«El nostre primer progrés en la producció va consistir a portar el trenall a l’obrer, en lloc de desplaçar l’obrer cap al treball. Hui dia totes les nostres operacions s’inspiren en aquests dos principis: cap treballador ha de tenir més d’un pas a fer, i sempre que siga possible, cap treballador s’ha d’inclinar (…). El resultat de l’aplicació d’aquests principis és reduir la necessitat de pensar per a l’obrer, i reduir els seus moviments al mínim. Sempre que siga possible, ha de fer una sola cosa amb un sol moviment (…). Al treballador no se l’ha d’obligar a la precipitació: no ha de tenir un segon més, ni menys, que el que li faça falta (…). Alguns obrers no fan més que una o dues xicotetes operacions. (…) L’home que col·loca una peça no la fixa: la peça només pot quedar completament fixada després de la intervenció de diversos obrers.»

Henry Ford: La meua vida i la meua obra, 1925

Compartir

La història, evidentment, no és la mateixa a tot arreu, canvia d’acord amb les coordenades geogràfiques i conjunturals. Hi ha una cosa, però, que sí que és  (o hauria de ser) universal i única, em referisc a la justícia. Si es coment un crim, aquest crim ha de rebre una resposta legal independentment d’on s’haja produït. La resposta pot revestir formes diferents, és clar, però al cap i a la fi ha de tindre el mateix efecte: castigar a aquell que ha comés el crim i impedir que reincidisca.
On vull anar a parar amb açò? Molt fàcil. Dictadures i governs autoritaris n’hi ha hagut arreu del món i de molts colors al llarg del segle XX; barbaritats se n’han comés moltes i sota diferents banderes. A Sud-àfrica, entre 1948 i 1990, estigué vigent l’apartheid, un sistema de segregació racial que restringí els drets de la població no blanca. A l’Argentina, entre el 1976 i el 1983, ocupà el govern una dictadura militar que aplicà una política de repressió brutal sobre la població civil (amb detencions, tortures, execucions…). A Alemanya, el nazisme practicà l’extermini sistemàtic dels anomenats “impurs” (jueus, gitanos, homosexuals, comunistes…) i, un cop acabada la guerra, a la part oriental, sota l’òrbita soviètica, el govern de la República Democràtica Alemanya reprimí amb mà de ferro la dissidència contrària al règim comunista. A Espanya, Francisco Franco liderà un alçament contra el govern republicà legítim i instaurà una dictadura que durà gairebé quaranta anys. Molts altres estats patiren també la imposició de règims totalitaris d’intencions diverses i conseqüències terribles.
Per tant, no només a Espanya hem patit la imposició violenta d’unes idees o d’uns principis. Però arreu del món, els crims comesos han estat investigats i, sempre que ha estat possible, jutjats. A Sud-àfrica, desmantellat l’apartheid, es creà la Comissió per la Reconciliació i la Veritat (1994-1999), que tragué a la llum pública els crims comesos durant els anys de la segregació. A l’Argentina, després de moltes vacil·lacions, el 2003 començaren a declarar-se inconstitucionals els indults per “crims de lesa humanitat” comesos pels militars durant la dictadura i el 2006 s’havien reobert ja més de 900 causes penals. A Alemanya, acabada la II Guerra Mundial, es perseguí els criminals nazis i el nazisme es convertí en delicte. A la part oriental, amb la caiguda del mur de Berlín i l’enfonsament del bloc soviètic, començaren a investigar-se i jutjar-se les actuacions del Stasi (el Ministeri de Seguretat Estatal de la RDA).
A l’estat espanyol, però, investigar els crims de la Guerra Civil (d’un i altre bàndol, encara que és evident qui guanya) i del posterior franquisme és un despropòsit. Voler portar als tribunals a tots aquells (almenys els pocs que queden) que reprimiren, empresonaren, torturaren o assassinaren per qüestions polítiques o ideològiques, tot això, és remoure un passat que vam superar amb la Transició i que cal oblidar. Això precisament és el que no farem mai; ja els agradaria.

