Ara que estem d’exàmens, de ben segur que tots nosaltres voldríem que les agulles del rellotge anaren el doble (o el triple) de ràpid i que passaren tots els exàmens d’una vegada per totes (tant de bo!). Doncs bé, justament aquests dies, en una de les poques i esporàdiques lectures que vaig fent a El Danubi de Claudio Magris, m’he trobat amb el següent fragment a propòsit d’aquesta voluntat d’accelerar el temps:

«La persuasió, va escriure Michelstaedter, és la possessió present de la pròpia vida i de la pròpia persona, la capacitat de viure l’instant a fons sense la punxada ansiosa de cremar-lo ràpidament, de fer-lo servir i gastar-lo perquè el futur arribi tan de pressa com sigui possible i, per tant, de destruir-lo amb l’esperança que la vida, tota la vida, passi corrents. Qui no està persuadit es consumeix en espera d’un resultat que sempre ha de venir, que no és mai. La vida com a mancança, com a deesse, anorreada contínuament amb l’esperança que la difícil hora present ja hagi passat, per tal que hagi passat la grip, estigui superat l’examen, consumat el matrimoni o enregistrat el divorci, acabada la feina, arribin les vacances i el veredicte del metge. S’espera esperant / que arribarà l’hora / de fer la ganyota / per no esperar més.»

Compartir

Abancalaments al Mas de l’Oficial, Finestrat (foto original de linkalicante)

Anant cap a Alacant per l’autopista, a l’alçada de la vall del Gorgos, no puc deixar de meravellar-me per l’increïble audàcia dels nostres avantpassats agricultors. Homes que, amb la força de les seues mans i l’ajuda inestimable d’algun ase o haca, aconseguiren véncer la pendent de les nostres muntanyes, tot posar-la al seu servei i sotmetent-la a les seues aixades. Pedra sobre pedra, marge rere marge. Es tractava d’aprofitar al màxim l’espai disponible: fins a l’últim pam de terra, al pla i a les muntanyes, havia d’ésser cultivat. Eixa era la raó de ser dels abancalaments que omplien i encara omplin les nostres muntanyes fins a l’últim racó. Foies que un dia ajudaren la gent dels nostres pobles a guanyar-se les garrofes i que, des d’aleshores, han contribuït a evitar l’erosió de les nostres muntanyes, pelades pels incendis. Però i ara què? Qui refà ara els marges solsits? Qui els refarà en el futur?

Compartir

“Què faríem els homes sense les dones?” És aquesta una pregunta de fàcil resposta que de tant en tant ens fem alguns desqueferats. Evidentment, els homes sense les dones no faríem absolutament res per simple biologia —no existiríem—, però a banda de no ser, hi ha més coses que tampoc faríem o no hauríem pogut fer sense elles, i no penseu malament. Segons la tradició, sense les dones, els homes ens hauríem lliurat d’unes quantes guerres i de més d’una desgràcia.

Segle XII aC [1], segons la tradició homèrica, Hel·lena de Troia és raptada —o no— pel troià Paris, la qual cosa desperta l’ira del seu espòs Menelau, el germà del qual, Agamèmnon, liderarà una expedició panhel·lènica contra Troia que acabarà amb el saqueig i la destrucció de la ciutat. La ciència, però, ens diu que la guerra de Troia, d’haver-se produït, estaria relacionada amb la caiguda de l’Imperi hitita al segle XIV aC i l’enriquiment de la ciutat pel control de l’estret dels Dardanels. Siga com siga, en la memòria ha quedat el record del rapte d’Hel·lena com a causant de la guerra. No vos recorda a allò de les armes de destrucció massiva?

Segle VIII aC, Roma, acabada de fundar, no és més que un llogaret de cabanes. Sembla que la futura urbs comença a caminar amb pas ferm, però hi ha un xicotet problema: Ròmul, necessitat d’habitants per a la nova fundació, ha acollit tota classe de malfactors i desheretats —la crème de la crème, vaja—, però els calen dones per perpetuar-se. Per tal de resoldre la situació, doncs, decideixen raptar totes les dones del poble veí, provocant l’ira dels seus marits i pares: és l’episodi conegut com el rapte de les Sabines. Finalment, però, gràcies a la intervenció de les segrestades, les dues comunitats acordaran la seua fusió. En aquest cas, l’arqueologia ha confirmat l’existència real de dues comunitats diferenciades al solar de l’antiga Roma, que en un moment determinat haurien acordat la seua fusió.

