Malauradament, el del Sàhara Occidental és un tema recurrent per aquests paratges. Fa uns moments, mentre repassava els titulars de Público, m’he trobat amb una entrevista que li han fet al sociòleg marroquí Mohamed Xerkaui, professor a la Sorbona i no sé quantes coses més. Resulta que aquest home ha escrit un llibre que en castellà duu per títol El Sahara, vínculos sociales y retos geoestratégicos, en el qual confirma les posicions oficials del govern del Marroc i sembla afirmar que “el poble sahrauí és un mite espanyol”.

Segons diu ell mateix a l’entrevista, amb el llibre ha pretés esbrinar “si de veritat al Sàhara hi ha una regió totalment autònoma amb un poble diferent”. Així doncs,  el sociòleg assenyala el descens de l’endogàmia entre els sahrauís del 97% fa quaranta anys al 55% actualment com a prova de la “integració” dels sahrauís i de la seua voluntat de viure juntament amb els marroquins. Conclou, per tant, que no existeix un “poble sahrauí” diferent del marroquí, sinó que aquest és un mite inventat pels espanyols. Quines coses. Si tot és tan bonic i hi ha tanta voluntat de convivència, com és que hi ha milers de sahrauís refugiats enmig del desert? Per què Mohamed VI no convoca el referèndum d’una vegada per totes? I el descens de l’endogàmia, no es deurà al fet que cada vegada hi han més colons marroquins en territori sahrauí? Sí, és clar, però Xerkaui no entra en aquests “detalls” com ell mateix afirma en l’entrevista.

Més endavant, l’entrevistadora li fa la següent pregunta a Xerkaui: “No creu que el Marroc tindria més legitimitat si respectara els drets humans dels sahrauís?”, i aquest respon: “No s’han de mesclar les coses, que hi haja problemes de drets humans al Sàhara o en altres parts del Marroc és una cosa, però això no treu legitimitat a la tesi marroquina”. Quina tesi marroquina? La que afirma que Algèria és la culpable de tot el conflicte per voler crear al Sàhara Occidental un estat satèl·lit que assegure el seu poder a la zona? La que defensa la inexistència dels sahrauís com a poble? Aquesta tesi sí que fa pudor a mite.

I parlant de mites, el que sí que deu ser-ho amb tota seguretat, en aquest cas per als sahrauís, és l’ajuda del govern espanyol, que després d’abandonar la colònia a la seua sort tantes promeses ha fet i tan poques ha complit. Com deia una vinyeta de Ricardo & Nacho, publicada a El Mundo el 8 de desembre del 1998,  que m’he trobat per casualitat retallada aquest matí dins d’un llibre, “els polítics espanyols porten els sahrauís i la seua lluita contra el Marroc al cor, el problema és que quan arriben al poder s’adonen que porten la cartera davant, més a mà”.

Compartir

Aquest migdia he vist dues notícies a la tele que m’han fet pensar.

La primera. El govern espanyol ha aprovat una sèrie d’acords amb diferents estats d’arreu del món (encara que majoritàriament sud-americans) per tal de permetre als ciutadans d’aquests països que resideixen legalment a Espanya votar en les eleccions locals. En principi podran només votar, no ser elegits, i a canvi els ciutadans espanyols residents en aquests països podran votar-hi també en els comicis locals. L’objectiu del govern amb aquesta mesura no deu ser altre que assegurar-se un grapat de vots de cara a les eleccions locals del 2011.

La segona. Un tal Norberto, nét d’un exiliat espanyol, ha rebut avui el passaport espanyol d’acord amb l’anomenada llei de néts que s’emmarca dins la llei de la memòria històrica. Aquesta llei permet l’adquisició de la nacionalitat espanyola als fills i néts dels espanyols que van haver d’exiliar-se per culpa de la Guerra Civil i la posterior dictadura i a tots aquells que van lluitar en les Brigades Internacionals.

I quin és el problema, el greuge comparatiu, si en principi les dues mesures són bastant assenyades (la primera potser no tant, però pot passar)? El greuge apareix quan un col·lectiu que podria incloure’s en els dos casos, no apareix en cap dels dos. A qui em referisc? Molt fàcil, als sahrauís.