Compartir

Deia George W. Bush ahir que la crisi financera que patim no es deu al “fracàs del lliure mercat” i que, per tant, no hem de “reinventar el sistema” sinó simplement “corregir els problemes” que en ell hem trobat. Fantàstic. Bush proposa continuar amb la política econòmica que hem aplicat fins ara, això sí, posant-li alguns pedaços per tal de resoldre quatre cosetes sense massa importància. Això és tot, res de reformular el capitalisme i buscar un nou sistema més equilibrat i beneficiós per a tots. No, el model actual és quasi perfecte, retoquem-lo un poc i avant.
Així és com encara Bush la cimera internacional que s’està celebrat aquests dies a Washington i que, en teoria, servirà per a rellançar el sistema financer. Si aquesta és la postura dels Estats Units, no m’estranyaria gens que acabara imposant-se —amb el permís de la Xina, és clar—, a pesar de la suposada voluntat de Sarkozy de “refundar el capitalisme” —caldrà veure també fins a quin punt aquesta voluntat és una voluntat real i no una voluntat de cara al públic, per tal de quedar bé amb els seus votants.
Si no es resol bé la cimera, correm el risc de repetir alguns errors del passat, com per exemple el Tractat de Versalles de 1918, que tancà d’una manera nefasta la Primera Guerra Mundial i portà a un període d’inestabilitat mundial que acabà amb la Segona Guerra Mundial. Si no es soluciona bé el problema, tornarem a ensopegar-hi una vegada i una altra, i arribarà el dia en què no ens podrem tornar a alçar.
Esperem, doncs, que els “líders” mundials tinguen un poc de trellat (no me llames iluso porque tenga una ilusión, que deia aquell) i no la caguen de ple com han fet tantes i tantes vegades.

Compartir

Quant de temps més haurà de passar fins que Carles d’Anglaterra (sí, el de les orelletes) herete la corona britànica? L’home ha fet avui seixanta anys i en porta uns cinquanta essent príncep de Gal·les i d’Edimburg, i duc de Rothesay i de Cornualla. Molt de títol, sí, però de rei, no res. Sa mare, octogenària ja però amb una salut de ferro, governa (per dir-ho d’alguna forma) des de fa cinquanta-sis anys i no sembla tindre cap intenció ni de morir-se ni d’abdicar.
Una cosa semblant passarà amb els Borbons espanyols (el rei té 70 anys i el príncep [de Beukelaer?] 40), i és que amb l’alta esperança de vida actual les monarquies han perdut la poca gràcia que els quedava. On queda ara allò de les regències, els interregnes i demés? Només als llibres d’història. Avui en dia els nous reis comencen a regnar a l’edat en què hom es jubila. Aquest fet, com tants altres, demostra que les monarquies són purs anacronismes, institucions impròpies dels temps que corren.

Compartir

Fa aproximadament entre 10 i 8 milions d’anys [1], el moviment de les plaques tectòniques aràbiga i africana acabà donant lloc a la Gran Vall del Rift, a l’Àfrica oriental. Les muntanyes que s’originaren amb la falla separaren l’Àfrica occidental i central de l’est africà, impedint l’arribada dels núvols provinents de l’Atlàntic a la part oriental, la qual cosa donà lloc a la transformació de la selva humida de l’orient africà en un bosc clar primer i en sabana després.
Les cadenes muntanyoses, no sols impedien el pas cap a l’est dels núvols plens d’aigua, sinó també el trànsit d’animals d’una part a l’altra del continent africà. Aquesta incomunicació entre els animals situats a ambdós costats de la vall del Rift, afavorí que el procés evolutiu es produïra de manera diferent. A la part occidental de la falla, els hominoideus no patiren la transformació del seu entorn i han evolucionat fins a donar lloc als goril·les i ximpanzés actuals. A la part oriental, però, el canvi del medi natural degué afavorir la selecció d’un mètode de locomoció més eficaç d’acord amb el nou hàbitat: el bipedisme. Així, els homínids —els hominoideus bípedes— esdevingueren la forma de primat millor adaptada al nou entorn i aconseguiren sobreviure al canvi ambiental. Aquests primers homínids bípedes de l’Àfrica oriental serien els avantpassats de l’Homo sàpiens actual.
I fins ací arriba la hipòtesi proposada pel paleontòleg francés Yves Coppens i batejada com East Side Story. Els descobriments, però, de restes d’altres homínids com el Sahelanthropus tchadensis o l’Australopithecus bahrelghazali que, per la seua localització —s’han trobat al Txad, al nord-oest de la falla del Rift— i datació —al Sahelanthropus se li calculen més de 7 milions d’anys— compliquen bastant la credibilitat de la hipòtesi de Coppens.
Hi ha qui diu que som fruit de la voluntat i bondat de Déu. Històries! No som més que el resultat d’un accident geològic, d’una sèrie de factors geoclimàtics que poc tenen a veure amb divines creacions i coses d’aquestes.