La tradició clàssica va plena d’episodis com aquests, marcadament misògins, en què una o diverses dones són emprades com a pretext a l’hora de començar una guerra o com a comodí a l’hora de buscar-li la causa a qualsevol desgràcia. Ja des del seu origen mateix, en la tradició grecoromana —Pandora, la primera dona, fou creada com a càstig a Prometeu per haver revelat als humans el secret del foc, i fou aquesta mateixa Pandora qui deixà escapar de l’àmfora tots els mals de la humanitat—, les dones han estat representades com una mena de creu que ens ha tocat carregar als homes, com un pes que no ens podem traure de sobre.

El cristianisme heretà de la tradicions clàssica i hebrea aquesta consideració negativa de les dones —no oblidem l’herència d’Eva i la poma—  i, per tant, no és estrany trobar-se en la literatura occidental medieval casos que, encara que escapen del marc clàssic, mantenen eixe nexe amb la matèria troiana de considerar una dona —o l’amor per una dona— la causant d’un conflicte bèl·lic. Dos exemples bastant curiosos d’aquest fenomen podem trobar-los en la magnífica Crònica de Ramon Muntaner [2].

Segons conta el cronista, Carles I d’Anjou, davant l’ofensa que havia patit la seua esposa, la qual, malgrat ser germana de la reina de França i muller del comte d’Anjou, germà del rei, no havia pogut asseure’s en un banquet al costat de la seua germana, car l’una era comtessa i l’altra reina [ho heu captat?], prometé a la seua muller “per lo sagrament de santa Esgleia e per la bona amor que jo us he, que si jo són viu, que abans que sia passat un any, que vos haurets la corona en la testa; que serets reina e porets siure en lo siti de la reina, vostra sor” [3]. I, efectivament, segons la Crònica, només tingué ocasió, Carles anà a veure el papa, del qual rebé el regne de Sicília, que arrabassà a Manfred I.

El segon d’aquests exemples, que apareix en la Crònica uns quants capítols més enllà de l’anterior, ens conta com fou l’amor que sentia el rei Pere el Gran de Catalunya-Aragó per la seua esposa Constança —filla de Manfred I de Sicília i hereva del regne a la mort del seu pare— el que provocà la intervenció catalanoaragonesa a Sicília el 1282. Diu la Crònica: “E així, lo senyor rei En Pere amava més la reina que res qui fos e’l món. Per què cascun se pot pensar con era ab ella quin treball soferia. Que a cascuns vaja lo cor ço que dix En Muntayangol: ‘Bé ha prop guerra cell qui l’ha enmig del si, e pus prop l’ha qui l’ha en son coixí’. E així lo senyor rei consentia. Un plant de madona, dins lo cor li cavava; per què, tots perills pensats, en son cor se pensà que la venjança se feés per ell” [4].

En el primer cas, la intervenció de Carles I d’Anjou a Itàlia hauria estat motivada per la necessitat dels papes Urbà IV i Climent IV de contrarestar el poder de la casa Hohenstaufen, en marc de les lluites entre güelfs i gibelins, i per la voluntat de l’angeví d’augmentar els seus dominis i la seua influència, més que per l’enrabiada de la seua muller. En el segon cas, haurien estat els interessos econòmics, polítics  i dinàstics, i no l’amor que sentia el rei per la seua esposa, les raons de la conquesta de l’illa de Sicília per part de Pere II de Catalunya-Aragó.

Segurament, el motius reals d’aquests dos conflictes —però també els de la guerra de Troia, de la fusió de les comunitats sabina i llatina i de la resta d’episodis d’aquest tipus— resultarien massa poc elegants, massa vulgars, per als seus protagonistes, en conseqüència, degueren decidir substituir-los per altres de més elevats i nobles. Però com ho haurien justificat tot plegat de no haver existit les dones? S’ho hagueren pogut treure dels dits? Qui sap. I és que, encara que ells potser les menyspreaven, de ben segur que tampoc podien viure sense elles.

———
[1] Encara que els especialistes no s’acaben de posar d’acord sobre la cronologia de la guerra de Troia —si és que es produí—, existeix un cert consens a l’hora de considerar el 1184 aC com l’any del saqueig de la ciutat.

[2] Després de llegir-la, entre pitos i flautes, no vaig tindre temps d’escriure’n res al respecte, però he de dir ara que vaig gaudir molt de la seua lectura i que val moltíssim la pena. Pensava que em costaria més de llegir el català medieval, però la veritat és que no se’m va fer gens pesat

[3] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 32.

