Hic et nunc

Ahir vaig veure el debat però encara no sé per què. I no ho sé pel simple fet que aquell no era el meu debat. El d’anit fou un debat per a sociates i peperos, per a fans incondicionals de Zapatero i de Rajoy. Per a ningú més.
La resta, els que no creiem en cap d’aquestes dues opcions, vam quedar fora d’aquella immensa taula en què segueren els dos candidats i que és una al·legoria més que evident del seu panorama polític ideal, un panorama polític que cada vegada està més a prop i en què sols estaran ells dos, cara a cara, sense ningú més que els destorbe. El bipartidisme avança alhora que l’abstenció creix, car els votats dels partits menuts es desanimen veient com el seu vot no serveix per canviar res. Però açò precisament és el que els grans partits volen, el que els permetrà tornar a una espècie de torn dinàstic en què aniran passant-se el poder de l’un a l’altre.
Al cap i a la fi, entre PSOE i PP les diferències són mínimes i l’objectiu comú: deixar-nos a la resta fora de joc per poder fer la seua. Com s’entén, si no, que els socialistes intenten fer-nos creure que «no es lo mismo» (si, com diuen, és una obvietat, per què remarcar-ho?); o que, en clau valenciana, els dos estiguen d’acord en negar-nos l’aigua del Xúquer, en tallar-nos la TV3, en fer-nos un Estatut vergonyant, en deixar-nos sense el tren Gandia-Dénia, i un llarg etcètera.
Però no hem de deixar-nos enganyar per la seua demagògia barata, pel seu populisme manipulador. Cal que anem a votar conscientment i tenint en compte que PSOE i PP són dues cares d’una mateixa moneda. Una moneda que ha fet ben poc pel País Valencià.

Compartir

Pensava que aquest dia mai arribaria, però per una vegada estic d’acord amb el senyor Vladímir Vladímirovitx Putin (que bé sonen els noms russos), tsar de totes les Rússies President de la Federació Russa.
Aquest denuncià despús-ahir des del Kremlin el «doble tracte» dels països de la Unió Europea en recolzar la independència de Kosovo i no fer el mateix amb altres «separatismes» en llocs com Xipre i Espanya (literalment digué: «No vull ofendre ningú, però la part nord de Xipre fa quaranta anys que és una república independent de facto, encara que ningú no la reconeix. Aleshores, per què no la reconeixeu? No teniu vergonya, europeus, d’aplicar aquest doble tracte per a resoldre dos problemes idèntics en dues parts diferents del món?» i «A Espanya la gent no vol viure en un sol estat, llavors, doneu-los suport allí»).
He dit que estic d’acord amb Putin, però ara ho voldria matisar. Sols (i ho torne a dir: sols) coincidisc amb ell en denunciar aquest doble discurs, ja que no és massa coherent ni correcte fer com la UE i els EUA i reconèixer el dret d’autodeterminació en un lloc i negar-lo en un altre d’idèntiques o semblants característiques únicament per interessos econòmics, polítics o militars estrangers, i sense tenir en compte la voluntat del poble autòcton.
Ara bé, Putin hauria de saber que els russos no són precisament un model de justícia i decència en política exterior i és que des de la caiguda de l’URSS s’han dedicat a modificar els mapes de l’Europa oriental i part d’Àsia al seu gust. Exemples sonats d’aquest intervencionisme rus en la política dels seus estats veïns són els casos d’Ossètia del Sud, Abkhàzia i Transnístria. Es tracta de tres repúbliques autoproclamades independents que, a pesar de no comptar amb el reconeixement de la comunitat internacional, tenen el suport tàcit de Moscou per oposar-se a l’autoritat dels estats dels quals s’han escindit (Geòrgia en els dos primers casos i Moldàvia en el tercer). En lloc d’acceptar o negar la independència d’aquestes repúbliques de forma definitiva i intentar resoldre el problema, el Kremlin es dedica a jugar amb elles segons els propis interessos russos, sense tindre en compte els desitjos dels ossetes, abkhazos i transnistris (i tenen sort que Moscou no ha decidit acabar amb ells, com passa amb els txetxens). O siga que independència a Kosovo no, però a Ossètia del Nord, a Abkhàzia i a Transnístria sí (encara que siga a mitges). No és això «doble tracte» també?
Aquesta vegada el doble joc rus ha xocat amb el doble joc europeu i ara per ara sembla que acabarà imposant-se aquest últim (amb el suport nord-americà, és clar). De ben segur que Putin troba a faltar els temps dels tsars…