———
[1] En realitat el procés de formació de la falla del Rift havia començat molt abans, fa uns 30 milions d’anys.

Compartir

De vegades arribe a plantejar-me si tota aquesta mania que li tinc al PP, i especialment al PP valencià, no serà una mania més bé infundada, basada en afirmacions purament retòriques i sense cap base real, tangible. Em pregunte si la causa d’aquesta meua aversió envers Camps i els seus no me l’hauran provocada les males companyies d’algun d’aquests desqueferats, generalment d’esquerres i nacionalistes, que l’únic que fan és criticar al govern autonòmic. No ho estaran fent tan malament aquests del PP si als valencians ens va millor que a ningú. Gràcies a ells lliguem els gossos amb llonganisses i arreu del món envegen la nostra meravellosa terreta. No és això el que diuen? Aquestes cavil·lacions solen vindre’m al cap aquells dies en què he passat massa temps al sol o en aquelles estones en què, per peresa o avorriment, em deixe manipular per les notícies de Canal 9.
Gràcies als déus, però, d’insolacions en patisc poques i no m’agrada massa que em manipulen. Per tant, puc dir que la major part del temps sóc conscient de les barbaritats que ha comès i comet el govern de Francisco Camps. Però sembla que el meu cas és més aviat rar i poc habitual, ja que més del cinquanta per cent dels valencians i les valencianes no acaben d’adonar-se d’on està el límit entre la realitat i la ficció projectada des del PP.
Aquesta gent sembla que ha estat contagiada d’un virus de procedència desconeguda (o no tant), que els ha deixat en un estat d’estupor molt proper a la hipnosi. No pensen, ni tampoc raonen, i si ho fan no és críticament ni racional. No veuen res més enllà de la cortina de fum que els han posat davant dels nassos, les ombres projectades al fons de la caverna platònica. Es queden en això, no són capaços d’endinsar-se en la boira i veure què hi ha al darrere, quina és la realitat. La visita del Papa, l’America’s Cup, la Fórmula 1, la Volvo Ocean Race, el Màster de golf, tot això forma part del núvol que empren Camps i companyia d’escut, de defensa, per després cometre les més descarades barbaritats. En aquests esdeveniments faraònics i eminentment propagandístics s’escuden a l’hora de deixar a les universitats sense un ral, de maltractar l’educació i la sanitat públiques, de desprestigiar les institucions, de marginar la nostra cultura i llengua pròpies, en definitiva, a l’hora de destrossar el País Valencià de nord a sud i en tots els aspectes imaginables.
Tots aquests disbarats són un fet, però, no ens hem de passar la vida lamentant-nos de les penes que ens han portat els senyors aquests del PP. No. Cal pensar en clau positiva: és evident que Camps no farà res per nosaltres, aleshores, haurem de ser nosaltres els que fem alguna cosa. Hem de treballar pel País que ells ens neguen. Des de tots els àmbits, cadascú fent allò que li siga possible, per poc que siga. Formar part o col·laborar amb associacions, ajudar a la normalització i divulgació del valencià, participar en activitats culturals, fer política, qualsevol cosa és vàlida si es fa en clau valenciana. Segurament si ens movem entre tots com, de fet, ja hi ha molta gent que està fent, a poc a poc aconseguirem dissipar la cortina de fum que ens han imposat i que ens ofega.
Aprofitant que avui és 9 d’octubre i que es compleixen 770 anys de l’entrada de Jaume I a la ciutat de València el 1238, ací deixe aquesta reflexió.