[4] ESCARTÍ, V. J. (ed.), Crònica de Ramon Muntaner, València: Institució Alfons el Magnànim, 1999, cap. 37.

Compartir

Sempre m’ha fet gràcia allò del “¡Gibraltar español!” i tot el que aquesta proclama comporta, que no és poc. Ara, amb la visita del ministre Moratinos al Penyal, sembla que ha despertat —si és que s’havia arribat a adormir— el monstre del nacionalisme espanyol més reaccionari i imperialista. Deixant de banda les declaracions del PP i el PSOE, que malgrat divergir en la forma coincideixen en el contingut —la “sobirania” espanyola sobre Gibraltar és sagrada i irrenunciable—, m’ha cridat l’atenció l’actuació d’una d’aquestes organitzacions que sembla que ara estan de moda i que tenen per objectiu la defensa —defensa davant què?— de la “nació” espanyola. Estic parlant de la fundació DENAES.

En protesta contra la visita del ministre Miguel Ángel Moratinos a Gibraltar, una dotzena de valents defensors de la “nació” espanyola, membres d’aquesta fundació, s’han apropat fins la frontera amb el Penyal per tal de desplegar una pancarta i llegir un manifest. La pancarta resava literalment “¡¡Por la dignidad de España!!! No tiremos por la borda III siglos de firmeza” i el manifest incloïa perles com “la tierra española de Gibraltar fue literalmente robada por Gran Bretaña” o “la nación española nunca estará completa mientras esta tierra gibraltareña siga en manos ilegales“. Em limitaré a analitzar breument aquests dos fragments, perquè si ens posàrem a revisar el text complet —ací el teniu—, no acabaríem.

La primera afirmació, que assegura que “la terra espanyola de Gibraltar” va ser “robada” pels britànics, no deixa de ser una fal·làcia bastant barroera: ni la “terra” era espanyola, ni va ser “robada” pels britànics. En sentit polític, la terra del Penyal no era espanyola, sinó més bé castellana, perquè Espanya com a estat-nació no existia encara i Gibraltar pertanyia a la Corona de Castella. En sentit geogràfic, en canvi, la terra sí que era espanyola —el terme “Espanya” designava la península Ibèrica en la seua totalitat i no només un dels estats que l’ocupaven—, però no més espanyola que la terra peninsular de Portugal, Andorra o França, que sembla no interessar a la fundació. Tampoc fou un “robatori” l’annexió de Gibraltar a la corona britànica, ja que el canvi de mans fou ratificat pel Tractat d’Utrecht, que donà la propietat absoluta del Penyal al monarca britànic i als seus successors “para siempre, y sin excepción ni impedimento alguno”.

El segon extracte del manifest, que afirma que la “nació” espanyola mai estarà completa mentre Gibraltar continue en mans britàniques, m’ha recordat un fragment de la Crítica de la nació pura de J. F. Mira, que ja vaig penjar per ací fa un temps però que ara voldria recordar: “El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia) [ací hauríem d'afegir Gibraltar], ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…”.

Sembla, doncs, que la “nació” espanyola és com un gas —letal?— que necessita ocupar tot l’espai del recipient que el conté. Per sentir-se realitzada i satisfeta necessita beure’s fins a l’última gota de diversitat, varietat, pluralitat que hi haja dins del seu “espai natural-vital”. Ha de ser Una i, com afirma Mira, ha de ser Grande —en tots els àmbits: ha de ser monolingüe, ha de guanyar Eurocopes, ha de formar part del G8, etc.  Necessita ser-ho, ja que si no ho és, s’ofega.

Compartir

Avui m’he enfadat de veritat. Disculpeu el to, però em sembla que ja s’han rigut bastant de mi a la meua cara. Ja està bé de tanta hipocresia, de tanta fal·làcia, de tanta poca vergonya, de tanta prepotència, de tant de fem. Ja està bé de jugar amb tots nosaltres, de tractar-nos com si fórem titelles en les seues mans. Però qui o què s’han pensat que són? Que potser són intocables? Estan per damunt de la resta dels mortals? Tenen dret a amargar-nos la vida? No! Ja n’hi ha prou.

