amb l’esperança que la difícil hora present ja hagi passat, per tal que hagi passat la grip, estigui superat l’examen, consumat el matrimoni o enregistrat el divorci, acabada la feina, arribin les vacances i el veredicte del metge. S’espera esperant / que arribarà l’hora / de fer la ganyota / per no esperar més.»

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?