Compartir

Fa uns mesos li arribà al meu oncle una carta en què li deien que anaven a expropiar-li una fanecada (833 m²) d’un bancal que té ell a la partida del Rafalet de Pedreguer. El motiu: l’ampliació de la carretera CV-733, entre Pedreguer i Benidoleig. Pel que es veu, volen convertir la carretera actual, d’uns 6 o 7 metres, en un monstre d’uns 11 metres, recte i sense quasi corbes, amb el pretext d’augmentar-ne la seguretat. Pretext que queda invalidat si tenim en compte que en aquesta carretera no hi ha hagut cap accident en els últims anys, cosa que podria canviar en fer-la més recta i augmentar la velocitat dels cotxes que per ella circulen. Aquest projecte es suma al d’una exagerada i pràcticament innecessària circumval·lació de la carretera CV-720 per treure-la del nucli urbà de Pedreguer, que comporta l’enderroc d’un grapat casetes de camp.
Aquests, però, són només dos exemples d’un fenomen que s’està donant arreu de la Marina Alta (i supose que també en altres llocs). Amb l’excusa de facilitar la nostra mobilitat i garantir-nos unes bones comunicacions, estan omplint la xicoteta franja que hi ha entre les muntanyes de l’interior de la Marina i la mar de calçades i més calçades.
És increïble, les diferents administracions es gasten el que no està escrit en campanyes de conscienciació en matèria de medi ambient i sostenibilitat, i quan arriba l’hora de la veritat, ells són els primers que se n’obliden i es dediquen a promoure el transport privat (encara que siga de manera indirecta), en detriment del transport públic. En lloc d’alliberar els peatges de l’AP-7, crear una xarxa eficient d’autobusos i portar el tren de via ampla fins a Dénia i d’allí a Alacant, es dediquen a construir mil i una circumval·lacions i variants, convertint el litoral de la Marina en una espècie de formatge gruyère, foradat per incomptables carreteres.
Serà que tenen massa amics en això del ciment i l’asfalt? Vés tu a saber.

Compartir

La precampanya ja fa temps que ha començat i sembla que, per una vegada, els primers en destapar la caixa de Pandora no han estat els propis partits en lliça (encara que aquests s’han llançat últimament, com sol passar, a prometre i prometre sense mirar pèl), sinó la Conferència Episcopal Espanyola.
Com si haguérem tornat a l’Edat Mitjana, quan l’Església feia i desfeia al seu gust, beneint i maleint regnes i prínceps, ara els bisbes ataquen de nou, intentant recuperar el control d’un ramat que, segons ells, ha perdut el nord i necessita d’un pastor que el torne a portar pel bon camí. Aquesta vegada però, sense els exèrcits medievals i sense la influència internacional d’aleshores, els clergues s’han atrinxerat darrere dels púlpits i s’han dedicat a atacar allò que no els agrada (ara els matrimonis homosexuals, ara l’Educació per a la Ciutadania…).
Però açò no és nou i a Pedreguer ho sabem bé. L’any 2003, a pocs dies per a les eleccions locals i autonòmiques, l’aleshores rector de Pedreguer decidí convertir el sermó de missa en un míting polític i recomanà als votants que s’ho pensaren bé (?) abans de votar, pronunciant algunes paraules contra l’encara alcaldessa de Pedreguer (el capellà deia, entre altres coses, que l’Ajuntament no havia volgut que es donara la subvenció per a la restauració de l’altar major, quan en realitat aquesta no podia donar-se fins a l’inici de les obres, que encara estaven per començar).
Exactament el mateix és el que han fet ara els bisbes de la Conferència Episcopal: dir-los als ciutadans què han de votar i no, com és la seua tasca, dir-los als fidels què han de resar.
No fou Jesucrist qui digué que el seu regne no era d’aquest món? Aleshores?