Estic fart que la gentola del Partit Popular faça i desfaça a la seua voluntat, sense cap mirament. Fart que ens prenguen per xiquets de bolquers sense el mínim enteniment. Fart d’homes que titllen de “gilipolles” tots aquells que diuen “gairebé” i “aleshores” i que animen la seua gent a “rematar-los” —a re-matar-los!—, de mafiosos que rellisquen una vegada i una altra de les mans d’una justícia injusta i manipulada, fart de poca-soltes que diuen ser portadors de la Veritat absoluta i neguen qualsevol regal a pesar dels testimonis que ho confirmen; púrria que balafia el potencial d’un País Valencià crèdul i submís que amb gust calla, paga i pateix les seues barrabassades. Fart de tot això i de molt més.

Escrivint el paràgraf anterior m’ha vingut al cap un fragment de la primera Catilinària de Ciceró, aquell que comença amb allò de O tempora, o mores! i que diu més o menys això: “Oh temps, oh costums! El Senat coneix aquests fets [la conjuració de Catilina], el cònsol els veu; i, no obstant, aquest viu. Viu? Però si fins i tot ve al Senat, pren part en les decisions públiques, ens assenyala i ens designa amb els ulls a cadascun de nosaltres per a la mort. En canvi, a nosaltres,  homes coratjosos, ens sembla que ja fem prou per la república si aconseguim escapar als atacs de la seua follia. Ja fa temps que calia que tu, Catilina, fores portat a la mort per ordre del cònsol; que contra tu es girara aquesta pesta que tu prepares contra nosaltres des de fa temps”. Sembla mentida que hagen passat més de 2.000 anys des que s’escrigueren aquestes brillants paraules.

Com Ciceró davant la conspiració de Catilina em sent jo davant els tripijocs de tota aquesta gentalla. Indignat per la seua manca de vergonya i de principis que els porta a “vindre al Senat” malgrat haver-se descobert les seues maquinacions; enutjat perquè els ciutadans —titllats irònicament de “coratjosos” per l’orador— fan els ulls grossos i es limiten a mirar per ells mateixos, sense recriminar als mals polítics les seues faltes, sense mirar pel benestar de la cosa pública; i evidentment, com Ciceró, exasperat perquè encara no ha arribat l’hora que tot el mal que ells han fet a les institucions i a la societat els siga retornat amb escreix.

Existeix però una notable diferència entre la situació de Ciceró i la meua. Farts l’un i l’altre, el romà, com a cònsol, tenia l’oportunitat —que no dubtà en aprofitar— d’acabar amb la situació, fent pública la conjuració i atacant-la amb tot el poder de l’Estat romà. Per contra, jo no puc fer molt més que escriure aquestes quatre ratlles sobre el tema, fer un poc de bona política i preguntar-me  —com feia també Marc Tul·li Ciceró a l’inici de la primera Catilinària— fins quan tota aquesta trepa continuarà abusant de la nostra paciència. Quo usque tandem?

Compartir

Imagineu-vos que aquest estiu per llevar-vos la calor de damunt decidiu anar a prendre un bany a la mar. Vos poseu el banyador, agafeu la tovallola i aneu cap a la platja. En arribar-hi, però, vos trobeu que no hi ha aigua, que s’ha assecat la mar. Açò que ens sembla del tot impossible no ho és tant, fa uns quants milions d’anys ja li va passar una cosa semblant al nostre mar Mediterrani. Això ens explica Violeta Tena en un article publicat al número 1.292 d’El Temps.

Per poder comprendre aquest assecament hem d’anar 5,6 milions d’anys enrere, cap a la fi del període terciari. El Mediterrani, format per la reducció del primitiu oceà de Tetis (que separava els antics continents de Gondwana i Lauràsia que acabaran donant lloc a Àfrica i Euràsia respectivament), quedava unit a l’oceà Atlàntic a través de dos canals, un que començava on avui està Cadis i arribava fins l’actual Almeria, i un altre que anava de l’actual Rabat a Oujda. Aquests canals mantenien el Mediterrani  ple, ja que l’aigua aportada pels rius de la seua pròpia conca no era suficient per fer-ho a causa de la ràpida evaporació d’aigua.

Aquest equilibri hídric es trencà quan la formació de la serralada Bètica, deguda a la col·lisió de les plaques africana i euroasiàtica, tancà el canal situat més al nord. Més tard, per raons encara desconegudes es tancà també el canal nord-africà. Aleshores, el Mediterrani, privat de la seua principal font de subministrament hídric, començà a assecar-se. Els rius no aportaven prou aigua i el ritme d’evaporació era d’uns 4.000 quilòmetres cúbics a l’any. Un mil·lenni després del tancament dels canals, el Mediterrani havia esdevingut un desert de sal i guix, on la vida animal i vegetal era pràcticament impossible. La desaparició de l’aigua marina deixà via lliure a l’erosió, que transformà radicalment el paisatge que fins aleshores havia estat submergit.