D’immigrants sahrauís n’hi han molts. Malauradament no els podem contar perquè no disposen d’un passaport propi: o directament no en tenen o venen amb l’algerià (supose que per això en aquest mapa no apareix el Sàhara Occidental com a font d’immigrants); però n’hi han. No obstant això, sembla que o bé són immigrants de segona o bé el govern socialista deu pensar que encara que els permeten votar, el seu vot no serà per a un partit que els ha decebut tantes i tantes vegades. Deu ser per això que no se’ls atorga el dret de vot.

Pel que fa a la concessió de la ciutadania, la situació encara és més vergonyant. Resulta que la llei de la memòria històrica permet que es done el passaport als descendents dels exiliats durant la Guerra Civil (cosa que em sembla molt bé), però no als descendents dels habitants de les exprovíncies espanyoles de Saguia el Hamra i Río de Oro (eren dues províncies més, com Cuenca i Lugo, per exemple!). Com és això? Se’ls dóna el passaport als fills i néts d’una gent que perdé la nacionalitat espanyola fa 70 anys i a persones que fa 30 anys tenien el DNI espanyol i el llibre de família, se’ls abandona entre les dunes, enmig del desert.

Bravo senyors, em trec el barret.

Compartir

Com cada any per aquestes dates, avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental, convocada per la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara. Sobre el conflicte sahrauí ja he parlat altres vegades (article 1, article 2 i article 3) i avui em limitaré a deixar-vos un enllaç a un interessant blog sobre el Sàhara i un curiós arxiu d’àudio (malauradament no es sent massa bé) que conté el discurs que Felipe González, llavors secretari general del PSOE, féu el 1976 en una visita als campaments sahrauís (una mostra més del poc interés dels polítics espanyols per resoldre aquest conflicte i un clar exemple de les nombroses promeses incomplides que han rebut els sahrauís).

Visca el Sàhara lliure!

Compartir

El primer, amarg com la vida; el segon, dolç com l’amor; i el tercer suau com la mort. Així són els tes que preparen els sahrauís. Per a ells el te és tot un ritual, amb les seues normes i la seua finalitat: fer passar, en companyia dels amics o les amigues, les llargues hores del dia al desert, on hi ha poc per fer.
Aquesta vesprada he tingut el plaer de prendre’m un deliciós te amb un parell de sahrauís que han vingut a casa. Des de fa bastants anys tenim un contacte bastant directe amb la realitat sahrauí, i és que uns dels meus oncles, a més d’estar dins de l’Associació Comarcal d’Ajuda al Poble Sahrauí, han participat i participen en el programa Vacances en Pau, acollint cada estiu, algun xiquet o xiqueta sahrauí a sa casa. Per això, com ja he fet anteriorment (article 1 i article 2), no puc estar-me’n de denunciar, des d’aquest modest blog, la injusta situació del poble sahrauí.
Aquests dos sahrauís que han vingut a prendre te a casa aquesta vesprada, hagueren d’abandonar el Sàhara Occidental el 1975, quan tenien uns cinc anys, forçats per l’ocupació marroquina. Ells dos, juntament amb milers de sahrauís més, es refugiaren en terres d’Algèria, en ple desert del Sàhara, on construïren els campaments de refugiats de Tinduf, en una zona considerada inhabitable. Durant tots aquests anys, el Marroc ha evitat la convocatòria d’un referèndum d’autodeterminació al Sàhara Occidental i continuarà evitant-la fins que el cens li siga favorable, cosa que està intentant aconseguir amb l’augment de les inversions en el territori del Sàhara Occidental (per comprar vots contraris a l’autodeterminació), amb l’enviament de colons marroquins al territori sahrauí i amb el control de l’educació i dels mitjans de comunicació. Tot açò sumat a una estratègia iniciada recentment que consisteix en facilitar el l’adquisició del passaport marroquí (per viatjar més fàcilment a Europa) a canvi dels documents de la MINURSO (la Missió de les Nacions Unides per al Referèndum del Sàhara Occidental) que acrediten la procedència sahrauí (amb la qual cosa, aquests que passen a tindre el passaport marroquí perden el dret a votar en un hipotètic referèndum).
I és que el territori del Sàhara Occidental no és, ni molt menys, un desert pedregós i estèril. No. El Sàhara Occidental és una zona rica en bancs de pesca, en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers, cosa que complica més encara la solució del conflicte pels diversos interessos internacionals (especialment els de França i dels EUA, amics de la casa reial marroquina) sobre els recursos del territori ocupat.
I tot açò passa quasi desapercebut als ulls de la resta del món. Quasi tots els dies veiem a la televisió alguna notícia sobre el conflicte del Pròxim Orient, sobre el mur de Gaza. Però, quan veiem alguna notícia sobre el Sàhara Occidental? Quan ens parlen dels huit (sí, 8!!) murs que alçà el Marroc per separar la zona ocupada del Sàhara Occidental de la poca que quedà lliure? Mai. Per què? Perquè no interessa. Bé ho saben els sahrauís, prenguen te o no, com d’amarga pot ser la vida.