Article publicat originalment ací.

Compartir

Estem en un dels vagons del metro de València. Dempeus hi ha un parell d’homes d’una cinquantena d’anys que xarren animadament sobre cotxes, avaries i mecànics. Ho fan en valencià. De sobte, un d’ells diu: L’altre dia li vaig deixar el cotxe al meu fill i quan me’l va tornar em va dir: «Papá, ¿te has dado cuenta de que los intermitentes de la derecha no van?». Després d’açò continuen parlant tranquil·lament en valencià i jo baixe del vagó, he arribat al meu destí.
De primeres m’he alegrat de trobar dos homes d’aquesta edat parlant en valencià (habitualment és la gent jove de fora de València —és a dir, estudiants— la que el parla), però en escoltar com l’home es passava al castellà per citar al seu fill (i a més ho feia com si fóra la cosa més normal del món), se m’ha passat l’alegria. Quin futur li espera al valencià si els pocs que el parlem no el transmetem? No és el valencià una llengua tan moderna com ho pot ser el castellà o l’anglés? Aleshores, per què alguns no l’ensenyen a la gent jove? Prejudicis lingüístics purs i durs.
I no estic parlant d’un cas aïllat, ja que des que estic a València n’he conegut de semblats. Per exemple, el d’un xic de nom i cognoms valencians i de pares valencianoparlants de pro, que des que el conec sols ha parlat en valencià amb mi i perquè li vaig preguntar, estranyat en veure que tenia el nom en valencià i no el parlava, a què es devia aital paradoxa.
Situacions com aquestes són les que fan que, a poc a poc, una llengua acabe perdent-se.

Compartir

Corre la dècada dels ‘80. Shaun és un xiquet de 12 anys que viu en un poble costaner d’Anglaterra i que acaba de perdre son pare, mort en la guerra de les Malvines. A l’inici de les vacances escolars, Shaun és “adoptat” per una banda d’skinheads, als quals veu com un model a seguir. Amb el seu ingrés en la banda, Shaun entrarà a formar part del món marginal dels seus nous companys. Quan tot semblava anar bé, apareix Combo, un cap rapat racista acabat d’eixir de la presó, que divideix la colla en dos: d’una banda els skins antiracistes i de l’altra els feixistes i xenòfobs. Shaun, manipulat per Combo, es decantarà per aquesta última facció, decidit a restablir l’orgull del seu pare. Amb el temps, Shaun s’adonarà de l’error comés en posar-se al costat dels violents.
No puc fer res més que treure’m el barret davant d’aquesta pel·lícula. Amb ella, Shane Meadows, aconsegueix apropar-nos a l’Anglaterra del anys ‘80, sacsejada pel conflicte de les Malvines i per tota una sèrie de problemes socials (atur, violència racial…), així com immersa en una forta depressió post-colonial. El film reflexiona precisament sobre tot això, sobre les causes dels moviments socials que hi sorgiren (per cert, almenys aleshores hi havia algú que es rebel·lava contra el sistema, avui en dia sembla que ens deixem portar i punt), i sobre com evolucionaren aquests moviments.
Crec convenient destacar la crítica que fa la pel·lícula al nacionalisme irracional, excloent, violent, feixista (digueu-li com vulgueu), que promogueren alguns d’aquests grups socials. Aquest tipus de nacionalisme, evidentment, no porta a res de bo (com queda palès en el llargmetratge), però cal tenir clar que no n’és l’únic tipus (ni tampoc el majoritari), cosa que solen oblidar alguns quan malparlen de “los nacionalistas” d’ací i d’allà.
Per tot açò, i molt més, aneu a veure This is England (i si podeu, feu-ho en versió original subtitulada). Ah, se m’oblidava, God save the Queen!