Així romangué el Mediterrani durant uns 300.000 anys, fins que tornà a omplir-se d’aigua. Per tal d’explicar aquest fenomen s’han proposat dues teories. La primera, més estesa fins ara, apunta a l’augment de l’aigua de l’oceà Atlàntic, que, juntament amb tot un seguit de moviments tèctonics, acabaren per erosionar el sistema de serralades que hi havia on actualment es troba l’estret de Gibraltar. La segona, menys estesa i més recent, proposa que el trencament del dic natural de muntanyes es degué  la pressió de l’aigua de l’oceà Atlàntic que hauria provocat el pas de xicotetes quantitats d’aigua que haurien anat erosionant progressivament els cims d’aquelles serralades.

Siga quina siga la causa del reompliment, és evident que aquest degué tindre dimensions apocalíptiques. A través del canal, d’uns 14 quilòmetres d’amplària, començà a entrar aigua al ritme de més de 100 quilòmetres cúbics al dia. El nivell de l’aigua anà creixent 10 metres al dia fins que el Mediterrani tornà a ser una mar. Vos imagineu, però, que el Mediterrani no s’haguera reomplit? On anirien ara els turistes que omplin les nostres platges? Chi lo sà…

Compartir

Aprofitant que ens han encolomat una ministra de [In]Cultura que subscriu el Manifiesto por la lengua común aquell, copiaré ací íntegrament (espere que ni a l’editor ni a l’autor no els sàpiga greu) un article que publicà Joan Francesc Mira allà pel març de 1996 i que inclogué en el recull Cap d’any a Houston, Texas. L’article, que duu per títol Suïssa, per exemple, parla del plurilingüisme helvètic, un model que no ens vindria mal seguir. Ací el teniu:

«La primera vegada que vaig passar per Suïssa jo venia d’Itàlia i vaig entrar per Lugano. Vaig fer autoestop inútilment moltes hores a la carretera (jo tenia poc més de vint anys), els suïssos passaven amb aquell aire seu d’indiferència impàvida, i finalment vaig pujar al tren, derrotat. El revisor, a l’eixida de Lugano demanava els bitllets en italià, Signore e signori, biglietti prego. La segona vegada que passà deia Meine Damen und Herren, Fahrkarte bitte, i la tercera vegada deia Mesdames et messieurs, billets s’il vous plait. Era el mateix revisor: simplement havíem anat de la Suïssa italiana a la francesa, passant per l’alemanya. La senyora del carret de les begudes també deia primer birra, després Bier i al final bière. D’això, crec, se’n diu territorialitat, normalitat i respecte. Més o menys com fan ací els revisors de la Renfe i els cambrers de les cafeteries de l’Intercity. Curiosament, els suïssos no tenen escrit aquest principi a la constitució federal: és cosa dels cantons sobirans, que ja s’encarreguen d’aplicar-ho fins a les últimes conseqüències. A primeries dels anys 70, el Jura es va separar del cantó de Berna, després d’un llarg i violent conflicte, justament per mantenir la llengua francesa fora de l’abast de l’alemany.

Ara, com que tenen un problema al cantó dels Grisons, que és trilingüe (alemany, italià i retoromànic o romanx), i com que el romanx especialment està en perill, sí que volen introduir una novetat constitucional: el 10 de març votaran per aprovar un article que reconeix al romanx caràcter d’oficialitat no sols al seu cantó —on ja és oficial, evidentment— sinó a nivell federal, i un nou text que afavorirà i subvencionarà el coneixement mutu de les diferents àrees lingüístiques: intercanvis entre estudiants, periodistes, treballadors, etc. A partir del 10 de març, doncs, si tot va bé, el romanx serà llengua oficial per a les relacions entre els ciutadans que el parlen i la Confederació. Fins ara, només era llengua nacional: nacional de Suïssa. Supose que tots recorden les xifres: el romanx és parlat només en una part del cantó dels Grisons, i només per unes seixanta mil o setanta mil persones. I a més està dividit en cinc variants escrites. Doncs bé, és una de les llengües nacionals de Suïssa, i serà una de les llengües oficials de la Confederació. Una broma? No senyor: un principi, i una cosa que es paga amb diners. He fet el càlcul comparatiu dels diners que es gasta el govern federal en el suport a les llengües minoritàries (italià i romanx), i convertit en pessetes de govern espanyol representa que de Madrid haurien d’arribar anualment uns 8.000 milions a Catalunya, 5.000 al País Valencià i 1.000 a les Illes. De suport ‹federal› a la llengua. Sense comptar el que gasta l’administració cantonal, que ací seria l’autonòmica. A propòsit, qui s’oposa a la nova llei de relacions lingüístiques? La dreta dura alemànica, evidentment, i el partit que abans es deia ‹dels automobilistes›, els extremistes liberals. No volen que es mantinga el principi territorial, sinó que s’impose la ‹llibertat individual›: volen, sobretot, que la gent puga triar allà on va la llengua escolar, i que per tant no hagen d’enviar els seus fills, com ara, a una escola en la llengua del territori. Molt hàbils. En la pràctica, vol dir llibertat d’expansió per als alemanys, que és del que es tracta: els recorda alguna cosa, això?

