Hic et nunc

Els Països Catalans ja no tenen cap futur (si és que n’han tingut mai). Cap ni un, són cosa del passat, una entelèquia d’historiadors i utopistes desqueferats. El futur de bona veritat està en una altra unitat políticoadministrativa, ara és l’hora dels Països Llevantins.
Almenys això és el que es desprén de les últimes actuacions dels presidents de la Generalitat Valenciana i de la Regió de Múrcia. Sembla que en els temps que corren hi ha coses que uneixen més que la llengua i la cultura, que tenen més pes que 469 anys d’història compartida, coses com, per exemple, l’aigua i els interessos immobiliaris. El nostre President ha cridat a consultes els ambaixadors al Principat i a les Illes (si és que ha arribar a enviar-ne mai cap) i ha trencat relacions amb els governs català i balear. Es negà a formar part de l’Euroregió Pirineus-Mediterrània el 2004, no participà en la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any passat, no acudí a l’homenatge a Jaume I fet el mes passat al monestir de Poblet i ara (encara que no ens ve de nou) s’ha aliat amb el govern murcià per reclamar per activa i per passiva el transvasament de l’Ebre (i això que estan enviant l’aigua del Xúquer a la Manxa).
Tots aquests fets demostren que és l’hora dels Països Llevantins (o Valenciano-murcians). El millor que podem fer és això: unificar els dos territoris, elegir un sol president i establir una nova capital a, per exemple, Torrevella. Els murcians no crec que posen cap entrebanc a la unió, almenys si tenim en compte que el País Valencià és el paradís terrenal, un món de xauxa on tot és possible. I els valencians, mentre no els toquen les falles, tampoc.
Ai, senyor! Quina poca vergonya tenen alguns…

Compartir

«El problema, el gran problema nacional de la Península, és el de l’España Pequeña; mentre els espanyols no s’entenguen a si mateixos, no es puguen autoidentificar, etc., sense Euskadi ni Catalunya (ni el País Valencià ni Galícia), ací no hi ha estat plurinacional possible; ja que una de les nacions, la més grossa, és incapaç de reconèixer-se ella mateixa. Mentre tinguen necessitat d’incloure els altres per a poder imaginar la identitat pròpia, el problema no té solució. Mentre l’España Pequeña, per a poder ser alguna cosa, tinga necessitat de ser Grande…»

Extret de Crítica de la nació pura de Joan Francesc Mira.

Compartir

Jo al·lucine amb aquests impresentables. Acabe de llegir que la Generalitat Valenciana ha decidit finalment que l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania (Education for Citizenship?) s’impartirà en anglés al País Valencià. Coses tan surrealistes com aquesta soles poden passar en aquest País Valencià de color de rosa en què vivim gràcies als senyors de PP.
És increïble que des de la Generalitat es vulga imposar una assignatura en anglés quan es fa ben poc per aconseguir que les classes que haurien de ser íntegrament en valencià es donen completament en la nostra llengua. Si tenen ganes d’augmentar les hores lectives de llengua estrangera, podrien fer també l’assignatura de Religió en anglés (o potser en rus, llatí o suahili, posats a aprendre idiomes).
Bé, serà qüestió de tindre paciència una vegada més i no fer-nos-en la sang amarga, perquè amb els personatges que ens manen hauríem d’estar acostumats (que no conformes) a aquestes bestieses.

Compartir

Are you taking over
or are you taking orders?
Are you going backwards
or are you going forwards?

Extret de la cançó White Riot de The Clash.

Compartir

Vaig estar a punt de fer la reflexió anit, en calent, però quan l’escrutini anava pel 99′97% ho vaig deixar córrer i me’n vaig anar a dormir. Vaig fer ben fet. Som-hi doncs (breument, això sí).
És evident que ha guanyat el bipartidisme, però crec (sí, ja sé que ara és molt fàcil dir-ho) que en el fons tots ens ho esperàvem. Les eleccions autonòmiques i locals de l’any passat ja en foren un avanç i ara se’ns ha confirmat el malson bipolar. El PSOE ha guanyat gràcies als vots contra el PP que li han caigut des de totes direccions. Desgraciadament la gent ha preferit votar contra que votar a favor. I, ai las, així ens han anat les coses.
Pel que fa al País Valencià, nihil novum. El PP ha arrasat, el PSOE s’ha mantingut i EUPV i Bloc-Iniciativa-Verds han baixat bastant. Però què voleu? El miracle era molt difícil i amb una campanya tan maniquea com la que hem tingut, un altre resultat era gairebé impossible.
Malgrat els resultats, no ens hem de rendir, no hem de deixar de treballar pel País Valencià. El valencianisme polític és un moviment relativament recent i, per tant, cal que tinguem paciència, que no ens desanimem, i menys pel resultat d’unes eleccions generals com aquestes. A Catalunya i al País Basc les forces nacionalistes també han perdut vots, i això que en aquests llocs el nacionalisme polític està molt més implantat socialment que al País Valencià, dominat per la prepotència mafiosa de Camps i companyia.
Jo ahir vaig perdre les meues primeres eleccions i segurament en perdré moltes més, però no per això em donaré per vençut. Com ja vaig dir després de les autonòmiques de l’any passat, continuarem lluitant (tenim cap altra alternativa?).

