Hic et nunc

I allí assegut al sofà estava, deixant passar les hores, fent uns mots encreuats per entretindre’s. Havia provat amb els sudokus i no hi havia hagut manera. Havia descobert que allò no anava amb ell i no entenia què veia la gent d’especial en els, quin nom més lleig, sudokus. No li trobava cap sentit al fet d’omplir una graella buida amb simples números com podria omplir-se amb qualsevol altre símbol sempre que aquest no es repetira en una mateixa línia, columna i quadre. Un poc trellat. I a més, tant de número junt sempre li havia provocat un lleuger malestar. No, no es trobava a gust amb un sudoku al davant.

Els mots encreuats, en canvi, eren el passatemps perfecte, una cosa màgica, sublim. Les hores passaven volant amb uns mots encreuats a les mans. Llegir la definició —esposa de Pretos que acusà falsament Bel·lerofont de voler-la seduir—, posar a treballar les neurones —com a conseqüència de l’acusació l’heroi anà a parar a la cort de Iòbates, sí, però com es deia ella? Estenebea, això mateix, però tenia un altre nom…— i trobar la resposta correcta —… ah sí, Antea, molt bé, encaixa—, o equivocar-se i haver-la de tornar a pensar fins a ensopegar-hi. Els mots encreuats eren l’imperi de les lletres, un món perfecte on els números es quedaven fora del joc, al marge. Això sí que tenia trellat, almenys per a ell que sempre s’havia considerat de lletres.

La finestra estava oberta però aquella nit del mes d’agost no corria ni un bri de vent, ni una mica de la fresca brisa que tan bé li hauria vingut. Res de res. Tenia els llençols humits, apegats al cos amarat de suor; suor freda però no refrescant, més bé al contrari, més sufocant i calurosa encara. Per si no n’hi havia prou.
Però no era la calor terrible d’aquella nit d’estiu sense brisa, la xafogor irresistible de les hores prèvies a la matinada, la causant d’aquella suor i de l’insuportable desfici, reflex i equivalent intern de la sudoració, que no el deixaven dormir des d’un temps ençà. No. La causant era Ella. Ai las. Ella. Ni més, ni menys.
Allí gitat la veia, estava dins del seu cap. De nit, de dia, sempre. No hi havia manera d’evitar-ho, de demanar-li a la seua pròpia ment un temps mort, un alto el foc, una treva. Per un minut de descans sense pensar en Ella donaria tot l’or del món. Però res de tot això era possible. Ella, amb els seus cabells castanys, la seua pell clara, els seus ulls inf… Era Ella, radiant, i no se la podia traure del cap.
I de tant en tant també la veia pel carrer, en un bar, en un pub. Potser es saludaven, parlaven, reien, però al final s’acomiadaven, i tornaven els malsons, els calfreds i tot això i allò. La suor freda però bascosa. I de vegades la ràbia el dominava, i no sabia què fer; era víctima del desconsol i de la tristor més pregona. Era un simple ninot de drap, indefens a les mans d’Ella. Un vaixell a la deriva, o millor encara, un vaixell a l’ull de l’huracà.
Així passaven els dies, les setmanes, i potser també algun mes. Fins que un bon dia pensà que era hora de fer alguna cosa. Sí, però què?