Ara mateix a Friburg, que és prop de Berna, tenen un greu conflicte: si creen una entitat metropolitana friburguesa, un Gran Friburg, serà difícil mantenir el monolingüisme de cada població. Al cantó friburgués hi ha una majoria de municipis francòfons i alguns germanòfons, i es tracta que continuen tal qual: no de formar un espai metropolità bilingüe. El senyor Denis Clerc, socialista i antic conseller d’Estat, o siga ministre, insisteix: ‹Una llengua, un territori. La idea d’un municipi bilingüe és aberrant›. I més encara: ‹Nosaltres fixem i delimiten el territori quasi fins al metre quadrat: després, cadascú és molt lliure d’instal·lar-se allà on vol, i d’assimilar-s’hi›. És a dir: per ací passa la ratlla, i si vostè viu o vol viure en aquesta banda, ja sap que l’escola, el correu, els rebuts, l’administració, la policia i la justícia, funcionen en francès i només en francès, i a l’altra banda en alemany i només en alemany. És cosa, ja se sap, de països primitius i antiquats, poc moderns i que no entenen res de la vida internacional. No saben ni què és un banc ni una societat anònima. Una cosa com a Bèlgica —ací francès, allà neerlandès, i que no maregen—, que també són bàrbars i rústics i no saben què és Europa. Els espanyols sí que són internacionals, europeus i moderns. I apliquen amb coherència tots els principis del cas. Principi territorial: Espanya és un sol territori. Principi personal: tota persona té dret a usar l’espanyol en tota circumstància. Ni llengües nacionals (?) d’Espanya, en plural, ni llengües de la federació. Ni drets iguals d’unes i altres, ni solidaritat confederal en favor de les més dèbils. Ni revisors multilingües a la Renfe. Ni un duro de l’estat. Són moderns de l’única manera que van aprendre dels borbons i dels jacobins, i els interessa pensar que és l’única possible.»

Més clar, aigua.

Compartir

Supose que exagere si dic que el carrer on tenim el pis és el més brut de tota València, de ben segur que n’hi han de menys nets. Ara bé, si no és el més brut, potser sí que deu ser el més pudent. Val, tampoc serà el més pudent. Però poc li faltarà per entrar al podi en ambdues categories. No falla, és impossible equivocar-se de carrer si s’està buscant el nostre, només cal seguir la pudor i en arribar a un carrer que sembla més aviat un gran fossa sèptica, eixe és!

I jo que pensava que en els més de 170.000 anys d’existència de l’espècie humana havíem tingut temps suficient per desenvolupar una sèrie de mesures tècniques i estructures mentals per tal d’evitar l’acumulació d’excrements als nostres llocs d’habitatge. Bé, doncs sembla que estava equivocat, almenys parcialment. Si bé hem estat capaços de traure la nostra pròpia merda dels carrers de pobles i ciutats, sembla que encara no hem trobat la manera de lliurar els nostres carrers de les caguerades i pixarades animals, i més concretament, canines.

Efectivament, eixe és el problema del nostre carrer i de tants altres carrers de molts pobles i ciutats. Problema que converteix en un suïcidi el simple fet de caminar mirant el cel, o simplement al davant. Si es vol sobreviure cal anar mirant a terra, esquivant les sorpreses que, com mines antipersones, sembla que algú haja col·locat a propòsit, per fotre el personal. Ja poden passar els de la brigada de neteja (sí, els que van amb un cotxet d’aquests que arruixa les voreres), que al cap de cinc minuts ja torna a estar tot ple. És al·lucinant, vivim envoltats de merda en ple segle XXI i sembla que a ningú li importa.