Compartir

Quan una cosa és un caos, un desastre o un embolic, a Pedreguer (no sé si en altres pobles també) diem que és “l’any dèneu“. Per exemple, quan algú entra en una habitació on la roba està tota per terra, el llit està desfet i hi han papers escampats per tot arreu, veient que allò és un desgavell pot dir: “Açò és l’any dèneu, quin desordre!”; o quan grup de persones estan discutint sobre algun tema i de sobte la discussió puja de to i tots comencen a cridar, sense escoltar-se ni entendre’s els uns als altres, algun dels participants o algú que escolta la cridòria pot dir: “Deixeu de bramar, que açò pareix l’any dèneu“. Però, i què degué passar l’any dèneu que donà peu a aquesta expressió? Anem a intentar esbrinar-ho.
Primer hem de decidir quin any dèneu és el protagonista de la curiosa frase feta. En un principi podríem pensar tant en el 1819 com en el 1919 (em sembla que anar més enrere en el temps és excessiu), però jo m’incline a pensar que el primer, el 1819, resulta un poc massa remot. De totes formes, dels fets ocorreguts l’any dinové del segle XIX, sols ens podrien resultar interessants la independència de la Gran Colòmbia (que degué significar un revés important per als interessos espanyols a l’Amèrica) i els antecedents del motí de Rafael del Riego que establí el Trienni Liberal entre el 1820 i el 1823.
Anem, doncs, a veure què passà el 1919 que podria haver originat l’expressió l’any dèneu. L’any dinové del segle XX començà recent acabada la Primera Guerra Mundial, la fi de la qual comportà un canvi dràstic en la política i en l’economia mundials; a Espanya, però, la neutralitat en la Gran Guerra provocà l’entrada d’or i el sanejament de l’economia (per la qual cosa caldria descartar aquesta hipòtesi). Del 1918, a més de les conseqüències de la Guerra, el 1919 també heretà l’anomenada grip espanyola, una pandèmia que acabà amb la vida d’entre 25 i 40 milions de persones arreu del món (a Espanya arribaren a morir més de 300.000 persones). Al febrer del mateix any, començà a Barcelona la vaga de La Canadenca, una empresa dedicada al subministrament d’electricitat, la qual anà acompanyada d’una forta repressió (crec que aquesta opció també caldria descartar-la). Finalment, l’any 1919 (la veritat és que aquesta hipòtesi està poc fonamentada, però crec que és la més encertada) podria haver-se convertit en sinònim de desastre per culpa de la plaga de la fil·loxera que arribà al continent europeu el 1860, acabant amb la gran majoria de les vinyes d’arreu d’Europa. Aquesta pesta, juntament amb una sèrie de males collites i la competència d’altres països productors, afectà greument la producció de pansa, la principal font d’ingressos dels pobles de la Marina. Açò degué provocar una important crisi econòmica als pobles productors de l’apreciat fruit dessecat.
Ara bé, potser no fou cap d’aquests esdeveniments el que donà lloc a l’expressió, tal vegada fou una simple riuada que afectà el poble de Pedreguer o una pedregada que féu malbé les collites; qui sap.