Compartir

Avui ha tingut lloc a Madrid la manifestació anual a favor de l’autodeterminació del Sàhara Occidental convocada per la Plataforma Cívica pro-referèndum al Sàhara i per la Coordinadora Estatal d’Associacions Solidàries amb el Sàhara. Unes 10.000 persones segons els organitzadors ―unes 2.000 segons la policia― s’han manifestat amb el lema No més abandons i enganys. Sàhara lliure per tal de demanar l’autodeterminació del Sàhara Occidental i la fi de l’exili dels refugiats sahrauís, així com la intervenció del govern espanyol i de la comunitat internacional per tal que aquests fets siguen possibles. El conflicte sahrauí ja fa 31 anys que dura:
A mitjan segle XIX diversos comissaris espanyols visitaren el Sàhara Occidental sense resultats pràctics. El temor a una colonització britànica féu que en 1884-1885 una expedició espanyola prengués possessió del territori i hi fundés dues bases pesqueres. El 1900 hi foren fixades les fronteres pels governs espanyol i francès, i el 1958 el Sàhara esdevingué província espanyola. El 1974, estant pròxima la fi de la dictadura franquista i dins del corrent internacional de descolonització, el govern franquista anuncià que en els primers mesos de 1975 es portaria a terme un referèndum d’autodeterminació al Sàhara. Com a resposta, Marroc, el qual ja havia manifestat la seva intenció d’annexionar el Sàhara Occidental, sol·licità al Tribunal Internacional de Justícia de la Haia un dictamen sobre els seus drets de sobirania sobre el territori sahrauí. La sentència del Tribunal, negà a Marroc les seves pretensions sobre el Sàhara. No obstant això, el rei Hassan II, ignorant el dictamen del Tribunal Internacional, llançà a l’octubre del mateix any, la “Marxa Verda”, una invasió pacífica multitudinària de la zona occidental del Sàhara, amb el propòsit de fer fora als espanyols i ocupar el territori. El 14 de novembre de 1975, en els Acords Tripartits de Madrid, el govern de Franco entregà el Sàhara a Marroc i a Mauritània.
El 26 de febrer de 1976 Espanya abandonà el territori, després d’açò el Front Polisario proclamà la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) i inicià una guerra d’alliberament contra el Marroc i Mauritània. A partir d’aquell moment al voltant de 300.000 marroquins s’han instal·lat en territori sahrauí, alhora que una gran part de la població autòctona s’ha vist obligada a fugir, la majoria als camps de refugiats de Tinduf, en ple desert, al sud d’Algèria. Els combats entre el Front Polisario i l’exèrcit marroquí es prolongaren fins al 1991 quan es signà l’alto-el-foc. A partir d’aquest moment i fins a l’actualitat s’han anant succeint els intents d’arribar a un acord entre els dos bàndols, però els interessos marroquins sobre el territori sahrauí (ric en bancs de pesca i en mines de fosfats i amb alguns jaciments petrolífers) i la passivitat de la comunitat internacional, han fet fracassar els esforços per aconseguir l’autodeterminació del Sàhara Occidental.

Compartir