És clar que els gossos no en tenen cap culpa, ells han de fer les seues necessitats i prou és si no les fan dins de casa. No es pot dir el mateix, però, d’alguns amos que sembla que gaudeixen passejant per carrers plens de femta, si no és així no s’entén que no s’aturen a arreplegar la dels seus gossos. Això per no parlar de les pixarades que deixen eixe aroma tan característic i tan agradable, sobretot quan et creues amb ell a les 8 i mitja del matí de camí cap a la facultat.

Compartir

Ja em disculpareu si els últims articles són gairebé monogràfics al voltant de religió i evolució i antropologia i tot això, però aquests dies la inspiració em ve per eixos camins, què voleu que vos diga.

Ahir al matí, a classe de Prehistòria, ens tocà veure els orígens del neolític i les diferents teories que existeixen al respecte. Entre totes aquestes teories em cridà l’atenció una de molt curiosa, de la qual no havia sentit a parlar mai. Es tracta de la proposada per Jacques Cauvin el 1994 segons la qual la revolució agrícola que comportà l’inici del neolític anà acompanyada d’una revolució ideològica. Així, davant les necessitats sorgides arran de l’increment de la població mesolítica i de la voluntat d’obtindre més recursos per tal de mantindre-la, s’inicià un procés d’adaptació ideològica a través de diversos mecanismes psicològics, que conformaren progressivament una concepció còsmica en què la creació de mites, divinitats i creences actuà com a incentiu de les accions d’aquella gent. Cauvin afirma, doncs, que el naixement de les divinitats i el naixement de l’agricultura es troben estretament relacionats.

D’una banda, resulta inquietant (o no tant, en realitat és una constant al llarg de la història) el fet que l’adaptació ideològica que hem comentat dalt podria haver-se produït  [1] mitjançant un procés d’imposició per part de les “classes dominants” mesolítiques. És a dir, que les “elits governants” (si és que poden anomenar-se així) d’aquelles societats encara caçadores-recol·lectores haurien promogut un procés de “propaganda ideològica” per tal de convéncer a la resta de gent que calia passar de perseguir animals i recollir fruits a cultivar determinades plantes i domesticar alguns animals, sedentaritzant-se així definitivament. Aquesta transformació ideològica comportà l’aparició d’un nou modus vivendi, propi del model agrícola, que exigia moltes més hores diàries de treball dur, en lloc de les dos o tres hores que, en climes favorables, eren suficients per a la caça, la pesca o la recol·lecció d’aliments [2]. Ja veus tu quina gràcia!

D’altra banda, i tornant a l’aspecte religiós, crida l’atenció (encara que tampoc és res de nou) el fet que la religió tal i com l’entenem en l’actualitat [3] podria haver nascut com a una eina de control social, en aquest cas per tal d’assegurar la transició cap al nou model agrícola sedentari. Fins aleshores, les manifestacions artístiques tenien un contingut religiós naturalista i no teista, i donen a entendre que per als humans del paleolític allò sagrat era el món mateix. Amb el “naixement dels déus” (inicialment una figura femenina i un déu-bou), que, com hem dit, es produí junt amb el sorgiment de l’agricultura, allò sagrat es traslladà més enllà del món i els éssers humans quedaren subjugats als éssers divins, en una posició inferior de lloança i súplica envers la divinitat. Si abans el “paradís” havia estat entre els homes, a partir del “naixement dels déus” es situà per damunt d’ells.

Ja ho veieu, sembla increïble les coses que es poden aprendre un dimecres qualsevol a les 9 del matí en classe de Prehistòria. Qui m’ho anava a dir!

———
[1] No he llegit l’obra de Cauvin i, per tant, no puc dir-vos amb total seguretat si ell afirma o no que es produí una “imposició per part de les ‘classes dominants’ mesolítiques del nou model agrícola”, però això és el que he deduït del que s’ha dit a classe.

[2] No hem de veure el procés de transició cap a l’agricultura com una mena d’”expulsió de l’Edén” (encara que potser fou aquest canvi en la manera de viure dels humans el que donà lloc a la idea d’un “paradís perdut”) ni tampoc com una mena de complot per part d’aquesta “elit dominant” per tal de fer la punyeta a la resta de la població (el canvi a l’agricultura es degué produir perquè no hi havia alternativa, per la qual cosa els “governants” intentaren afavorir el canvi, o penseu que la gent hauria acceptat treballar de sol a sol només perquè ho diguera el xaman o qui fóra?).