Compartir

Diuen que avui és dia de reflexió, però, veient com va el món i com han anat les últimes eleccions per aquestes terres, em sembla que és evident que de reflexió (no sols abans de les eleccions, sinó també en general) n’hi ha ben poca. Al cap i a la fi, no interessa que la gent reflexione, i menys quan s’apropen les eleccions, no siga que aquells que ho facen abandonen el ramat i deixen de votar a un dels dos grans partits.
O serà que quan parlen de «dia de reflexió» es refereixen a una altra cosa? Potser volen dir que aquest és el dia en què ens tornem a flexionar (ens re-flexionem) i ens baixem els pantalons perquè l’endemà a les urnes els de sempre ens tornen a fer allò que ja sabeu.
Jo votaré demà per primera vegada, i intentaré fer-ho conscientment, pensant en el futur del País Valencià. El que feu vosaltres és cosa vostra.

Compartir

Aquest migdia, mentre tornava cap al pis, he decidit passar a comprar-me un kebab per dinar ràpidament i tornar al poble el més prompte possible. Reproduiré ací íntegrament la curiosa conversa que he tingut (en castellà, per cert) amb el venedor de kebabs:
Venedor: Hola! Què volies?
Blai: Hola, voldria un döner kebab gran per emportar.
V: Molt bé, ara mateix te’l prepare [i s’ha posat a tallar la carn]. Tu eres d’ací, de València?
B: No, no sóc d’ací però visc ací.
V: Ah, i [atenció!!] a qui votaràs en les eleccions? A Zapatero o a Rajoy?
B: Ehms, doncs a cap dels dos.
V: [Fent cara de sorpresa]. A cap dels dos? Bé, a mi m’agrada Rajoy.
B: Rajoy? Per què?
V: Per què Rajoy pensa en els espanyols, en la gent d’ací. En canvi Zapatero pensa en els espanyols, però també en la gent que ve [?].
B: Ja, però Rajoy no vol deixar entrar a més immigrants, això et sembla bé?
V: No, és veritat. Zapatero tampoc està mal, és més jove i més llest [!] que Rajoy.
B: He he he, sí, més jove sí. Tu d’on eres, de l’Índia?
V: Sí, de l’Índia.
B: I quant de temps portes ací?
V: Porte 2 anys i uns mesos. L’espanyol vaig aprenent-lo poc a poc.
B: Molt bé [la veritat és que el castellà el parlava bastant bé]. Però saps alguna cosa de valencià?
V: Valencià? Ah sí! Hi ha alguna gent que el parla, no? Em costa entendre’l. Potser més avant… Per cert, ací abans la gent era més pobra que ara, no? Fins i tot emigraven, no?
B: Bé, sí, molta gent se n’anà a Alemanya, França… Però tot ha canviat bastant en els últims anys.
V: Clar. I quan es sabrà qui ha guanyat les eleccions?
B: Això depén, però segurament serà el dia 9 prou tard.
V: Molt bé, moltes gràcies [aleshores m’ha donat el kebab, li l’he pagat i he eixit del bar].
Quan m’ha preguntat per la meua intenció de vot m’he quedat de pedra. Mai haguera pensat que algun dia parlaria de política amb un indi. L’home semblava interessat pel tema, supose que abans d’anar a votar voldrà saber què pensem els d’ací sobre els nostres propis polítics (potser vol saber què votaria una persona autòctona de bona veritat per poder imitar-la i sentir-se més d’ací). M’ha cridat l’atenció això que ha dit de «Rajoy pensa en els espanyols i Zapatero en els espanyols i en els que venen de fora» i m’ha fet gràcia allò de «Zapatero és més llest que Rajoy». Supose que si tots els immigrants estigueren tan interessats com aquest en la nostra societat, no hi hauria massa problemes d’integració.
Ah, per cert, el kebab estava boníssim.

PS: Després d’escriure l’article he recordat (amnèsic de mi) que per votar cal tenir la «nacionalitat» espanyola, per tant, no crec que l’amable venedor de kebabs puga fer-ho.