Compartir

Corria el curs 2004-2005, aleshores jo estava fent 4t d’ESO i el professor d’Història intentava fer-nos entrar dins la closca, mínimament almenys, què era exactament una crisi econòmica. No era una tasca fàcil.
Ens parlava d’un límit en l’augment dels beneficis, de readaptacions a la realitat del sistema productiu, de cicles llargs, de cicles curts i de molts altres conceptes que a nosaltres ens sonaven més que remots. No havíem conegut cap crisi d’aquestes i no sabíem ben bé en què consistien. A tots ens sonava tot allò del crac bursàtil del 1929 o la crisi del petroli del 1973, sí, però ens quedava molt lluny i ens resultava difícil creure al professor, que ens alertava de la proximitat de la següent crisi cíclica.
I ací la tenim. Els pisos no es venen, les empreses tanquen, augmenta l’atur, les borses cauen i un llarg etcètera. Els mitjans de comunicació ens bombardegen dia a dia: que si el banc x ha fet fallida, que si la borsa y ha caigut un tant per cent. Totes aquelles paraules tan estranyes (tot allò de recessió, crisi inherent al capitalisme, nacionalització, pla de rescat, intervencionisme estatal, injecció de diners…) ens resulten ara tan familiars com si les haguérem escoltat tota la vida. I això que només portem uns mesos de crisi!
Haurem d’estar atents a l’evolució de la crisi, si resulta que realment ho és (la Wikipedia diu: «Muchos autores consideran que no se trata de una verdadera crisis, dado que el término crisis carece de definición técnica precisa pero está vinculado a una profunda recesión; ésta, a su vez, se define como dos trimestres consecutivos de decrecimiento económico. Por el momento, este fenómeno no se ha producido en la mayor parte de economías desarrolladas.»). I, sobretot, haurem de veure quines conseqüències té tot açò per a tots nosaltres que, al cap i a la fi, som sempre els que paguem els plats trencats.

Compartir

On queda ara tot allò del laissez faire?

Compartir

He estat llegint la sentència del Tribunal Constitucional que ha declarat la inconstitucionalitat de la consulta proposada pel lehendakari basc Juan José Ibarretxe. A pesar de les fórmules jurídiques i d’estar escrit en un castellà que recorda al dels tests teòrics del carnet de conduir, he aconseguit treure’n alguna cosa en net.
Diuen els magistrats, entre moltes altres coses, que la consulta pressuposa l’existència d’un subjecte anomenat el «Poble Basc» posseïdor d’un suposat «dret a decidir» que, a més, seria susceptible d’ésser «executat», la qual cosa queda, a parer seu, fora del marc de la Constitució del ‘78 ja que aquesta ens diu que és la «Nació espanyola» constituïda en «Estat social i democràtic de Dret» la titular de la «sobirania nacional». És a dir, que el «Poble Basc» no existeix i per tant, no disposa de cap «dret a decidir» res en tant que «Poble Basc», però sí en tant que part integrant de la «Nació espanyola» constituïda en «Estat social i democràtic de Dret» i que, com a posseïdora de la «sobirania nacional» és l’única que té alguna cosa a dir en aquest assumpte. Per tant, hauran de ser els murcians o els canaris els que, com a part integrant de la «Nació espanyola» constituïda en «Estat social i democràtic de Dret», hauran de decidir si el «Poble Basc» és o no lliure de convocar una consulta popular o, el que és el mateix per als magistrats constitucionals, «redefinir l’ordre constituït per la voluntat sobirana de la Nació».
Ai las! No sé com espera el Govern de Madrid resoldre el problema basc, però em sembla que si segueix amb aquesta actitud no aconseguirà res de bo. O potser no veuen que si als bascs se’ls talla el camí democràtic del diàleg i la negociació política no tindran més remei que continuar amb la maleïda violència?

Compartir

Una dona en bici (Blai Server)

Una de les coses que més em van cridar l’atenció durant el viatge a Itàlia va ser la quantitat de gent de totes les edats que emprava la bicicleta com a mitjà de transport habitual. Pel que vam poder comprovar, allà el cotxe es fa servir només per als trajectes de mitjana i llarga distància, per a la resta empren la bici. I jo que em pensava que això era cosa només de nòrdics i centreeuropeus.
A més a més, el trànsit pel centre històric de ciutats com Mòdena i Florència està prohibit o restringit només als veïns durant unes hores determinades, per la qual cosa ens vam trobar amb uns carrers quasi completament lliures de cotxes.
Ja podríem fer alguna cosa semblant per ací i buidar els carrers dels nostres pobles dels cotxes que els omplin actualment.

Compartir