Ahir al matí, a classe de Prehistòria, ens tocà veure els orígens del neolític i les diferents teories que existeixen al respecte. Entre totes aquestes teories em cridà l’atenció una de molt curiosa, de la qual no havia sentit a parlar mai. Es tracta de la proposada per Jacques Cauvin el 1994 segons la qual la revolució agrícola que comportà l’inici del neolític anà acompanyada d’una revolució ideològica. Així, davant les necessitats sorgides arran de l’increment de la població mesolítica i de la voluntat d’obtindre més recursos per tal de mantindre-la, s’inicià un procés d’adaptació ideològica a través de diversos mecanismes psicològics, que conformaren progressivament una concepció còsmica en què la creació de mites, divinitats i creences actuà com a incentiu de les accions d’aquella gent. Cauvin afirma, doncs, que el naixement de les divinitats i el naixement de l’agricultura es troben estretament relacionats.

D’una banda, resulta inquietant (o no tant, en realitat és una constant al llarg de la història) el fet que l’adaptació ideològica que hem comentat dalt podria haver-se produït  [1] mitjançant un procés d’imposició per part de les “classes dominants” mesolítiques. És a dir, que les “elits governants” (si és que poden anomenar-se així) d’aquelles societats encara caçadores-recol·lectores haurien promogut un procés de “propaganda ideològica” per tal de convéncer a la resta de gent que calia passar de perseguir animals i recollir fruits a cultivar determinades plantes i domesticar alguns animals, sedentaritzant-se així definitivament. Aquesta transformació ideològica comportà l’aparició d’un nou modus vivendi, propi del model agrícola, que exigia moltes més hores diàries de treball dur, en lloc de les dos o tres hores que, en climes favorables, eren suficients per a la caça, la pesca o la recol·lecció d’aliments [2]. Ja veus tu quina gràcia!

D’altra banda, i tornant a l’aspecte religiós, crida l’atenció (encara que tampoc és res de nou) el fet que la religió tal i com l’entenem en l’actualitat [3] podria haver nascut com a una eina de control social, en aquest cas per tal d’assegurar la transició cap al nou model agrícola sedentari. Fins aleshores, les manifestacions artístiques tenien un contingut religiós naturalista i no teista, i donen a entendre que per als humans del paleolític allò sagrat era el món mateix. Amb el “naixement dels déus” (inicialment una figura femenina i un déu-bou), que, com hem dit, es produí junt amb el sorgiment de l’agricultura, allò sagrat es traslladà més enllà del món i els éssers humans quedaren subjugats als éssers divins, en una posició inferior de lloança i súplica envers la divinitat. Si abans el “paradís” havia estat entre els homes, a partir del “naixement dels déus” es situà per damunt d’ells.

Ja ho veieu, sembla increïble les coses que es poden aprendre un dimecres qualsevol a les 9 del matí en classe de Prehistòria. Qui m’ho anava a dir!

———
[1] No he llegit l’obra de Cauvin i, per tant, no puc dir-vos amb total seguretat si ell afirma o no que es produí una “imposició per part de les ‘classes dominants’ mesolítiques del nou model agrícola”, però això és el que he deduït del que s’ha dit a classe.

[2] No hem de veure el procés de transició cap a l’agricultura com una mena d’”expulsió de l’Edén” (encara que potser fou aquest canvi en la manera de viure dels humans el que donà lloc a la idea d’un “paradís perdut”) ni tampoc com una mena de complot per part d’aquesta “elit dominant” per tal de fer la punyeta a la resta de la població (el canvi a l’agricultura es degué produir perquè no hi havia alternativa, per la qual cosa els “governants” intentaren afavorir el canvi, o penseu que la gent hauria acceptat treballar de sol a sol només perquè ho diguera el xaman o qui fóra?).

[3] Bé, en aquest cas potser seria més correcte parlar de “divinitats” en comptes de “religió”, però què són les divinitats si no la base de la religió?

Lògicament, al virus de la grip, al de Coxsackie o al Streptococcus pyogenes els importa ben poc si jo he tocat la campaneta i li he posat un ciri a sant Blai o no, si em tope amb ells i es donen les condicions necessàries, cauré malalt igual. Això és evident, clar que sí, però no per això deixe d’anar cada any a posar-li el ciri al sant i a tocar la campaneta, igual que  per sant Antoni puge a la Capelleta a veure com es beneeixen els animals i igual que quan vaig ser quinto vaig anar a portar tant el sant Blai com el sant Bonaventura.

Jo no crec en Déu, bàsicament em sembla que la seua existència no té cap sentit fora de la ment humana i de la necessitat de superar la por a la mort (si creiem en Déu i hem estat bons no hem de témer la mort, que bé!). És a dir, pense que qualsevol divinitat (déu o Déu) és una invenció humana, i punt. Els déus grecoromans foren creats a imatge i semblança dels mortals; són uns déus vulgars i volubles, i no deixen de ser humans normals i corrents, però amb superpoders. Totes les seues històries podrien encaixar perfectament en qualsevol dels còmics de Marvel. El Déu dels cristians, en canvi, sembla que se’l van currar més; no només el van dotar de tots els superpoders haguts i per haver (omnipotència, omnipresència, omnisciència), sinó que el van fer molt més enrevessat (Déu és un i tres alhora, està en tot però no acaba d’estar, té i no té forma), i per acabar-ho d’arreglar van afegir allò del lliure albir, una mena de comodí per tal de justificar els patiments de la humanitat i així dir que Déu és tan i tan bo que va preferir donar llibertat als homes, encara que açò pogués provocar que es destruïren entre ells. Sí, serà molt i molt complex (2000 anys de discussió teològica donen per a això i més), però aquesta complexitat no és altra cosa que la mescla de tots els déus clàssics junts amb algun afegit que altre. No deixa de ser una entelèquia.

Encara que no crega en l’existència de Déu, això no m’impedeix participar de tant en tant en actes de caràcter religiós. Ara bé, no participe de la part espiritual de l’esdeveniment (Déu me’n guard!), a mi el que m’interessa és l’aspecte profà d’una determinada festa o d’una determinada tradició. És a dir que no vaig a posar-li ciris a sant Blai perquè crega en ell ni en el seu poder curatiu, sinó perquè m’agrada com es celebra la festa  i m’atrau en tant que tradició. Antropologia cultural amateur? Potser.

L’edifici de la cultura occidental té en la tradició cristina el seu basament principal (la tradició clàssica potser seria el terreny sobre el qual s’alça l’edifici complet) i, per tant, la gran majoria de les nostres tradicions són d’origen religiós, ens agrade o no. En conseqüència, independentment de les nostres creences, no hem de donar l’esquena a tot allò que olga a religió simplement per això, per oldre a religió.

Article publicat originalment ací.