Compartir

No vos heu preguntat mai per què no és possible treure’s el carnet de conduir en valencià? Per què tot el material de les autoescoles (llibres, qüestionaris, vídeos, pòsters) ha d’estar en castellà? Serà que el valencià no serveix per a aquestes coses? Ves tu a saber.

Compartir

Ahir vaig veure el debat però encara no sé per què. I no ho sé pel simple fet que aquell no era el meu debat. El d’anit fou un debat per a sociates i peperos, per a fans incondicionals de Zapatero i de Rajoy. Per a ningú més.
La resta, els que no creiem en cap d’aquestes dues opcions, vam quedar fora d’aquella immensa taula en què segueren els dos candidats i que és una al·legoria més que evident del seu panorama polític ideal, un panorama polític que cada vegada està més a prop i en què sols estaran ells dos, cara a cara, sense ningú més que els destorbe. El bipartidisme avança alhora que l’abstenció creix, car els votats dels partits menuts es desanimen veient com el seu vot no serveix per canviar res. Però açò precisament és el que els grans partits volen, el que els permetrà tornar a una espècie de torn dinàstic en què aniran passant-se el poder de l’un a l’altre.
Al cap i a la fi, entre PSOE i PP les diferències són mínimes i l’objectiu comú: deixar-nos a la resta fora de joc per poder fer la seua. Com s’entén, si no, que els socialistes intenten fer-nos creure que «no es lo mismo» (si, com diuen, és una obvietat, per què remarcar-ho?); o que, en clau valenciana, els dos estiguen d’acord en negar-nos l’aigua del Xúquer, en tallar-nos la TV3, en fer-nos un Estatut vergonyant, en deixar-nos sense el tren Gandia-Dénia, i un llarg etcètera.
Però no hem de deixar-nos enganyar per la seua demagògia barata, pel seu populisme manipulador. Cal que anem a votar conscientment i tenint en compte que PSOE i PP són dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que ha fet ben poc pel País Valencià.

Compartir

Pensava que aquest dia mai arribaria, però per una vegada estic d’acord amb el senyor Vladímir Vladímirovitx Putin (que bé sonen els noms russos), tsar de totes les Rússies President de la Federació Russa.
Aquest denuncià despús-ahir des del Kremlin el «doble tracte» dels països de la Unió Europea en recolzar la independència de Kosovo i no fer el mateix amb altres «separatismes» en llocs com Xipre i Espanya (literalment digué: «No vull ofendre ningú, però la part nord de Xipre fa quaranta anys que és una república independent de facto, encara que ningú no la reconeix. Aleshores, per què no la reconeixeu? No teniu vergonya, europeus, d’aplicar aquest doble tracte per a resoldre dos problemes idèntics en dues parts diferents del món?» i «A Espanya la gent no vol viure en un sol estat, llavors, doneu-los suport allí»).
He dit que estic d’acord amb Putin, però ara ho voldria matisar. Sols (i ho torne a dir: sols) coincidisc amb ell en denunciar aquest doble discurs, ja que no és massa coherent ni correcte fer com la UE i els EUA i reconèixer el dret d’autodeterminació en un lloc i negar-lo en un altre d’idèntiques o semblants característiques únicament per interessos econòmics, polítics o militars estrangers, i sense tenir en compte la voluntat del poble autòcton.
Ara bé, Putin hauria de saber que els russos no són precisament un model de justícia i decència en política exterior i és que des de la caiguda de l’URSS s’han dedicat a modificar els mapes de l’Europa oriental i part d’Àsia al seu gust. Exemples sonats d’aquest intervencionisme rus en la política dels seus estats veïns són els casos d’Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria. Es tracta de tres repúbliques autoproclamades independents que, a pesar de no comptar amb el reconeixement de la comunitat internacional, tenen el suport tàcit de Moscou per oposar-se a l’autoritat dels estats dels quals s’han escindit (Geòrgia en els dos primers casos i Moldàvia en el tercer). En lloc d’acceptar o negar la independència d’aquestes repúbliques de forma definitiva i intentar resoldre el problema, el Kremlin es dedica a jugar amb elles segons els propis interessos russos, sense tindre en compte els desitjos dels ossetes, abkhazos i transnistris (i tenen sort que Moscou no ha decidit acabar amb ells, com passa amb els txetxens). O siga que independència a Kosovo no, però a Ossètia del Nord, a Abkhàzia i a Transnístria sí (encara que siga a mitges). No és això «doble tracte» també?
Aquesta vegada el doble joc rus ha xocat amb el doble joc europeu i ara per ara sembla que acabarà imposant-se aquest últim (amb el suport nord-americà, és clar). De ben segur que Putin troba a faltar els temps dels tsars…

Compartir