Compartir

Dia de Cap d’Any. Són les 11:15h. Comença el ritual que repeteixes fidelment cada primer de gener per donar la benvinguda a l’any nou.
Estàs davant del televisor veient el Concert d’Any Nou de Viena. No veuràs cap altre concert de música clàssica en tot l’any, però cada 1 de gener ho fas. Encara que t’hages gitat a les tantes de la matinada, no passes per alt aquesta cita amb la Filharmònica de Viena. Estàs delerós de veure qui és el director enguany, el nom del qual oblidaràs només acabe el Concert i no recordaràs mai més (tret que el torne a dirigir un altre any). Durant l’hora i mitja que dura el Concert escoltes atentament polques, masurques, valsos, marxes… i observes els ballarins i les ballarines que fan de les seues per les sales del magnífic palau de Schönbrunn, mentre esperes que arribe el torn de la cèlebre Marxa Radetzki. Quan, en últim lloc i després del Danubi blau, l’orquestra comença a tocar-la no dubtes en aplaudir al ritme de la música, igual que el public del Wiener Musikverein. En acabar el Concert et sents satisfet per haver-te mantingut fidel al teu compromís anual amb la música clàssica.
El ritual, però, encara no ha acabat. Ara és hora de veure els salts d’esquí, una altra cosa que sols fas el primer dia de l’any. A pesar que l’esport en si no et diu res, en eixos moments et sents el major expert del món en salts d’esquí. Sols recordes de l’any passat el nom d’un parell d’esquiadors (o ni això), però et veus capaç de comentar cada salt amb mà experta (o això penses tu). Observes com els esquiadors salten i salten, mantenint-se enlaire durant una eternitat, i enveges els que estan allí, gaudint de la neu de les muntanyes de Garmisch-Partenkirchen. I finalment, quan tots els esquiadors han fet dos salts cadascun, finalitza la prova i s’entreguen els trofeus.
Ha acabat el ritual, i per fi te n’adones que ha començat un altre any. D’ací a 365 (o 366!) dies el tornaràs a repetir. I és que no hi ha millor forma de començar l’any.

Compartir

El 2007 ens diu adéu i és hora de fer balanç. A nivell internacional aquest ha estat un any marcat per la continuació de la guerra de l’Iraq (i ja van 4 anys!), del problema del Pròxim Orient i d’altres conflictes oblidats (Sàhara Occidental, Darfur…); pel canvi climàtic, que ha revolucionat la nostra forma de veure el futur i ja ha provocat els primers estralls arreu del Món; per l’ampliació de la Unió Europea amb la incorporació de Romania i Bulgària; per la suposada amenaça nuclear iraniana; pel mediàtic segrest de Madeleine; per la revolta pacífica del poble de Birmània, reprimida amb molta duresa per la junta militar que hi governa; per les polèmiques actuacions d’Hugo Chávez; i per moltes altres coses.
En l’àmbit estatal hem viscut pendents de la crispació política, atiada desmesuradament per uns i altres sense miraments i sense treva; de la sentència del judici de l’11-M; dels atacs constants de la Conferència Episcopal Espanyola contra tot allò que els ha resultat incòmode; del retorn a la violència d’ETA; del desinflament de la bombolla immobiliària; del caos a les infraestructures a Catalunya i del consegüent enuig català.
Al País Valencià enguany hem commemorat els 300 anys de la derrota d’Almansa; ens hem quedat sense canvi a la Generalitat; hem acudit, amb la resta de catalanoparlants, a la Fira del Llibre de Frankfurt; hem allotjat la Copa de l’Amèrica (que, sens dubte, ha portat el benestar i la prosperitat a tots els valencians); ens han censurat la TV3…
A més de tot açò, aquest any que deixem enrere ha marcat un abans i un després en la meua vida. A l’estiu, després de ser quinto, vaig fer un viatge per Europa que em resultà tota una experiència i al setembre vaig començar a construir el meu futur amb l’inici de les classes a la Universitat.
Ara, però, és hora de mirar endavant, al 2008. Esperem que aquest any que arriba vaja molt millor que el que deixem enrere. Per a acabar, ací vos deixe un enllaç a les millors fotografies de l’any segons la World Press Photo. Sort a tots, salut i bon any!

Compartir

Com cada any per aquestes dates, avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental, convocada per la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara. Sobre el conflicte sahrauí ja he parlat altres vegades (article 1, article 2 i article 3) i avui em limitaré a deixar-vos un enllaç a un interessant blog sobre el Sàhara i un curiós arxiu d’àudio (malauradament no es sent massa bé) que conté el discurs que Felipe González, llavors secretari general del PSOE, féu el 1976 en una visita als campaments sahrauís (una mostra més del poc interés dels polítics espanyols per resoldre aquest conflicte i un clar exemple de les nombroses promeses incomplides que han rebut els sahrauís).

Visca el Sàhara lliure!

Compartir