[3] Bé, en aquest cas potser seria més correcte parlar de “divinitats” en comptes de “religió”, però què són les divinitats si no la base de la religió?

Compartir

Què diferencia els humans de la resta d’animals? Des de temps immemorials, els humans hem intentat obsessivament respondre aquesta pregunta. Una manera que hem tingut de fer-ho ha estat pensar que les particularitats humanes ens venen donades pel fet de ser el rovellet de l’ou de l’univers: “nosaltres”, els humans, som superiors als altres éssers del cosmos (animals o el que siga) ja que hem estat creats per Déu a imatge i semblança seua (quina humilitat!); les nostres especificitats estan determinades ja inicialment per la manera i el motiu de la nostra creació. El pensament mític resol amb aquesta simple jerarquització (els humans som superiors que els altres animals i precisament per això som diferents) el problema de la diferenciació entre humans i no humans.

El pensament crític o racional, però, no accepta l’elaboració mítica i radicalment teòrica que defineix l’ésser humà com un ésser diferent i superior a la resta pel simple fet (no demostrat empíricament, per cert) d’haver estat creat de manera especial per un suposat Déu. Així doncs, per tal de respondre a la pregunta que ens plantejàvem al principi (què diferencia els humans de la resta d’animals?), el pensament racional recorre a la ciència.

I què ha dit la ciència sobre la diferenciació entre els humans i la resta dels animals? Ha dit moltes coses. Ha dit que humans i no humans ens diferenciem pel fet que els primers emprem instruments i els segons no, la qual cosa s’ha demostrat que és falsa, ja que altres primats com els ximpanzés i els orangutans també n’utilitzen. Ha dit que és el llenguatge allò que ens fa humans, i sembla que és un tret fonamental a l’hora de definir-nos, ja que la resta dels éssers vius no disposen d’un sistema de llenguatge tan complex com el nostre, però no hem d’oblidar que els altres animals també disposen de sistemes de comunicació molt desenvolupats. Ha dit que és la memòria (el “tindre un passat”) allò que ens diferencia de la resta d’animals, però tampoc, estudis han demostrat que animals no humans són capaços de recordar-se’n de les coses. I finalment, també ha dit que el principal tret diferenciador dels humans és la capacitat de pensar en el demà, de planificar i projectar de cara al futur. Però sembla ser que tampoc és això el que ens fa únics als humans.

Llig al número d’aquesta setmana d’El Temps una entrevista en què el primatòleg Josep Call diu que estudis recents han demostrat que els bonobos, els ximpanzés i els orangutans són capaços de seleccionar un instrument al vespre, endur-se’l dalt l’arbre, on dormen, i a l’endemà baixar-lo i utilitzar-lo per a qualsevol cosa. Com diu el text “quan l’escullen no tenen cap servei per a l’instrument, però l’endemà l’agafen i baixen”. Un altre exemple és el d’un ximpanzé d’un zoo de Suècia que gaudeix tirant pedres als visitants: “com que els cuidadors ho saben, intenten que no en tingui a mà. Però ell, abans que els visitants hi arribin, va a llocs de la instal·lació on hi ha trossos de ciment que pot trencar, fa com discs de la mida adient i prepara piles de pedres. I quan la gent hi arriba, patam! Això és planificar”. És cert que hi han altres animals que es preparen de cara al futur (com les formigues, que acumulen menjar, o els ocells, que fan el niu), però “la seva resposta és controlada per paràmetres hormonals, de llum, etc.”, és a dir que ho fan automàticament quan es presenten unes determinades condicions o quan arriben a un determinat estat fisiològic. Els primats dels estudis que hem comentat més amunt, en canvi, si no tenen la necessitat, per exemple, de guardar l’instrument, no el guarden.

Aquests estudis no volen dir que els primats tinguen la mateixa capacitat de planificació que nosaltres (que es sàpia no planifiquen les vacances d’un any per l’altre ni res d’això), però ens demostren que la línia que ens separa als humans de la resta dels éssers vius no és tan clara ni tan evident com la pintaven (i la pinten) aquells que creien (i creuen) que l’home fou creat per Déu ex professo tal i com és en l’actualitat, sense cap evolució.

Compartir